La immolació de Mónica Oltra i el fracàs del mal menor

No és una bona notícia la dimissió de Mónica Oltra. No fou una bona notícia la seua imputació, el rebombori i la polseguera que gràcies a les maganxes i pressions de la caverna han consumat la seua mort política (de moment, recordeu el mite de l'au fènix). Però no ens enganyem: al final la gran dama de la política valenciana ha estat víctima del mateix sistema que, sobre la base del mal menor i el possibilisme que el seu partit (o les successives sigles en què ha anat transformant-se la seua opció política) ha practicat incansablement i invariablement des de la denominada transició, ha contribuït poc o molt a apuntalar. Li tenien ganes, perquè des del seu escó i amb les seues samarretes, trempant com ningú les armes de la dialèctica i desplegant una passió més aviat rara en un terreny ple d'homes previsiblement avorrits i dones florer, va contribuir com ningú a la caiguda del govern corrupte del PP i al canvi de cicle polític, un canvi de cicle que, com hem vist amb reiterada persistència, deixa intactes els privilegis dels de sempre i el cadàver insepult del franquisme, avui més viu que mai. Ni el govern valencià ni el govern amic de Madrid no han gosat ni pogut transformar tot això que ha acabat enfonsant-la. Després del numeret d'autobombo de la festa de Compromís de fa quatre dies, Mónica Oltra ha caigut amb estrèpit, abandonada per tots, en mostra especialment dolorosa de la misèria de la política, que no coneix amics, només socis temporals lligats pels interessos, com els mals matrimonis. I si és veritat que la política és l'art del possible, no ho és menys que si no canvies el sistema (quan ets a dalt, quan pots), el sistema acaba canviant-te a tu, o engolint-te, o destruint-te. Mónica Oltra és sense dubte víctima d'una injustícia, dels vicis enquistats d'una magistratura que ja va cobrar el seu tribut major de sang en la repressió desfermada contra la revolució democràtica de Catalunya. Llavors, ja ben aposentada en les poltrones del poder i probablement marejada pels insistents cants de sirena que l'atreien a l'abisme i les flors i violes dels qui l'adoraven al crit de "guapa!" cada volta que obria la boca, va intentar augmentar la seua influència per l'únic lloc per on no es pot créixer al País Valencià sinó a risc de perdre l'oremus polític. Fou llavors el moment de la Mónica Oltra del folklore carrincló i el fallerisme militant, de la benedicció de la diglòssia, la mateixa que ens subordina com a poble, com a patrimoni cultural, el moment de mantenir l'accent del nom vinclat cap a la dreta i marcar distàncies amb l'única revolta capaç de transformar les coses des de la base, com resa el vell himne comunista, la del poble de Catalunya i els moviments transformadors, el moment del menyspreu al dolor aliè provocat per la repressió i l'exili. Volent-se fer perdonar per la mateixa dreta que ara ha mogut la seua crucifixió, Oltra va perdre l'oportunitat d'esdevenir la Vicepresidenta del que més viu té el País Valencià. No, no és una bona notícia la defenestració d'Oltra. Segurament Compromís no interpretarà la sacsejada com el fracàs de la presumpta equidistància entre projectes nacionals antagònics i en favor d'una justícia social que mai no acaba d'arribar i passarà pàgina amb el relleu glamurós ja convertit en eco. Però la dimissió d'Oltra simbolitza amargament l'error de perspectiva i les contradiccions i límits de l'espanyolisme progre d'arrel valenciana, el que fa mans i mànigues per navegar entre dues aigües i acaba escorant-se sempre cap a la banda d'estribord. Al capdavall Mónica Oltra ha estat immolada en nom de l'aritmètica partidista i dels interessos electorals del PSOE i l'esquerra espanyola, delerosos ambdós per amollar llast i incapaços d'extirpar de soca-rel la injustícia d'una política segrestada per l'aparell franquista de l'estat que el PSOE i els seus aliats amanyaguen i blinden. Amb la més bona de les voluntats, això sí, i en nom d'un mal no tan menor i que s'eternitza.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 24 de juny de 2022.]

