UNES REFLEXIONS SOBRE LA POESIA D'OVIDI MONTLLOR
1
La cançó que clou l'àlbum
d'Ovidi Montllor De manars i garrotades
(1977), que dóna títol al disc i fou composta a l'estil valencià
de l'u i el dos, diu a la segona estrofa: “Com que la cançó és
per a viure / No volem violentar, / Ni en la solfa ni en l'escriure,
/ Al qui ens ha de perdonar.” Amb la fina ironia que caracteritza
el nostre autor, la cançó acaba demanant “l'amnistia,/ la
justícia i llibertat / i el dret a l'autonomia” i invocant la
intercessió de la Mare de Déu dels Desemparats. Enmig de la
incertesa i turbulències de la denominada transició democràtica,
l'Ovidi, fidel a les seues arrels proletàries, ja apuntava els
problemes que el canvi de sistema, més aparent que real, deixaria
irresolts: “El preu que es paga per viure / Quan més pobre ix més
car. / Quan més ric el preu és lliure: / Pots pagar o no pagar.”
Aquesta desconfiança en els “nous amos”, compartida, no cal
dir-ho, per una part de l'esquerra i de les classes populars, abunda
en la seua producció d'aquells anys i seria premonitòria, al
capdavall, no solament de les desil·lusions democràtiques que se'n
van seguir a nivell col·lectiu sinó també de les penúries i
dificultats que aquest artista de veu insubornable hauria de patir en
carn pròpia, perquè: “Qui perdona certes coses / Té la vara del
manar, / I depén de com et poses / Més o menys t'ha de pegar.”
Per força, doncs, les acusacions de l'Ovidi, carregades de raó i
sentit comú, de tan òbvies diríem, havien de “violentar” els
amos del manar i del garrot, tant en la solfa
com en l'escriure –en
la música i la poesia, ja unides per sempre en la forma de
les seues cançons.
L'Ovidi fou, com s'ha dit a bastament, un artista polifacètic. Ho
va anar sent de mica en mica, en una recerca constant de
l'excel·lència i la feina ben feta i aprofitant els mitjans que més
bé s'adeien a la seua naturalesa rebel i sensible i al seu impuls
creatiu. Expressar la vida (la pròpia i la compartida) i col·laborar
solidàriament en la seua transformació des de posicions
revolucionàries fou, en essència, el propòsit que animà el
treball artístic d'Ovidi Montllor.
Fill de la classe obrera alcoiana i dels seus ideals llibertaris i
humanistes, hereu de la derrota i la memòria, aquell xicot estava
destinat a consumir la seua vida en una fàbrica, però un parell de
circumstàncies van ajudar-lo a forjar-se un altre camí: el seu
treball com a actor aficionat en el grup La Cassola d'Alcoi, que a
primeries dels seixantes desplegava una de les apostes més
interessants del teatre independent del país, i el posterior
trasllat a Barcelona, on vivia el seu oncle l'escriptor alcoià
Rafael Mengual. Si l'efeverscent capital catalana li obrí les portes
d'un univers ple de possibilitats, la biblioteca del seu oncle
l'inicià en la via de la lectura i l'autoaprenentatge.
Compaginant els mil oficis que amb
tant d'humor ha enumerat en algun paper memorable amb els assajos en
diversos grups de teatre de Barcelona, l'Ovidi prompte faria el salt
–una mica per xamba, un molt per l'embranzida d'aquell moviment que
ja era conegut arreu com la
nova cançó– a la
música, a la cançó. Mentre d'altres s'especialitzaven en una sola
direcció, l'Ovidi, saltant les fronteres convencionals dels gèneres,
aprofitava la seua experiència en ambdós camps i la posava al
servei d'una forma de fer i d'expressar única i que constitueix la
seua aportació major al món de l'art escènica, la interpretació i
la cultura catalana (i, per tant, universal). El teatre i la cançó,
al capdavall, són continents units per l'istme de la paraula,
extensos territoris de l'art verbal. I això fou aquest artista
polifacètic i genial, un actor que a més cantava i interpretava els
seus textos i els d'altri, un poeta. Un poeta en l'accepció concreta
d'autor de poemes i cançons i en una de més general i flexible, la
que atorga a la poesia l'autenticitat, la profunditat i la veritat
que exigim a tota expressió artística.
