Saials de Cap d'Any

S'acosta el Cap d'Any, torquem la pols, parem la millor taula, celebrem el trànsit al nou any, el salt del set al vuit, com en el joc de l'enxanc o sambori. A peu coix, espentant la pedra, dempeus. Pensem en allò que deixem i en allò que ens espera. Per continuar dempeus, en els rituals de la repetició, en l'aventura del nou de trinca. / La sonsònia de les «retallades» és, paradoxalment, anestèsia pura. Ens volen fer creure que alguna vegada l'Estat benefactor, el Pare Patró, repartia equitativament la hisenda entre els seus fills. En quina Edat d'Or? Quan els pactes politicosocials de les forces hegemòniques de dreta i esquerra establien quin era el límit suportable de l'explotació, per exemple quants diners es destinaven a educació o sanitat o a garantir la renda de desocupats i jubilats (sempre lluny dels estàndards europeus, és clar). Es tractava de sacralitzar l'almoina, disfressada de dret social, sense posar mai en dubte el sistema de (no) repartició de la riquesa. / Però van venir de nou les vaques magres i la mamella europea ja no donava per alimentar tanta desídia i van ordenar ajustar-se el cinturó (les famoses retallades). I com que els guanys del capital i l'avarícia financera i les despeses de la corona (d'espines) i els pressupostos per a policia i militars i els fastos prescindibles i tot el sursuncorda i la bíblia en pasta eren intocables… A protestar contra les retallades de l'Estat del Benestar (un altre dels eufemismes tramposos), a pidolar les molletes que cauen de la taula del festí del capital, però sense qüestionar-ne mai les causes ni despentinar-se massa, no fos cas que despertés la fera. / Retallades? Ací ho teniu: es passen les sentències del Suprem per l'entrecuix quan volen, per exemple per pagar a Florentino Pérez per la ignomínia del Castor. D'on ixen tants diners? Algú qüestiona que el bandoler continue de president del Reial? I que no dimitesca ni déu per l'enèsim escàndol? / Els promotors de l'«¡A por ellos!» no descansen malgrat la derrota sense pal·liatius en les eleccions catalanes. Ara miren d'estimular-se somniant en la tornada de Puigdemont i engarjolar-lo. Al·leguen que és pròfug de la justícia, però ho és del garrot, que no és el mateix. És legítima autodefensa salvar la pròpia pell i la de la inviolabilitat de la institució que es representa. I continuar internacionalitzant la denúncia i la causa. / Mentre apliquen l'embolica que fa fort a compte (sobretot) de la revolta catalana, han buidat la intocable vidriola de les pensions. És inevitable pensar que s'ho han gastat en part en les descomunals despeses que implica mantenir tanta policia amarrada a Barcelona i donar-los el ranxo, per dolent que siga. Era precís això? –diríem en alcoià. / Quan una política no té més faena que acusar de racisme els patges (i patgesses, com n'hauríem ja de dir) de la festa de Reis alcoiana i ningú no la cessa és que aquesta democràcia està malalta. També això és causa de «retallades». / Que acabeu de passar unes bones festes i no us donen gat per llebre. I ara alcem la copa: «L'any que ve que mos ho millore».

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de desembre de 2017.]

 

No volies caldo?

