El jutge Vidal

Imagine's vostè que és jutge i que en les seues hores lliures, sense que ningú li ho haja demanat, es posa a redactar un projecte de Constitució per a una futura i hipotètica (i passe'm la redundància: tot futur és mera hipòtesi) República Catalana. Massa difícil d'imaginar? Bé, posem-hi una mestra d'escola, un metge, l'encarregada d'una verduleria, un bomber, un obrer, fins i tot una política… Imagine's que qualssevol d'aquestes persones amb ofici o sense, en les seues hores de lleure, per iniciativa pròpia i no remunerada, es dediquen a preparar un material didàctic, una investigació ginecològica, una dieta vegetariana, un sistema de prevenció i extinció d'incendis, un tractat sobre riscos laborals o un programa de regeneració democràtica… Magnífic, no li sembla? Sobretot si es tracta de treballs reeixits i d'alguna manera útils (i ja ho serien si qui els fa considera acomplit un deure personal, un desig, un repte, un passatemps). Perquè totes aquestes activitats s'emmarquen en allò que diem llibertat –de consciència, d'expressió, de creació–, sense la qual malament podem parlar de coses com democràcia o estat de dret, que ho són precisament per això, perquè l'emparen, perquè la garanteixen. Enlloc no està escrit (però no em faça molt de cas, perquè en assumptes relatius a la Constitució espanyola ja passa com amb l'Església amb què van topar Don Quixot i Sanxo en alguna pàgina del segle XVII) que un jutge deixe de ser ciutadà pel fet de ser jutge i que per tant no puga exercir els seus drets democràtics. Bé, possiblement el perfil del jutge a què ens referim, Santiago Vidal i Marsal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954), no encaixe amb el prototipus de magistrat dòcil al poder de torn, d'aquells que allarguen eternament certes causes incòmodes, els del sí senyor per als de dalt i el no senyor per als de baix, les kafkianes peces d'una autoritat sense rostre, les figures infrahumanes de togues arnades per a les quals ja està bé el món com està i no s'hi pot fer res, els amuntegadors passius de triennis i sexennis i plans de jubilació, les feres ferotges que es guanyen a dentegades llocs en la carrera judicial: grisos funcionaris com déu mana. Ben altrament el jutge avui amenaçat per la fiscalia amb el trasllat forçat fora de Catalunya, la inhabilitació per tres anys o l'expulsió de la magistratura per haver coordinat un esborrany de Constitució per a Catalunya, és un home compromès amb el seu treball i la seua societat que ha excel·lit en sentències contra la discriminació racial, la violència masclista o la corrupció i per la protecció de menors o la dació en pagament de les hipoteques. Un jutge lliure que s'estima més perdre el treball que la dignitat, una pedra en la sabata deformada de la democràcia espanyola. La maquinària encarregada de mantenir els privilegis i les injustícies ha posat preu al seu cap, segurament propulsada per algun xèrif milhomes a compte dels pressupostos que paguem els ciutadans. Mala peça hi ha el teler per ratificar un parell de coses que ja sabíem: que vivim sota llibertat vigilada i que això de Catalunya pot ser ja alguna cosa més que una mera hipòtesi contra la qual cal aplicar la llei de la bota (o de la sabata deformada). Vaja vostè amb compte i no se'm pose a redactar segons quines coses en hores lliures perquè, com diu el refrany, tots som Santiago Vidal.

[Publicat també a  http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 de gener de 2015.]

Llum que es desvela

Joan Navarro, El plom de l'ham. LII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Edicions 62, Poesia núm. 157.

· · ·

Els darrers deu anys, des de l'esclat de Magrana (2004), han estat sens dubte els més fèrtils en la trajectòria poètica de Joan Navarro (Oliva, 1951). De fet aquest llibre suposà el final d'un silenci editorial que s'allargà durant dotze anys. Tria personal, l'antologia publicada en 1992, seleccionava poemes dels llibres escrits per l'autor entre Grills esmolen ganivets a trenc de por (datat en 1973 i publicat l'any següent) i La paüra dels crancs (1986) més el poema en quatre seccions ¡Salvatge!, de 1987. Aquest darrer text, que no per causalitat ocupa ell sol una de les sis parts en què estava dividida l'antologia, tot i que ben entrellaçat amb la producció anterior de l'autor (amb els seus canvis i salts qualitatius, la de Joan Navarro, vista en conjunt, em sembla una de les obres més compactes de la poesia catalana contemporània: les primeres visions i intuïcions han anat desplegant-se a través d'una poètica fidel als orígens que s'enriqueix amb el coneixement i l'experència), conté el germen que grillarà, anys a venir, en Magrana i explica en part, crec, el silenci de l'endemig, no aliè, sense forçar gaire les coses, a la situació col·lectiva de desencís provocat per l'espill deformat de la ditxosa (que en glòria estiga!) transició democràtica. Alguns versos d'aquest poema em semblen especialment reveladors del que acabem de dir i tremolen amb llum pròpia al fons de la poètica de Joan Navarro: «Inventem la llum de la llum, les pedres de foc, en aquest espai de llarga fosca», «L'home salvatge per no morir-se inventà la paraula. Per no restar sol imaginà l'altre, l'arbre, el cérvol, les aigües del cel i del riu. Aquesta llum és la llum de la memòria, freda i planetària; i la gramàtica no ens pot confortar. Desconfieu, doncs, de qui ens encalça, malalt de ràbia, per les sendes dels misteris de l'alba».

