Inventem sentits

Eduard Batlle, Registre fòssil. XXXVè Premi Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi de poesia. Pròleg d'Anton Not. Editorial Denes, Edicions de la Guerra núm. 121, Paterna, març de 2018.

· · ·

Eduard Batlle (Lleida, 1974) és fidel a la perspectiva que la poesia ofereix com a eina de prospecció sobre el terreny de l'experiència personal i el coneixement. Registre fòssil, llibre que segueix Elogi del desassossec (2010) i Suite borgenca (2016), és de fet una excavació en tota regla cap a les profunditats de la memòria que manlleva algunes eines lèxiques, transformades per virtut de la metàfora, a la paleontologia (el mateix concepte marc registre fòssil, ammonit, nummulits, estrats...). Lluny, però, de la presumpta asèpsia que caracteritza un registre científic, el que trobem ací és –com no podia ser altrament tractant-se de poesia, i d'una poesia que enfonsa les seues arrels en la filosofia i l'antropologia, magnífiques companyes de viatge– l'apassionada verificació de la naturalesa humana, presidida per la fadesa, la desolació, la mort i l'oblit. Paradoxalment, allò que en el camp de la paleontologia significa la permanència del passat en allò que en queda com a prova vivent de les tendències evolutives de les espècies, els fòssils, en la vida humana és un horitzó sinistre per molt que amb l'efecte distanciador de la ironia sovint se'n llimen aspreses i s'hi esquiven inútils patetismes. Fet i fet aquest llibre és l'observació atònita i adolorida, però serena, lúcida, agafada a l'íntim consol que significa la bellesa i la imperiosa necessitat d'inventar sentits per a la vida en què consisteix l'aventura poètica, del procés que va convertint la natura (i la naturalesa humana) en natura morta. Hi trobem, de fet, un poema que es titula així, «Natura morta», que no m'estic de reproduir en la seua integritat com a exemple de distanciament irònic a què al·ludíem més amunt: «Llistó. Fenàs. Asfòdel. / Marges derruïts. Terra campa. / Guineu. Aligot. Llebre. / Aragalls profunds. Carrerada blanca. // Donem per fet que sempre ha estat així. / Com si res.» En el fons, però, la consciència del destí humà, la consciència de la mort, no es converteix mai, en la mirada del poeta, en una acceptació rutinària i resignada, sinó en motiu de rebel·lió, en crit, en poema. Si hi hagués déu, sembla dir-nos l'Eduard Batlle, el blasmaríem eternament. El mal és que tampoc no ens és permès el consol de l'insult, que no hi ha exorcisme per a aquest dimoni.

Parteix el llibre d'una cita de Jesús Moncada (hi ha una evident militància en les cites d'autors de les Terres de Ponent: Anton Sala, Miquel Lladó, Guillem Viladot, Carles Reig) que introdueix el tema del poemari, clarament delimitat pel poema que fa de pòrtic i que dóna títol al conjunt. Tota construcció humana té la forma postrema del panteó, de la tomba (i tot poema, hi podríem afegir, és una forma d'epitafi). Però a partir d'ací, gràcies a una estructura molt ben travada que se sosté sobre el manteniment amb variacions de la gran metàfora fòssil (Exúvies, Ossades, Estrats i Fluids, seccions integrades per 9 poemes cadascuna), l'abstracció de l'inici i que plana com una ombra (sovint com una ombra de llum) al llarg de tot el poemari dóna pas a concrecions bellíssimes ancorades en el propi periple vital. «Ponent», per exemple, planteja el tema de l'emigració del camp a la ciutat i la desolació del món rural, tema que reapareix a «Casa» amb el suïcidi de dos ancians. «Capvespre» és una marina o escena de platja sobre l'ocultació del tedi que perpetrem amb mil maniobres de camuflatge. Pertanyen a Exúvies. A Ossades trobem algunes instantànies precioses de la memòria com «Motos» i les commovedores elegies «Sala de vetlla», «Camisa blanca» i «Sabatilles de pelfa». A Estrats, la tercera secció, el jo es transforma en un «Ammonit» «amatent al colp de piqueta» que el descobrirà/salvarà. Hi trobem dues peces, «Guardià» i el corprenedor «Deserts», sobre el dolor de l'amor. En «Somni» i «Dorms» apareix l'única forma possible d'amor intacte i permanent, el que ens torna en somnis, i el secret fòssil que mantindrà incòlume la bellesa del diamant. A Fluids, l'última part, Eduard Batlle es mou entre referents naturals més vius, sovint provinents del món de les plantes i l'agricultura («Tanys», «Rompuda») per, sense renunciar al dur guany de la lucidesa, abrigar-hi certes esperances, una «promesa de fertilitat», un «néixer tanys / en soques mortes» que contrabalancen la consciència d'un desig que «se'ns fa vell» i que «Tot ens cansa, / perquè tot és massa». Un llibre, fet i fet, que cal llegir i rellegir molt atentament, una proposta molt seriosa, un camí que sens dubte hem d'anar resseguint. 

