Fràgil memòria

Llig d'arrapa i fuig (hi ha notícies sobre les quals cal passar-hi de puntetes) que l'expresident i gairebé extot de Castelló, Carlos Fabra, té cinc dies per entrar voluntàriament a la presó. Això de voluntàriament és llicència poètica o eufemisme jurídic, perquè el cas és que hi ha d'ingressar forçat per una sentència inapel·lable. Siga com vulga, em jugue unes cerveses que aquestes vacances pagades no seran, amb permís del castigat fetge del reu, gaire llargues, vista la manera com la rovellada balança de la justícia espanyola sol pesar els peixos grossos i els peixos menuts. I Fabra ha estat i és, des del segle XIX si més no i a través de les successives transfusions sanguínies dels avantpassats, tan eficaces, un dels peixos més grossos de l'aquari del poder de la corrupció i viceversa, per molt que ara el trobem en hores baixes. Per començar, sembla que el pres pot triar la presó on serà internat, cosa que normalment no poden fer els peixos menuts, per molt insignificants que siguen els seus delictes (i ho són sempre en comparació als dels peixos grossos: qüestió de grandària). I sembla també que posats a triar, l'aplaudit, aclamat, abraçat i adulat personatge que ara eviten les rates del vaixell que s'enfonsa ha triat Madrid, destinació vocacional de tot polític valencià amb el pedigrí de don Carlos, encara que siga per la porta falsa. A més, la seua hereva Andrea Fabra, diputada pel terç familiar que va eixir del gris anonimat de butxaca plena al crit «¡Que se jodan!» contra les víctimes de les retallades de 2012, hi té el pessebre des de fa anys, així com moltes amistats del famós delinqüent. I com que no és probable que el veïnat de la residència on anirà a parar d'ací a pocs dies, malgrat tot, li organitze les festes de benvinguda, els besamans, les inauguracions d'aeroports i els sopars de llepaculisme a què tan donat era quan se la campava lliure i perdonavides per l'extensa geografia de misèria i corrupció que tan febrilment ha ajudat a col·locar en el mapa (se'n recorden?), don Carlos pensa dedicar el seu temps ombrívol a la redacció d'unes memòries. Ignore qui serà l'encarregat de posar en net tan laberíntica i fosca biografia ni a quin preu (descartades, per qüestions de raça i ofici, les aptituds redactores de l'afectat), però no tinc cap dubte que aquesta amenaça o broma de les memòries, més enllà dels beneficis crematístics que en deu pensar traure el signatari, només tenen un objectiu: la desmemòria. O potser podem esperar-ne alguna mena de venjança entre sequaços, tan habitual en les famílies mafioses? Si no sabéssem que el silenci sempre té un preu, els beneficis d'una estada de luxe a la presó, l'escurçament de la pena, la centrifugació de delictes no jutjats, la condonació d'un deute estratosfèric, la protecció d'un estat còmplice de peixos grossos, potser fins i tot l'animaríem a escriure les anunciades memòries. Però ens temem que l'autèntica memòria, la que posa negre sobre blanc tantes malvestats no privatives d'aquest individu, camina per unes altres avingudes. Feina tenim a trobar-nos-la de cara per aprendre'n totes les lliçons del que no pot tornar a passar si volem remoure aquest fangar i convertir-lo en terra fèrtil de democràcia. Girar el full de la història passa per escriure amb rigor totes les paraules d'una memòria sempre segrestada, entre reixes o a plena llum del dia. Perquè quan la memòria és fràgil només pot portar a carrerons sense eixida. Més val que no la deixem en mans de poders aliens i alienants, com sempre ha estat i és el de don Carlos Fabra i companyia.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de novembre de 2014.]

Llibertat pregunta

Juan Gelman, Hoy. Visor Libros, Colección Visor de Poesía núm. 872. Madrid, 2014.