Així doncs, El plom de l'ham arriba en el moment de major intensitat creativa de l'autor i marca una línia de continuïtat amb Magrana i A deslloc (2010), que es contrapunten i complementen amb els volums que el treball a quatre mans amb el pintor Pere Salinas ha donat a llum: Atlas [Correspondència 2005-2007] (2008), Grafies · Incisions (2010) i el més recent O: Llibre d'hores (2014). Si aquesta tríada mostra l'univers de Navarro en correspondència amb la pintura de l'amic, o a partir de o envers a, etcètera, El plom de l'ham significa el punt d'intersecció més evident entre els dos grups de llibres. De fet hi sovintegen les referències i reflexions al món de la pintura a través de textos dedicats a l'artista i projectes conjunts («Geografies del silenci») o treballs elaborats a partir de propostes pictòriques («Hölderlin»). Ultra aquesta condició de baula que al meu parer representa El plom de l'ham (datat entre 2004 i 2014), hi trobem Navarro (passeu-me la metàfora) en estat pur, amb els guanys que es fan més evidents des de Magrana: un panteisme sense déus (si això és possible), la mirada del pensament en cerca de la unitat profunda i latent entre les coses, el fil del llenguatge poètic cosint els instants de la consciència del món i les coses, la dissolució del subjecte en el magma ordenat de la realitat perquè hi puga emergir en la plenitud d'una veu que transforma l'anècdota en categories efímeres contínuament recreant-se, l'escriptura que esborra els nexes, que substantivitza, que pauta el moviment verbal amb precisió de microscopi… El lector és convidat a aquesta festa dels sentits, dels trànsits de la llum, a les revelacions que la paraula poètica fa tangibles: l'enterca gratuïtat de l'autènticament imprescindible.

El llibre que ens ocupa conté, a més, algunes novetats felices: l'explicitud amb què s'hi expressa el diàleg amb l'altre, amb el lector, i que es manifesta en les múltiples dedicatòries i cites dels poemes i, sobretot, en els treballs après de que impulsen l'esforç creatiu. Joan Navarro és també un dels poetes que més bé i més sovint ha tractat de fixar la seua poètica en poemes-pròlegs que s'han de llegir molt atentament i que mai no han caigut en la temptació d'encalaixonar l'expressió i els sentits poètics en els rigor mortis de les explicacions exògenes de l'hermenèutica (així ho ha fet, per a plaer del lector, en Grills esmolen ganivets a trenc de por, Bardissa de foc, Tria personal, Grafies · Incisions o A deslloc). El pensament sobre la poesia, diríem, no es pot elaborar eficaçment si no és en forma de poesia. Poemes-manifestos-poètiques que s'han d'apamar sense manies. I un últim apunt sobre el títol. Tot i la referència explícita a Octavio Paz, hi ha una carta de José Lezama Lima, de 1958, que es podria aplicar perfectament al cas que ens ocupa: «Plomada, lo que los griegos llaman logos optikós, lo que es posible con la palabra por un golpe de vista que agrupa y levanta». Aquesta llum que en desvelar-se ens acosta la llum més pura de la vida. Feu-vos un bon regal.

[Publicat a Saó núm. 400, gener de 2015.]

