Les cares del racisme

Fins fa poc només coneixíem un Vinícius, el gran Vinícius de Moraes, poeta i cantautor brasiler, que ens va deixar un ja llunyà 1980. Aquelles melodies, aquelles paraules d'amor i vida xiuxiuejades a cau d'orella, aquell gust de fruita tropical, aquelles cançons crescudes amb el ritme etern de les ones que besen l'arena de platges immenses, interpretades en companyia dels millors músics brasilers de l'època, que ja és dir molt, Toquinho, Jobim, Maria Bethânia i tants altres. Però en temps tan antipoètics com els que vivim, violents i violentats, semblava inevitable que les estrelles rutilants del comerç futbolístic eclipsassen per a la immensa majoria aquells astres que encara brillen amb llum pròpia per a una immensa minoria. Heus ací, doncs, que hem de parlar d'un altre Vinícius, el malcarat jugador del Reial Madrid, el trist cas del qual ha acaparat totes les pantalles i portades de la setmana. O de la pols que va alçar durant el partit disputat entre el seu equip i el València al Mestalla l'habitual reacció de futbolers fanatitzats en la infame tàctica del feixisme, l'odi visceral a tota alteritat per a l'exaltació de la tribu a què es pertany i una violència que actua com a anèstesia per evitar el dolor de sentir la pròpia misèria moral. Que la bona música i el bon futbol no eren excloents ho van demostrar a bastament Vinícius de Moraes mateix i tots els mestres de la cançó brasilera però també aquells Pelé, Jairzinho, Tostao i companyia que ballaven la samba amb el baló i no necessitaven la sobreactuació de l'histrionisme per fer bullir d'emoció els estadis. Els insults racistes al jugador brasiler de l'equip de Florentino Pérez han fet moure la maquinària del cinisme, els colps al cor i la doble moral a conveniència de l'empresari i de tota la caverna que ell tan bé representa. Perquè pel que s'ha vist, la denúncia de Vinícius Júnior, plena d'orgull i dignitat, només està servint per blanquejar l'equip on el feixisme i el racisme han tingut seu i casa sempre. Com n'ha tingut en altres equips, tot s'ha de dir, inclòs el València dels Yomus i el blaveram més recalcitrant i antivalencià. La maniobra, en efecte, no té per objectiu combatre el racisme en els camps de futbol i en la societat on els estadis de vegades són excepció però més sovint radiografien amb exactitud els pitjors vicis comuns. Ni menys encara combatre la ideologia supremacista que empara i dona ales al racisme i que s'expressa violentament contra persones d'altres ètnies (no perquè tinguen la pell d'un altre color, els cabells rulls o els llavis prominents, sinó perquè són pobres, miserables i inferiors a nosaltres) però també i amb tota naturalitat i impunement contra altres persones, col·lectius o minories nacionals. La claredat amb què assenyalem casos de racisme, com el de l'altre dia al Mestalla, s'enterboleix a l'hora d'identificar altres comportaments xenòfobs. Al cap i a la fi el racisme és una de les moltes cares de l'odi a l'estranger, al que és distint, a l'altre. ¿O és que potser insultar, odiar i desitjar tot el mal del món, i agredir-los físicament si pot ser, a individus que parlen una llengua distinta, per exemple, no és una forma de racisme? La catalanofòbia és part consubstancial de l'espanyolisme des de temps immemorials. De manera manifesta o velada els casos de discriminació, persecució i assetjament que tantes persones han patit i pateixen pel fet de ser i parlar català no han fet més que incrementar-se en els darrers anys, fruit d'un corrent històric que ha configurat l'Espanya actual i en proporció directa a la voluntat de Catalunya (sobretot de Catalunya) d'alliberar-se'n. El negre és odiat quan es rebel·la, no quan es mostra submís i ens regala la seua força de treball esclava. El racisme literal, i no entès com una branca del supremacisme identitari predominant a Espanya (i no només a Espanya), és singularment selectiu en el cas del futbol: no odiem el negre o el moro que combaten pels nostres colors sinó els negres o moros dels nostres enemics. Enemics, sí, molt sovint, ja que al capdavall el futbol és alhora contenció i desbocament de les pulsions guerreres de la tribu. Ni el Reial Madrid ni Florentino Pérez ni menys encara Isabel Díaz Ayuso volen extirpar l'arrel d'una de les cares del racisme, la més òbvia, ni posar en qüestió un negoci de masses ben controlat que els proporciona ingressos milionaris i quantitats ingents de la cega testosterona que alimenta el seu patriotisme supremacista. No es poden superar, com a exemple més il·lustratiu de la xenofòbia, les mateixes paraules de la presidenta de Madrid qualificant el País Valencià (ella, evidentment, no ho diu així: no sap ni que existeix) com el pitjor d'Espanya, amb Catalunya, el País Basc i Navarra, naturalment, "llocs on abans no hi havia problemes" [sic]? El cas Vinícius Júnior era una ocasió d'or per destapar el racisme inherent a la incultura futbolística i a l'hegemonia ideològica de la dreta espanyola. No ha estat així. La polseguera mediàtica amaga la xenofòbia nostra de cada dia, la mateixa que posa tanques a Ceuta i Melilla i deixa morir els nàufrags de les pasteres o condemna a la misèria les bosses de migrants a les grans ciutats. També la que treballa infatigablement per fer-nos perdre la llengua i la cultura, bous, esquelles i nació, la que cada dia ens discrimina pel que som i ens redueix a ciutadans de segona. "Tristeza não tem fim / Felicidade sim", "Impossível fugir a essa dura realidade", va escriure i cantar Vinícius de Moraes. Quant més ens convindria que es capgirassen majories i minories en aquest món ple de violències impulsades, tolerades, subvencionades!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 26 de maig de 2023.]

