Fotos que parlen

Ha volgut l'atzar que coincidissen en el temps dues fotografies tan antagòniques entre elles com significatives del moment i el lloc en què vivim. Les fotografies en qüestió, és clar, il·lustren, subratllen i resumeixen sengles notícies, l'una remet a una aparent victòria, l'altra l'hem de comptar entre les derrotes més sonores de la democràcia a l'espanyola. La primera ens mostra un Felip VI pletòric, practicant la proverbial campetxania de la nissaga, per a la qual havia semblat tan inepte fins ara, amb aquella cara de prunes agres que se li va quedar arran de l'ensurt del referèndum de l'1 d'octubre de 2017 i el discurs d'exaltació de la repressió que va fer dos dies més tard davant les càmeres. I és que als poderosos els encisen els triomfs esportius, sobretot quan els protagonitzen ells mateixos, per mèrits propis o més sovint per condescendència dels presumptes rivals. Recordem aquells salmons grossíssims que Franco pescava sense despentinar-se o les competicions de vela en què participava el seu hereu durant els breus parèntesis que li permetien la caça d'elefants a Bostwana o la d'altres peces majors per l'Europa cortesana. Però quan realment toquen el cel és quan la seua selecció aconsegueix una victòria tan contundent com la de l'altre dia, encara que siga contra un equip més aviat modest com el de Costa Rica –ja se sap que en el futbol no hi ha rival menor i que més val curar-se en salut. L'esport, sobretot l'anomenat esport rei (qualsevol excusa és bona per propagar la monarquia), és el terreny idoni per al descans dels guerrers que lluiten cada dia pel benestar dels súbdits, ja se sap. A més, enmig de tantes amargueses com han portat les crisis dels últims anys, en primer lloc la de la credibilitat d'una institució intocablement opaca que ens costa un ull de la cara i que ja no sabem si és millor que siga coronada pel tarambana del pare o pel fill antipàtic, cal saber aprofitar l'avinentesa. I què millor que amb el vent de popa de l'eufòria general per l'èxit de la roja deixar-se caure pel vestidor dels herois a rentar-se la cara de mala llet impassible. I fer-se l'oportuna fotografia i donar-se-les d'entès, en un país on tots en són catedràtics, per exaltar, més que no pas la victòria, el joc mateix de la seua selecció. God save the sportman king!

La segona, en canvi, és la imatge de la dignitat no sotmesa però empresonada, castigada, precisament per haver estat declarada culpable d'injúries a la corona i enaltiment del terrorisme. És la foto de la batalla perduda per la llibertat d'expressió, de la derrota de la imparcialitat d'una justícia feta a la mida i els interessos dels manaires. Provisional, com tota derrota (i també tota victòria), la fotografia del raper Pablo Hasel a l'Audiència de Lleida ens recorda tots els casos que en els últims temps han portat a la presó o a l'exili practicants de les llibertats democràtiques en judicis plens d'irregularitats, lectures esbiaixades de la llei i falsos testimonis. Com en el cas sagnant dels joves d'Altsasu i de tants encausats com viuen amb l'ai al cor d'una justícia que no costa gens d'identificar amb un simple i implacable aparell repressor. Potser vindran els bonegons d'Europa un dia o altre, com ja n'han vingut d'Amnistia Internacional i altres organismes internacionals de defensa dels drets humans, i menys probablement un cert rescabalament pel mal infligit. Però el temps de presó i exili ja no el recuperarà ningú. I potser, en el fons, tampoc el dolor que deuen sentir els qui havent fet un pas avant han pogut comprovar en girar-se que estaven sols, mancats del moviment solidari que hauria pogut impedir la seua condemna. O pitjor, que els crits per les victòries futbolístiques, amplificats amb les imatges del rei retratant-se al vestidor, ensordien les consciències i consolidaven poc o molt, i sempre de moment, el poder dels intocables camuflats de campetxans.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el 25 de novembre de 2022.]

