I ara què?

Ja tenim per fi els nou presos polítics catalans al carrer després de quasi tres anys i mig. L'indult, presentat a bombo i platerets pel president espanyol al Liceu com la panacea que ha d'obrir la via per a una solució del conflicte, presenta ombres i llums. Hi ha el mateix fet de l'escenificació de la mesura, que d'acord amb un guió sense contingut polític i els galls dialèctics del tenor Pedro Sánchez, s'acosta molt a l'òpera bufa en què viu instal·lada la política espanyola. En bon llatí: nihil novum sub sole. L'indult no passa tampoc la prova del cotó dels precedents històrics no sols perquè Sánchez anà a Barcelona amb les butxaques buides de propostes sinó per la mateixa pompa i circumstàncies de l'acte. No el Parlament, seu de la sobirania popular, sinó el teatre que simbolitza un glamur burgès ja molt desllavassat. Era un missatge adreçat a les elits econòmiques del país i a les càmeres mediàtiques d'una Europa que a través del seu Consell havia llançat un solemne carxot a l'Estat espanyol per la conculcació de drets i la persecució política. L'indult salva així i de moment la cara de l'Estat –la metàfora és de Xavier Melero, advocat de Joaquim Forn. Però la repressió continua com en els pitjors temps i ara mateix s'engreixa amb la condemna a cinc anys de presó al jove Marcel Vivet, les multes escandaloses que busquen arruïnar Andreu Mas-Colell i altres alts càrrecs de l'administriació i els 3.300 represaliats. Una d'aigua i una de benzina per apagar el foc. Pedro Sánchez (i tot el que representa aquest personatge dramàtic) balla en la corda fluixa que la dreta s'encarrega de tibar, fa equilibris per no perdre els vots que necessita a la seua esquerra i no pot ni vol anar a l'arrel del conflicte. Aprofitant la propaganda dels indults alguns ministres deixaven les coses clares: d'aministia i autodeterminació ni parlar-ne; no hi ha vida fora de la Constitució (irreformable); i si Puigdemont, tot i la seua immunitat, gosa posar els peus en territorio nacional l'engarjolaran sense contemplacions. Vist i oït tot això, més la inhabilitació dels presos ara lliures i l'amenaça de la tornada a presidi si reiteren actituds i activitats, podríem pensar que la mesura de gràcia és una derrota de l'independentisme, que l'estat n'ix enfortit de nou, que s'ha acabat el procés, etc. A mi, però, em fa l'efecte, com diu Carme Forcadell, que si els indults no són una gran victòria, són almenys una petita victòria, però en cap cas una derrota. Què els ha forçats sinó la persistència de la gent, els èxits judicials i diplomàtics (que no han fet més que començar) dels exiliats, les renovades majories absolutes dels partidaris de la independència? Faríem bé de no traure'n conclusions fàcils. Per a alguns tot és dat i beneït i respon a un pacte secret per desactivar la lluita per l'autodeterminació i tornar a la cleda autonomista. El gest, la pancarta i les primeres paraules dels alliberats desmentirien tot derrotisme, i també les declaracions de Pere Aragonès i la trobada amb Puigdemont. Hi ha una mena d'alleujament general amb la llibertat dels presos, una conjura per insistir en la necessitat de guanyar l'amnistia i el dret d'autodeterminació. Hi ha la vitamina de la llibertat, encara parcial i limitada a les vides particulars dels presos indultats, hi ha la fermesa que no renuncia als principis i que continua denunciant la injustícia. Tot això pot ajudar a obrir un nou cicle polític marcat per nous lideratges, mobilitzacions i objectius.

També aquesta setmana representants de Decidim (Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià) visitaven les Corts espanyoles per reunir-se amb diputats i diputades, recordar-los el dèficits fiscal que patim al País Valencià i, vista la poca disponibilitat a obrir el meló del canvi de sistema de finançament que tan malament ens tracta, proposar la condonació del deute il·legítim, xifrat en 50.000 milions d'euros en l'amortització dels quals es dedica un 28% del pressupost valencià. Ambdós són escenaris distints on comprovem la tossudesa amb què l'estat defensa els privilegis dels amos del negoci i dels seus beneficiats i blinda el que vol intocable, tot l'aparell heretat del franquisme, tot allò que al capdavall marca els dèficits democràtics d'Espanya. Però tant per reparar una maquinària de finançament que perd gas i molt perjudicial per al país com per forçar un reconeixement efectiu del dret d'autodeterminació tornarem a tocar os i a trobar-nos davant un mur. I llavors què? Com sempre, persistir en la construcció de majories democràtiques i socials que forcen la ruptura d'un estat sumit en l'obsolescència i que, malgrat tot, té una mala salut de ferro. Tan de ferro com les nostres precarietats i com haurà de ser també la voluntat del País Valencià per superar-les.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de juny de 2021.]

