Campo de Criptana

En el mateix escenari en què Cervantes fa lluitar Don Quixot amb els molins de vent transformats pels seus deliris en odiosos gegants en batalla desigual, ha tingut lloc fa uns dies l’enèsima mostra d’estupidesa (per dir-ho suau) col·lectiva, aquesta vegada en forma de trist carnaval. Allà es conserven encara dempeus alguns dels molins protagonistes de la novel·la, Burleta, Infanto i Sardinero, noms que ni fets a posta per a gegants de fantasia. Ja té mèrit superar cada any els rècords que emergeixen de les profunditats abissals de l’estimable pell de brau, però és difícil imaginar un «carnavalisme» més bèstia i horrorós que el que s’ha vist a la llegendària població de La Manxa gràcies a l’Asociación Cultural [sic] El Chaparral de Las Mesas (Conca).
A ritme de música disc, obri l’alegre comitiva un grup de dones (ací el realisme és molt més lleuger que en els personatges masculins) amb un simulacre del vestit a ratlles dels camps d’extermini per darrere i un cosset de cancan tacat de sang per davant ballant i movent amb gràcia la bandera israeliana. Hi segueix un grup d’oficials de les SS armats amb metralletes perfectament uniformats i una carrossa que imita un tren amb una queen nazi ben escotada dalt de tot, en pla estètica sado-maso, amb gorra de plat, flanquejada per dos gossos dobermans i dues xemeneies de forns crematoris. Això és el que mostra el vídeo que ha corregut com un llamp i on també es veu una segona carrossa tirada per una moto alemanya de l’època amb una gran gorra de plat i una Porta de Brandenburg de cartó pedra.
Vistes i llegides les coses de l’esperpèntic i intolerable espectacle, el debat que necessàriament hauria de provocar té poc a veure amb la llibertat d’expressió, que ens empara a tots, inclosos ignorants i fatxes. Si hem de creure algunes informacions, els protagonistes de Campo de Criptana volien homenatjar les víctimes de l’holocaust, però l’únic que han aconseguit així és fer-ne escarn, col·laborant si us plau per força amb la banalització del mal contra la qual ens va alertar Hanah Arendt tan lúcidament. Siga com vulga, si ignorància o mala llet, res no pot eximir-los de la vilesa. No hi havia entre el personal que hi va participar ningú amb dos dits de front que advertís de l’error –si d’error es tracta al capdavall? També això costa d’entendre si no és en un context on és normal el silenci còmplice, on la crítica i la dissidència envers formes i modes majoritàries (que solen ser les més simples i les més ximples) són vistes amb suspicàcia quan no perseguides; en un context com l’espanyol, construït sobre la despolitització, la desmemòria i la incultura. L’àmbit de les festes populars, inclosos espectacles esportius, és terreny especialment adobat per a manifestacions de burrera col·lectiva on sota la coartada de l’apoliticisme, el plaer desbocat i la llibertat es camina alegrement cap a l’abisme de la misèria moral més abjecta. Contra això poc poden fer les lleis i molt hauria de fer l’escola, els mitjans de comunicació, les càrregues de profunditat de la cultura, la formació en la consciència crítica del món, el desplegament dels valors de l’humanisme i els drets universals, el conreu de les formes radicals de la democràcia, la sociabilitat i la responsabilitat cívica. A Campo de Criptana, entre enganyosos molins de vent, s’han desplegat tot d’una les misèries «culturals» d’aquests temps decadents en què continua triomfant el tot s’hi val, en què s’esbomben sense ordre ni concert tota mena d’opinions i expressions tòxiques en nom d’una llibertat falsejada que està corcant els fonaments mateixos de la llibertat. No és, insistim, un problema legal, almenys no només ni fonamentalment legal. La llibertat d’expressió no val res si no funcionen els mecanismes que l’autoregulen en base a valors humans i democràtics sòlids i comunament assumits. Però a Campo de Criptana encara són ben vius els fantasmes del passat, els braços dels quals giren i giren impedint tot avanç. De la cripta espanyola emergeixen de tant en tant els més ocults deliris, els més perillosos perquè solen passar desapercebuts. Al remat és bo veure’ls en moviment immòbil, agitats pel vent incansable de la ignorància, i saber que s’endinsen en arrel profunda i els hem de combatre com el que són i no com fantasies i simulacions de democràcia.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 28 de febrer de 2020.]

