dissabte, 27 d’octubre del 2018

Saials. L'interès i la necessitat


El brutal esquarterament del periodista Jamal Khashoggi al Consolat saudí d'Istanbul, segons tots els indicis a mans de personal a sou del règim teocràtic de Riad, ha tornat a posar en el punt de mira els negocis que molts països decents mantenen amb una de les dictadures més sagnants del planeta. / Amb l'abstenció dels parlamentaris del PSOE i el PP l'Europarlament va votar un embargament conjunt a la venda d'armes a l'Aràbia Saudita. / La participació saudita en la guerra del Iemen, amb milers de civils morts en bombardejos indiscriminats i a conseqüència del bloqueig imposat a l'ajuda humanitària sumats a la repressió a què la petromonarquia dels Saud sotmet el seu poble (segons Amnistia Internacional almenys 147 persones hi van patir pena de mort en 2017) fan més difícil blanquejar tant de negoci tèrbol a la vista del públic. / Ni en el nom d'Al·là ni dels ingents interessos que se n'obtenen, la connivència i camaraderia amb el règim saudita (que controla també no pocs dels fils que mouen el terrorisme islamista) de molts països democràtics cada dia és més difícil de justificar. / Malgrat tot, el president de torn espanyol Pedro Sánchez defensa la venda d'armes a aquell país apel·lant als «interessos d'Espanya», fent bloc amb el PP i amb l'abstenció de Ciutadans al Congrés. / La demagògia en safata de llautó: altrament podrien desaparèixer els llocs de treball que proporcionen les fàbriques d'armes. / Ens hauria agradat sentir el mateix quan el rescat públic a la banca privada, per exemple, o els successius reajustaments industrials i agrícoles, o les pressions per desplaçar seus d'empreses fora de Catalunya o la destrucció del teixit productiu valencià o els premis al frau del Castor. Quants «llocs de treball» no s'haurien pogut crear amb totes aquelles despeses fetes, sens dubte, per «l'interès d'Espanya»? / Es parla d'interès legítim. Ho és el negoci d'armes que promociona guerres (per a què són les armes si no?) i genocidis? És legítim l'interès de la fabricació d'amiant, posem per cas, o de la tala descontrolada d'arbres, o d'empreses periodístiques que fomenten l'odi i la mentida, o…? / Amb tot, hem d'agrair al president la sinceritat, perquè ja se sap què volen dir quan parlen d'Espanya, ja se sap què signifiquen aquestes hipèrboles. Els interessos d'Espanya són, en realitat, els de les seues elits, les grans empreses que porten el negoci de l'AVE o la Fórmula I (Agag, el gendre d'Aznar) de la Seca a la Meca, la monarquia, l'Estat profund que es mou dins l'Estat superficial, tots els que s'amorren a la gran mamella del règim del 78, gestors i polítics inclosos. / Com que aquests interessos privats i privatius rarament reverteixen en l'interès general sinó que més aviat hi col·lisionen, més val que quan parlem del segon ho fem en termes de necessitat, més ajustat a la realitat. / Ells tenen interessos, és a dir, guanys, beneficis, com els que s'obtenen per les hipoteques, perquè tenen els diners, el poder i els negocis, però els altres tenim més aviat necessitats, i no únicament econòmiques ni solament bàsiques. / «El negoci no té cor, el negoci no té entranyes», cantaven Weiss i Baum en El retaule del flautista de Jordi Teixidor, ni el capital té fronteres ni vergonya. Però sí les persones, la majoria de persones. O haurien de tenir-ne –de vergonya almenys. / «L'interès d'Espanya» és realment i en bona part el que va proporcionar tants sucosos com inexplicats dividends a Joan Carles I abans i segurament a Felip VI ara, ja convertit en amfitrió que no mira pèl quan d'allotjar al seu palau (pagat per tots) el sàtrapa hereu saudita Mohamed bin Salman es tracta. Els diners i els collons per a les ocasions i per l'interès d'Espanya. / Qui ho havia de dir, un president socialista defensant l'interès dels monarques i les elits econòmiques amb les pròpies armes. / El pitjor del cas és que tal volta no pot fer una altra cosa, que està en el càrrec precisament per a això. / Amb raó Clausewitz deixà escrit que la guerra és la continuació de la política per altres mitjans. O era a l'inrevés?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 d'octubre de 2018.]

