La Sibil·la

Torna, de la mà de la Capella de Ministrers i el Cor de la Generalitat, el Cant de la Sibil·la a la Seu de València amb solemne toc de campanes (repare l'amable lector en la profusió de majúscules de la frase sense espantar-se'm). I no seran per poca cosa les sonores batallades, ja que des del Concili de Trento al segle XVI, quan van ser prohibides aquestes celebracions a l'interior dels temples, que no hi havia tornat, mig oblidada, la Sibil·la dic, en alguna litúrgia nadalenca a Mallorca i l'Alguer i, des de fa quatre dies a Barcelona, Ontinyent, Gandia, la Seu d'Urgell, Xeraco o Maó i altres llocs esparsos de la nostra geografia. Torna la Sibil·la, i allà on hi ha campanes, hi ha batalls (i si acabe aquesta columna a temps me'n vaig corrents a sentir-la). Desfeta en la pols i la boira del temps la màgia de les prediccions antigues, terreny que avui es reserva en exclusiva a les estadístiques interessades de tota mena, que solen equivocar-se de mig a mig, torna malgrat tot la Sibil·la en bona hora. I un no pot sinó evocar amb plaer la veu de Maria del Mar Bonet o Montserrat Figueres, la fragància d'una poesia despullada per fi de la tenebrosa amenaça del presagi, que sempre és l'àngel del poder brandant una espasa, i reconcentrada en la seua expressió més elemental i autèntica, la combinació de síl·labes i sentit per on passegen versos d'Ausiàs March (“Daran los peixos horribles crits / perdent los naturals delits”), cadències de Ramon Llull, tota la potència del català antic que torna a cantar-se en bona hora. En bona hora, tot i que per intuir, que no predir, cap on va tot el merder contemporani, que es manifesta amb especial virulència en terres valencianes, no cal la paraula de cap àugur cec ni cap Tirèsies ni cap il·luminada Sibil·la: “Lo jorn del Judici 
parrà / el qui haurà fet servici.
 / Jesucrist, Rei universal,
 / home i ver Déu eternal,
 / del cel vindrà per a jutjar / 
i a cada u lo just darà”. No tenen res els temps actuals d'aquells altres inundats de presagis. Les supersticions d'ara són certament molt distintes, prosaiques i televisives, però en canvi sembla el retorn de la Sibil·la a València alguna cosa més que una conjunció casual de circumstàncies, alguna cosa més que un bon treball d'arqueologia artística. Benvinguda, doncs, a casa, la veu antiga renovant tots els presagis i l'imperi d'una justícia que ens ha de recompondre.

Publicat a Levante-EMV, 1 de desembre de 2012.

Maria del Mar Bonet al Grec de Barcelona, el 4 de juliol de 2011, interpretant el Cant de la Sibil·la.

El bou i la mula

Havia de ser prop de Santa Llúcia de Siracusa, home, quan segons la tradició s'ha de plantar el betlem. La summa clarividència de Benet XVI no ha estat gaire fina en aquesta ocasió, ja que si entenem que les seues investigacions teològiques havien de buscar el camí natural de la impremta i plasmar-se en les 176 pàgines de La infància de Jesús, a 17 euros el llibret, bé podia haver triat almenys una data més discreta per proclamar al món que el bou i la mula, l'entranyable parella de fet, no hi van ser mai, com erròniament ens crèiem, al pessebre, presenciant en directe el part del Fill de Déu. El dilema, però, no afecta només betlemers o pessebristes, que ja tenim raons històriques per dubtar si col·locar o no les simpàtiques bèsties al portal perquè amb el seu alè donen escalfor al nounat, sinó restauradors i crítics d'art, responsables de pinacoteques, imatgers, pintors hiperrealistes o contadors de rondalles, que podrien veure's temptats de suprimir de tants segles de falsa iconografia cristiana aquests ocupants il·legals del fons de l'escena més commovedora de la història sagrada. I les societats protectores d'animals, per posar-ne un altre exemple? Que Santa Llúcia conserve la vista del Summe Pontífex i que Déu ens perdone! Quin mal li feien els animalets per traure'ls-en tan bruscament quan ja s'ensuma el Nadal? Comença a passar-los als papes el mateix que a consellers i ministres d'educació, que no descansen fins que no deixen memòria de la seua gestió en forma d'invent més o menys lamentable, una nova llei, una revelació teològica capaç d'esmenar la plana a un Sant Mateu o un Sant Lluc, quina gosadia. Si fa uns anys vam haver de canviar de sobte la nostra idea del cel, que deixava de ser un lloc físic per convertir-se en un simple estat d'ànim, i ara hem d'esborrar la mula i el bou del nostre imaginari, no sé on arribarem a parar. Que no es queixen després si les esglésies es buiden i la parròquia s'aprima, però és que cada volta ho posen més difícil i més antipàtic. Passe que l'estrela anunciadora fos en realitat una supernova i que Joseph Ratzinger ratifique, d'acord amb la tradició, que Josep no va tenir art ni part en la concepció de Maria, obra exclusiva de l'Esperit Sant (espere que aquest detall no servesca per traure també el bon fuster d'escena), però haver de prescindir del bou i la mula d'ara en avant se'm farà costera amunt. En qualsevol cas, veient com està el món, que encara els desvelen aquestes coses i que sempre opten per la pitjor solució, dóna molt per pensar. Té collons la cosa.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 24 de novembre de 2012.

