L'energia cinètica del poema

Vicent Botella, Girar/Caure, Edicions del Buc/Pruna Llibres, edicions del buc_poesia 26. La Pobla de Farnals, febrer 2022. 39è Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Marc Granell.

· · ·

La barra del títol d'aquest bell poemari separa dues accions per evitar d'establir-hi una relació de causa efecte (doblet que sovint escrivim amb guionet al mig) o una contigüitat temporal. Ho hem sentit explicar a l'autor, que a més de poeta és físic (poeta/físic, físic/poeta), i ens l'hem de creure per motiu doble, amb barra o sense: la diferència fonamental entre els dos verbs és que girar és una acció voluntària i caure no. Girem perquè volem i caiem sense voler-ho, perquè hem perdut l'equilibri inestable que ens mantenia en una posició i perquè la llei de la gravetat és universal i infal·lible, almenys ara com ara i ací. La vida és pur moviment, energia cinètica. Si l'ús de la barra no és freqüent en l'escriptura literària ni en poesia, no hi és de cap manera estrany. Em ve al cap ràpidament Juan Gelman i un dels seus llibres extraordinaris, Dibaxu, de 1994, escrit íntegrament en el sefardita dels seus ancestres judeoespanyols: "nila caza dil tiempu/ sta il pasadu/ dibaxu di tu piede/ qui balia/" ("En la casa del temps / hi ha el passat // davall del teu peu / que balla".)  

Les coincidències, malgrat que potser Vicent Botella (Gata de Gorgos, 1985) no ha llegit el llibre de Gelman, no s'acaben ací. Diu el nostre poeta: "En qualsevol atmosfera / sou els ulls de l'univers, / el clau reblat a la casa del temps". Hi ha, òbviament, un subsòl universal que alimenta amb els seus aqüífers i els seus compostos fèrtils, a través de les terres poroses de cada experiència, la poesia, qualsevol poesia, especialment la que viu del temps, com la de Vicent Botella, com la de Gelman. L'èxode i la diàspora, l'expulsió, ho són sobretot del temps, més encara que de la geografia. No es mesura també el moviment en termes de velocitat, de temps? La pàtria perduda, la del país, la de la casa, la de la infantesa. I per a expressar la pèrdua, la caiguda, per explicar els moviments giratoris, els canvis de rumb, tota l'energia cinètica que conté la imminència ("Imminència / és la tensió immòbil / de la catapulta"), l'espera, i el treball necessari per al moviment, els poetes utilitzen les eines heretades de la llengua i del llenguatge, i amb elles i "la mà de l'obrer [que] no tremola", construeixen una altra casa on habitar, on protegir-se de la intempèrie. Eines que s'hereten i que el poeta ordena i tria. 

Un dels atractius que fan poderosa la proposta poètica de Vicent Botella, plasmada fins ara en tres poemaris, Residu de pluges, de 2005, La llàstima, de 2015, i, sobretot, aquest Girar/Caure és la manera com basteix els seu idiolecte, entès com els usos propis que fa de la llengua comuna, allò que la fa específica, distingible, gairebé única. Això afecta tant la tria lèxica, amb aquells treu, clavill, poriga o nispro freqüents a la Marina natal com la introducció de formes dialogals amb què de vegades rebla sobtadament un poema i que pronuncien aquell passat esvaït, aquella caiguda ("I ves alerta / que l'escala esvara", "i ves a mirar qui toca els finestrons", "trau les mans de les butxaques"). Més que amb les mans de l'obrer, de vegades, la poesia l'alcem amb l'oïda, i és molt fina la que té Vicent Botella. Certament, sovint en els poemes es dona veu als morts, que és la millor forma de fer-los present. Hi ha un altre recurs que trobe ben adient: la transformació d'un sintagma, adverbial en aquest cas, en una forma lexicalitzada per l'ús, Daltlacambra, el lloc on encara ressonen les passes del temps i els morts somriuen a les capses de les fotografies, el lloc de la memòria fet mite i títol d'un dels poemes més corprenedors de la sèrie. I aneu alerta, que els versos esvaren (afortunadament)!

