La Mordassa

«No al silenci de la consciència / ni al domini arrogant de la cendra». Segons la revista nord-americana Foreign Policy Aznar és el segon pitjor expresident del món. La millor manera d’aconseguir un títol d’aquesta envergadura és haver estat prèviament un governant tan nefast, vanitós, malcarat i reaccionari com ell. «No a l’esclavatge pusil·lànime de la intolerància / ni a l’essència odorant del seu rostre». Als qui el vam patir com a dirigent del PP i president espanyol i hem d’empassar-nos les iracúndies i declaracions passades de volta que centrifuguen tothora des de les FAES els mitjans adeptes no ens ha agafat per sorpresa el veredicte. Això no ho diu la reputada revista, però Aznar és també el petimetre que més poder va acumular gràcies a la seua adhesió entusiasta al Trio de les Açores, un error d’egòlatra bel·licós que el món encara està pagant amb més misèria, sang, injustícia i feixisme. «No a les fosses comunes de l’horror / ni a la seua crua desmemòria». A nivell domèstic espanyol, que és el corral on aquest gall exhibeix impunement el seu plomall i el seu cant ridícul (per què és tan atrevida la ignorància? Per què alguns personatges són analfabets del sentit del ridícul i el trellat?), Aznar va posar fi als difícils equilibris instaurats en la transició amb el seu esperit de croada, negacionista i venjatiu. I d’aquells aiguats el fangar d’avui. «No a l’ordre de la llança / ni al reialme de la seua ferida». L’any de la invasió d’Iraq fou també el de l’edició de La Mordassa, de Manel Garcia Grau, el poeta de Benicarló que ens deixaria poc més tard amb tan sols 44 anys. Si els poetes, com tots els mortals, sempre tenen raons per revoltar-se i sembrar esperances, aquell títol i els 138 versos iniciats per la paraula no com a forma de denúncia, vist en les actuals circumstàncies, resulten premonitoris. «No al sobreseïment dels crims / ni a l’exculpació del terror: oblidar és morir». Aznar va entropessar amb el mur de les pròpies mentides, però els efectes col·laterals d’aquelles pràctiques són avui més tenebrosos que mai. I el pitjor de tots és la defecció moral on sucumbeix la societat espanyola, aquesta solsida cap a extremituds d’intolerància i por que afecta antics liberals, socialistes de nom i part d’una esquerra submisa capaç d’empassar-se els gripaus de la indecència per tocar mareta de poder i continuar empenyent el cercle viciós d’un règim podrit. «No a la melsa del silenci més mesell / ni a la falsa resistència de la prudència». Edició digital de la Llei Mordassa (2015), augmentada i corregida (2019) amb els vots de PSOE, PP, Cs i l’abstenció d’Unides Podem. «No al perill de no ser commogut per res: / l’esguard còmplice crida a la revolta». El cadàver d’aquest Campeador continua guanyant batalles, els ecos autoritaris ensordeixen tot l’espai. Toca defensar amb ungles i dents cada pam de llibertat, cada racó de drets, marcar ben clares les ratlles vermelles, toca avançar contra les mordasses. «No a la serp que, voraç, devora la llibertat / i escup el verí sobre la galerna de pau».

[Publicat a Passos el divendres 29 de novembre de 2019.]