 

A cal barber

Morad ja fa molts anys que viu al barri i que va muntar la seua barberia prop del mercat. Que li posés el nom del poeta andalusí més famós de València, ar-Russafí, me’n va facilitar l’elecció, l’oportunitat de la qual va confirmar la solvència humana i professional del barber. De seguida m’hi vaig presentar amb un poema emmarcat del poeta traduït al valencià, ‘Nostàlgia de València’. Morad és algerià d’origen amazic, llengua que va aprendre de l’àvia però que ha anat abandonant en favor de l’àrab, que és la que transmet als fills i la que parla amb connacionals i correligionaris. Una simple i econòmica màquina de tallar cabells hauria satisfet les minvades necessitats que tinc de perruqueria, però soc d’una època en què aquests espais encara eren fòrums d’animades tertúlies, un agradable parèntesi amenitzat per les veus de la ràdio, entre vapors de colònies i locions, escumes, xampús i massatges. A més, confiar-se a les mans d’algú que manega la navalla tan a prop del teu coll és més que un acte de fe o una decisió important: una qüestió de vida o mort. Morad, doncs, si bé no és aquell barber filòsof que em tallava els cabells de jove al carrer de Sant Joan d’Alcoi, el primer que em va parlar de Kant i Spinoza, Nietzsche o Sartre i tants altres, hi comparteix la discreció i el sentit de l’humor imprescindibles de l’ofici. Els tòpics que més compartim tots dos són el polític (amb preferència aquests anys per la primavera àrab i la revolta catalana) i el futbolístic. Morad és hereu de la passió algeriana pel futbol i camusià potser sense saber-ho. Prefereix l’elegància heroica del joc net que admira en el Barça a la grandiloqüència desmanegada i l’empenta obsessiva del Madrid, que a més sap identificar amb un poder al qual ell és al·lèrgic per històrica naturalesa. Quan ahir vaig entrar-hi hi havia dos clients davant de mi, l’un ja en mans de Morad, l’altre esperant torn. El bon dia o bona vesprada amb què invariablement m’adrece al barber i a la concurrència és un termòmetre fidelíssim de l’oratge ambiental. Els silencis hi són sovint una barreja estranya d’hostilitat i mala educació. Comencem bé, solc dir-me en aquestes ocasions.
El barber ja ha acabat amb el que seia davant l’espill, i mentre aquest s’alça i s’endreça, ignore a sant de què, potser picant l’ham que li ha posat Morad mig en broma per encetar la sofrida recurrència dels llocs comuns, fa confessió de fe: «Yo soy del Real Madrid». Li falta temps al que espera per dir que ell és de l’Atlético de Madrid, colchonero, redunda per subratllar el to castís. I quan ja la cosa sembla que anirà de veure qui la té més grossa, que si el Reial és el millor equip del món, que si l’Atleti sempre li les fa passar magres, afegeix el segon a manera d’armistici: «Del Atleti, pero de Franco». I per demostrar-ho es trau el mòbil de la butxaca amb la bandera espanyola adornada per l’aguilot. És el meu torn. I mentre m’assec, Morad es declara seguidor del Vila-real (per emprenyar els altres dos, perquè és la primera vegada que li ho sent dir) i rebla amb un discret colp de colze: «¿Y tú no eres del Barça?». La meua sordera d’audiòfons té l’avantatge que és discrecional i si te’ls lleves pots abandonar aquest món quan s’ompli de soroll estúpid, o per raons de seguretat, per evitar alguna tisorada traïdora. «Fes-me un guardiola, Morad, que açò està posant-se lleig», li faig tancant l’ull mentre me’ls lleve (i ell sap així que m’ha de deixar el cap com una bola de billar quasi). Mentre el frente nacional improvisat a ar-Russafí continua amb la seua peroració descordada, jo pense, en les profunditats d’un silenci angelical, en l’absurda pretensió de penalitzar l’exaltació del franquisme i el perill de victimitzar aquest feixisme sociològic. No sé per què em venen al cap excavadores, martells, perforadores, bigues de ferro, formigoneres, claus angleses… I aquests versos del poeta: «Com amnistiats d’un exili us crec, / que relatareu, quan hi arribeu, / les penes d’un nostàlgic que pateix».

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 21 de febrer de 2020.]