[Publicat a Saó núm. 437, maig 2018.]

 

[El Jurat del XXXVè premi, d'esquerra a dreta: Núria Cadenes, Joan Navarro, Manel Rodríguez, Maria Josep Escrivà i Pau Sif, al carrer Comte Almodóvar de València, el 20 de gener de 2018.]

 

 [L'autor a la dreta, amb el cantautor alcoià Jordi Gil, al Casal Ovidi Montllor la nit del dissabte 10 de març de 2018.]

 

Saials. Proverbis

Dir santmartí en castellà és dir la matança del porc. El proverbi que afirma que a tot porc li arriba el seu santmartí ens alliçona sobre les coses inevitables, tot allò que tard o d'hora s'ha d'esdevenir per força. En el terreny moral en què solem usar l'expressió, l'horitzó d'esperança per a la satisfacció de la gana i els plaers de la gola s'eixampla amb els beneficis reparadors de la justícia. / Qui la fa la paga, diem també, però no està gens clar que la llei arribe a pronunciar-se en tots els casos en forma de veredicte inapel·lable. / Un parell d'anunciats santmartins s'han produït aquesta setmana, el final del primer capítol (peça en llenguatge jurídic) de la novel·la de fulletó coneguda com el cas Gürtel i l'entrada en presó d'un dels pinxos més esvarosos del poder, Eduardo Zaplana, Landa escabellat de la cleptocràcia a l'espanyola. El temps s'ha tornat boig: la tardor i la primavera ja es confonen. No sabem si anem o tornem d'enlloc, però segurament fem tard. / Mentre esperem amb deler poder sucar en el nucli dur d'aquesta història interminable, el que té de fons el terrer valencià i per protagonistes coneguts, votats, sostinguts i suportats veïns d'escala, ja ha quedat sentenciat per a la història allò que (no) tots sabíem: el PP és una organització criminal inventada per al lladronici. / Seguint amb els proverbis i els animals, la fins ara discreta fuga de rates del vaixell (mig) enfonsat es convertirà en escandalosa processó de rosegadors en cerca del vaixell que els porte de nou als caladors del poder. / El nou vaixell, malgrat la comedieta dels desencontres, ja està a punt però no és gens nou i té un capità format en l'escola falangista de sempre i beneït per l'invencible almirall Aznar: Albert Rivera. / Què és pitjor el remei o la malaltia? Es pot apagar el foc amb la benzina? / Et mires la fotografia: el mateix impecable tall d'americana, el mateix color blau, la mateixa camisa, la mateixa corbata roja. M. Rajoy i P. Sánchez a la porta de la Moncloa. La insistència a semblar iguals ha de descansar per força sobre el fet de ser-ho. O és que els símbols ja no són el que eren i l'hàbit no fa el monjo. / Si conservar el poder o aspirar a tenir-lo és un objectiu que se situa per damunt de qualsevol exigència ètica, si es practica sistemàticament la corrupció o s'hi és condescendent o còmplice necessari, la democràcia es podreix fins a la medul·la. / Per còmplice entenc el que fa la viu-viu amb el delicte jugant amb els adverbis i la margarida del no-sí, el que gesticula per a la galeria però és igual o pitjor, el que els aprova els pressupostos comptant només el vil metall, el qui els vota per amor a la pàtria (o addicció a la droga corrupta). / El final del fulletó de la falsa democràcia espanyola és ineluctable però encara no està escrit, encara no té forma. Sabem que el porc ha de morir i que en farem xulles, cansalada, costelles i botifarres, sabem que matarem la gana de justícia però no sabem quan ni sabem com. / P. Sánchez afluixa l'encaixada de mans amb l'organització criminal: l'olor de podridura és massa forta. Vol, diu, recuperar la normalitat, flitar amb l'ambientador barat de la moció, les eleccions, tota aquesta martingala. No voldria semblar sanguinari en temps d'inútil correcció política però si no mates el porc no te'l pots menjar. Açò no ho salva ni el flit ni el maquillatge ni possiblement déu, el gran escorxador.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 26 de maig de 2018.]

