El dia vindrà

Que el món no tornarà a ser el mateix quan hàgem superat la pandèmia sembla fora de tot dubte. Per molt que l'afirmació té un punt de simple obvietat, ja que el món no pot ser mai el mateix, l'enquesta que ha fet el The Frederick S. Pardee Center a 101 personalitats d'arreu del món i dels diversos àmbits, publicada a The Conversation i divulgada entre nosaltres per Vilaweb en un article signat per Adil Najam que no m'estic de recomanar, dona moltes pistes sobre l'acceleració dels canvis que la pandèmia imposa i el punt d'inflexió planetari en què segons totes les evidències ens trobem. El món sempre està canviant, sempre gira, com en la cançó de Jimmy Fontana, però sembla que hi ha moments com ara en què tot es concentra amb una força tel·lúrica en fets de caràcter universal (en el minúscul i alhora immens univers dels humans, un granet d'arena en una platja infinita) capaços de sacsejar-ho tot, economia, política, educació, formes de viure i relacionar-nos… Els canvis seran, són, imparables, i del molt o poc encert a gestionar-los dependrà la mateixa supervivència de l'espècie i la vida en la Terra. Dissortadament, i per molt que una de les coses que hem verificat és la importància crucial de la ciència i la investigació, desplegades de manera col·laborativa i internacional i impulsades per l'esforç titànic que exigeixen les circumstàncies, no podem esperar una governança mundial de savis bondadosos que ens facen més responsables i ens amanyaguen i protegesquen amb els seus dictàmens i consells. A l'altra cara de la moneda de la resposta científica a la pandèmia, amb l'elaboració en temps rècord de vacunes i remeis, hi ha la vella política i el sistema capitalista en què recolza, d'una mala salut de ferro i responsable últim en el seu vertigen desbocat, la seua cobdícia insaciable, els seus desequilibris i injustícies, de la factura que entre tots paguem i pagarem. Amb diferències notables entre països de democràcies consolidades i democràcies deficitàries com l'espanyola, la resposta política a la pandèmia presenta més ombres que llums, per dir-ho suau. Considerem la ineptitud amb què estan distribuint-se les vacunes i els escàndols, perfectament qualificables de criminals, protagonitzats per miserables a sou (polítics, funcionaris, militars o bisbes) que se les han posades botant-se els protocols i qualsevol sentit de la decència. I sense témer-ne les conseqüències penals en un país que castiga cruelment la dissidència però tolera amb lleugeresa els crims més abjectes fets, això sí, sota el paraigua oficial o amb l'excusa del todo por la patria o l'Evangeli, posem per cas. Res de nou sota el sol, al capdavall, enmig la constatació diària que dir poder i dir abús, ara i ací, és mera redundància, que els interessos individuals primen sobre les necessitats col·lectives, que la dinàmica del benefici del gran capital menysprea el dolor i la mort, que el teatre del control de la situació és més important que l'empoderament efectiu i adequat per a cada circumstància. Al País Valencià estem patint les darreres setmanes un creixement desbocat de morts i afectats pel virus que ens situa a la vora de l'abisme i al capdamunt dels índexs luctuosos de l'Estat. Tanmateix, la capacitat d'adoptar mesures més dràstiques i decidir el que ara més ens convé ens és negada per uns polítics i un sistema aliens i allunyats de la pròpia realitat. A Madrid (accepteu-me la metàfora) els preocupen altres guerres, l'operació d'estat amb Salvador Illa com a hipotètic antídot contra l'independentisme, per exemple. El món gira i gira i ja no serà el mateix quan eixirem del carreró de la pandèmia (que n'eixirem, però a quin cost!). Les lliçons que en podrem traure són moltes i diverses. Una és que la vella maquinària que mou el món, la del poder, l'economia, les institucions i els estats, presenta tots els símptomes de l'obsolescència que ens aboca al desastre. Abandonada a la seua inèrcia, ¿frenarà a temps, podrem reparar-la, haurem de substituir-la? Més que inevitables, els canvis són necessaris, urgents, inajornables. ¿Haurem après al capdavall que la política, la que va gestionar la pandèmia i les altres situacions de necessitat que ella va extremar, era massa important com per deixar-la en mans dels seus professionals, els addictes incorregibles del poder? ¿Haurem après la manera de reinventar-nos, de crear les bases per a democràcies que empoderen la gent i les nacions, que posen límits als abusos i els interessos de les minories, que establesquen nous equilibris planetaris? ¿Haurem après que les solucions no venen mai de dalt, com la pluja, que el sol no ix per Madrid, que hem de moure el cul si volem continuar girant, llançant al fem els trastos inútils i renovant els bons costums que alimenten la vida? Il mondo / Non si è fermato mai un momento / La notte insegue sempre il giorno / Ed il giorno verrà.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 29 de gener de 2021.]