Aquest poeta, doncs, havia trobat
en la cançó, interpretada dalt de l'escenari i davant el públic,
l'àmbit transfronterer idoni (teatre, música i poesia) per
desplegar tota la seua força expressiva i contribuir al seu propòsit
primordial, canviar la vida, i a ella va dedicar els seus millors
esforços mentre les circumstàncies polítiques i socials del país
i la salut li ho van permetre. Això fa que el directe
d'Ovidi, acompanyat pels seus músics i sobretot pel més constant
d'ells, el Toti Soler, constituesca el patrimoni immaterial més
important de l'artista, a penes preservat en alguns documents
audiovisuals de l'època i en la memòria del seu públic. D'altres
vegades tenim prou i massa amb els discos gravats per avaluar la
immensa aportació d'Ovidi al món de la música i la cançó.
I si aquesta opció artística,
aquest treball de fecunda síntesi, fa d'ell un cas singular en el
món de la cançó, hi ha un altre aspecte de caràcter diguem-ne
sociològic que el situa com a rara avis
en l'àmbit de l'alta cultura (i que el fa volar amb l'estol que
conformen, sense esgotar-ne la llista, un Vicent Andrés Estellés,
un Salvat-Papasseit o un Joan Brossa, tres poetes molt estimats per
l'Ovidi), i que hem apuntat més amunt. L'extracció obrera del
nostre autor i la fidelitat al seu poble li confereixen la
consciència que, al capdavall, havia entrat en un món
tradicionalment reservat a les classes il·lustres i il·lustrades, i
que la cultura en majúscules, fins i tot en els casos més ben
intencionats, no deixa de ser sovint un flonjo entreteniment, un
artifici destinat a falsejar una realitat molt prosaica. No hi ha
poeta més refractari a les petulàncies engolades ni a les acadèmies
de bones lletres, als tripijocs de les aparences, a les enganyifes
mel·líflues i a les excuses de mal pagador que l'Ovidi. El desencís
i el desemmascarament de les trampes que llavors ja es covaven (Els
banyetes, Una nit a
l'òpera, Món
divertit, Encara nois,
encara, Als nous amos,
entre altres cançons), expressats amb dolorosa ràbia o amb l'humor
més higiènic, i que tant molestaren –no ho oblidem– i molesten
el poder, són un lúcid exercici contracorrent: no debades l'Ovidi
era un gat escaldat de la classe treballadora alcoiana.
2
Arribats ací, potser val la pena que ens centrem en el vessant més
estrictament poètic de l'Ovidi com a creador de poemes per ser
cantats, recitats o llegits i com a impagable divulgador de poesia.
En aquest sentit, com tants companys de generació i tants cantautors
de les darreres fornades, la contribució d'Ovidi a la poesia
presenta un doble vessant: allibera un grapat de bons poetes
contemporanis dels cenacles i dels llibres per donar-los al gran
públic (o almenys a un públic més ampli), a través de
composicions musicals i de recitacions que amb el temps han
esdevingut un punt de referència ineludible en l'art de la
interpretació vocal del poema. Gràcies en bona part a ell, la
fonètica valenciana, articulada amb les modulacions característiques
de l'àrea d'Alcoi, ha entrat amb força i normalitat a l'escena i ha
donat veu a alguns dels més grans poetes catalans. Ja no cal –i
passeu-me la broma– que siga reservat a un valencià el paper de
graciós hortolà en la comèdia pàtria.
Només entre els discos gravats
aplegats a Ovidi Montllor. Antologia publicats
per Dahiz Produccions en 2000 (i irremeiablement, com insinuàvem
adés, es deuen haver perdut molts recitals memorables, entre
d'altres el que va oferir a pèl a la Casa de Cultura d'Alcoi sobre
poetes joves valencians l'any 1985, si no em falla la memòria), hi
trobem els següents autors: Vicent Andrés Estellés, Joan
Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Pere Quart, François Villon-Feliu
Formosa, Joan Vergés, Joan Brossa, Josep Maria de Sagarra, Carles
Riba, Josep Carner, J. Supervielle i Jaume Subirana.
