Desmuntatge

L'agost ja fa els darrers parpellejos. D'ací a pocs dies començarà el gran desmuntatge. Centenars de milers de cases i apartaments de la costa aniran buidant-se i quedaran tancats amb els seus silencis invisibles i els seus gemecs misteriosos. Al bullici que inundava les platges seguirà un paisatge obert i respirable que ja només habitaran de tant en tant ocells marins, caminants solitaris, algun gos que lladrarà a les ones, pescadors i amants irreductibles del mar. Serà hora que comerciants i botiguers, els agents immobiliaris i de viatges, els hostalers i els restaurants, en fi, tota la indústria que s'alimenta del negoci vacacional, apamen amb números el munt dels seus guanys. Amb l'alleujament que dóna haver de tornar a certs rigors horaris i rutines, però cuidant-se molt de fer-lo explícit i fins i tot maleint amb vehemència, a veure si cola, el destí que els déus reserven als mortals que tornen a la feina, els estiuejants prepararan les maletes i escalfaran els motors dels vehicles. Mal dissimulada pel convencionalisme dels tòpics falsos, serà ama d'aquests dies la passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a consubstancial a l'ànima humana i l'escenari, alliberat de l'excés de sol, la futilitat de certes passions forçades i l'algaravia, es tenyirà de la suau malenconia que inunda les novel·les de Cesare Pavese. En el fons de la seua consciència molts estiuejants s'alegraran de deixar arrere veïns escandalosos, best-sellers llegits a mitges i amb desgana, eternes sessions al solàrium de les platges, les hores d'exercici frenètic que reduïen entre menjars l'excés de greix que es recuperava amb escreix a l'hora dels àpats i la principal raó dels quals era fugir del tedi de paraules gastades. S'alegraran de no haver de fer la compra i cuinar per nombres incerts i cada vegada més grans de persones, de no discutir amb els seus fills adolescents per l'hora de la tornada a casa després de la festa convertida en rutina diària, d'estirar la cadena del gosset antipàtic i arreplegar-ne els excrements en bossetes de plàstic. S'alegraran en el fons d'escapar per fi d'unes tedioses i santificades vacances que només tenen per objecte la conseqüent santificació del treball alienador, de tal manera que els tòpics contrastos (el paradís de les vacances contra l'infern del treball) continuen engreixant la maquinària, l'ordre continue inalterable i tothom (excepte els milions i milions de persones situades lluny de la nostra galàxia) tinga la seua ració assegurada de vacances. També n'hi haurà, ben cert, qui simplement enyorarà la música de les ones, la vista que descansa sobre l'atzur, els glops llarg de cervesa ben freda, les diàries ablucions a la mar salada, els crepuscles interminables a l'horitzó de la Safor, una última abraçada, el vol ingràvid de les oronetes. Aquests, però, saben, lluny de falses esperances i de pors imposades, que sempre ens trobem travessant el país de la llibertat, hivern o estiu, si som fidels als propis passos, si ens renovellem sempre, accessibles i generosos, si preservem el foc de la temptació de les cendres.

