194

Diu Obama que no hi ha dreceres per a la pau. Ho diu per la pretensió que el poble palestí, amb Mahmud Abbas al capdavant, siga reconegut com l'estat 194 per l'ONU. De fet el circumloqui del president nord-americà no seria sinó l'exemplificació en el terreny de les formes verbals de tan redundant negació. És com si al mercat demanasses peix i et contestassen que s'ha acabat la carn, posem per cas. D'acord que pau i estat són dues coses que convé que caminen de la mà o fins i tot que s'impliquen mútuament, però ningú no serà tan ingenu de confondre un llobarro amb un tall de vedella (i tots dos són recomanables per a una dieta equilibrada, amb el permís dels vegetarians). De fet, hi ha estats en estat de guerra més o menys permanent i pobles que viuen més o menys en pau i sense estat. A més de redundant, la negació és sinistra, si més no per als palestins, que fa més de seixanta anys que malviuen sense peix i sense carn perquè no han pogut (o no els han deixats: ací la qüestió esdevé confusa) trobar les dreceres que hi porten. Quan es té el rebost ple de queviures és fàcil (i sinistre) dir a qui es mor de fam que tinga paciència perquè no hi ha dreceres per arribar més prompte i més bé a un aliment que administren els amos del bacallà (avui la cosa va de peix i carn). L'afirmació d'Obama, que deixa els palestins en la mateixa cruïlla d'impotència que transiten des de fa més de seixanta anys, és en el fons la reticència a trobar la drecera que porte la pau i l'estat a Palestina en què es funda la política d'Israel i les potències occidentals, un peix podrit que es mossega la cua. El circumloqui d'Obama valdrà de moment per aparentar amb arriscats malabarismes l'equidistància impossible entre els uns i els altres mentre l'expansionisme del Gran Isarel continua foradant el territori de Palestina com un gruyère, condemnant la seua població a les misèries de l'inframón i tapiant qualsevol drecera que porte a la justa distribució del peix i la carn (en Terra Santa fa temps que no s'estilen els miracles). I tanmateix, amb veto o sense, sempre hi ha dreceres per a qui no té més remei que creure-hi i Palestina lluirà un dia el 194, o el 195, o…

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de setembre de 2011.

Adolescents sota la bandera palestina. Foto extreta del bloc d'Agustí Campos Poesia de trinxera.

Més Brossa, si us plau

Joan Brossa, El dia a dia (1988-1992). Poesia, 109, Edicions 62, Barcelona 2007.

· · ·

Cent trenta-cinc poemes integren aquest recull publicat ara per primera vegada. Alguns d’ells havien aparegut en antologies com La memòria encesa (1998) o havien estat inclosos en llibres independents com Sumari astral i altres poemes (1999).