 

 

Qatar i la trampa de la llei

El 20 de novembre, quan a les 17.00 en punt hora local l'àrbitre xiule, començarà el partit de futbol entre les seleccions de Qatar i Equador. Serà l'inici d'un mundial que durarà fins al 18 de desembre. El primer baló del que ja és conegut com el mundial de la vergonya començarà llavors a rodar per la gespa de l'estadi Al-Bayt, a la ciutat qatariana d'Al-Khor, una de les vuit meravelles arquitectòniques inspirades en motius de la cultura tradicional àrab alçades per a l'ocasió enmig del desert. Entre el cinisme que accepta com a inevitable la celebració del mundial en una de les grans tiranies que esquitxen el mapamundi i l'alleujament de la mala consciència occidental amb la denúncia de les penoses condicions de vida i mort que pateixen els treballadors estrangers, l'esfèrica continuarà anant d'ací cap allà per decidir entre crits, aplaudiments, vítols, plors i abraçades, alguna que altra picabaralla i no poques morts i suïcidis, qui seran els tocats per la Glòria de la Victòria i quants graus pujarà l'orgull patriòtic dels qui se sentiran representats pels colors nacionals. Amb l'ai al cor de milions i milions de persones, el mateix planeta Terra detindrà un moment la rotació sobre l'eix i la seua òrbita tossuda al voltant del sol, mentre dura la xiulada inaugural, per després, inspirat en el moviment del baló, continuar el viatge amb un sospir d'alleujament. S'obrirà llavors el simulacre d'armistici del mundial, i sobre la suavitat de la gespa crescuda en el terreny més àrid gràcies als petrodòlars, continuarà engreixant-se el negoci universal, el mateix que ha provocat segons el The Guardian, citat per Amnistia Internacional, no menys de 6.500 morts de treballadors per les extremes condicions laborals en un país encara sotmès al sistema kafala, o de patrocini en règim de semiesclavitud, mitjançant el qual l'obrer queda lligat a l'empresari. Fa 4.700 anys a l'Antic Egipte ja es feien servir similars mètodes d'explotació per alçar les piràmides. Efectivament, el món no avança, gira. Per respondre les tímides protestes fetes a la vulneració de drets que a Qatar i les altres monarquies del Golf (inclosos els Emirats Àrabs Units, on el rei emèrit espanyol viu el seu exili de luxe en pagament als serveis prestats en forma d'armes i altres suculents negocis a aquells sàtrapes) tenen carta de naturalesa, com ara la penalització de l'homosexualitat o les rutinàries discriminacions a les dones, les autoritats del país hi addueixen tot de lleis i reformes en marxa. Ací ja sabem com funcionen les lleis i les seues trampes. I allà sens dubte també. Però el món continuarà girant en retransmissions televisives que alçaran butllofes i passions com una estrepitosa màquina escurabutxaques. L'armistici i el seu simulacre no evitaran que continuen caient bombes sobre Ucraïna, Palestina o el Kurdistan ni malmetent-se encara més la vida de milions de persones ni els desequilibris que assoten el planeta. Part dels materials dels faraònics estadis alçats per a la gran festa, això sí, reciclats, aniran a parar a països pobres, potser per rescabalar tanta mort infame. És la generositat ostentosa dels més rics, el blanqueig descarat del crim, la pintura verda, ecològica i políticament correcta de la manca absoluta de vergonya.