 

Llum a l'atzucac

M'estava endinsant en un atzucac d'idees bastant fosc. O potser era que la reflexió que perseguia demanava una llum que no era al meu abast. En qualsevol cas, l'atzucac (una molt útil aportació valenciana a l'estàndard català) estava ben poc il·luminat, com sovint passa quan ens posem a escriure. Volia aplicar a la situació política del País Valencià el que expressa amb més o menys fortuna el següent aforisme: «Que la prudència no us faça trair la idea, que l'audàcia no us convertesca en màrtirs inútils». Em proposava explicar com la falta d'equilibri entre els dos pols condueix al fracàs civil i polític. A la política valenciana, en efecte, li costa trobar l'equilibri, el rigor i l'eficàcia. Quan no està feta a base de renúncies més o menys clamoroses, s'alimenta d'un voluntarisme anodí que voreja l'autisme, impel·lida tant per les adverses condicions socials per què navega com per la falta de perícia dels navegants. Estava també jo a punt de sotsobrar en l'atzucac tan poc il·luminat d'aquests pensaments, quan el timbre ha vingut en la meua ajuda. Una dona baixeta m'ha allargat sense badar boca un paquet que de seguida he identificat amb una famosa editorial del país que té per costum regalar-me novetats de literatura juvenil generalment infumable –en comptes de poesia i assaig, que és el que jo li demane– com una manera subtil de prolongar la tortura que em va aplicar decapitant un dels meus llibres quan encara era una criatura. Però no. Per a la meua sorpresa i alegria es tractava d'un exemplar de Llum a l'atzucac, el dietari amb què Ramon Ramon, el meu amic de Catarroja, havia guanyat feia uns mesos el Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Amb la lectura atenta d'un parell de fragments del llibre en tenia prou, en una primera escaramussa, per adonar-me de la qualitat de la prosa que ara brillava entre les meues mans, aquesta llum que havia caigut com un àngel per il·luminar el meu carreró fosc. A les antípodes de tanta faramalla dietarística com s'ha publicat els darrers anys, amb aquella dèria per exhibir les banalitats d'una intimitat sense suc ni bruc, l'obra de Ramon Ramon s'alça com un gegant. El dietari, en el seu cas, té més a veure amb l'ordenació cronològica del material que amb la recreació d'anècdotes biografiades, lligades en tot cas a reflexions de molta extensió i profunditat: assaig pur i dur escrit amb la poesia en carn viva de l'experiència, pautat i amanit per una formació intel·lectual de primer ordre, mil·limètrica precisió d'una prosa que ha coronat el cim de l'excel·lència literària a casa nostra. Com si visquéssem en un país normal, en un parell de dues o tres generacions la literatura valenciana ha atès una «normalitat» des de la qual les baixures de la nostra vida col·lectiva es contemplen més insolents. Perquè sense sostreure ni un pèl al mèrit genial de l'individu, els guanys culturals i literaris sempre s'han de mesurar col·lectivament. Extrapolem el fenomen al camp civil i polític, aprofitem aquesta llum a l'atzucac. Altres fanals d'altres àmbits també vénen en el nostre ajut, la ciència, les arts, espais excepcionals estalvis del fangar general. Salvant totes les distàncies, afegint-hi tots els matisos, què en podem aprendre, d'aquesta llum que fa molts anys que brilla a Catarroja? La prudència de calcular cada passa, de sospesar cada paraula, la fidelitat i la coherència de voler donar forma al més profund que ens habita, l'audàcia del rigor, d'intentar el salt més difícil en cada línia, la passió del corrector d'estil que sap que tot és millorable. Per què ens hauríem de resignar a la mediocritat de la política considerant-la com a inevitable tenint l'espill i la llum de l'atzucac a la vora de casa? El treball rigorós i exigent, la constància, la intel·ligència, les justes mesures de prudència i audàcia, l'amplitud de mires, la sensibilitat… són valors que hem de saber també aplicar al decandit món de la nostra vida civil i política.

