Els noms i les coses dels noms

Pere Salinas i Joan Navarro, Grafies. Incisions, Editorial Editilde amb la col·laboració de sèrieAlfa.art i literatura, València, octubre de 2010. Pròleg de Gemma Gorga. Traduccions: Octavi Monsonís (espanyol), Elisa Andrade (portuguès), Adela Gato (francès) i Pilar Segarra (anglès).

Dos anys després d'aquell treball de correspondències entre el pintor Pere Salinas i el poeta Joan Navarro que fou Atlas, vet ací impresa, en el present llibre, la darrera incursió pel camí del diàleg a través de les fecundes terres transfrontereres de l'art. A diferència d'aquella proposta –un intercanvi sostingut en el temps de preguntes i respostes que engendraven noves preguntes i respostes–, Grafies. Incisions parteix del treball plàstic inicial de Salinas i culmina en els poemes de Navarro elaborats just un any després. Per continuar amb la metàfora epistolar diríem que la d'ara és la lletra poètica que Navarro escriu en contestació a la carta pictòrica de Salinas, dividida en les divuit incisions que mantenen la correspondència amb les divuit grafies del pintor. Però més enllà del tempo i seqüenciació d'ambdós treballs, i gràcies a la disposició en paral·lel de les dues escriptures, el resultat d'aquest diàleg és idèntic en els dos casos: les dues veus, els traços dels dos artistes, són perfectament audibles i visibles, com a formes específiques d'expressió, en la fecundació recíproca i en l'amplificació de sentits que suposa tot diàleg autèntic.
Ens trobem d'entrada amb la deliberada voluntat de transgredir les convencions més superficials de les arts respectives en el sentit del títol (que es cenyeix a aquella descriptivitat tan usual en moltes propostes plàstiques i no pocs treballs poètics), una mena de sinestèsia o transferència metafòrica entre la pintura i la poesia, sense que la maniobra, a la vista dels resultats, signifique cap mena de renúncia a l'essencial de cada modalitat artística i sí una obertura de possibilitats temàtiques i expressives. Així, Salinas escriu les seues pintures traçant símbols fònics, grafies, i Navarro fen la matèria del sentit amb l'instrument tallant de les seues paraules: incisions. La impressió de la forma de les lletres és tan visible en els quadres de Salinas com audible en els poemes de Navarro ho és la presència de l'element matèric.
Com en altres llibres de Joan Navarro (pense ara en el seu darrer treball A deslloc), el llarg poema inicial es pot llegir quasi com un manual d'instruccions o, millor, com un mapa que dibuixa la totalitat del viatge que són els seus poemes en prosa, l'embrió i el cos perfet, l'origen i el final, creació i dissipació, com un joc de nines russes pautat pels dos punts (realitats disposades en cercles concèntrics) i el punt, alenada entre dues analogies, el·lipsis que habiten distàncies comptades en milers d'anys llum, sincronia de l'esclat fenomenològic.
Aquest llarg poema és una paràfrasi del Gènesi. No parteix, però, de l'abans sinó del després: “Després de la paraula tot fou paraula”. Com en el relat bíblic, és a través de la paraula ja humanitzada (per “guarir-nos de la malenconia del buit”, “Pedra de betzoar per a la tristesa”), que el “garbuix de sons s'il·luminava”, que s'engendren noves paraules, “Incisions: Fornícules del no-res”. Però la linealitat de la narració, l'arbitrari ordre cronològic de causes i efectes, es trenca ací, es doblega i mira enrere, cap als imaginats moments anteriors al primer hàlit de vida, cap a “aquelles hores primeres”, “La veu d'aquella aurora”. El poema recorre el camí i el dissol; la maniobra consisteix a “diluir-se en el trànsit” i “Persistir”. Sobre l'anomenada i callada presència dels objectes, en la mudesa impassible dels processos, de sobte s'erigeix el subjecte sense nom (“No era allà, però hi era”) o viatgem una distància còsmica que ens duu a Aschenbach (el de Mort a Venècia?), a les síl·labes trèmules de Baruch (Spinoza?) o a l'Eurídice que habita el regne de les tenebres. Construccions de les paraules, trama i ordim de la memòria, “paraules que parlen d'elles i entre elles i que callen en dir-se”. Tot això després de la paraula, i gràcies a ella, coneixement i experiència, nom i cosa del nom. “I abans de la pintura”? Aquesta pregunta tanca el cercle del primer poema i obri la porta dels altres disset.
A partir d'ací, en poemes més breus, es multipliquen i solidifiquen les correspondències entre quadres i paraules, i l'exquisita selecció lèxica de Joan Navarro, que busca el grau màxim de precisió objectual en una escriptura entretallada (“Moviments del pensar”, en diu l'autor) que va donant lloc a l'emanació permanent de sentit i referències com una obra sempre oberta en la seua infinitud, es concentra i s'expandeix en l'expressió del procés, en el pòsit i la deixalla, en el sediment, en l'etern retorn dels noms a les coses dels noms: perpètua gènesi i moviment. El diàleg entre aquests dos grans artistes, per a sort de tots, continua regalant un material preciós a la nostra gana de plenitud i bellesa.

Publicat a Saó núm. 354, novembre de 2010.

El matís d'Hugo Mas

Feia estona que m'havia penedit d'anar en cotxe al concert que Hugo Mas oferí a la Sala Matisse la nit del dijous quan vaig trobar un espai miraculosament lliure en l'infinit cementeri d'automòbils de Blasco Ibáñez. El fred i els perills nocturns que assetgen el ciclista, em repetia, eren preferibles a l'estúpid desassossec de buscar aparcament com l'ase voltant la sínia. Sort que m'ho havia agafat amb temps. Quan vaig arribar al local només hi havia els instruments dels músics a l'escenari i deu o dotze matiners com jo que demanaven beguda. La sala ja era quasi plena quan va aparèixer l'Hugo i a mi encara em quedava mig gintònic. Amics, coneguts i saludats de l'artista, entre ells bona cosa d'alcoians, encaixaven i intercanviaven mots amb la concreta intensitat dels prolegòmens d'una actuació. Va pujar Hugo a l'escenari amb l'estudiat aire de descurança marca de la casa i, fetes les presentacions mentre l'orquestra escalfava motors, demanava un rom amb llima i una cigarreta. Per molt que la majoria dels congregats hi havíem anat per escoltar-lo, no és fàcil, per les dificultats acústiques del local i els confusos titubejos dels principis, captar l'atenció del respectacle d'una manera tan contundent i immediata com ho sap fer Hugo, que des de la primera síl·laba deixa clar que està disposat a seduir-nos amb el millor de si mateix, que és molt. I així fou durant un recital d'hora llarga en el qual va repassar els principals temes del seu àlbum més el regal d'un himne anarquista de Léo Ferré que ell posa en boca dels treballadors alcoians. Que l'Hugo Mas és un monstre de l'escena (per recórrer a un tòpic tan manit com indispensable) és cosa evident, com ho és la seua capacitat per liderar uns músics a qui deu bona part de la qualitat dels seus arranjaments musicals. Però la raó per la qual aquest músic-poeta, que ha assumit sense estridències els llegats més vius i imperibles de la cançó, és punt i a part en l'actual panorama rau en la saviesa amb què subministra el matís i fa rodar la seua proposta sobre l'eix de la paraula dita, cantada, recitada, mussitada, l'elegant administració dels seus silencis. L'explosió de sentits que ens va regalar a la caverna de la Sala Matisse, l'allau d'emocions amb què ens fa bategar la bona cançó.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de desembre de 2010.

                                                     Foto d'Ernest Estornell durant l'actuació a 
                                                                    l'IES F. Ferrer i Guàrdia 1/12/2010.

Nosferatu

Té mèrit que a aquestes alçades de la pel·lícula (o és més aviat una interminable sèrie televisiva?) protagonitzada pel nosferatu de Castelló, aquest monstre de l'escena encara ens sorprenga amb un nou colp d'efecte que deixa petites tantes memorables actuacions com li recordàvem. Com passa quasi sempre que la immensa figura de Carlos Fabra ocupa la pantalla mediàtica, la notícia de l'estàtua projectada per a l'aeroport de la capital de la Plana ha estat subratllada per una sintaxi que posa la carn de gallina. Els en reproduiré un exemple, possiblement millorat pel redactor del periòdic, i que siga el que Déu vulga: “Él se inspira en mí, saliendo de la cabeza de Carlos Fabra un aeropuerto”. La frase sona estranya, forçada, com d'ultratomba, però és que la destresa literària no és el plat fort dels films de terror, i menys quan el protagonista hi ha de fer a més de guionista, director i productor alhora. L'aeroport que està eixint del cap amb ulleres fosques de Fabra és, sens dubte, el de Castelló, tot i que de moment l'únic que es veu (o que no es veu) és l'empresa Aerocas i els 300.000 euros destinats a l'erecció del monument de 24 metres d'alçada i 18 de diàmetre obra de Ripollés, coprotagonista de la pel·lícula. Suposem que els avions, que hauran d'anar amb compte de no impactar contra un obstacle de tals dimensions, vindran després. De l'artista en qüestió només coneixem una mena d'aspirina amb braços i cames que presideix una coneguda rotonda de València, de manera que no estem en condicions d'avaluar-ne els mèrits, tot i que sembla, per les fotografies en què apareix vestit d'arlequí o de bufó, perfecte per a pel·lícules de vampirs especialitzats a xuclar la sang dels pressupostos. També hem vist la cara de l'estàtua inspirada en el cap d'on ix l'aeroport, una màscara mortuòria que s'ha estalviat el repte de reproduir els ulls de l'ensabonat president. En comptes dels ulls que miren, doncs, hi tindrem l'espill opac de nosferatu. Per muntar la seqüència final de la pel·lícula suggerim el conegut poema de Brossa, que li va que ni pintat: “Aquí és un home. / Aquí és un cadàver. / Aquí és una estàtuta”.

Publicat a Levante-EMT, dissabte 11 de desembre de 2010.