Arantza

Molt abans de la moda de l'exotisme antroponímic Arantza (escrit a la manera prenormativa del basc Arantxa) ja era nom més o menys conegut entre nosaltres. Després vindrien els Gorka, els Aitors o els Ibai, o els Itziar o Ainhoa per a dona, també d'origen toponímic i eusquèric, no sé si per l'experiència viatgera dels progenitors, per simpatia o pel simple escapisme del que pretesament fa
bonic i original. El pioner Arantza s'escampà segurament des del santuari homònim que s'alça als cims d'Oinati, dedicat a la Mare de Déu d'Arantzazu, i s'emparenta així amb tots els noms devots de més o menys arrelades verges, les Lourdes, Pilars, Dolors o els més autòctons Montserrats o Lliris i un llarg etcètera. Heus ací que els viatgers passen uns dies al poblet navarrès d'Arantza, al cor de la
vall del Bidasoa, que ho és alhora de tot Euskal Herria. La paraula aran, tan present en la toponímia basca, designa precisament això, vall. El mateix nom de la Vall d'Aran, entre molts d'altres, ens parla de l'antiga presència de pobles eusquèrics molt enfora dels límits actuals. Hi arriben just el darrer dia de les festes del poble, la qual cosa els fa a mans el regal de contemplar l'espectacle de talladors de troncs (aizkolariak) i alçadors de pedres (harrijasotzaileak) a l'omnipresent frontó, regal que es complementa a l'hora de sopar quan tots aquests hàbils forçuts (i forçudes) seuen a la taula del costat en animada plàtica en el seu èuscar melodiós i ple de rialles.
Malgrat la seua esquerpa orografia Euskal Herria és un mocador i es deixa apamar en petites escapades: paisatge i paisanatge amanyosos, ideals per a viatgers curiosos. Ja fa anys que s'hi deixen caure, tants com per creure haver captat els moviments i tonalitats que ha anat experimentant la realitat basca. El procés de pau, invariablement boicotejat per un estat que se sentia més còmode en temps de guerra perquè això li proporcionava la coartada de la repressió més o menys explícita, ha donat nous aires a aquest poble tenaç, laboriós i ordenat. Encara amb moltes ferides per cicatritzar a banda i banda, la deposició de les armes ha fet que l'independentisme es concentre en la promoció de l'èuscar i la defensa dels drets de presos i exiliats. Una nova generació està creixent en la construcció del país afortunadament aliena als temps encara recents de la violència indiscriminada. Malgrat tot l'Estat continua bloquejant qualsevol acord de pau i fins i tot manté, en una interpretació rocambolesca de la democràcia i el sentit comú, Arnaldo Otegi, màxim dirigent abertzale i artífex del procés de pau, a la presó. Les pancartes escampades pel poble en festes evidencien aquest doble eix de l'èuscar i el retorn dels presos i exiliats al país. Tan aficionats a concentrar en una frase lleugera com un vers les prioritats de cada moment a manera de consigna, als viatgers els ha cridat l'atenció aquesta: "Herria gorputza, hizkuntza bihotza" (el poble és el cos, el cor la llengua). Un poble petit que té en la seua petitesa la seua fortalesa, segurament perquè té el cos i el cor treballant sincronitzadament en una gran causa col·lectiva. I amb aquests pensaments, el cor i el cos purificats, els viatgers diuen adéu al País Basc fins l'any que ve.

Llum, lluerna, estel

Una de les conseqüències més visibles de la urbanització salvatge de la costa, i que afecta especialment aquest racó de la Marina Alta (que els antics pobladors sempre en vam dir l'Almadrava, més tard redescobert com l'Estanyó i ara anomenat, si hem de creure els indicadors instal·lats per l'Ajuntament de Dénia, Platja dels Molins) és el segrest despietat de la nit. Empesos per la fúria d'una manera molt esbiaixada d'entendre el progrés, poc subtil amb les millors virtuts de paisatge i paisanatge, els antics camins de la mar, ara convertits en carrers precaris, es van omplir de faroles que irradien des de no menys de deu metres d'altura la seua llum excessiva. L'exemple (el mal exemple) de la capital valenciana, la de contaminació lumínica més alta d'Europa, es va escampar com una taca d'oli també per aquests verals. Potser es tractava i es tracta d'atraure-hi el turisme com les modestes perilles de les nostres cases a l'estiu atrauen insectes i falenes. Ja tenim llum pública, doncs, però no amb la discreció escaient per il·luminar els passos dels vianants, sinó una llum hiperbòlica, cinematogràfica, encegadora. I potser res no és més perjudicial per a la vista que l'excés de llum. Deixem de banda l'efecte directe que aquest despropòsit té en la despesa pública i la butxaca del contribuent; obviem també, per lamentablement evident, la manca de sensibilitat estètica i ecològica que un tal cas representa. És la nit, les seues criatures i matisos, el misteri rotatiu dels dies, qui pitjor n'ha eixit parada. I, és clar, les persones que acostumàvem de gaudir-ne sense necessitat del fals envoltori dels neons ni de fototècnies. Ben mirat les mastodòntiques faroles que assetgen la nit i velen l'espectacle dels seus silencis infinits no són més que la representació a petita escala de la fàcil i inútil pirotècnia que ha presidit la vida del nostre país en els últims decennis i que ara ens costarà déu i ajuda desmuntar. Les lluernes, tan sensibles, van ser les primeres actrius de la nit que van haver d'abandonar el sinistre escenari. Hi van seguir els estels fugaços, ja invisibles fins en els dies de Sant Llorenç, que deu plorar ara llàgrimes seques. Les riques nits estelades de l'agost almadravenc són ara un record d'infància i joventut, com tantes coses. Les falenes que busquen desesperadament la llum, sense reparar en la seua qualitat ni en el perill de perdre-hi les ales, deuen sentir-se pletòriques, per molt que la majoria de les vegades en tenen prou amb la resplendor dels seus mòbils i l'estridència de la seua algaravia platgera. Però els qui estimàvem la nit i la volta estelada del cel plorem aquest excés de llum encegadora amb les íntimes i amargues llàgrimes de Sant Llorenç.

