El sentit del temps

Josep Fàbrega, Les hores vives. XXIXè premi de poesia Manuel Rodríguez Martínez–Ciutat d'Alcoi 2012. Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra núm. 98, Paiporta, 2012.

· · ·

El títol d'aquest llibre de Josep Fàbrega i Selva (Súria, el Bages, 1947) coincideix curiosament i de manera absolutament fortuïta, segons revelacions del mateix autor, amb el que el poeta Joan Valls i Jordà es va fer editar en 1978. Però si en aquell llibre crucial de Valls el poeta alcoià imprimeix un canvi de rumb decisiu i culminant cap a una poesia més testimonial capaç de desentranyar aspectes molt concrets del passat, personal i col·lectiu, el de Josep Fàbrega, guardonat amb el premi de poesia que convoca precisament l'Associació Cultural Amics de Joan Valls, és una reflexió sobre el pas del temps de caràcter més abstracte, velada pel ric aparat metafòric que hi posa en marxa l'autor i deslligada per complet de qualsevol biografisme o detall massa precís i anecdòtic. L'autèntica coincidència a què el títol a penes apunta s'hi dóna en tot cas a un nivell més profund i a causa del lloc central que ocupen en dos treballs tan dissímils les referències explícites al quefer poètic i a la poesia com a ocupació viva capaç de donar sentit a la pròpia vida, o almenys al fet de buscar-lo.

És revelador també, en el cas del llibre de Josep Fàbrega, el doble epígraf que completa el títol: Litúrgia del pas del temps. Lectures per a quatre veus. Perquè si la paraula litúrgia ens porta directament a les hores canòniques que organitzen el volum, les quatre veus remeten a les que sonen en cada una d'aquestes hores: maitines, laudes, prima, tertia, sexta, nona, vespres i completes. Integren la primera veu tres tankas, la segona divuit decasíl·labs amb rimes assonants en els versos parells, la tercera tres haikús i la quarta un sonet amb títols individualitzats (“Anacronisme”, “Introspecció”, “Mentides”, “Només”, “Vacu”, “De retruc”, “Sisplau” i “No”). El primer que crida l'atenció de Les hores vives és, doncs, la precisa harmonia compositiva, l'hermetisme no gens casual de l'estructura poètica. I en segon lloc, ja posats en matèria, el domini del llenguatge poètic i de la llengua amb què l'autor va travant el seu ben disposat treball.

Balanç vital i indagació sobre les limitacions de l'expressió poètica, sobre el pas de les hores, l'absència de futur i les circumstàncies que envolten la vocació literària de l'autor, Les hores vives és un llibre magníficament construït sobre un to, sovint amarg, que mai no decau i que demostra el perfecte domini del llenguatge poètic de l'autor des d'unes estructures intrínsecament dificultoses pel seu caràcter tancat. Sense voler reduir una proposta tan rica com la de Josep Fàbrega, direm que l'elecció dels motlles formals serveix a la identificació d'unes veus singulars que reapareixen cada hora. I si les estrofes d'origen oriental, tankas i haikús, concentren molt bé les descripcions cromàtiques, els matisos sensorials i el pas de les hores, corresponen als decasíl·labs, dins i fora del sonet, però sobretot en aquest segon, un to més meditatiu i greu, un major pes en el balanç vital que proposa Les hores vives.

El poeta de Súria i resident a Calders (Moianès) Josep Fàbrega i Selva és autor d'una ja extensa obra poètica que ha merescut, entre d'altres, premis com el Ciutat de Terrassa o el Miquel Martí i Pol. A banda d'uns quants llibres encara inèdits guardonats, l'autor ha publicat Postals de Calders (2004), Camins d'hivern (2008), Sis dies d'agost (2009), D'aquí estant no es veu el mar (2010), Bages (2010), Parlo d'Aloma (2010), Ingènuament protocol·lari (2011) i L'altra veu (2011), entre d'altres. Aquesta, però, és la primera vegada que una editorial valenciana li publica un llibre, excusa magnífica per remuntar-nos als anteriors treballs d'una veu ben sòlida i madura, d'una singularitat tan nítida capaç d'afirmar coses com les que s'expressen en el següent tercet: “Escric lluny dels miralls. La meva cara / ja no em recorda res del que he sigut. / On puc trobar el passat que no he viscut?”. El vell estranyament que fa destil·lar la paraula poètica aconsegueix de vegades la rotunditat dels poemes de Josep Fàbrega, artefactes perfectes de la sotsobra.

Publicat a Saó núm. 376, novembre de 2012.