Els budells del poder

De les afirmacions d'Aznar al diplomàtic estadounidenc de torn que acaben de destapar els papers de Wikileaks (traduïm l'intraduïble: “Si veig Espanya desesperada, hauria de tornar-hi”), es desprenen tot de dubtes inquietants. ¿No expressa la part condicional de l'oració més aviat un desig (sord, tàcit, subordinat, com la majoria dels que sol llançar entre dents, amagat darrere el bigotet fatxa, l'expresident) que una possibilitat raonable? Desig de veure Espanya en plena desesperació per haver-hi de tornar (no a Espanya, sinó al poder directe sobre ella) a desfacer entuertos. No direm res sobre la desesperació d'Espanya, ni sobre la idea que tal cosa puga ser visible a ulls humans, i menys a ulls tan petits com els d'Aznar. ¿I si a la hipotètica manca d'esperança hagués contribuït (però això no entra en els seus càlculs) de manera decisiva ell mateix i el seu partit? Volverán las oscuras golondrinas o banderas victoriosas, tant se val. La malenconia de qui va presentar la retirada de l'atado y bien atado en la figura de Rajoy com un servei a la pàtria i no com el que realment fou, l'única manera de salvar la pell i continuar pastant milions a compte de les multinacionals neocons, torna de tant en tant per omplir el present d'una por retrospectiva que tomba d'esquenes. Amb tot, no és aquesta ni de lluny la notícia més substanciosa de l'allau de papers que posen a la intempèrie els budells de l'exercici del poder gràcies als agosarats de Wikileaks. En el fons el quart de milió de documents alliberats del secretisme dels estats no aporten cap novetat, res que no sospitàssem o que no estigués més o menys escrit i descrit de Maquiavelo ençà. Però de la sospita més o menys fundada sobre les misèries del poder hem passat d'un colp a la verificació documentada. Els quatre o cinc periòdics més importants del món no han tingut més remei que administrar la bomba i veure d'alleujar-ne els efectes curant-se en salut. Potser tot això posa en entredit les pràctiques del periodisme convencional i subsidiari (el quart poder és al capdavall poder). Però més enllà de les revelacions d'Aznar, que empetiteixen encara més el ridícul salvapàtries, hi ha el dubte de si tot això no es perdrà en l'oceà fagocitador de l'actualitat i si, exposats els budells del poder a l'aire lliure, podrem crear-ne un altre de necessari i possible.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de desembre de 2010.
   

Fora de la llei

Després de la minifestació d'España 2000 a Benimaclet i de la indesitjada i indesitjable visita posterior de José Luis Roberto i una quinzena d'altres hienes al Centre Social Terra, el delegat del Govern espanyol, Ricardo Peralta, ha afirmat que aquest partit d'extrema dreta “no ha incomplit la llei”. Vol dir això que, segons ell, no hi havia motius legals per prohibir l'exhibició de violència xenòfoba que ha tingut els veïns amb l'ai al cor durant tota una setmana. No sabem quina llei invoca Peralta per llevar-se de damunt la mala puça, si la de partits o la del codi penal (totes dues, en el capítol II i l'article 510 respectivament, penalitzen les conductes que atempten contra drets i llibertats fonamentals de les persones), però sona a excusa de mal pagador. És una llàstima haver de recordar allò de feta la llei feta la trampa, perquè ens agradaria comprovar que la llei és igual per a tots i no donar més arguments al nostre escepticisme. ¿O no hem de considerar il·legal la irrupció en un local públic, al més pur estil western, d'un grup de coneguts feixistes per intimidar i amenaçar de mort els clients? ¿No és il·legal recórrer a la violència, verbal i física, contra “emigrants, ocupes i catalanistes” (sic) i altres espècimens de la llibertat? ¿O és que la llei invocada per Peralta serveix per empresonar abertzales i, pel mateix preu, donar també ales i cobertura als grupuscles violents d'extrema dreta? Utilitzats durant la transició com a forces de xoc per als treballs més bruts de la reacció blavera, la dreta triomfant ha pagat generosament els seus serveis amb la impunitat i sovint amb bons contractes públics (veja's el cas més conegut de Levantina de Seguros del temut Roberto). Gràcies a això València s'ha convertit en ciutat sense llei on els xèrifs de l'esquerreta oficial s'espolsen les puces i deixen la ciutadania amb el cul a l'aire. Més valdria a Peralta recordar els casos de Miquel Grau i Guillem Agulló o les bombes a Fuster i Guarner, i tots els atemptats contra la democràcia que des de fa anys protagonitza impunement la bèstia feixista, abans d'agafar-se-la amb paper de fumar legalista i veure passar el proper seguici fúnebre en batí d'estar per casa. Qui avisa no és traïdor, com ha fet España 2000, però sí aquell qui, amb el ceptre de la llei a la mà, empara aquesta violència. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de novembre de 2010.

El dia de la bèstia

Benimaclet, el barri on treballe i on he viscut molts anys, és terra d'al·luvió formada pels sediments de diversos corrents migratoris que el van transformar de dalt a baix a partir dels anys seixantes. Els primers immigrants van arribar-hi empesos per la centrifugació del desarrollismo que va buidar camps sencers de Castella, Andalusia o Extremadura. La proximitat a la Universitat i els mòdics lloguers de les cases que els nouvinguts havien anat adquirint van atraure-hi també molts estudiants. La convivència entre petits botiguers i llauradors autòctons, treballadors, estudiants, ensenyants universitaris i altres professions liberals, va conferir al barri, en el crepuscle del franquisme, un aire desimbolt i una placidesa a penes alterats pels frecs normals en tot veïnatge. L'equilibri entre horta i ciutat, sentenciat a mort per l'avanç del formigó que mou la roda especuladora, manté a Benimaclet un cert verd d'esperança: si el camp ja no hi és, hom el pot sentir encara en el ritme de vida i les fragàncies que escampen les brises estacionals, caminant per sendes antigues i carrerons que s'abracen a la Plaça on hi ha la casa que hostatjà el mestre Carles Salvador, al cementeri voltat de bancals. La identitat benimacletera compensa en part el buit d'una ciutat governada per la burrera i es nodreix d'una recepta que inclou associacionsme, treball per la llengua i la cultura valencianes com a via d'integració social, tractament solidari i democràtic dels problemes, llibertat i tolerància com a ingredients principals. Tot això és el que la bèstia feixista, que ahir intimidava al Cabanyal i despús-ahir a Russafa, voldria reduir a cendra. Amb el vistiplau d'una autoritat que es desentén dels incomptables atemptats que tenen la rúbrica de la mà negra, i emparats en drets que no dubtarien ni un segon a conculcar, les bèsties de la porra i els anabolitzants mentals d'España 2000 han convocat avui (escric divendres) una manifestació pel barri. Els pijos de la Gran Via reviuen el cadàver insepult del franquisme i, per a vergonya i impotència dels demòcrates, tornen a escampar el seu odi racial. Però aquests xenòfobs seran avui els únics estrangers al barri. El poble de Benimaclet continuarà demà, i passat, i l'altre, viu i unit com un puny en el seu compromís per fer-se més habitable, arrelat i obert, alternatiu i solidari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de novembre de 2010.

El que val és la transparència

Yves Bonnefoy, Principi i fi de la neu, El Gall Editor, col·lecció Trucs i Baldufes núm. 13, Palma de Mallorca, maig 2006. Edició bilingüe francès-català. Títol original: Début et fin de la neige. Pròleg i traducció de Susanna Rafart.


El poeta i crític francès Jean-Michel Maulpoix, a propòsit d'Yves Bonnefoy (Tours, 1925), destaca l'antiplatonisme com una de les característiques essencials de la seua poesia. No es tracta de buscar l'ésser (o, si se'm permet, el sentit) dellà del sensible sinó en l'aparença mateixa, perquè les coses d'ací pesen més en el cap dels homes que les idees perfectes. És probablement el mateix que afirma María Zambrano quan diu: “El poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. Capgirant la posició idealista, per a Yves Bonnefoy és precisament el concepte, la idea, allò que barra el camí i mascara el rostre de l'ésser. Al llenguatge petrificat del concepte, doncs, Bonnefoy, segons el crític francès, hi oposa la paraula poètica surant en veïnatge de l'innominable. Naturalment ambigua, ella esborra els límits, renuncia a encerclar excessivament l'objecte i desbarata la separació entre les coses per tal de restablir el conjunt de correspondències. El resultat d'aquestes operacions se situaria en l'ideal artistotèlic de la transparència: “Dans des phrases qui soient comme une rumeur d'abeilles, / comme une eau claire” (de la secció La grande neige - El torb). Alliberar-se del llast d'idees i conceptes fóra indispensable per aconseguir l'estat de disponibilitat poètica i acarar l'instant i la immediatesa (que algun colp porta a la llunyania del record convertit en presència viva en el poema) en la seua nuditat. Début et fin de la neige - Principi i fi de la neu és d'alguna manera, segons la traductora al català i responsable del pròleg la poeta Susanna Rafart, un “tractat de teoria artística”, o una reflexió poètica sobre el llenguatge, “perquè el pensament poètic és un mode d'acció sobre el llenguatge”.
Hereu declarat de Mallarmé, Yves Bonnefoy se separà aviat del moviment surrealista per una  resistència a tot allò que mena a l'absolutització de la poesia i a la seua conversió en univers separat de la realitat, autosuficient o autàrtic. Per a ell la poesia és una experiència dialèctica que tendeix a superar l'oposició entre realitat i somni. La seua dicció, despullada de tot element accessori, densa i essencial, està emparentada amb Henri Michaux i Paul Éluard, però també amb René Char o Giuseppe Ungaretti.
Publicat en 1991, quan el poeta tenia seixanta-sis anys, Principi i fi de la neu s'organitza en cinc seccions (La grande neige, Les flambeaux, Hopkins Forest, Le tout, le rien i La seule rose) que es despleguen a partir del motiu central de la neu (i del fet de nevar) com a gran metàfora de la creació poètica. Com les paraules que en l'encaix de les unes amb les altres van il·luminant nous jocs de correspondències, els flocs de neu que van caient sobre les coses (preparant el gran llenç en blanc que ha d'albergar una nova representació, una nova aparença) pinten de no color i de silenci el paisatge, una transparència en trànsit, cap a l'aigua, cap a la neu trepitjada. La neu (l'escriptura poètica) desembulla el cel, aclareix la confusió, prepara el paisatge de la disponibilitat poètica. És la paraula que subratlla les coses, com aquelles pomes que sorprenien, nues en la seua espera després de la caiguda de les fulles, i “Avui captiven / Les seves espatlles / Tan modestes resseguides / Per un rivet de neu”. Però al contrari que en la pintura, sobre el gran llenç de la neu la poesia no pot al capdavall inscriure la immediatesa, ja que només s'expressa en unitats de temps. Bonnefoy ho diu així en el poema “La mica d'aigua”: “A aquest floc / Que tinc damunt la mà, li voldria / Assegurar l'etern / Tot i fent de ma vida, del meu escalf, / Del meu passat, dels dies presents, / Un instant solament: aquest mateix, sense límit. // Però ara ja és només / Un poc d'aigua, que es perd / En la boira dels cossos que trepitgen la neu”.
El títol rescatat d'avui, llegit al ritme de la suau caiguda de la neu sobre els sentits del lector, subratllant el pes de cada mot, bressant-se en la transparència d'uns ecos llunyans, està destinat a perdurar en la memòria que camina damunt la fugacitat de les coses. A la traducció de Susanna Rafart, ben meritòria en general, se li podrien objectar ací i allà alguns matisos. La creació poètica que és a la base de tota traducció és a fi de comptes un camí obert a infinits paisatges.