El temps, doncs, el temps de girar i el temps de caure, dividit en quatre seccions, d'11 poemes cada una, plaer de l'harmonia, precisió de la simetria, espill de formes fractals. La font dels canvis conté les claus del moviment giratori, dels canvis de trajecte, de la maduració i l'oblit: "[…] quan vas intuir la màscara / mortuòria del teu passat simple", "El moviment que tot ho oblida és amb mi / i amb tots vosaltres". És La torre, la segona secció, alhora casa d'estiueig dels avis i lloc de guaita i resistència, l'espai del temps que sovint sentim perdut i rarament guanyat. I des de la torre o de dalt la cambra és llei estimbar-se, acompanyar la solsida. La tercera part és L'altra banda, el viatge (més moviment horitzontal i vertical), els antípodes, l'exterior d'un mateix, la trobada amb l'altra, l'espai de l'amor i la vida compartida, el present conquistat, la síntesi poètica de dos mons: "Riem en el fred. Em lleve els guants / i et pele una taronja". Per últim Hic sunt dracones, la inscripció amb què els cartògrafs i aventurers d'aquells segles marcaven les terres inconegudes, el perill inconcret, l'amenaça d'éssers fabulosos, el futur per escriure, el món en moviment sempre girant, sempre caient, sense centre, la revolució de Copèrnic: "L'endemà de mi / és l'amic que m'acompanya / i em distreu. / L'endemà de mi és l'arribada / d'una grandíssima migració".

Girar/Caure, la veu d'un poeta que es consolida brillantment, l'escala que cal pujar i baixar amb ulls esparpellats, amb l'oïda afinada, amb un silenci i un ai al cor, amb tota l'energia, amb tota la força viva del moviment.

[Publicat a L'Aiguadolç núm. 51, tardor de 2022.]

 

 

Escatir l'incendi del temps

Josep Porcar, Els focs ignífugs. Godall Edicions, Cadup núm. 42. Barcelona, setembre de 2023.

· · ·

Ja fa un bon grapat de llibres que Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) es va revelar com una de les veus imprescindibles de la poesia catalana actual. Des del seu inici fulgurant amb Vint-i-dues mans de pintura (1994) i vint-i-un anys, la seua obra no ha parat de créixer en extensió i qualitat. Després d'un temps de silenci editorial després de 1998, en 2008 publica Els estius, llibre al qual han seguit Llambreig (2013), Preguntes (2015), Nectari (2016), Anys llum (2019) i ara aquest impressionant Els focs ignífugs que avui comentem. Com vam subratllar a propòsit d'Anys llum, el moviment ascendent de la seua poesia és possible perquè en cada llibre el poeta es planteja un repte diferent i perquè sap descobrir camins nous per a la seua expressió, que no obstant això (o gràcies a això) manté les seues constants vitals en forma. Els qui escrivim sabem de la dificultat de no quedar-se badant davant el que creiem guanys de l'obra, d'abandonar el to i les formes on ens sentim segurs i on l'espill (sovint traïdor) del llenguatge retorna la imatge de nosaltres que més ens agrada. Quants Narcisos ofegats en el seu miratge! Els perills d'aquest embadaliment a què tant contribueix la institució literària amb les seues festetes i idolatries i els seus focs d'encenalls són molts. Quan el poeta oblida la radicalitat de la creació artística i la investigació i renuncia a la titànica lluita de reinventar-se, que és aprendre a viure cada dia, converteix la veu en un eco que va extingint-se, en paraula buida, en simulacre.

Al poema que obri el llibre, "Alimara", Josep Porcar diu: "Cim és no oblidar quanta cendra i quina llum / ens ha costat d'arribar a ser foc i no cremar-nos". D'ací el títol del poemari, tot el foc que el travessa de dalt a baix com a símbol, de l'amor, sí, del temps combustible ("temps és el foc en què cremem"), del passat irrecuperable que viu en el poema, del "foc / que resta sempre encès en un poema", del foc de la llar que crema als hiverns, la flama muda que dansa, el foc al cap, el que fa aigua la boca, el del braser del avis morts, llamps, cendres, fornal, xàldigues o espurnes, fum que salva alats bufavents o senyals de fum del foc de les tragèdies humanes que preferim no veure. I les naus que es cremen, "El foc de la passió", L'arbre de foc d'Agustí Bartra, "Fènix", "El llumí", la Imitació del foc a contrallum de la "Imitació de l'aigua". El foc que és vida. El foc ignífug o l'equilibri. El foc on cremen els guants desaparellats que apareixen ací i allà com fantasmes de la soledat i l'abandó. I els Contrafocs que ens salven de l'incendi.

