Convé recordar-ho. Avui (escric en
divendres) és 1 de desembre i fa dos mesos justos del referèndum de
l'1 d'octubre. Aquell dia, malgrat les porres i la brutalitat
policial,
la confiscació d'urnes i amenaces i intimidacions de tota mena, dos
milions
llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica
va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l'escomesa poregosa de
l'autoritarisme més descarnat./ Contra el que podia semblar, avui
l'estat és més feble. Li tremolen les cames –amb greu perill per
a les llibertats democràtiques, que són objectes de vidre que
trontollen al seu pas marcial. No té por al ridícul, ja que hi
reincideix una vegada i una altra privat com es troba d'espills, de
premsa democràtica que li pare els peus, de la germana gran Europa, consentidora i plena també de tecles, i de diàleg amb tot el que no
és 155, garrotada en swing (com diria l'Ovidi) i matraques de
construir mentides. Té una por cerval a perdre els privilegis de les
elits que viuen del conte del
lladronici./ Tanta por que,
en el seu deliri, ha prohibit
el color groc, fa
despenjar pancartes que demanen llibertat i democràcia, canvia el
color de les fonts lluminoses, persegueix
llaços i piulets… De
moment no han tocat els
semàfors. Autors
del realisme màgic i poetes tenen ací una font inesgotable
d'inspiració. Benvinguts al Regne Bananer d'Espanya, on els plàtans
a partir d'ara seran de color blau./
Muden els colors però les causes i les idees romanen, tot i que pel
que sembla els d'En Comú Podem i afins no volen adonar-se'n. Ahir es
prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà.
Avui és aquest color humil,
una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui
provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell
l'alè de la revolta./ Vols dir que també prohibiran la paraula
`groc´?/ El cas és que som
a
la tardor. Dic groc i la boca se m'omple de fulles d'arbres
caducifolis de la Font Roja, dels boscos de fajos de Fredes. I els
ulls s'esplaien ja en
ginestes primaverals, en camps de blat madur d'estiu
solar,
en narcisos d'Escòcia./ Quatre barres roges, de sang, sobre camp
d'or. Una senyera teixida per exiliats republicans a Orà (on
va ser també el comunista
alcoià Enrique Peidro, pare
de Lino i Emma,
la infermera de mon pare)
ha arribat de mà
en mà
fins a les mans del President Puigdemont, també
exiliat a Brussel·les com
Macià i Ferrer i Guàrdia abans
que ell./ Mariana Pineda
també brodava la seua bandera./ Un altre groc que no poden suportar
els carcellers de la llibertat és el dels cabells de Mònica
Terribas, la periodista de Catalunya Ràdio, denunciada pel PP davant
la Junta Electoral (que cada vegada s'assembla més a una Junta
Militar) per un editorial. La seua contestació, citant Montserrat
Roig: «Les paraules no es poden tancar en una gàbia»./ Groga
era també l'estrela que posaven als jueus internats en camps
d'extermini i als dels
guetos a
l'alemanya nazi./ Els escamots feixistes campen lliures però Zoido
no se n'ha assabentat. Un
dels atacants al
Blanquerna de
Madrid, condemnat i
excusat de moment d'entrar en presó, és cunyat del seu col·lega de
Vigo, tot queda en família, com la Fundació Francisco Franco que
els paguem a escoti./ Els humils saials no són grocs sinó grisos i
foscos. Torquen i s'impregnen de la brutícia que lleven./ Lluny de
la immundícia dels demòfobs l'home pot ser lliure si internament és
fort i ho vol.
I si contempla un camp de gira-sols brillar al ple migjorn amb
els ulls oberts de l'esperit.
[Publicat
a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de desembre de 2017.]