 

 

Cicatriu sencera de la paraula

Alba Palau Centelles, Símptoma. XL Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Joana Masó. Edicions del Buc / Pruna Llibres, Edicions del Buc_Poesia, núm. 30, La Pobla de Farnals, març 2023.

· · ·

Símptoma remet etimològicament a coincidència. Dos fets coincideixen en l'espaitemps, el mal i la seua manifestació. No es poden descompartir, com el foc i el fum (amb els quals tanmateix Ausiàs March descrivia el seu mal asimptomàtic, sens fum continu foc, o amor no desvelat). El símptoma parla, és eloqüent, i porta directament al trastorn perquè símptoma és indici. Però cal saber anomenar-lo, reconèixer-lo, interpretar-lo, per poder guarir, que vol dir comprendre i acceptar: "l'amor / com el símptoma / em paralitza", "i la teva partida / bleeix com símptoma", "Per les esquerdes del clam, el malestar va esblaimar-se / i disfressat de símptoma, va revoltar el plany". "Escriure és també esborrar", diu Alba Palau Centelles (Valls, Alt Camp, 1997), en un moment de la primera part del llibre, El dir el somni. Tota escriptura s'ha de sotmetre a la correcció que implica esborrar i esmenar. És un procés de buidament, de girar full, d'oblit i superació ("Desparlo / desgravo […] parlar el buit / dins el buit") i conseqüentment d'emplenament, de tornar a crear des del buit: "el meu ventre segueix buit / i tot el que s'ha escrit / vol omplir-lo".

Molts llibres són conseqüència de la tenacitat i la destresa del poeta, de l'ofici i el domini del llenguatge. D'altres naixen a més de la necessitat profunda, tel·lúrica i desesperada, de comprendre's dient-se, de recórrer el camí que va de dins cap a fora ("A fora és a dins"). L'opera prima d'Alba Palau és una d'aquelles coincidències que feliçment a voltes es donen en poesia i que generen la grandesa d'una obra: la necessitat, l'impuls, el vertigen de dir conduïts per una capacitat verbal que s'ajusta perfectament a les possibilitats d'indagar en la psique des de la consciència del trastorn que manifesten els símptomes. El que hauria pogut ser una ingènua descripció d'emocions, per mor de la poesia, s'ha convertit en esclat de significats que il·lumina i amaga, escriu i esborra i fa possible la coincidència del caure junts a què remet l'etimologia de símptoma: impacte de la lectura en carn viva.

