La insídia dels ecos

Quan després de vint anys llargs (llarguíssims, eterns) de poder absolut del PP al País Valencià, les eleccions passades van donar la victòria a les esquerres, sabíem que acabava el primer acte d'una obra d'extensió imprevisible, de vés a saber quantes parts més, potser sempre oberta, potser interminable. Molts dels peixos grossos que han tallat el bacallà tot aquell temps ara són entre reixes. I amb l'operació Taula encara n'hi poden caure més, entre ells l'inefable Alfonso Rus, ahir vitorejat sense escrúpols per masses de ciutadans nodrits en el panxacontentisme més fal·laç i l'analfabetisme més suïcida i avui rebolcant-se en el fang de la pitjor misèria. Si mai haguessen semblat déus, i no el que són, vulgars xoriços, celebraríem en italià aquesta caduta degli dei brindant a la salut del gran Visconti. Entre els flaixos que avui l'empetiteixen i ahir l'alçaven dos pams de terra, Rus ha declarat que tot és un muntatge (denominació moderna de la clàssica obra de teatre a què al·ludíem més amunt) i que prompte estirarà de la manta per arrossegar al llot pudent on ara s'allotja algun peixot més. Ha caigut un teló però encara queda molt tela i molta obra, i ja esperem amb l'ai al cor l'actuació de primeres figures com l'aforada Rita Barberá, el blindat Zaplana (o és que ningú no se'n recorda?) o l'escapat Francisco Camps i tots els altres de l'increïble elenc autòcton. Un rere l'altre aniran caient els telons que posen fi als actes de la ignomínia, la qual cosa, malgrat totes les precarietats democràtiques que ens constrenyen, alleuja i rescabala una mica tanta impotència i amargor, tant de temps perdut debades. Però l'obra encara és oberta i incerta. Perquè el més difícil d'encabir en el guió, per tal de donar-l'hi una eixida justa i definitiva, és la clac que durant dècades ha aplaudit entusiasmada, i barata res, els pèssims actors i actrius d'aquest drama infumable. Els ecos són insidiosos, els visques i els colpets a l'esquena, el llepaculisme més infame, els vots a poalades de les majories absolutes o relatives del PP (Partit Podrit), les complicitats i falses marxes triomfals, l'acceptació submisa de l'anestèsia gràcies a la qual han fet els seus negocis. I el fantasma de l'enemic comú, l'anticatalanisme promocionat, la sospita i el descrèdit de la cultura i els nostres intel·lectuals, la carta blanca al feixisme com a tropa de xoc, els farols que han tapat durant dècades l'anunciada ruïna. Aquests ecos tardaran tant a dissoldre's com els últims galls sobre l'escena, com el gran mutis amb què ha de començar una altra història radicalment distinta. Al·legaran ignorància, miraran a un altre costat, diran que no els coneixien de res, beuran la copa de l'oblit fins a caure borratxos (tot allò que ja sabem des de la transició empenyorada a costa de la dignitat), però els ecos són insidiosos i resisteixen la trama dels silencis. Mentre dura la justa degollada i l'obra avança, cal obrir de bat a bat portes i finestres a una altre horitzó democràtic on la paraula i la cultura recuperen el paper principal en la nostra escena, on les màfies siguen finalment derrotades per la nova ciutadania.

[Publicat dissabte 30 de gener de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

[EFE/ Foto publicada a ara.cat.]

 