 

[Foto de F. Bornay, 26//1/2021.]

La pandèmia dels cínics

La virulència amb què la pandèmia s'escampa des de fa mesos i la necessitat de preservar la salut i els drets dels votants aconsellava ajornar les eleccions a Catalunya convocades per al 14 de febrer. Aquest era, almenys, el principal argument dels partits que van acordar postposar-les per al 30 de maig, tots de fet excepte el PSC, que deu tenir molta pressa per jugar el que considera trumfo guanyador abans que l'as del superministre més televisat de l'era pandèmica, Salvador Illa, no se li acabe cremant. El fulgor de certs meteorits és tan intens com efímer, deuen pensar. En un estat democràtic més o menys normal, i davant les incontestables xifres de morts i afectats pel virus, l'augment vertiginós dels contagis, l'abisme del col·lapse del sistema sanitari, la fatiga cronificada dels professionals del ram, tan lloats i aplaudits com abandonats de la mà de déu dels recursos i l'eficàcia de les conviccions; en un estat democràtic com toca, dic, l'ajornament de les eleccions no hauria alçat pols ni remolí i tothom hi estaria d'acord. Però la pandèmia sembla que no ha tret, com esperàvem d'una situació d'alarma permanent, el millor dels polítics i les institucions sinó més aviat tota la mesquinesa i debilitat. S'agafaran a la literalitat de la llei, que és igual per a tots però per a uns més que per a d'altres, a la lletra menuda de tanta paperassa inútil, a la clàusula no se sap de ves a saber quina disposició fixa o transitòria, però el cas és que a requeriment de partits quasi fantasmes i persones a títol individual, el TSJ de Catalunya ha suspès cautelarment l'ajornament electoral. La política, sobretot quan es deixa en mans dels jutges, és el terreny més ben adobat per al monocultiu del cinisme al servei dels interessos personals, que solen coincidir amb els del propi partit o grup o facció de poder. La mateixa boca que predica per tots els micros i pantalles a favor de les restriccions, la prudència, la responsabilitat i altres paraules sumptuoses contra la pandèmia canvia en un segon de disc ratllat per pontificar amb la mateixa vehemència contra l'ajornament d'unes eleccions que, a manca d'un sistema telemàtic eficaç i emparades en lleis del quaternari, seran xauxa per als virus i cursa letal d'obstacles per a molts votants. Al capdavall, però, del que es tracta, en aquest cas com en tants d'altres, és de fer veure qui mana, com diu Vicenç Villatoro. I qui no mana no és només el Parlament de Catalunya, això ja es veu, ni tan sols tot un Vicepresident espanyol com Pablo Iglesias (que potser signaria ja un indult per als presos polítics) o un MH President com Ximo Puig, que ha de demanar permís fins per tossir. La convocatòria de les eleccions de la cínica controvèrsia, ja ho sabem, és la funesta conseqüència d'una sèrie d'errors, l'últim dels quals haver-se engolit el gripau de la destitució pels qui manen del MH President Torra, i que estan deixant la seu de la sobirania popular o Parlament com se sol dir en boles. En el cercle viciós en què es mou la realitat sociopolítica (no solament a Catalunya), potser les eleccions serviran de ben poc, però si la llei és igual per a tots, no s'entén que Euskadi o Galícia poguessen ajornar les seues eleccions per la pandèmia i Catalunya no. Es tracta de fer veure qui mana i a qui i què serveix qui mana. Lluny de l'esforç per al trellat que la situació de la pandèmia exigeix, no sembla sinó que la crisi faça ploure sobre mullat i que alguns hi hagen trobat l'excusa perfecta per exhibir-se amb tot el cinisme i la poca vergonya. Corren els jutges a signar el tercer grau del lladre reial Urdangarin amb la mateixa mà que el nega als presos i preses independentistes. La bretxa entre el que es diu i es practica cada vegada és més ampla. Corren alguns cínics professionals de les institucions, alcaldes, consellers i gent així, a colar-se a la cua de les vacunes. No hi ha llei ni vacuna contra el cinisme i les desigualtats. Quan s'acabarà de consumar la desautorització de les autoritats ens tornarem a preguntar qui mana ací i per a què, i per a qui, tot demanant tanda en la cruel cua dels desesperats.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 22 de gener de 2021.]