No hi ha hagut ni una sola enquesta de la tendenciosa i submisa premsa espanyola que s'acostés ni remotament al veredicte de les urnes d'aquesta jornada històrica del 21D. Però la realitat és tossuda i l'independentisme revalida la majoria absoluta en escons i fins supera el llindar dels dos milions obtinguts sota la pluja de les porres de l'1 d'octubre. Que C's haja estat el partit més votat, en detriment d'un PP residual, serveix al bloc monàrquic de ben poc, a penes per consolidar l'estil mestretites d'Arrimadas i fer denteta per a un futur hegemònic que substituesca un PP més socarrat que una metralleta d'Alcapone a nivell d'Estat, amb la qual cosa tindrem idèntics gossos amb collars similars. Tot havia estat preparat minuciosament per terra, mar i aire. Mig govern legítim a l'exili, l'altre mig a la presó, les bombes de la desinformació caient tothora des del cel mediàtic, els habituals problemes amb el vot de l'exterior, la Virreina Soraya presumint d'haver escapçat el moviment (llança un tro de bac i es pega al peu per demostrar que la justícia està al servei del govern del PP), Iceta en pla rei del mambo amb els seus balls immorals i ridículs i el seus nyaps per solucionar res, Albiol bavejant amb el discurs més subtil de què és capaç ("¡A por ellos!") i Domènech llançat en caiguda lliure a la insignificància amb l'ajuda de les declaracions d'Iglesias i Monedero, que competien a veure qui la deia més grossa des del seu sofà de polítics de saló de la Villa y Corte (i mala confecció)... I tanmateix, com en el poema de Martí i Pol, la remor, o el groc, o la dignitat d'un poble decidit a posar en pràctica cada dia les utopies imprescindibles de la democràcia, persisteix. El colp d'estat articulat amb el 155, els entusiastes aplaudidors de la mà dura per a la preservació del seu ordre, la monarquia del borbó que s'ha proposat repetir la gesta d'abdicació i exili del seu besavi apostant a la carta perdedora de la violència, i el franquisme invicte que continua fent de corcó d'unes institucions incapaces de renovar-se, la negativa a entendre la realitat de Catalunya i la necessitat del diàleg i la negociació com a base de la política: tot això ha estat derrotat, èpicament, pels ciutadans de Catalunya. Però és molt probable que els responsables d'haver posat la democràcia contra les cordes no aprenguen la lliçó de realitat i realisme d'aquestes eleccions. És probable, fins i tot, que reaccionen com en ells és costum, amb la violenta ceguesa de l'orgull ferit, i caiguen en la temptació de voler apagar el foc amb benzina i de sufocar l'ànsia de llibertat amb més 155 i més repressió, cabotades contra la paret fins que tot rebente. M. Rajoy continua aferrant-se a la política ficció i al paper que impedeix una solució democràtica. Però els filets de plastilina, per molt que ell semble no immutar-se, estan enfonsant-lo en un pou de matèria fosca, com aquelles tristes aus que batien impotents les ales empastifades quan el xapapote. Just final d'un reialme presidit pel despropòsit i la mentida. Europa ja no li pot donar més crèdit ni més corda, i probablement tampoc el seu partit, els seus còmplices i els seus votants si no volen ser arrossegats amb ell a l'abisme que com una boca de tauró ja mostra els seus ullals.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de desembre de 2017.]

Fal·làcies de dreta a esquerra i viceversa

La revolució democràtica de Catalunya i la construcció de la república està trencant molts dels esquemes amb què l'anàlisi i teoria política anaven tirant. Contràriament al que podíem esperar, aquest envit democràtic no està suscitant la solidaritat, ni tan sols la simpatia, que es mereix, cosa més que lògica en el cas de les elits, dretes i estructures a què s'enfronta directament sinó tampoc en les denominades esquerres amb veleïtats més o menys republicanes. Ben mirat totes les revolucions desfan els motles de les que les van precedir, perquè tota revolució, si ho és de veritat, s'inventa a ella mateixa. La incomprensió del fenomen a dreta i esquerra parteix òbviament de la ignorància (de les circumstàncies històriques i actuals de la societat catalana), de la mandra que significa pensar i replantejar-se coses, de càlculs electorals partidistes, però sobretot d'una (in)cultura que s'abeura en les fonts ancestrals de l'espanyolisme catalanofòbic (si és que n'hi ha que no ho siga). Així, una de les coartades que l'esquerra de l'espai que representen Podemos-Izquierda Unida i les seues variants territorials, és que no es pot fer una revolució liderada, diuen, per la burgesia i la dreta. Obvien, d'aquesta manera, que la gran burgesia catalana, la del «pont aeri», la que representen La Caixa o el Banc Sabadell, el Círculo Ecuestre, Foment del Treball i d'altres, és contrària, en aliança amb la gran burgesia espanyola parasitària del BOE i de l'espoli de l'Estat, a la independència. Col·locar, per altra banda, el PDEcat en el mateix sac del PP o el C's, en tant que «dreta» sense més, és simplificar i fer trampa. ¿És el mateix una més o menys dreta catalanista de tradició republicana i democràtica, que patí la derrota civil, la mort i l'exili que el franquisme victoriós de tota la vida? ¿I com pot ser que germans de classe i ideologia «dretana» s'hagen separat en víctimes i botxins? És lícit col·locar-los en el mateix sac quan ara com ara són irreconciliables? Més que per apriorismes fàcils que ens van molt bé per calmar la (mala) consciència i creure'ns que controlem des del sofà de casa la realitat, punyetera, subtil, esmunyedissa, potser hauríem de pensar més en què fan les persones que en què són o diuen ser. Mal encaixa la radicalitat democràtica, que estan tornant a pagar amb multes, exili i presó, o les lleis contra els desnonaments, el fracking, la pobresa energètica o la renda garantida, totes tombades per l'Estat, amb les definicions a l'engròs de «burgesia» o «dreta». Sense comptar que en l'actual PDEcat hi conviuen des de socialdemòcrates i democristians a liberals i conservadors. El mateix passa en l'espectre de l'esquerra. Vistes les coses amb perspectiva, qui gosaria afirmar encara que el PSOE és d'esquerres, o federalista, o republicà, mentre avala el 155 i dona suport a Rajoy? Sol passar que els mateixos que es curen en salut i dimiteixen de la responsabilitat històrica de donar suport al procés de Catalunya des d'una perspectiva republicana, democràtica i de classe, acusant-lo de «burgès» (una fal·làcia més vella que el pixar), s'han fet un fart de pactar amb la burgesia des de la «reconciliación nacional» de 1959, la Constitució, els Pactes de la Moncloa o la Reforma Laboral, de l'acceptació de la monarquia o les lleis de punt final dels crims del franquisme. Hi ha també el malentès del que anomenarem, amb permís del diccionari, la «dirigitis»: no poden entendre un moviment transversal, que s'orienta de baix cap a dalt i s'enforteix en els lligams i la confiança entre el poble i les seues institucions perquè és una cosa inaudita en la tradició política espanyola. Siga com vulga, i sense necessitat d'avalar la independència, l'esquerra i els altres pobles de l'Estat estan perdent una ocasió d'or per obrir camins d'aprofundiment democràtic i republicà en la defensa decidida del dret de decidir i de les sobiranies populars. O és que no els interessa i prefereixen continuar fent la viu-viu pels segles dels segles? Podem dir, així, que siguen forces d'esquerra i que siguen útils per a les causes populars?