El sac de l'avarícia

Afirma l'exalcaldessa de València Rita Barberá que no té cap intenció de deixar la política sinó al contrari. Com que no sé que és el contrari d'intenció, ni de deixar, ni de política, el final de la frase em deixa una mica perplex tot i que coneixent la senyora en qüestió (per haver-la patida tants anys brandant la vara del manar, no perquè hi haja parlat mai, ni menys coincidit amb ella en alguna de les ingestes de còctels i canapès a què tan donats eren els de la seua corda, ni en cap orgia falleril, etc.), em jugue un ou que el que vol dir és que no pensa renunciar al mam que li proporciona des de fa anys i panys la mamella del poder. Ben al contrari, segurament: del que té intenció és d'aferrar-s'hi amb tota la cobdícia (i deu ser-ne molta) de què és capaç mentre rage la generosa i cega mamella i a menys que un improbable colp de peu al cul la'n llance ben lluny. I menys ara, en què després de tants esforços i desvetlaments, me l'han col·locada d'escalfacadires del Senat, que és un lloc de jubilació parcial (hi treballes com un jubilat però cobres com un executiu de targeta negra estil Rato i companyia). És curiós que l'avarícia, al contrari que altres baixes passions, lluny de minvar amb l'edat, tendesca a créixer. Es veu que és una droga molt dura (però legal; no, la legalitat mateixa), i els que hi estan enganxats cada vegada necessiten dosis més altes d'estupefaents. Diuen, per tranquil·litzar-nos, que trenca el sac, però deu ser en casos molt excepcionals, perquè si 62 persones en aquest punyeter món tenen tant com els 3.600 milions de les més pobres (la meitat de la denominada humanitat), és que el sac és d'un material infinitament elàstic o que som babaus. A partir d'aquesta constatació, de l'acumulació avara i sense escrúpols de capital per una selecta minoria a costa del patiment de milers de milions de persones (no s'entén l'enorme gràcia dels pocs sense la immensa desgràcia de tots els altres), ja em diran de què serveix un mercat que es regula automàticament gràcies a lleis intangibles i sagrades, de què serveixen governs, parlaments o exèrcits. O de què serveix Rita Barberà escalfant plàcidament, entre dues becadetes, la poltrona del Senat, de què serveix el Senat mateix… La democràcia té un mur davant, de moment infranquejable (i mentre la immensa majoria de pobres babaus continuem xuclant-nos el dit), el de l'avara acumulació de riquesa i poder en quatre mans. Ens acostem a la velocitat de la llum als pitjors malsons literaris dels big brothers. I és que sovint la realitat té el mal vici d'imitar l'art. Mentrestant, a la Villa y Corte Rita Barberá continua aferrada a la mamella (humil i subsidiària al capdavall, cortineta de fum, tímida representació de guinyol, dibuixos animats per a innocents), al contrari que els 62 que juguen amb la bomba d'hidrogen del sac de l'avarícia i que ens faran volar pels aires quan els done la gana. A fi de comptes, pantomima menor, no hi ha avarícia gran si no comença alimentant-se de menudalla, com la de la Barberá. I si algú no els riu la broma, tanta mala folla, una avarícia més perillosa que un carcinoma.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 23 de gener de 2016.]

Àneu

Els viatgers passen uns dies al Pallars Sobirà, entretinguts en el saludable exercici de l'esquí amb un grup d'escolars valencians. A Espot, avantsala del llac de Sant Maurici i els Encantats, són acollits a l'hotel Saurat, un dels clàssics del Pirineu avui dirigit per la cinquena generació de propietaris. Alçat sobre una antiga fonda en els anys vuitanta del segle XIX, n'era hoste habitual Josep Maria de Sagarra, com ho recorda una seua foto penjada en una paret de l'àmplia sala d'estar i de recepció i una petita però selecta biblioteca. L'escriptor barceloní, per part de sa mare, Filomena de Castellarnau, tenia arrels pallareses. Sembla que el fill, Joan de Sagarra, en va continuar la tradició i avui el centenari establiment ha batejat una sala amb el seu nom, detall que als viatgers els sembla d'una delicadesa humil i exquisita. Tot i que els lligams entre valencians i aquests altres catalans perifèrics del Pallars i de la resta de terres pirinenques han estat històricament més aviat minsos, per raons òbvies i diverses, l'excursionisme primer i l'auge de l'esquí i els esports de muntanya dels nostres dies n'han contrabalançat en part la tendència. Els pallaresos de la Vall d'Àneu, que tenen la seua pròpia, íntima i menuda València, quan volen referir-se a l'altra, en diuen "de les taronges". No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar. Però sense els subratllats oportuns dels viatgers, als nostres escolars els sol passar per alt que el català d'aquestes terres siga tan proper al nostre i posen sovint l'automàtic del castellà quan parlen amb la gent d'ací, exactament com fan entre ells encara que tinguen el valencià com a llengua pròpia, familiar i escolar. Costa déu i ajuda traure'ls una estona de la flonja bombolla mediàtica, del vici dels mapes del temps televisiu, de tota la faramalla identitària que intenta fer digerible el més alluyat i estrany i dissipa el que és més proper i tangible. I encara hi ha temps, després de les estimulants activitats de la neu, per fer algun tomb pel poble i xarrar amb un o altre aneuenc. Al pub Sapastre, en dia de partit de futbol, s'hi apleguen uns quants veïns d'edats diverses. Malgrat que Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes amb prop d'un 80 % dels vots, l'home amb qui parlem sobre la possibilitat que Catalunya esdevinga un nou estat, s'hi mostra més aviat reticent. Preferiria, diu, que desapareguessen la meitat dels polítics (així, en general), i que la comarca disposés, per exemple, d'un servei mèdic on poder-se fer les radiografies. Efectivament, sembla increïble que hages de fer vuitanta quilòmetres en taxi, fins a Tremp, per haver de fer-te'n una. La independència, per a ell, i encara que no hi crega, hauria de trobar solució a aquestes coses. I a moltes d'altres, òbviament. Amb aquesta barcella i un parell de ratafies, el licor dels antics raiers, cau la nit, que encén un cel ple d'estrelles, una vegada més en aquest racó de la Vall d'Àneu.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 16 de gener de 2016.]

