Ignorància i mala fe

La ideologia, entesa com el substrat d'idees preconcebudes que tots de manera més o menys explícita emmagatzemem, sol tenir poca cintura per esquivar amb solvència el dur marcatge de la realitat. El llast ideològic, tant si carrega a l'esquerra com si ho fa a la dreta, és en general un pes massa feixuc a l'hora de llegir el món, sobretot quan el material que el compon prové de qualsevol cuina especialitzada en un fast-food condimentat amb ingredients forts que anul·len els matisos gustatius que solen fer les delícies dels bons paladars. Així, i per bé que la qualitat d'una ideologia, la seua utilitat i ductilitat, es mesura en funció de l'adaptació constant que manifesta als vaivens de les circumstàncies, el que més abunda en el mercat de les idees barates fetes a base de fetge, prejudicis i veritats incontestables, és el contrari: si la realitat, sempre tan proteica, no s'ajusta als meus principis, pitjor per a ella. Aquests són els meus principis, deia més o menys en Groucho Marx, però si no li agraden, li puc oferir aquests altres. Capgirant la formulació irònicament pragmàtica, el més usual en els temps esmunyedissos que corren és la jivarització (o reducció cranial) d'una realitat que no entenc ni m'interessa per encaixar-la amb calçador a aquests principis, idees precuinades que serveixen de tapadora a interessos particulars sovint inconfessables. Fixem-nos en l'allau de culs que estan quedant a l'aire, a tort i a dret, a compte de la revolució democràtica que el poble de Catalunya protagonitza aquests dies –i ja entendrà el lector que dedique tanta tinta a un procés que considere crucial per moltes i variades raons. Poc hi podem dir quan els prejudicis ideològics i els interessos de casta o classe afecten individus com l'exfiscal general de Catalunya, senyor Mena, quan amenaça amb judicis sumaríssims poc menys que a tots els potencials votants d'unes eleccions ja sentenciades per ell de bestreta, o el sogre del dimitit Gallardón, exministre franquista i signant entre d'altres de la condemna a mort de Puig Antich, Utrera Molina, quan es declara disposat als seus 88 anys a donar la vida per la sacrosanta unitat d'Espanya (de la seua, és clar). Nihil novum sub sole. Però què direm de la ceguesa ideològica que afecta personatges de l'alçada del gran escriptor Juan Goytisolo quan fa malabarismes per col·locar l'estat d'Andorra en l'horitzó dels anhels nacionals i socials de Catalunya? Heus ací un exemple patètic de la ideologia com a malaltia al·lucinatòria. Per desgràcia, casos com el del cantant Joaquín Sabina o el líder de Podemos Pablo Iglesias, respectuosos si més no amb la voluntat democràtica com a principi irrenunciable, són l'excepció en el maremàgnum ideològic d'una intel·lectulitat espanyola en general incapaç d'entendre ni un borrall del que passa (ni a Catalunya, ni a Espanya ni al món). I això, al capdavall, no faria sinó evidenciar els abismes ideològics, sentimentals, culturals i de tota mena que ara com ara fan inviable qualsevol opció que no siga la de seguir el propi camí, si pot ser de manera acordada i per a bé de tots. Potser la independència aportarà el benefici de la comprensió, de la caiguda d'un teló d'ideologies i prejudicis que ara com ara fa impossible qualsevol interpretació eficient dels processos històrics i democràtics en marxa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 27 de setembre de 2014.]