Així, qualsevol aproximació
seriosa a l'obra poètica d'Ovidi hauria de començar per fixar-ne el
catàleg complet, sense renunciar a l'escorcoll atent entre els
papers personals del poeta, feina prèvia a la necessària publicació
de la seua poesia. Amb tot i que el poeta alcoià fou sobretot un
compositor de cançons (autor, doncs, de la solfa i
de l'escriure), i que
això parteix d'unes estratègies comunicatives distintes a la simple
operació escriptural de poemes concebuts per a la lectura, no hem
d'oblidar aquesta darrera faceta, coneguda en part o totalment
gràcies als llibres Ovidi Montllor d'Enrique
Cerdán Tato (Ed. Júcar, 1980), L'Ovidi
de Núria Cadenas (Tres i Quatre, 2002) i els no consultats per qui
açò subscriu Poemes i cançons
(Galba Edicions, 1978) i Poemes i dibuixos (Taller
Picasso, 1985).
Com escometia l'Ovidi l'acoblament
de lletra i música en què consisteix la creació d'una cançó és
una pregunta que no em veig amb cor de contestar ara com ara. Partia
del poema? Arrancava amb una tonada? És probable, fins i tot, que
els camins de composició fossen variables i que en ocasions l'autor
hi fes servir, diríem, una tècnica mixta. Tret, però, dels casos
en què el text conserva els traços de l'apunt, de poemes escrits a
rajaploma dictats per les urgències, d'esbossos per a futures
incursions, gosaria dir que la majoria de poemes de l'Ovidi estan
pensats per a la
cançó. Siga com vulga, Ovidi coneix i estima l'alt valor de la
paraula, la seua qualitat com a combustible per al pensament i
l'emoció, i s'hi aplica amb humilitat i constància. Meticulós i
perfeccionista, com a bon poeta, no s'està de tornar sobre vells
temes i de reelaborar-los en un esforç de superació i
d'aprenentatge (citem a tall d'exemple la darrera versió d'El
meu poble Alcoi, poema-cançó
que justificaria una vida). Però tornem a l'inventari de les seues
composicions i avancem-ne, per a estudiosos i aficionats més
pacients que vulguen completar la present recerca, unes dades
quantitatives abans de referir-nos a algunes de les qualitats de la
poesia que avui ocupa les nostres reflexions.
La solfa i la lletra d'Ovidi
Montllor, a banda els poemes d'altres autors recitats i/o cantats ja
esmentats més amunt més 2 cançons de J.M. Carandell i 2 més de
Toti Soler, està formada per 48 cançons (incloent-hi La
cançó d'Hèctor que apareix a
la pel·lícula Hèctor del
realitzador alcoià Carlos Pérez de 1982 i El meu poble
Alcoi, versió molt personal de
la cançó de Jacques Brel Le plat pays),
3 poemes propis recitats i 8 de recitats i cantats, i els següents
poemes publicats (més els que es puguen trobar en els dos llibres no
consultats): 1 poema dedicat a Apel·les Fenosa (Ovidi
Montllor. Antologia, 2000), 1
poema dedicat a Joan Valls (Foc secret,
La Forest d'Arana, València 1993), 3 poemes publicats a Ovidi
Montllor i 36 que aporta
l'edició L'Ovidi.
Això ens dóna un total de 100 composicions poètiques ben
comptades.
Les cançons són, doncs, la part
més extensa i substanciosa, més arrodonida, de la producció
poètica d'Ovidi. No debades s'hi va guanyar la vida durant un bon
grapat d'anys, mostrant al públic el fruit de les seues creacions i
gravant discos (amb la responsabilitat que suposa donar-los forma
definitiva).