L'amor no és calma

El retorn de les fulles mortes, Albert Garcia Hernàndez. Premi Betúlia de Poesia Memorial Carme Guasch 2011 de Badalona. Pròleg de Francesc Pi de la Serra. Epíleg de l'autor. Viena núm. 153, Barcelona, setembre de 2011.

· · ·

Després d'un llibre de rica densitat com fou La importància del violoncel (2009), el poemari que avui ressenyem, que parteix de la constatació explícita que “arriba un moment en la poesia que cal dir les coses pel seu nom” (p. 62), ens deixa en la boca lectora un sabor agredolç: el de l'alternança de les millors fórmules magistrals de l'expressió poètica d'Albert Garcia (València, 1949) amb caigudes de to i la persistència de tics prescindibles (excés adjectivador, abús de construccions de relatiu, tirada al neologisme de dubtosa consistència –endaurar, emmateixar, desraonar, descreuar, desestrany o desaïllar, per exemple). Al nostre parer “dir les coses pel seu nom” és un tòpic difícilment aplicable al terreny poètic sense les necessàries matisacions. La voluntat de claredat, imprescidible en qualsevol aventura expressiva, i més en la poètica, no té tant a veure amb una presumpta “espontaneïtat” de la dicció (o millor: sensació d'espontaneïtat, de frescor, que ha de rebre el lector) com amb un treball rigorós de despullament i un procés de revisió del material verbal fins a concentrar-lo en l'essencial. La senzillesa a què apunta la inestable relació entre els noms i les coses que és a la base de tota poesia implica generalment un grau de complexitat superior al que exigeix una expressió més alambinada o retorçuda. Em fa l'efecte que en El retorn de les fulles mortes l'Albert Garcia no ha sabut controlar sempre el poderós flux verbal que caracteritza la seua poesia i que la necessitat imperiosa de dir ha traït a estones el repòs i la distància que la poesia sempre reclama.

Fetes aquestes puntuals objeccions, afanyem-nos a assenyalar, com hem insinuat més amunt, la presència d'algunes peces mestres que justifiquen amb escreix una lectura atenta i reiterada del llibre: “Tres amics, potser”, segon poema de la secció Tenir, “Que dura és de portar l'absència”, sisè del Trànsit de les fulles mortes, i, sobretot, “Nocturn”, d'El retorn de les fulles mortes, l'última part del poemari, que dóna títol al conjunt. Les al·lusions a les cançons, que l'autor tant ha contribuït a enriquir i eixamplar com a competent lletrista, i a poetes francesos contemporanis són en aquest llibre, com en d'altres de l'autor, un recurs àmpliament utilitzat que serveix tant per explicitar les arrels poètiques del treball d'Albert Garcia com d'excusa compositiva, en una mena de diàleg sostingut en el temps que retorna per dibuixar els contorns de les circumstàncies presents i concretes. De fet, la majoria dels poemes de la segona secció, Tenir, recreen a partir de la cita inicial poemes tan coneguts com el de Paul Éluard sobre la llibertat o aquell de Jacques Prévert en què plou tranquil·lament sobre la ciutat de Brest. La maniobra s'eixampla a paràfrasis com la que l'autor fa sobre altres reconegudes lletres, per exemple la de Serrat “Jo tinc un amor petit”.