 

diumenge, 21 d’octubre del 2018

Quan diem no


L'èxit de la manifestació del darrer 9 d'Octubre a València va sorprendre propis i estranys. Certament, aplegar no menys de 15.000 persones en un context com l'actual valencià, no caracteritzat precisament per mobilitzacions i projectes socials poc o molt multitudinaris, és un fet que no passa desapercebut. Fins i tot les dues o tres cites anuals d'obligat compliment a la capital valenciana, com la que ara comentem, han anat perdent vigor. Quan els anys negres del PP, per la pressió per terra, mar i aire a què van sotmetre el país i que no va arribar a provocar (tret d'episodis puntuals contra la corrupció, per l'escola pública o durant l'efímera «Primavera valenciana») una resposta a l'alçada de les urgències. En una societat en general inerme i poc articulada com la valenciana, desinformada i cada colp més espanyolitzada (cares d'una mateixa moneda), no sol funcionar l'axioma que afirma que com més malament, més bé, regla que arreu presenta més anomalies que verificacions. En els anys de Govern del Botànic, en fi, per la desmobilització que sol provocar pensar que ja s'ha aconseguit alguna cosa, pel descans de poder respirar –amb restriccions de tota mena, no cal dir-ho– una mica d'aire net després d'anys de pol·lució pepera, pels pactes tàcits de silenci tramats des de dalt, per la manca de força dels de baix. Un parell d'excepcions de signe ben distint a la pax valentina dels últims anys em venen, però, a la memòria: la manifestació quasi espontània que va haver-hi a València la nit del referèndum de l'1 d'octubre després de la salvatge actuació de les forces repressives i l'«oficial» per un finançament més just. Entre el sí i el no, entre el no i el sí, doncs, aquest poble nostre en «perpetu estat de somnolència digestiva», com deia Fuster, una somnolència, tanmateix, sovint més narcòtica que digestiva, ja que el poder (deixem-ho així, en masculí singular) té molts recursos per administrar la dosi adequada d'opis diversos al poble. Però aquesta somnolència històrica de tant en tant els valencians ens l'espolsem amb fermesa i decisió, i no només per anar a pencar cada dia i complir amb els deures quotidians i les malediccions bíbliques sinó també per eixir al carrer a lluitar i estendre la protesta i la solidaritat. Com va passar el 9 d'octubre, una manifestació que va sorprendre a tots i que potser, si sabem aprofitar-ne l'impuls, pot marcar un punt d'inflexió. S'anunciava amb dubtes sobre la seua oportunitat entre certs membres de la comissó que l'organitza, es presentava en dues convocatòries diferenciades (la denominada unitària de la Comissió 9 d'Octubre i la dels Antifeixistes País Valencià) i, sobretot, hi pesava l'amenaça directa del feixisme local, que l'any anterior ja va intentar avortar-la i que va deixar-hi no pocs episodis de violència i agressions. Per postres, la tebiesa del Delegat del Govern, que havia permès diverses concentracions de l'extrema dreta convocades per sigles fantasmes situades estratègicament al llarg del recorregut que havien de fer les forces d'esquerra, podia fer desistir de manifestar-se el més coratjós. No sé si en la vergonyant argumentació –o excusa de mal pagador– amb la qual PSPV/PSOE i UGT es desmarcaven de la manifestació hi pesa més la misèria política del psocialisme o la demostració que l'èxit de les mobilitzacions escapa al que diguen o deixen de dir i fer alguns aparells institucionalistes. Res, doncs, no feia preveure l'èxit contra vent i marea de la convocatòria. Però la confluència de les dues manifestacions imposada pel sentit comú, el bon treball del servei d'ordre, l'inèdit zel amb què la policia –cal reconèixer-ho aquesta vegada– va protegir la marxa (el Delegat, vist com havien anat les coses l'any passat i davant els advertiments dels organitzadors, s'hi jugava el càrrec) i, sobretot, la força i determinació amb què la gent va acudir-hi i la sensatesa amb què va evitar en tot moment caure en la provocació dels feixistes, van ser els principals impulsors de l'èxit. Tothom, però, ha estat molt prudent a l'hora de valorar-lo. S'hi ha volgut veure la força reactiva de l'antifeixisme més que la propositiva de l'alliberament social i nacional, però s'oblida en aquest cas que la majoria de l'antifexisme organitzat també se situa en les coordenades d'aquests horitzons. Era molt important parar els peus al feixisme, desmuntar el relat de la seua hegemonia en la societat valenciana (quan en realitat es tracta de grupuscles molt violents però ben organitzats i que cal no menystenir; hi ha un altre feixisme, sociològic, amb aparences de tolerant i vestit de blau democràtic, i aquest és el realment perillós, el que cal véncer a força de trellat, cultura i combat). Calia eixir massivament al carrer i cridar sense por, i això es va aconseguir amb escreix. La manifestació a més era plena de gom a gom de gent jove i d'energia, elements que trobe molt significatius i que podrien apuntar a un canvi de tendència, a un punt final a certes inèrcies menfotistes molt nocives. Calia una reposta urgent a l'intent del feixisme de tornar a embolicar la troca d'aquella batalla de València que va deixar el nostre poble ple de blaus i bonys, un feixisme que s'ha de combatre amb noves armes i arguments i evitant errors passats. Però també cal passar del moviment reactiu a les propostes constructives, dels nos als sís. Perquè, de nou citant Joan Fuster i el seu Sagitari, cal fer-se sempre la pregunta: «Quan dic no, ¿a què dic sí?». Respondre-hi era i és un repte principal. Els sís implícits en alguns nos cal explicitar-los i explicar-los, desenvolupar-los i convertir-los en motors de canvis radicals.