Publicat a Saó núm. 353, octubre 2010

Pastar fang de realitat

Diu J. J. Millás que una de les claus de la seua escriptura, tant si flueix pel riu de la novel·la com si es precipita en el torrent d'una columna, consisteix a mirar la realitat com si fos un somni, i el somni com si fos realitat. La porta que comunica els dos mons és, ve a dir-nos, tan fràgil com la matèria fònica de les paraules, usades sovint com a falsos antònims on vivim com si fossen estances diferents d'una casa on mai no estem segurs de trobar-nos en un lloc o en altre. La feina de l'escriptor prova, en cada traç, la solidesa dels mots desgastats per la rutina, la convenció, l'engany, la mala bava o la peresa, per així obrir portes a una visió nova de les coses. El joc entre realitat i somni (o ficció) és a la base de qualsevol experiència literària, però pocs escriptors són capaços de vorejar aquestes arenes movedisses sense perdre la compostura desvelant el que amaguen les aparences i desmuntant les certituds més fermes (en primer lloc les pròpies). Vista al detall o en panoràmica la realitat política valenciana (si tal cosa existeix) fa tota la pinta de ser un somni, o més estrictament un malson. Al contrari que Millás els valencians continuem pensant que una cosa és el somni i una altra la realitat, i com que la política de les autoritats desautoritzades, projectada en la pantalla mediàtica, es troba tan lluny del trellat que més o menys exigim a les nostres vides, l'acceptem resignadament com una cosa que no s'entén, com el somni, o que potser s'entén massa. Il·lustrem-ho amb l'enèsim exemple, que encara cueja. El president desnonat, responsable màxim de la fallida autonòmica, l'estrepitós fracàs dels parcs temàtics (la tia Elisa li hauria dit, tan expressiva: “¡Qué temosito eres, niño!”) i el fum de canyot d'espectacles injustificables, i l'alcaldessa que li va fer de copilot (o es diu copilota?) en aquell passeig en Ferrari, han tornat d'Itàlia amb una fórmula d'ensomni per recórrer les devastades carreteres de la realitat, si tal cosa existeix i no és només un mal somni: parc temàtic amb carrosseria de luxe! No, no pot tractar-se sinó d'una altra confusió entre realitat i somni que requeriria l'experta ploma de Millás. Però somni o realitat, endevinen qui pagarà la factura? Pel bé dels nostres somnis hauríem d'enviar-los a pastar fang de realitat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de novembre de 2010.

Contra la marea negra

Fa un any un grup d'espontanis va convocar per internet una manifestació a València contra la marea negra que ja s'estenia amb els primers abocaments de xapapote del petrolier Gürtel. La manifestació, amb el suport tímid de les atònites esquerres amb denominació d'origen, fou un èxit i va omplir de gom a gom la mateixa plaça de la Mare de Déu que ara Rita Barberà vol reservar per al culte nacionalcatòlic i altres actes apolítics de propaganda del partit, la casta i la ideologia de l'alcaldessa. A la flota, que ja comptava amb el vaixell insígnia de Fabra, va afegir-se després Brugal per contaminar les aigües alacantines: que no es diga que en totes les províncies (del llatí prouincia: territori conquerit) valencianes no respirem la mateixa fetor nauseabunda. L'estat de degradació de la democràcia valenciana és ja d'una magnitud sense precedents. Fins i tot l'expert Blasco, avesat a solcar les mars més tèrboles enmig de vendavals i corrents contraris, hi ha contribuït amb tones de combustible a compte de la vidriola del dòmund solidari. Això sí és postular!
Em pregunte, doncs, com és que ningú no ha tornat a convocar el que queda de ciutadania (més de la que ells volen i diuen) per protestar al carrer. Em pregunte per què, més enllà de la meritòria labor de Mònica Oltra o Ángel Luna al parlament invisibilitzat, les esquerres no fan de la lluita per la regeneració democràtica del país la bandera prioritària de l'hora present.
Perplexos davant les reiterades majories que les enquestes vaticinen al PP, ens movem en cercle viciós pensant que el menfotisme valencià no té remei, que el verí de la indiferència no coneix antídot. Mentre els teòrics digereixen la profunditat de la desfeta i en busquen la causa en la porta mal tancada de la transició, en el fenomen neofeixista del blaverisme, en la continuïtat sanguínia del franquisme o en el triomf del capitalisme d'arrel més mafiosa, mai no havíem tingut davant dels nassos, en la recent història valenciana, una causa comuna més clara, un estat d'emergència tan evident. Els càlculs electorals, la revolució o la independència hauran d'esperar mentre siguem governats per una colla de tramposos sense escrúpols. El carrer és l'únic escenari on es pot representar la resistència civil.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de novembre de 2010.

Camacho

Com una penèlope moderna, Josefina Samper, la companya de Marcelino Camacho des dels anys d'exili a Algèria, teixia per al seu home aquells suèters de coll alt i cremallera, quasi sempre jaspiats, que es van convertir en una de les icones més suggestives de la lluita per les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors. Al costat de la boina del Che i el puny tancat d'Angela Davis, el passamuntanyes del Comandant Marcos o el somriure de Mandela hi ha els cèlebres marcel·lins de llana amb què el veterà comunista que ens acaba de deixar va resistir el dur hivern de les presons franquistes i els freds que amb més o menys intensitat han continuat assotant després. A diferència de l'heroi homèric Camacho no fou rei de cap Ítaca, sinó obrer ferroviari, ni la seua dona teixia a fi d'aplacar l'ansietat amb què els pretendents es disputaven el llit i la hisenda de l'absent. A Camacho, i els homes i dones que amb ell van preservar el caliu mig colgat entre les cendres de la derrota del sindicalisme ibèric i el somni republicà, li va correspondre liderar una odissea que potser no té encara la pàtina de la gran literatura però sí la profunditat moral dels exemples destinats a perdurar en els plecs més resistents de la memòria col·lectiva. La integritat humana que representen la fidelitat a uns ideals i la senzillesa d'una vida austera simbolitzades en els suèters de coll alt i cremallera casen malament amb allò en què va convertint-se la seua herència sindicalista, sovint presa en els tentacles de l'excés burocràtic i pentinada amb el glamour de la despolitització i els arreglets a mida. Recordant-lo vestit amb aquella peça amb què combatia els freds, en els temps d'ara tan mancats de lírica, un no deixa de sorprendre's davant la idea que el poderós moviment social que Camacho va liderar s'alcés des de l'esfera íntima del conciliàbul al voltant d'una humil taula de braser o en la penombra humida d'una cel·la de Carabanchel. Hi ha molt més, és clar: en primer lloc la paraula, en el castellà eixut i precís de Sòria, la mirada plena de tendresa i el perfil d'uns llavis fins. I les mans suaus, que no semblen d'obrer, una fermesa que desdiria l'aparent fragilitat d'un cos que, malgrat tot, ha estat 92 anys dempeus. I un gran buit des d'on l'esquerres han de reiventar-se.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'octubre de 2010.

Puny en alt

En una de les manifestacions de protesta contra les reformes de Sarkozy que des de fa setmanes sacsegen França, l'ull esparpellat d'una d'aquelles càmeres capaces de convertir el detall en representació de tot el quadre va immortalitzar una bellíssima jove que, encamallada als muscles d'un company, alça el braç dret amb el puny tancat. No ha faltat qui relacionés l'anònima amazona amb la portaestendard de la pintura d'Eugène Delacroix, les sines despullades de la qual tindrien el mateix valor de confiança i resolució que la boca oberta en crit, la mirada nítida i la cabellera harmònicament despentinada de la nostra heroïna d'ara. Més evident és el fil que uneix la nova icona de la revolta francesa amb la jove, també rossa, que, vestida amb aires de Janes Joplin, i asseguda d'idèntica manera, alça el mateix puny dret un dia de maig de 1968. O, més remotament, amb el xiquet que en la ja pleistocènica i soi-disant transició espanyola porten al muscle amb un fons de pancartes i càntics. Al costat de les dues guerreres que separen quaranta-dos anys d'història, però, el nostre infant sembla congelat en el seu estat d'innocència, com una fruita que mai no madura, per molt que el gest del seu braç amb el puny tancat tinga el mateix aire maldestre que exhibeixen no poques fotografies de tants homes i dones de la República i la guerra. Més que no pas per les instantànies, les comparacions entre les dues ciutadanies veïnes són possibles, i desalentadores per als d'aquest costat dels Pirineus, a partir de la lectura dels peus de les fotos. Ofegada la memòria republicana, i sense una pobra liberté, egalité i fraternité que tirar-nos a la boca, la incultura de l'apoliticisme tan sàviament cultivada per la dreta i l'esquerreta ha envaït el país dels nous rics esdevinguts de sobte més pobres que mai, sobretot d'esperit. Déu meu, estudiants de secundària que fan assemblees cada dia a la porta de l'institut per decidir si continuen la vaga! Però si ací no saben qui fou Franco i encara juguen a la play station! El puny tancat és resistència, amenaça, combat i esperança. Ignore quan es convertí en símbol, però un poble que no sap tancar el puny i obrir la boca, com el valencià, només pot aspirar a pujar a cims més alts de misèria.

Publicat a Levante-EMV, el dissabte 23 d'octubre de 2010.

Si t'arriba el dematí

En el disc d'Ovidi Montllor De manars i garrotades, de l'any 1977, hi ha una de les cançons més papassetianes de l'autor alcoià, la titulada "Als companys". En aquesta peça i en d'altres de semblants l'Ovidi començava a veure les orelles al llop que s'amagava sota la pell d'ovella de la democràcia. Eren els primers símptomes d'un desencís que s'expressava amb ràbia però buscava raons per mantenir intacta l'esperança: “Temps de por i patiments / Temps tan llargs que hi ha qui es cansa / Temps batejat amb colors vermells / De sang, de sol i esperança”. Trenta-tres anys després  la banda alcoiana Arthur Caravan, els integrants de la qual devien nàixer per aquelles dates, han titulat “Si t'arriba el dematí” el seu darrer espectacle. L'encert de l'actual proposta no rau només, des del punt de vista argumental, en la claredat amb què se subratllen els paral·lelismes entre la situació sociopolítica de 1977 i la d'ara (“i sempre és el mateix dia”) i l'explicitud dels deutes culturals i musicals d'aquests joves amb els qui els van precedir en l'ofici (i és molt d'agrair trobar-se gent tan agraïda), sinó també i molt especialment en el que té d'aposta antològica i de recreació d'algunes de les cançons que formen la banda sonora que va de Raimon a Hugo Mas, posem per cas, i que és part irrenunciable de la nostra educació cívica i sentimental. Es tracta, doncs, d'un homenatge a un dels col·lectius, el dels músics en valencià, que més s'han afanyat a denunciar la vigent marea negra d'incultura. La invisibilitat a què els mandarins del negociat autonòmic han relegat el més viu de la societat i la cultura té la seua correspondència en els mètodes d'insonorització que apliquen sobre veus i guitarres, precisament en un moment d'efervescència musical que resulta tan paradoxal com encoratjadora. Arthur Caravan és avui la mostra més audible d'un moviment que creix en amplitud i altura i ens dóna sòlides raons per mantenir la confiança en aquest país. Amb ple domini dels diversos registres sonors, amb versions fetes amb exquisit respecte a l'original i marcades alhora  per l'inconfusible segell del grup, intensos i delicats, els d'Arthur Caravan, comandats per la rialla transparent de Pau Miquel, alliberen un torrent d'energia que vivifica i ens dóna forces per esperar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 d'octubre de 2010.