[Publicat a Tipografia la Moderna el dissabte 16 de desembre de 2017.]

Saials. Deperta, Europa

Batre els propis rècords, com si això fos tan fàcil, ja forma part de la rutina de l'independentisme català. Marca de la casa, estil Kilian Jornet o el Barça de la darrera dècada, per tirar mà del conegut exemple esportiu. La normal anormalitat, però, no pot restar ni un gram de valor al mèrit acumulat ni al que es demostra en cada nou repte./ La guàrdia urbana de Brussel·les parla de 45.000 manifestants. Altres fonts n'eleven la xifra fins a 90.000. La premsa espanyola del règim es manté contra vent, marea i evidències en els 10.000. Això també forma part de la normalitat./ «Se cree el ladrón que todos son de su condición». No sé per què no s'apliquen a ells mateixos un proverbi tan assenyat. Titular d'El País: «El separatismo pasea su odio a España por las calles de Bruselas». Ni un sol aldarull remarcable en aquests anys, ni un vidre trencat, ni un paper en terra. No volen entendre que les coses es poden fer d'una altra manera, perquè ells no les saben fer sinó odiant els diferents, fomentant la catalanofòbia, aplicant l'argument de la porra i el (seu) DNI. A més del nombre de manifestants, hi ha la qualitat, la força democràtica basada en la raó i justícia dels arguments./ Un dels ases (que no asos) de C's feia mofa de la manifestació de Brussel·les. Deia que el que importaven eren els vots, no els «manifestòmetres», pensant-se que els del 155 ja tenen la partida guanyada. Però el cas és que les forces independentistes han guanyat totes les eleccions fins ara més el referèndum de l'1 d'octubre. És típic del llop feixista, quan li convé, posar-se la pell de corder demòcrata. Si tant s'estimen els vots, com és que no han permès mai un referèndum pactat i vinculant per a Catalunya?/. Un altre ase del mateix partit deia que li importaven més els presos d'arreu del món i les foques [sic] que els presos polítics de Catalunya. Gràcies a l'estat d'excepció que des de Catalunya s'escampa arreu d'Espanya, miserables com l'al·ludit poden amollar les seues bajanades amb alegria torera. El poble i les urnes els passaran factura./ En una democràcia normal, Albiol seria excepció i no norma. És clar que en una democràcia homologable el partit més corrupte d'Europa ja faria temps que estaria il·legalitzat. Aquest fantotxe no només es carregaria el model d'escola pública i la TV3 sinó que prohibiria l'estelada al carrer (mentre promociona l'esvàstica i la bandera borbònica amb l'aguilot)./ Que diguen el que vulguen els seus mitjans de deformació de masses. Centenars de bombers vestits de feina donen sang en un hospital de Brussel·les: «El procés cap a la independència ha estat i serà sempre no-violent i pacífic. No vessarem ni una gota de sang per la República Catalana: és massa valuosa. Això sí, la donarem!»./ Quan Pablo Iglesias va despertar de la seua melopea (art de formar melodies) el feixisme encara era allà vetlant armes i ben despert./ La capital d'Europa va reunir dos mons distants i distints: l'esforçada dignitat d'un poble de fermes conviccions democràtiques i europeistes passant fred alegrement al carrer, la trista calefacció dels buròcrates mirant-s'ho fredament des dels despatxos. Només el poble, els pobles, salven el poble, salven Europa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de desembre de 2017.] 

 [Foto de Jordi Borràs per a Vilaweb.]

 

Les veles del capvespre

Lluís Alpera, Les síl·labes secretes. Premi Francesc Badenes Dalmau de Poesia, Alberic, 2016. Perifèric Poesia núm. 29, Catarroja, juny 2017.