L'oferta

Coincidint amb la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya, Alberto Fabra ha llançat una oferta certament curiosa. En els temps que corren tot esforç d’imaginació i diplomàcia, adobat amb la justa dosi de demagògia pròpia d’aquests casos i aquesta genteta, és poc. En previsió que l’actual procés al (amb perdó de taula) país germà només provoque inestabilitat i desconfiança, massives fugues de capital, trasllat de negocis a llocs més amables, qui sap si suïcidis col·lectius, ha ofert el país que gestiona per donar tota mena de facilitats als emprenedors que s’hi vulguen instal·lar. Caldria, però, matisar l’oferta, molt escaient en temps de rebaixes, que per a això no hi falten il·lustres precendents. Què els sembla, per exemple, l’organització d’una nova visita papal? Descartats Correa i el Bigotes (que no consta que fossen catalans) i els principals implicats en el cas Gürtel, amb o sense cotxe oficial i paga d’expresident, per raons òbvies, és segur que alguna empresa de dellà el riu Ebre podria ficar-hi cullerada. ¿O la reconversió, amb irrisòries despeses d’inversió, de l’aeroport (sic) de Castelló en un circuit de Fórmula 1 en substitució del ja amortitzat de València i en sana competició amb l’estranger de Montmeló? Amb l’avantatge que ja tindríem un director esportiu de la grandària de l’altre Fabra, el valent. ¿Parlem d’empreses educatives, amb excepcional oferta bilingüe espanyol-anglès i ràtio d’un ordinador per alumne? Iniciat amb èxit el procés de desmantellament de l’escola pública, és hora d’ofertar el que en queda a mans més emprenedores. ¿I la sanitat model hospital d’Alzira, enveja de l’ampla Castella? Amb l’ajuda de l’àgil administració valenciana que capitaneja Alberto Fabra, infrastructures de les dimensions i qualitat de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, la Ciutat de la Llum o Veles i Vents, avui decandides per la crisi que ens colpeja, podrien viure una segona etapa d’or. Parlant d’or, per què no una nova oportunitat a l’espectacular urbanisme de Marina d’Or en platges encara verges? I el Valencia CF, que ara rescaten diners públics, ¿no seria més rendible sota l’ègida del FC Barcelona, a qui se li podria oferir el solar del Mestalla per a un Camp Nou Nou?  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de gener de 2013.

Primavera valenciana

Enmig de l'hivern valencià, prompte farà un any, des del centre neuràlgic del Lluís Vives va escampar-se la primavera valenciana. Recordem aquells dies freds, ventosos, de febrer, les manifestacions diàries per una dignitat perduda que els estudiants de secundària, carregats de raons, jovialitat i innocència, van aixecar amb una tenacitat encomanadissa. Recordem els gestos espontanis de la solidaritat, aquells músics de Benimaclet aplegats a l'Estació del Nord, l'alegria de compartir el carrer gent de diverses generacions fins aleshores estúpidament incomunicada per les altes reixes del laberint pseudodemocràtic. Durant unes setmanes de vertigen València i el país van deixar de ser la rara avis (després es demostraria que la preciada espècie era en realitat molt vulgar) que es passejava pels telenotícies de mig món amb el ridícul plomatge de vanitat, corrupció, urbanicidi i gestió mafiosa de la cosa pública per convertir-se en l'au fènix que renaixia de les cendres d'una civilitat trepitjada i un somni flamíger, buit com una carcassa de mentida, que de sobte queia com un teló gruixut sobre l'escenari d'una realitat molt prosaica. Aquella primavera, improvisada, inesperada i efímera, com ho són totes, va servir no solament com a antídot contra el narcòtic tan generosament subministrat i tan àvidament consumit de les falses riqueses, sinó també per despertar de la seua letargia les generacions sobre les esquenes de les quals queien els plats trencats de l'enganyifa benestant i un fotimer de porres deleroses de carn tendra. La gran aportació de la revolta primaveral, producte de l'acumulació d'una gran fartera, fou, però, d'ordre més aviat simbòlic, com un punt que es marca en roig al calendari, com la superació del tabú d'una barrera del so invisible però (ara ho sabem) no invencible. La gràcia d'aquell esclat fou que aconseguí obrir un petit badall en la fatalitat malaltissa del cercle viciós i la indiferència. Si la primavera havia estat possible una vegada, contra hivern i marea, volia dir que podia tornar en qualsevol hora, que altres torxes enlairaven ja les velles aspiracions de llibertat, fraternitat i justícia amb nova empenta. I si els guanys efectius per al canvi van ser minsos (ni una trista dimissió, ni un simulacre d'assumpció de responsabilitats), els camins que la petita revolta va apuntar obrin infinitud de paisatges inèdits. El proper 15 de febrer hi ha un concert en solidaritat amb els més de 100 represaliats per tanta digna insolència. Convertim l'encontre en una excusa per ordir la següent primaveral, massiva, efectiva i organitzada cita.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de gener de 2013.