· · ·

Cada vers de Juan Gelman (Buenos Aires, 1930-Mèxic DF, 2014) és una fiblada de llum, un eco que persisteix molt després d'esvaït el dia. Navegar aquestes aigües torrencials porta a la terra ferma i tremolosa de la incertesa, a la selva incandescent de les preguntes, a la utopia d'un món que proporciona microscopis per mirar el món, a la presència de l'absència, al color pàl·lid del dolor, a la resistència de la paraula que frega, com ningú, com cap altra, les vores de l'indicible. Datat entre l'any 2011 (el de la publicació del seu llibre immediatament anterior, El emperrado corazón amora) i el 2014, el de la seua mort, Hoy ha nascut destinat a convertir-se en el testament poètic de l'autor, un dels autènticament grans de les lletres contemporànies. És i no és una simple qüestió de dates, però, és i no és l'abraç definitiu de la seca que passeja sovint per aquests poemes ("Pensar la muerte cambia a la muerte", VII), és també l'extensió i el pes d'aquest darrer llibre en el munt de volums de la seua obra, la fulguració de tots els temes, motius i recursos que fan originalment vella la seua poesia sense temps i, tanmateix, d'avui mateix, un avui de sempre alçant-se tossut des dels mais. Els 297 poemes d'Hoy escapen subtilment a la imprecisa denominació de poesia en prosa, perquè si bé, com en d'altres treballs precedents de Gelman, n'imiten la forma externa, la disposició sobre el paper que no es trenca en versos i que discorre a caixa plena justificada, el ritme intern, la calculada distribució sintagmàtica, l'ús ben mesurat del punt, la coma i la barra (tan present en la seua obra) i la concatenació trepidant d'imatges que arranquen nous sentits del dir, s'allunyen significativament del bon sentit (en primer lloc gramatical) que sovinteja en el país de la prosa més convencional. Fet i fet, Gelman i poesia en estat pur, les subversions que tenen arrels en el lunfardo bonaerense i les formes de la poesia cantada (el tango, la milonga...), aquells volvidos, moridos, rosas detenidas en lo que no vinió, que expressen l'aposta des dels inicis de l'autor per una poesia que entén el seu compromís social i revolucionari, sobretot, en la cerca d'un llenguatge d'inspiració col·loquial que torpedina des de dins el poder de la paraula envasada en els discursos del poder. Com els seus més o menys coetanis de Sud-amèrica, principalment, Nicanor Parra, Mario Benedetti, Eduardo Galeano, Gonzalo Rojas, Lezama Lima o José Emilio Pacheco, creadors que brillen a una gran altura i que han deixat en la seua insignificància la majoria de les polèmiques a compte de la poesia social que a l'altre costat de l'Atlàntic foren moneda corrent i encara cuegen.

Amb més explicitud que en llibres anteriors, al costat dels motius recurrents de l'absència, marcada amb ferro roent per la múltiple tragèdia familiar, les constants reflexions poètiques sobre la poesia i el llenguatge (significativament el darrer poema del llibre, l'únic que té títol, fa així: "¿Y // si la poesía fuera un olvido del perro que te mordió la sangre / una delicia falsa / una fuga en mí mayor / un invento de lo que nunca se podrá decir? ¿Y si fuera la negación de la calle / la bosta de un caballo / el suicidio de los ojos agudos? ¿Y si fuera lo que es en cualquier parte y nunca avisa? ¿Y si fuera?"), Hoy furga en les entranyes del capitalisme amb l'acer esmolat de la paraula i regala el clam contra la fam, la pobresa i totes les indignitats programades dels nostres dies: "La eternidad es una idea violenta / capitalista / acumular futuro", X, "El capitalismo se olvidó de la fiesta", XXII, "la pasión escribe sitiada por la desdicha general", XLII, "El capitalismo quiere que te olvides de ti", XLIX. I ho fa des de la consciència que "Dios se fue al vacío que dejó su muerte".

En Hoy Gelman ha deixat escrit l'estupor del seu temps amb la neta cal·ligrafia d'un grapat de fermes esperances. I amb elles ens arma les sublevacions: "Desátense la furias del jodido para que el cielo cambie de color y crezcan las magnolias que nadie pudo imaginar. Que se vengan abajo los patrones de la angustia mundial, la luz de sangre que mancha las piruetas del comer", CCLXXXVII, "Hay que barrer el mundo en sucio estado / otra vez ponen huevos de serpiente / viejos", III.

[Publicat a Saó núm. 398, novembre de 2014.]