Les ressaques

Podem atribuir-ho al moviment natural d'expansió i retracció de les aigües (de mars, de rius…). O als efectes de l'excés d'ingesta d'alcohol o qualssevol altres substàncies dures. O ara mateix al paisatge devastat que es dibuixa a les que semblen acaballes de l'actual pandèmia. Es mire com es mire sempre hi ha un endemà de la marea, de la borratxera, de l'accident, de l'excés o el defecte. Encara no t'has recuperat d'un qualsevol trasbals que n'has d'enfrontar un altre de nou sense a penes temps per recuperar forces i alè. Pedalejant per la ciutat, per alguns dels escenaris en què la ressaca de la grandiloqüència buida d'altres èpoques s'enganxa com una llapassa al present, vas repassant algunes de les cicatrius de València, l'arquitectura com a història viva que encara fumeja, els espais buits, vetats al comú, els rastres de l'elitisme, les superfícies insignificants a força d'hipèrbole i falsa magnificència. L'abandonat circuit de Fórmula I seria, en aquest sentit, el paradigma de la burrera i el faraonisme més analfabet al servei d'un sistema de corrupció que va estar a un pam d'enfonsar-nos en l'abisme. Què en farem si hem de combatre els efectes d'altres funestes ressaques, els fangs endurits de tantes pluges com vèiem caure mentre xiulàvem i miràvem cap a un altre cantó més amable? Paisatge de desolació i misèria, reialme d'escombraries i de rates, que només el millor periodisme, el de la crònica i les fotos d'Esperança Camps i Jesús Prats, és capaç d'il·luminar. I potser val més l'estridència de les ruïnes que no el dels motors de les fantasies d'un poder paranoic. Però què n'hem de fer? Ciutats d'arts simulades i ciències decoratives on habiten tots els fantasmes i deliris molt útils per a postals de contractes matrimonials acabats de signar i peus de fotos de passavolants. S'enlaira la vista del passejant per les altituds del castell kafkià que alberga la televisió valenciana, un altre monument de la megalomania de temps de negociat autonòmic i alegria pressupostària de vaques grosses. I amb l'espoli que encara ens cau damunt i tot el dèficit de recursos! Cal no pensar gens en la gent de peu, convertida en mera propietària circumstancial de vots, per traçar aquestes excuses descomunals dels negocis; no, rectifique, cal pensar-hi molt detingudament, precisament per intimidar-la, per dir-li que tot això no li pertany, que és només la trista metàfora d'un poder assentat en l'ordre immutable de la jerarquia que es paga amb els diners de tots. Què fer-ne, com no convertir la ressaca, tanta ressaca, en excusa per a la impotència? Perquè al capdavall haurem de reconèixer que vivim instal·lats en una o altra ressaca, ressaques que són formes de vida, reconèixer que som la conseqüència del que vam ser, però que no podem desistir de construir l'arquitectura del present i del futur amb els materials de tant d'enderroc com ens deixa la ineptitud i l'estultícia. S'esllangueix per la gran avinguda el crit avortat en estadis de futbol impossible, el coliseu que somiava l'eternitat i s'enfonsà en el malson de les ruïnes molt abans de conèixer l'esplendor de la glòria. Què farem amb les graderies de la fantasia i de l'engany? Com recuperarem els diners i la dignitat volatilitzada dels negocis bruts (perdó per la redundància)? A colp de pedal arribem a la ironia que va pintar amb vernís ausiasmarquià ("Veles e vents han mos desigs complir") un immens pavelló a un pam de la que encara es diu Marina Reial Joan Carles I. Els noms també poden ser una herència ruïnosa, un insult, un homenatge al menyspreu i la cleptocràcia, al pal de paller d'un sistema corrupte. Correm el risc constant d'atribuir a les ressaques les inèrcies presents, la manca de tremp polític i de la necessària gosadia, la incapacitat per als projectes col·lectius que ens mobilitzen. Correm el risc de creure'ns esclaus del llast de la història, sotmesos per voluntat divina a l'imperi dels tabús i els prejudicis, al complex de l'ase que volta la sénia. És bo pensar-hi ara que, diuen, comencem a eixir de la llarga pandèmia i entrem de ple en la nova ressaca.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de juny de 2021.]

