El
revés del dret és el contrari del dret, del que és just, és a
dir, la injustícia. Amb l'alliberament de Carles Puigdemont i la
negació del delicte de rebel·lió amb què la (in) justícia
espanyola pretenia la seua extradició i la dels altres exiliats,
Alemanya, com abans Bèlgica, Suïssa, Escòcia i l'ONU i més
prompte que tard la resta de països i estats democràtics, ha
provocat un revés d'enormes proporcions a l'Estat espanyol. Li ha
dit el que és obvi però que no vol reconèixer per justificar
l'espiral de repressió amb què intenta emmordassar Catalunya i
qualsevol dissidència, per molt democràtica i pacífica que siga.
Li ha dit que sense violència no hi ha rebel·lió ni delicte. A
partir d'ara, mantenir la presó preventiva (no per prevenir un
delicte infundat sinó per anorrear l'enemic
polític i, a més llarg termini, arrancar les arrels de la nació
catalana i les seues aspiracions de llibertat) per a Jordi Cuixart i
Jordi Sànchez, Oriol Junqueras i Joaquim Forn, Raül Romeva, Jordi
Turull, Josep Rull, Carme Forcadell i Dolors Bassa, apareixerà als
ulls del món (inclosos els espanyols més il·lusos) com el que
realment és, una flagrant injustícia pròpia d'un estat en
meteòrica regressió a les formes més delirants de l'autoritarisme
postdemocràtic. Amb tot i la victòria en aquesta gran batalla, la
guerra per la democràcia, la llibertat i els drets socials que en
forma de projecte republicà lidera Catalunya es presumeix llarga.
Espanya no sol reconèixer els propis errors ni rectificar, restablir
la convivència en termes més raonables i racionals, sinó tancar-se
en banda i brandar l'espasa de l'odi. És el que històricament ha
fet, i així li (ens) ha anat. El PP i les elits que fan servir
l'estat per a benefici propi, amb la inestimable ajut dels mitjans de
formació de masses, el PSOE, el PP al quadrat o C's i la inhibició
irresponsable de Podemos i encontorns, va apostar per fer créixer la
bromera de la catalanofòbia i l'enemic
intern amb un doble propòsit: amagar sota les catifes del seu
patriotisme tronat la brutícia i el col·lapse d'un règim corrupte
fins a la medul·la per tal de mantenir un estat de coses favorable
als seus privilegis i aconseguir la derrota definitiva del
catalanisme i l'ansiada unitat monocolor d'Espanya. A tal fi havia de
traure la bèstia franquista d'entre bambalines i posar-la al centre
de l'escena, llançant per la borda els fràgils pactes de la
transició, la sacrosanta Constitució i una democràcia plena de
forats que per fi ha quedat nua davant l'espill d'Europa. Una vegada
arrossegat el gruix de la societat espanyola a aquesta espiral de
violència política, jurídica, policial i ideològica, qui és el
valent que restitueix la vida democràtica, qui obre les portes al
diàleg i la negociació? Perquè si a la voràgine (que és molt
possible que malgrat el revés del dret internacional continue in
crescendo, els uns
–Arcadi Espada, instigador de C's i martillo
de herejes catalanes–
evocant la crisi postcolonial del 98 i els altres –el fatxa
Federico Jiménez Losantos– amenaçant amb bombes els cafès de
Munich i de fer ostatges els alemanys de les Balears) s'hi va apuntar
fins el rei regnant en forma d'apuntador, qui té les mans netes per
encapçalar un nou període de diàleg, entesa i convivència? M.
Rajoy i tots els del beneplàcit i el 155 estan cremats. S'imposa
refer l'edifici de la democràcia hispànica de dalt a baix, i en
forma de repúbliques. De moment, un servidor agafa una idea
d'internet i posa una botella de cava a refrescar amb gel en una urna
per beure-la a la salut de Catalunya i a la pròpia. I el que va
davant va davant.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'abril de 2018.]