Parrús

De tots els polítics valencians és Alfonso Rus el que més podria assemblar-se a la difunta i plorada Cayetana Fitz-James Stuart y Silva, àlias Duquesa de Alba. No per la noblesa d'esperit que se li atribueix a la no sabem quantes vegades Grande de España, ni per la noblesa nobiliària que rubriquen innombrables títols i els més de vint noms amb què fou batejada l'aristòcrata senyora fa vuitant-vuit anys. Però si canviem ducats, comtats, marquesats i tota la pesca pels càrrecs públics (així se'n diu en democràcia, quines coses) que amuntega el nostre prohom, don Alfonso no es queda curt, malgrat la talla: alcalde de Xàtiva, President de la Diputació de València, Diputat de les Corts Valencianes, president provincial del PP, de la Mancomunitat de la Costera-Canal, del Consorci de les Comarques Centrals i del Club Esportiu Olímpic de Xàtiva, i potser algun altre. Afegim-hi els negocis privats, tan necessaris quan es vol portar a casa un jornal digne, i la seua condició d'exbaterista d'un grup de més o menys rock, que també hi compta. Alfonso Rus és el paradigma d'aquells polítics de sang i fetge que tant abunden a la nostra terra i que van aprofitar molt bé el revoltim de la transició (ehem) democràtica per fer carrera, com Carlos Fabra, ara caigut en desgràcia des del pedestal més alt. Polítics, doncs, de camisa descordada i llengua solteta, il·letrats orgullosos que fan professió de la burrera i es pixen en la via pública damunt qui gose contradir-los, perdonavides de taverna, cacics d'inspiració decimonònica que es mouen, com si fos casa seua, pels passadissos secrets del poder del segle XXI. Alfonso Rus, com l'altre Alfonso, Grau, mà dreta de donya Rita, hi és tothora simplement perquè li dóna la gana. I perquè li rota va concebre un concurs de Miss Espanya a la seua ciutat que fou el més semblant a una fira de ramaderia. Va prometre tornar el famós quadre capgirat de Felip V a la seua posició natural si la Casa Reial demanava disculpes per la crema de Xàtiva de 1707. Va impedir una actuació de Raimon al seu poble i en va censurar una altra del còmic alcoià Xavi Castillo. Als professors de valencià els en va dir més que a un porc perquè sabien gramàtica. Perquè li va venir de gust Franco encara és fill honorífic i predilecte de Xàtiva i va impedir un minut de silenci per un jugador de l'equip rival, el Llagostera, que acabava de morir, enèsim motiu de vergonya per qui encara la conserva. I així un llarg i lamentable etcètera que en qualsevol país democràtic li hauria costat la pell política. Segurament també perquè li passa pels ous i li sobren diners de la Diputació, ara anuncia la creació d'una televisió que pot començar a emetre el proper 1 de gener, una mena de remake a base de sofregits de festes i tradicions, gastronomia autòctona i bandes de música, pilota valenciana i oratge. Tot ben previsible, vistos els antecedents. L'invent es farà dir La DipuTV però ja corre la brama d'un nom alternatiu que segurament li escaurà més, Parrús (P'a Rus), a major glòria del seu inspirador. Gloriosos els temps en què el superb menyspreu dels del pedestal trobava la rèplica en la digna mà anònima que capgirava els quadres de la història i llavors, entre plors i gemecs, la gent es feia un fart de riure contra l'estúpida flatulència dels poderosos!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 22 de novembre de 2014.]

