Unitat

De tant en tant la cantarella de la unitat torna com un eco insistent al debat polític. L'entonen tant partidaris com detractors, els primers sovint com qui descobreix la sopa d'all o es reconeixen devots de la fe en la vareta de les fórmules màgiques, els segons afirmant que això de la unitat és poc més o menys una cortina de fum que amaga les intencions i contradiccions de la vida real o interessos inconfessats. Però ni els uns ni els altres no aclareixen gaire la qüestió. Perquè al capdavall, ni que només siga com a lloc comú o per inèrcia històrica, la unitat (orgànica, d'acció, estratègica...) és percebuda per les forces d'esquerra i els moviments socials com a garant de l'èxit o responsable del fracàs (si no s'articula). «La unitat fa la força», «Proletaris de tots els països, uniu-vos», «L'exemple de la mata de jonc»… La insistència a evocar la idea d'unitat fins en les sigles de partits i organitzacions no pot ser un simple reclam publicitari ple de substantius bonics com «unitat» o «unió», d'adjectius entranyables com «junts», de construccions adverbials sinuoses com «en comú» i fins metàfores més o menys llampants com «front» o «bloc». No, ni que només siga com a declaració d'intencions, ningú no vol renunciar al pedigrí unitarista, ningú no vol ser acusat de sectari. De vegades, però, es practica el contrari d'allò que es proclama perquè, assenyalat directament pel dit de déu (o de Marx, ves a saber), hi ha qui només entén la unitat si tothom s'arrenglera al seu darrera (i passeu-me la rima). Front a la unitat amb calçador que tant de mal ha fet, al monolitisme d'un o altre signe i la seua tendència a erigir monòlits al salvador de la pàtria (o de la revolució) de torn, hi ha la idea ja comunament acceptada de la unitat en la diversitat. Perquè la unitat, al nivell que siga, només és possible des de la diversitat. És enmig d'aquesta dialèctica, del xoc entre les tendències centrífugues i les centrípetes, que ens trobem en la cruïlla dels nostres dies. Potser ens valdria més, doncs, substituir una certa obsessió per la unitat per la pràctica sistemàtica del diàleg i el debat, per la confiança que només sent clars podem arribar a desenvolupar la unitat i podem entendre'ns, per salvar la tendència a escorxar-nos a la primera de canvi, d'alçar la pols de les reticències, els fratricidis, les malfiances i els prejudicis, en el fons tan humans i comprensibles per altra banda. Unitat i pluralitat no solament no es contradiuen sinó que es necessiten i impliquen mútuament si no volem caure de peus en la galleda dels totalitarismes. Que per ventura els diversos partits i organitzacions no alberguen la pluralitat al seu si? Que no han de fer equilibris entre els diversos components de la seua fórmula? I per què, doncs, sembla tan difícil articular la unitat entre forces diverses que comparteixen un mateix anhel fins i tot en moments històrics com el que avui es viu a Catalunya, en què la possibilitat de construir el propi estat des d'una perspectiva de canvis socials profunds sembla tan a l'abast i més factible que mai?

Aquests darrers dies el debat a l'entorn de la qüestió ha tornat a agafar força. Els crits per la unitat s'han fet especialment audibles en les concentracions davant les presons. Tothom enyora els temps de la gran unitat, la que va fer possible el referèndum de l'1 d'octubre, la de la gran mobilització del 3 d'octubre, aquelles grans fites de la nostra història més recent. La posada en marxa del Consell per la República, la proposta de Puigdemont en forma de globus sonda d'anar de segon de Junqueras amb l'Anna Gabriel de tercera en una candidatura independentista a les europees, la conferència de Quim Torra apel·lant a la unitat electoral dels independentistes catalans (inclosos balears i valencians), bascos i gallecs… I la proposta d'Arnaldo Otegi que Vicent Partal, director de Vilaweb, ha definit com la de la «via kurda», que uniria sota un mateix paraigua electoral el sobiranisme peninsular més el republicanisme i les forces rupturistes espanyoles.