Estalvi i rebaixes

Molt en sintonia amb les rebaixes d'aquests dies, l'aeroport de l'avi de Castelló, sota el patronatge de Sant Ramon Nonat, està venda. Per afavorir l'operació, i acomplerts els objectius per als quals aquell projecte fou concebut com a aparent coitus interruptus, a saber, i entre d'altres, satisfer l'ego del megaloman promotor i les butxaques d'uns quants espavilats xuclòcters de l'erari públic i proporcionar pinso a l'adulador professional Ripollés, el lot inclou cinc milions de metres quadrats de sòl propietat de la Diputació, propietat al seu torn del susdit iaio (ieié). Sembla que el preu estipulat cobriria la inversió feta llavors (i si algú la coneix al detall que avise), part de la qual provenia de mans privades que ara recuperarien, suposem que a bon interès, els diners emprats en el gaudi d'un coitus interruptus que encara justifica l'existència d'Aerocas, el cul del president que hi seu al capdamunt, els sous dels directius i gestors del no-res i la flota de falcons que sobrevolen el cel de la Plana en prevenció de les invasions de conills. Tot, com es pot comprovar, en la línia de l'abracadabra insuperable que també portarà a vendre la Ciutat de la Llum d'Alacant i a llogar el complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Res a objectar-hi, doncs, ara que tot esforç és poc per pal·liar els efectes d'aquesta crisi salvatge que ens ha caigut del cel, instigada potser pel mateix Sant Ramon Nonat, i buscar d'estalviar fins a l'últim cèntim. Amb tot, i dubtant molt que algú amb dos dits de front vulga comprar aquests mastodonts inservibles encara que siga a preu de saldo, jo m'ho pensaria dues vegades. Perquè és una llàstima, ara que per fi València i les seues rodalies estan nítidament situades en el mapa, i que ja s'organitzen excursions turístiques per visitar els punts més interessants del bestial balafiament, abandonar un patrimoni que serà sens dubte, amb el mínim cost (no caldrà ni invertir en manteniment, perquè les ruïnes tenen un atractiu arqueològic irresistible), una font segura d'ingressos. Per altra banda, jo no emularia el model Rato, a qui com a premi per la ruïna de Bankia l'han ben col·locat a Telefonica, que això costa un ull de la cara. Siguem seriosos: mantinguem la propietat pública de tan immens patrimoni de l'estupidesa i comercialitzem, com a made in Valencia, el fruit més genuí del nostre pensat i fet. Ah, i posats a estalviar, m'estalviaria els responsables del desastre, amb permís de Sant Ramon Nonat, amb destitucions i judicis. De res.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de gener de 2013.

Trànsit

Enmig de les límpides vastituds d'Angus, a la costa oriental d'Escòcia, el trànsit a l'any nou, no exempt d'alguns dels rituals de rigor –la bona taula i l'amable companyia, la copa en alt i fins una casolana pirotècnia i una cançó de comiat–, ha estalviat als viatgers, en canvi, alguns dels efectes secundaris més desagradables d'aquestes festes, els regals precipitats i prescindibles, els àpats que s'eternitzen, l'excés d'apegalosa lacrimogènia i de certes sobredosis familiars. El ritme que adquireix el temps a The Auld Byre, la casa enmig del camp que un colp més ens acull, fa més lent i suau aquest pas al nou any. Trobant-nos com ens trobem en un país que ja té data consensuada per al seu referèndum d'independència, les comparacions hi són inevitables, a més a més d'odioses, cosa lògica. Entre l'analogia i la diferència, efectivament, transcorren observacions i càlculs, qui sap si també d'alguna manera les nostres vides. Del cantó de les similituds, i en el pla de les solidaritats necessàries entre iguals, no hem oblidat la simbòlica foto que combina l'estelada amb el kilt, la falda escocesa. El camp de les dissemblances, malgrat la coincidència de data per a les consultes (la del Principat de Catalunya, no cal dir-ho, de celebració molt més incerta) i del fet que l'any de la derrota d'Almansa és el mateix del de la integració d'Escòcia al Regne Unit, és tan ampli que no val la pena d'intentar aproximar-s'hi ara. Però avui és vespra de Reis (escric en divendres), un dia que d'infants vivíem a Alcoi amb una intensitat que sovint es desbordava. Melcior, Gaspar i Baltasar, al contrari que els reis de carn i os, cada vegada més desacreditats i qüestionats malgrat totes les maniobres de mercadotècnia i maquillatge a què els sotmeten els de la constitucionalitis, no s'erosionen en contacte amb la realitat de cap crisi. Ben altrament, tartessos o mesopotàmics, blancs o negres, però d'un Orient de llegenda, encara porten carregat en els seus camells el regal més preciat de tots, aquell que alimenta raons per a una certa confiança en el trellat, la voluntat decidida i el futur. De manera que em permetré fer-los, des de la vella Alba, nom gaèlic d'Escòcia, la meua petició per acabar aquesta primera columna de l'any. Que el 2013 siga efectivament l'any de la transició nacional per al Principat i la de l'inici del canvi de cicle polític per als valencians, i que això òbriga la porta a la justa distribució de la riquesa disponible, la millora de la qualitat democràtica i el començ, fet i fet, d'un temps nou. Més, naturalment, la voluntat pertinent en aquests casos. Gràcies.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de gener de 2013.

[Abroath, Angus, 4 de gener de 2013.]