El llibre ressuscitat

Vicent Andrés Estellés, L'inventari clement de Gandia. Edicions 96, novembre 2012. Pròleg i edició a cura de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig.

· · ·

Com a pròleg al declarat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua any Estellés el 2013 en commemoració del vintè aniversari de la mort del poeta, acaba d'eixir a la llum L'inventari clement de Gandia, un llibre inèdit que ha estat quaranta-sis anys emboscat entre els papers de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Gandia… i discretament oblidat sota el títol i la materialitat de l'altre L'inventari clement publicat en 1971 per l'Ajuntament de la capital de la Safor i més tard incorporat, íntegrament, a Les homilies d'Organyà (1981), volum 6è de l'obra completa editada per Eliseu Climent. El llibre perdut i suplantat amb nous versos, doncs, hauria pogut acabar així, esgrogueint-se a poc a poc per efecte dels fongs i bacteris del temps en una prestatgeria d'un arxiu que imaginem més o menys sinistre, en el llimb on deuen surar els albats i altres criatures d'existència prematurament estroncada, o fins i tot en una d'aquelles oficines d'objectes perduts, que no sé si encara existeixen, i on de tant en tant van a parar les urnes amb les cendres d'algun difunt ràpidament esborrat de l'agenda familiar. La història, ben explicada pels seus protagonistes, els poetes Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig, al pròleg del llibre, és com segueix. L'any 2009 es complien 50 anys del Premi de Poesia Ausiàs March. Per commemorar l'efemèride els dos autors van començar a preparar l'edició de S'ha obert l'arbre vell com un paraigües, una antologia que apareixeria l'any següent i per a la confecció de la qual van haver d'escorcollar entre els papers desats en aquell arxiu fins que, com qui no vol la cosa, van anar a raure davant l'exemplar mecanografiat que Estellés va presentar al premi en 1966 i pel qual fou guardonat… I que no tenia res a veure amb el llibre homònim publicat en 1971 i fruit en certa manera d'una suplantació, que al seu torn s'explicaria així: cinc anys després d'atorgat el premi, els editors es posaren en contacte amb Estellés per enllestir-ne la publicació, però el nostre autor n'hauria extraviat l'original de manera que en confengí un altre d'urgència amb material “nou”. M'entretinc tant en les circusmtàncies i hipòtesis de la magnífica troballa de Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig perquè, com sol passar en aquests casos i tractant-se del nostre més gran poeta contemporani, del clàssic valencià del segle XX per excel·lència, es verifica el fet que sovint la realitat imita l'art, i més concretament tanta novel·la com té en històries de manuscrits desempolsegats i laberints de bibliofília la seua raó de ser, i en previsió que l'assumpte excite el dia menys pensat la imaginació d'algun dels nostres més inquiets ordidors de trames i hi clave el seu ullal amb bon olfacte de mercadotècnia.

Fet i fet ens trobem davant el primer inèdit d'Estellés digne d'aquest nom i que en certa manera ha hagut de rebatejar-se per evitar excessives confusions tot homenatjant la ciutat en què tota aquesta història va començar a representar-se fa quaranta-sis anys. La ciutat i de retruc el seu poeta, Ausiàs March, amb qui no debades sempre ha estat parangonat Vicent Andrés Estellés d'ençà que Fuster expliqués la transcendència de la seua obra tirant mà de l'originalitat fundacional ausiasmarchiana, immune als dubtes que provoca la tendència a la ganivetada entre contemporanis. El canon té una dimensió vertical, històrica, que Fuster va perfectament contribuir a perfilar; de l'altra, igualment imprescidible per a la solidesa de la fita, de caràcter horitzontal, en relació amb els seus contemporanis d'ací i d'allà, encara està per completar tot i els estudis posteriors que en aquest sentit han fet estudiosos com Jaume Pérez Montaner, Dominic Keown o Vicent Salvador.

I un parell d'apunts per acabar, ja més centrats en la matèria del llibre ressuscitat. La pemutabilitat dels poemes que integren cada llibre d'Estellés ens parla de la forta unitat interna de la seua poesia. De les filagarses de l'escriptura convulsa, apressada, de la poesia del geni de Burjassot, fetes amb la urgència i la passió dels grans inventaris vitals, amb uns ulls que clissen la dalla de la mort darrere cada brot d'amor tendre i de vida, naix el bo i millor d'una poesia que va deixar per sort molts fils per lligar. El seu fou, al capdavall, un inventari obert i infinit, una obra que va completant-se amb agradables sorpreses com la del present llibre, que no pot faltar en la biblioteca de cap bon lector.

Publicat a Saó núm. 378, gener 2013.

[El dia de la presentació del llibre a Gandia, amb Maria Josep Escrivà i Josep Lluís Roig.]