· · ·

Si l’aparició d’un nou llibre de Joan Brossa és sempre motiu d’alegria per al lector, encara ho és més si es tractava d’una obra que per les bromes de l’atzar havia estat oblidada entre munts de papers en l’armari d’algun editor. Tal és el cas dels poemes que avui ens ocupen, rescatats dels llimbs de la mà de la companya del poeta Pepa Llopis i de l’estudiosa Glòria Bordons. D’aquesta manera va completant-se, en bona part gràcies al treball que desplega la Fundació Joan Brossa, una obra literària ingent (uns cent trenta llibres publicats en vida de l’autor, quasi la meitat dels quals de poesia), dispersa i que ocupa un lloc central en la cultura, la poesia i l’art del segle XX. El dia a dia (1988-1992) se situa en l’últim cicle poètic de l’autor (mort el 1998), caracteritzat, segons Glòria Bordons, “per l’escepticisme, la introspecció i l’aprofundiment, sense abandonar els tocs d’humor habituals en la producció brossiana”, i cronològicament i temàticament connectat amb Suite tràmpol o el compte enrera (1994) i Passat festes (1995). Aquest darrer llibre, just és recordar-ho, donà títol al llibre homenatge que La Forest d’Arana dedicà al poeta en 1995 a la ciutat de València i on s’aplegaven poemes de l’autor i un bon ventall de contribucions de poetes dels països catalans. La presència de Joan Brossa, acompanyat per Pepa Llopis, durant aquells dies memorables, precedits pels encontres a Barcelona amb Pere Bessó, Francesc Collado, Josep Pérez Montaner i Manel J. Romero, deixà l’aroma del mestre i la seua doble lliçó ètica i estètica al vell carrer de Cavallers, on avui lluita amb l’ombra vertiginosa i fútil dels passavolants de l’estridència.
 El dia a dia és un títol ben explícit, directe. Es tracta de poemes de la quotidianitat servits amb aquella gràcia tan brossiana capaç d’oferir el pensament més profund, i de vegades el subratllat més obvi, de la manera més natural. Magnífic coneixedor de l’idioma i manegador virtuós del llenguatge poètic, Brossa té a més una oïda molt fina per captar i transcriure la vivesa de la paraula oral i fer senzill el naturalment complex, exactament el contrari del que fan moltes pràctiques poètiques prescindibles. Com és ben sabut, un dels procediments preferits per Brossa consisteix a parodiar els tics convencionals de la publicitat i la premsa a fi de subvertir el llenguatge propagandístic del poder i revelar-ne la mesquinesa. En aquest sentit, com s’ha dit a propòsit d’altres autors, la poesia de Brossa és un autèntic desinfectant, més raonable i necessari com més s’entossudeix la humanitat a perpetuar-se en la seua estupidesa. Un botó de mostra (diàleg final de “Somni”): “–No penses? No et mous? / –No puc. / –Doncs a més de mort, ets un burro”. I un altre (“La xocolata del lloro”): “Última conseqüència del consum: / donar feina als més possibles perquè / puguin gaudir els pocs de sempre”.
Brossa féu naturalment explícita la comesa de la poesia com a lloc de resistència contra la perversió del llenguatge que practica arreu l’autoritat competent, contra la banalització i estandardització de la vida moderna. Al llibre trobareu, repartides per ací i per allà, un grapat de les propostes visuals en què tant va excel·lir el nostre autor. Brossa seu al seu balancí, que es gronxa lentament. Mira a través de la finestra el dia a dia, encèn una cigarreta, i deixa escrit, com un joc d’il·lusionisme del seu admirat Frègoli, l’abril de 1991, durant la primera Guerra del Golf: “Cal sortir del ramat amb valentia, / que del poder ens neixen tots els mals; / i a qui no vol callar o bé desconfia / li fan la llei els nous senyors feudals”. Voleu més Brossa?





Publicat a Saó núm. 315, març de 2007.

Reproducció d'un conegut poema visual de Brossa agafat de la xarxa.

L'espill de Líbia

En l'espill granulós de Líbia, i en els altres països magribins on va eclatar la primavera àrab, es reflecteix, al costat de la dignitat d'uns pobles espolsant-se dictadures en altres temps consentides per occident, el rostre més bèstia del capitalisme. L'altre, el que somreia quan Gadafi exhibia la seua haima per mig Europa i omplia d'exemplars bellíssims les cavallerisses d'alguns sàtrapes grandiloqüents de veu aflautada, dissimula amb els discursos de l'ètica, els drets humans i les llibertats en el terreny diplomàtic mentre les operacions de claveguera dels seus estats procuren només que la merda acumulada no obture l'eixida del mannà de l'or negre. Apuntats a la revolta líbia quan els dies del foll coronel estaven comptats, cada avió enlairat i cada bomba descarregada obeïen al designi sagrat de la depredació i als càlculs del benefici brut: assegurar les posicions de les grans empreses del petroli. Sarkozy i Cameron, ridícules metonímies de França i Gran Bretanya, i els germans menors en la pool position de la cobdícia, Espanya, Itàlia, la Xina i tots els altres, visiten Trípoli en aquests dies d'esperances per segregar fraternals discursos mentre els taurons de les principals multinacionals del ram esmolen les seues mandíbules i s'afanyen a mossegar la jugular dels oleoductes i bombejar tota la sang retinguda per l'embòlia de la guerra per recuperar el flux de 1.500.000 barrils diaris de petroli. El pallasso fins ahir aplaudit és fort encara en algunes ciutats líbies, Sirte o Bani Walid, però ell fa dies que va tocar el dos amb un comboi carregat de lingots d'or i armament sofisticat després d'haver deixat dona i família sota el paraigua d'Argèlia. Cameron i Sarkozy, sense despentinar-se, han promès la captura del tirà, que pot acabar en una fossa sèptica al fons del mar, com Bin Laden, o bressolant-se a la forca com Sadam Hussein. L'arena del desert, per als afortunats països que alberguen petroli a les entranyes, ha de quedar més neta que una patena, flamejant en l'aire la bandera d'una llibertat que assegure el negoci de portes obertes que ara es diu globalització i abans es coneixia per colonialisme. I sense cap arruga a la corbata.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de setembre de 2011.

                                            Vinyeta apareguda a The Guardian.