· · ·

L'últim poemari de Lluís Alpera (València, 1938), després d'El nou rapte d'Europa (2008) i l'antologia bilingüe català/castellà Los mapas de Odiseo (2010), és alhora un cant elegíac i una celebració profundament vitalista. Dividit en tres seccions d'extensió desigual, la primera, Poemes del confí, aplega set composicions breus en què el poeta mira serenament la vida des de l'últim tombant del camí. La consciència d'estar habitant en aquest «confí», la regió fronterera més enllà de la qual s'estén el «nefast destí», el «no-res», «l'altra riba», empeny el poeta a fer balanç i a reafirmar-se en aquelles conviccions cíviques que han donat sentit al seu viatge a través de la vida i la poesia. D'un costat, doncs, la fidelitat a un país que sent «inacabat», «orb, sense nom», expressada a través de referents clàssics del viatge, els vaixells, els capvespres i les albes, d'arrel tant ribiana com espriuana («Domini fosc de pedra encercla / el país inacabat»), equilibrant la formulació èpica amb l'experiència més individual. A «l'hivern dels meus ossos» el poeta expressa la soledat («abandonat pels amics», «Em vaig quedant tot sol») i la preocupació pel futur que en un món tecnificat tindran els propis versos. El primer poema d'aquesta sèrie acaba així: «La llum de l'alba et convidarà de nou / a nàixer dempeus». El caràcter eminentment elegíac dels poemes s'hi combina amb la pura celebració genesíaca que contrapunta el material de tot el llibre i que s'explicita amb major intensitat en el títol de la tercera part, Un esbós d'aurora. La innegable desolació del «confí» troba un cert lenitiu en la reafirmació de la rebel·lia cívica de qui va «nàixer dempeus» (en un poema dedicat a Jaume Pérez Montaner hi torna: «nasquérem ben lliures el 38») i en la festa sensual que incita la paraula poètica capaç d'evocar l'esplendor carnal dels amors de joventut.

La segona part es titula, amb una fórmula que prefereix mantenir intacte el seu misteri (com en certa manera també fa el sintagma Les síl·labes secretes que dona títol al conjunt), Els tres mars de les tenebres, i és encapçalada per una citació de Salvatore Quasimodo que reprén un dels temes preferits de la primera part i del conjunt de l'obra alperiana: «Però l'home crida des d'on siga la sort d'una pàtria». Aquesta és la part més extensa del present llibre, estructurada d'una manera ben peculiar, sense títols que n'individualitzen les composicions, que el lector ha de destriar amb les citacions i les dedicatòries que les encapçalen. Lluís Alpera es lliura en aquesta part central del llibre, de no menys de vint-i-sis poemes, a un inestimable exercici d'homenatges personals vinculats la majoria d'ells amb la poesia i els poetes, però també un de molt emotiu a la mare i un altre a la néta com a continuadora de la transmissió lingüística i cultural, evocacions del passat (amb predomini d'exaltacions desinhibides, sovint deliberadament estellesianes, del sexe: «l'entrecuix de donzelles», «la passió pel pinyol», «grandària que t'eixia cabuda i ferotge entre les cames», «la faveta peluda») i paràfrasis i referències poètiques (Jordi de Sant Jordi, Ausiàs March, Salvat-Papasseit, Salvador Espriu...). Menció a banda mereixen les constants al·lusions a la lluita civil i política, de vegades inserides en els homenatges a poetes amics com Jaume Pomar, Jaume Pérez Montaner o Josep Maria Llompart, i la militància poètica que se'sdevingué «allà pels anys del realisme històric» «que vàrem alletar, sense saber com», sovint enmig de la tensió entre la temptació lírica i la denúncia de les misèries socials que de vegades tant ha costat de pair. Destaquem també en aquest breu repàs la presència explícita dels esdeveniments dels darrers anys sintetitzats poèticament en forma de «vaixells d'esperança» amb «càrrega d'estelades» i l'espai dedicat a l'exaltació dels plaers gastronòmics, de la libació i els amics d'ofici en una mena d'hedonistes cants tavernaris.

L'última part, breu i en certa manera simètrica de la primera, ja ho hem dit, és Un esbós d'aurora, on s'extrema la tensió entre elegia i celebració que conforma tot el poemari, que vol obrir finestres a la llum mentre «El pols i les síl·labes secretes emigren amb sigil / de la mà de Caront vers la vora incerta de l'avern». El degà dels poetes valencians ha tornat a desplegar les veles en aquest capvespre, quan la llum del sol ponent més bé il·lumina el paisatge. I el viatge continua.

[Publicat a Saó núm. 430 d'octubre de 2017.]

 

[Lluís Alpera a la Glorieta d'Alcoi el març de 2008 durant l'homenatge que diversos poetes van fer a Ovidi Montllor amb motiu dels XXV Premis Manuel Rodríguez Martínez que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà. Foto de Tomàs Tàpia.]

