Els noms i les coses dels noms

Pere Salinas i Joan Navarro, Grafies. Incisions, Editorial Editilde amb la col·laboració de sèrieAlfa.art i literatura, València, octubre de 2010. Pròleg de Gemma Gorga. Traduccions: Octavi Monsonís (espanyol), Elisa Andrade (portuguès), Adela Gato (francès) i Pilar Segarra (anglès).

Dos anys després d'aquell treball de correspondències entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro que fou Atlas, vet ací impresa, en el present llibre, la darrera incursió pel camí del diàleg a través de les fecundes terres transfrontereres de l'art. A diferència d'aquella proposta –un intercanvi sostingut en el temps de preguntes i respostes que engendraven noves preguntes i respostes–, Grafies. Incisions parteix del treball plàstic inicial de Salinas i culmina en els poemes de Navarro elaborats just un any després. Per continuar amb la metàfora epistolar diríem que la d'ara és la lletra poètica que Navarro escriu en contestació a la carta pictòrica de Salinas, dividida en les divuit incisions que mantenen la correspondència amb les divuit grafies del pintor. Però més enllà del tempo i seqüenciació d'ambdós treballs, i gràcies a la disposició en paral·lel de les dues escriptures, el resultat d'aquest diàleg és idèntic en els dos casos: les dues veus, els traços dels dos artistes, són perfectament audibles i visibles, com a formes específiques d'expressió, en la fecundació recíproca i en l'amplificació de sentits que suposa tot diàleg autèntic.
Ens trobem d'entrada amb la deliberada voluntat de transgredir les convencions més superficials de les arts respectives en el sentit del títol (que es cenyeix a aquella descriptivitat tan usual en moltes propostes plàstiques i no pocs treballs poètics), una mena de sinestèsia o transferència metafòrica entre la pintura i la poesia, sense que la maniobra, a la vista dels resultats, signifique cap mena de renúncia a l'essencial de cada modalitat artística i sí una obertura de possibilitats temàtiques i expressives. Així, Salinas escriu les seues pintures traçant símbols fònics, grafies, i Navarro fen la matèria del sentit amb l'instrument tallant de les seues paraules: incisions. La impressió de la forma de les lletres és tan visible en els quadres de Salinas com audible en els poemes de Navarro ho és la presència de l'element matèric.
Com en altres llibres de Joan Navarro (pense ara en el seu darrer treball A deslloc), el llarg poema inicial es pot llegir quasi com un manual d'instruccions o, millor, com un mapa que dibuixa la totalitat del viatge que són els seus poemes en prosa, l'embrió i el cos perfet, l'origen i el final, creació i dissipació, com un joc de nines russes pautat pels dos punts (realitats disposades en cercles concèntrics) i el punt, alenada entre dues analogies, el·lipsis que habiten distàncies comptades en milers d'anys llum, sincronia de l'esclat fenomenològic.
Aquest llarg poema és una paràfrasi del Gènesi. No parteix, però, de l'abans sinó del després: “Després de la paraula tot fou paraula”. Com en el relat bíblic, és a través de la paraula ja humanitzada (per “guarir-nos de la malenconia del buit”, “Pedra de betzoar per a la tristesa”), que el “garbuix de sons s'il·luminava”, que s'engendren noves paraules, “Incisions: Fornícules del no-res”. Però la linealitat de la narració, l'arbitrari ordre cronològic de causes i efectes, es trenca ací, es doblega i mira enrere, cap als imaginats moments anteriors al primer hàlit de vida, cap a “aquelles hores primeres”, “La veu d'aquella aurora”. El poema recorre el camí i el dissol; la maniobra consisteix a “diluir-se en el trànsit” i “Persistir”. Sobre l'anomenada i callada presència dels objectes, en la mudesa impassible dels processos, de sobte s'erigeix el subjecte sense nom (“No era allà, però hi era”) o viatgem una distància còsmica que ens duu a Aschenbach (el de Mort a Venècia?), a les síl·labes trèmules de Baruch (Spinoza?) o a l'Eurídice que habita el regne de les tenebres. Construccions de les paraules, trama i ordim de la memòria, “paraules que parlen d'elles i entre elles i que callen en dir-se”. Tot això després de la paraula, i gràcies a ella, coneixement i experiència, nom i cosa del nom. “I abans de la pintura”? Aquesta pregunta tanca el cercle del primer poema i obri la porta dels altres disset.
A partir d'ací, en poemes més breus, es multipliquen i solidifiquen les correspondències entre quadres i paraules, i l'exquisita selecció lèxica de Joan Navarro, que busca el grau màxim de precisió objectual en una escriptura entretallada (“Moviments del pensar”, en diu l'autor) que va donant lloc a l'emanació permanent de sentit i referències com una obra sempre oberta en la seua infinitud, es concentra i s'expandeix en l'expressió del procés, en el pòsit i la deixalla, en el sediment, en l'etern retorn dels noms a les coses dels noms: perpètua gènesi i moviment. El diàleg entre aquests dos grans artistes, per a sort de tots, continua regalant un material preciós a la nostra gana de plenitud i bellesa.