Sí, ací en sabem molt, de tot això, d'emblanquinar els murs plens de sang, de fer lleis que es converteixen en laberints inútils, d'un pas avant i dos arrere, d'amagar els assassins a les clavegueres de l'estat i engreixar-los amb diners dels pressupostos i despatxos oficials. En sabem molt perquè precisament el mateix 20 de novembre en què s'inaugurarà el mundial de la vergonya del luxe farà 47 anys que Franco va morir de mort natural i que els crims de la seua dictadura esperen una reparació que mai no arriba, malgrat les lleis o gràcies a elles, però sobretot per culpa d'una inèrcia antidemocràtica adherida al cos social com un llast que no es vol amollar, per una por secular, per una submissió transmesa de derrota en derrota i de victòria en victòria arrancada amb sang. Perquè no arriben ni la reparació ni el càstig ni siguen mai obertes les portes de la llibertat es dicten lleis i ordres, per emblanquir els dèficits democràtics de cara a Europa, per simular que s'amplien drets quan, com en el cas de la conversió del delicte de sedició en noves restriccions al dret de protesta i manifestació, es reescriuen les lleis ad hominem –ho va dir Pedro Sánchez i ho va ratificar la vicepresidenta Nadia Calviño per dissipar dubtes– amb el declarat objectiu de castigar el president Puigdemont per haver posat les urnes i declarat la independència. Res de tot això no importarà, ni ha importat mai, mentre s'òmpliguen els estadis i ens siga servit el plat quotidià del futbol i tots els altres opiacis a la taula. El pa nostre de cada dia i que rebente el món a trossos! Amén.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 18 de novembre de 2022.]

 

 

Traductor

De tant en tant la literatura sembla tan endreçadeta que et produeix la il·lusió que vius en un país normal. Sinifique el que signifique país normal, si no és simple entelèquia, a més de tenir assegurat un primer plat, t'hi pots permetre el luxe d'un segon plat i fins de postres i cafè, i en casos excepcionals el d'una botella de bon cava. Un país on és possible, ni que siga de tant en tant, articular amb rigor el valor afegit de la cultura i el de l'art verbal en qualsevol de les seues formes. Un país ja no obsedit per la pura supervivència d'una llengua i una cultura (que també, i quin remei!), amb una massa considerable i consolidada de lectors, escriptors, editorials i tot això que vulgarment en diem mercat. De tant en tant, no per art de màgia ni xambes astrals, sinó per la voluntat tossuda del treball, pots tenir la il·lusió que vius en un país normal, la qual cosa et permet viure de facto, d'alguna manera, ja en un país normal. Perquè no hi ha manera de construir un país normal en la seua impossibilitat, o d'alçar un país possible en la seua anormalitat, que fer el camí caminant i demostrar que quasi tot és possible quan és necessari. Si no es fa visible damunt l'escenari de vegades sembla que la vida no hi és, que ací no passa res. La salut literària, i per tant d'una cultura, i per tant d'un país, depèn en bona mesura de la capacitat per suscitar i promocionar la reflexió, el debat entre els seus agents, i de fer-se visible i palpable a la llum pública, de satisfer com a segon plat de luxe l'apetit cultural del personal. Sabíem que la traducció, eixe segon plat imprescindible de tota cultura que a voltes també n'és plat principal, havia pres entre valencians un gruix i una qualitat ben remarcables des de feia anys. Hi comptàvem ja amb traduccions excel·lents d'Homer i Dante, de Montaigne i Dickinson, de Tranströmer i Glück, de Montale i Pasolini, de Ritsos i Seferis, de Pessoa i Sá-Carneiro, de Kafka i Verne, d'Arendt i Simic, de Camus i Sartre. Començàvem a ser un país normal en lluita contra les seues anomalies, digne d'una dieta cultural suculenta i nodridora, gràcies a l'esforç de traductors, editorials i lectors, del món civil i de l'institucional (aquest sovint amb comptagotes, tot s'ha de dir).