Leviatan

La corretja del Gürtel, que tan bé semblava estrènyer les cintures dels principals figures de la trama, ha anat afluixant-se de mica en mica fins que els ha deixats amb els pantalons ben solts, no perquè als seus propietaris se'ls caiguen i mostren els culs de la veritat a l'ull públic sinó per eixir més alleujats al carrer. De fet, a la presó ja no n'hi queda cap, d'aquests mafiosos. Bárcenas, tresorer pleniponteciari i home de confiança dels successius mandarins del PP, ha estat l'últim a abandonar-la després de pagar 200.000 euros, un pessic de la immensa fortuna que va acumular en anys de lladronici confès i que vés a saber en quina Illa del Tresor deu tenir amagada amb plànol i tot. Els aliens al laberint judicial no dubtem que la maniobra d'aquesta posada en llibertat (tota llibertat és relativa) obeeix a raons estrictament legals, però deixe'm l'amable lector que m'espante la mosca que tinc darrere l'orella i que em diu, insidiosa, que tot això no és més que un pacte de silenci, la recompensa perquè l'empestat no estire de la manta i faça visibles els estralls que la pesta bubònica de la corrupció ha deixat en els sospitosament impol·luts cossos de tants xuplòpters del poder de dins i fora del PP. S'han acabat de moment, doncs, aquestes vacances pagades de dinou mesos d'una de les potetes del Leviatan anomenada Bárcenas, però el monstre cueja, voraç i a ple rendiment, a Sibèria com a Barcelona, Madrid, València o Brussel·les. El capitalisme mafiós (perdone'm la redundància) de Rússia ha quedat precisament aquests dies molt ben retratat en el magnífic film, candidat a no sé quants òscars, d'Andrey Zvyagintsev, que ha tret de polleguera el judoca més famós (i més traïdor al principi de la bondat flexible del mestre Jigoro Kano, l'iventor d'aquest art marcial) del planeta, el tzar Putin. El Leviatan barcelonès també ha quedat amb els seus temibles ullals a l'aire gràcies al documental La ciutat morta, que potser farà reobrir el cas del 4F pel qual van haver de complir anys de condemna uns innocents acusats d'haver agredit un guàrdia. Fora de les víctimes directes i concretes de les mossegades i arrapades del monstre, i amb el permís de la Bíblia, Kafka, la novel·la negra i els innombrables testimonis que n'han donat notícia, els ciutadans ens movem per la ciutat sota el confortable paraigua del que anomenem justícia, llibertat i tot això, convençuts que, complidors zelosos dels nostres deures i sense haver trencat mai un plat, res no hem de tèmer del monstre del caos. Però un dia, passant per allà, desvagat, potser mirant la pantalla del mòbil, caus per una d'aquelles andrones que apareixien en els antics tebeos (però amb personatges que llegien el diari) i et trobes de sobte clapotejant enmig d'una immundícia que no et deixa respirar, aïllat, mirant fit a fit els ulls aiguardentosos del monstre, esperant la queixalada letal. Això els passa als personatges (més o menys ficticis) de Leviatan i això els ha passat a les persones reals del documental de Xavier Artigas i Xapo Ortega. Les clavegueres del poder ja ocupen tot el subsòl, i part del cel obert, del nostre món, túnels absorbents que s'ho engulen tot, fins allò que crèiem inviolable, i on regna la força cega del caos. No són, com ens pensàvem, accidents de circulació, simples canals per al desaiguament de la podridura, sinó el negatiu consubstancial a la fotografia amable del sistema. Quant de lleixiu ens caldrà per salvar la democràcia! 

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 24 de gener de 2015.]

[Fotografia de Ferran Simó.]

