Els indults i Heribert Barrera

L'anunciat indult als presos i preses polítics catalans, que just ara començaria a tramitar-se segons el ministre de Justícia, té unes implicacions que m'agradaria abordar avui. En primer lloc és evident que l'indult, gràcia o perdó, no reconeix ni repara la injustícia comesa, i per tant no és de cap manera un inici de solució a un conflicte de naturalesa política. Concedit l'indult, res no asseguraria no caure de nou en el mateix error sempre que convingués als interessos del que anomenem estat profund i a l'espessa teranyina de complicitats que el sustenta. L'aparell de justícia espanyol, com s'ha demostrat a bastament en els darrers anys, és una criatura antediluviana incompatible amb la democràcia i els drets civils que reclama canvis en profunditat, impossibles al capdavall fora del context d'un canvi de règim. L'indult, doncs, és un pegot, la mostra de dues febleses: la del govern de Sánchez necessitat dels vots sobiranistes i temorós d'enfrontar les dretes furibundes (que ja llancen el crit al cel, elles tan catòliques, tan partidàries del perdó i la clemència però exercits a colps de martell d'heretges) i la de l'independentisme, perdut en pandèmies de confusió i lluites fratricides, impotent avui d'arrancar una llei d'amnistia a través de la mobilització popular. Vol dir això que l'indult no servirà de res? Sí, servirà per posar fi al segrest en què presos i preses viuen des de fa tres anys, servirà perquè recuperen la llibertat que injustament els van sostraure. Amb aquest gest (que dona compliment, per altra banda, a un tràmit administratiu iniciat a petició de persones i entitats privades) el govern espanyol busca guanyar-se algunes simpaties del món independentista, però vistos els precedents dubte molt que hi busque de veritat cap entesa, possible només a través del diàleg i la negociació política. Cal encara veure'n l'abast (afectarà els exiliats i els altres perseguits?), però benvinguda llibertat dels presos, que tampoc no mossegaran aquest ham i que continuaran lluitant per l'autodeterminació del seu poble.

L'altre dilema és més pelut, almenys en aparença: la retirada de la Medalla d'Or de Barcelona a Heribert Barrera. El de la xenofòbia i el racisme, sobretot en el vessant declaratiu, és un dels terrenys més ben adobats per a la confusió, la demagògia i l'oportunisme. Començant pel fet que haja estat tot un Manuel Valls, famós precisament per les seues actuacions racistes –aquestes sí efectuades en l'àmbit més real de l'expulsió de gitanos ordenada en 2013 des del seu flamant despatx de Ministre de l'Interior i que va costar una condemna del TEDH al govern francès. No seré jo qui pretenga llevar ferro a les desafortunades declaracions supremacistes que Barrera va fer en el seu moment, ni la defensa indigna d'una llei espúria com la d'Estrangeria del PP. Si aquelles paraules, pronunciades en plena senectut, s'arrelaven en conviccions profundes o van ser eclipses momentanis, contradictòries al capdavall amb una trajectòria professional, política, civil i humana d'altíssim valor, és cosa que correspon dilucidar als historiadors. L'ombra d'aquests pecats, en tot cas, crec que no apaga la llum d'un home que brillà amb intensitat i que dedicà tota la vida a la causa de la llibertat i del seu poble. Espaordit pels efectes (constatables arreu i històricament) de la immigració, en negligí les causes, i aquest fou l'error –inexcusable tal vegada– que ara certs oportunistes professionals aprofiten per desacreditar de rebot una altra causa: la dels partidaris de la independència de Catalunya. I en la confusió, PSC i Comuns se sumen a la maniobra i retiren a Heribert Barrera una medalla merescuda amb escreix per moltes causes i raons. 

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 25 de setembre de 2020.] 