 

 [Imatge: Prats i Camps, Vilaweb 26/5/2021.]

Valencià o vacuna

No sé com ens les apanyem que els valencians sempre anem arrossegant-nos pel mal menor, i encara com. Em pose en la pell d'aquell ciutadà de l'Horta que en anar a vacunar-se i haver de signar el preceptiu consentiment, no se li acut una altra cosa que demanar l'imprès en l'idioma absent, és a dir, el propi, és a dir, el valencià. Dic "no se li acut" perquè acollir-se a un dret i exigir-ne el compliment té, en una situació de minorització nacional com la nostra (amb permís dels sociolingüistes), seriosos desavantatges, cosa que no podia ignorar el ciutadà en qüestió, elevat sense haver-ho pretès, només per haver obert la boca, a la condició d'esforçat defensor dels drets personals i col·lectius, en paladí de la resistència cultural, en valedor dels desemparats. Aquesta mena de plusvàlua que la discriminació cultural i lingüística ens imposa als valencians (i en general a totes les minories que no tenen plenament garantits els seus drets) és el preu quotidià de la dignitat. Imagine la cara d'estupor del nostre petit gran heroi del cas reportat de Mislata quan el sanitari o sanitària de torn que l'atenia contestà a la seua petició amb un categòric "Si vol vacunar-se haurà de signar l'imprès en castellà", dit probablement en un cristià correctíssim. El fals dilema (perquè un d'autèntic s'estableix entre opcions iguals, és a dir, que comporten similars efectes o, en rigor, no efectes secundaris, per assegurar la llibertat electiva) que implica el fet que comentem és en realitat l'ancestral i funcionarial "lo toma o lo deja", la manera com el poder, a través dels seus executors menors, sol posar-nos entre l'espasa i la paret. Entre l'espasa de no vacunar-se i la paret d'exercir un dret que a més està protegit per la llei (i desatès per la trampa). L'executor menor del poder, aquest metge o metgessa tan polit, aquest Pilat ridícul que es renta les mans en la safata bruta que la burocràcia posa a la seua diposició, remet el nostre valent mislater a la Conselleria, responsable última que el ditxós paperet en vernacle no haja arribat. Sense descartar altres hipòtesis, ni la Conselleria ha enviat els preceptius formularis en llengua indígena (o s'han extraviat pel camí), ni el zelós dispensador o dispensadora de vacunes contra la covid-19 ha complert amb la seua obligació d'assegurar-se'n l'abastiment. I ací tenim el nostre sofert combatent per drets elementals provocant un embús en la fila de vacunables, que ja comencen a posar-se nerviosos, debatent-se en el fals dilema, entre l'espasa i la paret: "Valencià o vacuna". Algun policia o guàrdia de seguretat, estrenu vigilant de l'ordre imperant, encara es permet la xirigota de suggerir al discriminat que faça la petició en gallec. Discriminat i vexat, heus ací el nostre conciutadà, el nostre espill de cada dia, a l'hora de vacunar-nos, de renovar el carnet de la identitat forçada o qualsevol altre tràngol administratiu, banal, quotidià, aquesta plusvàlua pagada a escoti que ens fa despendre moltes energies civils. Contra els falsos dilemes, doncs, l'impuls de la dignitat: vacuna en valencià. Perquè només sumant, multiplicant, entorpint amb el nostre esforç el funcionament de la gran maquinària de la substitució lingüística i cultural, aquest lingüicidi invisibilitzat i inexorable, convertit en perversa normalitat, podrem deixar d'arrossegar-nos pel fang del mal menor. I una vegada més amb l'Ovidi, exigim el pa sencer, vacunats i en valencià!

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de juny de 2021.]

 

 