[Publicat a llibertat.cat]

 

Saials. Albardans

Rellig el poema de Salvador Espriu «Assentiré de grat» del Llibre de Sinera (1963) en una versió cantada que en va fer Mikel Laboa i que gravà en 1994: «Voltats de por, enmig del glaç | de burles i rialles d'albardans, | hem dit els mots que són la sang | d'aquest vell poble que volem salvar». / Albardà, de l'àrab al-bardán, el boig, el qui diu nicieses segons l'Alcover-Moll, sinònim de bufó. / El mal dels grans poemes és que la seua veritat no caduca per molt que ens semble que poden haver canviat les circumstàncies que els il·luminaren, com si la realitat històrica s'entossudís una i altra vegada a imitar l'art. / El vol gallinaci dels bufons de la cort madrilenya després de l'última (per ara) bescollada que la justícia europea ha propinat als nyaps jurídics de Llarena: Pedro Sánchez demanant de redactar una llei ad hoc per aplicar-la retrospectivament (ignorant potser que això és un impossible legal) a l'independentisme català; Albert Rivera, accelerat i bavejant com mai, presa d'aquella ànsia de qui es veu el pastís del poder a tocar, proposant de perpetuar l'estat d'excepció del 155 pels segles dels segles; M. Rajoy, llegint el Marca. I Podemos? Procurant que no entre la llum a la cambra perquè no es desperte la bèstia del feixisme (que està mirant-nos tota esparpellada) i analitzant els tweets de Torra per recarregar les piles contra el nacionalisme (dels altres). / No volies el caldo de la judicialització de la política, pren-ne dues tasses ben calentetes d'Europa! I ara qui torna al trellat de la política, el diàleg i la negociació per a la solució dels conflictes si han tallat tots els fils d'Ariadna per eixir del laberint legaloide? / Després de les declaracions de Pedro Sánchez és obligada la pregunta: queda algú amb un mínim sentit de la decència en un partit que encara es diu socialista i obrer? / Que el Nostre Senyor ens guarde de federalistes i republicans com el PSOE, que dels feixistes com Vox, Cs i PP ja ens en guardem nosaltres. / Si aquests són els albardans de palau, que es burlen tan seriosos i riuen tan patèticament a costa de la dignitat democràtica dels ciutadans, qui és el rei en realitat? Una teoria clàssica diria que el mateix Felip VI és un bufó més al servei d'un poder menys visible que mou els fils a l'ombra. El que passa és que els bufons d'avui tenen uns sous estratosfèrics, que a més es poden apujar a voluntat, però en follia i niciesa superen amb escreix els entranyables i ridículs bufons antics. / El raper Valtònic està a punt d'entrar en presó perquè consideren injúries a la corona les seues cançons. Que primmirats aquests cortesans! En la democràtica Espanya, si no ets bufó en nòmina, ple de fums, xerrameca vàcua i mala llet, i a més se t'acut posar el dit a la nafra, t'envien a la garjola. Però la llibertat d'expressió, com tothom sap, està garantida per la Constitució. / Vist tot això i més, no hi ha dubte que la Corona s'ha convertit en una corona d'espines en el cap de la democràcia i la cort en una pantomima on els albardans de sempre, amb collars tènuement diferenciats, es dediquen a atiar la por per convèncer-nos que som mules amb les albardes plenes giravoltant eternament la sènia de l'inevitable perquè rage l'aigua dels seus privilegis. / Quanta calor ens cal per al desglaç, quanta força per esquivar el destí de la sènia! 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 19 de maig de 2018.]