La manta al coll i el cabasset

El pronòstic d'Ibarretxe, vell gat escaldat, sembla confirmar-se aquests dies en què sístoles i diàstoles del cor sobiranista estan tan descontrolades que amb prou feines bombeja la sang imprescindible per mantenir vives les constants del projecte. Més que de les embranzides i males arts de l'Estat i els seus pregoners (i no sabem ací qui és l'ou i qui la gallina), el denominat procés sembla encallat en el rocam d'algunes de les múltiples contradiccions, complexitats i matisos que habiten portes endins de qualsevol societat. És un error, tanmateix, cantar-li ja les absoltes com ho fou fer volar coloms massa d'hora per convéncer-nos que el nou estat es trobava en girar la cantonada. Tothom, en els moments del treball ben fet i de l'eufòria, estava disposat a reconèixer que el camí era costerut i imprevisible però la majoria es resistia a reconèixer-ne la llargària i assenyalar els punts fràgils de les pròpies cames. L'única revolució possible dels nostres dies és estrictament democràtica, i aquesta pulcritud, que és un mínim irrenunciable, exigeix major precisió i quotes molt generoses de sacrifici. La impossibilitat de conformar govern amb la majoria independentista del Parlament té molt a veure amb el xoc de principis de pedra picada: els del president en funcions, Mas, i els de la meitat de la CUP (i també els d'altres actors ara secundaris que es mouen entre bambalines). No cal ser tan irònicament pragmàtics com Groucho (però a molts cupaires tal volta els convindria ser menys marxistes i més marxians), que tenia uns principis tan lleugers que si a algú no li agradaven podia canviar-los per uns altres en un tres i no res. Però hi ha principis que a la que bades es converteixen en dogmes, aquelles conviccions que Fuster recomanava reduir al mínim indispensable. Principis, dogmes, ideologies… A una part de la CUP li ha agafat una mena de pànic escènic. És comprensible. Acostumats a enlairar les estelades en estricta soledat, ara que de manera inesperada i lluny de l'abast de qualsevol prospecció més o menys marxista de la realitat, l'independentisme s'ha convertit en central i àmpliament majoritari, han començat a veure-li les banyes al procés. Jo no descartaria que l'orgull de formar part de la immensa minoria de revolucionaris autèntics, altament addictiu, haja pogut afectar en més d'u o una greument la visió sobre la transcendència del moment i l'oportunitat històrica. Perquè supose que una nació i un estat independent s'han de fer també comptant amb els enemics de classe, ni que només siga des dels mínims comuns denominadors que estableixen les regles democràtiques i amb caràcter estrictament provisional. No s'entén que després de tres mesos de negociacions, forçant una solemne declaració (i inservible pel que es veu ara, quasi ridícula) d'inici de ruptura amb l'Estat espanyol, havent dissenyat un full de ruta ambiciós i articulat acords per a un pla de xoc social immediat i tangible, la meitat dels cupaires s'haja enrocat d'aquesta manera. Per a aquest viatge, si tot estava dat i beneït, si els principis eren lloses inamovibles, no calien tantes alforges de reunions, declaracions, enfrontaments estèrils, tres mesos llançats per la borda, l'únic retret que al capdavall jo els faria: aquest flirteig passat de rosca ha fet molt de mal. L'aproximació de caire frontista a En comú podem és una maniobra lícita, per descomptat, i potser útil, encara que a molts ens puga semblar més aviat incerta: els vells i nobles camarades segueixen anteposant la guerra a la revolució. L'ampliació de la base social de l'independentisme, la veritable assignatura pendent, podria fer-se ben bé a la inversa, atraient els hereus d'Iniciativa i els fruits granats del 15M als denominadors comuns de l'independentisme d'ampli espectre i contingut social. En qualsevol cas i davant el més que probable escenari de noves eleccions, la manta al coll i el cabasset. Vull dir, menys llepar-se les ferides i més recuperar el ritme cardíac necessari per acarar tot el que encara està per fer i tot el que encara és possible. 