2014 Una Odissea de l'Espai

Després de deu anys viatjant pel no-res interplanetari, el dimecres 12 de novembre la sonda Philea, a les 17.03 hora terrestre, va aterrar (com si diguérem) damunt el cometa 67/P Churyumov-Gerasimenko (àlias Txuri, nom que s'assembla molt a la paraula blanc en basc). Situat a 510 milions de quilòmetres de la Terra, el susdit cometa, que té la forma d'un ànec (sic) de goma, fa 4 km de diàmetre màxim, està constituït per 10.000 milions de tones de massa i vagareja pel Sistema Solar a 65.000 km/h. És la primera vegada que una sonda espacial arriba a un cometa. L'exitós experiment científic, malgrat que és més que improbable que hi trobe el Petit Príncep de Saint-Exupéry amagat en alguna escletxa o cova de la gran roca, permetrà arreplegar dades molt valuoses sobre l'origen del Sistema Solar i potser, un colp analitzat el material que l'integra, restes de la matèria orgànica responsable de la vida. Un pas petit per a l'home però un pas de gegant per a la humanitat. Quasi al mateix temps, en un minúscul país d'un lloc remot de la galàxia, uns polítics sense vergonya pròpia ni aliena posaven en marxa un projecte de proporcions no menys odisseiques (amb permís del diccionari). Després d'un viatge de més de vint anys des dels abismes del no-res fins a les més altes cotes de la misèria, la sonda especial Embolicaquefafort, llançada des de la plataforma Llei de l'Embut de la Majoria Absoluta dissenyada per un equip de corruptes ple d'imputats, està a punt d'aterrar (com si diguérem) en el cometa 9/N Identitat Valenciana. L'objectiu de la missió especial, segons afirmen els màxims responsables de l'expedició interestel·lar, no és altre que analitzar i definir amb tots els ets i els uts la natualesa dels materials orgànics i inorgànics que componen aquesta formació rocosa que es desplaça en caiguda lliure per l'univers, obeint el pur instint gravitacional, i que han batejat amb l'eloqüent nom de Senyes d'Identitat Valenciana, abans el susdit cometa no desaparega dissolt en el cosmos, amb una llarga cua brillant de renúncies clamoroses, absorbit per altres cossos celestes de major envergadura. La resposta a tots els misteris que la història del petit cometa planteja no tardarà gaire a veure la llum legislativa. De fet, els més aguts enginyers autòctons ja avancen hipòtesis plausibles sobre la díscola identitat: una mixtura de festes de guardar, eventos estúpids, processons solemnes, gastronomia exuberant, passions taurines, traca i falles, moros i cristians i meravellosos paisatges desolats juntament amb altres components de més difícil catalogació, com ara la llengua en què s'expressen alguns indígenes irreductibles i la filiació de la qual encara és tema de dures controvèrsies. Segons fonts ben informades, els resultats dels primers experiments seran fets públics durant el transcurs d'una gala a la Ciutat de les Arts i les Ciències del minúscul país, tot i que per a això s'haurien de dissimular els estralls patits pel trencadís en els últims anys. Així parlà Zaratrusta i Al vell Danubi Blau podrien ser les músiques triades per anunciar al món el descobriment i blindatge pels segles dels segles de la identitat valenciana. Però també podria ser –com afirmen algunes veus crítiques amb el cost polític, econòmic i social de l'operació– que la sonda, amb greus defectes de fàbrica, segons que denuncien les mateixes fonts, transmetés la imatge distorsionada d'un espill còncau o convex, o pitjor, que al cometa Identitat Valenciana no hi hagués absolutament res, amb la qual cosa se n'hauria anat en orris l'enèsim intent de posar portes al camp i s'hauria posar de manifest la més clara senya d'identitat d'una classe política, la persistència en el ridícul.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 15 de novembre de 2014.]

El tren

Els tres-cents seixanta-tants quilòmetres que separen València de Barcelona són en les actuals circumstàncies una distància gairebé còsmica que el més recomanable és cobrir en tren. A  l'Estació del Nord valenciana comença un viatge que en poc més de tres hores ens situarà a les portes d'un futur desitjable impulsat per un present que fa temps que es pinta de gestos de llibertat, de projecte col·lectiu, d'il·lusions de canvis. Si pujar a Barcelona, que solem dir a Alcoi, sempre ha estat com travessar el túnel del temps (i no sempre cap al futur), fer-ho a dos dies de la votació del 9N brinda l'oportunitat de participar en una festa de la democràcia —ni que només siga com a mers còmplices i observadors actius—, l'escac més important que s'ha plantejat a l'Estat i a l'estat de coses de la transició ençà. Tot, però, penja encara d'un fil: d'una banda la manifesta voluntat de votar dels catalans, de l'altra el vell xaruc i malcarat brandant l'amenaça amb el paraigua d'una legalitat injusta. L'obcecació de Rajoy i de tot el que ell representa, inclosa l'abassegadora majoria de mitjans de comunicació espanyols, ha convertit la lluita pel dret a decidir i la independència en la defensa de llibertats bàsiques en democràcia com la de participació, expressió o pensament. No sabem quina carta es guarden els servidors de l'Estat a la mànega ni què faran al remat aquest diumenge. Usar-hi l'as de bastons convertint un cos o altre de les forces d'ordre en furtaurnes o processant el president Mas, entre altres possibilitats, davant els més de sis-cents periodistes internacionals acreditats per al seguiment de la consulta, potser frustraria la votació i seria una demostració de qui mana ací i com, però tot això no faria sinó donar noves ales al procés, ara internacionalitzat en termes de confrontació entre la voluntat democràtica d'un poble i un Estat (més) autoritari. Mentrestant el tren avança, el paisatge es transforma sense canvis bruscos, sempre paral·lel a la mar, anem entrant en un futur que als valencians els provoca indiferència, en la majoria dels casos, però també singulars simpaties. Entre aquests darrers n'hi ha qui especulen sobre possibles efectes col·laterals que situarien el País Valencià en el punt de mira de les represàlies per la fuga de Catalunya. No veig, sincerament, què més ens pot caure que no ens estiga caient ja o ens haja caigut abans, però no se sap mai. Per als optimistes del tren, entre els quals em compte, diumenge, si la consulta és significativament massiva i res no emmerda un procés fins ara impecable, hi haurà un punt d'inflexió. I les coses ja no tornaran a ser com han sigut i són, ací, allà i en el mateix tren en marxa que creua el paisatge d'aquests dos adverbis tan mudables i ens va acostant un futur que ja és a tocar de mà.