 

 

Elogi del president Torra

Si la maquinària judicial no s'espatla a última hora –cosa poc probable–, els cinc magistrats del Tribunal Suprem que avui jutjaran el president Quim Torra dictaran prompte la sentència escrita fa anys, en algun passadís fosc connectat directament amb les clavegueres de l'estat, quan es va decidir mamprendre una causa general contra l'independentisme que pel camí ha deixat molts altres cadàvers democràtics. Uns 2.800 ciutadans, segons dades d'Òmnium, entre encausats, presos i exiliats són víctimes avui de l'estat que ha decidit jugar totes les seues cartes repressives davant la passivitat d'una Europa que en general prefereix mirar cap a una altra banda, per molt que alguns dels seus tribunals i institucions li hagen tret les vergonyes amb sonades sentències, informes i declaracions que a l'hora de la veritat no fan tremolar el pols d'uns botxins decidits a morir matant. Torra serà així el primer president elegit democràticament que és inhabilitat per un tribunal. I ho serà amb la grollera excusa de ser el responsable últim que al balcó del Palau de la Generalitat pengés una pancarta que demanava la llibertat dels presos i, quan l'obligaren a retirar-la, una altra que reclamava una cosa tan radical com la llibertat d'expressió, també despenjada finalment fora del termini establert per la Junta Electoral Central, institució sense atribucions judicials i de rang òbviament inferior a la Generalitat.

Fins ací l'esperpent en què viu immersa la política espanyola i que culminarà, si la maquinària no s'espatla, en uns dies o setmanes amb el nou xou contra Torra. I qui diu Torra o punta de l'iceberg diu avís per a navegants o sentència contra tots els qui demanen la llibertat dels presos i no renuncien a la llibertat d'expressió de reclamar-la una i altra vegada, contra la majoria dels ciutadans que el van votar, contra el dret inalienable dels pobles a l'autodeterminació, contra el dret a desobeir ordres i lleis injustes. De vegades, també en el terreny simbòlic, l'alternativa a la confrontació democràtica amb l'estat és la pura i simple submissió.

I aquesta darrera opció no entra en els objectius ni en la manera de pensar del president Torra. Aquest home aixeca passions enfrontades des del moment que va ser elegit per al càrrec que encara ostenta. A mi m'és simpàtic per la mateixa raó per la qual molts adversaris polítics, sobretot des del nacionalisme espanyol, el detesten. Ombra de la fidelitat inexpugnable envers el president Puigdemont (dimoni amb banyes i ulleres que viu exiliat a Brussel·les) i la seua causa, davant Torra s'han alçat reptes polítics gegantins i la immensa foscor de la pandèmia, barallant-se contra els quals ha anat marcant perfil propi. Potser m'és simpàtic perquè no respon als esquemes convencional del polític professional que no és, perquè escurça la distància entre el que es pensa, es diu i es fa, perquè creu en el que pensa, diu i fa. És curiós, ens solem queixar de l'avorrida indiferència dels polítics a l'ús i quan ens en trobem un que se n'ix del motle l'avorrim per extraterrestre. Però en els temps d'inanitat i descrèdit de la política, no ser "d'eixe món" (com ho érem nosaltres quan Raimon entonava el Diguem no), no em sembla un detall menor. Es nota que és especial en la franquesa amb què parla, sense la comèdia a què ens tenen acostumats ni la retòrica rància majoritària en el gremi. Clar que la franquesa políticament incorrecta és mal vista en l'esfera del maquiavel·lisme dominant. Des de bell començ ha rebut atacs a tort i a dret i la caverna mediàtica s'ha acarnissat especialment amb ell. Si la seua experiència política, origen per altra banda de tantes condescendències, servituds i mals vicis, és limitada, ho ha compensat amb escreix amb la seua naturalesa de corredor de fons, de treballador infatigable. Els qui el qualificaven de pusil·lànime han hagut d'engolir-se molts gripaus propis quan el van veure confinat, afectat pel coronavirus, a la Casa dels Canonges i tanmateix ben ferm al governall. Els qui l'acusaven d'estrambòtic han hagut d'apropiar-se iniciatives que ell va defensar abans que ningú durant els episodis més durs de la pandèmia. Torra serà víctima no sols de la venjança insaciable dels tribunals espanyols sinó també del foc creuat entre les famílies de l'independentisme. Però trobarem a faltar el seu estil que inspira honestedat i senzillesa, les seues maneres suaus, la solidesa de la cultura d'algú que no sol parlar d'oïdes ni repeteix frases buides, l'enteresa amb què ha sabut interpretar un paper molt difícil en temps molt convulsos. I si ara l'inhabiliten, en un futur no gaire llunyà el poble per al qual ha treballat amb tant d'esforç potser tornarà a atorgar-li les credencials per a una bona governança i una honorabilitat guanyada a pols i suor.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 18 de setembre de 2020.]