Entrats per la porta d'"Alimara" iniciem els viatges del llibre a Sotabosc, que n'és la primera part. La rigorosa pulcritud amb què Porcar treballa i ordena el material poètic l'ha dut a confeccionar al final una atractiva guia dels Espaitemps dels poemes que els ecos toponímics ens fan resseguir com un poema més. I anem trescant, més i més encisats per la màgia del llenguatge, per tot de paratges de muntanya sota la coberta dels arbres, fets un amb la natura, els pronoms dels poemes, l'home i la dona i les altres persones reals que van prenent-hi cos, la vida que va desvelant-se a cada passa. Els poemes narren el present amb tot luxe de detalls o giren els ulls al passat, salven en el foc que sempre crema per dins el que estava condemnat a l'oblit de la cendra (le dur desir de durer, sí, sempre). La densitat significativa i l'acumulacó de material poètic podrien fer-nos perdre senda i senderi, però l'ordenació és tan nítida, la sintaxi tan exacta, tan esponerós el lèxic que ens acosta als regnes de plantes i ocells, tan precisa l'observació meteorològica, tan aguda la mirada reflexiva, que el lector s'hi sent dut per l'àngel de la paraula.

Del Sotabosc de les muntanyes de la Catalunya central i Osona baixem a l'Aiguamoll ("com qui acaba de trobar en l'ofrena / l'aiguamoll de tornar a fer versos") dels camps de Castelló de la Plana, el mas dels avis, la platja del Serradal on desemboca el Riu Sec, en jornades de tren aptes per a tota mena de reflexions, espurnes i miratges. Com la de trobar-se amb la pròpia imatge infantil reflectida en un nen observat a l'altra banda del vagó. O quan arriba l'hora de la ironia més subtil i els passatgers són espectres "que no entenen els poetes" o "–un ca torna sol de passejar un homínid". Ací trobem alguns dels poemes més punyents del llibre, la conversa amb el pare adobada amb paràfrasi eliottiana, el retrat de la mare, el record encès de l'avi, la iniciàtica trobada a la Biblioteca Nacional de Catalunya, l'agredolça consciència de la pèrdua i la permanència. I de tant en tant la densitat boscosa dona pas a les clarianes dels poemes breus on Porcar exhibeix el seu mestratge d'inspiració oriental en la captura de l'instant com en les "Sis xàldigues".

Se'ns acaba l'espaitemps de l'article. El llibre acaba amb Contraforts. Epítom de vuit fulles de tardor, set de les quals són dedicades a poetes i amics. Diu que diu un d'ells "que la poesia és desig i record, música / feta paraula, el riu i el pont, la neu i el foc". Exacte. I el foc no crema el foc, és una flama indeleble que roman en els poemes i que cadascú ha de buscar i alimentar pel seu compte. Ara ja pot ser per fi en mans de cada lector. Gràcies pel foc. Alegrem-nos.

[Publicat a La Veu dels Llibres el 17 de febrer de 2024.]

 

 

Estelles sota les ungles

Així ha titulat Josep J. Conill (Castelló de la Plana, 1961) l'últim aplec d'aforismes, publicat per la benemèrita Editorial Afers. Pertanyent al molt noble i inveterat club dels escriptors ocults (o ocultats), Josep J. Conill s'ha dedicat a la sociologia del llenguatge, la crítica cultural i literària i la creació més estrictament literària en forma de reculls d'aforismes i poesia. I s'ha guanyat la vida fent classes a Secundària. Va començar a publicar a finals dels setanta en una de les revistes guerrilleres amb què els joves de l'anomenada transició començaven a traure el cap i engreixar els mecanismes d'una llengua rovellada per segles de persecució i menyspreu. Ens referim a Llombriu. Quaderns de literatura, gestat i escampat des de Benicarló, la Plana i València sota el comandament de Josep M. San Abdón i Rafael F. Molina, equip que més tard completaria Lluís Roda.