Un país en negatiu

Pregunta Camps que a quin país es refereix Morera quan parla del 9 d'Octubre com la diada nacional. I ho fa, aprofitant que el Serpis no passa per València, després de les llargues vacances parlamentàries, a la casa que alberga “la sacrosanta paraula dels valencians” (sic). Aquest home ha perdut els papers, no sap si se'ls ha deixats a l'església, al Parlament o a ca la farmacèutica, i juga amb la terminologia i la retòrica per marejar la perdiu. En fi, que aprofitant que el Xúquer tampoc no passa per València, el preguntat en sessió de control, tediós mecanisme de les democràcies que no li para tan bé com la roba de Milano o les devotes polseretes, es transforma en preguntaire. Els pitjors alumnes de secundària tenen més imaginació que l'encara president quan inventen excuses per fer fugina. Amb tanta beateria impostada, estem condemnats que el Sant Tornem-hi del “regionalismo bien entendido” escampe fum d'encenser cada vegada que la fetor corrupta pol·luciona l'aire des de les clavegueres del poder. Per molt que li somriguen les enquestes, tan previsibles, Camps carrega l'escopeta amb pólvora mullada i llança el plom de la retòrica inflat de la fatxenderia perdonavides pròpia de la seua classe. Ignore els reflexos dialèctics del portaveu de Compromís, perquè les cròniques parlamentàries són tan pobres com les paraules de la sacrosanta casa, embotides en la monodia de la majoria absoluta. Però una pregunta tan deliberadament cínica, exhibida per a la pròpia parròquia, hauria merescut una contestació salpebrada amb aquella intel·ligència pràctica que de vegades l'estupidesa ens posa en safata de plata. Mentre ens entreteníem a traçar la utopia i elaborar en positiu, amb les eines de la raó, a voltes rovellades pel marasme identitari, un altre país per als valencians, Camps i la seua parentela i alguns il·lustres precedecessors en els càrrecs, han revelat en negatiu la imatge del que no és ni serà país. Encara que siga de rebot, hem aconseguit entendre què diem quan diem País Valencià: exactament el contrari d'allò que aquests individus diuen i fan, per activa o per passiva, el racó indeleble d'una certa esperança de futur. Impagable Camps i les seues polseretes: l'Ave Maria, Sant Pasqual i el rosari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'octubre de 2010.

El viatge de l'anamnesi

Tono Fornes, Dones que caminen de pressa i altres poemes. 15è Premi Tardor de Poesia Castelló de la Plana 2009. Editorial Aguaclara, Col·lecció l'Aiguader núm. 24, Alacant, abril de 2010.

Ara fa just quatre anys publicàvem en aquestes pàgines, per al número 308 de Saó, una nota sobre el llibre de Tono Fornes (Tetuan, 1955) Vestigis, filogènies i desficis, editat per Tres i Quatre. De llavors ençà, Tono Fornes, que viu i fa classes de biologia a Dénia des de fa més de trenta anys, ha persistit en cos i ànima en els seus quefers, trenats com una xarxa a través del fil perdurable de la poesia i la mar. Fruit d'aquesta experiència de navegant infatigable (a través del mar de la poesia o de la poesia del mar: és inútil ordenar els factors de tan bella suma) fou De mar estant, llibre tramat en col·laboració amb Juan Gargallo que recorre el país dels valencians de nord a sud en una extraordinària singladura plena de reflexos, reflexions i apunts de bon connaisseur (el poema “En mar” del present volum hi remet de manera nítida). Si anotem aquestes coordenades vitals de Tono Fornes no és per cap voluntat d'aproximació biogràfica sinó perquè en la poesia del nostre poeta l'experiència marina, enriquida per la mirada del biòleg, n'és centre motriu sempre. Lluny de l'exaltació de la pura aventura, el poeta hi troba el correlat moral que busca i dóna sentit a la vida: les barques com el cos que envelleix, el port com el recer de l'amor, la singladura com la vida, els misteris de l'evolució com lliçons pràctiques per a la lluita quotidiana. No hi ha, en tota la geografia poètica catalana, un autor que més bé estiga resolent l'equació poeta = navegant com alguna cosa més que la brillant metàfora pescada en les profunditats de la tradició literària. Ni qui contribuesca més bé a la divulgació de les ciències naturals amb la subtilesa a què només pot aspirar la bona poesia: “Tectònica de plaques”, “Deriva continental”, “Burgess Shale”, “Dimorfisme mineral”, “Pelagia noctiluca”, “Euplectella aspergillus”, “Nucleogènesi”, “Phylum cordata: classe mamífera”, etc.
No pense, però, el desvagat lector d'aquestes ratlles que aquests poemes i d'altres del present volum tenen cap vel·leïtat alliçonadora o vocació de manual científic: tot en la poesia de Fornes (tractant-se de poesia, podia ser altrament?) té un propòsit moral, d'ensenyament (per a un mateix, per als altres) de vida. Perquè Fornes sempre camina damunt la corda que tan sàviament va tibar el seu admirat i homenatjat Gabriel Ferrater, i tots dos conceben el poema com un mecanisme capaç d'expressar amb nitidesa –a través de les diverses formes dialògiques– les experiències que la vida escriu en carn viva.
Malgrat la divisió en parts Dones que caminen de pressa i altres poemes se sosté sobre una base homogènia. En aquest sentit, el títol que representa el conjunt podria donar una falsa impressió d'aplec crescut vegetativament, simple acumulació de material feta a colps de temps (i òbviament no hi hauria res a objectar a aquesta manera de lligar poemes). Fins i tot gosaria dir que en l'elecció del títol, la primera part del qual ho és també d'un poema i de la segona secció del llibre, hi ha pesat més l'explicitud de l'agraïment a Ferrater (Les dones i els dies) i la voluntat de situar cada poema en un mateix nivell d'importància tot renunciant a la jerarquització de sentit que atorga la destil·lació d'un títol “independent” que altres possibles consideracions. Per altra banda, ja que de dones que caminen de pressa suposadament es tracta, no és aquest el llibre on més predomine, en el conjunt de l'obra de Fornes, la temàtica amorosa. És, doncs, tan representatiu com qualsevol del poemari, per molt que acabe amb una forma sentenciosa molt estimada pel poeta en els versos que posa en boca de la pitonissa de Dénia i Delfos: “Ara i per sempre ignoraràs, / versaire, dues coses: / el dia de la teua mort / i el vell misteri de les dones / que caminen de pressa”. No hi falta, doncs, l'humor (del bo), ni les connexions ferraterianes es limiten a aquest poema (llegiu la bella paràfrasi de “A l'inrevés” del poeta de Reus en el poema “Direm” de Fornes). Obert per la secció Quirat, dos impecables sonets al garrofer, el llibre traça la deriva per dues mars més extenses, Dones que caminen de pressa i Versos del capità (una altra paràfrasi, aquest colp nerudiada), per desembocar en les Dues elegies, al pare i a una amiga, i Barry a l'illa o retorn d'un amnèsic Ulisses a l'illa. És del poema “La resta”, de Dones que caminen de pressa, d'on hem extret el títol per a la present ressenya. Com en tots els poemes del llibre, il·lumina aquests versos una contorbadora bellesa : “La resta són els noms. La resta és tot / allò que ja està escrit i haurem, / dipositaris del desfici –orfes / d'aquella terra alta que visita / sense avisar la deessa esquiva–, / de rescriure i explorar, afònics / d'incerteses, enamorats encara, / en el viatge esquerp de l'anamnesi”. No cal dir que subscrivim tan sàvia declaració de principis.

Publicat a Saó núm. 352, setembre de 2010.

L'endemà

Com a colofó a la vaga general, una multitud (que governs, sindicats i mitjans de comunicació especulen amb els seus càlculs) va envair el centre de València. Veure tanta gent dissipava la sensació de normalitat, si per tal s'entén la rutina diària, que havíem tingut al llarg de la jornada. Una vaga general, em dic, no s'improvisa, ni tan sols amb mesos d'escalfament previ: forma part d'una cultura de la solidaritat que a penes il·lumina ja algun racó de la memòria col·lectiva. Ignore si la resposta dels treballadors fou un èxit o un fracàs ni si aconseguirà posar fre a una reforma laboral que, com sol passar en temps de crisi governats per la socialdemocràcia, lesiona greument els seus drets i blinda els interessos del gran capital. Els sindicats, amb les honroses excepcions que convinga, fa temps que llauren fora dels camps del combat ideològic i polític, més atents als beneficis gremials i la satisfacció dels propis afiliats que a l'elaboració d'alternatives globals contra el desordre capitalista, que hauria de ser la raó última de la seua existència. Engreixar la maquinària burocràtica en què la majoria d'ells s'ha convertit només es pot fer, a compte de generoses subvencions ara retallades, quan es renuncia a la perspectiva política (fins i tot antipolítica) de la lluita sindical i es deixa el camp franc perquè la dreta hi sembre la llavor que un colp germinada s'estén com la mala brossa: el ciutadà-treballador empeltat en simple consumidor. Per això en un dia de vaga general, i en nom de la llibertat que a l'ordre convé, és tan normal anar de botigues o fer unes cerveses, pujar en metro o comprar la premsa. Excepte entre els irredempts cenetistes, la marxa dels treballadors era tan inòcua com ho són les manifestacions a casa nostra, sense veus ni consignes, com si amb tot el que el PP ha estafat no s'haguessen pogut crear milers de treballs, com si la febre de la rajola no s'hagués engolit tanta mà d'obra (precària i barata, d'això no fou culpable Zapatero), com si la destrucció de la xarxa productiva del país no anés amb la classe treballadora. La manifestació, per Sant Vicent, va passar davant d'una sabateria que lluïa el següent rètol: “Zapatería contra la crisis”. No va ser l'única ironia del dia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'octubre de 2010.

President!