 

 

Eixir al carrer en temps de pandèmia

Les diades de Catalunya i del País Valencià, que se celebren amb un mes menys dos dies de diferència, l'11 de setembre i el 9 d'octubre respectivament, ens situen enguany en el dilema de manifestar-nos o no al carrer i de com fer-ho per minimitzar els riscos per a la salut. Perquè la salut del cos (entesa com l'absència, tan relativa com es vulga, de malaltia), tot i ser la principal i bàsica, no és l'única que amenaça aquesta pandèmia provocada per la covid-19. Hi ha també la salut social i política, civil, imprescindible també per afrontar els reptes d'aquests temps convulsos. Hem vist els darrers mesos com la pandèmia ens canviava la vida, com afectava greument la salut de milions de persones, com s'acarnissava amb la vida dels més vulnerables, com ens obligava a restringir els nostres moviments. Per por i també per responsabilitat hem cedit espais de llibertat personal pensant en el bé comú, per molt que de vegades les directrius de les autoritats semblaven absurdes, o sospitoses, inútils o contradictòries. També hem sofert els efectes d'una gestió de la crisi que alguns van aprofitar per concentrar més poder i continuar la guerra contra la dissidència, que és la guerra contra la llibertat, per altres mitjans. L'Espanya més rància, de la mà d'un govern pretesament d'esquerres, va emergir amb força des de les cavernes impassibles de l'estat i va col·locar militars i tricornis en el lloc que només havien d'haver ocupat científics, experts, periodistes i responsables polítics. Com més s'agreuja la crisi, més creix i s'arma l'arnat nacionalisme espanyol (almenys de moment). La pandèmia també ha servit per retallar llibertats i emmordassar-nos, per emmascarar la crisi del règim o la fugida de luxe (pagada a escoti amb diners públics) del borbó pare. La crisi ha afectat tots els fronts i provocat la més greu recessió de les darreres dècades. Com peces de dòmino ben escampades damunt la taula europea, ens ha vingut el rescat econòmic dels estats més pròspers (i potser responsables), temorosos de la gran trencadissa que podria provocar la caiguda en cadena de les peces més fràgils. Milers d'ERTOs, nous i constants focus d'infeccions, augment vertiginós de les xifres de desocupats, tancament d'empreses i negocis, la crisi s'alimenta amb ànsia i delit dels més dèbils, de la misèria de més i més gent treballadora, d'una classe mitjana cada vegada més inerme i empobrida, de la por real necessària i de la por induïda per a la paràlisi, el control social, la indiferència resignada i totes les formes d'insolidaritat i d'impotència.

En aquestes circumstàncies, que agreugen l'organització d'un estat mal articulat, un règim exhaurit que fa aigües per totes bandes, la manca crònica de recursos per a major glòria d'un centre insaciable, hipertrofiat i insostenible, la impossibilitat de decidir en termes de proximitat, qualitat democràtica i sobiranies, no podem aplicar-nos l'autocensura en nom de la salut, no podem renunciar a la llibertat d'expressió de manifestar-nos pel que considerem just i necessari. Si en els dies més estrictes de la pandèmia vam saber inventar fórmules de solidaritat i protesta noves, des dels balcons i a través de les xarxes, per exemple, res no ens impedeix articular ara les manifestacions al carrer amb les màximes garanties per a la salut. Si totes les llibertats, com deia el mestre, són solidàries, també totes les formes de lluita són necessàries. I les que demanen eixir al carrer, també en temps de pandèmia, a més, imprescindibles per mantenir la bona salut social, per enfortir el múscul civil, per avançar en llibertats i justícia. Canvien els temps, es transformen les formes de lluita, però la necessitat del combat és inherent a la dignitat i la supervivència humanes. Perquè ningú no ens traurà, i menys en temps de pandèmies, les castanyes del foc i ningú no parlarà mai en nom del poble.