Des de fora de la lògica, que de vegades sembla molt il·lògica, dels partits, els entrebancs i reticències a la unitat són difícils de comprendre. Hem de tornar a apel·lar a la claredat i a la necessitat d'explicar bé els problemes a la gent. L'argument que l'independentisme suma més en llistes diferenciades no deixa de ser una hipòtesi, tan vàlida, sí, com la contrària i sotmesa a les circumstàncies canviants del moment, de cada moment. La unitat d'acció i estratègica és, però, alguna cosa més que una llista electoral, una voluntat de sumar forces en una direcció. Potser és això el que està per aclarir en l'hora present i el que ajorna la desitjada unitat: no es veu clar quin és el camí que porta a la república. Més prompte que tard, però, la unitat s'ha d'afermar. Naixerà com naixen les coses que importen i duren, de la necessitat peremptòria d'avançar, naixerà empesa des de baix per a la defensa i la supervivència però també per a l'embat i la construcció. La unitat en el reconeixement i el foment de la pluralitat i la diferència, al voltant d'uns quants eixos que formen l'arquitectura transversal del país i del poble i que cal recuperar i enfortir. Amb generositat, claredat i confiança, cal cosir la unitat amb fils resistents i elàstics per fer efectiva la república.

[Publicat a llibertat.cat el mes de novembre de 2018.]

Saials. El ministre Borrell i el gargall

Ha continuat plovent amb intensitat tota la setmana. Però ha estat al Congrés dels Diputats espanyol, una pluja de gargalls sobre el ministre Borrell que només ha sentit ell. O imaginat a força de desitjat. O impunement inventat. Ni tan sols els més propers en aquells moments al diplodocus polític, que ara comanda afers exteriors i diplomàcia, han vist res. Ni les televisions que amb insistència descontextualitzadora han repetit amb sospitosa obsessió l'episodi de l'eixida dels diputats d'ERC moguts pel mateix desig que ha inspirat Borrell, la premsa del règim i els borrascosos lladrucs de tots els que fan mans i mànegues per criminalitzar l'independentisme. / Després de la pluja i davant la manca de proves de la greu acusació borrellana, el ministre ha fet un mutis en silenci. Del Ministeri, de la política? No, dels flaixos mediàtics, amb el cap sota l'ala, però només mentre dura la pluja. / Perquè el gargall o escopinyada té amb raó cultural i biològica molt mala premsa. És un menyspreu absolut, una ofensa irreparable, una de les majors injúries contra algú. / No heu d'escopir mai, ens deien de xicotets, perquè això ho van fer els jueus a NostreSenyorJesucrist camí del Calvari, un sacrilegi, i si una escopinada de gripau et toca l'ull quedes cec per a tota la vida. / El que sorprèn de la reacció de Borrell, de qui ja coneixem vida i miracles i bufonades que busquen provocar i fer sang (amb les desinfeccions que proposà per a Catalunya i les indignes burles al presoner polític Oriol Junqueras, entre d'altres perles), ha estat el seu automatisme. La mentida compulsiva es diu així per aquesta raó: dispara sense pensar, dona aire al teu instint homicida, a l'enemic ni aigua, només gargalls immunds. / El cinisme de Borrell ja havia rebut el bany de masses escaient en aquests casos: l'ovació entusiasta de la bancada socialista dempeus. ¿I com es diu políticament d'un individu que a més de pertànyer a Societat Civil Catalana [sic] provoca amb les seues paraules l'adhesió incondicional i fervorosa de la Falange? Tingues cura dels meus amics, que dels meus enemics ja en tinc jo. / Mal si el gargall només fou una sensació no verificada: un ministre que és víctima de visions i reaccions compulsives és un perill públic i ha de dimitir immediatament. Pitjor si, com ens temem, el trist episodi respon a la tàctica de la mentida conscient i l'estratègia que beu de les clavegueres de l'estat, C's, PP, Vox i tota la catalanofòbia rampant, descordada i de baixes pulsions. En aquest cas, la destitució hauria de ser fulminant. / A fi de comptes, el diputat Gabriel Rufián no digué res que no sabéssem sobre l'actitud indigna del ministre, la seua pertinença a la feixistitzant Societat Civil Catalana, les burles a persones preses i moviments polítics rivals fetes des de la seua còmoda posició de privilegis, multinacionals i cadafals. I ni tan sols al·ludí a l'escàndol d'Abengoa (a la venda d'accions que aprofitava informació privilegiada), que li valgué una sanció de la Comissió Nacional del Mercat de Valors. / Ni de l'«ordeno y mando» amb què retirà l'estatus diplomàtic al representant de Flandes o forçà el cessament del cònsol honorari de Grècia a Barcelona per simpaties envers l'independentisme. Un angelet de somriure satànic que passarà tristament a la història per un gargall llançat en plena cara de la veritat i en seu parlamentària. / També és recordat Vicente González Lizondo per un gargall, però en descàrrec del difunt tot indica que la seua no fou una invenció arterosa. / Fins Pedro Sánchez ha fet una crida als bons modals i la cortesia parlamentària, oblidats juntament amb les virtuts de la bona oratòria en algun paràgraf perdut del diari de sessions. I la Presidenta Ana Pastor, que va expulsar de l'hemicicle el diputat d'ERC perquè estava dempeus, com els aplaudidors del cínic. Només se'n recorden, de Santa Bàrbara de l'educació, quan plouen aquests gargalls de mentides empíriques, perquè tots dos, Sánchez i Pastor, han permès l'ús i abús de l'insult unilateral de «colpistes» a l'independentisme, un altre gargall semàntic contra la veritat i els diccionaris, inclòs el de la Real Academia Española: «Actuación violenta y rápida, generalmente por fuerzas militares o rebeldes, por la que un grupo determinado se apodera o intenta apoderarse de los resortes del gobierno de un Estado, desplazando a la autoridades existentes». / Sic. Gargalls per incitar i justificar la repressió de les llibertats democràtiques de tots, aquesta regressió que està enfonsant l'estat en l'abjecció i que provoca contínues estirades d'orelles de l'Europa més polida políticament, i sens dubte molt més democràtica. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 24 de novembre de 2018.]