El mètode psicoanalític traduït a la funció poètica ens situa en un doble pla. D'una banda hi ha en els poemes d'Alba Palau una indagació, un despullament, una anàlisi a través del bosc dels símptomes; de l'altra hi ha la construcció poètica, verbal, d'aquest flux pouat de l'angoixa, l'insomni, la desesperació, l'extremitud de les emocions, el desamor, l'absència… els símptomes, capaç de convertir-se en autèntica teràpia, en la transformació creativa del dolor en autoconsciència i, doncs, en la porta oberta amb què clausurem la malaltia. O l'assumpció madurada de la condició de l'animal humà i el seu viure com un "símptoma infinit" i, per tant, l'acceptació d'un mateix que exigeix la curació. Dissolta la malaltia en la mar de la vida i l'experiència, el que hi queda és l'acceptació de les emocions, la possibilitat d'obertura a noves experiències i oportunitats. Aquest procés de curació, aquesta cicatrització de la ferida o tall (que amb tot pot tornar a sagnar) és ben palès en l'evolució del poemari. Des dels primers poemes, críptics i breus, descriptius, de la primera part (El dir i el somni), passem als poemes de L'eco el mirall i Vida foradada en un crescendo que sense perdre la música de la veu poètica pròpia assumeix veus i referents externs com espills i ecos (l'Alícia de Carroll, Jackie –Kennedy?–, Dora –Ida Bauer, el famós cas clínic descrit per Freud–, Rimbaud, Medea…) i despleguen les seues possibilitats expressives en una festa de sentit d'allò més suggestiu, enigmàtica, tel·lúrica, fins a la conclusió final, la Clausura obertura. Rarament en poesia es fa tan explícita l'arrel terapèutica. Com en la psicoanàlisi, dir el mal en espirals infinites ja porta la sement de la curació. A diferència de la posició en el divan del psicoanalista, la monodia d'una veu que va posant música als túnels de l'ànima i la presència muda d'un altre (de l'altre que no és el jo i ni tan sols hi interactua; un déu o semidéu amagat en la boira del gabinet o la consulta), la construcció del poema ha permès la diversificació de les veus, ha fet esclatar les identitats en fragments que es desdibuixen en el perfil opac o transparent de les paraules, hi ha incorporat el tu amorós, ha fet parlar el cos de dona en la creació de sentits: ulls, ungles, talls, forats, pits… carn, boca, cabells, parpelles, cames… Els malsons i records més amargs fan ballar el lector en la corda fluixa, el fan tremolar com una fulla agitada pel vent poètic: l'abús sexual, la violació, la idea del suïcidi, el mite de la vagina dentata com a símbol amenaçant de la castració del mascle, els deliris de l'amor, la relació menor-adult, l'herència del mal, el secret, el silenci, la solitud, l'amor caníbal, la gelosia. L'estalvi d'elements poètics i el desplegament generós del torrent verbal s'alternen en aquest poemari sinuós amb poemes sintètics i poemes expansius. La festa dels signes a què al·ludíem més amunt troba en la sinestèsia la millor eina per suggerir la distorsió de la realitat ("A la boca que escolta, als dits que hi veuen", "i amb la punta / dels ulls camino / sobre aquell nom", "omplint de dits vidents") juntament amb la força trasbalsadora de les imatges ("Torna'm els ulls del fred", "la llengua / llepa la crosta / del silenci", "soc aquest sol negre / que et besa", "la memòria / de la mà de vespes / sobre les cuixes", "plena / de les ortigues de la nit").

L'estrena d'Alba Palau en el món de l'edició és fulgurant. Símptoma mereix tota la nostra atenció perquè és un llibre destinat a perdurar en la seua emissió de llum. És la sortida poètica a una malaltia, el llibre que s'havia d'escriure i s'ha escrit, "la forma desclosa / del que es vol dir / i no es pot", però es diu, la cicatriu del temps. Una cicatriu viva, tanmateix, reintegrada al cos, pell hidratada per la paraula, una clausura que és alhora una obertura, un començ, un camí d'infinitud.

[Publicat a Saó núm. 490, abril de 2023.]