Constitueixen, també, la part més coneguda de l'artista. L'edició
del seu primer disc, un single
de 1968 que incloïa La fera ferotge,
Lliçó de sumes i verbs,
Cançó de les balances
i Cançó de llaurador,
i la de l'LP 4.02.42,
de 1980, marquen aproximadament els límits temporals on cal ubicar
la poesia d'Ovidi (el projecte Verí-good,
que cal situar pels volts de 1993, any en què se li va declarar la
malaltia, va restar inacabat –tot i que afortudament l'autor va
poder gravar la darrera i definitiva versió d'El meu poble
Alcoi i enllestir almenys un
parell d'altres grandíssimes cançons). Ben mirat, molta feina per a
tan pocs anys, dotze, a un ritme de quasi un disc per any. I perquè
a partir de 4.02.42
les coses es van girar en el món de la cultura i la cançó catalana
(i potser també en molts altres mons), amb els dubtosos pactes per a
l'oblit de la democràcia, i aquests peluts subversius que tanmateix
no tenien pèls a la llengua, dels quals l'Ovidi sempre en fou
abanderat, van haver de plegar els faristols i treballar per uns
temps més bons que, si més no en el seu cas, ja no arribarien.
Altrament –però això ja no té remei–, no sabem què hauria
donat de si la poesia, la cançó d'Ovidi.
3
Una de les primeres coses que captiva de la poesia d'Ovidi, vista en
conjunt, és la immensa varietat de tons, registres i formes que
presenta. Ja hem apuntat més amunt que la concepció que Ovidi té
de la cançó està estretament lligada a la seua condició d'actor,
fins al punt que això determina també la forma última que aquesta
adopta en tant que lletra o construcció verbal, en tant que poema.
Tot hi és, d'entrada, al servei de la interpretació i d'una
eficàcia comunicativa que adquireix la seua autèntica dimensió en
contacte directe amb el públic a través del cos i de la veu del
poeta-actor, mitjançant el disc o el recital en directe.
Si bé tots els denominats
cantautors reuneixen en una mateixa persona la condició de trobadors
(autors) i joglars (intèrprets) de la cançó, no ho és menys que
Ovidi hi introdueix una gamma tan rica de recursos expressius i
teatrals que en fan un cas ben singular, un estil
inconfusible. Pot ser més o
menys fàcil cantar una peça de l'Ovidi, però resulta impossible
interpretar-la com ell
ho fa, i aquesta és tal volta la prova del que estem dient. Hi ha
una part molt important no escrita en la seua proposta poètica i que
ens remet a les acotacions de l'escriptura teatral, unes acotacions
en blanc íntimament relacionades amb el talent expressiu de l'autor.
Per això, uns poemes d'aparença moltes voltes senzilla guanyen en
capacitat suggestiva i es despleguen semànticament gràcies a la
interpretació. Aquesta qualitat respon, ens sembla, a la manera
planera (antisofisticada diríem) com l'Ovidi entén la vida i
proposa de plantar-li cara, xafant de peus a terra, reivindicant el
sentit comú (de classe treballadora) contra les soflames alambinades
amb què es revesteixen els discursos del poder. Més que no pas en
la complexitat del missatge,
és en l'autenticitat que transmet la interpretació, en el
subratllat del gest,
on el poeta busca allò que és sentit en comú, la complicitat del
seu públic en un marc històric concret, les raons que fonamenten
una fraternitat revolucionària. En la poètica d'Ovidi hi ha el
convenciment que només sent un mateix i traçant la crònica
d'un temps es pot accedir a la
universalitat i a la atemporalitat a què la bona poesia aspira
sempre.
La varietat de tons, registres i
formes que presenta la poesia d'Ovidi es relaciona, doncs, amb la
immensa gamma de recursos expressius d'un gran actor. Perquè es
tracta –no ho oblidem– de donar compte de la vida, una realitat
complexa i infinita, a través de les més diverses experiències que
l'individu té en unes circumstàncies determinades. Donar-ne compte
per ajudar a canviar-la. L'Ovidi no s'encasella mai en una fórmula
exitosa per a l'elaboració de les seues cançons. Tot i que manté
unes constants temàtiques i formals des dels seus inicis, en la seua
obra es produeix, des del meu punt de vista, un clar in
crescendo pel que fa a la
qualitat i ambició artística del producte poètic.
En alguns aspectes, no costa
d'imbricar la seua poesia dels primers discos amb la que feien la
majoria dels poetes de la generació dels anys seixantes, els
denominats realistes. L'elecció de fórmules col·loquials i
dialectals i en general l'aprofitament dels recursos propis de
l'oralitat (molt important en el cas d'Ovidi, que sovint cedeix la
veu als personatges
que poblen les seues cançons: Sí senyor,
Una nit a l'òpera
–subtil homenatge marxià–, Història d'un amic,
El diluvi, De
l'espai no te'n refies mai o
Carta a casa, per
exemple), la nitidesa en el dibuix del contorn social de cada poema,
la senzillesa del missatge,
l'atenció a les penúries quotidianes del treballador, el
contradiscurs al poder, el despullament del tòpic, són algunes de
les característiques de l'Ovidi realista.