Tot això és el que aquest cap de setmana, en el marc incomparable de Sant Miquel dels Reis (i per una vegada el lloc comú és molt més que un simple tòpic), es representarà damunt l'escenari, amb micros, càmeres, ofici d'escriure i una polifonia de veus harmoniosa, en unes primeres jornades sobre traducció titulades justament Traduttore. Jornades i fira editorial de la traducció, un nou assaig, un simulacre de normalitat que ens avança la normalitat i és el fruit de la suma de moltes voluntats i del treball abnegat d'una persona clau, Juli Capilla, editor amb Mercè Climent de Lletra Impresa. L'equilibri entre la reflexió teòrica d'unes jornades, imprescindible en afers literaris, i el sentit pràctic d'una fira editorial, resumirà a la vista de tots l'esforç que el País Valencià ha esmerçat per esdevenir un actiu important en la construcció plural de la traducció en català, camí d'anada i tornada entre la pròpia llengua i les altres, diàleg que ens universalitza des de les circumstàncies particulars, corrent nerviós que aireja i escampa, que impulsa i concentra. Traduir vol dir fer passar, transportar, i és això en rigor. El traductor és el torsimany o trujamà medieval, l'intèrpret o intermediari, l'encarregat d'estendre els ponts necessaris per on flueix la saba del sentit, la construcció de la cultura, d'uns llocs a uns altres, d'unes llengües a unes altres, en la seua reinvenció incessant. Lluny del tòpic bíblic de la Torre de Babel com a càstig, el traduttore de la tradició humanista actualitza tothora l'esponerosa riquesa de les llengües i comença a fer realitat un món entre iguals, transfronterer, ple de vasos comunicants. Haurà valgut la pena l'esforç que ens portarà altres passes i ens situarà amb la pròpia veu entre les altres. Deixeu-vos-hi caure, l'espai s'omplirà de l'esperada pluja de les paraules, que farà més fèrtil la terra de la cultura.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 11 de novembre de 2022.]

 

                          [Motiu del cartell de Traduttore. Jornades i Fira Editorial de la Traducció.]

No rendir-se mai

Ricard Ripoll, Fènix. Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2021. Tres i Quatre, Poesia núm. 190. València, març de 2022.

· · ·

Potser un dels trets més característics dels llibres de Ricard Ripoll (Sueca, 1959) siga la precisió amb què el poeta organitza el material literari i l'explicitud del motiu poètic que el genera, que al seu torn demana un repte inicial el desenvolupament del qual serà el llibre mateix, en la forma que és donada al lector. És el que els autors de l'OULIPO (OUvroir de LIttérature POtentielle), creat a París en 1960 per l'escriptor Raymond Queneau i el matemàtic François Le Lionnais, anomenaren trava o constricció. Aquest pretext creatiu, que per a Ricard Ripoll implica l'acceptació que la literatura "és un joc que es juga si es té la consciència que del dolor neixen flors", és a la base d'un llibre tan suggestiu com Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi (2013), summa poeticovital de l'autor on tots i cada un dels aforismes, tres cada dia durant un any, escrits a les 8.00, a les 16.00 i a les 24.00, comencen per "Em sembla que". Per altres viaranys, el del sotmetiment a les regles compositives universals de la mètrica i la rima, Ricard Ripoll ens tornà a sorprendre anunciant El món s'acaba demà, llibre que es va presentar a Alcoi el 7 de març de 2020, l'ahir del confinament ordenat per la covid, i que és infinit i sempre en vigor en la seua factualitat de present, a la manera d'aquells rètols dels bars que anuncien "Avui no es fia, demà sí". L'arbre de moltes branques de Ricard Ripoll té la virtut de moure's inquiet per molts territoris sense que les seues arrels perden consistència. És una mateixa veu poderosa i profunda que entona moltes melodies i un mateix riu subterrani irriga tots els seus camps poètics, sempre oberts a l'infinit.