 

 

 

El formiguer

Vaja per davant una confessió: en ma vida he vist El Hormiguero. La veritat, tampoc cap d'aquests talk-show que fan embogir l'audiència en tots (supose que en tots) els canals televisius. En el meu cas no es tracta de l'esforç del militant abnegat que treballa a favor de les causes nobles però que té una tirada irresistible a mirar pel forat del pany i escorcollar en la misèria de les vides alienes. No soc, per sort, del club d'aquells benpensants enemics a mort de la pornografia que no poden resistir-se a fer-hi una ullada de tant en tant, ni que només siga amb l'excusa de millor poder denunciar així el mal que ens amenaça tothora. La cosa és més senzilla, aquests programes m'avorreixen solemnement, m'han avorrit sempre. Tot el que té a veure amb la xafarderia i l'espectacle de sang i fetge, la vida dels afamats famosos i l'estupidesa universal, sobretot la del made in Spain, que és la que més soroll fa pels rodals per on em moc, m'és absolutament aliena. Tan aliena que només amb un esforç de la voluntat i la imaginació puc arribar a entendre que a algú li interesse o l'ajude a passar l'estona o li entretinga el desfici o… una gasòfia mediàtica tan indigesta. No soc tan ingenu, però, com per ignorar l'abast i influència d'un fenomen tan vell com el pixar que gràcies a una tecnologia cada vegada més sofisticada s'ha convertit avui dia en un dels principals mètodes de control a través de l'alienació, l'ocultació dels problemes socials i l'aculturació de les masses. Per a mi una equació bàsica és la següent: a més programes com aquest, més barbàrie i menys cultura i civilitat. Però no he sentit que cap partit propose en el seu programa electoral un canvi en profuditat de models televisius on shows com l'esmentat rebenten les audiències. El peix es mossega la cua: els ingressos multimilionaris que proporcionen als propietaris de les televisions no permeten posar en qüestió aquests models (des de la lògica avara i injusta del poder capitalista). De derrota en derrota fins a la derrota final, com en tot: del turisme invasor al despoblament agrari, de la devastació ecològica a la catàstrofe climàtica, de la producció armamentística al foment de les guerres. La sordesa de què El Hormiguero feia escarn l'altre dia, a compte de Pilar Lima, la candidata d'Unides Podem, fora al capdavall l'única protecció contra el mal universal de l'adotzenament de masses en què consisteix l'espectacle televisiu. No mirar el que volen que mirem (ceguesa selectiva podríem dir-ne) fora un primer gest efectiu de desobediència civil.

Pel que he llegit sobre el cas, la burla a l'orientació sexual i la sordesa de Pilar Lima que van fer Pablo Motos i Miguel Lago (només se'ls va oblidar escarnir-la per la seua condició de paleta valenciana) a El Hormiguero no és més que l'enèsima comprovació de la vigència i hegemonia d'un model de televisió fundat en el menyspreu més absolut als drets democràtics, la llibertat i la dignitat de la gent. El panorama mediàtic espanyol està en mans de propietaris i professionals sense escrúpols, especialistes en la propagació de mentides, lacais col·laboradors necessaris del poder que no dubten a alimentar les bèsties més negres i a agitar tots els fantasmes que impedeixen homologar Espanya amb els països de l'entorn europeu en matèria de qualitat democràtica, defensa dels drets humans i foment de la cultura. En qualsevol país democràtic haurien fulminat els impresentables presentadors per molt menys i de manera immediata. Però a l'arena hispànica molts encara, massa, els riuran les gràcies i desgràcies, aplaudiran la burrera. I així continuarà la festa nacional, amb les formigues ben arrenglerades, fent fila disciplinadament i treballant de sol a sol per poder a la nit veure parpellejant en la pantalla l'escarn i la ignomínia de la incultura a major glòria dels amos de tots els formiguers.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 19 de maig de 2023.]

 

 