Ègloga

En dies com aquests et sorprens que tot continue el seu curs habitual. Has pogut comprar el pa, fer unes fotocòpies i enviar un fax, que és una cosa antiga que ja només exigeixen alguns tràmits burocràtics molt rancis. Els semàfors funcionen i el trànsit de l’avinguda està tranquil quan els joves de l’institut ixen a l’hora de l’esplai per esmorzar. El món, però, com en la famosa ègloga d’Estellés, va a la catàstrofe. El món sempre va a la catàstrofe, d’un dia per a un altre, o sempre hi està anant i tal vegada la catàstrofe no siga al capdavall més que la forma inacabada i inacabable del món. Aus de mal averany sobrevolen el cel de la realitat, però no podem endevinar quan la catàstrofe diària, la normal, la de l’aluminosi que afecta l’edifici social, esdevindrà col·lapse definitiu, gran solsida. Sabem que Espanya, amb el règim del 1978, s’aguanta pels pèls, i essencialment a la contra, sota la bandera de la sagrada unitat de la pàtria, per la guerra oberta a l’independentisme català i altres formes de dissidència. Els símptomes de l’obsolescència són evidents es mire per on i com es mire. L’augment de les precarietats i la crisi econòmica. La sotsobra de les pensions. Les injustícies del sistema de finançament. La corrupció generalitzada. L’ensorrament del règim de partits. Els abusos bancaris i el descontrol del gran capital. L’emergència climàtica. La incultura. L’arrel del masclisme i la violència. L’auge de l’extrema dreta. Les eleccions com a espectacle de la intranscendència. La impossibilitat manifesta de formar govern. El descrèdit de la monarquia. La deriva autoritària. Els flagrants atemptats contra drets i llibertats… Fou abans l’ou o la gallina, Bel·lisa? Quants ous i quantes gallines hi hem de comptar, Bel·lisa? Mentre assistim a les pressions dels partidaris del mal menor d’un govern PSOE-Unides Podem contra els qui entenen la inutilitat d’apuntalar ruïnes, es feia pública la sentència dels ERO d’Andalusia. I la vara de mesurar la justícia saltava pels aires i queia a trossos. En el regne de la corrupció val més ser corrupte que amant de la llibertat. Ja bavegen amb la inhabilitació de Torra. Pedro Sánchez fa l’enèsim tomb en la seua cursa sense nord (excepte el de voler manar fins a costa de la ruïna total) cap al no-res i amb una finta de bàsquet s’espolsa la responsabilitat en el lleig afer dels ERO. Ábalos és l’encarregat d’oficiar el ritu. Si van posar la mà en el foc, com tots fan, amb el Gürtel o els GAL o el que siga, per la innocència dels seus companyons de poltrona i negoci, ja la tenen ben socarrimada. A la casa dels antics comunistes, que estan posant en comú com ajornar sine die la república i crear derivats del lexema principal de l’ortodòxia, l’enèsima constatació de la podridura del règim i del seu eternament desitjat aliat els agafa in albis. No m’estranya, si només hi veuen presos polítics amb la boca xicoteta i tot de burgesos catalans alçant dures barricades! El món va a la catàstrofe, Bel·lisa, enmig de la més absoluta normalitat. Amnistia Internacional demana la llibertat immediata de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez i l’anul·lació de la sentència perquè «criminalitza protestes legítimes». El cinturó sanitari funciona a la perfecció també per latituds valencianes i la desinformació s’hi mou a ple rendiment dins els paràmetres previstos. Potser votant la investidura de Sánchez ens cauran algunes molletes, poca cosa, però el més probable és que l’agenda valenciana torne a quedar una altra vegada oblidada en algun calaix remot. Mentrestant el món va a la catàstrofe, Bel·lisa.

[Publicat a Passos el 25 de novembre de 2019.]

 

I el geperut també!

Fa mal de dir però en aquest país hi ha un feixisme que parla i viu en valencià, per increïble que puga semblar. I que no és de fa quatre dies. Quan, acabada la guerra, un grup de falangistes va anar a detenir el poeta Joan Valls a l’oficina on treballava, assenyalant-lo, un d’ells va dir: «I el geperut també!». Entenguem-nos, potser no és un feixisme ortodox en les formes de les forces de xoc que fan la feina més bruta, ni hi comparteix estètica i altres complements secundaris. Precisament l’èxit de Vox és en bona part causa i efecte d’un canvi d’indumentària, d’una d’adaptació als estàndards de la ultradreta europea capaç de sumar grans transversalitats. Fixeu-vos en les quasi exquisites maneres (al costat d’una Arrimadas o una Álvarez de Toledo, més fatxes en les formes bilioses dels seus xous) d’Ignacio Garriga, el de Sant Cugat. Quant tardarem a veure’n un de semblant al País Valencià, encara que no siga odontòleg, negre ni «català»? El feixisme autòcton majoritari, que ni sap que ho és, té sovint origen proletari i ha crescut en els erms de la incultura, el fracàs escolar, la indigència ètica, la marginalitat i la manca de futur i projectes personals. Però també és fill de l’èxit empresarial, del treball a destall, de l’enriquiment fulgurant de l’especulació i l’amiguisme. I ocupa l’espai que deixà l’esquerra que va renunciar a a combatre per l’hegemonia social i transformar radicalment la societat a canvi de l’acomodació lucrativa al statu quo. El "nostre" feixisme també és herreu de la por, la indefensió i la manca d’identitat política, eco de l’abassegador aparell de propaganda de l’Estat i dels mecanismes d’estupidització col·lectiva.

