Carles
Mulet, Talismà.
XXXIV Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi. Editorial
Denes, Edicions de la Guerra núm. 119, Paiporta, març de 2017.
· · ·
Objecte
al qual hom atribueix un poder màgic i duu a tot arreu.
Figuradament, cosa que té, o a la qual hom atribueix, un gran poder.
Talismà. Cadascun dels signes utilitzats en l'escriptura germànica
més antiga, amb un valor alhora gràfic i màgic. Runa. Aquests
referents de caràcter esotèric emmarquen la proposta del poemari de
Carles Mulet (Gata, 1953) que es va alçar amb el XXXIV Premi Manuel
Rodríguez Martínez. Ho explicita en una nota final del llibre el
mateix autor, que ens hi parla del punt d'arrancada del treball, el
mètode de composició del material i la seua ordenació en set
parts, cadascuna de les quals porta el nom de sengles runes o lletres
que el pur atzar va disposar d'aquesta manera quan el poeta va trobar
un saquet de runes perdut des de feia molt de temps. No és habitual
aquesta mena d'explicacions en un llibre de poemes; per donar-nos a
tastar el plat cuinat i a taules parades potser no és imprescindible
visitar la cuina i el rebost ni sospesar la solidesa dels atifells ni
la qualitat de les matèries primeres. Però Carles Mulet ens n'ha
volgut mostrar la recepta, desbrossar-nos una mica el camí
d'interpretació dels poemes, conscient potser del caràcter aleatori
de la seua creació (n'hi ha que no ho siga al capdavall?). Però la
naturalesa essencialment hermètica i autoreflexiva de la seua poesia
s'hi resisteix amb ungles i dents, empesa per la força suggestiva,
per la capacitat de multiplicar les ressonàncies significatives, per
la rebequeria a descansar en paisatges de certituds. La nota final a
què al·ludim, doncs, s'esforça a establir lligams entre les runes
i els poemes de cada part, a marcar les fites del camí d'experiència
i coneixement que van impulsar i modelar el treball, però al remat
el que fa és convidar-nos a un altre joc diferent del dels poemes,
amb unes regles predeterminades. Farà bé el lector de prendre-s'ho
amb cautela i mai al peu impossible de la lletra.
Perquè
el festí poètic de Carles Mulet, complex i esmunyedís, precís i
alhora ple de calculades vaguetats, com tot gran exercici poètic, és
irreductible, clos i autosuficient però obert a les complituds del
lector, sempre provisionals, que caminarà fent equilibris sobre la
tensa corda de l'oblit i la memòria. Assenyalem, d'entrada, la
misteriosa força d'una veu ben singular en el panorama poètic dels
nostres dies, d'una veu que s'eixampla sense titubejos ni
concessions, radical en la seua recerca de sentit. És la poesia,
entesa com un escandall de profunditats, una mena de talismà que
conjura els mals de viure? Que els alleuja, els amida, els dóna
sentit? Què ens procura si no l'experiència estètica al capdavall?
De quin cereal està feta aquesta set de ser, de comprendre, de
recordar, d'estimar que és la poesia?: "cereal que el vent
apama / mentre el futur tremola", "l'esqueix del sexe, /
com una fam de forment, / s'hi dreça / encara", "el triomf
daurat de la dalla / sobre el coll de les messes",
"l'endormiscada música / dels cereals". Aquest poemari és
una font inesgotable d'ecos i sentits que recorren el territori d'una
vida per "ensalvatgir l'experiència / fins que esdevé
poètica". Arbitrarietat de l'atzar i, alhora, voluntat dels
passos que avancen pel camí triat/trobat. L'única relació
contemporània de la poesia amb la màgia és l'encaix perfecte de la
formulació en què finalment consisteix l'acte verbal, i és per
aquest cantó que se'ns revela el joc d'analogies sígniques de
Talismà.
La memòria esdevinguda arcà, les mirades sobre l'esquelet de
l'abisme, la voluntat que es transforma en volença, l'impuls jovial
del desig, el reequilibri del sexe... De tot això i més, amb la
sensualitat i la intel·ligència com a ingredients fonamentals i la
perícia verbal com a exigència, està fet aquest subtil plat. I una
veritat guanyada en cada vers es fa eco entre les nostres coses,
humilitat de qui coneix l'esforç que significa merèixer beure:
"Envolar-se vol remor / l'esquitx sorprès d'un broll / d'au o
d'aigua // l'enlaire és gest femella / cal humiliar-se per merèixer
/ la font".
[Publicat a Saó núm. 426 de maig de 2017.]
[L'autor en la presentació del seu llibre l'11 de març de 2017 al Casal Ovidi Montllor d'Alcoi.]
Sort de nosaltres, assedegats permanents.
ResponEliminaEns acistarem a la dita font, i tant!
FUSTERianament