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 9 de gener de 2016.]

La paraula, la fam

Màrius Sampere, 123. Edicions del Buc_Poesia núm. 3. Pròleg de Jaume C. Pons Alorda, nota final de Lluís Calvo, fotografia de Pau Sanchis. Paterna, maig de 2015.

· · ·

La present antologia, integrada per cent vint-i-tres poemes seleccionats per l'autor dels entre vint-i-cinc i vint-i-set llibres publicats per Màrius Sampere (Barcelona-Guinardó, 1928), està destinada a romandre no solament com un esdeveniment poèticament crucial de l'any que s'acaba sinó també com un punt d'inflexió en la necessària difusió d'una de les obres cabdals de la poesia contemporània. Així, als preciosos vaixells que Edicions del Buc ha varat amb comptagotes d'ençà de l'octubre de 2014, el de Begonya Mezquita Parlen els ulls i el de Teresa Pascual València Nord, ve a afegir-s'hi en qualitat de buc insígnia aquest número 3. 123, doncs, transporta una càrrega de síntesi i qualitat poètica realment extraordinàries, una càrrega no aliena tampoc a certs enigmes joganers de la numerologia que el poeta mallorquí Jaume C. Pons aprofita per establir brillantment la metàfora d'una escaladei (o camí de perfeccionament) aplicada a la poesia de Màrius Sampere. Per bé que el treball del nostre autor es funda essencialment en el «pur plaer de dir» (vegeu el poema «Verb» de L'ocell que udola, 1990) i que naix d'un desig elemental, alimentari («la paraula és la fam» del mateix poema), hi ha també el misteri velat dels grans silencis a què sempre ens acosta la bona poesia, hi ha la necessitat d'una intensa vida contemplativa per dur-la a terme, hi ha una teologia rabiosament personal i revoltada bategant en els poemes de Sampere –raons per les quals no sembla gratuïta la metàfora cartoixana del prologuista.

Siga com vulga, estem segurs que la lectura atenta d'aquest llibre reafirmarà els convençuts i descobrirà als neòfits que es troben –reiterem-ho encara– davant una obra potentíssima i central de la poesia de tots els llocs i de tots els temps. I davant la sorpresa que no haja ocupat ni ocupe encara el lloc preeminent que li correspon, si més no a casa nostra. L'edició d'123 (o de 123, segons que optem per la unitat ascendent o per la centena sumària) té, en aquest sentit, molt d'aposta generacional, en el sentit de grup de gent de procedència i edats diferents unit per determinats interessos i circumstàncies. Com en el cas de Blai Bonet o Francesc Garriga –i en certa manera, a nivell valencià, de Joan Valls i Jordà o Antoni Ferrer–, hi ha una voluntat explícita de reivindicar poètiques injustament tapades o més o menys marginals –però no per col·locar-les en cap cànon acomodatici i excloent, perquè aquesta presumpció n'anul·laria la coherència vindicativa.

Ho hem deixat caure al principi: quants llibres, quins llibres de poesia té publicats Màrius Sampere? A 123 hi són representats, entre L'home i el límit (1968) i L'esfera insomne (l'últim per ara, en premsa) 21 de ben comptats, als quals caldrà afegir antologies i altres llibres citats per ací i per allà en els diversos papers. Si els sis primers van ser editats al llarg de quasi vint anys, a partir de 1990 el ritme de la publicació de poemaris és altíssim, i alguns anys apareixen dos i fins tres poemaris nous en tretze o catorze editorials distintes. Un altre signe, potser, de la radicalitat, singularitat i llibertat amb què Màrius Sampere escriu –i tal vegada també de les dificultats i servituds que sovint implica per als autors la publicació dels seus treballs.

