Fora de la llei

Després de la minifestació d'España 2000 a Benimaclet i de la indesitjada i indesitjable visita posterior de José Luis Roberto i una quinzena d'altres hienes al Centre Social Terra, el delegat del Govern espanyol, Ricardo Peralta, ha afirmat que aquest partit d'extrema dreta “no ha incomplit la llei”. Vol dir això que, segons ell, no hi havia motius legals per prohibir l'exhibició de violència xenòfoba que ha tingut els veïns amb l'ai al cor durant tota una setmana. No sabem quina llei invoca Peralta per llevar-se de damunt la mala puça, si la de partits o la del codi penal (totes dues, en el capítol II i l'article 510 respectivament, penalitzen les conductes que atempten contra drets i llibertats fonamentals de les persones), però sona a excusa de mal pagador. És una llàstima haver de recordar allò de feta la llei feta la trampa, perquè ens agradaria comprovar que la llei és igual per a tots i no donar més arguments al nostre escepticisme. ¿O no hem de considerar il·legal la irrupció en un local públic, al més pur estil western, d'un grup de coneguts feixistes per intimidar i amenaçar de mort els clients? ¿No és il·legal recórrer a la violència, verbal i física, contra “emigrants, ocupes i catalanistes” (sic) i altres espècimens de la llibertat? ¿O és que la llei invocada per Peralta serveix per empresonar abertzales i, pel mateix preu, donar també ales i cobertura als grupuscles violents d'extrema dreta? Utilitzats durant la transició com a forces de xoc per als treballs més bruts de la reacció blavera, la dreta triomfant ha pagat generosament els seus serveis amb la impunitat i sovint amb bons contractes públics (veja's el cas més conegut de Levantina de Seguros del temut Roberto). Gràcies a això València s'ha convertit en ciutat sense llei on els xèrifs de l'esquerreta oficial s'espolsen les puces i deixen la ciutadania amb el cul a l'aire. Més valdria a Peralta recordar els casos de Miquel Grau i Guillem Agulló o les bombes a Fuster i Guarner, i tots els atemptats contra la democràcia que des de fa anys protagonitza impunement la bèstia feixista, abans d'agafar-se-la amb paper de fumar legalista i veure passar el proper seguici fúnebre en batí d'estar per casa. Qui avisa no és traïdor, com ha fet España 2000, però sí aquell qui, amb el ceptre de la llei a la mà, empara aquesta violència. 

Publicat a Levante-EMV, dissabte 27 de novembre de 2010.

El dia de la bèstia

Benimaclet, el barri on treballe i on he viscut molts anys, és terra d'al·luvió formada pels sediments de diversos corrents migratoris que el van transformar de dalt a baix a partir dels anys seixantes. Els primers immigrants van arribar-hi empesos per la centrifugació del desarrollismo que va buidar camps sencers de Castella, Andalusia o Extremadura. La proximitat a la Universitat i els mòdics lloguers de les cases que els nouvinguts havien anat adquirint van atraure-hi també molts estudiants. La convivència entre petits botiguers i llauradors autòctons, treballadors, estudiants, ensenyants universitaris i altres professions liberals, va conferir al barri, en el crepuscle del franquisme, un aire desimbolt i una placidesa a penes alterats pels frecs normals en tot veïnatge. L'equilibri entre horta i ciutat, sentenciat a mort per l'avanç del formigó que mou la roda especuladora, manté a Benimaclet un cert verd d'esperança: si el camp ja no hi és, hom el pot sentir encara en el ritme de vida i les fragàncies que escampen les brises estacionals, caminant per sendes antigues i carrerons que s'abracen a la Plaça on hi ha la casa que hostatjà el mestre Carles Salvador, al cementeri voltat de bancals. La identitat benimacletera compensa en part el buit d'una ciutat governada per la burrera i es nodreix d'una recepta que inclou associacionsme, treball per la llengua i la cultura valencianes com a via d'integració social, tractament solidari i democràtic dels problemes, llibertat i tolerància com a ingredients principals. Tot això és el que la bèstia feixista, que ahir intimidava al Cabanyal i despús-ahir a Russafa, voldria reduir a cendra. Amb el vistiplau d'una autoritat que es desentén dels incomptables atemptats que tenen la rúbrica de la mà negra, i emparats en drets que no dubtarien ni un segon a conculcar, les bèsties de la porra i els anabolitzants mentals d'España 2000 han convocat avui (escric divendres) una manifestació pel barri. Els pijos de la Gran Via reviuen el cadàver insepult del franquisme i, per a vergonya i impotència dels demòcrates, tornen a escampar el seu odi racial. Però aquests xenòfobs seran avui els únics estrangers al barri. El poble de Benimaclet continuarà demà, i passat, i l'altre, viu i unit com un puny en el seu compromís per fer-se més habitable, arrelat i obert, alternatiu i solidari.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 20 de novembre de 2010.

