A
l'escola em vaig passar moltes hores dibuixant mapes muts d'Espanya.
Eren de plàstic transparent, amb uns foradets per a les capitals de
província perquè amb la punteta del llapis les hi marcasses. En
realitat no hi ha mapes muts, són tots d'una eloqüència
prodigiosa. El fet de
retallar un o altre trosset del pastís geogràfic delata les
intencions del cartògraf,
és una focalització de l'objecte d'interès.
La força simbòlica dels mapes és tremenda.
De l'ull
passen directament al cervell, on dipositen construccions mentals
molt sòlides (poc o molt fictícies), d'efectes ben
duradors i difícils d'extirpar. Per això l'omnipresència a
l'escola franquista del mapa (polític en deien) d'Espanya, amb les
seues regions, províncies, capitals, serralades, rius i tota la
pesca, a l'alçada del crucifix i el retrat de Franco. Els anteriors
inquilins del Govern parlaven tothora de posar el País Valencià
(ells no ho deien així: eren curts de gambals també en qüestions
de cartografia) en el mapa. A banda l'escassa
habilitat en l'ús de les metàfores,
tenien una fixació manifesta
amb la geografia de l'una, grande y libre.
Ignoraven el que els xiquets intuíem perquè en els nostres mapes
(muts, físics o polítics) mai no apareixia el lloc on vivíem, amb
els seus pobles i rius i
serres, els noms del seu
paisatge ni
el color de la seua
greografia humana, cultural i lingüística: pures abstraccions
captades a vol d'ocell, sense matisos, símbols d'una realitat o una
ficció muda, construïda, autoreferenciada, impossible. La guerra
propagandística dels mapes ha continuat a
l'Espanya de les autonomies (i amb les intocables províncies), amb
colorets i banderetes, i, sobretot, amb els anomenats mapes del
temps, autèntica prova del nou de la constricció mental i la
voluntat de posar portes al camp fins en assumptes
meteorològics,
transfronterers
per naturalesa. En fi, que plou a Espanya (o al nord o al sud-est,
etc.), encara que a Alcoi lluesca un cel sense fissures i a Gaianes
caiguen pedres com taronges. Amb tot, m'agraden els mapes, m'hi
passaria hores, i les seues formes abreujades, els plànols, els
croquis. Són una forma d'avançar-se al viatge o de substituir-lo,
de llegir la realitat de moltes maneres, d'abandonar-se
a la il·lusió de la ubiqüitat: ser a tot arreu i alhora (o quasi).
Dis-me què pintes en un mapa i et diré qui ets i
com penses. I si són bons per entrar-hi, també ho són per
eixir-se'n i construir-ne de nous, amb noves dades, possiblitats i
perspectives. En el mapa emmudit, per exemple, dels Països Catalans
(que haverlos haylos)
s'ha plasmat aquests dies a Vilaweb una
informació ben patida i coneguda però que amb l'ajuda dels
mapes
econòmics
adquireix inestimables virtuts
didàctiques. En creixement
del PIB, 3,3 dels Països Catalans front al 2,9 d'Espanya;
en inversió per habitant (dades de 2014), 156 euros al País
Valencià, 145 a Catalunya i 124 a les Illes Balears front a la
mitjana espanyola de 242; en tant per cent de funcionaris, 12,25
(PV), 9,79 (Cat) i 12,52 (IB) front al 28,68 d'Extremadura o el 18,51
d'Andalusia; en dèficit/superàvit fiscal, -6,32 (PV), -8,7 (Cat) i
-14,2 (IB) front al 17,78 d'Extremadura o el 7,57 de Galícia. En fi,
perdone vostè tantes dades, però quan els mapes parlen…
I diuen que els Països Catalans no existeixen...refotuda realitat.
ResponEliminaSí, és curiós: no existeixen però hi són. Tot al capdavall és qüestió de mapes. Una abraçada.
ResponElimina