Estelles sota les ungles ve precedit de dos llibres d'aforismes, Submarins de butxaca (2008) i Sic transit gloria, mindundi (2015), els assaigs de sociolingüística Del conflicte lingüístic a l'autogestió (2007) i Entre Calimero i Superman: una política lingüística per al català (2012), i els poemaris Despossessió (2002), La nit en blanc (2011) i Signes antipersona (2016). Una no gens negligible quantitat de papers d'alta volada i una passió literària a prova de bombes d'ocultació fan més sagnants les mancances que la cultura dels valencians presenta encara, per la por dels uns i la pena dels altres, que adorant un parell de déus es pensen que es poden permetre el luxe suïcida d'ignorar la resta del panteó. Al capdavall una cultura no sobreviu només amb símbols i festives celebracions, sinó que es construeix dia a dia, a peu d'obra, corregint i augmentant el llegat rebut, obrint nous finestrals a la llum. En aquest sentit em sembla impagable la tasca de gent com Josep J. Conill, i la d'altres ocults o ocultats que contra vent i marea i aliens a suborns, aplaudiments i ensabonades, planten cara a les paraules, apunten els dards, escarboten amb les ungles si cal.

Per molt que el que en resulte siga això, clavar-se estelles sota les ungles, que tal vegada és el preu de la lucidesa que un escriptor ha de buscar i acaba pagant. Perquè lluny de voler remeiar els mals que assetgen la condició humana, la humil funció d'una literatura arrelada i compromesa no pot ser altra que procurar una certa claror als qui no s'hi veuen, denunciar les mordasses, combatre les morals que ens volen submisos i alienats. El títol del llibre prové d'un dels aforismes del llibre, que es completa així: "Els seus aforismes són estelles clavades sota les ungles brutes de la moral". Amo d'una prosa implacable i impecable, el ventall de temes que es despleguen al llarg de les quasi dues-centes pàgines de l'obra apama bé les preocupacions personals i els punts candents de la contemporaneïtat col·lectiva. El llibre dedica especial atenció a la pròpia condició d'escriptor, a les aproximacions a una definició del fenomen literari, a la naturalesa de l'aforisme ("L'aforisme ideal és aquell joc de llenguatge consistent a desencadenar convulsions semàntiques a l'interior d'un enunciat tan atapeït com la cabina dels Marx", "L'aforisme com a literatura a dieta, per tal d'evitar acabar embafat per l'escriptura"), a l'envelliment ("laboriós procés de començar a exiliar-se d'un mateix"), a la filosofia, la religió i la ciència ("El propòsit de les religions és donar el món per acabat; la tasca de la ciència, inaugurar-lo cada matí"), al llenguatge, als processos alienadors del capitalisme ("El turista, a diferència del viatger, no sol ser sinó un cul de mal seient armat amb una càmera fotogràfica"), a la política i a l'Estat ("Invocar la llei per a reprimir la dissidència és la coartada que esgrimeix l'Estat de dret quan perd tota legitimitat i s'aferra desesperadament al dret del més fort"), els conflictes socials ("No hi ha cap situació d'opressió nacional o de classe que no es pugui legitimar jurídicament mitjançant el corresponent imperialisme de la llei"), el feminisme ("Cada dia esdevé més evident que el nou home és la dona"), el feixisme ("Per a una definició de feixisme: política de les baixes passions") i, en fi, un univers d'elements ben travats que només el temps i el rigor poden acabar d'organitzar. I on esclaten sovint les supernoves de la pura poesia: "Quan copulen dos àngels s'accelera el batec silenciós de l'instant". Fet i fet, un llibre ple de saviesa, mordaç i radical, que dona pistes molt valuoses sobre moltes de les misèries que defineixen el nostre temps i algunes de les claus que ens permeten obrir-nos a la comprensió de la complexa, esmunyedissa i terrible condició humana. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de febrer de 2024.] 

 

 