El que val és la transparència

Yves Bonnefoy, Principi i fi de la neu, El Gall Editor, col·lecció Trucs i Baldufes núm. 13, Palma de Mallorca, maig 2006. Edició bilingüe francès-català. Títol original: Début et fin de la neige. Pròleg i traducció de Susanna Rafart.


El poeta i crític francès Jean-Michel Maulpoix, a propòsit d'Yves Bonnefoy (Tours, 1925), destaca l'antiplatonisme com una de les característiques essencials de la seua poesia. No es tracta de buscar l'ésser (o, si se'm permet, el sentit) dellà del sensible sinó en l'aparença mateixa, perquè les coses d'ací pesen més en el cap dels homes que les idees perfectes. És probablement el mateix que afirma María Zambrano quan diu: “El poeta, frente al ser, trata de fijar únicamente las apariencias”. Capgirant la posició idealista, per a Yves Bonnefoy és precisament el concepte, la idea, allò que barra el camí i mascara el rostre de l'ésser. Al llenguatge petrificat del concepte, doncs, Bonnefoy, segons el crític francès, hi oposa la paraula poètica surant en veïnatge de l'innominable. Naturalment ambigua, ella esborra els límits, renuncia a encerclar excessivament l'objecte i desbarata la separació entre les coses per tal de restablir el conjunt de correspondències. El resultat d'aquestes operacions se situaria en l'ideal artistotèlic de la transparència: “Dans des phrases qui soient comme une rumeur d'abeilles, / comme une eau claire” (de la secció La grande neige - El torb). Alliberar-se del llast d'idees i conceptes fóra indispensable per aconseguir l'estat de disponibilitat poètica i acarar l'instant i la immediatesa (que algun colp porta a la llunyania del record convertit en presència viva en el poema) en la seua nuditat. Début et fin de la neige - Principi i fi de la neu és d'alguna manera, segons la traductora al català i responsable del pròleg la poeta Susanna Rafart, un “tractat de teoria artística”, o una reflexió poètica sobre el llenguatge, “perquè el pensament poètic és un mode d'acció sobre el llenguatge”.
Hereu declarat de Mallarmé, Yves Bonnefoy se separà aviat del moviment surrealista per una  resistència a tot allò que mena a l'absolutització de la poesia i a la seua conversió en univers separat de la realitat, autosuficient o autàrtic. Per a ell la poesia és una experiència dialèctica que tendeix a superar l'oposició entre realitat i somni. La seua dicció, despullada de tot element accessori, densa i essencial, està emparentada amb Henri Michaux i Paul Éluard, però també amb René Char o Giuseppe Ungaretti.
Publicat en 1991, quan el poeta tenia seixanta-sis anys, Principi i fi de la neu s'organitza en cinc seccions (La grande neige, Les flambeaux, Hopkins Forest, Le tout, le rien i La seule rose) que es despleguen a partir del motiu central de la neu (i del fet de nevar) com a gran metàfora de la creació poètica. Com les paraules que en l'encaix de les unes amb les altres van il·luminant nous jocs de correspondències, els flocs de neu que van caient sobre les coses (preparant el gran llenç en blanc que ha d'albergar una nova representació, una nova aparença) pinten de no color i de silenci el paisatge, una transparència en trànsit, cap a l'aigua, cap a la neu trepitjada. La neu (l'escriptura poètica) desembulla el cel, aclareix la confusió, prepara el paisatge de la disponibilitat poètica. És la paraula que subratlla les coses, com aquelles pomes que sorprenien, nues en la seua espera després de la caiguda de les fulles, i “Avui captiven / Les seves espatlles / Tan modestes resseguides / Per un rivet de neu”. Però al contrari que en la pintura, sobre el gran llenç de la neu la poesia no pot al capdavall inscriure la immediatesa, ja que només s'expressa en unitats de temps. Bonnefoy ho diu així en el poema “La mica d'aigua”: “A aquest floc / Que tinc damunt la mà, li voldria / Assegurar l'etern / Tot i fent de ma vida, del meu escalf, / Del meu passat, dels dies presents, / Un instant solament: aquest mateix, sense límit. // Però ara ja és només / Un poc d'aigua, que es perd / En la boira dels cossos que trepitgen la neu”.
El títol rescatat d'avui, llegit al ritme de la suau caiguda de la neu sobre els sentits del lector, subratllant el pes de cada mot, bressant-se en la transparència d'uns ecos llunyans, està destinat a perdurar en la memòria que camina damunt la fugacitat de les coses. A la traducció de Susanna Rafart, ben meritòria en general, se li podrien objectar ací i allà alguns matisos. La creació poètica que és a la base de tota traducció és a fi de comptes un camí obert a infinits paisatges.