El seu realisme, però, com el d'altres bons poetes més o menys
ubicables històricament en les coordenades del realisme, és molt
lliure i personal i experimenta aviat els canvis que es produirien en
la poesia a partir dels setantes.
Tot i que sovint l'explicitud
ideològica és ben remarcable en els seus textos –citem, per
exemple, La samarreta o
La cançó del cansat–,
amb l'Ovidi no tens mai la sensació del reduccionisme fàcil o la
consiga, perquè al fons de tot hi ha l'home amb les seues emocions,
la dimensió vitalista i humana com un antídot, l'autenticitat que
esperem de la poesia (rellegiu aquella utopia de Serà un
dia que durarà anys). Hi ha un
altre fet que singularitza el nostre autor en aquest context poètic
i que ja hem esbossat unes línies més amunt: l'Ovidi fou un avançat
del desencís, un dels primers a alçar la veu contra els paranys de
la democràcia. En les
actuals circumstàncies les seues cançons es revaloritzen des
d'aquesta perspectiva, prova que el seu realisme ha
aconseguit traspassar les fronteres del temps (i, ai, de l'espai!).
En la seua evolució poètica,
d'obertura i experimentació, de recerca infatigable de
l'excel·lència expressiva, em sembla que hi ha un fet crucial: la
trobada Ovidi-Estellés. Preferesc parlar de trobada i no pas de mera
influència unidireccional perquè es produeix a partir de la
coincidència de dos tarannàs poètics i vitals, de dues
sensibilitats molt properes, i perquè d'alguna manera tampoc el
poeta de Burjassot i la seua poesia haurien estat les mateixes sense
la col·laboració de l'Ovidi. Pel que fa a aquest, els LPs del qual
vénen a ser com els llibres per als poetes convencionals
(pel que tenen de proposta unitària i de germen de futurs treballs,
per exemple), els efectes de la trobada amb Estellés apunten des de
primera hora, des d'Un entre tants (1972),
títol que parafraseja la primera part del Llibre de
meravelles, i impregnen moltes
de les composicions posteriors, en especial la magnífica cançó
Història d'A. Val la
pena remarcar-ho tot i la complexitat –que sovint desencadena
l'arbitrarietat– que suposa parlar d'influències en el camp de la
poesia. Des d'aquesta perspectiva, i a tall d'anècdota, ¿com no
relacionar d'alguna manera La fera ferotge amb
el poema de José Agustín Goytisolo Érase una vez,
malgrat que en la cançó d'Ovidi la faula hi pren unes dimensions
paròdiques molt més accentuades? ¿O com no vincular –malgrat ara
la immensa distància melòdica– el Perquè vull amb
la cançó de Brassens Le parapluie?
Siga com vulga, la poesia d'Ovidi
guanya en transparència i en complexitat formal a cada nou disc. Tot
preservant les línies inicials, temàtiques i d'estil, s'obre
constantment a noves experimentacions i va abandonant alguns tics
realistes prescindibles (i n'hi ha ben pocs, tot siga dit). Crònica
d'un temps (1973), títol també
molt estellesià, amplia els registres poètics i sonors del primer
LP, des de l'elegia Als pares amb tota la impotència,
memòria dolorosa dels vençuts, a la sàtira d'Els
banyetes. El disc A
Alcoi (1974), que se situa en
l'epicentre de la producció ovidiana i és, al meu parer, juntament
amb 4.02.42, la seua
obra mestra, és un fecund esforç de síntesi musical i poètica
(poeticomusical) a la qual contribueix de manera decisiva el
protagonisme instrumental de la guitarra de Toti Soler. Al costat de
peces més populars com Una nit a l'òpera o
Les meues vacances hi
destaca la bellesa d'un vals que, com El meu poble Alcoi,
té l'honor d'haver-se constituït en un himne de civisme, tendresa,
memòria i dignitat: Homenatge a Teresa.