La lliçó d'Escòcia

Ahir els escocesos van decidir en referèndum la independència del seu país. I el resultat n'ha estat de 1.914.000 vots pel no front a 1.540.000 pel sí amb una participació històrica del 84,59 % de l'electorat. Des de l'inici del procés que ha liderat Alex Salmond, l'exprimer ministre acabat de dimitir, i el Partit Nacionalista Escocès (SNP), Catalunya, per les raons òbvies del seu propi camí cap a la plena sobirania, però també l'Estat espanyol i Europa per qüestions en general diametralment oposades a la simpatia catalana, hi van estar ben atents. És clar que el cas escocès i el català s'assemblen pel fet que tots dos han plantejat obertament el dilema de pertànyer o no als seus respectius estats, com en aquest punt són comparables tots els pobles-nació que aspiren a construir el propi estat, i que ho han plantejat en termes estrictament democràtics i pacífics. Però les semblances s'acaben potser ací. Catalonia is not Scotland, evidentment, per a bé i per a mal, ni Londres i Madrid són equivalents excepte pel fet d'ostentar la capitalitat dels seus respectius estats. Malgrat, però, el resultat de les eleccions d'ahir, que alguns han lamentat i a d'altres els ha fet destapar botelles de cava (català) per celebrar que això desunflarà el que ells identifiquen com la bombolla del sobiranisme, alguna cosa s'ha mogut en l'escaquer d'una Europa que ja no tornarà a ser la mateixa. Per començar, el mer fet d'haver pogut votar sí o no a partir del pacte polític entre Cameron i Salmond, rearma radicalment una democràcia a la baixa on les grans qüestions sempre estan en mans dels polítics, els tècnics i els buròcrates, i posa en evidència un estat (espanyol) i uns dirigents que s'aferren a la vella política com un gos a un os i esgrimeixen la seua legalitat contra la legítima aspiració d'un poble a votar el seu futur. La crisi dels estats-nació, tot i el no escocès, i l'emergència de pobles-nació decidits a reconstruir la democràcia des de baix ha trobat en l'escenari d'Escòcia un lloc ben il·luminat per a la seua representació. Amb governs que s'aguanten amb índexs del 30/40 % del cens electoral, la primera lliçó escocesa és que la ciutadania no és immune a la política i les urnes quan sap el que s'hi juga. Malgrat la polidesa democràtica en el debat i les votacions a Escòcia, i fent bons els auguris que presagiaven una victòria del no, el vot independentista, en tant que aspira no només a la màxima cota d'autogovern sinó, en conseqüència, a la possibilitat de construir un país nou que capgire l'actual estat de coses, sempre ho té més costera amunt, sobretot si els poders fàctics posen a cent la seua maquinària de conservació de privilegis i desigualtats. El cas del Quebec, amb dues votacions perdudes, ho il·lustra molt bé. També Catalunya ho té ben cru, és clar, començant per la suïcida negativa de l'Estat a pactar els termes d'un referèndum democràtic. A diferència del cas escocès, però, hi ha el fet que l'independentisme català ha nascut des de baix i és àmpliament transversal i provinent d'una fartera de greuges que sense menystenir els que pateix Escòcia no hi tenen comparació possible. I això, la legimitat democràtica i la força de la gent, és capaç de moure muntanyes. Resolt de moment el dilema escocès, els ulls del món se centren ara en el protagonisme de Catalunya, el focus més radiant d'avui per a la construcció d'una nova Europa.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 20 de setembre de 2014.] 

Aigua corrent de la vida

Josep Maria Sala-Valldaura, Gota a gota. Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2013. Edicions Proa, Óssa Menor núm. 341, Barcelona, abril de 2014.

· · ·

El poema que clou el present poemari, i que n'és alhora la darrera secció, expressa nítidament l'abast i intenció de Gota a gota, treball que s'inspira en el cicle de la vida i en la seua imatge-símbol més fèrtil, l'aigua, i les transformacions constants d'aquesta matèria fins a esdevenir poema. El poema es nodreix de vida perquè és vida, o en les paraules de l'últim vers del poema “D'una riba a l'altra…”, “Trenats dir i ser”. Reproduïm-lo sencer, aquest poema-síntesi que es diu Núvol o poema: “L'aigua que es fa vapor que es fa núvol que es fa pluja / que es fa neu que es fa riu que es fa mar que es fa vapor / que es fa núvol… // L'aigua que es fa núvol que es fa pluja que es fa saba / que es fa arbre… // L'aigua que es fa temps que es fa metàfora que es fa símbol / que es fa poema…”.

Josep Maria Sala-Valldaura (Gironella, el Berguedà, 1947) és autor d'una important i extensa obra que inclou assajos i estudis literaris, narrativa i poesia, clar epicentre de la seua activitat artística. Entre 1977 en què publicà Tot extrem voler, número 28 de Llibres del Mall, i 2012, quan aparegué Daltabaix, Sala-Valldaura ha publicat setze poemaris, tres dels quals per a infants. Autor a quatre mans amb Vicenç Altaió de l'estudi-antologia Les darreres tendències de la poesia catalana (1980), i de molts altres treballs posteriors més o menys vinculats amb el seu treball a la Universitat de Lleida, Josep Maria Sala-Valldaura fou un del representants més lúcids de la fornada de poetes de primeries dels setantes i un dels qui amb més constància ha singlat pel decurs sinuós del riu de les paraules.