[Publicat a llibertat.cat el 16 d'octubre de 2018.]


dissabte, 20 d’octubre del 2018

Saials. Poesia, música, fageda

Feia temps que els viatgers no es deixaven caure per aquestes comarques de la Catalunya Vella. Aprofitant la participació en el XVIII Festival Nacional de Poesia de Sant Cugat del Vallès a què ella havia estat convidada, mamprenen el breu viatge cap al nord. / La pluja, torrencial en molts moments, els acompanya durant bona part del trajecte però va amainant a mesura que s'acosten a la seua destinació. Pel retrovisor i les notícies de la ràdio s'assabenten dels molts litres caiguts al País Valencià, de petites inundacions i suspensió d'actes programats i classes en molts llocs. Les malifetes tardorals de la gota freda. / El fil conductor d'un dels actes central del festival, un recital de poesia i música dirigit per l'inquiet i multifacètic poeta Josep Pedrals, són precisament les relacions entre les dues arts germanes. De l'abstracció de la música a la concreció de la poesia o a l'inrevés, de la concreció de la música a l'abstracció poètica. El mateix Pedrals ho suggereix molt bé invertint la cèlebre fórmula: "El llenguatge és una música universal". / L'espectacle no brilla a gran altura però satisfà amb escreix les expectatives del públic, que l'ovaciona amb entusiasme. Als viatgers a més els ha brindat l'oportunitat de xarrar una estona amb el vell amic Joan Elies Adell, flamant nou dirctor de la Institució de les Lletres Catalanes, a qui no veien des de feia anys i panys. La mateixa rialla explosiva, la mateixa bonhomia una mica tenyida pels colors del temps. / A Serinyà, al Pla de l'Estany, la comarca de Banyoles, els viatgers han llogat una habitació en una masia com tantes rehabilitada per al turisme rural. Bé, no pas com tantes. Ens informa la propietària que el pare, un senyor de Barcelona, la va adquirir fa una cinquantena d'anys i que l'origen del mas es remunta al segle XII. El primer que crida l'atenció dels viatgers és un magnífic Sant Jordi modernista pintat sobre noble fusta llaurada que presideix una de les moltes estances de la casa. / Poesia, música, fageda. El bosc d'en Jordà, a tocar d'Olot, la capital de la Garrotxa, era l'altre gran objectiu de l'escapada. / El conegut poema de Joan Maragall "La fageda d'en Jordà" inscrit en una làpida i un monòlit dedicat al poeta presideixen l'inici d'un dels itineraris per aquests antics volcans que ara poblen els faigs en companyia de roures, grèvols, freixes, aurons i molts altres arbres. / A la fageda li falten potser un parell o tres de setmanes per atènyer aquella coloració tardoral que converteix el bosc en una gran simfonia de formes i colors. Però ha plogut tota la setmana i les fulles formen un tapís suau sobre la terra xopa. Les arrels dels faigs, que cal evitar perquè són molt esvaroses i per no ferir-les amb les botes, hi sobresurten formant de tant en tant escales naturals, esquelets vegetals, serps quietes. La molsa cobreix totes les pedres, grans i lleugeres, d'origen volcànic. Camins vorejats per parets de pedra seca, cel de fulles que tamisen la llum, branques que suren en l'aire net. / No ha estat l'ansiada explosió dels grocs, però el bosc ens ha regalat la seua música callada, la seua poesia sense paraules. / Un altre groc de lluita i esperança ompli els pobles per on passem, Olot, Esponellà, Crespià, Melianta, Sant Julià de Ramis, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Besalú... / Cada nom té la seua poesia, la seua música, el seu bosc per descobrir. /  L'any 2002 ell va titular una antologia de la seua poesia Música del sentit. També volia dir tot això.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 20 d'octubre de 2018.]