 

Saials. Pintura, aigua i la rosa dels vents

Els joves d'Arran van empastifar amb pintura groga fa un parell de dies el portal de la casa on viu el jutge Llarena a Sant Cugat del Vallès. L'acció ha estat àmpliament (i justament) criticada des dels sectors majoritaris de l'independentisme mateix. És una llàstima embrutar un color que significa llibertat amb tintura de ràbia per assenyalar algú, per molt que aquest algú s'haja guanyat a pols la nostra més pacífica, democràtica i tranquil·la repulsa. A l'enemic ni l'aigua de l'excusa per a la seua manipulació sistemàtica de paraules i fets. / A Sant Cugat, com a tota la Catalunya central, la solidaritat que es vist de groc és resolta i present arreu, sempre dins el més rigorós sentit de la netedat i el respecte per les formes. Pintades, murals, pancartes, llaços i altres visibles formes de protesta i resistència hi han atès sovint la categoria d'autèntiques instal·lacions artístiques, anònimes i col·lectives. / En un altre context la provocació d'Arran, que avui s'ha repetit amb color roig en una comissaria de Terrassa, podria haver estat interpretada com una performance. El context, en art com en política, ho és pràcticament tot. / Als sedegosos que treballen cada dia per convertir el fantasma de la fractura de Catalunya en una profecia autopropulsada a la manera aznariana (abans trencada que lliure) els ha faltat temps per beure's d'un glop l'aigua (en rigor la pintura) de la gamberrada. I tot seguit a unflar la bufa del bou que és tot aire viciat, a pol·lucionar l'ambient amb els pesticides del llenguatge que es gasten, a marejar la perdiu fins que les paraules siguen substituïdes pels seus lladrucs furiosos: separatistes, nazis, supremacistes, violents, terroristes. Maedéu! / Esport per esport, i si el motociclisme ho és, em quede amb Pep Guardiola, visitant il·lustre de Lledoners, solidari de soca i arrel, poeta dels estadis. Supose que al xaval de Cervera, el flamant multicampió, no li han explicat bé en quin món viu i ell no ha tingut temps de veure'l perquè sempre va com una moto, cosa que també li impedeix parar-se a pensar. O potser són les multinacionals que exploten el ram de la velocitat les que no han volgut que pugés al balcó de l'ajuntament perquè hi havia una pancarta pels presos. Quina barra que tenen aquests (mai millor dit, i no una, sinó moltes), quines ganes d'amargar l'alegria de la gent i d'aigualir el vi diví de les victòries! És el que es deu pensar Arrimadas, no gens sospitosa de deixar-se entendrir ni procliu a ser sorpresa en un moment de feblesa humanitària. / Les pluges torrencials d'aquests dies també parlen català amb tots els tons, matisos i maneres. Si almenys fessen callar tant de bocamoll, si fessen almenys emmudir tant de poca-solta, rentar tant de poc trellat! Si la força imparable de l'aigua no fes estralls, si només depurés la contaminació de l'aire, si només abaixés tant de fum improductiu, tanta garlanda falsa, tanta grollera infatuació! / Acció, reacció, dany, reparació. En un tres i no res van aparèixer uns voluntaris amb caretes d'Anonimus i van netejar a consciència el portal de Llarena. Potser no arribaran a port tots els vaixells de la llibertat, però si al final-que-no-té-fi només fos aquest esclat de creativitat diària, aquesta força d'enginy que pareix no tenir límits, aquest plantar cara a l'avorriment de la ignomínia, hauran valgut la pena totes les singladures, aquesta gran aventura solidària, llibertària i col·lectiva. / Bufen vents per a la recomposició de la unitat malmesa per les porres, les presons, l'exili i les blavures que deixen les injustícies i pels propis errors. Veurem si va quallant l'entesa coral i electoral del sobiranisme, amb la suma de republicans i demòcrates d'arreu, en un arc iris capaç de plantar cara a l'estat i somoure Europa. El tramuntanal de Puigdemont, el mestral d'Otegi, el gregal de Torra, el llevant dels menorquins… Hem de completar entre tots la gran rosa dels vents.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 17 de novembre de 2018.]