Visca la guitarra

Vist des de la llunyania valenciana, i per molt que un es pose les ulleres de l'ara.cat o Vilaweb cada dia, o precisament perquè se les posa, el desassossec que s'ha apoderat d'amplis sectors del Principat des de la votació del 9N fins a l'acord per a eleccions plebiscitàries del proper 27S i l'esborrany d'un full de ruta per a la independència subscrit per Mas, Junqueras, ANC, Òmnium Cultural i AMI no deixa de ser sorprenent. Inquietud, desànim, decepció, fractura, impotència, frustració… són alguns dels substantius que han anat desgranant-se les darreres setmanes per descriure l'estat emocional del sobiranisme en aquest lapse. Podríem explicar-nos-ho, d'entrada, en base a una llei no escrita de les balances: a un estat d'eufòria en segueix un altre de més o menys depressió. O pel caràcter ciclotímic que té el paradigma en el Barça com a pulsiòmetre d'un comportament col·lectiu molt arrelat al país. O per la simple por de cagar-la una vegada més i desaprofitar una ocasió excepcional per a la consrucció d'un nou Estat i una nova societat al país germà. O per l'efecte dòmino: la por s'encomana més que la grip. Etcètera. Ha estat Joan Manuel Tresserras, una vegada més, qui més bé ha desfet l'embolic en distingir entre consciència i emoció: la primera definida per la seua consistència i perdurabilitat, la segona per un aire més volàtil i aleatori. Si la lluita per la independència és conseqüència d'una presa de consciència col·lectiva (suma de consciències individuals), doncs, cal confiar que les emocions tornaran a mare: ni tocar el cel ni enfonsar-se en l'infern en tan sols dos mesos. L'acord, que encara suscita més dubtes que no certeses perquè deixa molts aspectes a la nevera de futures negociacions, i malgrat la ressaca de tota depressió, té almenys la virtut de dissipar alguns fantasmes de cagadubtes i, sobretot, d'obrir per fi el debat del realment important. Definit des de fa temps el què (la independència) i en part el com (eleccions amb caràcter plebiscitari, precedides per les històriques mobilitzacions dels darrers anys i la prova de cotó del 9N), és l'hora de debatre àmpliament tots els per a què que faran possible la màxima democratització del procés i l'ampliació de la seua base social. Si ja hi ha un primer acord (per a guitarra) podem començar a taral·lejar la melodia. Però des de l'ensopiment valencià, ja dic, ha sorprès tant de desfici, tanta adrenalina, tanta desconfiança en les pròpies forces. Acostumats al nostre tempo polític i social, al nostre moviment col·lectiu de maldestres paquiderms i a la nostra lentitud geològica, amb un govern que s'eternitza en la seua agonia i una oposició que s'ha retirat de la batalla amb la calculadora en la mà esperant el miracle dels comicis, la passió dels nostre veïns de dalt ens sembla una mica hiperbòlica. Ací, fins les xiques més guerreres, com l'admirada Mònica Oltra, semblen haver caigut en l'atonia dels càlculs electorals, en el miratge de la pell de l'ós que encara s'ha de caçar, en la manca de contudència i veritat del políticament correcte. Divendres passat va perdre una oportunitat d'or per engegar el motor del canvi social i polític del País Valencià davant una nodrida concurrència al Centre Octubre, davant la presència, aquesta sí, estel·lar de David Fernàndez i la malaptesa d'un periodista d'El Temps més propens a la xafarderia pseudopolítica que a l'anàlisi i el debat seriosos. La impressió decebedora és que la candidata de Compromís no tenia molt a dir, que li feia més fred que calor el procés democràtic avui més important a Europa (juntament amb el de Grècia), que no hi teníem, com a valencians, res a aprendre'n, que havia perdut els papers del discurs. Mala cosa fins i tot si en l'únic en què es pensa són els comicis de maig. En qualsevol cas, donem-nos aire i visca la guitarra!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 17 de gener de 2015.]

Gihadisme

La setmana ha estat marcada pel brutal atemptat a la seu de la revista humorística parisenca Charlie Hebdo, que ha causat dotze morts, i per una rèplica d'altres atacs en terres franceses també relacionats amb el terrorisme islamista i de final encara incert en el moment de redactar aquesta nota. Només uns dies després de les multitudinàries manifestacions que a Alemanya van escenificar l'odi a l'estranger, en el seu vessant islamofòbic, i que desperten els vells fantasmes col·lectius de l'horror, el fanatisme deixa el seu regal de reis sinistre contra la llibertat i les formes de vida que amb no poques dificultats, imperfeccions i flagrants injustícies han anat construint les societats modernes. No és ara l'hora, certament, de les especulacions sobre les causes i efectes d'un gihadisme que ja té les dimensions de guerra oberta, total i global des d'aquell 11 de setembre en què es van abatre les Torres Bessones de Nova York i el món va tremolar com sacsejat per un gran sisme. L'estat de xoc i alerta actual reclama solidaritat amb les víctimes dels atemptats, protecció als més vulnerables (i ho són, en primer lloc, els més implicats en la pràctica defensa de la llibertat de pensament i expressió, els periodistes) i setge i neutralització dels assassins. Més prompte que tard, però, hauran d'analitzar-se les causes profundes que alimenten el modern gihadisme. Perquè costa molt no relacionar l'auge d'aquesta violència fanàtica amb els pals de cec que les grans potències occidentals, encapçalades pels Estats Units, han anat donat a compte de la lluita antiterrorista; costa molt no veure-hi els efectes col·laterals de Guantánamo o Abu Ghraib, de les barbaritats que han esquitxat de sang les terres d'Afganistan, Iraq o Síria, del conflicte enquistat que ofega cada dia un poc més els palestins. Cal estar en la lluna per no veure el blat que nodreix l'odi irracional en la misèria i la injustícia convertides en moneda corrent, en les fràgils pasteres on els desesperats busquen una terra de promissió que cada dia els és més esquerpa, en l'amuntegament en ciutats dormitoris i la manca de qualsevol horitzó tangible per a les classes populars i els immigrats, en la protecció de les dictadures petrolíferes del Golf Pèrsic on es coven molts dels ous de la serp islamista. Però el combat al fanatisme és també el combat a unes religions que es pretenen absolutes i excloents i aspiren al control total de les societats i les consciències dels individus. Perquè sense déus, o amb déus limitats al terreny de la privacitat i sense cap vocació política, no hi hauria guerres santes ni paradisos que alimentassen el deliri dels fanàtics. Diguem-ho clar, la religió («moros, jueus e crestians»), fora dels seus recintes sagrats, és enemic declarat de la llibertat humana. Mal faran, doncs, els responsables europeus si en compte de localitzar les fonts de l'odi per aplicar polítiques eficaces en defensa de les llibertats democràtiques i el foment de la cultura i el treball que dignifiquen, comencen a repartir el cascall de la xenofòbia a què tan propensos són certs populismes de crisi o, amb l'excusa de no enutjar l'enemic, ens retallen les ales de la llibertat, perquè així l'espiral del fanatisme no farà més que créixer fins a emmerdar-ho tot. Avui la urgència reclama solidaritat i defensa de la democràcia, però demà hem de parlar amb rigor sobre les causes de tanta barbàrie, i replantejar-ho tot de dalt abaix.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 10 de gener de 2015.]