Parafraseja el poema-secció titulat Pròleg el conegut vers d'Espriu “Diré del vell foc i de l'aigua” per, a través de quatre estrofes iniciades per un verb en primera persona del futur (diré, escriuré, cridaré i callaré), portar-nos al curs fluvial d'aquest llibre, naturalment ple d'aigua de vida, de vida que flueix i es rebalsa en forma de memòria, de reflexió, de poema. Així, l'element primordial s'estilitza en la seua formulació química per a donar encaix als diversos poemes i presentar-los estructurats en tres afluents majors (H, 2 i O), separats per sengles parts de dos poemes cadascuna titulades Resclosa, i amb els ja al·ludits Pròleg i Núvol o poema, respectivament deu i desembocadura cap a la mar oberta toujours recommencée del cicle de l'aigua, la vida i els poemes.

Des d'aquesta limpidesa significativa del muntatge poètic Sala-Valldaura ja se'ns revela com un poeta de la precisió, la saviesa i l'equilibri. Els versos, amb abundància de decasíl·labs i fraccions ben escandides d'aquest vers major i no pocs alexandrins, van construint una dicció harmònica, de to pausat exempt d'estridències, capaç de fer audibles, gràcies a la sàvia discreció, els moviments més lleus de l'experiència caient gota a gota sobre l'aigua de l'escriptura. I així com l'aigua és lliure i indomable, inquieta per naturalesa, pura llei de la cinètica, aquests poemes on es reflecteix i on l'autor hi reflexiona, no s'aturen en una sola forma expressiva, ni tan sols predominant, sinó que busquen el seu emmotllament més natural assajant diverses línies compositives que exploten una gamma extraordinària de recursos tècnis que aconsegueixen de trenar íntimament el ser amb el dir proposats. A manera de mer indicador per seguir el curs d'aquestes aigües apuntem que s'ordenen en H els motius més generals, abstractes, del llibre; que després de la primera Resclosa, ja en el decurs de 2, assistim a un viratge cap allò més immediat i localitzable, amb notes descriptives i narratives tenyint les aigües; i que, travessada la segona Resclosa, ens submergim en el desplegament al tu-mateix dialogal per visitar amb els ulls ja purificats per tanta aigua el paisatge més íntim i personal de la memòria del jo poètic. El nostre viatge, ja ho hem dit, desemboca pel delta de Núvol o poema en la mar oberta, la gran confluència, on tot es consuma i recomença.

Cal assaborir lentament aquest “vi negre dels mots” que són els poemes de Sala-Valldaura, cal deixar-se bressar per la música que fa l'etern brollar de l'aigua, compartir l'experiència navegable de la més lluminosa (una gota que s'emmiralla en l'impacte tenaç de la llum) condició humana. Perquè només així haurà adquirit sentit tota l'aigua de la nostra vida.

[Publicat a Saó núm. 395, juliol-agost 2014.]

L'anestèsia

Fer una ullada a la premsa de Madrid després d'haver vist i viscut en primera persona del singular la gran manifestació de l'11 de setembre a Barcelona és prendre consciència de l'abisme que separa la realitat, per molt difícil que siga de comprendre, i la ficció, independentment de la qualitat de la prosa o de la simple mala bava que escriu amb lletres gruixudes. Aquest abisme atàvic, més o menys dissimulat en els temps de conllevancia que el poder administra com i quan li convé, s'obri com una fossa insondable davant les coses que realment compten i quan la confrontació política i ideològica, saó de qualsevol democràcia avançada, es viu i es veu com una guerra oberta. A l'enemic, ni aigua. En bona part devem a aquesta guerra d'intoxicació i propaganda no solament que la desafecció de Catalunya envers l'Estat que anunciava fa uns anys Montilla amb un filet de veu s'haja convertit en el gran tsunami independentista dels nostres dies, sinó l'eficaç anestèsia amb què malviuen la majoria d'espanyols que s'engreixen amb el pinso anticatalanista. Pots no estar d'acord amb l'objectiu que perseguia la manifestació de Barcelona, però des del punt de vista de la veracitat democràtica i informativa no tens dret a rebaixar els pam dalt pam baix 1.800.000 ciutadans que vam eixir al carrer a poc més de 500.000 ni convertir la disciplinada, festiva i decidida multitud en un ramat d'eixelebrats abduïts per un president boig. No pots, com Rajoy, embarbussar-te en penoses metàfores mèdiques i xiular com qui sent ploure ni insistir com fa la Cospedal amb l'avorrida sonsònia que són les lleis, i no les manifestacions lliures dels ciutadans, les úniques que governen. Pots negar la realitat problemàtica i enrocar-te com un rei vençut però tard o d'hora t'hi has d'enfrontar. I el problema és que Catalunya vol votar la seua llibertat. Quina llei, que avalarà previsiblement un Tribunal Consitucional deslegimitat, titella dels grans partits del règim, pot negar aquest dret elemental en democràcia? L'escac que el poble de Catalunya, la seua societat civil i les seues institucions ha plantejat a l'Estat i a l'estat de coses d'una democràcia dessubstanciada i exhausta, i que més prompte que tard el durà a la seua independència, és ben probablement la revolució democràtica més important que avui coneixen Europa i el món. I hauria de servir també per desemperesir els endormiscats pobles hispànics. La corretja sanitària que el poder de Madrid i els seus mitjans de formació de masses està imposant al procés, però, no fa més que eixamplar l'abisme i assegurar l'anestèsia del personal. Però qui tinga ulls que mire i intente comprendre.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 13 de setembre de 2014.]