Indefensió

L'incident de què ha estat víctima recentment el ciutadà d'Almenara Carles Mateu i que li ha suposat una condemna de sis mesos de presó és l'última baula, per ara, d'una llarga cadena de vulneració dels drets dels valencianoparlants. Recordem encara les vexacions a què uns policies van sotmetre no fa tant el músic d'Obrint Pas Miquel Gironés per la mateixa raó: parlar valencià. Qui no conega el que es cou al País Valencià o visca sota el setge desinformatiu (si no és en gran part la mateixa cosa) que aquesta mena de notícies suporten, es pessigarà el braç en assabentar-se'n per estar segur que no es troba sota els efectes d'una al·lucinació o que no se l'ha engolit el túnel del temps que porta al cor de les tenebres franquistes, tan resistents al temps, badalls per on es dessagna cada dia l'anèmica democràcia espanyola. Els qui no renunciem al propi idioma sabem que només parlant sempre en valencià, en qualssevol ocasions, incloses les que ens encaren amb algun representant, uniformat o no, de l'autoritat, podrem fer útil i necessària la nostra llengua; però també som conscients dels riscos que una tal lleialtat comporta, el malentès, en el més lleu dels casos, el menyspreu del “hábleme en cristiano”, fins i tot l'abús i la violència de qui se sent superior perquè la llei no l'empara però sovint l'encobreix. O el que és el mateix: els jutges que la interpreten. Perquè en el cas que ens ocupa, Carles Mateu va ser absolt d'antuvi de les acusacions de resistència a l'autoritat que li formularen els dos guàrdies civils que convertiren un control rutinari en un cas d'orgull espanyol ferit (o d'ignorant a qui no li agrada que li ho recorden) i d'intolerància pura i dura, d'arrel feixista. Però després un jutge es tragué un as espuri de la mànega: Carles s'havia negat a parlar en castellà no perquè en té el dret sinó com a maniobra per guanyar temps per a la prova de l'alcohol que finalment se li va practicar, i ha dictat aquesta sentència injusta que trepitja l'estat de dret i la dignitat de tots els catalanoparlants i de qualsevol persona decent. Així, mentre van acumulant-se els casos d'immunitat dels qui ocupen el mateix banc o seuen a la mateixa bancada, responsables d'accidents de metro i de misèries, d'escàndols financers, de robatoris de milers de milions de l'erari públic, i un llarguíssim etcètera que ja fa ois enumerar, les mateixes esquenes han de suportar les mateixes garrotades, en franquisme o en democràcia. Submisos o revoltats, de nosaltres depén.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 28 de setembre de 2013.

Decència

És decent, del llatí decens, qui obra dignament. Els mestres de les Illes Balears van complir ahir el cinquè dia de vaga temporalment indefinida però ben definida en l'objectiu de tombar el TIL (Tractament Integral de Llengües), amb què el govern de Bauzá atempta sense escrúpols contra el català, i de defensar la qualitat d'un ensenyament públic tothora amenaçat per interessos espuris. Els docents de les Illes estan donant amb aquesta lluita una lliçó de dignitat, que és el primer que un mestre ha d'ensenyar. Amb matisos, el TIL és pam dalt pam baix el Decret de Pluringüisme que de moment reposa al frigorífic però que qualsevol dia pot caure en forma de barra de gel sobre el sistema educatiu valencià, és a dir, l'enèsim vestit amb què el PP vist la mona de la minorització del català a banda i banda de la mar amb una seda sintètica made in Madrid. Entre les diferències entre ambdues teles barates hi ha el fet que la immersió lingüística vigent a les Illes fou aprovada amb un ampli consens polític i social, inclòs el partit del senyoret Bauzá, model semblant al de Catalunya, que no segrega l'alumnat per llengües com en les actuals línies valencianes. La tàctica que hi aplica el neoblaverisme mallorquí, però, és la mateixa que ací ha fet tant de mal des de fa decennis, amb l'excusa d'intensificar l'estudi de l'anglès perquè gràcies a l'escandalosa incompetència de la senyora d'Aznar s'han adonat que també els nostres escolars fan aigua en la llengua de Bob Dylan. És clar que el vestit de falsa seda presenta descosits tan indecorosos com el fet que per a tan noble objectiu s'haja d'explicar la matemàtica en castellà. Contra això s'han rebel·lat dignament els docents, que han aconseguit la solidaritat activa i la complicitat de la majoria de la societat balear, també catedràtics i catedràtiques d'universitat a qui no els cauen els anells d'exhibir el verd alternatiu amb què la dignitat es pinta avui d'esperança. El seguiment de la vaga està sent tot un èxit, per molt que el senyoret Bauzá, ridícul fatxenda, en rebaixa irrisòriament la xifra i qualifica els qui exerceixen amb dignitat un dret democràtic d'antidemocràtics, que graciós. Amb fermesa i amb decència, però, els docents illencs han despertat d'una somnolència que als valencians, que hi compartim llengua i cultura i també, ai, tirans, encara ens relega a la inòpia. I per fer-los costat, ací va el compte corrent de l'Obra Cultural Balear on exercir la necessària solidaritat: 2056-0009-74-4102003418. Avant!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 21 de setembre de 2013.