Saials. A contrapeu

Suposem que l'exercici del poder, encara que siga el molt humil d'administrar una autonomia de segona divisió, i més en el cas de partits neòfits, és una cura d'humilitat. En el millor dels casos. Una cura d'humilitat, de realisme en diuen alguns. / Però això depén en bona mesura de les perspectives inicials, dels propòsits. És obligat, per neòfit que sigues, que en tant que polític i per tant amb vocació de poder, hages indagat en la seua naturalesa, t'hi hages preparat, t'hages vacunat contra les seues misèries, t'hages curat en salut. / Si del que es tracta és de conservar-lo a qualsevol preu per afavorir la minoria a qui serveixes i ensabonar la teua majoria electoral, que ja t'encarregaràs d'engalipar com siga, res a dir. Ets dels de tota la vida i faràs mans i mànigues per continuar xuplant del pot i mantenir la democràcia en el nivell d'inanició adequat perquè rode eternament la roda sense moure's, o l'imprescindible per no caure. / Però si hi vas venir per transformar poc o molt la societat –quina altra justificació podria tenir la teua existència?– i et dius de més o menys esquerra, la cura de presumpte realisme té els seus límits, per moltes coartades que fabriques: no trair en el fons ni la forma el propi ideari i el programa per què vas ser elegit. / Tenir el poder (del govern si més no) pot induir-te a la humilitat que rebaixa els teus somnis o fums (si en tenies), i al reconeixement de la teua impotència, o pot sumir-te en la borratxera de creure't omnipotent. Per desgràcia és el segon cas el que més abunda, sovint sota la forma del simulacre (fas veure que manes sabent que el bacallà es talla molt lluny). No estàs acostumat a beure. / Una autonomia com la valenciana, encara que de segona, al cap i a la fi fa moure molts duros i moltes poltrones i provoca moltes borratxeres, moltes renúncies, moltes navallades. / Naturalment sempre hi ha qui veu la botella mig plena i qui la veu mig buida. També qui la veu o diu que la veu sempre plena. / Justificar les teues renúncies escudant-te en la immaduresa de la societat a què et deus és negar el principi pedagògic que ha d'inspirar l'acció d'un govern transformador. No expliques als xiquets, que són massa burros, els principis de la ciència. No et claves en bucs d'humanitats que ells no entenen un borrall. El mal mestre pressuposa en els deixebles la mateixa incompetència que l'afecta a ell. / Per tal de mantenir-te en el poder gastes més forces en l'estudi de les enquestes que en la construcció resolta dels teus projectes. I quan les enquestes indiquen el contrari del que tu pressuposaves o del que t'interessa? / Juliol de 2018, Revista Contexto (ctxt): al País Valencià hi ha un 38,6 % de partidaris de la monarquia i un 60 % que prefereixen la república. / A compte dels premis Jaume I i no sé quina faramalla més la plana major dels partits en el govern ha perdut el cul per fer-se la foto amb l'impopular Felip VI. Per què? Per a què? / La famosa i enganyosa transició ja ens va sorprendre amb el pas canviat, als valencians. Malgrat les enquestes (i els vots dels ajuntaments), ens va tocar una autonomia de segona. L'estat ja en tenia prou amb les demandes de les «nacionalitats històriques». / Ara trontolla més que no volen admetre tot el règim nascut en 1978. El podrimer ho infecta tot de la monarquia en avall, passant pel poder judicial i els seus escàndols diaris, l'ascens de l'extrema dreta que impulsen PP i C's i que els arrossega, la conculcació galopant de drets i llibertats democràtics, el setge informatiu, la llei de la selva, la inviabilitat de l'Espanya actual… ¿Ens tornaran a agafar a contrapeu les reprovacions al rei que ja mouen molts ajuntaments també fora de Catalunya, els referèndums sobre monarquia o república que ja fan fins a Madrid? / ¿És un cordó sanitari per als valencians el que pretenen els partits del Botànic insistint amb la lliçó més prescindible del temari, la que parla de reis i súbdits? Que ningú ens encomane la perillosa malaltia de voler decidir per nosaltres mateixos? Volen condemnar-nos a l'eterna adolescència i fer-nos creure que un burro vola? Que no podem veure TV3 perquè ja en tenim prou i massa amb À punt? Que la barrera del 5 % electoral no toca rebaixar-la ara que ja s'exerceix el poder o poderet? Que ens alliberaran de l'impost afegit i exclusiu de l'AP7 amb una cabotada d'Abalos? Que a Madrid ens solucionaran de bona gana el tema del finançament? / Es proclamarà la república i encara estarem negociant la reforma de l'estatut. Sempre a la cua i amb el pas canviat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 10 de novembre de 2018.]