 

 

Saials. Enemics de l'escola

L'obsessió del PP (i ara també de C's) contra l'escola pública és malaltissa. No és casual que on aquesta obsessió es manifesta de manera més pertinaç i virulenta (metzinosa) siga al País Valencià i a Catalunya (i a les Balears en l'època de Bauzá). / El cinisme en estat pur és que algú acuse algú altre de practicar aquelles coses per les quals és conegut i que caracteritzen l'acusador. Aprofitant el descrèdit social de determinades actituds o ideologies (feixisme, masclisme, corrupció, adoctrinament…), ni que només siga un descrèdit superficial, la maniobra persegueix la confusió i la banalització d'aquests comportaments i el refús impulsiu que provoquen en la gent. El cínic sap que les etiquetes falsegen les coses, indueixen a escàndol i dificulten l'argumentació enraonada. Les paraules fetes clixès substitueixen llavors la realitat, massa complexa i esmunyedissa. / La víctima és acusada de botxí, el pacífic de violent, la violada de complaent amb la violació, l'escola d'adoctrinar, el demòcrata de nazi. Manual d'ús per a feixistes. / Darrere la reiterada acusació de 'populars' i 'ciutadans' (posem les oportunes cometes en l'exemple invers i complementari de cinisme: atribuir-se qualitats dubtoses o inexistents) contra l'escola pública per adoctrinament hi subjeu la més pura ideologia nacionalcatòlica. Com que no poden controlar doctrinàriament el sistema educatiu, com feien en el franquisme i encara fan en els seus col·legis privats, religiosos i elitistes, acusen cínicament la pública d'allò que no pot fer encara que ho pretengués. / Entre els molts defectes que arrossega el sistema públic d'ensenyament, derivats tant de la gestió dels successius governs (vaivé d'inútils lleis, burocratització de la tasca docent, deshumanització de l'escola, etc.) com de la devaluació de l'educació i el triomf d'ideologies i comportaments socialment tòxics, no hi ha ni remotament el de l'adoctrinament. De no ser que prenguem per tal l'expressió de les idees, consubstancial a la pràctica docent i la llibertat de càtedra. Que hi ha professors doctrinaris, eixelebrats, professionalment dubtosos, enemics de tota liberalitat, castigadors de la diversitat i la discrepància? Sens dubte. Però en són excepció i cauen quasi tots per la banda dreta. Per exemple no pocs professors de la denominada religió, encara omnipresent a les nostres escoles com a recialla viva del franquisme, però no només. Ni PP ni C's, és clar, es refereixen a aquest tipus d'adoctrinament oficial, persistent i extemporani. / No, ells només escampen la infàmia per combatre el que més els neguiteja, l'ús normal del català, al País Valencià com a Catalunya, no ens enganyem, essencial per al sistema educatiu propi. Tot allò que no siga l'espanyol (i la doctrina i ideologia supremacista) ha de ser arrancat de soca-rel, des de l'escola que fomenta, afirmen en la seua patològica obsessió, el separatisme. / Per això donen ales a les opinions de les sis famílies que a Sant Andreu de la Barca van queixar-se perquè en algunes classes es plantegés (com és lògic i necessari en la formació humana dels estudiants) el tema de la violència policial de l'1 d'octubre. El mal ja està fet: han aconseguit atemorir i deprimir professors que se saben perseguits injustament. Però també han provocat que la comunitat escolar haja fet pinya, una vegada més, per defensar la convivència i el sistema educatiu. / Al País Valencià el ridícul ha batut rècords. La web oberta pels croats d'Isabel Bonig on incitaven a la delació anònima de professorat catalanista ha hagut de tancar convertida en la riota del personal. Una nova victòria del bon humor despulla les maniobres més sinistres dels enemics de l'escola. En una societat democràtica, on l'educació fos un valor compartit i sostret a la guerra d'interessos partidistes, l'enèsim insult a la raó del PP hauria provocat una allau de dimissions. / Hi tornaran amb qualsevol excusa. L'odi a l'escola pública és al capdavall l'odi a la llibertat, a una cultura que forma per al pensament crític, la diversitat i la igualtat en drets i deures, a la possibilitat d'imaginar i fer un món millor. Hi sembraran novament la llavor de la discòrdia, hi aplicaran sense parpellejar els principis cínics del feixisme i l'embolica que fa fort.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 12 de maig de 2018.]