 

Saials. Grocs

Convé recordar-ho. Avui (escric en divendres) és 1 de desembre i fa dos mesos justos del referèndum de l'1 d'octubre. Aquell dia, malgrat les porres i la brutalitat policial, la confiscació d'urnes i amenaces i intimidacions de tota mena, dos milions llargs de catalans van votar. La fortalesa de la dignitat democràtica va aguantar dempeus i amb el cap ben alt l'escomesa poregosa de l'autoritarisme més descarnat./ Contra el que podia semblar, avui l'estat és més feble. Li tremolen les cames –amb greu perill per a les llibertats democràtiques, que són objectes de vidre que trontollen al seu pas marcial. No té por al ridícul, ja que hi reincideix una vegada i una altra privat com es troba d'espills, de premsa democràtica que li pare els peus, de la germana gran Europa, consentidora i plena també de tecles, i de diàleg amb tot el que no és 155, garrotada en swing (com diria l'Ovidi) i matraques de construir mentides. Té una por cerval a perdre els privilegis de les elits que viuen del conte del lladronici./ Tanta por que, en el seu deliri, ha prohibit el color groc, fa despenjar pancartes que demanen llibertat i democràcia, canvia el color de les fonts lluminoses, persegueix llaços i piulets… De moment no han tocat els semàfors. Autors del realisme màgic i poetes tenen ací una font inesgotable d'inspiració. Benvinguts al Regne Bananer d'Espanya, on els plàtans a partir d'ara seran de color blau./ Muden els colors però les causes i les idees romanen, tot i que pel que sembla els d'En Comú Podem i afins no volen adonar-se'n. Ahir es prohibia el roig, o el negre, el violeta i fins el morat republicà. Avui és aquest color humil, una mica insípid, esplendorós només en la natura, el groc, qui provoca les ires d'unes autoritats malhumorades que senten al clatell l'alè de la revolta./ Vols dir que també prohibiran la paraula `groc´?/ El cas és que som a la tardor. Dic groc i la boca se m'omple de fulles d'arbres caducifolis de la Font Roja, dels boscos de fajos de Fredes. I els ulls s'esplaien ja en ginestes primaverals, en camps de blat madur d'estiu solar, en narcisos d'Escòcia./ Quatre barres roges, de sang, sobre camp d'or. Una senyera teixida per exiliats republicans a Orà (on va ser també el comunista alcoià Enrique Peidro, pare de Lino i Emma, la infermera de mon pare) ha arribat de mà en mà fins a les mans del President Puigdemont, també exiliat a Brussel·les com Macià i Ferrer i Guàrdia abans que ell./ Mariana Pineda també brodava la seua bandera./ Un altre groc que no poden suportar els carcellers de la llibertat és el dels cabells de Mònica Terribas, la periodista de Catalunya Ràdio, denunciada pel PP davant la Junta Electoral (que cada vegada s'assembla més a una Junta Militar) per un editorial. La seua contestació, citant Montserrat Roig: «Les paraules no es poden tancar en una gàbia»./ Groga era també l'estrela que posaven als jueus internats en camps d'extermini i als dels guetos a l'alemanya nazi./ Els escamots feixistes campen lliures però Zoido no se n'ha assabentat. Un dels atacants al Blanquerna de Madrid, condemnat i excusat de moment d'entrar en presó, és cunyat del seu col·lega de Vigo, tot queda en família, com la Fundació Francisco Franco que els paguem a escoti./ Els humils saials no són grocs sinó grisos i foscos. Torquen i s'impregnen de la brutícia que lleven./ Lluny de la immundícia dels demòfobs l'home pot ser lliure si internament és fort i ho vol. I si contempla un camp de gira-sols brillar al ple migjorn amb els ulls oberts de l'esperit.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 2 de desembre de 2017.]