Indults i insults

Ressuscitant velles croades com l'encapçalada pel PP en temps de Rajoy contra l'estatut de Catalunya en 2006, la dreta extrema espanyola (de moment, una mera redundància) trau els seus dimonis més estimats a passejar. S'obri la veda contra els hipotètics indults als presos polítics catalans. Tot esforç és poc per salvar la pàtria dels rojos i separatistes que se la volen cruspir amb creïlletes. A postular, arrr!, com en els millors temps del nacionalcatolicisme ordenaven postular, vidriola i bandereta en mà, pels pobres xinesos, negres, indis i altres desgraciats que vivien lluny del paradís franquista. Si mai no vam saber on anaven realment a raure tants cèntims donats amb més o menys humor (un no s'havia de significar ni en els detalls aparentment menors de la controlada vida social) amb l'excusa del Domund, les signatures contra els (hipotètics) indults, abans d'anar-se'n per l'aigüera de la història, compliran amb escreix el seu objectiu d'agitació i propaganda de què viu l'acomplexat nacionalisme espanyol. Ara es tracta de pressionar Pedro Sánchez, de posar pals a les rodes del suport d'ERC al govern, d'excitar la pròpia parròquia de jutges, funcionaris, militars i altres adeptes, en nom d'una Constitució que no sembla haver rebentat pels il·lustres i sagnants indults anteriors, de Tejero a Armada, de Vera a Barrionuevo, entre moltes altres perles de la corrupció i la picaresca, colpistes, aquests sí, i terroristes, aquests també. Proclamar-se salvapàtries és una assegurança de vida que transforma obscurs delinqüents en herois populars i un salconduit per eixir de la presó entre els aplaudiments dels respectables hereus de Franco, club on ja fa anys van entrar barons socialistes i professionals de les portes giratòria com Felipe González i companyia. Si Ayuso ha fet bandera de la llibertat, res no ha impedit que els postulants contra Catalunya (més val que no ens enganyem sobre la causa última d'aquesta moguda, un a por ellos! històric) ho facen en nom de la justícia. Que vol dir venjança, al capdavall, que vol dir a l'enemic ni aigua, que vol dir "ni hablar del peluquín" de drets, que vol dir, fet i fet, mantenir la disputa política en el terreny que convé a l'espanyolisme rampant, el de l'insult i les flamerades, la caspa i l'obsessió pels símbols, la fanatització i la violència. L'espanyolisme que ens aboquen fins en la sopa és una màquina de deshumanitzar, un catolicisme identitari d'exhibició que exclou l'empatia i la pietat cristianes i es mou invariablement obeint les lleis gravitatòries de la croada. El botxí no pensarà mai en el pacte o la concòrdia sinó en la millora de la tècnica de la tortura o l'aniquilació de la seua víctima, a aquest extrem de degradació ha arribat la democràcia a l'espanyola. El més curiós del cas és que com més criden, s'inflamen, s'indignen i insulten la raó, més clamoroses van sent les seues derrotes judicials a Europa, l'última de les quals té per protagonistes Llucifer, Lilit i Belzebú (Puigemont, Ponsatí i Comín per a nosaltres), que han recuperat, de moment provisionalment, la immunitat que els correspon com a parlamentaris. La parafernàlia de la postulació amb què ara s'esbravaran com a gran iniciativa patriòtica no és al capdavall sinó un signe d'impotència i de feblesa. Els demòcrates, mentrestant, hem d'insistir fins a l'extenuació que les sentències contra els presos i la situació dels exiliats i els quasi 3.500 encausats no solament són desproporcionades sinó flagrants vulneracions de dret. Que ací hi ha la discriminació òbvia d'una minoria nacional, que la indissoluble unitat d'Espanya no és més que l'excusa per continuar esprement la mamella i beneficiar-se de foscos privilegis. Que només l'amnistia podria fer que els rius de la política tornassen a mare a través del diàleg i la negociació civilitzada que distingeixen les autèntiques democràcies dels sistemes autoritaris.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de juny de 2021.]

 

 

Les empremtes d'haver estimat

Ricard Garcia, La llum més alta. XXXVIII Premi Manuel Rodríguez Martínez Ciutat d'Alcoi 2021. Edicions del Buc_Poesia , núm. 23 / Pruna Llibres, La Pobla de Farnals, març de 2021. Epíleg de Teresa Pascual.

· · ·

Tot en la poesia de Ricard Garcia (Sant Llorenç d'Hortons, 1962) és transparent, lluminós com el títol d'aquest llibre que fa cinc en la producció poètica de l'autor. Precedit per Els contorns del xiprer (2007), De secreta vida (2008), El llibre que llegies (2012) i On la sang (2017), aquest La llum més alta reprèn i eixampla els temes i les maneres que defineixen el conjunt de la seua obra: la mirada, d'una insistència serena, sobre el paisatge del camp (els horts i els boscos, les vinyes i els oliverars, els rius i muntanyes…), el pas dels dies i les estacions, el trànsit constant d'un món que es contempla en la seua plenitud i en els seus matisos més recòndits per afermar la consciència d'un mateix i anar escampant "les empremtes inesborrables d'haver estimat", els poemes. Perquè és l'estima, en efecte, el fil que ho cus tot i d'on naixen tant la celebració de la vida dels poemes com el sentiment de pèrdua de to elegíac i la presència constant de la mort. Brilla tan alta la llum, al capdavall, perquè en coneixem les ombres, perquè hem escoltat el pas furtiu de la mort, que en el poemari troba feliçment el símbol d'una guineu escàpola i incerta, vista i no vista com un fantasma o com un somni en un revolt del camí, com una premonició, una presència a penes intuïda. Llegim en el poema que obri la tercera secció del llibre, la que dona títol al conjunt: "l'ombra esmolada de la guineu / que fuig". I en l'últim poema, "Una ombra de foc": "que s'extingirà a la vora d'un torrent / quan la guineu hagi fugit del tot". Vida i mort, eros i tànatos d'infinites variacions, en l'equilibri de llums dels poemes de Ricard Garcia, aliens per complet a qualsevol estridència, subratllat o excés, estranys igualment a l'èmfasi de l'entusiasme vital i a la greu pesantor de la tragèdia.