I tanmateix l'atzar és l'aventura, el camí que es camina, però la composició poètica que va creixent no s'abandona a la gratuïtat de la troballa ni a l'imperi del sentit. Tot significa, tot ocupa el seu lloc exacte sobre un fons d'infinit, tot és mesura i precisió en el llibre, en els llibres del nostre poeta. Perquè Fènix, el vell mite egipci, que traspassa gairebé totes les cultures, és el tornar a començar de nou cada dia mentre el carro d'Apol·lo s'atura un instant a l'alba per escoltar la cançó de l'ocell, és no rendir-se mai, és sostraure's a l'angúnia, al desistiment, a la derrota, a l'abisme del suïcidi. És la confiança poètica que malgrat tot la llum tornarà a dissipar les tenebres de la nit. Fènix és un programa d'acció, un cant obert a l'infinitiu infinit, és la síntesi de totes les potències creatives de l'art que no se sotmet sinó a les regles del joc per ell creades, que fa miques els dogmes i l'ortodòxia, que només busca la paraula que allibera.

Tot hi compta amb precisió, cada branquilló és important per al niu on Fènix cremarà i tornarà a alçar-se. La dedicatòria múltiple, a Joan Fuster, veí del mateix poble, a qui va regalar el primer llibre i que li va "ensenyar qui era […], d'on venia, cap on anava i quina era la meua llengua". Als pares que el van dur a París quan tenia dos anys i que li van transmetre la llengua i la possibilitat d'un ofici multiforme (de professor universitari, d'estudiós i traductor de literatura francesa, de poeta i escriptor). Als dos fills, una vegada més. I a la companya amb qui ha compartit l'aventura de Fènix. Les cites de Samuel Becket, el visionari mag del silenci, del mestre Vicenç Altaió. El (un) Pretext on el lector descobreix les raons per als moviments següents: "Un dia, no saps per què, ja no tens ganes de caminar". Però camines i construeixes el teu niu en tres moviments. Heus-los ací.

El Primer moviment (contemplar l'infinit), introduït per una cita de Josep Carner, està format per 12 poemes en prosa. "Contemplar l'infinit a partir del no-res per tornar a pensar el passat i el futur. […] Els anys passen de pressa, els amors no perduren, aviat tenim l'edat de no mirar enlloc. […] Nosaltres som present i l'avui és etern". "[…] però, si mirem enllà, l'espurna del passat il·lumina el futur. Ahir ja és demà […]. El Segon moviment (res/endins), un conjunt de 14 poemes (11 en vers i 3 en prosa) tenen com a tret unificador l'ús d'un guionet que pauta ritme i sentit: "Ara no és mai – i sempre – […] – Has de partir – Ara o mai". Amb versos tan bells com: "Han tornat les hores toves a les platges de l'oblit / La marea deixa un mot que encara no entenc / I a la sorra el teu cos és la barca i la fugida". El Tercer moviment (els batecs de l'eterna espera) és la síntesi final, la porta de l'infinitiu que porta a l'infinit, la veu, la profecia i el programa en 17 quartets de versos alexandrins: "Lluitar contra el poder i les seves corones", "Plorar, plorar, plorar i no rendir-se mai", "Cremar els fanatismes amb el foc del no-res", "Menysprear els cretins ignorar els fatxendes", "Donar abans que rebre i saber estimar", "Ignorar tots els dogmes i celebrar el goig", "Contemplar el present en guspires d'infinit". Tanca el llibre un Post scriptum "Dedicat a tots aquells que van intentar trobar l'infinit, entre d'altres…". I hi segueix una llista, que no podia ser exhaustiva, d'escriptors i d'un personatge novel·lesc que es van llevar la vida, de Nelly Arcan a Virginia Woolf, Unica Zürn i Stefan Zweig, més l'avi matern José Villanueva.

Amb Fènix, el seu dotzè poemari, com les dotze hores pautades pel tic tac inquietant, Ricard Ripoll continua reinventant-se, únic i divers, nou i vell en cada passa. Des de la radicalitat del seu vitalisme i la veritat de la seua poesia ens convida a un joc a vida i mort que és present infinit nodrit per espurnes de passat i de futur. Una força que alimenta en temps de desesperança.

[Publicat a Saó núm. 484 d'octubre de 2022.]