Amb la immensa minoria

Vespres de l'11 de setembre, Alberto Fabra afirmava que els valencians no teníem res a celebrar en tan memorable data. No és que l'encara president hagués estat víctima d'un sobtat atac d'amnèsia, ni que exhibís sense pudor la ignorància més flagrant en temes d'història, ni tan sols que mostrés els símptomes del típic pet de poder que afecta alguns animals polítics, en especial els de les incertes latituds que van del Sénia al Segura. La demagògia anticatalanista, ja més vella que la picor i més rovellada que l'armadura del Tirant, és la manifestació més exacta d'una absoluta manca d'idees, i ja no sé a qui pot convèncer quan el deute ascendeix a 30.000 milions d'euros. El va precedir en el despropòsit el vicepresident, Ciscar, proferint amenaces contra els ciutadans que hi volíem participar indignes del seu càrrec i radicalment contràries a un dels principis bàsics de tota democràcia: la llibertat d'expressió. I el qui faltava per al duro era l'Esteban González Pons, que acompleix a la perfecció (qui paga mana) el seu paper d'escuder i portaveu de les altes instàncies de Madrid. Cap novetat per ací si no és la propaganda extra que de la Via Catalana van fer amb els seus exabruptes (ens resistim a considerar declaracions aquestes impertinències) entre els valencians, generalment tan desinformats i immunes a qualsevol projecte col·lectiu, festes de guardar a banda. El cas és que, si no a la majoria silenciosa, que només és invocada quan no assisteix a convocatòries difícils de pair com la de l'11 de setembre i no quan és part d'eixe 70 % de la població que no ha votat el PP, la Diada de Catalunya interessava, i molt, a qualificades minories valencianes. Perquè entre els apocalíptics incorregibles que des del camp independentista veuen el procés de sobirania del Principat com una cosa negativa per al conjunt del país (de Salses a Guardamar, etcètera, per aclarir-nos), com els més o menys integrats, assentats en càlculs igualment il·lusoris i que no convocaren la ciutadania a enllaçar Vinaròs i Alcanar perquè era dia feiner (quin dia no és feiner en la lluita política?), se situa la minoria que un dia tindrà la clau del govern del País Valencià si troba l'expressió política on abocar les seues energies. La mateixa minoria que de manera tan natural i democràtica es deixa inundar per la gran onada d'il·lusió i revolta que ve del nord. Esperem que no tarde a fer efecte el contagi que pronostica l'amic Vicent Partal.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 14 de setembre de 2013.

Fem via!

De tornada de les dolces pereses vacacionals, aquells qui hem tingut el privilegi de gaudir-ne, el que sorprén no és que l'argument de la novel·la (negra, amb permís dels clàssics) que ja ocupava les nostres vides abans del parèntesi continue fent via cap a un final incert. Per dir-ho amb una frase que va fer fortuna en el passat, els filets de plastilina de la crisi ja fa temps que són mars de petroli altament contaminant, per molt que en el no-lloc de la badoqueria nacional (d'Espanya) continuen els concursos televisius, els fitxatges galàctics del futbol, la loteria, l'eixordador borum mediàtic, la infinita paciència dels anyells. En fi, nous capítols de la sèrie Bárcenas, dels prínceps i el palau reformat amb diners reials i tripijocs fiscals, del fangar dels Blasco, Camps o Barberà, del garrot feixista de Bauzà a les Illes, de les amenaces il·legals de Ciscar contra els participants valencians a l'11 de setembre, de l'enquistat menyspreu a les víctimes del metro… Ho deixe ací per no abassegar el lector. El que sorprén, dic (i a aquestes alçades ja no hauria de ser cap sorpresa per a mi), és que enmig del col·lapse, de l'allau de problemes que assetgen la societat valenciana ningú (partits, entitats cíviques, sindicats, intel·lectuals, les mil i una plataformes que lluiten sense descans…) siga capaç de trobar la clau que obri el pany, el desllorigador, la causa comuna que evite el mal de l'atonia i la dispersió en què sobrevivim esperant que la novel·la, escrita per un déu apòcrif, arribe al final. Especialment patètica és l'actitud de les nostres esquerretes, encara immerses en anacrònics càlculs electorals, i el clamorós silenci d'Acció Cultural, en altres temps principal actiu de la societat civil valenciana. I sorprén perquè hi ha una cosa enllà del Sénia, no pas a la Cotxinxina o a l'Àrtic, que es diu Assemblea Nacional Catalana i Via Catalana, procés de transició nacional i tot això que vostès saben i que és la mobilització democràtica i popular més important dels nostres dies, un model a emular, un impuls a seguir sense caure en còpies falsificades ni mistificacions infantils. Quan el vent bufa tan fort de cara no hi ha res de més eficaç que posar-se a roda del més fort. Encara som a temps d'organitzar en primer lloc la nostra solidaritat amb el procés de Catalunya per buscar les vies del camí propi. Alguns ja s'hi han decidit, i cal agrair-los-ho, però falta l'espenta i les idees de molts més, els atònits, els resignats, els silenciosos. Fem via!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 7 de setembre de 2013.