 

 

El paradís i els gats

Amb aquest títol es presentava el passat dimarts al Teatre Auditori de Catarroja, en el 7è Cicle de Poesia que organitza el poeta Ramon Guillem, un espectacle amb textos de Bernardo Atxaga i música de Jabier Muguruza protagonitzat pels dos artistes bascos. Relats breus, idonis per ser llegits en veu alta d'una tirada, amb poemes que s'hi insereixen i passatges on es concentra tot l'humor i la ironia característics de l'autor d'Asteasu, diàlegs i pensaments. L'acordió i un parell de cançons interpretades a capela per Muguruza sobre sengles poemes del seu company contrapunten i eixamplen la lectura per meravellosos espais sonors. El llibre-disc, en èuscar, fou editat en 2012 i l'any següent se'n va fer una edició en castellà. Amb un peu en el Zola de la faula Le paradis des chats i un altre en el famós i xarraire gat de Cheshire d'Alícia en terra de meravelles, l'espectacle transcorre entreteixit per fils de seda, ferms i suaus, amb una cadència harmoniosa que sumeix el públic en la mateixa i reflexiva indolència en què viuen els gats d'Atxaga i que convida tàcitament a reservar els més que merescuts aplaudiments per al final, sense interrupcions que en trencarien l'amable atmosfera. L'autor d'Obabakoak, la novel·la que el va fer popular, té molts altres peus i vides literàries, és clar, de la mateixa manera com Muguruza també sap tocar meravellosament bé moltes tecles musicals. A fi de comptes entre allò estrictament personal, amb un to més o menys marcat de confidència, i el que és necessàriament col·lectiu i universal, viu la literatura, la poesia, de vegades sota la forma del relat. ¿I el paradís, que es remunta als mites fundacionals de tantes bíblies, i del qual, per raons poc convincents al remat i malèvolament exemplars i dissuasives en algun cas (contra la fatídica mania humana de fer-se preguntes per conèixer més i continuar caminar) vam ser expulsats? Des de la cosa bíblica Atxaga es fa les preguntes prohibides situant l'acció del primer relat en el santuari d'Arantzazu –que per cert dona nom a unes 65.000 dones d'arreu del món–, enmig d'un magnífic àpat que fa dir a Eulogio, el capellà, a preguntes d'una devota, que el paradís és allà mateix, en aquell estat d'indolència que acompanya la satisfacció plena dels sentits. Si no ens deixem engavanyar per les grans paraules ni les falses expectatives, que tants patiments han portat i porten, efectivament, no deu haver-hi més paradís (a banda dels perduts, com és notori) que aquest ara i ací que evoca la desvagada indolència dels gats. De fet, la indolència o absència de dolor deu ser l'únic paradís possible i inestable, i sovint es corporifica en aquests relats en el narrador que jau tranquil·lament en el seu llit pensant, deixant que la pedra dels records vaja eixamplant els cercles sobre l'estany quiet de la vida que es mira. Però la vida humana és al capdavall dolor i desmemòria, malgrat els gats i els capellans panxacontents, i de vegades els cercles sobre l'estany es retrotrauen cap al centre on ha caigut la pedra, com li passa a Beatriz (un altre colp d'ull al pare Dante del paradís cristià), dona en altre temps memoriosa, d'una precisió infal·lible per als noms, que va perdent llençols de records en el camí cap a la bugada final, en una història plena de tendresa en què Atxaga poetitza la cruel tragèdia de l'oblit. El paradís, sí, potser és ni més ni menys que l'absència de dolor. El mateix que, en el primer hivern fora de l'edèn, fa emmalaltir el tel·lúric Adam i l'obliga a pronunciar per primera vegada les paraules amor, por i mort davant la sorpresa d'Eva. Però la mort encara li és llunyana, perquè Adam només és víctima d'una primera i corrent malaltia sense més conseqüències. I així, al cap de molts anys d'una vida plena, el primer home arriba a aquesta conclusió: "Saps, Eva? La pèrdua del paradís no fou en realitat cap desgràcia. Malgrat els treballs, malgrat allò del pobre Abel i tots els altres conflictes, hem conegut l'únic que, noblement parlant, pot dir-se'n vida". La vida humana, sempre buscant-se en els ulls i els moviments d'un gat o en els secrets d'un arbre ple de fruits, la vida que es rebalsa en la música de les paraules i les paraules de la música un vespre a Catarroja, per exemple, gràcies a les quatre mans i els quatre peus de dos artistes bascos. La vida, sí, aquest aprenentatge constant de la intempèrie, a la part de fora de tots els paradisos.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 17 de juny de 2022.]