El laberint venecià

El viatger pensa que pocs llocs hi deu haver al món on la bellesa puga ser captada des de tants angles i puga tenir tantes cares com a Venècia. Hi ha la que simplement naix de la pura forma, de la feliç conjunció de les matèries primeres de l'aigua, l'aire (que inclou visions del foc a certes hores) i la terra en combinacions infinites. I sobre la terra, una xarxa d'illes solcades per rius i canals, la pedra transformada en habitatge, en arquitectura lluminosa, en trama urbana. Venècia és la ciutat que fou, la que ja no existeix reflectint-se en els espills de l'aigua, l'escenari per on es mou la corrua de formigues del turisme de masses que malgrat tot avui la manté dempeus. Venècia és, alhora, els seus reversos, el calidoscopi fantàstic de la decadència en estat pur. Pels carrerons que escapen a la delimitada senda de les formigues un pot veure com el rovell es menja la gloriosa forja dels palaus, com la humitat grimpa per façanes i teules i el corcó triomfa sobre les fustes més nobles. Al baix ventre del Palau Ducal prosperen colònies de mol·luscs que s'alimenten de les aigües contaminades; antics aristòcrates decrèpits se n'entren d'esquitllentes als seus casals habitats avui només per les ombres del temps. Des de les primeres construccions lacustres a l'apogeu de cultura i poder que fou Venècia fins al segle XV i el gran mite romàntic es poden rastrejar les passes que van del no-res a l'esplendor i d'aquest a la ruïna. Per això, probablement, les múltiples belleses venecianes commouen fins a les entranyes. Per aquest laberint del món transiten fantasmes que parlen amb veus estrafetes però claríssimes tots els idiomes audibles amb què es poden anomenar la decadència i la ruïna. En un etern ball de màscares, sobre l'escenari venecià es representa cada dia el fulgor d'una batalla en què la bellesa resisteix les escomeses d'una mort enterca, com la que habita en l'ànima del vell Gustav von Aschenbach. Què hi venim a fer totes les formigues sinó a assistir a aquesta lluita en viu i en directe, al lloc on millor es representa, com una antiga comèdia de Goldoni, la bellesa agredolça de les mil cares? Sense saber d'on fuig, ni de quin buit pretén omplir-se, l'esperit evasiu de les formigues es debatrà a Venècia entre la possibilitat de comprar l'aparell de moda, un braç articulat per al perfeccionament del selfie, o posar-se a plorar a cada glopada de silenciosa bellesa que li entra pels pulmons mentre travessa un dels innombrables ponts d'aquest deliri. Esgotat per l'àrdua batalla, potser es concedirà una treva i, als peus de la Torre dell'Orloglio, mentre contempla una vegada més el somni de la geometria en la Plaça de Sant Marc, dirà adéu al 2014 i s'abraçarà al nou any que eixampla l'horitzó perquè sembla renovar tota promesa i perquè la punyalada de la traïció ha adoptat la forma d'un vell xaruc que ha decidit llançar-se a les aigües del Gran Canal des d'un vaporetto de la
línia 1 just a l'alçada del pont de l'Accademia.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 de gener de 2015.]