 [Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 11 de setembre de 2020.]

 

Fotomatons per a la història

En l'àlbum que en el futur recordarà aquests temps d'ignomínia hi haurà unes fotos en lloc preeminent: les dels quatre presidents espanyols vius, González, Aznar, Zapatero i Rajoy (l'actual, Pedro Sánchez, potser encara estarà llavors escapolint-se entre bambolines), els anomenats pares de la constitució Herrero de Miñón i Roca i Junyent, ja en edat de besavis, els sindicalistes [sic] Nicolás Redondo i Cándido Méndez (UGT) més Antonio Guitérrez i Feliciano Fidalgo (CCOO) i l'actual responsable d'exteriors europeu, el Borrell de totes les quinieles. Acompanyaran les imatges en format fotomaton, l'usual en aquella època, la carta que els susdits personatges han enviat a la jutgessa argentina María Servini en suport de Martín Villa, sobre qui pesa des de 2014 una ordre internacional de captura per la massacre del 3 de març de 1976, quan era Ministre de Relacions Sindicals, i que serà interrogat avui per la magistrada.

El mosaic que formaran aquests retrats dibuixa amb una eloqüència incontestable totes les misèries que la trontollant democràcia a l'espanyola arrossega des dels seus inicis i que en determinen el futur. Després de 44 anys dels fets de Vitòria-Gasteiz, magistralment interpretats a Campanades a morts per Lluís Llach, ja no queda pràcticament res on agafar-se per salvar els mobles del règim del 78 que tan aferrissadament defensen els màxims beneficiaris de l'espessa conxorxa d'interessos, corrupció i favors deguts. Especialment patètica i significativa és la presència entre els supporters de Martín Villa dels fins fa uns anys líders dels sindicats espanyols majoritaris. Cau el teló que intentava amagar el paper d'aquestes sindicats i queden exposades a la llum del dia les misèries a què obliga més prompte que tard el llepaculisme i el manteniment de l'estatus quo de les elits sindicals i partidistes, el gran engany del mal menor que sustenta el discurs de l'esquerra adotzenada, de l'esquerra tap, de l'esquerra caviar: connivència amb el feixisme pur i dur, amb un personatge com Martín Villa nascut de les entranyes del franquisme, professional que ha recorregut tot l'organigrama de la burocràcia de la Villa y Corte, amb càrrecs posteriors de portes giratòries en importants empreses xuclòcteres, beneficiat per la Llei d'Amnistia (que fou abans que res una llei d'autoamnistia i de punt final) de 1977. Sostenella y no enmendalla, continuen aplicant el vell codi castellà, i amb pega s'embruten més i més les mans per tapar els forats d'aquesta nau a la deriva que és Espanya.

I potser se'n sortiran en el seu propòsit en temps de crisis i pandèmia, i molts crims de lesa humanitat (que no prescriuen) quedaran de moment impunes, com els dels 5 morts i 150 ferits de bala que el 6 de març de 1976 van ser gasejats mentre es feia una assemblea multitudinària a l'església de Sant Francesc d'Assís de la capital alabesa i disparats a l'eixida per la Policia Nacional que comandava un tal Fraga Iribarne mentre un tal Rodolfo Martín Villa era Ministre de Relacions Sindicals. Potser continuaran els homenatges, les medalles i els besamans a responsables directes de crims, massacres i tortures, tractats com a fidels servidors de l'estat i excusats en l'obediència deguda, exempts d'obligacions morals i de consciència, en l'extraordinària democràcia espanyola, mentre els paralitzats, narcotitzats, indiferents, indignats o impotents anem fent per sobreviure a crisis i virus. Potser això i més, però hi quedarà almenys l'impagable document dels fotomatons i el cant sublim de Campanades a morts vetlant per la llibertat i la justícia.

 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 4 de setembre de 2020.]