 

El final d'ETA

Com és lògic tothom ha celebrat avui el final d'ETA. Tothom? No, un grup d'irreductibles espanyols capitanejats per M. Rajoy es resisteix tenaç a l'evidència dels fets i continua impassible fent cara de prunes agres. Diríem que aquesta gent té un mal humor de ferro colat i es pensa que celebrar el que per a la resta de mortals és una bona notícia fóra un insult a la memòria de les víctimes (vol dir de les pròpies víctimes). Sí, potser que l'adust caràcter castellà, forjat en la guerra i la conquista, hi tinga molt a veure. Però la parafernàlia que acompanya els discursos inanes dels màxims responsables del règim, la grandiloqüència teatral de cares llargues i un triomfalisme fet de cartó-pedra, són només l'embolcall emfàtic d'un convenciment: contra ETA vivien més bé. Rajoy, individu que es caracteritza per anar sempre unes quantes passes darrere de la realitat, ho expressava així: «Que no espere ETA obtenir cap benefici de la seua desaparició». Fan ganes d'acostar-se-li a l'orella i dir-li que ETA ja no existeix, que s'ha dissolt, i que qui no existeix tampoc no pot esperar res. Sí, sense ETA ja no té sentit el pacte antiterrorista i la llei que ha servit per engarjolar els joves d'Altsasu, per exemple. Sense ETA i el seu terrorisme desapareix també una de les principals excuses del «prietas las filas» per a tota mena d'abusos i violències. Sense ETA els conflictes nacionals i democràtics queden nus en la seua estricta dimensió política. I això els fa més por que les bombes d'ETA perquè els obliga a recórrer a la mentida sistemàtica, que potser és eficaç a curt termini però que a la llarga es gira contra els qui l'ordeixen i promocionen, com està passant amb Catalunya i l'intent de criminalització de l'independentisme. Tothom raonablement satisfet, doncs, excepte els de les cares de prunes agres, que han fet mans i mànegues per torpedinar tota iniciativa de pau (fins i tot tancant a la presó alguns dels seus màxims artífexs, Otegi i Díez Usabiaga). I ho venen, a més, com una derrota sense pal·liatius d'ETA, com si la mera existència de l'organització durant seixanta anys no fos la prova més rotunda del fracàs d'un estat incapaç de trobar fórmules de solució d'un conflicte polític. Entre véncer i convéncer Espanya sempre tria la primera opció, per molt que un poble no convençut no puga ser vençut del tot, i per això prefereix la guerra al diàleg i la negociació, la venjança a la distensió política. L'escenari de pau, que encara presenta moltes ferides per cicatritzar a banda i banda i molts obstacles a superar, hauria de servir per demostrar que en absència de violència tots els projectes polítics i totes les idees es poden defensar, aquella frase que tant els agradava repetir quan el terror d'ETA justificava l'injustificable. No se'n facen il·lusions, aquella fal·làcia va quedar al descobert a Catalunya i en tots els casos on la democràcia perd el seu nom i la podridura de les clavegueres ho inunda tot. La violència és l'autèntic patrimoni nacional d'Espanya, i faran durar tant com podran el sinistre monòleg legal, gestionant amb fermesa l'oligopoli que com una bomba-trampa un dia els pot esclatar a les mans. 

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 5 de maig de 2018.] 

La bella duresa del vol

Francesc Bernàcer, El pes de les ales. XXXè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi, Editorial Denes, col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, núm. 103. Paiporta, març de 2013. Pròleg de Jordi Botella.