El feixisme valencià, reviscolat a les urnes gràcies a la irresponsabilitat d’uns governants ineptes, és a més fruit d’un fenomen molt profund i estès que de la transició ençà els uns no han parat d’excitar i els altres no han sabut combatre: el blaverisme espanyolista, continuació d’un franquisme pintat de blau cel, i en conseqüència rabiosament anticatalà (i, en el fons, antivalencià). És un feixisme que conviu en harmonia amb el «regionalismo bien entendido», l’Espanya de les autonomies i l’exaltació folklòrica de la pàtria (de cartró-pedra en el millor dels casos). És un feixisme, per entendre’ns, que té carta de naturalesa des de fa molt de temps i que es camufla fàcilment en tot de manifestacions cíviques (en rigor, incíviques), un feixisme implícit, procliu a votar les opcions més reaccionàries i, el que és pitjor, a viure en un medi hostil als valors republicans i democràtics, que creix molt bé en ambients tradicionals ben arrelats en el teixit social, confraries, falles, moros i cristians, orgies taurines i altres festes de guardar. No és el feixisme pijo de genealogia familiar i soca-rel, ben armat ideològicament, i invariablement monolingüe en castellà. És un feixisme d’oportunitat, que balla al so de les orquestres hegemòniques, un feixisme voluble, àvid de respostes fàcils, profundament reaccionari i espanyolista, i que viu sense traumes aparents la seua valencianitat (a condició de no aprofundir-hi gaire i sempre que quede ben neta, contra l’evidència empírica, de tota taca de catalanitat).

És un feixisme que parla i viu en valencià, sí, i mentre el país aguante. Més val que anem desfent alguns tòpics. És, com a alguns els agrada insistir, el país que tenim, i la realitat des de la qual no tenim més remei que partir i patir si volem subvertir-la en un sentit alliberador. Una realitat sens dubte amarga que ha situat Vox com a tercera força més votada, que supera en 130.000 vots els obtinguts per Podem-Esquerra Unida i en quasi 300.000 Compromís; que és el partit més votat a Algemesí i Carcaixent, i el segon a Catarroja, que obté 4.886 vots a Vila-real, 3.823 a Borriana, 6.146 a Gandia, 5.086 a Sagunt, 8.726 a Torrent, 4.955 a Alcoi o 24.954 a Elx.

El problema és molt greu i afecta els fonaments mateixos de la pervivència del País Valencià. No té solució fàcil, però no tenim més remei que buscar-la a mitjà i llarg termini. Sabem, de moment, què no ha funcionat: la condescendència amb el feixisme latent o manifest, tàcit o escandalós, i la negativa a enfrontar-lo directament mirant cap a un altre costat o utilitzant-lo com a coartada per frenar l’avanç del País Valencià en termes d’higiene civil i cultural, de sobirania i consciència nacional i social; la lleugeresa amb què les organitzacions hegemòniques de l’esquerra s’han plegat a l’acceptació dels símbols i fins el llenguatge i les formes de l’adversari. L’aïllament irresponsable fomentat pel poder de Madrid i les institucions valencianes del país respecte de Catalunya i del conjunt dels Països Catalans, incrementat d’ençà que han aflorat les contradiccions dels conflictes polítics amb l’Estat espanyol amb el procés d’independència de Catalunya, per comptes d’evitar el mal, l’ha aguditzat. Els eufemismes i missatges dèbils, la tebiesa del valencianisme governant, l’estrucisme (passeu-me el neologisme) infantil i fins el flirteig amb les maneres i valors del «blaverisme», el paternalisme que subjau a la presumpta adaptació a la «mentalitat» o realitat dominant com a justificació de la imperícia política, lluny de dificultar l’embranzida del fenomen, l’han estimulat. Tampoc no sembla gaire eficaç buscar-hi el cos a cos per animar una mobilització política merament reactiva ni redundar massa en l’optimisme de frases fetes com aquella de «València serà la tomba del feixisme», quan més aviat tot sembla indicar el contrari. 

És hora d’agafar el bou per les banyes, d’acarar el feixisme com a fenomen de masses emblanquit per la deriva autoritària i la crisi de l’Estat que va molt més enllà –i és molt més greu i perillós– de la parafernàlia de les seues forces de xoc. És hora d’impulsar una gran entesa democràtica i de país que hi trace línies roges. Cal denunciar la falsa neutralitat dels partits institucionals, les connivències i complicitats amb el feixisme, les tebieses condescendents amb la burrera que es fan en nom del pragmatisme o el realisme. I que cadascú trie el costat de la línia que vol ocupar: el del feixisme o el de la llibertat La qual cosa implicarà traçar-ne una altra i alhora entre els partidaris de superar un règim que enfonsa les seues arrels en el feixisme encara que es diga democràtic i els partidaris de mantenir-lo contra vent i marea i amb respiració assistida. O entre República i Monarquia.