dissabte, 13 d’octubre del 2018

Saials. El rei reprovat

Si les monarquies, fins les més respectades, glamuroses, neutrals i sotmeses a un control democràtic més rigorós (pense en Gran Bretanya, Holanda o els regnes escandinaus) són avui pura arqueologia, què direm d'una monarquia que és continuació natural del règim franquista, que s'ha demostrat corrupta fins a les celles, amb tendència a immiscir-se en els afers públics bufant sempre a favor de qui més mana, que gaudeix per llei d'inviolabilitat i no està subjecta a cap tipus de responsabilitat? / L'endemà del referèndum de l'1 d'octubre de 2017, Felip VI va eixir a la televisió amb cara de prunes agres per beneir la violència exercida per les denominades forces de seguretat contra els ciutadans de Catalunya que defensaven les urnes. Aquell dia insòlit el rei va aconseguir almenys dues coses: passar-se la (seua) Constitució per l'entrecuix abandonant la funció d'àrbitre i guanyar-se a pols l'enemistat per a sempre de la majoria del poble de Catalunya (i de fora de Catalunya). Un rei convertit en hooligan que entona l'himne de l'A por ellos és alguna cosa més que arqueologia, és un disbarat, una injustícia flagrant. / Pressionat o no per les obscures forces del poder del qual forma part o actuant per iniciativa pròpia, Felip VI el Preparao va declarar aquell dia de fet la independència de Catalunya. / A l'arqueologia el que és de l'arqueologia, a la democràcia i les llibertats, el dret a decidir el que més convinga, sense prerrogatives d'inviolabilitat ni irresponsabilitats de cap mena. / Afegim-hi tot l'historial que acumula la infausta dinastia dels Borbons, les aventures crapuloses del pare per les quals va haver d'abdicar in extremis, el negoci de les armes amb dictadures àrabs, els milions amassats no se sap com (però se sospita), la delinqüència organitzada del clan que té el gendre en presó d'or i la infanta fresca com una lletuga. / Un parlament democràtic és l'òrgan on resideix la sobirania del poble que l'ha elegit. Les seues declaracions no tenen conseqüències jurídiques però són d'una importància política enorme. El Parlament de Catalunya ha reprovat el rei Felip VI pel seu paper en el conflicte (incloses les telefonades a grans empreses per sabotejar l'economia catalana amb la retirada de fons bancaris i el trasllat de seus) i ha demanat l'abolició de la institució. És un acte conseqüent i de pura responsabilitat democràtica. / Ho ha fet amb els vots de Junts per Catalunya, ERC i els Comuns la vespra del 12 d'octubre, Dia de la Hispanitat, que és continuació del seu precedent, el de la Raça. / Com sol passar en aquesta Espanya que només s'escandalitza quan li convé (quan convé als remenadors de les cireres del poder), no han faltat amenaces de llançar la declaració als gossos judicials, que sempre mosseguen pel mateix costat. Insisteix Sánchez en la línia inaugurada per Rajoy i el PP: judicialitzar la política. Les veròniques pel diàleg que sol executar al mig de la plaça són per entretenir l'afició, un passatemps mentre es prepara l'anhelada estocada. /Quin paper històric el del PSOE, salvar la monarquia, salvar el règim podrit del 78, l'estat de coses i privilegis, la inviolabilitat i la irresponsabilitat! Què hi ha darrere el tarannà i les formes? El PSOE no és alternativa, sinó part del problema. / Però els xicons de Podemos han anant sol·lícits a aprovar-li els pressupostos (que no inclouen cap de les reivindicacions valencianes, dit siga de pas). / Fa tot l'efecte d'una comedieta que es repeteix eternament, un teatre d'ombres que es projecta en les parets mediàtiques mentre va eixamplant-se l'aluminosi del mur a l'espera de la gran solsida. / Algú a Espanya té una idea, a banda el truculent himne borbònic de l'A por ellos i la via judicial i la negació arterosa dels drets democràtics?