El ventríloc

El president Rajoy, amb el borum de la darrera guerra púnica encara ressonant als noticiaris, va haver d'espolsar-se per una vegada la somnolència i, mentre donava corda al seu rellotge biològic, sempre endarrerit per una abúlia misteriosa, va demanar perdó pels errors (sic) comesos. Per errors l'auditori, que en aquells moments anava per feina, com sempre, sobreentenia els casos de corrupció fins ara destapats i que esquitxen amb especial tossuderia el seu partit, les institucions de què ell és cap visible (o invisible, això va a dies) i fins el coll de les camises amb què es muda com un margalló, com aquell xapapote de filets de plastilina que ho van acabar emmerdant tot. Se li havia avançat en l'acte de contrició escènica la seua hiperactiva amiga, l'Esperanza Aguirre, de manera que ell, que assumeix com ningú el fet de ser la veu d'un amo implícit que rarament és retratat en família, a contracor i per no semblar menys (catòlic, espanyol i aguerrit) va decidir-se a publicar la ventriloquia del seu perdó. Però si ho fas com qui sent ploure, mentre et desempereseixes i fulleges el Marca o se t'escapa un rot, si ets molt bon ventríloc però un pèssim actor, és inevitable que les teues paraules exciten una mica més la indignació del personal o, en el millor dels casos, que se les emporte el vent. Perquè referir-se a la corrupció sistemàtica d'un règim que s'empara en els beneficis del poder, amb mil set-centes causes judicials obertes, cinc-centes de les quals de càrrecs públics, com errors disculpables perquè tots en cometem, és, a més de ventriloquia barata, pur cinisme, mostra del servei abnegat que Rajoy consagra als qui de veritat manen. I en aquest cas no hi pot haver mitjanies ni maldestres imitacions: s'està amb el sistema corrupte o s'està amb la ciutadania. Sobretot si s'és president d'un govern i es tenen les claus, en teoria, per acabar amb una plaga tan letal com les inicials MR dels papers de Bárcenas. La impossibilitat del règim de renovar-se des de dins i amb els mateixos impostors quedava clarament subratllada amb un perdó que, si l'acompanya el sincer penediment i després de l'oportuna penitència, potser té validesa en l'àmbit del confessionari però en la vida pública és una flagrant presa de pèl col·lectiva. A aquestes alçades de la degradació democràtica, el lladronici i la poca vergonya, això no té perdó de Déu, impossible l'ego te absolvo. Tan impossible com esperar dels socis de Camps, Matas, Fabra, Blasco, Cotino i la llarguíssima resta del santoral de la delinqüència organitzada, res més que maniobres dilatòries per continuar en el poder sota el paraigua de la Constitució, la democràcia dels seus negocis i la impotència de la població. El xapapote ja no es pot amagar sota les catifes del vell imperi. Des de Zaplana, que ho va deixar dit i gravat, sabem que aquesta gentola va venir per forrarse. I en això continua, retroalimentant el pecat amb la petició impostada del perdó, brandant el sabre constitucional contra qualsevol exigència democràtica, com ara la del poble de Catalunya, que es prenga seriosament l'escac i mat final a aquest estat de coses. O errors.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 1 de novembre de 2014.]