O per ser fidels a la realitat, presidente, que és el que una cinquantena d'acòlits del mandarí de Castelló cridaven a la portes del jutjat on fa un parell de dies va anar a declarar el susdit President de la Diputació i, last but not least, PP provincial. Estalviem-nos comentaris sobre l'efecte que ens produeixen tan efusives mostres d'afecte entre gent que viu –alcaldes, alcaldables i altres menuderies per l'estil– pendent dels favors de la mà capriciosa del poder. El cas és que després de sis anys d'investigacions plens de marrades, ajornaments i aturades sense fre (i això ja és l'hòstia en l'art de la mecànica), l'acusat insisteix en la seua innocència sense aportar, tanmateix, ni una sola prova que desmentesca l'allau de paperassa que la fiscalia acumula en la seua contra. Ja sabem que entre els capos de la màfia no és habitual l'ús de documents escrits perquè la sagrada paraula del padrone no admet l'ombra del dubte, però don Carlos Fabra és, fins que no es demostre el contrari, president electe de la Diputació (ja estem en condicions de suposar a quin preu) i no un vulgar furtapatos. Per altra banda podem entendre, perquè la crua realitat dels darrers anys supera amb escreix qualsevol repte de la ficció més imaginativa, que l'altre president i amic de l'acusat, i també acusat al seu torn, senyor Camps, es descuidés de conservar les factures satisfetes dels seus vestits a Forever Young, perquè això li pot passar a qualsevol, sobretot quan un paga amb calderilla agafada de la caixa de la farmàcia de la muller. Però despistar-se amb ingressos que multipliquen per 70 el que un percep pel seu treball (entre 3'6 i 5'3 milions d'euros en sis anys segons les fonts consultades) i defraudar a hisenda entre 1'7 i 2'3 milions, sense comptar-hi els delictes de suborn i tràfic d'influències de què també és acusat, requereix no un transplantament de fetge sinó de cap. Al contrari que els seus panxacontents acòlits amics de la redundància (com a tal hem de considerar el crit de president adreçat a qui ja ho és), tremole de pensar què li espera encara a Castelló amb un cap així. Feliçment recuperat de la malaltia que l'ha tingut prostrat uns mesos, i contràriament al que podríem esperar després d'intervenció tan delicada, Fabra ha tornat pletòric i amb el fetge intacte, que d'altra banda és de la mateixa qualitat que el de Camps o Ripoll. Enhorabona, president.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de setembre de 2010.

La llei del galliner

Pareix la llei de la gravetat però és la de l'estupidesa, encara que té la mateixa força i rang universal. A la misèria (de bona pasta, més mental que material i si pot ser de les dues classes barrejades a parts iguals) afegim grapats generosos de la ignorància que creix en els camps de l'oblit amb el fertilitzant dels mitjans de formació de masses, i ho salpebrem tot amb la justa dosi de demagògia, condiment que va molt bé per disfressar la fortor dels problemes reals amb problemes i solucions fictícies. Aquesta és la recepta ancestral que la gran dreta, de Berlusconi a Sarkozy, d'Aznar a Sarah Palin, de Rajoy a Camps, aplica sense parpellejar en temps de crisi (i parpellejant quan diuen que no n'hi ha). La culpa dels grans desastres econòmics no és mai de caràcter estructural, ni financer, ni es deu a bombolles immobiliàries ni a la mala gestió o el salero amb què es dilapiden els recursos públics per a benefici privat, ni a la corrupció convertida en llei de la selva social. Dels milions d'aturats que hi ha i dels que vindran, del fracàs escolar i l'augment de xoriços per metre quadrat, de la tebiesa en la fe pàtria i la laïcitat, de la multiplicació de llengües i usos culturals en té la culpa l'altre, el gitano de sempre o l'acabat d'arribar de Romania o Bulgària, els moros, els negres… o els catalans. Però la merda sempre cau de més amunt, és la llei de la gravetat. Emmetzinats per la recepta de la dreta, però, acceptem la llei del galliner, i en comptes de protegir-nos contra la incontinència excrementícia del gall fatxenda que canta a dalt de tot, aboquem la pròpia immundícia a la gallina de baix en un acte d'impotent revenja i aplaudim les gràcies del gall salvatge. El descendent d'emigrants Sarkozy, convertit en ridícul gallinaci, expulsa gitanos amb l'excusa de l'ordre públic i es passa pel folre les lleis republicanes i europees amb la complicitat silenciosa dels estadistes. Berlusconi ja va provar una fórmula que a Rajoy no li sembla dolenta, i abans que ells va haver-hi l'inventor de bocs expiatoris Hitler. Per sort Camps disposa del boc autòcton dels catalanistes, tan útil quan el jutge truca a la porta i hi ha eleccions a la vista: a l'enemic ni TV3 al país dels valencians. Hi ha gitanos a qui no es pot deportar però sí incomunicar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de setembre de 2010.

La llibertat vestida de campana

Agustí Bartra, La fulla que tremola, Edició i pròleg d'Oriol González Tura. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 117, Lleida, novembre 2009.


Malgrat que Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) ocupa un lloc central en la literatura catalana de l'exili, aquest autor va caure fa temps en una zona boirosa que no han dissipat del tot ni les biografies i estudis que li dedicà la seua dona, Anna Murià, ni les versions cantades d'alguns poemes fetes per cantautors com Miquel Pujadó, ni la meritòria tasca de la fundació que porta el seu nom i el premi de poesia que cada any es lliura a Terrassa, ciutat on visqué d'ençà del seu retorn a Catalunya en 1970. El semioblit de Bartra, però, és una nau molt gran on viatgen tot d'escriptors i personatges crucials del segle XX que els corrents de la desmemòria van endur-se mar endins i que ara, en què col·lectivament ens veiem obligats a pagar sovint els delmes d'alguns errors que tornen com fantasmes desarrelats, necessitem més que mai que naveguen a prop nostre, amb les veles deplegades, amb la llum il·luminant les confusions de l'hora present.
Hi ha en Bartra, a més d'una veu poètica poderosíssima, un treball tenaç en el camp de la traducció gràcies al qual s'obriren importants vies per a la normalització de la literatura catalana. Com molts altres companys de generació, Agustí Bartra sabé mantenir la flama de la cultura i de la llengua durant el seu difícil exili de trenta-dos anys sense desatendre la necessària construcció de ponts amb l'interior (per algun dels quals, com sabem, transitaren els primers treballs de Joan Fuster, que per cert escriví el pròleg de la segona edició de Màrsias i Adila, publicada a Barcelona en 1957).
L'edició de La fulla que tremola ve a pal·liar en una petita part un oblit de grans dimensions i a animar, d'alguna manera, la reedició d'una obra completa avui pràcticament introbable. La poesia de Bartra gira sobre dos eixos que, amb els enriquiments i matisacions que impremeixen quaranta-quatre anys de treball i edicions ininterromputs, es mantenen constants: la gran tradició simbolista i l'alè èpic del seu cant. Afegim-hi un tercer: la referencialitat a la cultura clàssica (incloent-hi la molt nombrosa d'inspiració bíblica).
La nostàlgia de la terra i la llibertat que impregna l'obra poètica de Bartra no decau mai en pessimisme o defallença sinó que creix en motiu renovat d'esperança. I malgrat que, com ja hem deixat dit més amunt, Agustí Bartra fou un escriptor plenament compromès (en primer lloc amb la bona poesia) amb la causa del seu país, la llibertat i la dignitat humanes, i que els temes col·lectius són perpètuament presents en la seua obra, mai no féu seus alguns dels tics (el col·loquialisme, el quotidianisme…) d'alguns dels poetes coetanis del denominat realisme social. En part per això, i per una concepció de la poesia eminentment vitalista, afirmativa i romàntica, que troba en la natura els seus símbols més preuats, l'obra de Bartra resisteix molt bé els vaivens de les modes i les circumstàncies i arriba al lector amb la força de les obres en certa manera atemporals. Dit d'una altra manera: per molt que aquesta poesia naix en el context de la derrota civil catalana, que hi està profundament arrelada, la desolació i l'esperança que el nostre autor expressa en la seua poesia tenen rang i categoria d'universals.
La fulla que tremola l'integren poemes datats entre 1975 i 1978, al bell mig d'aquella porta mig oberta que han anomenat transició. Si en L'arbre de foc, de 1940 i 1946, el poeta havia triat aquest símbol de l'arrelament i la soledat de l'exili, quaranta anys més tard l'arbre es concentrava en fulla tremolosa, inquieta, viva, que bressa el vent i banya la pluja: el poeta immers en les esperances i inquietuds de la seua comunitat recuperada. Molt vinculat al precendent L'home auroral, de 1978, el llibre que avui proposem fou publicat per primer colp juntament amb El gos geomètric en 1979. En aquest llibre d'altíssima exigència i madura plenitud val la pena destacar els poemes que Bartra dedica a Papasseit, Novalis, Miguel Hernández i Rilke. Atents al renaixement de Bartra.

Publicat a Saó núm. 350, juny 2010.

Incendis

Després d'uns anys de relativa bonança en cosa d'incendis, heus ací que, atiades per la ponentada, les flames acaben d'arrasar unes 4.500 hectàrees del sud del país. Tem el dia que entre Alfafara i Ontinyent, entre el Comtat i la Vall d'Albaida, i a les envistes de Barxeta i Simat de la Valldigna, se m'òbriga a l'ull el desert espaordidor, calcinat, dels paisatges per on ha passat el foc, la desolació de la terra cremada que acompanya tota guerra extrema. Els vents o els déus que tramen la catàstrofe, o l'acció decidida dels qui han lluitat contra l'immens exèrcit de flames, han salvat per pèls els paratges de Mariola. Per molt que aquesta és una cantilena que es repeteix cada estiu des de fa dècades, per molt que la “puta mare natura”, que diria el Fuster més sarcàstic, és capaç de desplegar un furor contra el qual sovint no pot fer res la humana feblesa, un té la certesa que en matèria de sensibilitat ecològica –no sé si és abans l'ou o la gallina, els governats o els governants, o si es tracta de la trista suma de la fam més les ganes de menjar– el país dels valencians se situa, com en altres coses, al final d'una cua molt llarga que ens enfonsa en el peculiar i ridícul tercermundisme de nous rics pobres de solemnitat. Ens hem venut la terra a trossos, o hem mirat cap a un altre costat mentre els espavilats de sempre (“cuando España se quema, algo suyo se quema, señor conde”) feien els negocis que fa rendibles l'estratègia dels incendis. Urbanitzar a costa de muntanyes i rius, d'aiguamolls i platges i de tota cuca insolentment viva, és com empènyer les primeres fitxes d'un sinistre dòmino que després no hi ha qui pare. Front als fastos i despeses destinats al fum sense foc ni profit públic de fórmules sorolloses i territoris mítics, els recursos destinats a la prevenció d'incendis i a un cert equilibri medioambiental són irrisoris. El verd és només una etiqueta que cal lluir, amb sonoritat de metàfora i florilegi, els dies de les eleccions, perquè el territori ja fa temps que deixà de ser patrimoni col·lectiu, tradició i cultura, i menys futur sostenible, als ulls i les genives del nostre capitalisme més nostrat i més salvatge, autèntic velociraptor que també serà engolit per les flames. Els piròmans més perillosos tenen aire condicionat als seus despatxos.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de setembre de 2010.