Saials. Apunts d'hospital

La solidaritat interna és prèvia a tota altra. Molts no ho volen entendre. Potser perquè els és més fàcil de justificar la pròpia raó de ser a milers de quilòmetres de distància. Però pots veure el bosc si no distingeixes l'arbre que tens al costat? Se'n pot dir nacionalisme –en el bon sentit del mot– però va molt més enllà./ Als hospitals, com a les casernes i, supose, les presons, l'escriptura esdevé guerra de trinxeres. Des d'allà el soldat combat totes les formes de malvestat i fa una defensa a ultrança de la identitat pròpia./ La frontera difusa entre son i vigília estimula un pensament a ràfegues, a flaixos. Bona terra per plantar-hi versos, aforismes i altres fungicides del llenguatge./ A la meua edat no estic disposat a condescendir amb cap forma d'abús, estupidesa o poc trellat, ni disfressat de tòpic innocent. Des del respecte, la tolerància i la bona educació, sempre tinc a mà una rèplica d'urgència. En defensa pròpia, com un acte de solidaritat íntima. Amb el meu silenci que no hi compten. A mi que no m'hi compten./ Stanislaw Jerzy Lec va escriure Pensaments despentinats, Fuster deia que l'assaig era un gènere literari que s'escrivia en mànigues de camisa. A mi m'han posat un saial. Sempre és bo comparar-se amb els més grans./ Alguns vicis molt espanyols: el futbol fins en la sopa, la mesquinesa en les seues múltiples formes, la televisió engegada tot el sant dia, fins i tot per mirar-la./ M'agradaria rellegir L'escuma dels dies, de Boris Vian, però aquesta vegada en el francès original./ Al veí d'habitació li dic compañero Lorenzo. Es diu Francisco. Va nàixer en un poblet de Badajoz l'any 1931. El de la República, li dic, però es fa el desentès. És sorrut, dur i de poques paraules, com els homes de les estepes. Va treballar un fum d'anys a la mina, a Andorra (Terol). Des de 1974 viu a Benetússer però encara aspira les hacs inicials com a Extremadura. Aconseguesc fer-lo somriure amb alguna broma. Li dic que està fort com un roure i ell llueix l'elogi davant la seua dona quan ve a visitar-lo./ Tinc el cap ple de paraules, músiques i cançons, poemes, amics i amor, terres, records i oblits. I de vegades em fa mal. Troba que pot ser greu, doctora?/ La força de la raó encara és força, però dubte que la raó de la força haja sigut mai raó, ni tan sols raonable./ Li dic al compañero que jo també sóc miner o minaire. Em mira com esperant-la. De paraules, reble. No diu res. Somriu./ No serem vençuts, resava un vell espiritual negre que cantàvem a principis dels 70s. Si no acceptem com a normal l'excepcionalitat de l'estat, si interiorment ens sabem lliures, si no cedim en les veritats que ens fan inexpugnables./ Programa habitual: tones de catalanofòbia, la pantomima del Congreso, el glamur de la caspa reial, carnisseria de 'successos', futbol en tres dimensions, notes enllaunades de 'cultura', el temps. Han aconseguit que passe un dia més sense que haja passat absolutament res./ La sequera, com si l'acabassen de fabricar, s'adiu molt bé al paisatge d'hostilitat, mala llet i infelicitat que ens envolta. També aconseguiran que l'alegria es convertesca en una arma revolucionària llancívola./ Saials per torcar la pols, després ja vindrà el lleixiu./ Fins un saial d'hospital pot ser una vestimenta útil i digna.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 25 de novembre de 2017.]

Don Òptim i don Pèssim

Ja em perdonaran la còmica (de còmic o tebeo) simplificació, però aquests dos personatges representaven molt bé les dues tendències de l'ànima humana. No eren, certament, els meus herois preferits d'infantesa, però com que cada un d'ells era ridícul a la seua manera, a mi em feien gràcia. Ni tan sols podem dir que la historieta creada per Escobar en 1964 fos gaire original. Sens dubte al costat de Carpanta, Zipi y Zape o la criada Petra, don Óptimo i don Pésimo són personatges menors, híbrids d'Oliver Hardy i Stan Laurel, Don Quixot i Sancho Panza i tantes parelles universals. El caràcter, les constants emotives que et fan veure i viure les coses d'una determiada manera, té el seu correlat físic. Som, podríem dir, d'una manera en cos i caràcter, com aquells tipus amb què certa psicologia ha volgut fixar la naturalesa esmunyedissa i fugitiva de l'home: grassonets baixets optimistes, alts eixuts pessimistes. I entremig, tota la gamma de matisos, sense oblidar que una mateixa persona pot gitar-se optimista i alçar-se pessimista o a l'inrevés, o passa la tardor i l'hivern mig decandit i a la primavera i l'estiu es troba pletòric. Don Òptim, don Pèssim, aquest darrer sempre amargat, sempre fent bona la dita «No volies caldo? Dos tasses», desgràcia rere desgràcia, buscant la infelicitat amb obstinació. I l'altre, víctima alegre de la pròpia ficció, vividor en rosa, ridícul també en la seua metòdica ignorància de les coses. I el punt d'equilibri, l'anàlisi ajustada de com són les coses, la interpretació freda i exacta de la realitat? És possible, almenys en el terreny «objectiu» dels fenòmens polítics i socials, en els vaivens de la convivència i la confrontació en la plaça pública, en el debat ideològic, en la lluita de classes i tot això i allò? És possible, més enllà de les anomenades ciències exactes, no pecar d'optimista o de pessimista, en funció de les pròpies emocions i interessos? Encara que siga després d'haver-se curat en salut afirmant allò del pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat, segons l'afortunada expressió diuen que de Gramsci? ¿S'ajusta a la realitat la creença esbombada aquests dies des de la premsa del 155 (per entendre'ns) que al procés català ja se li pot cantar el gori-gori, que l'independentisme ha estat derrotat? Des d'un punt de vista dels interessos i emocions de l'unionisme, i vist a distància, podria tractar-se d'un optimisme que fóra graciós o de còmic si no tingués al darrere la seguretat perdonavides del monopoli de la violència. És un optimisme amb rostre de don Pèssim, sense alegria, funest, de prunes agres malgrat que repeteix (a veure si acaba de convèncer-se a ell mateix) la sonsònia fins a la nàusea. L'Estat espanyol: de victòria en victòria fins a la derrota final. ¿Hi ha en l'altre bàndol motius per a l'optimisme amb tota la que ha caigut, mig govern a l'exili, l'altre mig a la presó, la muralla pètria del poder, l'estultícia europea? I després de les il·legítimes i tanmateix necessàries eleccions del 21D? Potser és hora de repensar camins, d'ajustar-se a les exigències vertiginoses i desdibuixades de la realitat, però l'optimisme de la voluntat d'un poble és quasi invencible. O de derrota en derrota fins a la victòria final. Que és la que compta. Pessimisme de la raó? Hi ha, com nosaltres, qui no se'n pot permetre el luxe. O en tornarem a parlar quan hagen parlat una vegada més les urnes, la constatable realitat de la democràcia, la que al seu Estat li fa tanta por.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 18 de novembre de 2017.]

