Caminar

Estic gairebé segur que la majoria de metges prescriuen als seus disciplinats i crèduls (quin remei!) pacients caminar, tant si es tracta d'equilibrar certs humors vitals, combatre l'artrosi, lluitar contra unes varices o dissipar els fums de la malenconia. Ben fet, sens dubte, ja que es tracta d'una teràpia barata, saludable (valga la redundància) i, almenys en aparença, sense els temibles efectes secundaris de la pràctica totalitat dels fàrmacs. Caminar amb aquests propòsits medicinals, doncs, s'ha convertit en el substitut contemporani del passeig, el simple estirar les cames o el vagareig d'una societat eminentment sedentària i motoritzada. I el que l'home ha fet sempre, com a animal bípede excepcionalment dotat per a una tal comesa, empès per la necessitat o la pura inquietud, en deslligar-se dels múltiples objectius que l'hi movien, ha quedat reduït a una activitat que és un fi en ella mateixa. No es tracta de caminar per arribar a un lloc, per fugir, socialitzar-se, visitar algú, descobrir i contemplar, ni tan sols per canviar d'aires, sinó caminar terapèuticament, esportivament, comptant els

quilòmetres i calculant les calories consumides en l'exercici i les miquiues de colesterol eliminades. Sembla que ja no podem fer res pel simple gust de fer-ho, res que no aporte un benefici tangible, immediat i d'una utilitat computable. Per això aquests caminants esforçats i vacacionals, que troben en l'aire condicionat de les platges, la carícia de les ones i la suavitat de l'arena el seu escenari predilecte, tenen sovint aquell aire esmaperdut, incert i esbiaixat dels autòmats i la gravetat circumspecta de l'esportista. Per això no són ben bé caminants, perquè caminen sense un propòsit aliè als seus passos i, el més important, són immunes al paisatge i al paisanatge, han deixat en el camí la capacitat d'improvisar i la sorpresa, sense les quals no existeix en rigor el moviment. Explicaria això l'ús massiu d'auriculars que els aïllen i distrauen d'una activitat que en el fons deuen considerar rutinària i tediosa, com prendre's la píndola del matí o menjar molta verdura, estricte compliment d'una prescripció facultativa. Deixem-ne al marge aquells altres caminants, joves i no tant, camuflats en les rutes del colesterol marítimes amb l'objectiu de lluir els cossos ben esculpits, bronzejats i tatuats, alienígenes del planeta de les passarel·les i l'exhibicionisme tot i que, en honor a la veritat, aquesta fauna té un dret d'explotació de les platges molt més arrelat en la tradició: mirar i ser (ad)mirat forma part del joc en qualsevol aglomeració humana, i més com més ratlla la nuesa. Vaja, que està molt bé caminar. Amb això els metges no descobreixen la sopa d'all, cert, però contribueixen de manera important a equilibrar la difícil balança de la seguretat social i a combatre una mica la farmacodependència. El mal, vistos els símptomes, fóra convertir el destí humà de fer camí en una nova forma de neurosi que s'obstina en un únic propòsit i als grans mals aplica remeis menuts. Si caminar exclou observar, deixar-se sorprendre, pensar, evocar, detenir-se a saludar i parlar, és perdre un llençol en la bugada. Si al costat de la recepta, encara que siga en lletra menuda, figurassen els beneficis del simple plaer de fer camí, caminar tornaria a ser l'exercici espiritual que fou sempre. I potser així, fins i tot, trobaríem el camí, o els sentits del camí, o el camí del camí, o... 