Déu segons Hawking

Tal com sospitàvem, Déu no ha existit mai. Ho diu l'afamat científic britànic Stephen Hawking en un llibre d'imminent aparició. Vol dir això que molt abans que aquest Ésser Suprem prengués cos, sota les més diverses formes –algunes més divertides o terrorífiques que altres, tot s'ha de dir–, en la desvagada, limitada i poregosa ment dels homes, les lleis de la física ja se les havien apanyades elles soletes per crear l'univers del no-res. És clar que el fet que Déu no existesca ni haja existit mai (no va poder morir com profetitzà el bo de Nietzsche) no significa que la no-existència no siga igual o més perniciosa per a l'òrbita humana, a tots els efectes, que la simple existència, en cas que hagués estat possible. El parèntesi vacacional es tanca, així, de manera agredolça (el plaer que proporciona que un científic tan solvent et corrobore una hipòtesi raonable barrejat amb el disgust de pensar que al remat la troballa no resoldrà res). Però la frase que va quedar en suspens el primer dia d'agost i la continuïtat de la qual, després del parèntesi, crèiem tan previsible, ha fet un gir espectacular gràcies al treball de Hawking. ¿I si resultava que Camps, l'existència del qual consideràvem indiscutible gràcies al cas Gürtel, fos només una entelèquia fabricada per la debilitat mental dels valencians, com déu ho va ser per la de la humanitat sencera? I si fos només un malson de les nostres impotències? És veritat que malgrat això, que malgrat la no-existència de Camps (i Fabra, i Ripoll, i…), encara n'haurem de patir els efectes fins que n'extirpem del cos social la mala idea com es fa amb un queixal podrit. Així, mentre esperem que un científic competent, preferentment de la branca de la politologia, demostre la no-existència de Camps, hem de treballar a partir de la següent hipòtesi: no existeix ni ha existit mai. És clar que ell i tota la seua camarilla, i fins i tot Rajoy i Cospedal, estan convençuts del contrari i que confien cegament (com els falsos déus) que la seua omnipotència burlarà l'abraç de la justícia i que els vots els donaran el regne de València pels segles dels segles. L'obligació de tot demòcrata és demostrar que Camps no existeix i escridassar l'espectre en cada acte on es corporifique fins que caiga del burro de l'error.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2010.

El vi dels ofesos

Josep Igual, Uomo qualque. XXVII Premi Manuel Rodríguez Martínez - Ciutat d'Alcoi. Epíleg de Josep Mir. Editorial Denes, Poesia Edicions de la Guerra núm. 86. Paiporta, març de 2010.


Josep Igual Febrer (Benicarló, 1966) és autor d'una extensa obra que des del centre motriu de la poesia s'ha escampat també pels territoris de l'assaig dietarístic, l'estudi literari, els llibres de viatges, el retrat biogràfic i la novel·la, amb un total de vint-i-cinc títols. Des de l'inicial Terra d'hivern, de 1987, fins a aquest Uomo qualque, s'estenen onze poemaris, entre els quals citarem Trenta-cinc poemes, 1988, Closed for sale, 1994, Rebotiga del brocanter, 1999, l'antologia Poemes escollits (1987-2007), i Ditades al vidre, 2008. Una producció tan ingent a 44 anys, edat en què molts autors tot just comencen a arreplegar els fruits de la seua sembra literària, només s'explicaria per l'aplicació tenaç a una vocació precoç, tant més meritòria si pensem que aquest treball s'ha desplegat a les Terres de l'Ebre nadiues (l'autor viu a Sant Carles de la Ràpita), autèntic nowhere o perifèria de la perifèrica literatura catalana. I és aquest aspecte de vocació a prova de bombes, d'assumpció coherent d'una mena de fatalitat (en sentit positiu: la necessitat imperiosa d'escriure) el que primer salta a la vista quan el lector s'endinsa pel frondós paisatge de l'obra de Josep Igual. Al capdavall, i seguint el consell de Rilke, sembla que el poeta persevera en l'escriptura perquè no té cap dubte que no podria viure sense fer-ho. O, a la manera de Pavese, Igual ha fet de l'ofici d'escriure el seu ofici de viure (i viceversa).
Uomo qualque és un poemari que s'inspira en les formes i mètodes de l'apunt dietarístic per enlairar-se des del nivell de l'anècdota quotidiana a la recerca del sentit últim de la paraula que revisa, en un esforç inesgotable, la pròpia vida, i que plasma, amb la lluminositat de què només és capaç la bona poesia, aquell dur désir de durer que és a la base de tota temptativa poètica.
Per començar, l'elecció d'un títol en italià només tracta de suavitzar, amb el distanciament lingüístic que aporta, l'evidència d'una connexió estellesiana en la manera d'entendre la naturalesa del treball del poeta i la consciència de la indiferenciació amb el proïsme. Seria, en aquest sentit, la versió actualitzada de l'Un entre tants de Vicent Andrés Estellés. L'operació que històricament va ensorrar les torres d'ivori on certs poetes es creien viure no comença ni acaba en Estellés, és clar, i si algú encara s'hi sent estalvi deu ser més per efecte d'irremeiable vanitat personal que per causa de raons més o menys sostenibles. El concepte de civilitat que Igual comparteix amb l'Estellés i tutti quanti, té, però, un caire més existencialista: el de qui comprén i accepta que, al capdavall, tots pixem pel mateix camal i a tots ens espera idèntica desfeta. I ací s'acaben les correspondències, perquè aquella consciència estellesiana de poble s'ha difòs en una de més ampli abast: la de ser home i afirmar-se, malgrat totes les misèries, en la pròpia individualitat, que es recolza i s'emmiralla solidàriament en l'existència dels altres, de vegades fins a l'extrem de poder afirmar (aquesta és el motiu de reflexió de l'epíleg de Josep Mir): “existeixo / en l'espill de la teua alegria incorruptible”.
El dietarisme poètic de Josep Igual s'alimenta d'un paisatge doble, l'exterior de perfils més o menys diàfans i límits precisos, i l'intern, el dels balanços vitals, el dels destil·lats de pensament fabricats amb els brous de l'experiència, les íntimes derrotes i la dignitat de qui resisteix en “la melodia fràgil / de l'ètica sense poders”. Els dos “paisatges” es despleguen en Uomo qualque amb les entrades i eixides del poeta a través de les finestres de la realitat. Algunes de les fites primordials d'aquests paisatges, que Igual traça amb pinzellada de mestre, són els poemes titulats “Aniversari” (“celebra't / la fràgil il·lusió de la llibertat / amb el vi dels ofesos”), “Energies” (“però ara dorm, cal preservar energies / per a la propera lliça / de l'optimisme de la voluntat, / del desig d'esperança dels escèptics”, “Tarda” o “Encara”, que completarien apunts al natural com “Delta”, “Paisatge” o “Migdia”. Malgrat les successives derrotes civils i personals, dels durs embats del temps, el poeta s'aferma, com un home entre tants, en el treball de la voluntat. Enderrocades les torres d'ivori, ara com sempre, l'opció de l'escriptor no vacil·la: al costat dels ofesos, els empestats, els escèptics, les tribus erràtiques, en el cant marginal. Això és el que hi ha: sense enganys, i amb el cap ben alt.

Publicat a Saó núm. 351, juliol-agost 2010.

Parlem de bous

La frase era comminatòria i la solien aplicar, en sentit no sempre metafòric, els qui se sentien incòmodes enmig del debat quan algú expressava la seua discrepància envers un tema considerat intocable. Parlar de bous era desviar el diàleg d'idees (valga la redundància) cap als terrenys de l'incontrovertible, com l'oratge i altres entreteniments que no comprometen a res, perquè en els pantans de l'asèpsia sucumbissen la raó i els arguments que la sustenten i l'intercanvi verbal quedés reduït a la tautologia dels gustos, que com tothom sap no són opinables. Com que els temps en què la controvèrsia acabava a garrotades han estat més llargs i penosos que els que han promocionat el debat civilitzat, la identificació del pensament com a mania funesta i l'expressió lliure de les idees com una cosa de mal gust continuen arrelades al comportament hispànic. L'al·lèrgia al debat sol desembocar en l'electroencefalograma pla de les unanimitats, que sempre necessiten l'ajuda del fòrceps i on les masses alliçonades naden com peix en l'aigua. Sortosament, parlar de bous avui ja no és una excusa per a l'estupidesa, gràcies a la iniciativa legislativa popular que ha impulsat al Parlament de Catalunya una llei antitaurina que llança a la cambra dels mals endreços històrics aquesta rèmora del passat tan sinistrament imposada com a fiesta nacional. Hi ha moltes maneres de veure i viure aquesta cosa dels bous però cap d'elles no pot obviar el fet que s'hi tortura un animal fins a la mort. Si això és art i cultura, també ho foren el sacrifici de donzelles per aplacar les ires d'algun déu furibund, cremar heretges a la foguera, el dret de pernada o la lapidació, coses que hem fet ben fet de desentranyar dels nostres hàbits. Els defensors de les unanimitats i la identitat monocolor, com és lògic, han dit moltes bestieses contra la nova victòria del seny. Entre ells Fernando Savater, l'equivalent en filosofia al torero de saló, i els mandamassos autòctons, que ja han ofrenat (com sol ser habitual en ells, sense demanar permís) el país valencià com a reserva espiritual i taurina d'Espanya, com si no tinguéssem clar quin és el nostre destí mentre ells ens governen. Des de les antípodes, però, Forges ho ha expressat de manera genial: el bou hispànic li diu l'ase català gracias i aquest li respon de res. Més clar, aigua.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 31 de juliol de 2010.

La forma fora del temps

Poetes en un recital en solidaritat amb El Cabanyal en 2007. El primer assegut a l'esquerra és Joan Navarro.


Joan Navarro, A deslloc, II Premi Carles Salvador de la Universitat Politècnica de València, Edicions de la Guerra núm. 89. Editorial Denes, Paiporta, 2010.