Però col·locada a la proa i a la popa d'aquest vaixell poètic hi ha la cançó escrita per Prévert amb música de Joseph Kosma Les feuilles mortes, el text de la qual, amb la corresponent versió catalana, és reproduïda per Quico Pi de la Serra al pròleg. El vent del nord s'emporta les fulles mortes en la nit freda de l'oblit i la mar esborra sobre la sorra les passes dels amants desunits. Proa, popa i centre neuràlgic del sentit d'aquests poemes que parlen del desamor (i de la necessitat de “mantenir-me alerta, / estar enamorat") i de l'amor, com a pulsió que és de vida i que ens allunya de la “calma” de la mort, de la dolorosa nostàlgia de València, de la soledat que pobla els racons de Barcelona, de la digna condició de qui viu a contracorrent i a contratemps, de la bellesa de la coses autèntiques que intentem preservar contra l'urpa del vertigen i l'aldarull del manicomi social, del fet d'”escriure sense descans” perquè “no hi ha pura nostàlgia”. Poemes de la mudança i la inestabilitat vivificadora, de la sàvia comprensió que va deixant caure la pluja del temps, de la mirada insubornable de qui està radicalment compromès amb la recerca dels noms entre les coses i de les coses entre els noms infinits que, un colp escrits, resisteixen amb tenacitat els vents de l'oblit.

Publicat a Saó núm. 373, juliol-agost 2012.

Avinguda del País Valencià

Ha estat a Algemesí, el poble de la Ribera on s'alça la moixeranga ancestral i festiva, la metàfora més plàstica de la solidaritat, l'esforç i el nervi, d'on van brollar del cor d'una dolçaina les notes de l'himne que espera la lletra per cantar el nou país a colp de tabal. A Algemesí, on va sembrar llavor de fecunditat democràtica Joan Girbés i Masià entre 1979 i 1987, la dignitat i el civisme d'un poble han vençut per una vegada les forces tenebroses que fan mans i mànegues per esborrar qualsevol rastre de memòria, per interpretar restrictivament el principi de la llibertat i les majories del vot, per agranar sempre els interessos cap a la pròpia casa, per ofegar tota dissidència, per desplegar sobre l'alegria i infinitud del llenguatge les forces d'ocupació per a la posterior conquista de les consciències. Amb la contrastada tècnica del tot s'hi val que el PP practica com a sistema equiparaven la demanda de l'oposició municipal de retirada dels títols honorífics que encara ostentava Franco amb el canvi de nom de l'Avinguda del País Valencià per l'adulterat, insípid i falsament neutre Comunitat Valenciana. Però els veïns es van negar, en bona hora, a caure en la trampa de la barata, van presentar-se al ple de la corporació per expressar la seua opinió a mà alçada, van manifestar-se al carrer i al remat el govern del PP ha hagut de fer marxa enrere i, en un gest inèdit entre els capitosts del seu partit que l'honora, el batle ha demanat públiques disculpes. A Algemesí, al cor de la Ribera, la botella d'aquest país atònit que malviu entre derrotes ha quedat per una vegada mig plena. Aquesta artèria principal del poble de la moixeranga apunta al País Valencià futur, una ampla avinguda, flanquejada d'arbres i plena de gent que s'estima la llibertat i viu confiadament i solidària la pròpia condició nacional. Són avingudes estenent-se en cada poble i cada comarca que refaran el sentit d'una democràcia avui corrompuda i segrestada, riques alberedes amb olor de justícia social i d'igualtat, rambles que baixen plenes de veus lliures i paraules, d'educació i cultura, carrers majors on es canta i es ballen les danses ancestrals, barris i fàbriques que s'autogestionen, ravals que limiten amb l'espai obert, respectat, de la natura, camps que tornaran a ser fèrtils sota l'espenta de l'aladre, platges alliberades, república d'un poble digne entre els pobles dignes de la terra. Des d'Algemesí, deixeu-m'ho dir, avui s'escampa la força indomable d'un poble.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 17 de novembre de 2012.