Llengua i temps

Una recent enquesta sobre el català feta entre gent jove de Barcelona confirma allò que els qui visitem amb una certa freqüència i des de fa anys la capital catalana ja veníem observant: que l'ús social de la llengua pròpia va retraient-s'hi de manera constant i accelerada. En termes sociolingüístics, i descartada una situació d'equilibri impossible entre llengües, la que no avança cap a nous àmbits d'ús està condemnada a recular, a perdre espai social. Els partidaris del bilingüisme feliç, aquella trampa que ja van denunciar a finals dels seixantes eminents sociòlegs del llenguatge com Rafael Lluís Ninyoles o Lluís Vicent Aracil entre nosaltres, encara defensen avui dia un liberalisme no intervencionista prêt à porter que no és sinó la negació de la realitat desfavorable a la llengua minoritzada i el reforç a l'hegemònica. En el fons estan tan segur com nosaltres –i per raons estrictament oposades– que el temps treballa sense descans per la preeminència irreversible del castellà (i doncs per l'extinció lenta però segura del català). Així, una vegada més les xifres confirmen l'observació empírica: l’ús habitual del català a Barcelona ha caigut en els darrers temps del 35,6% al 28,4% entre els joves. Sense un marc institucional i referencial (xarxes socials, mitjans de comunicació, espais d'oci, educació, cultura, trama socioeconòmica, etc.) forts, una llengua sense estat les ha de passar magres. I més en un estat que li va a la contra i que emparat en la retòrica buida de la riquesa de la diversitat lingüística i territorial blablabla fa mans i mànegues per blocar l'ús del català i les altres llengües, així al Parlament i Senat espanyols com a les instàncies europees, com acaba de passar amb una proposta que demanava l'oficialitat del català, l'èuscar i el gallec a la Unió Europea tombada a quatre mans pel PSOE i el PP amb folre i manilles. Hi ha el vici d'origen d'una Constitució que ningú no té cap intenció de millorar i que margina les llengües distintes del castellà, hi ha una inèrcia (molt ben dirigida i gestionada) minoritzadora i colonial de segles i hi ha una incapacitat pròpia per resistir i subvertir una situació que porta a l'assimilació completa a l'Espanya monocolor. No ens enganyem, si els joves són el flanc més vulnerable a la pressió pràctica de les modes i els ecos, ho són només perquè en conjunt ja hem cedit tots (o ens han sostret) molt de terreny sociolingüístic.

De moment l'enquesta ha servit perquè l'Ajuntament de Barcelona elabore un decàleg de mesures per impulsar la recuperació del català entre els joves. N'ignore l'efectivitat però sorprèn d'entrada que una d'elles siga garantir l'atenció en català als ciutadans per part del personal de l'administració municipal. Encara estem així a la capital de Catalunya? Què no direm doncs del País Valencià i del seu cap i casal, on les posicions en defensa de la llengua pròpia semblen molt més febles i on els polítics d'un i altre signe no tenen cap problema d'usar el castellà en qualitat de representants institucionals amb qualsevol excusa i de vegades sense cap excusa? Què no deu estar passant amb la llengua dels valencians a hores d'ara entre joves i vells quan l'única televisió que ens és permès de veure en català presenta uns nivells més aviat penosos de qualitat lingüística i uns nivells ínfims com a models d'ús, estratègia comunicativa i impuls a la normalització del valencià? No deu ser casualitat, en aquest sentit, que les entrevistes a peu de carrer o a especialistes en qualsevol àmbit siguen molt majoritàriament emeses en castellà en els noticiaris d'À punt. En qüestió de llengües, ja ho hem dit, tot el que no va amunt, se'n va avall, és una penosa llei de la gravetat social. I més ens valdrà agafar el rave de les enquestes o de la simple experiència personal per les fulles i veure la manera d'espolsar-nos almenys les pròpies inèrcies i d'actuar abans no siga massa tard. El temps no només passa volant sinó que ens va decididament a la contra. 

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 4 de novembre de 2022.]