 

 

La casa i les rates

Amb la caiguda del déu Trump, tan imminent com estrepitosa, verifiquem la bondat de les velles parèmies, la de l'arbre caigut de què tothom fa llenya, la de les torres més altes, la de les rates que fugen de la casa enrunada. La infal·libilitat aparent de molts refranys, al capdavall, es funda en una observació atenta i duradora de la realitat. Caixa de ressonància i memòria, la paremiologia acaba fixant a vegades un petit catàleg de lleis universals (des de l'àmbit necessàriament local). Però la crònica anunciada del final de certs mals que les dites contenen a penes ens consola mentre en patim els efectes. Som optimistes quan un arbre lleig com el de Trump, que sabíem que havia de caure perquè tothom en fes llenya, acaba en terra, i pessimistes mentre s'alçava opulent al bell mig del bosc. Quant tardaran a a bastir una torre tan alta des dels fonaments corromputs de l'estultícia, la ignorància i la mala fe, ens preguntem llavors? S'ha enrunat la casa, en fugen les rates, pensem, però on aniran a raure ara, en quina casa construiran el nou cau? Trump ja era un perill per al seu país i per al món molt abans d'incitar els seus fanàtics a l'assalt del Capitoli, però mentre servia als fins del seu partit i a la trama d'interessos que el mantenien en el poder, l'aplaudien els acòlits que ara en reneguen. L'única llei de la selva és la de la supervivència, les fidelitats duren el que dura la pataqueta. El cos és dèbil, i l'esperit encara més. Llegim en Tal qual de Paul Valéry, traduït per Antoni Clapés: «Amic meu, sou d'un partit –és a dir, aplaudiu o injurieu contra el vostre cor–. El partit ho vol». És probable que aquest aforisme s'inspirés directament en els autoritarismes dels convulsos anys 30 i 40 del segle XX europeu, en tantes coses semblants als nostres dies. Deixant de banda les qüestions del cor i de les conviccions morals i ideològiques, postergades avui dia en favor del sentit pràctic, pecuniari, de la majoria dels polítics professionals, el poeta francès apunta un tema que no perd vigència. Alfonso Guerra, potser el personatge que més pistes va donar perquè entenguéssem la podridura actual del règim i la contribució indispensable que els del seu partit hi van fer, ho va expressar de manera més prosaica però de similar eloqüència: «Qui es mou no ix en la foto!». Queda, ens preguntem, algun glòbul roig republicà (i federalista i obrer i socialista!) en la sang del seu partit? Algun dels socialistes que s'han alineat amb PP, C's i Vox per votar contra la investigació de les malifetes de l'encara rei emèrit ho ha fet contra el seu cor? Ho dubtem perquè sabem –en part gràcies també al refranyer– que l'home i la dona són artistes de la simulació i de l'autoengany, capaços de neutralitzar els més lleus símptomes de la mala consciència amb antiàcids com els dels «interessos del país», «el pragmatisme», «la defensa de l'ordre constitucional», «la democràcia que ens hem donat», «la unitat d'Espanya» i trampes per l'estil. Caurà l'arbre emèrit, o s'ensorrarà la torre en les calors abrusadores del desert o en l'hivern gèlid de l'exili i com les del dòmino rodolaran una a una les peces de la monarquia i del seu règim, i correran esperitades ses enyories a cal sastre per a l'oportú canvi de jaqueta (eixa vella, coneguda indignitat) i a cal ferrer a per la destral amb què en faran estelles. De moment, però, voten per la impunitat, és a dir, a favor de la corrupció, com votaran al Parlament europeu per la retirada de la immunitat a Carles Puigdemont, Clara Ponsatí i Toni Comín per delictes inexistents ja desmuntats per la justícia belga en el cas de Lluís Puig o Adri Carrasco. Hi votaran sense tapar-se el nas ni atendre les raons del cor ni de la raó, pendents només de la cartera, de pell tan suau allà al fons de l'infern de l'americana. I buscaran a correcuita la nova casa on fer el cau.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 14 de gener de 2021.]