Saials. Lledoners

Cada dia s'enfronten en el camp de batalla llibertat i opressió, horitzó i filferrada, presos i carcellers, llum i tenebra, urnes i porres, democràcia i dictadura amb armes desiguals. L'encarregat de pesar la veritat i la mentida fa trampes amb la balança. / La Fiscalia demana penes de 25 anys per a Junqueras i entre 16 i 17 per a la resta de presos polítics. L'acusació escriu la lletra de l'oprobi per a la música intolerable de la condemna. Sedició? Malversació? Manifestació, votació, declaració parlamentària en compliment del deure democràtic de representació política. / La vespra d'avui, l'ahir de l'acusació anunciada, més de 15.000 persones clamaven per la llibertat al Pla de Lledoners, on són tancats els presos polítics. El demà d'avui, el de la sentència escrita, l'endemà de la injustícia, un Tribunal Internacional, potser a Estrasburg, acabarà condemnant els responsables de l'estat que amb la causa general contra l'independentisme han posat la democràcia contra les cordes. / El lledoner és un arbre de la família de les cannabàcies. Tot i que li agraden les riberes, la proximitat de corrents d'aigua, pot arribar a viure entre 500 i 600 anys en tota mena de terrenys. La fusta del lledoner, forta i flexible, és molt usada per a forques, mànecs, jous i altres eines del camp. La seua resistència a plagues el fa molt apreciat també en jardineria. / L'absolució de Puigdemont a Alemanya i les successives resolucions de la justícia a Escòcia, Bèlgica i Suïssa situen tot el procediment espanyol contra els independentistes catalans a nivell d'autèntica i dolorosa farsa. / De quina fusta està fet el poble que lluita i persisteix, que empeny i avança, que llaura camins inèdits de llibertat ? / Els viatgers, que anaven a Girona, es van aturar al Pla de Lledoners, a tocar de Manresa, a Sant Joan de Vilatorrada, per unir-se al clam per la llibertat. Allà la bellesa del dia i el paisatge fitava amb la lletjor inexpugnable de la presó, el perfil de Montserrat a contrallum amb el sofriment d'uns homes justos, la soledat del vent amb la solidaritat que desplega les seues banderes a ranvespre, les cançons amb l'alè gèlid de la justícia convertida en fil d'aram. No era l'única paradoxa del dia que al Pla de Lledoners no hi hagués cap lledoner. / Cada dona i cada home en la seua singularitat, sentint-se part d'un cor unànime, era un arbre, un bosc que fitava amb el desert i el combatia, que resistia la violència del poder, que llaurava el futur d'una república lliure. I als tancats entre els murs de Lledoners, i a Carme Forcadell i Dolors Bassa, a tots els exiliats i exiliades els va arribar la fragor del bosc que avança, la lluita justa que s'alça contra vent i marea. / Aquella cobla era visitant habitual del Pla de Lledoners i foradava els murs amb els sons de La Santa Espina, El cant de la senyera i Els segadors, aquelles músiques que tornarien a prohibir, aquella llengua que voldrien emmudir. Un jove del poble, a qui ja tots anomenen "Joan Bona Nit", hi puja cada vespre de cada dia per saludar amb el seu crit els presos als quatre vents invençuts. Tambor del Bruc de la veu solidària. Molts trens fan sonar els seus xiulets quan hi passen. / La condemna de demà als acusats serà la condemna de despús-demà no l'altre, sense apel·lació possible, que dictarà la jutgessa Història contra els botxins d'ara, els silencis còmplices, la clac de meritoris i voluntaris de la Santa Inquisició i la Croada Anticatalana dels nostres dies. / El fruit de l'arbre, que en condicions normals creix en abundància, és dolç i madura a la tardor. / Els van enterrar amb fúria d'oblit, nocturnitat i traïdoria, però no sabien que ells eren llavor. On hi havia hagut abans un erm va anar creixent un bosc d'esponerosos i resistents lledoners, arbres d'ombra amable que estenen les seues branques per cels de memòria i dignitat.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 3 de novembre de 2018.]