El cosí

Se'n diu cosí germà perquè d'alguna manera s'ha de dir, per molt que, com tot sovint passa, les paraules a penes delimiten un sentit notarial relatiu a pertinences, parentius, idetintats, ple d'inexactituds, de certes coses. Bé, era fill d'una germana del pare, cosí germà en rigor, ni germà ni simplement cosí, tal volta perquè pels atzars d'una vida compartida amb molts parèntesis, el nom que més bé li hauria escaigut fóra simplement el d'amic (amb perdó de taula). Era el cas que aquell cap de setmana, després de molts parèntesis sense veure's i moltes penalitats sofertes en la discreta distància de la bona amistat, el cosí germà, és a dir, l'amic d'infantesa i de primera joventut, havia pogut fer un apart en els seus parèntesis i visitar-lo en aquell espai primigeni de les experiències compartides, aquella platja de tots els inicis, al fons de la qual encara sonava una remor harmoniosa de pedres arrossegades pel moviment incessant de les ones, per molt que l'avarícia constructora havia fet mans i mànegues durant tots aquells anys per endur-se en la seua febre vertiginosa una memòria tan prima i vigorosa com un fil de pescar. I a això van dedicar la major part del temps del parèntesi, amb l'ajuda inestimable d'algun amic veí compartit, a sarzir amb les paraules la xarxa tènue d'una memòria que si no es cultiva es desfà com les teranyines velles amb el primer colp de vent. Van recórrer, després de les ablucions que pertoquen al reencontre amb el pare o mare nostrum (de tu, de mi, d'ells, de nosaltres), el caminet de les vil·les antigues, conservadores dels noms inicials, Vora Mar, Mi Casita, Vil·la Àngela, Mar i Cel, Vil·la Maria, Vil·la Emília, i la sumària evocació de les que havien cedit terreny a les noves construccions d'apartaments i el repàs frugal de les vides dels seus moradors, vius o finats, però encara dansant en silenci enmig dels remolins de la consciència i la memòria. No faltava qui deia que aquella revisió exhaustiva de llums i ombres era una gimnàstica essencial per conservar un mínim estat de forma, encara que només fos la de la sempre esmunyedissa ànima moridora (amb perdó de taula). La visita a la capital de la comarca i el seu mercat exuberant i ple de vida (passe'ns el lector el pleonasme) formava part del ritu iniciàtic que consistia a sarzir els fils prims de la memòria (van deixar la visita al Cementeri dels Anglesos, que el cosí, germà o amic no coneixia, per a futurs parèntesis). Afermar els nusos de la xarxa que els unia al passat i donava consistència al present no fou l'única ni principal comesa del parèntesi: aquella visita tenia per fi, també, eixamplar la terra fèrtil de la complicitat, tasca fàcil quan hi ha ben repartides menges, vins, utopies i algun mite literari sorprenentment compartit tot i els paranys dels anys i la distància. Cada u tornaria, inevitablement, a les seues dèries i delits, a les distàncies i al silenci. Però no era el foc d'aquella trobada el caliu per a noves cites? La certesa d'aquell nord remuntava amb les paraules

L'arbre i la mar

Molt abans que arribés al seu coneixement, a través dels llibres, que aquell arbre era el que millor sintetitzava el món mediterrani i que era considerat sagrat per les diverses cultures que s'hi entrellaçaven; molt abans de saber-lo símbol de Zeus i adorn dels suplicants que s'hi adreçaven, d'imaginar-ne una branqueta en el bec del colom que portà a Noè la bona nova del final del diluvi o de veure la multitud agitar-ne en l'aire en l'entrada del Messies a Jerusalem (ritual que es commemorava els Diumenges de Ram de la seua infantesa); molt abans, en fi, d'haver llegit i cantat "Andaluces de Jaén" i de tenir temps de recordar que havia acompanyat el palestí Arafat en el seu famós discurs a l'ONU al costat de la pistola, ell ja s'estimava l'olivera. Més enllà de les òbvies raons econòmiques que n'havien erigit a poc a poc el mite, i que ell per força ignorava, aquell arbre, cada un d'aquells arbres més l'abstracció de tots ells en una idea tan precisa com esmunyedissa, formava part indestriable, amb una discreció que ara creia valorar en el seu just terme, del seu paisatge vital. L'olivera era sinònim de longevitat i permanència, una resistència que de vegades es podia xifrar en milers d'anys, i de singularitat: l'aparentment capriciosa forma de cada exemplar, amb els troncs nus i retorçuts com cossos humans en delicada dansa, li semblava el més aproximat a la diversitat de l'ànima humana. La manera com des de la rabassa enfonsava les seues arrels en la terra, a la qual s'abraçava en un moviment incessant de quieta harmonia que s'estenia per les branques i les fulles de doble tall amb els múltiples matisos del verd al gris argentat, feien d'aquest arbre la criatura més terrenal i, alhora, la més aèria. Imaginava que els vaivens de l'olivera, sota la batuta dels vents, estaven sincronitzats amb el moviment de les ones i calculava el temps que durava aquest diàleg, aquest psalm entonat a duo, entre l'arbre i la mar. De manera que se'n va fer plantar un en un pam de terra vora el mar, prou gran perquè ja donés ombra, i en va tenir cura perquè el transterrat s'hi sentís com a casa al costat del romaní, la pebrella, l'espígol o la garrofera. Qui sap, es deia, si algun dia hi niaria l'òliba o el brúfol, els ulls de la sàvia Atenea que veuen en la foscor. El que era segur era que al proper hivern faria olives i que potser, mentre se les aniria menjant a poc a poc i llançant-ne el pinyol, continuaria desxifrant el cant immemorial de l'arbre i la mar.