Publicat a Saó núm. 354, novembre de 2010.

El matís d'Hugo Mas

Feia estona que m'havia penedit d'anar en cotxe al concert que Hugo Mas oferí a la Sala Matisse la nit del dijous quan vaig trobar un espai miraculosament lliure en l'infinit cementeri d'automòbils de Blasco Ibáñez. El fred i els perills nocturns que assetgen el ciclista, em repetia, eren preferibles a l'estúpid desassossec de buscar aparcament com l'ase voltant la sínia. Sort que m'ho havia agafat amb temps. Quan vaig arribar al local només hi havia els instruments dels músics a l'escenari i deu o dotze matiners com jo que demanaven beguda. La sala ja era quasi plena quan va aparèixer l'Hugo i a mi encara em quedava mig gintònic. Amics, coneguts i saludats de l'artista, entre ells bona cosa d'alcoians, encaixaven i intercanviaven mots amb la concreta intensitat dels prolegòmens d'una actuació. Va pujar Hugo a l'escenari amb l'estudiat aire de descurança marca de la casa i, fetes les presentacions mentre l'orquestra escalfava motors, demanava un rom amb llima i una cigarreta. Per molt que la majoria dels congregats hi havíem anat per escoltar-lo, no és fàcil, per les dificultats acústiques del local i els confusos titubejos dels principis, captar l'atenció del respectacle d'una manera tan contundent i immediata com ho sap fer Hugo, que des de la primera síl·laba deixa clar que està disposat a seduir-nos amb el millor de si mateix, que és molt. I així fou durant un recital d'hora llarga en el qual va repassar els principals temes del seu àlbum més el regal d'un himne anarquista de Léo Ferré que ell posa en boca dels treballadors alcoians. Que l'Hugo Mas és un monstre de l'escena (per recórrer a un tòpic tan manit com indispensable) és cosa evident, com ho és la seua capacitat per liderar uns músics a qui deu bona part de la qualitat dels seus arranjaments musicals. Però la raó per la qual aquest músic-poeta, que ha assumit sense estridències els llegats més vius i imperibles de la cançó, és punt i a part en l'actual panorama rau en la saviesa amb què subministra el matís i fa rodar la seua proposta sobre l'eix de la paraula dita, cantada, recitada, mussitada, l'elegant administració dels seus silencis. L'explosió de sentits que ens va regalar a la caverna de la Sala Matisse, l'allau d'emocions amb què ens fa bategar la bona cançó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de desembre de 2010.

                                                     Foto d'Ernest Estornell durant l'actuació a 
                                                                    l'IES F. Ferrer i Guàrdia 1/12/2010.