No hi falta tampoc la mordacitat de cançons com Món
divertit o Va com va o
el dramatisme esborronador (una de les línies ovidianes més
destacables) d'una peça com A la vida.
De manars i garrotades i
Bon vent… i barca nova!,
de 1977 i 1979 respectivament, se situen al bell mig de les
expectatives (i les frustracions, com ja hem vist) de la transició
democràtica. En el primer d'aquests discos, que recupera dues de les
cançons d'Ovidi més antigues que no havien estat gravades però sí
cantades en públic quan l'autoritat (in)competent ho permetia, La
samarreta i L'escola
de Ribera (les arrels i la
memòria, un altre dels grans motius de la poesia ovidiana), ja s'hi
fa palès el desencís amb temes com Als companys o
Encara nois, encara.
És ben significatiu, per altra banda, que un fragment del poema
Sageta de foc d'un
poeta tan ovidià com
Salvat-Papasseit, amb poemes del qual el nostre autor havia gravat
tot un LP l'any 1975, encapçale i tanque aquest treball en un gest a
favor de l'amnistia dels presos que llavors exigien les forces
democràtiques. El segon dels discos conté peces d'una delicadesa
exquisita com Montserrat o
Dos anònims,
inspirada aquesta en dos poemes del cançoner popular i que, paràbola
sobre la pau i la llibertat, representa una línia de reconstrucció
de melodies tradicionals que l'emparenten amb La cançó
del llaurador o De
manars i garrotades. El títol
d'aquest LP ens suggereix, a través de la fraseologia popular, la
idea de canvi, de crisi personal (Autocrítica i crítica),
la necessitat d'enfrontar la nova realitat democràtica
tot mantenint-se fidel a les pròpies conviccions en un esforç de
coherència. La primera cançó, Bogeria amb números,
dedicada a Jacques Brel, és molt representativa dels jocs fònics
ovidians, ja aprofitats en composicions anteriors com El
desesperat o Garrotada
en swing. La cançó
del cansat, que ja hem citat més
amunt i que l'autor dedicà a Joan Fuser, s'inscriu en aquella
voluntat del poeta de fer la crònica del seu temps i té el valor
documental que suposa reivindicar el sentit comú en el context de la
denominada batalla de València i el contracolp blaver d'aquells anys
d'atemptats i ignomínia (ni esclarits ni dissipats mai del tot).
El disc 4.02.42,
gravat quan l'Ovidi encara tenia 38 anys, és una obra de plena
maduresa creativa. La solfa i
l'escriure d'Ovidi
apuntaven ja molt alt. Es troben ací les peces més arrodonides des
del punt de vist de l'escriptura poètica i algunes de les cançons
més emblemàtiques de l'autor. El sarcasme, que es deixata en
antipoemes com Baralla
de la vida i jo o la crítica a
les flatulències culturalistes de Culminació,
línies tan característiques de l'Ovidi, es contrabalancen amb
delicadíssimes peces com Balada del pas pel món (la
reflexió sobre el pas del temps i la mort és una altra de les seues
constants temàtiques), Cues d'estels,
Cançó per a dues guitarres i un amor o
Tot esperant Ulisses.
El talent expressiu i teatral s'hi combina d'una manera magistral amb
uns recursos melòdics molt estilitzats. Per desgràcia per a tots, i
per les circumstàncies ja denunciades amb coratge i valentia pel
mateix Ovidi, l'autor alcoià ja no tornaria a gravar cap disc. El
malaguanyat Verí-good,
que almenys ens va brindar l'oportunitat de disposar de l'última
versió d'El meu poble Alcoi
i d'altres dues boníssimes cançons, Si mai de tu m'he
d'allunyar i Què et
sembla, Toti?, és el brillant
colofó a la trajectòria apassionant d'un poeta imperible, el
testament d'un artista de llarg alè que viu i viurà en la memòria
del seu poble.
[Article fou publicat en el número 23 de la revista Eines
de
l'IES Pare Vitòria d'Alcoi en el dossier Ovidi
transversal,
2009, i en el llibre col·lectiu A Ovidi Montllor. Un temps, una estima, una idea editat en 2016 per Lo Diable Gros i coordinat per Carla González Collantes]