Per a alegria del bon lector, Joan Navarro (Oliva, 1951) es troba en estat de gràcia poètica. Quan Magrana fou publicat ara fa sis anys, en feia dotze que el primer guanyador de l'Octubre de Poesia no editava cap poemari (i el darrer era una antologia de la seua obra anterior: ens hem de remuntar de fet a La paüra dels crancs, de 1986). En aquests anys mesurats a colps de silenci, Joan Navarro havia anat triant les millors herbes remeieres del seu riquíssim herbolari fins a aconseguir la fórmula magistral de Magrana, que era una infusió extraordinària plena de nobles virtuts: concentració de les millors qualitats de l'obra de joventut i inauguració d'un camí d'extensions infinites. A propòsit d'aquell llibre, inici de la plena maduresa poètica de l'autor, en 2006 escrivíem en Saó: “La Magrana és plena de robins perfectes, sucosos versos sintagmàtics, el·líptics, plens de ritme, d’accions sense verbs ni temps, juxtaposicions d’imatges trepidants, invisibles a l’ull fred de la càmera, on la pell del lector s’eriça en el viatge del pol·len de les flors a l’esclat mut d’una galàxia perduda. Poesia fenomenològica, consciència de la immensitat del cosmos, poesia ecològica, que supera les adherències cartilaginoses del jo (elevant-lo a la llum solar i dissolent-l’hi), tast dels misteris que ens obri la ciència i que només la bona poesia ens acosta”. Doncs bé, aquelles paraules es poden aplicar també al cas del poemari que avui ens ocupa, A deslloc. De fet, aquests dos reculls, més Atlas (2008), formen una unitat essencial, respiren amb idèntic batec, es resolen formalment amb el mateix rigor, tremolen al conjur d'unes mateixes preguntes… i deixen una porta sempre oberta per a la construcció infinita del poema, perquè “imaginar un llenguatge és imaginar una forma de vida” (Wittgestein). En el poema que fa de pòrtic, titulat precisament “Imaginar un llenguatge” i adobat amb la incorporació al propi “discurs” d'altres veus (vells i nous amors amb què Navarro insisteix en els seus jocs intertextuals, lícites apropiacions d'una saviesa que sempre és compartida), hi ha exposades moltes de les idees que alimenten la poesia de l'autor. I una d'elles és la següent: la poesia és la forma fora del temps. I de l'espai, com suggereix la locució inventada (o imaginada: perfectament factible) del títol, A deslloc, de manera que immersos en el no temps i en el no espai, del que es tracta és d' “habitar a l'inhabitat”, de construir la “Naveta de la forma”. Alliberada de les circumstàncies del temps i de l'espai, la forma es desplega tothora cap a l'infinit, es desborda cap als límits del pensament i del llenguatge: successió sintagmàtica sense fi entrellaçada per la porta oberta dels dos punts, pura abstracció del dir, imatges impossibles sostingudes pel fil de l'emoció expressiva.
Si en Atlas la poesia de Navarro, per raó del treball de correspondència amb el pintor Pere Salinas, havia incorporat nous referents matèrics (ací es concentren sobretot en la secció Baia i cabdell, treball a quatre mans amb el mateix artista), potser el tret més característic de la present proposta rau en el desplegament del món de la botànica. I, sobretot, el repte que suposa compondre poemes que funcionen com una mena de correlats verbals a aquell monument sonor que són les 30 Variacions Goldberg de J.S. Bach (en la corprenedora versió de Gould) en la secció titulada BWV 988.
Sobre l'immens ordim de la natura, amb l'eco d'universos que contenen altres universos, en la mirada trèmula que s'estén per la vastitud d'un paisatge inacabable, en el silenci on no arriben les veus de l'home, en els canvis inaprehensibles del real i l'imaginat, Joan Navarro trama les formes fora del temps i, paradoxalment (o no tant), el que sentim en el fons és la immensitat de l'aventura humana, en allò que té de més humana, la construcció del llenguatge, d'una forma de vida que batega i es multiplica incessantment. Llegir A deslloc és sentir el que no es pot sentir, habitar a l'inhabitat, viure en una permanència que no és feta de temps. Com en tota bona, gran poesia.


Publicat a Saó núm. 349, maig de 2010.

Tourmalet

Des que tinc memòria, per a mi no hi ha estiu sense Tour. Va començar un tòrrid mes de juliol de la segona part dels anys seixantes, en un punt de la carretera que uneix Cocentaina i Benilloba, retransmès en blanc i negre, amb les escapades d'un tal Julio Jiménez, que ara no recorde quina cara feia, els ciclistes del KAS, les ulleres fosques de Janssen, López Carril, l'inigualable Eddy Merchx, que després vam saber que apodaven el caníbal, Anquetil, aquell fill de l'exili de tràgica vida que fou Luis Ocaña i tants corredors que es perden en la memòria i molts d'altres que després hi han vingut a substituir-los en el gran pelotó. No hi ha estiu sense Tour, és a dir, sense el viatge estival que ens fa ser turistes sense necessitat de moure'ns del lloc, ni Tour sense Tourmalet, aquell cim mític que porta la cursa ciclística més important del planeta a les entranyes. Acabada la retransmissió vespertina, que seguíem embadocats aprofitant la relativa frescoreta del terra amb els cossos mig nus, reproduíem a escala domèstica les gestes d'aquells titans sofridors amb la Mentor-Orbea per carreteres més freqüentades pel matxo i el llaurador o les dones que es protegien del sol amb paraigües negres que pels sis-cents i els altres automòbils que ja causaven furor. Malgrat que no he pujat mai a un bici de carreres més que per provar-la amb unes poques pedalades i que no sóc ni remotament allò que se'n diu un ciclista, la bici, excepte en certs parèntesis vitals, m'ha estat companya inseparable. Ella em fa molt més amable la ciutat on visc, que malgrat la seua perfecta orografia per al trànsit silenciós i pacífic i la quantitat d'aficionats de tota mena que històricament ha donat, continua barallada amb la lentitud i la placidesa. Amb el Tour, a més, desapareixen en certa manera els rínxols pseudopatriòtics que tant enlletgeixen altres esports, i un pot ser admirador de l'equip d'Euskaltel o de l'estilitzat Andy Schleck sense veure's obligat a donar explicacions. I el Tourmalet ha vingut un colp més a refrescar la xafogosa vesprada de juliol, entre boires i humitats impossibles, amb aquests herois que escalen pendents del 9% com si es deixassen caure per la costera alcoiana del Gurugú, exhalant amb la seua suor tot el dolor i la gratuïta bellesa del món.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de juliol de 2010.

Arqueologia

A nou metres sota terra, entre les runes del que un dia van ser les Torres Bessones, han aparegut les restes d'un vaixell del segle XVIII. Els arqueòlegs que treballen en la zona zero han aventurat que el vaixell Lindsay degué ser enfonsat a dretcient per guanyar terreny al riu Hudson, en un moment en què el pam de sòl novaiorquès ja preludiava l'alta cotització que atenyeria en els nostres dies. Siga com vulga, la preciosa troballa es presta a relats més literaris a poc que a un li tremole en la memòria l'episodi de la nau que als protagonistes de Cien años de soledad se'ls apareix enmig de la selva, quasi devorada per la vegetació, o els esforços de Fitzcarraldo per muntar a l'Amazònia un teatre de l'òpera, gesta que en la visió d'Herzog incloïa el transport d'un enorme vaixell a través de quilòmetres de muntanyes boscoses. Els qui hem viscut en aquest costat de la Mediterrània abans de la gran devastació moderna encara hem rescatat del fons del mar trossos d'àmfores romanes o tornat de les nostres excursions per les serres alcoianes amb restes de ceràmica ibèrica a la motxilla, de manera que se'ns fa difícil aplicar el terme arqueologia a coses de fa a penes dos segles. Si els indis van deixar alguna cosa materialment perdurable, tot va quedar arrasat per les ànsies a construir la nació nord-americana des del gran zero de la història. Però ací, per a bé i per a mal, hem de pencar amb les restes d'un passat molt feixuc que torna una i altra vegada per convertir la realitat en pura arqueologia. Recorde vostè l'època d'Aznar, aquell Franquet amb melena, o les agitacions fantasmagòriques que fan impossible encara la reparació a les víctimes del genocidi franquista o el reconeixement del fet plurinacional de l'Estat espanyol. Ens pensàvem que amb més o menys bon humor tothom acceptava –perquè l'esperit constitucional també era això– l'existència de nacionalitats diferenciades quan la Sentència del Tribunal Constitucional que amputa l'Estatut de Catalunya per on més mal li fa ve a confirmar-nos la pervivència del passat del una, grande y libre. Nació, nacionalitat… En ple segle XXI encara ens enredren amb el monopoli de les paraules, però és que sens dubte el poder es funda en l'arqueologia. Per sort la realitat sempre va per una altra via.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 17 de juliol de 2010.

Llum de la matèria essencial

Orides Fontela, Esfera [Una antologia]. Pròleg de Fábio Aristimunho Vargas. Traducció de Joan Navarro. Tres i Quatre, Col·lecció Poesia núm. 143, València, febrer de 2010.



Per concretar-ho en termes visuals podríem dir que hi ha una poesia que es construeix amb tècniques equivalents a les de la pintura i una altra que evoca la manera de fer de l'escultura (òbviament no es tracta de voler simplificar allò que per naturalesa és complex i divers sinó d'afegir una altra perspectiva –no gens original, per altra banda– que ens ajude a orientar-nos pels camps infinits de la poesia). La primera afegeix material verbal sobre el llenç del silenci primigeni i actua per acumulació de paraules, en un sentit linealment expansiu (centrífug), amplificant amb noves propostes el discurs sonor de la humanitat; la segona es caracteritza per la concentració d'elements, a través d'un procés que sembla reduir la infinitud verbal als seus components essencials, com un escultor que aconsegueix la forma buidant la matèria dels seus aspectes insignificants en una acció eminentment centrípeta. Pertanyeria a la primera tendència la poesia d'arrel més o menys discursiva (la predominant, amb desigual fortuna, i en la seua diversitat irreductible, ara i ací), i més o menys inspirada en les formes orals convencionals, mentre que la segona s'emparentaria amb les pràctiques visuals i de les denominades poesia concreta i minimalista, que posa l'accent en una major distorsió de la sintaxi, el tractament significatiu de l'espai en blanc i un ús més aleatori de la puntuació i dels aspectes tipogràfics.
Valga'ns aquesta divisió, inevitablement esmunyedissa, com a introducció a la poesia de la poeta brasilera Orides Fontela (São João da Boa Vista-São Paulo, 1940-1998), autora que practicà la poesia “escultòrica” d'una manera particularment radical i brillant i que ara és a l'abast del lector català gràcies a l'edició de l'antologia Esfera (títol escollit pels editors i que es justificaria, en paraules del prologuista, pel fet que l'obra poètica d'Orides Fontela ve marcada “per la densitat, simplicitat, solidesa i absència d'arestes –una obra esfèrica, en suma”).
Diguem d'entrada que l'esforç de síntesi i concreció de la poesia d'Orides Fontela convida el lector a rellegir els seus poemes, a travessar-los en diverses direccions per tal d'extraure tot el suc d'una poesia essencialment el·líptica, que sovint s'acosta als límits del que es pot dir o és intel·ligible i que malgrat (o gràcies a) la complexitat de la maniobra aconsegueix la majoria de les vegades uns resultats sorprenentment diàfans. Poesia cautelosa, respectuosíssima amb les sagrades lleis del silenci, el buidatge a què Fontela sotmet el verb, amb perícia de bona ciselladora, entra de puntetes en la sensibilitat del lector per quedar instal·lat en la seua memòria per sempre. Oferim-ne la mostra del poema titulat “Origen” que per raons d'espai no transcrivim en la seua disposició original, en la versió de Navarro, sempre ajustada i rigorosa: “Ni flor ni fulla sinó / arrel / absoluta. Amarga. // Ni branques ni gemmes. Arrel / íntegra. Sòrdida. // Ni tronc o / caule. Ni tan sols planta / –sols l'arrel / i el fruit.”
Esfera arreplega poemes dels llibres Transposição (1969), Helianto (1973), gènere de plantes com el gira-sol, Alba (1983), Rosácea (1986) i Teia (1996), teranyina, recull a què pertany el poema homònim: “La teranyina, no / màgica / sinó arma, parany // la teranyina, no / morta / sinó sensitiva, vivent // la teranyina, no / art / sinó treball, tibant / la teranyina, no / verge / sinó intensament / prenyada: // al / centre / l'aranya espera.”
Com veiem en aquest poema citat, la poesia de Fontela és de caràcter freqüentment metapoètic i s'interroga, a través d'uns quants mots clau (verb, ocell, pedra, silenci, forma, aigua…), sobre els límits del llenguatge poètic. Aquesta poeta, batejada amb el nom vulgaritzat d'Eurídice, la nimfa rescatada per Orfeu de l'Hades, arrossegà en vida una certa fama de misantropia. D'orígens misèrrims (vegeu el poema titulat “Herència”), va aconseguir estudiar filosofia a la Universitat de São Paulo. Va rebre alguns dels premis literaris més importants del seu país. La present edició no només contribueix a airejar, mitjançant la traducció, el panorama poètic autòcton, de vegades massa resclosit, sinó a posar a l'abast del lector més exigent una veu d'una solidesa i coherència enormes. A partir d'ara, seguir el rastre estel·lar d'Orides Fontela ens serà molt més fàcil, i inexcusable, mercè a un camí en bona part ja desbrossat.