V

La V és una lletra oberta, més oberta com més majúscula. No se sap si fou l'especial traçat urbanístic de Barcelona, amb el gran angle que formen els seus dos carrers principals, la Diagonal i la Gran Via, amb el vèrtex que els uneix a la Plaça de les Glòries, que inspirà els estrategs de l'Assemblea Nacional Catalana o la gràcil lletra que encapçala Via, Voluntat, Votar, Victòria i tantes d'altres igualment sonores la que, aprofitant la carambola geomètrica que propicià el cèlebre urbanista Ildefons Cerdà, concentrarà el gran espectacle d'enguany per a la Diada de l'11 de Setembre. La demostració de la voluntat popular serà un dels plats forts de la via catalana cap a la independència i un punt d'inflexió i de pas endavant decisiu per a aquest projecte. En qualsevol cas, la V és una lletra simpàtica, sembla un paraigua en alegre subversió esperant una pluja que ja tarda massa (que ho diguen als soferts escolars del nostre país), una baldufa girant sobre el seu eix, una persona amb els braços oberts a punt per a l'abraçada cordial, l'equilibrista damunt la corda, una ballarina, un ocell volant, el delta d'un gran riu, la punta d'una fletxa que viatja al cor de la terra, un bellíssim Mont de Venus, la boca d'un volcà, un recipient per als somnis més nobles… Els partidaris de la immobilitat potser s'estimarien més una lletra amb els peus a terra, d'aparença més ferma, com la X o la M o fins i tot la A, però enlloc no està escrit que vida, voluntat, veure o viatge no obtinguen la seua força precisament de la seua inestabilitat, de la seua propensió al gir i la dansa. La V sempre és a punt per al vol, símbol universal de la llibertat i la plenitud. En el seu cos alat, a més, es concentren els misteris de la concavitat i la convexitat, el que va cap a dins i el que surt enfora, i això ben pocs ho poden dir. Hi conflueixen, per acabar-ho d'arreglar, dues línies que vénen de l'infinit per ajuntar-se en un punt concret i representar en l'espai la màgia de la confluència, de l'encontre i la solidaritat, de la unió de forces i voluntats, el dibuix d'un vector que en física serveix per descriure magnituds com la velocitat, l'acceleració i la força. Afegim a les seues qualitats el fet que siga un símbol tan llatí (en detriment de la pobra U), com una vela invertida que empeny el vaixell, veni, vidi, vici. I per reblar el clau: el so labiodental, fricatiu i sonor que representa ja només es pot pronunciar en català en algunes variants del valencià i del mallorquí, una motivació extra per participar activament en la gran festa de la V. I ara un grapat més de belles paraules que li deuen la vida pel cap: vicissitud, vastedat, vena, vacances, vi, voliaina, vorera, ventall, visió, valor, veu, vincle, verema, virtut, vòrtex, verticalitat, vetla, volva, vesprada, vent, volta, verdor, verb, vinya, vessant, vigia, vaivè, veritat… I, ai!, valencians!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 6 de setembre de 2014.]

On el desig mossega

Antoni Albalat, Love is. 16è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt, 2013. Onada Edicions, Poesia núm. 20, Benicarló, març de 2014. Pròleg de Josep Porcar.