 

 

Rufianeries

Gabriel Rufián, l'inflamador diputat d'ERC, no té cap culpa de tenir el cognom que té, que és com una ombra que el persegueix o una disfressa amb què es passeja pel món, ves a saber. Ningú no n'és responsable, dels noms heretats, ni ha d'haver-hi cap relació de causa i efecte entre el nom i la cosa, vull dir la persona. Algú pot lluir nom d'arcàngel, per exemple, però tenir un caràcter endimoniat. Els noms són per definició neutres, Pere, Lluís o Daniela, i els cognoms que designen oficis, topònims o gentilicis, posem per cas, Metge, Sòria o Català, han anat perdent pel camí el seu significat primigeni i els seus portadors no es dediquen forçosament a la medicina, ni viuen a Castella ni són catalans. Però no em negareu que hi ha noms i cognoms que ni fets a posta. Tal és el cas del polític que avui portem a col·lació i que fa anys que llança els seus ginys verbals des de l'escó parlamentari o la tribuna de twitter, dos espais molt aptes perquè els amiguets et riguen les gràcies i els enemics o adversaris (segons el volum dels teus exabruptes) diguen penjaments de tu. El cas, en el fons, és fer el soroll necessari per guanyar el teu espai a crits i ser tothora present en l'actualitat, ai, tan efímera i cansada. En això consisteix la tàctica fastigosa i fatigosa d'alguns personatges estreles que, si ja són carregosos en l'univers de la xafarderia mediàtica amb els seus acudits i el seu afany de protagonisme (del qual depenen en bona mesura els seus emoluments), quan trepitgen el món de la política són senzillament insuportables. Vist així, el model Rufián només pot suscitar l'aplaudiment, el dels partidaris de la traca i l'escàndol, o el refús, sense mitjanies. Quan la seua flama s'apagarà més tard o més prompte, ningú no en ponderarà vicis i virtuts d'una manera equilibrada, ningú no li tindrà en compte els èxits possibles perquè l'ombra del personatge ja farà temps que s'haurà cruspit la persona. El cas és que Rufián fa honor al nom heretat encara que només siga perquè l'alcavoteria en el seu cas siga merament metafòrica, perquè en realitat fer de mitjancer entre mons irreconciliables ateses les circumstàncies històriques i factuals (Espanya i Catalunya) és una empresa sense gaire profit. Sobretot quan t'has esgargamellat per culminar un procés d'independència que ara et sembla una quimera excitant la mala consciència dels teus aliats (les famoses 155 monedes que va llançar a Puigdemont) i abominat sense descans contra la política oportunista del peix al cove que ara és la que millor defineix la teua comesa, però amb el cove buit. Els canvis sobtats de jaqueta són característics d'aquests polítics del star system que xifren el seu èxit en la quantitat de decibels que alcen en aplaudiments incondicionals i crits d'indignació. Gabriel Rufián representa molt bé la navallada i la baixesa en política. Fitxat pel seu partit quan ja havia atès una certa fama com a independentista d'origen espanyol lliurat a la causa i capaç de sumar-hi el difícil món dels altres catalans (tal com els va definir Carandell en el seu moment), es va anar unflant com un paó a poquet que les seues provocacions movien l'escàndol desitjat i superflu. Hi ha qui defensarà que la causa de l'alliberament nacional i la justícia social que sobre el paper defensa Rufián bé compensa engolir-se algun gripau de tant en tant i erosionar les credencials de què encara gaudeix la bona pràctica política. Els partidaris del matadegolla rufianesc adduiran en la seua defensa l'hipotètic eixamplament de la base social sense adonar-se que un element estrany igualment al seny i a la rauxa com a oscil·lacions del catalanisme històric i tan vel·leïtós en la seua guerra de guerrilles, deixa massa cadàvers pel camí, inclòs el que de més noble té o pot tenir la política. Rufián és nociu també per als mateixos interessos d'ERC. És un polític, en el fons, de traç guixut, allunyat de l'elegància i la profunditat que demana la causa, i amb els seus pentinats i el seu posat fatxenda de tanguista o cantaor de taverna i el mig somriure burleta, dissimula com pot la manca de finesa, preparació intel·lectual i passió pels principis. Però si actua com actua i diu les estupideses que cert públic reclama és perquè algú des del nucli dur del partit li dona corda i programa, encara que quan es passa de rosca com aquesta setmana qualificant de tarat el president Puigdemont per haver declarat la independència en 2017, isquen a correcuita a apagar les flamerades. Les rufianeries són vicis de la política entesa com a espectacle mediàtic de sang i fetge, indignes d'un partit republicà, independentista i d'història centenària, que igualen per baix tiris i troians. I sempre, sempre, les bones causes s'han de predicar amb els bons exemples.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 10 de juny de 2022.]