Nosferatu

Té mèrit que a aquestes alçades de la pel·lícula (o és més aviat una interminable sèrie televisiva?) protagonitzada pel nosferatu de Castelló, aquest monstre de l'escena encara ens sorprenga amb un nou colp d'efecte que deixa petites tantes memorables actuacions com li recordàvem. Com passa quasi sempre que la immensa figura de Carlos Fabra ocupa la pantalla mediàtica, la notícia de l'estàtua projectada per a l'aeroport de la capital de la Plana ha estat subratllada per una sintaxi que posa la carn de gallina. Els en reproduiré un exemple, possiblement millorat pel redactor del periòdic, i que siga el que Déu vulga: “Él se inspira en mí, saliendo de la cabeza de Carlos Fabra un aeropuerto”. La frase sona estranya, forçada, com d'ultratomba, però és que la destresa literària no és el plat fort dels films de terror, i menys quan el protagonista hi ha de fer a més de guionista, director i productor alhora. L'aeroport que està eixint del cap amb ulleres fosques de Fabra és, sens dubte, el de Castelló, tot i que de moment l'únic que es veu (o que no es veu) és l'empresa Aerocas i els 300.000 euros destinats a l'erecció del monument de 24 metres d'alçada i 18 de diàmetre obra de Ripollés, coprotagonista de la pel·lícula. Suposem que els avions, que hauran d'anar amb compte de no impactar contra un obstacle de tals dimensions, vindran després. De l'artista en qüestió només coneixem una mena d'aspirina amb braços i cames que presideix una coneguda rotonda de València, de manera que no estem en condicions d'avaluar-ne els mèrits, tot i que sembla, per les fotografies en què apareix vestit d'arlequí o de bufó, perfecte per a pel·lícules de vampirs especialitzats a xuclar la sang dels pressupostos. També hem vist la cara de l'estàtua inspirada en el cap d'on ix l'aeroport, una màscara mortuòria que s'ha estalviat el repte de reproduir els ulls de l'ensabonat president. En comptes dels ulls que miren, doncs, hi tindrem l'espill opac de nosferatu. Per muntar la seqüència final de la pel·lícula suggerim el conegut poema de Brossa, que li va que ni pintat: “Aquí és un home. / Aquí és un cadàver. / Aquí és una estàtuta”.

Publicat a Levante-EMT, dissabte 11 de desembre de 2010.

Els budells del poder

De les afirmacions d'Aznar al diplomàtic estadounidenc de torn que acaben de destapar els papers de Wikileaks (traduïm l'intraduïble: “Si veig Espanya desesperada, hauria de tornar-hi”), es desprenen tot de dubtes inquietants. ¿No expressa la part condicional de l'oració més aviat un desig (sord, tàcit, subordinat, com la majoria dels que sol llançar entre dents, amagat darrere el bigotet fatxa, l'expresident) que una possibilitat raonable? Desig de veure Espanya en plena desesperació per haver-hi de tornar (no a Espanya, sinó al poder directe sobre ella) a desfacer entuertos. No direm res sobre la desesperació d'Espanya, ni sobre la idea que tal cosa puga ser visible a ulls humans, i menys a ulls tan petits com els d'Aznar. ¿I si a la hipotètica manca d'esperança hagués contribuït (però això no entra en els seus càlculs) de manera decisiva ell mateix i el seu partit? Volverán las oscuras golondrinas o banderas victoriosas, tant se val. La malenconia de qui va presentar la retirada de l'atado y bien atado en la figura de Rajoy com un servei a la pàtria i no com el que realment fou, l'única manera de salvar la pell i continuar pastant milions a compte de les multinacionals neocons, torna de tant en tant per omplir el present d'una por retrospectiva que tomba d'esquenes. Amb tot, no és aquesta ni de lluny la notícia més substanciosa de l'allau de papers que posen a la intempèrie els budells de l'exercici del poder gràcies als agosarats de Wikileaks. En el fons el quart de milió de documents alliberats del secretisme dels estats no aporten cap novetat, res que no sospitàssem o que no estigués més o menys escrit i descrit de Maquiavelo ençà. Però de la sospita més o menys fundada sobre les misèries del poder hem passat d'un colp a la verificació documentada. Els quatre o cinc periòdics més importants del món no han tingut més remei que administrar la bomba i veure d'alleujar-ne els efectes curant-se en salut. Potser tot això posa en entredit les pràctiques del periodisme convencional i subsidiari (el quart poder és al capdavall poder). Però més enllà de les revelacions d'Aznar, que empetiteixen encara més el ridícul salvapàtries, hi ha el dubte de si tot això no es perdrà en l'oceà fagocitador de l'actualitat i si, exposats els budells del poder a l'aire lliure, podrem crear-ne un altre de necessari i possible.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de desembre de 2010.