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 13 d'octubre de 2018.]

dissabte, 6 d’octubre del 2018

Saials d'octubre


Parlen més de setembre, per allò del final de les vacances, però octubre és l'autèntic mes dels retorns. Setembre, quan érem infants, encara ens concedia una treva, un ajornament que sovint tenia la forma de tempestes plenes de fulgors, esclats i aigua a dojo. Ja fa molt que això es va acabar, aquesta indulgència de l'estiu que es resisteix a anar-se'n, per la mania de tenir-nos controlats i ocupats en l'agredolç refugi de l'aula. Octubre, però, és l'arribada de la fresca i de la caiguda de les primeres fulles mortes, i ja serà per sempre més quan ens va dir adéu Charles Aznavour. Octubre és també el mes de la fugida, de girar cantons. / Somnie que travesse a poc a poc la Fageda d'En Jordà, a la Garrotxa –on no he estat mai–, i que camine per Fredes, la Font Roja o a la vora del riu Esk, a Escòcia, a tocar dels faigs, sobre una catifa de fulles mortes, humides, amb la remor de l'aigua, corrent amunt. / El 9 d'octubre de 1977 es van manifestar a València unes 600.000 persones per reclamar l'estatut d'autonomia. Uns dies abans, a Alacant, moria assassinat Miquel Grau a mans del feixista Miguel Ángel Panadero Sandoval. En vista de la inesperada mobilització popular, l'enginyeria de l'estat posaria en marxa l'anomenada Batalla de València, que ens va deixar una autonomia descafeïnada, una entronització sense precedents de la burrera i la immundícia social i solsides estructurals que encara perduren. / Octubre torna, amb les seues dates, les seues insistències, les seues febleses. Quaranta-un any després de l'efemèride de 1977 costa afirmar que la pervivència, en termes nacionals, culturals i polítics del País Valencià estiga assegurada. La pax romana a què alegrement es van plegar sectors hegemònics de l'esquerra, com a efecte col·lateral d'aquell fracàs, com a coartada per tocar mareta de poder, va deixar uns quants cadàvers a les cunetes del país: una consciència de valencianitat en retrocés més enllà del simple folklore, molts pals a les rodes de la normalització del català, uns noms agranats –els noms amb les coses– cap a l'oblit que ja defugen dignes usuaris d'altres temps, un curtcircuit molt ben programat dels vincles que uneixen ambdós costats de la Sènia (i més ara: cal evitar com siga el contagi de la grip revolucionària democràtica de Catalunya), una creixent marginació de la cultura no embadalida en ofrenes a uns o altres ni subvencionada, una benedicció panxacontenta de la incultura com a forma de submissió imposada, un interès a allargar l'anorèxia de la societat civil valenciana. / Torna octubre amb l'amenaça d'un feixisme que sempre ha estat l'amo del corral i del carrer, engreixat a l'ombra del poder més sinistre. Torna el blaveram a enlletgir i impedir si pot el reviscolament sempre ajornat, sempre en la corda fluixa, d'aquest poble. Noséquantes contramanifestacions fatxes imprudentment permeses per la Delegació del Govern Espanyol per a la vesprada del 9 d'octubre. / I malgrat amenaces i desistiments, febleses i confusions, mirarem l'ampolla mig plena, eixirem una vegada més al carrer, amb «llum als ulls i força al braç», «en senyal de germandat», «en senyal de llibertat», sabent com sabem que després de tardor i hivern, primavera i estiu ens esperen. I torna a començar l'octubre que va fugint-se'n per badalls de llum i d'ombra.