Una violència que no cessa

Institucional, metòdica, constant, infatigable, amb la força de l'huracà o a través del gota a gota, a crits i decrets o subtilment i amagada, amb lleis i trampes, amb el regle, el boç o la multa, per dalt o per baix, la dreta o l'esquerra… Perquè què és sinó violència que un estat com ara França, de pedigrí republicà i democràtic, prohibesca que en alguns ajuntaments de la Catalunya Nord que havien començat a fer-ho després de segles de silenci es parle en català (amb traducció al francès i tot, eh!)? Estúpida violència filla del supremacisme, de l'obsessió malaltissa per la uniformització sota un sol credo, una sola bandera, una sola llengua, sí. Recordem els noms dels pobles on l'estat-nació francès ha entrat a matadegolla a l'empara d'una llei feta per a l'extinció de pobles i llengües, ara que creix la sensibilitat per la causa mediambiental i la igualtat de gènere però sovint oblidem que viure en la pròpia llengua és també un dret inalienable reconegut internacionalment. Sobre el paper si més no. Recordem-ne els noms: Els Banys d'Arles i Palaldà, del Vallespir, Elna, Portvendres ("Entren amb llanes de mars tendres / I un raig de mots de bon copsar / Pels qui, entre vents, saben comprendre's", Foix dixit) i Sant Andreu de Sureda, del Rosselló, i Tarerac, del Conflent. Recordem aquests petits Astèrixs que representen a penes 20.434 ciutadans (citoyens per força) i que amb el seu alè han fet tremolar el gran imperi francès, ara sota el ceptre del discutit i combatut Macron: Maria Costa, Nicolàs Garcia i Pere Manzanares, Jean-Pierre Romero, Francis Manent, Jean-Louis Salies. Ens preguntem, pels cognoms, quants d'aquests gals irredempts no deuen ser descendents d'exiliats republicans catalans o espanyols. El que per dalt sembla construir-se amb lleis i sentències favorables als drets de les minories nacionals europees, a Brussel·les, Estrasburg o Nova York, per exemple, ho llancen per la borda els amos del corral estàtic i estantís francès o espanyol perseguint les llengües, l'independentisme i la dissidència (un record per Pablo Hasél, pres polític de consciència encara entre reixes). Els búnquers dels estats-nacions encara són espais poderosos on el capitalisme assaja amb èxit des de fa gairebé tres segles formes de submissió i control favorables als interessos de les seues elits. Ho assenyala amb encert la lingüista, escriptora i traductora mixe (poble que habita a l'estat d'Oaxaca, Mèxic) Yásnaya E. Aguilar: "Que hi haja una sola llengua és més funcional per a l'explotació capitalista". No és, com ens han volgut fer creure, que les llengües muiren per simple evolució, perquè els parlants deixen d'usar-les espontàniament i voluntària. Al darrere de l'extinció de llengües (hom calcula que durant el present segle n'hauran desaparegut la meitat de les aproximadament 6.000 parlades avui) hi ha una violència estructural que empeny els parlants a abandonar-les per pur instint de supervivència. Els lingüicidis, inclòs el del català a França o Espanya, amb iniciatives que n'impedeixen l'ús o que l'ofeguen de maneres menys escandaloses, són la punta de l'iceberg d'una opressió que afecta tots els àmbits de la vida d'un poble, una assimilació colonialista que presenta graus d'intensitat i maneres més o menys confoses en l'aiguabarreig de les democràcies. Però quan el supremacisme, espanyol o francès, per exemple, entra per la porta, la qualitat democràtica dels estats que el sustenten se n'ix per la finestra, sovint amb l'aquiescència i complicitat internacional. Convé recordar-ho i prendre exemple dels resistents batlles i poblets de la Catalunya Nord, amb la causa dels quals tot el país hauria de fer pinya, sobretot ara que per ací bufen tediosos vents electorals. En aquest sentit, i a falta d'alternatives més coratjoses en la defensa dels nostres drets nacionals, socials i lingüístics, que cadascú avalue el moment i les circumstàncies de la realitat col·lectiva, les pèrdues irremissibles i els guanys encara possibles, els horitzons i les amenaces sinistres que els enfosqueixen (les negres tempestes que agiten els aires de les velles cançons porten avui les sigles PP-Vox), per consolidar els humils territoris de la llibertat i frenar la barbàrie dels qui mai no cedeixen en la seua obsessió malaltissa per reduir-nos al silenci. Que cadascú ho sospese i vote (o no vote) tot sabent que més enllà de la part de simulacre que conté la democràcia, el que importa al capdavall és la capacitat d'organització i resistència, la voluntat de seguir –com expressa brillantment Yásnaya E. Aguilar (ÄÄ: manifiestos sobre la diversidad lingüística)– construint a través de les pròpies llengües “múltiples cases al pensament”. I més que amb l'orgull del parlant, que sovint fa de pedaç emotiu per intentar cobrir una ferida àmplia i profunda, amb l'alegria del qui usa cada dia la seua llengua, amb el gaudi quotidià de viure-hi, amb la naturalitat resistent dels del Conflent, el Vallespir o el Rosselló.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 12 de maig de 2023.]