El peix es mossega la cua

És un fet obvi que en una situació de minorització lingüística –retracció en els usos públics i privats d’una llengua en un determinat espai– hi tenen molt a veure allò que els sociòlegs del llenguatge denominen actituds lingüístiques. Causa i alhora efecte d’un procés de substitució lingüística, aquestes actituds responen a una manera de veure i viure el fet lingüístic (i tot el que s’hi relaciona) dels parlants i tendeixen a afavorir l’extensió de la llengua hegemònica a costa de la minoritzada. Per naturalitzar actituds com la deserció o renúncia a la pròpia llengua en tot de situacions, cal que els parlants interioritzen idees com ara l’estatus que correspondria a cada llengua i que les assimilen a valors com modern/antic, bonic/lleig, útil/inútil, bona/mala educació. No cal dir que la llengua recessiva és associada sempre als pols negatius d’aquests i altres doblets enganyosos. És així com s’explica que entre els parlants minoritzats hi predominen actituds com la d’usar la pròpia llengua només en cercles propers cada vegada més restringits, o que hom considere de ‘mala educació’ fer-la servir amb desconeguts (o amb coneguts que l’entenen però no la parlen). El peix es mossega la cua, una vegada més. Sense canvis en la consciència i actituds dels parlants des del respecte a les diferències, la igualtat en els drets lingüístics i la necessitat de la cohesió i integració social en la llengua pròpia i comuna (o que aspira a ser-ho), no és possible revertir la substitució de la llengua recessiva. Entre més coses, òbviament, però necessàriament des d’un canvi majoritari de paradigma en les idees i actituds lingüístiques dels parlants. Per exemple en el ‘costum’ de parlar sempre en castellà a ‘forasters’, ‘estrangers’, ‘xurros’ o ‘castellans’ (o qualssevol altres títols discriminatoris), encara que visquen ací des de fa anys o hi hagen nascut, encara que sapiguem que no tenen el castellà com a llengua pròpia, encara que caiguem en el ridícul d’haver de parlar fort i a espaiet com si els nostres interlocutors fossen sords o babaus o ambdues coses i que acaben no entenent ni un borrall del que estem intentant-los dir. La bona educació, al marge de prejudicis interessats de dominació lingüística, sociocultural i política, recomanaria precisament parlar la llengua pròpia en aquests casos per tal d’afavorir-ne l’aprenentatge, afluixar resistències, ofrenant el tresor més preuat, les paraules, l’idioma amb què vivim, la llengua que al capdavall som. Altrament estem, potser sense saber-ho, marcant límits i distàncies, discriminant per aspectes, suposicions, hipòtesis i altres infundats prejudicis més o menys etnicistes. No hi ha major reconeixement de l’altre que parlar-hi naturalment en la pròpia llengua per regalar-li la clau que obri els panys de la casa de la llengua i la cultura que ens fa persones i ens fa iguals. Això és el que l’alcaldessa de Vic Anna Erra va intentar explicar ahir al parlament de Catalunya i que va desfermar l’enèsim escàndol, ple de calculada sobreactuació, a tort i a dret. Si hagués recomanat parlar sempre en espanyol a persones que per l’aspecte semblen turistes o estrangeres per tal de preservar l’ús i vitalitat d’aquest idioma i facilitar-ne l’aprenentatge ningú no s’hauria sentit ofès perquè això és el que passa en el cent per cent dels casos i, per tant, és vist com a natural. Pel que es veu en els escarafalls que alguns fan –errors de comunicació a banda, oportunament aclarits per l’alcaldessa–, el problema continua sent la ideologia que promou actituds de subordinació envers els parlants i les llengües no espanyoles. En el fons consideren que el castellà és llengua universal, necessària, bella, útil i tota la pesca, mentre que el català (i les altres) és particular, prescindible, rude, inútil i tot això. El peix continua mossegant-se la cua. I els qui esperen cruspir-se’l aplaudeixen encantats i movent escàndol.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de febrer de 2020.]

Dol i bellesa a la intempèrie

Josep Mir, Rellent (Poesia completa, 1977/2019). Spectrum Arts-Ediciones Carena, Spectrum València núm. 1. Pròleg de Francesc Mompó. Barcelona, octubre de 2019.