 

 

Fent país

Per commemorar els 40 anys de l'Estatut, la Generalitat ha desempolsegat el vell lema fer país en la forma de gerundi tan apreciada pels anglòfons (lifting, running, footing...), que li confereix vigència i el fa marxós i jovial. Feia 40 anys precisament que la fórmula dormia en un bagul oblidat del Palau embolicada en la vella senyera històrica, abans de la suplantació blava i coronada. I mira, encara que l'observaves amb la deguda suspicàcia i et preguntaves què devien estar tramant ara, l'eslògan despertava simpaties, qui sap si per efecte de l'enyorança o dels residus d'esperança que encara guardes en alguna butxaca. Fer país era, és, el treball més urgent a què ens havíem dedicat, a què ens hem dedicat històricament de nord a sud i d'est a oest del país, i viceverses, en aquest país de països, el País Valencià, els Països Catalans. I amb especial tossudesa i més o menys èxit des de finals del franquisme. Fer país és o era la clau que havia d'obrir tots els panys, l'abracadabra que no necessitava explicacions perquè ja ho deia tot a força de no significar res, com totes les grans paraules. Qui va inventar aquest principi màgic que tant val per a l'independentisme més decidit com per a autonomismes tocatardans? Alguns l'identifiquen com a brou produït a les bodegues de Jordi Pujol, però deu tractar-se de la vella dèria de nomenar herois i pares de la pàtria. Muntar una llibreria, escriure versos, fer excursionisme, compondre cançons, impartir classes o fer pintades, tot era fer país, tot tenia com a finalitat augmentar el grau de consciència nacional i enfrontar una realitat adversa per transformar-la. Calia, cal fer país, sempre i a tot arreu. La fórmula, almenys al País Valencià, va decaure en el moment que, recuperades institucions, arriades certes banderes i defenestrats alguns personatges incòmodes i aprovat, ara fa 40 anys, l'Estatut, la van entaforar al fons del bagul d'on ara la n'han treta a passejar per a les celebracions. Brandat pels actuals inquilins de la Generalitat, que de vegades cedeixen a la temptació de subratllar certs simbolismes per veure de pescar en el mercat procel·lós del vot, i acompanyat de les oportunes barres i colors, l'eslògan no podia enganyar ningú. És curiós que hagen triat un moment tan oportú per fer-ho. O tan inoportú. Fracassat el principal objectiu del Govern, que aspirava a substituir l'actual (i espoliador) sistema de finançament autonòmic per un altre de més endreçadet i presentable, quins èxits pot exhibir quan per l'horitzó ja repiquen els tabals electorals? L'adhesió increbantable al Gobierno més d'esquerres de la història i l'inveterat vici d'ofrenar glòries a Espanya barata res, com acaben de confirmar les xifres d'execució pressupostària, que deixa el País Valencià (42%), juntament amb Catalunya (39%), a la cua de l'estat, desdiu per la via dels fets la pretensió d'estar fent país que es proclama, perquè un país sense diners ni manera d'administrar els propis recursos no és un país sinó una colònia. Fent país? Ximo Puig ho va deixar claret del tot, no sé què ens havíem pensat, perquè el país a què al·ludeix l'eslògan tan astutament segrestat i descafeïnat, no és altre que una "Espanya d'Espanyes més justa i integradora amb les diversitats" (com acabem de veure amb els pressupostos, els atacs reiterats a la llengua i l'abandó de les infraestructures). L'Estatut, va dir el President, és la garantia contra els centralismes (a banda de l'obvi de Madrid, a quin altre o altres es devia referir l'home?) perquè «la veu valenciana és la veu que dialoga, acorda i proposa», que «no crida, no crispa, no polaritza». Un diàleg i unes propostes certament interessants, llàstima que no hi ha qui escolte a l'altra banda ni qui alce la veu amb prou força per fer-se respectar. El còctel, tan aigualit, mescla ingredients incompatibles i per això al capdavall resulta un frau indigest, perquè fer país afermant la Comunitat és com pretendre arribar a Roma passant per Ciutat del Cap, i perquè la sonsònia del "tots a una veu" no adorm ja ni els nadons. La dreta-dreta, amb els seus expresidents convictes, investigats o sospitosos, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, i els seus partits PP, C's i Vox, es va desmarcar de la commemoració. No és que siguen tan ases de pensar que això de fer país es referia al valencià, no, ni que no estiguen d'acord amb el marc nacional exaltat pel President (substituint-ne en tot cas el plural austriacista Espanyes per l'Espanya una, gran i lliure dels borbons franquistes), sinó que són creients fervorosos del principi que diu que a l'enemic ni aigua. La representació, a falta de projecte nacional per al país dels valencians, més enllà de demanar almoina educadament i per la via reglamentària, exigia, al costat de les flors i violes per a l'Estatut, aquesta rigidesa, aquesta indignació tan castellana, de la vella dreta. Res més.

[Publiucat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 3 de juny de 2022.]