 

La rumba té molt poder

Toca, encara hi ha una cosa en què tots els partits catalans són capaços de posar-se d'acord: a reivindicar la rumba (catalana: aquella fusió que van crear els Pescaílla, Peret, Gato Pérez,Los Manolos i tants altres i que va fer el cim en 1992 a la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona amb Gitana hechicera i Amigos para siempre) com a patrimoni de la humanitat. Com ací per la recuperació del Dret Civil Valencià, vaja, que ni això ens permet encara l'autoritat, es tracta de la unanimitat que en alguns casos no saps si naix del convenciment o més aviat de l'horror a quedar fora de la foto. Siga com vulga, benvingut l'esperit que invoca l'exemple de la mata de jonc de Ramon Muntaner, o el tots a una veu més nostrat, ni que només siga com a excusa perquè de Salvador Illa a Laura Borràs, passant per Pere Aragonès i Alba Vergés, Carles Riera o Rubén Wagensberg i portaveus i representants dels diversos grups, es marcassen una rumbosa ballada al Parlament de Catalunya. Ho vaig veure de refiló en un telenotícies i feia goig com movien el cul i les mamelles, com perdien per un moment la rigidesa a què obliga el càrrec, tot i que a més d'un se'l veia un xic forçat, com empès per les circumstàncies, movent-se més per evitar ser assenyalat com a cagafestes que pel pur plaer d'arrear-se un bailongo en ple horari laboral, que és el realment divertit. De vegades el bon rotllo l'has d'aparentar si cal, i més en període electoral, que la serietat dona pocs vots. No hi era el Ministre de Cultura espanyol Miquel Iceta, un apassionat del ball a l'hora de celebrar tant les victòries pròpies com les derrotes alienes, llàstima! A fi de comptes, ¿a qui pot molestar que la rumba catalana siga declarada per la UNESCO patrimoni cultural i immaterial de la humanitat o que els valencians recuperem el Dret Civil autòcton sense que s'haja d'anul·lar el decret que va abolir-nos els furs? Això sí, tinguem en compte que l'espectacle coreogràfic va tenir lloc al Saló dels Passos Perduts, un escenari que simbolitza com pocs el moment que travessa la política autonòmica, allà i ací. La lletra de Peret, a més, incideix de manera directa –i és una de les moltes coses que hem d'agrair al simpàtic gitano barcelonès, que en glòria siga– en la condició de comèdia i simulacre que té tristament tot plegat, amb rumba o sense. "Ella és la que somnia. / Per no tenir, no té res, / no té ni terra a l'Havana. / D'aquí li ve el seu poder. / Ella té molt poder, / ella té molt poder, / Barcelona és poderosa, / Barcelona té molt poder". La metàfora de Peret no té preu: tenir poder de no tenir res! Foix ho va dir d'una altra manera: "Qui res no té, clarors de cim!". Llàstima que fins ara no hàgem sabut aprofitar una tan poderosa pobresa, ni ací ni allà tampoc. Amb alegria rumbera al Saló dels Passos Perduts, es va tornar a sentir una cançó admonitòria, d'un realisme màgic i cruel en el moment en què tornen a rebentar les catenàries i els trens de rodalies tornen a fer figa i deixen en l'estacada milers d'usuaris per a major glòria de RENFE i Adif, en què infraestructures ferroviàries obsoletes provoquen l'enèsima mort per atropellament del tren a Alfafar-Sedaví (100 morts) i Montcada-Reixac (179 morts). Encara sonen les palmes i les guitarres al Saló dels Passos Perduts quan hem sabut que la JEC deixa sense escó Laura Borràs, com abans Juvillà o Torra, amb absolut menyspreu a la voluntat democràtica dels ciutadans, i que les oposicions d'interins, encarregades a Cegos (però home, a qui se li acut contractar una empresa amb aquest nom?) ha resultat un frau de dimensions difícils de superar. Evidentment que Peret es referia a una altra mena de poder, el que es pot articular des de baix, el que s'alçà contra tot pronòstic entre el 2010 i el 2017, no al de la simulació i el miratge d'un poder que no existeix, no al del cercle viciós que suposa la submissió al poder central, l'únic que de veritat compta. Visca la rumba, ella té molt poder!

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 5 de maig de 2023.]