L'aritmètica d'Estellés

Una de les conseqüències de la crisi, i no la menys sorprenent, és la transformació de l'aritmètica en literatura. De sobte t'adones que les xifres han perdut aquella aspror antipàtica de les coses exactes, aquella petulància que passeja el perdonavides que se sent inqüestionable, i que s'esforcen a elaborar el seu sentit com ho fan les paraules, sempre lligades als vaivens de les circumstàncies (context comunicatiu, en diuen els experts). És clar, el llençol que es perd en la bugada de la precisió reapareix convertit en forma de pantaló o de calçotet o de qualsevol altra peça de la indumentària semàntica propensa a embrutar-se d'ambigüitat i sentits. Així, quan el portaveu del PP González Pons afirma que el seu partit crearà 3.500.000 nous llocs de treball hem de saber que l'aritmètica, en boca d'alguns pseudopoetes, hi pren un sentit figurat que convida el lector o destinatari concret del missatge a recrear-ne el sentit. També ho han tingut en compte els mateixos companys del partit, a qui no se'ls ha passat pel cap la bajanada d'incorporar tan alegre metàfora al seu programa de govern ni als guions per als discursos de Rajoy. I no perquè els programes electorals no vagen plens de promeses que no es compleixen mai, sinó probablement per una connatural desconfiança envers la literatura o una incomprensible resistència als avanços que experimenta l'aritmètica (estem parlant de la dreta espanyola, poca broma). Qui sap si en aquesta revolució dels mètodes comunicatius no haurem de recórrer a la poesia de sempre per rescatar el sentit exacte de les coses i deixar que les matemàtiques continuen omplint l'horitzó d'hipèrboles i altres figures incertes? Perquè quan, posem per cas, l'Estellés escriu “No hi havia a València dos cames com les teues”, podem dubtar de la identitat de la propietària de tals extremitats inferiors i completar-ne amb la imaginació la morfologia dels atributs, però l'exactitud aritmètica del vers és d'una solidesa incontrovertible. Poesia per poesia, tanmateix, sempre és preferible tornar als clàssics, per molt que l'aritmètica s'hi reduesca a mesura del vers i ritme. Bones festes estellesianes!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de setembre de 2011

En la gruta de les paraules

Vladimír Holan, Las grutas de las palabras. Obra selecta. Traducció i pròleg de Clara Janés. Galaxia Gutemberg-Círculo de Lectores. Barcelona, 2010.

· · ·

Reservem per a la temporada estival, més apta per a les lectures de llarg alè, aquest magnífic volum d'un dels poetes fonamentals del segle XX, el txec Vladimír Holan (Praga 1906-1980), el denominat àngel negre (perquè treballava de nits a la seua casa de l'illa de Kampa del riu Moldava, d'on pràcticament no va eixir durant els més de trenta anys de la seua reclusió, de 1948 a 1980) i de qui Jaroslav Seifert afirmà, quan va rebre el nobel en 1984, que era el millor poeta de la seua extraordinària generació. Aquesta impecable edició, però, no hauria estat possible sense el treball que la poeta Clara Janés va anar desplegant d'ençà de la seua primera visita a Praga en 1975, on va travar contacte i complicitat amb Holan, i gràcies al qual la traductora ha anat donant-nos des de 1980 la majoria de les versions de què disposem en castellà (no tenim notícia que res del nostre autor haja estat traduït a hores d'ara al català). Algunes d'aquestes versions com Avanzando (1983), Dolor (1986) o Toscana (1985), a més de poemes esparsos apareguts en diverses antologies, han estat incorporades a La gruta de las palabras, la més exhaustiva de les edicions en castellà amb què comptem i que consta dels llibres Sin título (1963), Avanzando (1964), Soldados del Ejército Rojo (1946), Miedo (inclòs en el llibre Trialog de 1964), Dolor (1965), Una noche con Hamlet (1964), Toscana (1963), tots ells editats íntegrament, i d'En el último trance (1967), Un gallo para Esculapio (1970) i Una noche con Ofelia (1973), que ho són només parcialment (entre parèntesis l'any de la primera edició de cada poemari). Una bona representació, doncs, d'una obra poètica que compta amb uns trenta-dos volums, i que se centra (excepte en el cas de l'emblemàtic Soldados del Ejército Rojo) en l'etapa d'ostracisme a què el règim autoritari de Praga va sotmetre Holan acusant-lo de representar un “formalisme decadent” i en la darrera etapa del poeta, de la qual només n'ha estat exclòs el pòstum Abismo de abismo (1982), llibre per altra banda publicat en traducció de la mateixa Clara Janés a Ediciones Basarai, Vitoria, 2000.
La poesia de Vladimír Holan, sempre intensa i brillant, ha estat sovint qualificada d'hermètica. Com si l'autèntica transparència a què la poesia aspira no fos al capdavall un gran tour de force amb l'expressió i no un camí de roses que desemboca en les formes vulgars de l'evidència (que no necessita de cap poesia, per altra banda)! I si els surrealistes afirmaven que “la il·luminació ve després” (d'escrit el poema), per a Holan el que ve després és la interpretació, quan el poema ja és en nosaltres. El qualificatiu d'àngel amb què el va batejar Seifert té a veure, doncs, amb el costat visionari de Holan, qui sovint fa bones les paraules de María Zambrano quan afirma: “El secreto se muestra al escritor, pero no se le hace explicable; es decir, no deja de ser secreto para él primero que para nadie”. La incomprensió (de la naturalesa de la poesia tant com de la manera com aquesta naturalesa es concreta en el cas de Holan) ha ampliat el repertori de desqualificacions al poeta de Kampa, qui a més de ser titlat d'hermètic i formalista decadent, com ja hem dit, fou marginat per desentendre's de la realitat i el destí dels homes, la qual cosa desmenteixen les següents declaracions d'un autor profundament compromès amb el seu temps i amb la poesia: “Sempre he sentit que m'importa l'home, el seu drama humà, la condició humana en general i el seu dissortat destí que suporta tothora”.
Tot i la profunda unicitat de l'obra de Holan, una primera aproximació a les estructures formals i de to dels seus poemes ens porta a distingir-hi entre les llargues composicions dialogades entre diversos personatges (Una noche con Hamlet, Toscana o Una noche con Ofelia) i els llibres que contenen poemes breus, òbviament molt més precisos i concentrats i d'una idèntica i enlluernadora bellesa. Aquesta nota apressada, però, no pretén sinó suscitar la lectura d'un poeta major, ara que el temps es dilata tant com la llum diürna que fa de contrapès a les nits intenses d'estiu, servit en safata d'argent per les traduccions impagables de Clara Janés, que sonen nítidament en castellà. I, almenys, alguna de les infinites raons de l'admiració que Holan ha desvetlat en qui açò signa: “Si la vida navega siguiendo el curso de las aguas / y la muerte a contracorriente / no podemos conocer la desembocadura. // Si la vida navega a contracorriente / y la muerte siguiendo el curso de las aguas / no podemos conocer la fuente”.