Els jutges del rei i viceversa

Va anar el rei i la plana major dels seus jutges a Barcelona per repartir credencials als professionals acabats d'eixir de l'ou de l'Escola Judicial de Barcelona. L'elecció de la capital catalana, que es repeteix des de fa uns anys, no té res d'innocent o casual, evidentment. D'ençà que Felip VI ja no és xiulat massivament pels carrers de la ciutat ni ha d'escoltar-se Els Segadors o L'Himne de Riego en estridents megafonies o eixir per la porta de darrere com passava en els no gaire llunyans temps de la revolta democràtica, la seua figura reial, acompanyada del bo i millor del poder judicial, s'ha envalentit fins a l'extrem de clavar-se en la mateixa gola del llop, que ja no udola, esdentegat i afònic. "No volíeu brou? Jas, dues tasses!" es deu riure per dins sense que a la cara hieràtica i aspra se li transparente res a la ciutat on l'imperi de la llei, per un estrany efecte de la gravetat, pesa el doble o més. Recordem, només a tall d'un exemple entre milers, el preu que dos ciutadans honrats van haver de pagar per pujar-se dalt d'un cotxe i convéncer els manifestants d'anar-se'n a casa. Com era d'esperar, la cerimònia de la magistratura va ser hàbilment aprofitada perquè l'un i els altres carregassen contra l'amnistia en consonància amb la cohort reaccionària propietària de l'estat i dipositària dels valors del règim franquista trasmudat a correcuita en la deficitària democràcia que avui patim tants ciutadans i ells gaudeixen amb criminal golafreria. La sonsònia de la igualtat dels espanyols amb què pretenen justificar la seua guerra contra l'amnistia –que alhora ho és contra el govern democràtic i el seu president Sánchez– té en l'Emèrit Rei Fugat la prova més evident de la fal·làcia. O en la mateixa inviolabilitat de l'actual. O en l'espasa de múltiples talls d'una justítica que s'adapta a cada cas des del dilema tribal i bàrbar de nosaltres o ells i el principi del bé suprem de la unitat indissoluble de la pàtria. Quantes amnisties han regalat als seus, quants crims converteixen cada dia en peccata minuta (l'última lliçó, la dels militars que sortejaven els serveis d'una prostituta!). Voldrien sumir-nos i sumar-nos en el seu nosaltres però no deixen de tractar-nos com a ells i de fer-ho a garrotades (legals o no), heus ací l'aparent paradoxa. Per això hi ha un no sé què de sàdica venjança en aquesta visita periòdica a la capital catalana, que no és només el desplegament de la pompa balbucejant dels discursos (quin nivell d'espessa incompetència verbal en boca del rei i dels seus jutges, senyores i senyors!), sinó el recordatori amarg que qui mana encara està disposat a descarregar el garrot tantes vegades com calga. No contents d'haver desfermat i subvencionat la guerra bruta contra Catalunya i les seues ànsies de llibertat amb espies, informacions falses, provocadors a sou, el colp d'estat del 155, el trencament inconstitucional de la imparcialitat del mateix rei que ara ve a donar lliçons de democràcia i d'escampar sense miraments l'odi i la catalanofòbia arreu de les Espanyes; no contents d'esbatussar milers de ciutadans per votar pacíficament i defensar les urnes, van enviar el Setè de Cavalleria dels jutges amb les sentències ja escrites en els punys de les togues. Els jutges van agafar el gustet de la política que el PP els va servir en safata de plata i ja no volen amollar el tros, esperonats pels qui no reparen en els mitjans per tal d'aconseguir els fins del poder, passant per damunt dels principis democràtics. De fet, l'aliança o comunitat d'interessos entre el rei i els jutges té molt a veure amb el fet que, a diferència de la immensa majoria de ciutadans de peu, ells no han de passar per les urnes a arreplegar les credencials democràtiques. Apalancats en els càrrecs més de quatre anys després que els caduqués un mandat ja viciat per la imposició de quotes de partits i no assumit per criteris de qualitat professional i curriculum, bons són els jutges prevaricadors que imposen delictes com qui fa vestits a mida. I el seu rei al capdamunt, hereu directe de Franco, que tampoc no ha votat ningú. Si se n'ixen amb la d'ells i apliquen el delicte de terrorisme i de traïció amb la lleugeresa amb què ja han decidit la sentència, ja podem donar per difunta i enterrada la democràcia a l'espanyola. Si és que no ho està des de fa molt de temps.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de febrer de 2024.]