· · ·

Des del primer vers d'aquest interessant poemari de Francesc Bernàcer (Alcoi, 1943) es desplega davant els ulls del lector la nítida cartografia dels sentits, les emocions i els referents per on discorrerà el viatge ací proposat. O potser des del mateix títol, d'adusta bellesa, clàssic i per tant ben carregat de connotacions, en primer lloc les que remeten al mite d'Ícar, com ens recorda Jordi Botella al ben tramat pròleg del llibre. El pes de les ales és el pes de la vida, i la vida no és més (ni menys) que un llarg i sinuós viatge. Descartats els espiritualment sedentaris, que no se la deuen estimar gaire, els amants de la vida ho són alhora del viatge, són viatgers del temps, com en Francesc Bernàcer, protagonistes d'un viatge que només pot impulsar la pròpia força, les pròpies ales de la llibertat, amb el concurs i oposició de la rosa dels vents, un viatge que és vertigen, altura, gracilitat, moviment incessant, i que ens regala, sobretot i per al que ara importa, el do de la perspectiva, el domini del paisatge. El viatge és bell però és dur, sotmès com ho està a la llei universal de la gravetat; la vida, que “no es discuteix” i “sempre té raó”, és tot el que hem heretat, tot el que som i tots els horitzons cap on volem i que inevitablement sempre se'ns allunyen en un joc que semblaria pervers si no coneguéssem i acceptàssem la mesura humana, si no ens estimàssem al capdavall les ales que ens permeten volar i també el pes que hem d'arrossegar amb elles, el pes de la pròpia consciència, del propi cos, el pes bell i feixuc de viure en aquest món.

Des de la perspectiva vital que ha atès el vol de Francesc Bernàcer –poètic i biogràfic gràcies a l'encontre i dissolució de cada ingredient en la fórmula sintètica que és la materialitat dels poemes–, hi ha en primer lloc el coneixement i acceptació d'allò que diem la realitat, des de la més immediata que comença per un mateix i que s'estén envers els altres, envers l'alteritat que també ens conforma i dóna pes. Aquest coneixement demana temps però exigeix també saber prescindir de les coses supèrflues, del pes inútil de formalismes, experimentacions i circumloquis. La de Bernàcer és una poesia d'expressió senzilla, directa, propera a les formes col·loquials i al to confessional de qui s'apressa a fer balanç (sempre provisional) del que ha estat i és el propi vol. Alhora El pes de les ales és també el recorregut d'un lletraferit pels moments (explicitats en forma d'abundants cites) literaris que jalonen el seu vol com a lector, i per tant, un diàleg sostingut amb els propis autors de referència. Senzillesa despullada dels revestiments que llasten l'expressió poètica i referencialitat de les arrels literàries, sempre oscil·lant entre la ironia i la tendresa, podrien ser algunes marques indelebles de la casa dels poemes de Bernàcer. El poemari, que sembla més una lenta sedimentació en el temps que resumeix línies diverses de treball que no pas una concentració temàtica i expressiva deguda a una acció més intensa en un lapse més breu, es desplega en tres parts: Vida i tot, amb nou composicions, Ars poetica, amb catorze, i Autografia, integrada per vint-i-cinc poemes. Correspon a la primera establir una mena de declaracions de principis, sobre la vida, sobre la utopia, sobre la mort, sobre la identitat, mentre que a la segona l'autor assaja amb diverses textures i tòpics literaris com la tirallonga monosil·làbica, el sonet, els epigrames o els epitafis, entre d'altres. Arribem així a la part més substancial i extensa del poemari, ben suggestivament titulada Autografia, en què l'autor repassa, sovint amb un to marcadament elegíac que no perd mai la tirada a l'humor que lleva ferro i transcendència a les coses (“Sempre he sigut fill únic i els meus germans / també”, del poema “Amb un tel de boirina”), certs moments crucials de la pròpia vida i dóna batalla a alguns dels seus dimonis més íntims. Abunda aquesta part en no poques peces mestres que donen compte de la maduresa poètica d'aquest poeta acabat d'estrenar per al públic: “Paisatge sense figures”, “De corporis humana fabrica”, “Verrà la morte…”, “Satèl·lit fidel del teu cos” o l'impressionant “Nen s'adorm en mare”.

De vegades la lentitud, la lluita amb les pròpies exigències i dubtes, el rigor amb què s'adopta una nova llengua literària (Bernàcer havia publicat fins ara, i amb comptagotes, majorment en castellà) és un pes que val la pena d'arrossegar si finalment l'esforç qualla en una obra tan sòlida com El pes de les ales, un començ fulgurant per a un jove poeta als setanta anys.

[Publicat a Saó núm. 381 d'abril de 2013.]

 [Francesc Bernàcer retratat per Núria Vila.]