[Publicat per Tipografia La Moderna el dissabte 6 d'octubre de 2018.]


dimarts, 2 d’octubre del 2018

Viure no és necessari, caminar sí


És Plutarc, en Vides paral·leles, qui atribueix al general romà Pompeu la màxima Navigare necesse est, vivere non necesse («Navegar és necessari, viure no»). Des de Jason i els Argonautes o la Lliga Hanseàtica, que diuen que la tenien com a emblema, fins a Pessoa, que oportunament transforma «navegar» en «crear», i Caetano Veloso, que compon una bella cançó amb els versos del portuguès, i unes quantes ramificacions més (a mi em va arribar de la mà de l'heterònim de Pessoa Bernardo Soares, el sedentari de la baixa, i de l'amic Josep Mir, que titulà amb ella un llibre de poemes en 1986), la frase ha fet fortuna com a símbol del viatge. Com totes aquestes càpsules de saber i tots els versos que realment valen la pena, la sentència se sosté sota la forma enigmàtica de la paradoxa. Que potser navegar no és al capdavall viure, una forma si més no de viure –ens preguntem perplexos en la nostra ingenuïtat? I en verbalitzar la pregunta, intuïm la resposta: no, és més important navegar que viure. O viure no val la pena si no és navegant. O no navegar és com estar mort. Etcètera. Cal complir amb el deure fins i tot posant en risc la pròpia vida, que és el que sembla que Pompeu estava dient als seus homes per animar-los a embarcar-se enmig de la tempesta. Navegar, viatjar, caminar… Sinònims de moviment, de canvi, d'aventura. I del deure militar de Pompeu a l'íntima convicció, al propòsit personal, al compromís ineludible que reclama una altra cèlebre màxima, «Coneix-te a tu mateix», llindar necessari de tota saviesa, primer impuls per a la gran aventura, premissa de l'oracle, camí de futur que es fa trepitjant cada present.
Heus ací, doncs, València-Toledo paso a paso, un llibre viscut i escrit pel caminant Luis Antolín, navegant de mars profunds, intens viatger del moment. Amb ell el nostre amic respon a la crida ancestral, tan humana, que agermana viatge i paraula. Perquè quan l'home va començar a construir-se a ell mateix (un camí que no acabarà sinó en el darrer alè humà, perquè la vida és essencialment transhumància) i va decidir abandonar el bressol africà i escampar-se pel món, inventava probablement dues coses alhora: el viatge i el llenguatge. Molt s'ha escrit de com el nostre cervell va anar modelant-se amb l'ús de les primeres eines, per tallar, per ferir o fer foc. ¿Tot això hauria estat impossible sense moure's del mateix lloc, més o menys confortable, sense la «invenció» del viatge? ¿I si el viatge no hagués servit per transmetre, a través de la paraula, les aventures viscudes, per fantasiejar una miqueta sobre els animals vistos o els llocs visitats, per acumular més i més informació? ¿I si després dels perills de la caça o de les jornades de recol·lecció de fruits, a la vora del foc els homes no haguessen inventat la «literatura»? Contar allò viscut, amb els obligats pessics de sal subjectiva que demana tot llenguatge, assegurava la possibilitat de reviure les aventures, de traure'n lliçons i ensenyances, de descobrir nous matisos inspirats pel relat mateix, d'alçar la memòria del viatge compartit, de traduir a paraules totes les meravelles vistes, de representar (és a dir, tornar a fer present) davant els altres el sentit del propi viatge.
És viatge allò que no pot ser dit? No és en l'esforç de dir-lo que el viatge existeix? No vivim, com deia García Márquez, per contar-ho? «De contar-ho a passar-ho», diuen al meu poble, amb la qual cosa no només s'afirma la distància entre viure la experiència, amb els seus perills i trasbalsos, i contar-la als altres sinó també la importància que per als humans té poder compartir-la –insistim, a través del llenguatge i només a través d'ell (amb succedanis com el de la fotografia a què després al·ludirem). Que pocs viatjarien si sabessen que el seu viatge no deixaria rastre, que no podria ser llegat als altres. Caminar és necessari, viure no. Conèixer-se caminant, canviant de