Ambaixada

Les valls altes de la Marina, juntament amb altres reductes de la serra d'Espadà castellonenca, van ser la darrera pàtria valenciana dels moriscos abans de la seua expulsió en 1609 per obra i gràcia de Felip II. Una d'aquestes valls, la de Gallinera, ha estat i és la principal via de comunicació entre Alcoi i el marquesat de Dénia, entre muntanya i mar. El cabdill morisc al-Azraq, el popular blavet, capitanejà des de la veïna Vall d'Alcalà una sublevació contra els nous senyors del nord que comandava Jaume I i que convertida ja en llegenda per la memòria popular, molts segles més tard, forniria l'excusa històrica per a la festa de moros i cristians alcoiana. El romanticisme del XIX, impulsat i matisat per la puixant indústria local, acabaria segurament per donar més o menys la forma actual a la festa i nn'escamparia el model a les comarques veïnes i als pobles que la van adaptar i fer seua, gràcies també en bona part a la diàspora estival alcoiana pels encontorns immediats i la costa. I amb el romanticisme la llegenda va voler conquistar el territori de la literatura que donés ales i llustre (la majoria de les vegades de simple llautó) a la festa popular i que endolcís amb les paraules el terror que amb més o menys virulència sempre és al fons de les batalles humanes. Havia nascut el gènere híbrid de les ambaixades, amb un peu en el Llibre dels feits, la crònica de la conquista de Jaume I, i tota la historiografia medieval, i un altre, el més sòlid, que beu la saba més rància del nacionalcatolicisme espanyol i que s'expressava invariablement en castellà. A la predominant grandiloqüència de la retòrica de les ambaixades els valencians hem respost amb la paròdia i la més o menys indissimulada indiferència. Se'ns feien estranyes tant les paraules com la vèrbola pàtria d'aquells versets. Per pal·liar modestament aquell estat de coses i aportar el meu granet d'arena a un gènere tan maltractat per tota mena de diletants i aficionats com ple de possibilitats, segons que ho veia i ho veig encara, vaig compondre en 1988 l'Ambaixada de Benialí. Així avui, al cor de la Vall de Gallinera, a l'escenari dels fets que van donar pas a l'històric Tractat del Pouet entre l'infant Alfons, fill de Jaume I, i al-Azraq, representarem per vintivuitena vegada aquesta ambaixada organitzada per la Filà Mallorquins. El ritual del retorn i el joc dialèctic de les identitats tornarà a enlairar-se a Benialí mentre el sol anirà ponent-se suaument en aquells paratges de profunda i serena bellesa. I com que cada moment és una cruïlla, passat, present i futur s'abraçaran una vegada més en l'elogi de la terra i en el cant indeleble de la dignitat humana.