Smartphones

Des que m'havien canviat feia uns dies les rodes posteriors notava que el cotxe se me n'anava lleugerament cap a la dreta, cosa que en segons quins casos pot resultar fatal. De manera que vaig tornar al taller per solucionar-ho. La dona que em va atendre, molt amable, s'esforçà a desvincular el canvi de rodes amb els problemes de direcció del vehicle esplaiant-se en tota mena de detalls tècnics sobre els quals, com és lògic, jo no hi tenia res a dir. Amb aquella inobjectable lliçó no només descarregava l'empresa de qualsevol responsabilitat sinó que insinuava que allò meu no tenia solució. El cas, vaig insistir, independentment de la causa, era que el vehicle no anava fi i que calia remeiar-ho, cosa que va ser possible canviant de lloc les rodes (les noves davant i les més gastades darrere) i equilibrant-les, i el pagament dels cinquanta euros pressupostats, que després de la classe de mecànica de l'automòbil encara em van semblar poc. Naturalment em vaig abstenir de comentar-li que no necessitava per a res aquella lliçó magistral perquè no m'agraden els cotxes (i perquè el saber sí que ocupa lloc, i tant). Davant la passió dels altres, per banal o ridícula que ens puga semblar, cal ser respectuosos.

Ve a tomb aquesta anècdota per la possible compra de les Corts de flamants telèfons elegants, a raó d'un per barba (o barbeta), per als diputats (i diputades) decidida, es veu que, per l'anterior cambra. A falta de notícies més sucoses i ja en plenes ardències estivals, haurem de conformar-nos amb temes subsidiaris (o no tant). Potser, com en el cas del cotxe, convindria saber primer per a què poden servir-los els smartphones a ses senyories i calcular després els possibles beneficis per a la ciutadania de la compra a la Telefonica (encara em costa escriure-ho sense accent) de Zaplana i companyia. Clar que aquesta pregunta tan ingènua només la pot fer algú que, com jo, no té un telèfon així perquè pot prescindir-ne perfectament per a la seua feina (i la seua vida). Segurament no és aquest el cas dels síndics, per als quals el mòbil deu ser com per a mi l'ordinador (o la bicicleta) o els llibres. No val la pena insistir que per raó de les meues obligacions públiques mai no m'han regalat un ordinador (deixem ara el tema de la bicicleta), ni tan sols un llibre, i aquest darrer cas és especialment sagnant quan un dóna classes de literatura i fa ressenyes de llibres. A més, estic segur també que tots els diputats ja en tenen, de mòbil elegant, de manera que potser sí és prescindible la despesa d'uns 50.000 euros per comprar-ne de nous, sobretot comptant que amb el seu sou bé se'l poden pagar de la pròpia butxaca. Al capdavall tenir diputats i diputades ben connectats és una qüestió d'interès públic (tant com tenir professionals ben formats i llegits), de manera que no hi ha dubte que faran tot el que estiga a la seua mà per garantir-nos-ho.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 4 de juliol de 2015.]