paisatges, és sovint reconèixer-se, buscar-se en l'alteritat, en tot allò que en rigor no sóc jo per veure i viure precisament què és el que no canvia (com volia Octavio Paz) en els meus canvis. Eixim al món per descobrir el món i només ens trobem amb nosaltres mateixos, això sí, enriquits en el contacte amb ell, en el diàleg inesgotable amb les coses que ens envolten, els llocs i les persones que ens trobem en els rics espais transfronterers on es parlen totes les llengües, jugant entre el dins i el fora, vagant pels tres temps possibles, anant d'un lloc a un altre. ¿Eixiríem a viatjar sense la més o menys certesa de poder tornar (i contar-ho)? «Volta el món i torna al born», diem en català. En un relat que vaig demanar fa molts anys als meus alumnes, un d'ells imaginava que una nau extraterrestre el convidava a fer un viatge intergalàctic. La resposta de l'alumne-protagonista, de tan senzilla i sincera, em va commoure: «Jo, si he de tornar, vaig».
València-Toledo paso a paso és en certa forma l'acompliment d'un cicle, el tancament (ni que només siga provisional: tot és provisional, tot és un viatge) d'un cercle vital. Vist així, vist a peu i pas a pas, Luis desfà el camí que el va dur al País Valencià molts anys arrere. El turista, generalment, viatja per allunyar-se d'ell mateix agafant-se a les mateixes rutines que l'encadenen a casa. Vol trobar el mateix plat que menja cada dia. Torna del seu viatge amb una col·lecció de fotografies fetes a l'atzar, com trofeus de caça, però la seua aventura asèptica i superficial. Si la seua vida ha experimentat algun canvi, no està capacitat per percebre'l, només vol reafirmar-se, no aventurar-se en el bosc de les preguntes i els dubtes. El caminant en canvi es busca a ell mateix en el paisatge que va recorrent pas a pas i busca també els altres, escolta les veus que s'acosten i s'allunyen, les paraules que realment signifiquen, que només poden dir-se enmig del silenci. El bon caminant, com en la cançó de Silvio Rodríguez, intenta el difícil equilibri entre el pas i l'horitzó per no perdre's en el camí. Però ve que s'hi perd a voltes, i en la pèrdua experimenta la possibilitat de retrobar-se un mateix en el camí. El camí és la vida, visitada per diverses veus (en el llibre de Luis, les notes apressades, les descripcions del paisatge, la informació botànica, el manual de consulta, els dibuixos i els esbossos, els aforismes i poemes, l'única certesa que ens és donada: «Sóc ara i ací, distint i idèntic a cada pas»), travessant les diverses circumstàncies del camí, el camí que es diu a ell mateix, el camí que parla del camí: literatura. Posem-hi de viatges, posem-hi del viatge de Luis, a peu, de València a Toledo i per paratges de Burgos, del 24 d'abril al 13 de maig i del 5 al 7 de juny de 2017. Un tram de la vida sostret a les ungles implacables de l'oblit. Els qui hem acompanyat moltes jornades aquest caminant (en el meu cas al llarg de 35 anys) trobem en el llibre que avui presentem un munt de suggerències i coneixements. Sense recargolaments superflus, crec que Luis s'hi ha donat sencer i pas a pas, hi ha donat el millor d'ell mateix: la curiositat invicta que alimenta la capacitat d'observació, la sensibilitat per llegir el paisatge, la fraternitat ociosa, el desfici creatiu, l'impuls del qui es cansa i no es cansa, la fe de vida, la il·lusió que el joc del camí mai no s'acaba. Qualsevol lector trobarà en aquestes pàgines el testimoniatge senzill, sincer i impagable, escrit pas a pas, d'una aventura alhora rabiosament personal però transferible, íntima però socialitzada gràcies a l'esforç de lucidesa que en el fons és tota paraula. Gràcies, Luis, per obrir-nos noves rutes, per acostar-nos l'alè de camins mai abans trepitjats. I per haver portat una mica de cada un de nosaltres en la teua motxilla.

[Text llegit al Centre Cívic del Port de Sagunt l'1 d'octubre de 2018. Post número 501 d'aquest blog, que inaugura la secció "Fora de sèrie".]

 [Luis Antolín en una excursió per la serra d'Espadà allà per l'any 2005.]