Carta a Carme Forcadell

Estimada Carme, a l'hora que comence aquesta carta, gairebé les onze del matí, encara no hi ha notícies del teu alliberament, que han dit que es faria efectiu un colp dipositada la fiança de 150.000 euros. Haver seguit la teua lluita i escoltat les teues paraules tots aquests anys em dona dret a tutejar-te, no trobes? Perquè per a mi, com per a molta gent de dins i fora de Catalunya, ets com de casa, una més de la família. A banda el seguiment mediàtic, vaig ser molt a prop teu a l'Estació de França, escoltant el parlament que vas fer al final d'aquella manifestació multitudinària i abans de reunir-te amb el President Mas. Recorde el to ferm i suau alhora, tendre però enèrgic, de la teua veu, recorde el ritme ben pautat de les teues paraules, la destresa amb què transmeties l'autenticitat del teu ésser i la veritat objectiva de les teues proclames com a realitats indestriables. Sé que tots som d'alguna manera producte de la història. Alguns arrepleguen el llegat i el testimoni de la dignitat i la saviesa de tot un poble i hi afegeixen fruits de collita pròpia, l'exemplaritat dels seus actes; d'altres, en canvi, no poden ser més que el resultat d'un odi antic, fills espuris de la ignomínia. Mira la majoria dels polítics i governants d'aquest estat, la colla de corruptes que us ha enviat a presó, la rigidesa de qui colpeja sense parpellejar ni preguntar ni interrogar-se, els autòmats de l'imperi del garrot, els llepaculs sobrepassats per la brillantor opaca dels seus càrrecs. Tu, a les antípodes d'aquests fantotxes, no has hagut de posar-te cap careta ni penjar-te les medalles dels vanitosos per exercir amb solvència el teu càrrec de Presidenta. Continues sent la dona de poble, de Xerta, perquè ets molt més que el càrrec que tu engrandeixes. Saps que el poder es deu al poble, que el càrrec passa, que el que roman i es transmet és l'enteresa, la nuditat de la persona honesta. Per això deu ser que sempre t'he sentit tan propera. No és només el toc valencià del teu català, la limpidesa del dialecte compartit en la cruïlla del Maestrat i les Terres de l'Ebre, la fortalesa austera de la juntura del nostre país sotmesa pel mateix peatge. És que en tu veig tantes dones del meu poble, aquella dignitat que s'alça en els moments més difícils de la nit i la resistència, la força de la raó carregada de paciència, alimentant la prole, treballant a l'era, lluitant amb els preus a la plaça, al peu de la màquina, llegint i estudiant a la llum de l'espelma, la immensa tendresa de l'anar sempre per feina. Sabies el que feies quan vas acceptar el difícil repte de passar del carrer al despatx, intuïes tots els paranys del laberint, la força cega de la guerra bruta, l'odi ancestral del Minotaure. Però ser valenta no és no tenir por sinó rebel·lar-se contra ella, continuar vivint, enfortir-se en la insistència. T'han humiliat amb Alcalá-Meco perquè amb tu i els altres deu ostatges de la injustícia humilien el nostre poble per veure de doblegar l'anhel de llibertat i el clam de la raó democràtica. Els ha faltat temps, com sempre, per acusar-te de no sé quines renúncies, a tu que ets mare i coratge. Eixiràs, eixireu al carrer amb el cap ben alt i tan lliures i decidits com sempre. I més prompte que tard veurem florir els ametlers, tornarà el temps de les cireres, omplirem les places amb els nous càntics i les avingudes seran més àmplies. Fins a la llibertat sempre, gràcies per tot, Carme.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 11 de novembre de 2017.]

 

[Carme Forcadell i Muriel Casas en un acte públic.]