                                                                      · · ·

Ve en bona hora aquesta edició de l’obra poètica de Josep Mir (Mislata, 1956) per posar ordre a una aventura editorial més aviat irregular i caòtica, com tantes n’hi ha en aquest país nostre de terra i lletra. Abocat, quan l’anomenada i beneïda transició a penes començava a despuntar, a la finestra de l’antologia Price-Congrés de 1977 i a la de l’Antologia de la Facultat de Filosofia i Lletres del mateix any, la poesia del nostre autor era avui pràcticament introbable, amagada entre plaquettes, edicions descatalogades i publicacions furtives. Tot i que aquest Rellent, aquesta ‘humitat de l’atmosfera, sobretot la nocturna’ amb què l’autor rebla i conclou de moment (tot final, podríem dir, és una mena de principi, l’Eliott més bíblic dixit, segurament per donar la raó per endavant a Estellés) el seu periple poètic, arrossega alguns vicis de maquetació i correcció lingüística que s’haurien d’esmenar si mai se n’escomet la reedició, la summa poètica de Josep Mir acompleix la funció primordial d’aportar llum tant a la trajectòria personal com al panorama més general en què aquesta s’inscriu. Discret i marginal, de grat o per força, i aferrat a la irreductible independència de la seua veu i la seua persona, el lector té ara la possibilitat d’apamar la coherència i profunditat del conjunt i de col·locar una peça imprescindible per a completar el ric trencaclosques valencià (i català) poètic contemporani. Casual, orgànica o entrellucada des de primera hora, en els poemes inicials dels 21 anys, aquesta coherència sembla l’acompliment d’un propòsit que ocupa, com aquell que diu, tota una vida. Des de la casa primigènia, aquest úter arquitectònic de tot començament, el poeta observa el món a través de la finestra, o del vidre metonímic, i tot el periple consistirà a eixir a fora, al món, a viure’l en primera persona, a fer-li totes les preguntes possibles, a entaular-hi una conversa infinita (quasi tota la poesia d’en Mir té la forma essencial del diàleg), per tornar d’arreu i d’enlloc als llocs esvaïts que només viuen ja en la memòria, aquella placeta de la Moreria de Mislata revisitada en els darrers aplecs poètics. I tornar amb la certesa que l’únic que hi ha en la vida és la incertesa, la intempèrie, el rellent de les nits en què el singular viatger ha anat complint els designis del viatge, la llibertat de la singladura, la pregunta inesgotable. Tornar-hi havent confirmat les primeres intuïcions, havent obeït l’impuls primigeni del viatge i l’anhel del descobriment i la saviesa, tornar-hi afirmant que no hi ha casa ni tan sols en el llenguatge. El poeta es nega a acceptar els seus miratges. El llenguatge no és més que el vidre brut de la finestra que nega la limpidesa de la mirada, que el separa de fet del món, que l’en distancia, el tel que cal trencar tothora («El vidre de la finestra / Posa el silenci entre la vesprada i jo», «La finestra clivella les paraules», «Darrere el vidre fosc d’aquesta incerta cambra», «El vidre no s’esquerda» [1977]) per finalment poder afirmar: «El flum flueix mes el riu roman» [2018].
En Mir més que en cap dels nostres poetes el pessimisme del coneixement hi té el contrapès d’una de les poesies més arrauxades, vitalistes i festives de què tenim notícia. El plaer i l’èxtasi acompanyen sempre la reflexió tenebrosa i la pregunta insidiosa, insistent, adversativa. El viatger no es deixa mai vèncer pels mals averanys, els grops sinistres ni les amenaces més cruels. La seua victòria és al capdavall la seua alegria, la ingenuïtat primigènia que es reivindica i es preserva, el seu racionalisme més ferm, el de les emocions més nítides, aquesta saviesa profunda que és aferrar-se a la vida, sempre dempeus en la solidesa de la realitat. La poesia resulta ser, fet i fet, la prova indeleble d’estar viu.
Aplega el present volum, a més dels llibres i aplecs ja editats, quatre inèdits fonamentals, Els ulls sediciosos de la màscara (1993), Les pomes d’or (1995), O αιων o les ombres (2014) i Passatemps de verbívors: pelegrinatges concèntrics (2018) més Homenatges i poemes esparsos escrits entre 1989 i 2018. Hi trobem també tres dibuixos de l’autor, un d’ells usat com a il·lustració per a la coberta. Les peces italianes de Mir –que al costat d’altres innegables mèrits bé li han valgut el sobrenom de Mestre des dels temps de la Forest d’Arana– es troben, al meu parer, entre el més destacable de la producció poètica de l’autor, potser perquè gràcies al distanciament que suposa escriure al capdavall en una llengua estranya el poeta s’hi deslliura de la tendència a l’expressió més exòtica, l’anacronisme i un cert hermetisme. La poesia amatòria també hi és abundant i central, al costat dels poemes «de viatges», les riques passejades per la poesia visual i la poesia que s’inspira en les tradicions àrab i hebrea i la que grimpa i s’expandeix des dels arbres de la reflexió filosòfica i el coneixement científic. El compendi, fet i fet, d’una de les experiències poètiques més intenses i interessants de les darreres dècades.