· · ·

A hores d'ara podem afirmar que l'obra d'Antoni Albalat Salanova (Castelló de la Plana, 1961) és una de les més originals, potents, transfrontereres i lliures de la nostra poesia. El darrer poemari, Love is, ve a confirmar-ho feliçment, després d'una trajectòria que abasta també un parell de títols de narrativa i no sé quantes sèries-exposicions de fotografia i poesia visual i que completen dotze poemaris més, un dels quals a quatre mans amb en Lluís Messeguer i un d'integrat per poemes per a infants. El primer que salta als ulls recorrent el nou llibre de l'autor és que el conjunt de la poesia d'Albalat, malgrat que indaga en múltiples direccions i es desplega per mil camins (com no podia ser altrament tractant-se d'una pràctica tenaç de la poesia, sobretot d'ençà de l'esclat que suposà Llibre de voliaines de 1999, i en el cas d'un poeta –tornem-ho a dir– tan inquiet i lliure), presenta una gran coherència interna, amb temes, referències literàries i culturals i maneres d'escriptura com a autèntiques marques de la seua casa poètica. Així la recurrència a la natura (sobre què tornaré més tard) com a motiu constant d'inspiració, així l'àngel de Sylvia Plath o dels clàssics orientals amb Matsuo Basho al capdavant sobrevolant els versos, així l'escriptura considerada com una font inesgotable de joc i lucidesa (lúdica lucidesa), la llibertat amb què dansen les muses per a qui no té més regnes que les inevitables i entrena tothora la disponibilitat creativa. Com els fractals que van i tornen pel llibre, la poesia d'Albalat manté la seua forma essencial, fragmentària, encara que variem l'escala d'observació.

Amb tot, em fa l'efecte que Love is incorpora uns matisos interessants, qui sap si uns paisatges nous per al camí que sempre s'enceta, que potser fins ara ocupaven un lloc més discret en la seua producció. L'amor que obri el títol, vitalista, carnal, arrauxat però també de tant en tant tocat per la melangia de l'absència, i la mirada, serena però emprenyada, sobre la mort, han elevat la tensió poètica d'un Albalat que, tanmateix, no perd mai l'alegria ni les ganes de v/riure, un vitalisme rebel, diríem, ben meritori, perquè no deriva només del propi tarannà sinó del convenciment intel·lectual, d'un meditat projecte de vida que brolla tothora entre els poemes.

Micòleg i entomòleg apassionat, naturalista infatigable, és potser Antoni Albalat qui més i més bé posa en pràctica aquesta fusió de ciència i poesia (que poètica pot resultar la ciència en mans d'un bon poeta!) que no es cansa de reclamar Martí Domínguez als escriptors. La ciència ací, amb la terminologia que s'hi relaciona, no és, òbviament, motiu d'especulació ni menys d'adoració racional (passeu-me l'oxímoron), sinó resultat de l'observació de la natura i els seus prodigis, lliçó permanent de vida. Tot i que Physics [o la ciència, tant se val] isn't de most important thing. Love is (d'una carta de Richard Feynman citada al poema “Love is”), o precisament per això, “perquè la / ciència no és prou: és només / un acte de fe / en la / ignorància dels experts”. Dividit en tres parts, Love is, Hang i Love is als ulls, que tanca i completa el llibre i el sintagma obert de la primera secció. Els poemes de diversa extensió de Love is, pautats pel vers i l'energia de l'amor, són travessats també per la reflexió sobre la mort i l'absència i per metàfores de tanta força com aquesta del poema “Els altres” amb la qual és difícil no identificar-se col·lectivament: “Nosaltres som / els que no sabem / fugir del desert”. Hi segueixen els onze poemes en prosa de Hang, l'instrument d'acer inventat per PANart, amb el poema homònim sargit amb un bonic diàleg entre els dos amants, i altres bellíssimes peces escrites sovint a la manera d'un dietari on abunden les anotacions albalatianes sobre la vida dels insectes i de la natura. Love is als ulls són deu composicions visuals que pels títols remeten a poemes i versos de les parts anteriors més alguna d'inèdita. Comptat i debatut, una densitat que necessitaria més marge de maniobra que aquesta breu ressenya, un llibre que celebra la vida i que fa de l'acte de la lectura una festa per als sentits i una font permanent, també, de coneixement de la natura que la sàvia mirada del poeta ens posa davant els ulls del cor. Gaudiu-ne bona cosa.

[Publicat a Saó núm. 394, juny 2014.]

[Autorretrat fotogràfic de l'autor.]