Espanyolegen

Manllevem el neologisme del títol a Vicent Partal, el director de Vilaweb, avui que comença la campanya electoral a Catalunya. El diccionari no el recull encara, però descriu molt bé l’allau de reaccions contra el procés d’autodeterminació del país germà (o cosí germà, si hem de creure la dita). Perquè proper a “espanyar”, `fer saltar el pany (d’una porta, d’un bagul, etc.)´, i a un possible “espanyejar”, que atribuiria a l'entitat abstracta Espanya la capacitat d’inspirar determinades accions, “espanyolejar” podria referir-se, sense forçar gens l'idioma, a la realització de coses pròpies, i no exclusives, d’espanyols. Espanyolejar és el que fan Alejo Vidal o Boadella, catalans d’origen, quan reclamen una intervenció militar. Espanyolegen, a dreta i esquerra, units en una causa comuna, els intel·lectuals (sic) que han subscrit el manifest en què, entre d’altres perles, afirmen que la independència és el caprici personal del nou i extraordinari cabdill que és Artur Mas, capaç de moure amb un colp de cella les alienades masses catalanes, i no la conseqüència de la mobilització conscient de la ciutadania i el resultat d’una fartera històrica. Espanyolegen, i com, quan neguen l’espoliació fiscal a què som sotmesos també, ai, els valencians. Espanyolegen quan fan ganyotes d’amor no correspost ara que molts ens en volem anar i no quan el PP capitanejava boicots als productes catalans, quan les humiliants retallades a l’Estatut o els atacs virulents a la llengua al País Valencià i les Illes. Espanyolegen amb l’editorial d’avui divendres d’El País, la més grollera i manipuladora que recordem en molts anys i que atribueix a Catalunya els dèficits democràtics que defineixen l’Espanya actual. Espanyolegen quan en comptes de l’argument branden l’espasa de l’amenaça, quan en lloc de parlar-nos dels avantatges de continuar lligats a la roda de la sénia espanyola, només parlen de l'exclusió d'Europa. Espanyolegen, en fi, quan agafen pels collons la vaca d’una Constitució envellida que no ha servit per evitar la crisi democràtica ni es compleix en els aspectes essencials i l’esgrimeixen com a límit d’una realitat que no entenen i no atenen, com a coartada de la unitat per la força i arma contra la voluntat sobirana dels pobles a voler més llibertat, més democràcia i més justícia. I quan espanyolitzen. Espanyolegen.  

Publicat a Levante-EMV, dissabte 10 de novembre de 2012.

Aquest país no té remei

Un camp foradat per talps, un tros de formatge emmental, un vaixell que fa aigua per totes bandes, a què s'assembla més el País Valencià actual? Hi ha una queixa omnipresent en les converses de cafè, ascensor o plaça, i que sol posar punt final a debats que només ho són en aparença, desvagats i epidèrmics, reiteratius i convencionals, en rigor antidebats, queixa convertida en lloc comú que s'expressa amb la contundència incontestable de les làpides: “Aquest país no té remei”. I punt. Però el cas és que el país continua, que els mals s'hi continuen aferrant com lladelles i que els ciutadans favorables al canvi (que no al recanvi) continuem també malvivint enmig de les paradoxes, incapaços de trencar el cercle viciós i escapar a allò que ja ens hem resignat a viure com a fatalitat. Però la fatalitat, emparentada amb el proverbial menfotisme i adobada sempre amb uns pessics de reflexió supeficial, ens estalvia l'anàlisi i la responsabilitat que se'n deriva i actua a manera de coixinet per fer-nos més amables les migdiades. ¿Com és possible, ens diem, que amb una taxa d'atur superior al 28 %, el 50 % en el cas dels joves, unes retallades brutals en drets socials amb què pretenen pagar els deutes d'una colla de lladres ineptes que la justícia no enxampa mai, la fetor insostenible d'una corrupció generalitzada i uns nivells insultants de democràcia el vaixell continue sotsobrant a la deriva però no s'enfonse? La sensació que s'estén és que sempre estem eixint al carrer per tapar els infinits forats per on el país es dessagna, l'educació, la sanitat, els drets laborals, les víctimes del metro, els incendis, els desnonaments, les càrregues policials, però que la nostra capacitat d'incidència en la deriva de les coses és pràcticament nul·la, fins i tot per aconseguir una humil dimissió en casos de flagrants delictes. Intuïm que les protestes són massa parcials i que es troben mancades del necessari fil conductor que apunte decididament al canvi radical de sistema que la gravetat i profunditat de la crisi reclama. La mà del poder no afluixa ni dubta: s'hi juga el manteniment dels privilegis. Alhora li convé obrir cada dia uns quants forats més per dispersar l'atenció i les forces de la ciutadania. Davant això, l'alternativa no pot ser sinó global, estrictament política, al marge de les enquestes més o menys optimistes i a la inèrcia dels canvis de cicle. Organització i política, ai, el que més falta ens fa! Grans remeis per als grans mals i molta gosadia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 3 de novembre de 2012.