 

 

Mala peça

 

Ara ens semblen increïbles les imatges i notícies sobre l'assalt del Dia de Reis al Congrés dels Estats Units protagonitzat per les hosts més bel·ligerants de Trump al final d'un dels seus mítings infectes. Durant unes hores eternes la democràcia més vella del món es va convertir en la més tòpica i efímera de les repúbliques bananeres. Increïble per insòlit, fa quatre anys, tanmateix, que Trump, amb la complicitat dels màxims responsables del Partit Republicà i altres ressorts menys visibles del poder, es dedica a excitar les baixes passions del que una mica a la lleugera hem denominat l'Amèrica profunda, la de la misèria xenòfoba, la del fanatisme feixistoide, la dels horitzons dissipats per successives crisis, la de la incultura televisada i el fast food de mentides a domicili, la de la violència embolicada en paper de cel·lofana bíblica, les febres de la barbàrie d'un imperi en decadència. Hi ha una altra Amèrica, és clar, tan profunda o més que la ressentida que despús-ahir va oferir-nos les imatges més escabroses dels límits i perills que assetgen la democràcia, la nord-americana i, ai!, totes les altres. Contra aquesta altra Amèrica profunda i el sistema de valors democràtics i equilibris més o menys consensuats històricament fa quatre anys que Trump i els seus sequaços es passen de rosca en la construcció de la mentida i la sembra de l'autoritarisme més descarnat i maldestre sense que la democràcia haja trobat encara l'antídot contra un verí produït al capdavall en el mateix cor que propulsa tota la sang del sistema. Trump, no ens enganyem, és la caricatura més sinistra del poder, aquella que en subratlla tots els defectes i excessos. Al cap i a la fi, el principal instigador de l'assalt al Congrés –instigació per la qual hauria de donar compte davant la justícia– ha estat votat per més de setanta milions de persones. Els seus missatges esbojarrats han connectat amb facilitat amb tanta gent com hi ha que necessita creure que un burro vola i entretenir-se amb la comèdia que tan bé ha representat aquest ciutadà Kane de la indústria hotelera, aquesta caricatura ridícula del poder capaç d'excitar fins al deliri unes masses àvides de solucions tan senzilles com falses a problemes simplificats fins a l'absurd. Trump és l'espill on les democràcies falsejades d'avui no es volen mirar perquè els torna la pitjor imatge d'elles mateixes, Trump és el babau encimbellat en temps de crisis i pandèmies a qui han deixat unflar-se, vacu i groller, dalt del seu cavall de joguina i que ara, llaminer i superb en la seua rabieta de xiquet malcriat, tant costa fer-ne davallar. Potser no serveix de res preguntar-se com un personatge així ha arribat a governar un país que encara és el més poderós del món, perquè dissortadament, amb més o menys notables diferències entre ells, no abunda entre els mandataris presents i passats el model radicalment contrari d'honestedat, saviesa, moderació, prudència, sensibilitat, grandesa d'ànim, generositat i intel·ligència exigibles a l'exercici del càrrec. Trump és possible com ho fou Hitler i tants homes diminuts, infatuats a base de bombo, estúpids i omnipotents, com ha engendrat i engendra el sistema. Trump, no ens enganyem, no és més que un mal actor que perd els papers i en la seua malaptesa entropessa i fa caure el decorat i tota la tramoia de l'escenari, un Neró (la definició, ajustadíssima, és d'Antoni Bassas) enjogassat amb el foc, un piròman de la democràcia a qui massa gent ha volgut riure les gràcies i fet créixer amb colpets a l'esquena. El perfil gros de la seua caricatura li assegura una cohort d'imitadors que ja es multipliquen com moscardes en els podrimers del sistema. Abandonarà per fi l'escenari amb renecs i bravates, de molt mala gaita i qui sap si amb algun darrer inútil gest per a la galeria de les seues hosts inflamades, però el problema continuarà sent el teatre mateix, l'estructura de l'edifici, el guió d'aquesta horrible i previsible peça dramàtica que es representa diàriament i per a tots els públics.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 8 de gener de 2021.]