 

 

Els fills de la terra

 

Els llauradors, camperols o pagesos s'han plantat amb els seus tractors al centre de Barcelona després d'uns dies de tallar carreteres. Els del País Valencià també han anunciat mobilitzacions i tractorades, així com els d'altres indrets de l'Estat i d'Europa. Mentre mamprenc aquest columna el Diari La Veu del País Valencià informa que la policia ha dissolt a la força els agricultors concentrats per bloquejar el Port de Castelló en protesta per un dels punts candents del conflicte: la passivitat de les administracions en el control fitosanitari de productes importats que plantegen una competència deslleial per l'ús de plaguicides prohibits a Europa i preus a la baixa que perjudiquen greument el sector autòcton. N'hi ha més, de raons, per sentir-se estafats i haver de dir prou: l'envelliment constant dels treballadors del camp per manca d'al·licient i expectatives dels més joves, l'excés de burocratització que els fa perdre temps i jornals, la pressió de les grans corporacions agroalimentàries sobre un mercat que regulen amb mà de ferro neoliberal i que escanya els petits propietaris i els treballadors del ram. Afegim-hi la pressió urbanística sobre gran part del territori, els problemes mediambientals derivats de la sobreexplotació dels recursos naturals, el canvi climàtic (convertit en una excusa magnífica per fer continus brindis al sol, com acabem de veure a la Cimera de Dubai), els desequilibris territorials que buiden i desertitzen els camps. Hem vist la pagesia dempeus escrivint als seus tractors "La nostra fi, la vostra fam", "Revolta pagesa", "Abans els rucs llauraven, ara ens manen", "Sense un sector primari fort aquest país té la mort a prop". El seu és un crit carregat de força i raons que els manaires d'ací, d'allà i de més enllà han menystingut i que potser ara per fi hauran d'atendre. Si no és que, com solen fer, transformen la protesta social en un baló i juguen a passar-se'l els uns a altres amb la mateixa destresa amb què s'espolsen les puces del damunt en molts altres temes. Els llauradors s'han plantat i marxen amb els seus tractors. Acumulen suors i penalitats i han estat massa temps callats mentre contemplaven impotents com les excavadores metafòriques i reals del capitalisme més bèstia posaven setge a la terra. Ho tenim vist i patit a València mateix, que disposava –i en part encara disposa– d'una horta frondosa i fecundíssima, llaurada i cuidada amb tenacitat per generacions i generacions de camperols i que, tanmateix, només ha fet servir tanta riquesa per convertir-la en simple i innocu folklore. Qui sap si a base d'estilitzar peinetes, idealitzar barraques inexistents, calçar espardenyes en festes de guardar i passejar vestides de valencianes o amb manta morellana algun dia els burgesos de mitja capeta o de capa sencera s'espolsaran la mala consciència que no han tingut mai o l'enyor fosc del paradís perdut que sempre els treballen els altres. La lluita dels llauradors, pagesos o camperols d'avui entronca amb tots els esforços que els darrers anys s'han fet per defensar l'horta i mantenir viu i dempeus el camp valencià arreu de les nostres comarques, perquè viuen un present de contínues sostraccions i passes arrere, un present que sense expectatives de futur s'esvaeix com el fum, perquè la terra vol temps i mirada llarga, una planificació en termes d'ecologia social i equilibri mediambiental. En els seu saber profund, que en la majoria dels casos encara no solidifica en idea i projecte, amb la seua lluita els fills i filles de la terra estan plantant una batalla que ens iterpel·la a tots contra les formes més voraces d'una globalització feta d'esquenes a la terra i la gent. És una batalla al capdavall per la cultura (que no altra cosa vol dir cultiu o cultivar) entesa com les formes genuïnes de relacionar-se amb el medi natural a través d'una llengua, de crear un univers simbòlic, d'arrelar en un espai a través del temps, de romandre en les transformacions. De llaurar, sembrar i collir els fruits de la terra. Un diàleg amorós i permanent amb tot allò que ens dona vida. Per això els fills de la terra que ara uneixen les seues forces convocats per la Unió Llauradora i Ramadera, la Unió de Pagesos, la Unió de Pagesos de Mallorca i altres sindicats del camp haurien de ser rebuts a les ciutats amb els braços oberts i disposats a tornar-los una mica del que ells encara ens donen cada dia.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de febrer de 2024.]