Publicat a Saó núm. 361, juny de 2011.

Meravellós

Tòpics estivals a banda, no em diga que no és meravellós tornar a casa i a la rutina pautada pel rellotge inflexible del treball i les obligacions domèstiques. Almenys per als pobres esclaus de les vacances pagades que han d'inventar-se un o altre viatge exòtic, llogar un apartament a la platja, assistir a multitudinaris festivals de rock, acampar en algun lloc de la muntanya on brama la tonyina, menjar cada dia en restaurants atapeïts, practicar llengües, abandonar-se al vici de la lectura, organitzar inacabables partides de cartes amb la família, donar-se a la bevenda i, en fi, lliurar-se en cos i ànima a qualsevol activitat gratuïta contemplant com passen les hores enmig de la més perfecta inanitat. Tret d'alguns viciosos empedreïts i vividors de mena, estic segur que l'excusa del dret al descans amb què ens obliguen a l'horrorós parèntesi del lleure, a aquest miratge de la llibertat amb data de caducitat, és una font de desassossec que valdria la pena estalviar-se i una pràctica especialment nociva en temps de crisis. Abocat a l'abisme de l'oci, veges com te les apanyes per viure les vint-i-quatre hores del dia sense caure en la temptació de la metafísica que pot generar l'horror vacui o, pitjor encara, sense abandonar-te al més pur sentimentalisme. Per això és meravellós tornar a comprar el diari i comprovar que l'estupidesa del món no ha desaparegut durant la teua absència, o que fins i tot ha augmentat mentre tu eres in albis, tornar a navegar per internet i a insistir en la teua incapacitat per entendre les maquinetes que tan dolçament et fan gravitar des del centre de l'univers. Llevat de les plantes del balcó, una mica pansides per la manca d'aigua, tot torna a ser al seu lloc: el quiosquer lleganyós, la precisió del despertador, les veus de la veïna de dalt, sísifs de mitjamenqueda que al capdavall la il·lusió de l'agost no ha pogut dissipar. Meravellós tornar a arrancar lluny del zero de les vacances, del passeig en bicicleta, de les infinites sobretaules, de les grans migdiades, d'aquelles converses apegaloses que són com el malson d'una nit d'estiu. Deixe's de síndromes postvacacionals, aquesta d'ara, per fi, és l'autèntica vida. Benvingut a casa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2011.