La forma en què Ricard Garcia troba l'equilibri per expressar la seua vivència i visió del món que és i en què és (perquè els poemes sempre busquen aquest fusió primordial de l'home i la natura en el triple eix del temps: passat, present i futur) i en què la vida pren sentit i consciència, combina sàviament les formes del poema en prosa i en vers. El to reflexiu i dialogal que hi predomina es manifesta en les formes de la segona persona del singular, el tu com a desdoblament bàsic del jo poètic: "et diu", "tu prou que ho saps", "passes el pont", "quan eres un nen", "observes", "tems la fredorada". Només en alguna ocasió aquest tu s'obri al nosaltres amorós ("T'he tingut tant / que ara em sé orfe de nosaltres", "Podem dir-nos-ho tot quan el món calla") o al vosaltres familiar ("heu decidit tornar a fer el pessebre") o també amorós en l'evocació d'un record compartit ("No era acollidor el vostre polígon"). Aquesta varietat de persones del verb té el seu equivalent en l'ús de les formes verbals del temps, segons que el poema evoque episodis del passat, descriga fets presents simultanis (en l'àmbit del poema) a l'acció de la mirada o s'avance a esdeveniments futurs des de l'experiència i la consciència del trànsit cap a la mort.

Amb un total de 47 composicions, La llum més alta s'estructura en tres parts, cada una de les quals pren el nom d'un dels seus poemes, Intrús, T'he tingut tant i La llum més alta, amb 17, 11 i 17 peces respectivament, més un poema inicial i un Epíleg. La recerca de l'equilibri i l'harmonia s'estén a l'articulació simètrica del conjunt i també a la manera com se succeeixen i encaixen les diverses peces, que solen lligar els fils de la reflexió poètica. Així, per exemple, el poema "Mans", que evoca les del pare, enllaça amb "Un feix de branques", que parla d'una visita discreta del pare per podar una oliversa i deixar una garrafa d'oli al seu fill. O com es passa de "Les fulles de l'arboç", amb el pessebre nadalenc i la perspectiva de la reunió familiar plena d'absències, a "Una dona parirà sola" (que, pel contrast que suposa entre el recer de la llar i la cruel intempèrie dels desposseïts, m'ha recordat el papassetià "Nadal" de L'irradiador del port i les gavines). Perquè en la mirada al món més proper el poeta no pot deixar de veure les tragèdies que s'esdevenen en el territori inhòspit de la injustícia social ("Bressol buit", "L'aspror de la sorra"), en els ofegats dels moviments migratoris, en els presoners anònims abandonats per "una Europa de gel que calla". Els versos finals de "Cireres" són especialment eloqüents pel que tenen de resum de l'ideari vital del poeta. La poesia ha d'anomenar totes les formes del mal, incloses les que nien en les profunditats de cadascú. Si no la felicitat, la plenitud que suposa l'acceptació de les ferides del temps i les derrotes i que permet accedir al plaer de les coses senzilles que la natura posa al nostre abast: "Acceptar derrota i cicatrius. Tornar a viure / una vida senzilla i tornar a tastar, només llavors, / la llum, molsuda i dolça, a la carn de les cireres". La llum, sempre la llum, una llum que al capdavall és a dins de cada u perquè és una actitud i una mirada més que no pas un simple fenomen físic, una manera d'ésser en el món que ens dona accés, a ulls clucs, al silenci de les coses. La llum més alta és allà on la posen els grans poetes per il·luminar la vida amb la saviesa que procuren les paraules, les que de veritat compten i perduren.

[Publicat a Saó núm. 469, maig de 2021.]

 

[Arxiu Ricard Garcia.]