[Publicat a Passos el 19 de novembre de 2019.]

[Joan Valls en una conferència a l'antiga Casa de Cultura d'Alcoi a la dècada dels 50s.]

Entre els qui no s'ho empassen

Reconec que la temptació de l’abstenció serà per a mi més forta que mai aquesta vegada. Vull dir l’abstenció com a actitud política, com a denúncia d’un sistema en el qual mai no vaig acabar de creure: una democràcia falsejada muntada sobre un franquisme institucional i sociològic que tots els partits parlamentaris espanyols donen per bona i aprofiten –inclosos els encontorns d’Unides Podem, que van sacrificar l’impuls transformador dels inicis en favor de l’encaix i creixement dins el règim mateix, amb escàs èxit per altra banda. Pedro Sánchez va convocar les quartes eleccions en quatre anys per pur càlcul personal i partidista i perquè no sap com solucionar el principal problema que avui hi ha plantejat per a la continuïtat del règim de 1978, el de la monarquia borbònica referendada per una Constitució obsoleta: la revolta democràtica de Catalunya per l’autodeterminació. I és que probablement aquesta democràcia autoritària (passe’m el lector el no gens innocent oxímoron) no té solució, no almenys a base de força bruta com a únic argument. Perdut en l’atzucac on l’ha menat la seua incapacitat per reinventar-se, l’estat intenta mantenir el simulacre de normalitat fins i tot jugant amb la paciència dels electors i enviant el Borbó a Barcelona enmig d’un paisatge de multitudinàries protestes, tanques de seguretat, policia armada, matemàtic premiat amb llaç groc a la solapa i molts aplaudiments, això sí, de la clac agraïda que va poder assistir a l’acte. Sí, se’m farà difícil tornar a les urnes, aportar el vot al manteniment de l’amarga farsa, el cercle viciós de l’espectacle d’uns actors tan lamentables com Sánchez, Casado, Iglesias, Rivera o Abascal, que han posat la política al nivell de la pura indigència. Se’m farà costera amunt anar a votar sent valencià i vivint al País Valencià i havent d’optar per candidats que segueixen fil per randa l’exemple grouchià, «Aquests són els meus principis. Si no li agraden, ací en tinc uns altres», excepte els del martell d’heretges i la sonsònia fatxa de sempre. El fantasma de Catalunya s’ha convertit en la coartada per a tota mena de deliris a dreta i presumpta esquerra, la negació de l’evidència, la descarada perversió del llenguatge, la promesa de presó per a Puigdemont, la penalització dels referèndums. Qui en dona més? Els partidaris del mal menor m’espantaran amb el perill del retorn d’una dreta que mai no se n’ha anat, els pragmàtics m’animaran a votar perquè un representant dels «nostres» arranque a Madrid unes molletes pressupostàries mentre la màxima representant d’ací banalitza la repressió i menysprea el dolor de presos i exiliats en nom de la legalitat injusta d’un sistema que ja no aspira a transformar. Els llestos de sempre continuaran predicant les virtuts de l’enèsima oportunitat d’assaltar el paradís a través de les urnes quan l’únic que els preocupa és mantenir la minsa infraestructura partidària amb l’ajuda dels pressupostos generals. I per molt que l’exemple de Catalunya és a tocar de mà i adaptable, continuarem, en nom de no se sap quin trellat i de l’obligat realisme dels impotents, mirant cap a una altra banda i insistint en la inèrcia de l’avorriment de derrota en derrota fins a la derrota final. En fi, com que no crec que es repetesca en la pràctica la lúcida proposta literària de Saramago per a un vot massiu en blanc i atesa la improbabilitat d’una abstenció que arribés al 70 o 80%, si al final m’hi decidesc, impulsat per aquest vell vici pseudoeròtic de les urnes, optaré pel vot simbòlic, per emprenyar, en clau autodeterminista i republicana, pel País Valencià, la dignitat democràtica i la força i raó dels revoltats. Que em compten, doncs, entre els qui no s’ho empassen.

[Publicat a Passos el 6 de novembre de 2019.]

 

[Foto de David Borrat. ara.cat 4/11/2019.]