 

 

[Foto Agencia EFE, El Punt-Avui.]

 

L'any que avui comença

A l'any que avui comença se li gira feina. El seu germà gran, el que avui ha dit adeu, ha sigut tan desgraciat, el pobre, que tothom projecta en el nouvingut les il·lusions i plaers que l'altre va frustrar. L'esperança és una flama tènue que qualsevol colp de vent pot apagar. Però ens hi agafem, sovint contra tota evidència, amb tanta força com ens cal moguts pel nostre instint de supervivència. Ningú no podria viure sense aquesta flameta, a la vora d'un caliu que colguen les cendres i que revifa amb el mateix colp de vent que altres vegades l'apaga. Parlem de l'any que per fi se n'ha anat, en parlàvem des dels primers compassos, no bé havia passat el seu hivern, i els darrers mesos han sigut un incansable fer vots perquè el temps passés de pressa i se'n dugués l'empestat. La passió de finituds de què parla Juan Gil-Albert com a genuïna de l'espècie s'ha multiplicat per mil en la convivència diària amb el dolor i la mort. Desitjar que passe el temps, com si poguessen fer-hi res els nostres laments! Accelerar el futur ha estat enguany el desig impossible de la nostra esperança, el túnel del temps per on fugir de la pandèmia, l'arma infal·lible contra un monstre mutant i encara tan desconegut. Així hem tornat sense adonar-nos-en a la pregària, al conjur, a la psalmòdia, a aquesta necessitat de confiar en el futur quan el present és només cendra que amaga les brases. Hem maleït mil vegades l'any passat, l'hem fet responsable de la major desgràcia col·lectiva que ens assota des de fa dècades, i com que el mal necessita un rostre i un culpable, l'hem assenyalat a Ell. Però ben mirat, personificant el temps, acotant-lo en la xifra abominable que ha regit els nostres destins durant 365 dies, en la volta completada del nostre periple solar, en realitat descarreguem les pròpies responsabilitats, directes o remotes, en el mal que encara ens assetja i que confiem que l'any acabat de nàixer destruesca com un Sant Jordi que venç el drac. Se li gira feina, a l'any que avui comença. El degoteig sinistre de malalts i de morts, la pressió terrible sobre el sistema sanitari, el perill de col·lapse, l'abisme que s'ha obert als peus dels més afectats per la crisi, continuen en peu de guerra. I els governs d'ací i d'allà i de més enllà, amb honroses excepcions, no donen mostres de solvència ni de confiança per acarar una trencadissa el responsable de la qual no és només el coronavirus. Aquesta és part de la feina que li hauríem de demanar al nouvingut, una mica de llum que desfaça tant de mite com hem posat en moviment com a recepta d'urgència per explicar-nos el que no sabem o se'ns amaga. Si la ciència i la tecnologia, colze amb colze, treballant per primera vegada a nivell internacional de manera tan coordinada han estat capaces de produir vacunes contra el virus en un temps rècord, l'any que avui arranca a caminar també hauria de ser el de la identificació de les causes estructurals, socials, polítiques i culturals que han coadjuvat en l'extensió del mal. Prevenir, ja ho sabem, és la millor manera de curar, si no l'única real i efectiva. I el mal de la pandèmia no pot dissimular o minimitzar altres mals més antics que continuen assolant la humanitat, encara que s'acarnissen amb major crueltat sobre la gent lluny de les murades benestants dels països rics o en les seues zones marginals víctimes de la pestilència. La primera gran pandèmia del segle XXI potser no serà l'única ni potser la pitjor. Se li gira feinada a l'any que comença si no volem que les absoltes que avui cantem al menyspreable 2020, si no en traiem les lliçons oportunes, es perden amb el silenci i les presses del temps i ens vegem obligats a haver d'entonar-les amb el nou any i amb el que el seguirà i amb tots els altres. Per això, alimentem una esperança tan feble i tan certa com una flameta que pot créixer o pot extingir-se i que és força motriu per a tots els canvis i remeis. Que el 2021 ens siga més propici: més net, més culte i més lliure.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el dia d'Any Nou de 2021.]