 

                           [Carles Peris, secretari general de La Unió Llauradora i Ramadera / Europa Press]
 

L'exemple de Juli Capilla

Ahir tant Vilaweb com el Diari La Veu del País Valencià se'n van fer eco i la notícia va córrer per les xarxes amb la rapidesa i el fulgor que els són pròpies. L'acompanyava un vídeo en què l'escriptor i editor Juli Capilla, en la cerimònia dels Premis Ciutat de València on rebia el premi Josep Vicent Marqués per l'assaig La terra i la paraula, i parlant en nom de tots els premiats, es dirigia a l'alcaldessa per preguntar-li si l'Ajuntament que presideix pensava celebrar el centenari de Vicent Andrés Estellés, el poeta valencià –va repetir– més important des d'Ausiàs March, que tant s'estimà la ciutat i que tants poemes li va dedicar. En la seua intervenció Juli Capilla va criticar també els casos de censura a autors com Joan Fuster, Carles Salvador o el mateix Estellés i a publicacions en català com El Temps, Saó, Camacuc i d'altres, va defensar la dignitat del País Valencià i la llibertat d'expressió i va definir la cultura i la literatura com les millors eines contra la irracionalitat, els prejudicis i la manipulació de les persones. Sentir un escriptor parlant en aquests termes en la casa ara governada per la dreta espanyolista del PPVOX, embolicada en una guerra oberta contra la llengua i la cultura dels valencians, és un plaer gairebé físic. La llumeneta d'una reparació moral a tanta vulneració de drets s'hi encén de seguida i un pensa que amb gestos com el de Juli Capilla, no tot està perdut. No és que manquen precedents d'una tal actitud, és clar, la més recent potser la de Jovi Lozano-Seser quan es va negar a assistir a l'acte en què se li havia de lliurar el premi de novel·la Enric Valor com a protesta pel menyspreu envers la llengua i la literatura catalana de la Diputació d'Alacant.

La tasca dels escriptors d'aquest país que escriuen en català ha estat històricament vinculada a la de la lluita per la llengua i la cultura de manera majoritària, a la denúncia dels abusos del poder, a la dignificació del País Valencià i l'afirmació de la unitat dels Països Catalans, a la voluntat de construcció d'una civilitat fonamentada en els valors democràtics. Les condicions adverses en què els escriptors han hagut d'alçar la seua obra –la inacabable cultura del peatge–, però, sovint els ha fet obviar el sentit últim, social i col·lectiu, de la seua tasca i embullar-se en actituds solipsistes o en la necessària però sempre parcial lluita gremial. El poder –el minso poder de les institucions valencianes– ha sabut reconduir el malestar de no pocs escriptors amb premis, honors i prebendes, llaminadures que en poc han canviat el fonamental: la relació dels escriptors amb el seu poble, la importància de la literatura i la paraula en la construcció d'una societat democràtica i més lliure, el foment de l'esperit crític i la identificació de la cultura com l'autèntic motor de la civilitat i el progrés. Però assumir la plena condició d'escriptor, en la immensa majoria dels casos de pur amateurisme, en la llengua minoritzada d'un país colonitzat i en perpetu estat de somnolència (digestiva o no, com va deixar escrit Fuster), no és gens fàcil. Laborare stanca, treballar cansa, que deia Cesare Pavese amb tota la raó. Farts d'haver de salvar el país i de treballar a més per la cara, molts escriptors van anar abandonant el compromís primordial amb la seua cultura i el seu país en nom d'una normalitat tant fictícia com algunes de les seues obres. No ha existit mai ni existirà cap normalitat mentre la precarietat i la dissolució nacional siguen la norma. El compromís íntim i poderós de cada autor amb la pròpia obra, la cerca constant del rigor i l'excel·lència, la voluntat per transcendir les circumstàncies concretes en què s'engendra per atènyer una dimensió universal, necessita també del compromís social, el seu correlat imprescindible.

Dissolts els miratges residuals sobre la normalitat de la cultura i la literatura a casa nostra i havent de rosegar ara l'os dur de la persecució més crua, l'exemple de Juli Capilla, com el de tants escriptors que no s'encanten amb faules i paranys i que continuen a peu d'obra, ens posa a tots davant l'espill de les nostres impotències i desercions. Perquè una literatura no pot sobreviure al marge de la llengua en què és escrita i del poble que la viu i conforma. Altrament ¿quin sentit tindria celebrar el centenari d'Estellés, si no som capaços d'assumir la veu d'un poble i de donar forma a les seues aspiracions de ser en plenitud? Per bé que també podem seure tranquil·lament dedicats en cos i ànima a la pròpia i incerta glòria mentre veiem passar el cadàver d'una llengua i una cultura per davant de la porta de casa. En aquest cas sapiguem almenys escriure'n l'elegia i els epitafis. Gràcies, Juli!

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 2 de febrer de 2024.]