Publicat a Saó núm. 353, octubre 2010

Pastar fang de realitat

Diu J. J. Millás que una de les claus de la seua escriptura, tant si flueix pel riu de la novel·la com si es precipita en el torrent d'una columna, consisteix a mirar la realitat com si fos un somni, i el somni com si fos realitat. La porta que comunica els dos mons és, ve a dir-nos, tan fràgil com la matèria fònica de les paraules, usades sovint com a falsos antònims on vivim com si fossen estances diferents d'una casa on mai no estem segurs de trobar-nos en un lloc o en altre. La feina de l'escriptor prova, en cada traç, la solidesa dels mots desgastats per la rutina, la convenció, l'engany, la mala bava o la peresa, per així obrir portes a una visió nova de les coses. El joc entre realitat i somni (o ficció) és a la base de qualsevol experiència literària, però pocs escriptors són capaços de vorejar aquestes arenes movedisses sense perdre la compostura desvelant el que amaguen les aparences i desmuntant les certituds més fermes (en primer lloc les pròpies). Vista al detall o en panoràmica la realitat política valenciana (si tal cosa existeix) fa tota la pinta de ser un somni, o més estrictament un malson. Al contrari que Millás els valencians continuem pensant que una cosa és el somni i una altra la realitat, i com que la política de les autoritats desautoritzades, projectada en la pantalla mediàtica, es troba tan lluny del trellat que més o menys exigim a les nostres vides, l'acceptem resignadament com una cosa que no s'entén, com el somni, o que potser s'entén massa. Il·lustrem-ho amb l'enèsim exemple, que encara cueja. El president desnonat, responsable màxim de la fallida autonòmica, l'estrepitós fracàs dels parcs temàtics (la tia Elisa li hauria dit, tan expressiva: “¡Qué temosito eres, niño!”) i el fum de canyot d'espectacles injustificables, i l'alcaldessa que li va fer de copilot (o es diu copilota?) en aquell passeig en Ferrari, han tornat d'Itàlia amb una fórmula d'ensomni per recórrer les devastades carreteres de la realitat, si tal cosa existeix i no és només un mal somni: parc temàtic amb carrosseria de luxe! No, no pot tractar-se sinó d'una altra confusió entre realitat i somni que requeriria l'experta ploma de Millás. Però somni o realitat, endevinen qui pagarà la factura? Pel bé dels nostres somnis hauríem d'enviar-los a pastar fang de realitat.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 13 de novembre de 2010.

Contra la marea negra

Fa un any un grup d'espontanis va convocar per internet una manifestació a València contra la marea negra que ja s'estenia amb els primers abocaments de xapapote del petrolier Gürtel. La manifestació, amb el suport tímid de les atònites esquerres amb denominació d'origen, fou un èxit i va omplir de gom a gom la mateixa plaça de la Mare de Déu que ara Rita Barberà vol reservar per al culte nacionalcatòlic i altres actes apolítics de propaganda del partit, la casta i la ideologia de l'alcaldessa. A la flota, que ja comptava amb el vaixell insígnia de Fabra, va afegir-se després Brugal per contaminar les aigües alacantines: que no es diga que en totes les províncies (del llatí prouincia: territori conquerit) valencianes no respirem la mateixa fetor nauseabunda. L'estat de degradació de la democràcia valenciana és ja d'una magnitud sense precedents. Fins i tot l'expert Blasco, avesat a solcar les mars més tèrboles enmig de vendavals i corrents contraris, hi ha contribuït amb tones de combustible a compte de la vidriola del dòmund solidari. Això sí és postular!
Em pregunte, doncs, com és que ningú no ha tornat a convocar el que queda de ciutadania (més de la que ells volen i diuen) per protestar al carrer. Em pregunte per què, més enllà de la meritòria labor de Mònica Oltra o Ángel Luna al parlament invisibilitzat, les esquerres no fan de la lluita per la regeneració democràtica del país la bandera prioritària de l'hora present.
Perplexos davant les reiterades majories que les enquestes vaticinen al PP, ens movem en cercle viciós pensant que el menfotisme valencià no té remei, que el verí de la indiferència no coneix antídot. Mentre els teòrics digereixen la profunditat de la desfeta i en busquen la causa en la porta mal tancada de la transició, en el fenomen neofeixista del blaverisme, en la continuïtat sanguínia del franquisme o en el triomf del capitalisme d'arrel més mafiosa, mai no havíem tingut davant dels nassos, en la recent història valenciana, una causa comuna més clara, un estat d'emergència tan evident. Els càlculs electorals, la revolució o la independència hauran d'esperar mentre siguem governats per una colla de tramposos sense escrúpols. El carrer és l'únic escenari on es pot representar la resistència civil.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 6 de novembre de 2010.