[Publicat a Saó núm. 455, gener de 2020.]

La força dels gestos

Mentre Trump rebia els aplaudiments de rigor per l’enèsima lliçó d’autobombo i populisme a la cambra de representants nord-americana, Nancy Pelosi, speaker o presidenta demòcrata del parlament, estripava amb delicada ostentació els fulls on hi havia escrit el discurs del president i que ell mateix li havia lliurat alhora que li negava la protocol·lària encaixada. Ja sabem que Donald Trump no és només una patum impresentable sinó també un maleducat més unflat que la bufa del bou i patològicament misogin. Fa feredat pensar que a la poltrona més alta del país més poderós del planeta s’asseu un cul com el de Trump, per molt que de sàtrapes com ell el món n’és ple (i així ens va a tots plegats). Requerida pels motius de la seua acció, Pelosi ha respost: «He intentat trobar una pàgina amb alguna cosa que no fos mentida». El cas és que l’estripada s’ha convertit, gràcies a l’ull multiplicador de les càmeres, en una autèntica performance capaç de neutralitzar els efectes exhibicionistes i narcòtics que pretenia el triomfal discurs. Nancy Pelosi ha despullat l’emperador a la vista de tothom. Heus ací la força i importància dels símbols, que alguns, quan els convé, menystenen com a qüestió supèrflua, inefectiva, mancada de profunditat. Perquè el símbol, o el gest, també fa la cosa. El vent s’emportarà les paraules i mentides de Trump i de tots els tirans que al món han sigut i seran, però el gest de Nancy Pelosi continuarà viu en la memòria col·lectiva, com en d’altres nivells hi viuen el de Rosa Parks negant-se a abandonar el seient a l’autobús, el del jove palplantat davant el tanc a Tiananmen, el dels atletes negres amb els punys en alt a Mèxic, les sabates de Xosé Manuel Beiras o David Fernández colpejant les durícies de Fraga o Rato… com el dels braços dels ciutadans anònims que van custodiar i alçar les urnes del referèndum de l’1 d’octubre. Gestos, símbols convertits en immenses reserves naturals de dignitat, en balons d’oxigen per als qui s‘ofeguen, en alè d’horitzons per a les resistències, en escletxes de llibertat enmig els murs de la ignomínia multiforme. Els símbols que subratllen amb traç fluorescent les mentides dels manuals de l’oprobi, els gestos que posen la banda sonora com a contrapunt a les desfilades militars del poder, els símbols que transformen la lletra de la injustícia en himnes de llibertat, els que alimenten el contrapoder dels qui de vegades només tenen la força del gest per escampar-se com un eco. Però també poden ser ocasions perdudes, trens que passen, com el de l’absència clamorosa de Compromís que ens deixa orfes en la plantada republicana al borbó, màxim símbol d’un règim podrit de la corona als peus. El negatiu dels gestos, les fotografies velades que també fan història: aplaudir republicanament el monarca perquè, afirmen entre dents, així asseguren no sé quines polítiques socials, la reiterada teoria del mal menor, la mímica dels peatges per circular per l’autopista del poder, encara que siga tan minso. Fugir dels gestos per caure de ple en la teranyina de les equidistàncies. En un context de desigualtats clamoroses i injustícies flagrants, invocar la imparcialitat dels gestos no és més que agitar el fantasma de les servituds, excusa de mal pagador. Com ha fet Nancy Pelosi, un gest pot deixar en evidència les mentides del poder i tombar els símbols reincidents que el perpetuen en el seu cercle viciós. Un simple gest pot ser un assaig decidit de llibertat, un pas de gegant.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 7 de març de 2020.]