Publicat a Saó núm. 348, abril 2010.

La cabotada de Puyol

Cada vegada que sent que s'ha de despolititzar el futbol, o qualsevol altra cosa, el riure se'm descontrola. És com quan algú, còmodament instal·lat en una poltrona identitària que no necessita verificar-se i que s'exerceix sense manies perquè compta amb la infal·libilitat del BOE i els mapes meteorològics i se sent tan natural com el vent o la pluja, et retreu el que ell interpreta com a nacionalisme recalcitrant, la palla en l'ull que tapa la pròpia biga. No cal ser un detractor d'aquest esport que al seu màxim nivell és jugat per una elit de milionaris que fan vistosos colps al baló per adonar-se del profund sentit polític que empara les seues gestes. L'efemèride que està escrivint la selecció espanyola de futbol, ja universalment coneguda per la roja (fugacitat dels símbols en una Espanya cada vegada més blava), què és sinó la continuació de la política per altres vies? Unes vies, això sí, pintades amb el color de l'asèpsia, la unanimitat aparentment despolititzada, l'absència dels bruts matisos que tan odiosa fan la política estricta. La fe en la roja ja ens homologa a nivell de futbol a la canarinha, l'esquadra azzurra o els bleues. Sota els plecs de la seua bandera avança una multitud que busca en aquest narcòtic el consol a la dura crisi i el patriotisme eixelebrat de la qual, d'arrel tribal, allibera del treball d'haver de demanar responsabilitats a uns polítics corruptes fins a les celles. No és política aquesta febre, molt visible en l'espanyolíssima i per això cada vegada menys valenciana València? El magnífic joc de la selecció podria donar a entendre que per fi hem trobat la fórmula equitativa de convivència plurinacional en el vell somni federalista. Res més lluny d'una veritat que la vergonyant amputació de l'Estatut català ha fet visible. El futbol català arma avui la invencible i la selecció llueix per fi l'estil de la Masia, però subsumits en la identitat obligada ningú no agrairà l'esforç fiscal dels perifèrics ni els drets a les aspiracions col·lectives del poble que els ha fets grans futbolistes. Molts dels qui van aplaudir a rabiar la cabotada de Puyol no dubtaran a participar en el proper boicot a Catalunya. Els pagaran molt bé i els toleraran mentre facen gols per a la roja. En l'abundància tot va com una seda. Veurem a l'hora de repartir la misèria.

Publicat a Levante-EMV el dissabte 10 de juliol de 2010.

Opacitat

La bella vila de Planes representava tot allò que en la nostra imaginació, alimentada en certs contes il·lustrats de la infantesa, havia de ser el poble ideal: cases blanques amb teulades que de lluny semblen camps acabats de llaurar, amb àmplies balconades i fumerals, les unes al costat de les altres en una aglomeració que aprofita cada pam de terreny i representa un eficaç sistema defensiu. Coronava el poble un castell l’interior del qual havia estat convertit en bancal d’ametlers. Construït sobre un pujol que protegeixen barrancs profunds, la panoràmica que ofereix Planes des de la carretera, amb els seus carrers costeruts, permet conciliar la visió del conjunt i l’admiració del detall. Si, segons deien els contes, hi havia un lloc per a la felicitat, aquell lloc devia ser Planes, voltat de serres d’austera vegetació, de camps de conreu amb tots els arbres fruiters que dóna el secà, amb l’ermita blanca solitària que subratlla el viacrucis de xiprers. Però la bellesa (això ho sabríem més tard) no és antídot contra la maldat i l’estupidesa. Heus ací que en els temps en què Alfons Llorens, hereu de la tradició culta, democràtica i republicana del poble, fou alcalde de la vila, s’hi construí una llar social en el solar que quedà d’una vella casa nobiliària. L’obra, moderna, funcional i diàfana meresqué la seua inclusió en el catàleg que sobre el patrimoni arquitectònic de les comarques alacantines publicà el poeta i arquitecte Gaspar Jaén i Urban. Fins que hi tornaren els nous o vells rics (de tot menys de cultura i sentit democràtic) i cegaren la casa amb horribles parets de rajola. No havia de quedar res d’un passat que hagués estat poc o molt gestionat pel partit rival. La lletja opacitat en què han convertit la casa, ara només apta per albergar algun museu de l’horror, no és només una dilapidació insultant de diners públics sinó metàfora cruel de la foscor en què estan sumint aquest país els indigestos dirigents que ens malgovernen. Esborrar tot rastre de transparència, mercadejar amb memòria i cultura com objectes d'usar (a vegades ni això) i llançar, per alçar rajola a rajola monuments a la vanitat i la burrera i pintar-los molt perquè lluesquen com monedes falses per a vergonya de tots. Al cor del Comtat, a la bella vila de Planes.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de juliol de 2010.

Lectura feta substància

Gerard Vergés, Lliri entre cards, Poesia 3 i 4 núm. 57, València 1988.



A vint-i-dos anys de la seua primera edició, el llibre de què avui s'ocupa la present nota entra de ple en la categoria d'obres rescatades: de l'oblit en què es trobava sumit en la prestatgeria que ocupen els poemaris d'autors entre la P i la Z, d'una recent conversa amb el poeta de Benicarló Josep Igual, que em recomanà vivament la lectura de l'escriptor de Tortosa i per al record de l'antic company de Facultat, Vicent Ferrer, de Vinaròs, qui abans de morir va fer que me l'enviassen i que jo ara he rellegit com una herència de llum i de bonhomia. Per tants fils com s'hi entrelliguen i que trama l'aventura atzarosa de les lectures, posem les Terres de l'Ebre, aquella esplendorosa cruïlla que agermana el País Valencià i Catalunya, com a fons i vivència de paisatge. Venia, a més, de llegir Alfabet per a adults, un recull dels articles que Gerard Vergés publicà a l'Avui entre 1987 i 2005, recentment editat per Perifèric, i que constitueix un magnífic aperitiu que estimula la gana d'endinsar-se també en els assajos (Tretze biografies imperfectes, de 1986, o Eros i Art, de 1991, entre d'altres) del savi i elegant farmacèutic lletraferit de Tortosa (1931).
Gerard Vergés és autor de quatre poemaris, aplegats en el volum bilingüe La raíz de la mandrágora (La Poesía, Señor Hidalgo, 2005): L'ombra rogenca de la lloba (1982), Long Play per a una ànima trista (1986), Lliri entre cards (1988) i La insostenible lleugeresa del vers (2002). Ha traduït també el sonets de Shakespeare (Columna, 1993) –una versió de "When the chronicle of wasted time", el 106, és també incorporada al llibre que avui comentem.
Lliri entre cards està format per 40 sonets dividits en dues seccions proporcionals, cada una de les quals és encapçalada per sengles cites d'Ausiàs March, la primera extreta dels denominats Cants de Mort i la segona dels Cants d'Amor, en una operació explícitament indicativa del tema principal que cada una desplega. Hi ha un poema del seu llibre Long Play per a una ànima trista titulat "Antologia dels poetes més estimats", en què en el to gràcil, divertit i no gens afectat característic del poeta, Gerard Vergés declara les seues preferències poètiques. Val la pena que en repassem la llista, molts dels noms de la qual, d'una manera o altra, reapareixen en el poemari posterior: Carles Riba i Pere Quart, Jordi de Sant Jordi i Ausiàs March, Vicenç Garcia (el rector de Vallfogona), Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater, Aleixandre, Neruda i Lorca, Góngora, Kavafis, Dante i Petrarca, Rimbaud i Verlaine, Allan Poe, Shakespeare i Eliot. El poema acaba amb el següent, lapidari vers: “De tot el que hem llegit, n'hem fet substància”.
Lliri entre cards és un poemari de tall clàssic –eminentment barroc per ser més exactes– que se sustenta com un diàleg amb la literatura, a partir d'alguns dels tòpics poètics que amb més insistència l'han creuada al llarg de la història. Però ho fa sense renunciar al que tot experiment poètic té de joc, una vegada païda la substància de les seues lectures sostingudes en el temps, i no des de la ximplesa de l'exhibicionista que sovint tempta alguns poetes (“Poeta ver no fa literatura. La retòrica, amic, és com un pus”). Satíric i jocós, fins i tot quan adopta el to de l'elegia, els sonets de Gerard Vergés estan tallats a colps d'escarpre, són impecables. Hi abunden el retrat i l'homenatge, els referents literaris i pictòrics, i una extensa polifonia de veus amb què el poeta ara reinventa la veu de l'escuder del Comte Guillem de Tolosa adés la melodia d'un conte xinès de mandarins, carpes en el riu i reflexos de l'alegria. El domini dels registres poètics és prodigiós en aquests sonets, on hi ha espai també per als més arriscats exercicis poètics (que suavitzen i matisen la tendència al classicisme), com en un sonet on el lector ha de completar els versos afegint-hi la síl·laba LA, o una sàtira a un ordinador que feia versos i on el poeta inclou paraules inventades que n'entrebanquen el sentit, un poema presentat en la forma despullada i incompleta de l'esquema o un d'escrit amb una tirallonga de sinònims de les paraules puta i bacó.
La substància que Vergés ha extret de tan variades i constants lectures i experiències té la gràcia de fer portar-nos en un sospir del tema més lleuger al més profund (en això, com en tantes altres coses, és deutor, sobretot, dels barrocs anglesos) sense que el lector tinga mai la sensació d'un pas en fals. Tocat per les mans subtils de la bona poesia qualsevol tema o motiu que Vergés aborda ens arriba amb l'emoció autèntica i perdurable que tenen totes les coses de la vida. Una lliçó impagable.

Publicat a Saó núm. 347, març de 2010.