La llibertat i radicalitat de la fam, de les preguntes mai no satisfetes per les respostes fàcils dels qui s'acomoden a les troballes més o menys consistents, és a l'arrel de l'escriptura de Sampere. Cul de mal seient, més i més jovial amb els anys, els temes reiterats de la seua recerca –la mare, com en Gamoneda, hi té una presència constant, benèfica i fulgurant, des de la seua absència; el Besòs (l'autor viu des de fa molts anys a Sant Adrià) convertit en el riu de la vida, en corrent que sembla, com l'Aqueront, transportar-nos a un Hades dels suburbis; el diàleg truncat amb el germà mort; el carnaval d'àngels, dimonis i déus; el sexe punyent que enlaira preguntes pertinents sobre la identitat; el riure humà que desbarata els designis d'uns déus tothora tristos…– semblen intactes en cada nou poema, en cada nou llibre. En pocs poetes com en Màrius Sampere és tan evident la renúncia a l'autoplagi: cada llibre i fins i tot cada poema ens arriben amb la frescor intacta dels orígens. I no vol dir això que no hi trobem una manera de fer perceptible i característica, un univers alçat pedra a pedra, la marca indeleble d'una veu sempre famolenca de paraules, l'estranya, singular bellesa, d'allò que, perquè naix en les deus profundes de l'home, està destinat a perdurar, a viure sempre.

[Publicat a Saó núm. 410, desembre de 2015.]

[Fotografia de Lluís Calvo extreta d'Edicions del Buc.]

En trànsit

Els viatgers han tornat a The Auld Byre, aquest raconet escocès, una vegada més per viure-hi el trànsit de l'any. Amb les dotze campanades de rigor, executades sobre un petit gong, i els grans de raïm, les felicitacions i abraçades i els brindis, han complert amb el ritual del canvi de xifra. Les repeticions cícliques són un lenitiu natural a la inquietud que provoca el pas del temps. Així el trànsit, convenientment escenificat, es transforma en un nou començament. Són infinits els fulls del calendari que renovem cada dotze mesos, les hores i dies que se succeeixen, les pàgines dels llibres que encara no hem llegit. Encara que l'horitzó és mentider per naturalesa i tan bellugadís com la perspectiva de qui es fa la il·lusió de contemplar-lo (com si les idees es poguessen contemplar), ens és tan necessari com les paraules demà i sempre, ara i mai. Però en rigor tot és un trànsit constant, un moviment que no para, escàpol a la torpitud de les nostres definicions, a les inexactituds d'uns horitzons que juguen amb nosaltres el vell joc de la rateta o l'amagatall. La cerimònia vol que resumim en una paraula o en unes imatges el que presumptament ha estat l'any que ens acaba de deixar. La indispensable dimensió col·lectiva de la realitat, amanida i propagada pels mèdia, té un lloc reservat en la taula dels nostres àpats, i més que un convidat de pedra, sovint és ella la protagonista, la de la veu cantant, l'estranya prima dona d'aquesta opereta. Així, si el selfie que van triar per definir el 2014 sintetitzava en una fórmula exacta i bàrbara l'individualisme narcisista dels nostres dies, la coronació de refugiats per al 2015 pretén cridar l'atenció sobre les tragèdies vigents. Amb tot, i més enllà de titulars llustrosos, l'autisme dels qui ho tenen quasibé tot (encara que sovint freturen de l'essencial) continuarà contraputant de manera sinistra, i amb l'ajuda de la majoria de mitjans propagandístics, la desesperació i la resistència dels pàries de la terra. Ja som, doncs, en 2016, i no sabem si la criatura ha vingut amb un pa davall del braç o amb una lletra plena de perspectives sinistres. No ho sabrem fins d'ací un any quan, posats a fer balanç de l'any en trànsit, veurem la botella mig plena o mig buida i un núvol d'horitzons que s'allunyen al galop. I així serà mentre tindrem la feliç avinentesa dels trànsits i els seus espills polsegosos, els seus ecos incerts, els seus límits il·lusoris i les seues veritats inapel·lables. Verdes o madures, ventures i desventures segures. Que tinguem un bon any.

[Publicat també a Tipografia La Moderna, dissabte 2 de gener de 2016.]