No passaran

Mentre va funcionar sense interrupció el cercle viciós de la pseudodemocràcia espanyola, tot estava en ordre. A la manera ovidiana, premonitòria: «El poble està calmat, no s'ha posat nerviós». Vivíem en un estat on es podia defensar qualsevol idea de manera pacífica. Però la política es va convertir en el territori del bla-bla-bla, el peix que es mossega la cua, l'escenari on pèssims actors podien declamar els textos més inanes sense el perill que ningú se'ls prengués seriosament. Formalment, doncs, la llei garantia que els fabricants professionals d'idees (anomenats despectivament polítics) i els aficionats o simples ciutadans poguessen expressar públicament els seus projectes. A condició de no pretendre posar-los en pràctica, per molt bons que fossen, o especialment si eren bons. ¿De què servia, doncs, el pseudodebat polític si hi havia bones idees que no es podrien realitzar mai perquè la maquinària electoral, les lleis, els pactes secrets, les pressions invisibles, el pastís de majories i minories, el bipartidisme i el tripartidisme, els interessos sagrats de les elits i els tòtems intocables de la «nació» ho impedien? Davant aquesta pregunta tan inoportuna, els polítics de les grans maquinàries de poder i el mateix poder a què servien van començar ben prompte, ja en plena transició, a desprestigiar la política, a desinteressar el públic per una comèdia que s'esforçaven a representar tan malament. Els ciutadans havíem de deixar en mans dels professionals les grans qüestions i dedicar-nos a consumir ingents quantitats de futbol, tele i burrera. Tots els polítics, en conseqüència, eren igual i el que no podia ser no podia ser i a més era impossible (el germà de Juan Guerra dixit). La inoculació d'aquesta indiferència explicaria els fracassos estrepitosos en el mercat laboral (amb xifres insostenibles i enquistades de desocupats), amb la impotència i sovint complicitat de sindicats i partits domesticats, i la perpetuació del conflicte polític de caràcter nacional que s'arrossega des del segle XIX almenys. Però amb la refundació del franquisme dirigida pel PP (com a solució in extremis per tapar la seua gestió mafiosa de l'estat, Gürtel i tota la resta) amb la imprescindible col·laboració del PSOE, la pressió feixista de C's i la covarda inhibició de Podemos, tot ha saltat pels aires. Catalunya és una altra galàxia. No entenen que puguen haver-hi idees i projectes que posen en qüestió l'estat injust de coses, que siguen defensades de manera democràtica i pacífica, amb el concurs de les urnes, empeses per un poble unit que defensa les seues institucions, els seus polítics i la seua llibertat. I han decidit cremar tots els cartutxos en una repressió infame sobre el conjunt de la població, han decidit alimentar la bèstia del feixisme espanyol, han preferit cremar les naus del diàleg a canvi d'una honra criminal i efímera i empresonar dones i homes justos, emmudir protestes, sabotejar votacions. Són els herois inflamats i fatus de Perejil, els mateixos que marcaven les línies roges d'una constitució contra la qual votaren i que ara els serveix de mordassa, és la incompetència infantiloide d'Arrimadas, la xenofòbia violenta d'Albiol, el cinisme còmplice d'Iceta, el somriure sàdic de Soraya, la sordidesa cavernària de Rajoy. Esbatussen, empresonen, il·legalitzen perquè se saben derrotats en el terreny democràtic. La història es repeteix amb una tossudesa esfereïdora: deu presidents catalans represaliats des de Prat de la Riba. Sembraven l'odi però la rosa de la llibertat anava creixent amb fermesa de mà en mà i escampant-se pel poble. És l'hora d'eleccions constituents, és hora també de la república espanyola i del no passaran dels demòcrates.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 4 de novembre de 2017.]

Si no ara, quan?

En aquests precisos moments en què comence a escriure la columna d'avui, les 11.50 del divendres 27 d'octubre de 2017, el Parlament de Catalunya es disposa a proclamar la República Catalana. Les imatges de TV3 ens mostren els carrers propers al Parc de la Ciutadella de Barcelona ja plens a vessar a aquestes hores, responent a la crida d'Òmnium i de l'Assemblea Nacional Catalana. En un lloc remot de la galàxia, a Madrid, Rajoy és ovacionat per la majoria del Senat quan ha desgranat les mesures que pensa aplicar, emparat en l'abracadabra bestial del 155, contra Catalunya, les seues institucions democràtiques, els mitjans de comunicació públics, el sistema educatiu, els mossos d'esquadra i tota cuca viva, independentista o no. La mesura, justament comparada amb el Decret de Nova Planta que perpetrà un altre borbó també anomenat Felip, liquida d'un colp els fràgils consensos de la transició i l'inestable equilibri (tothora amenaçat per l'ull implacable de la metròpoli) de l'estat de les autonomies. Avís clar per a navegants: es consuma, amb la complicitat sanguinària de PSOE i C's, la recentralització severa amb què somniava Aznar i que figura en l'adn imperial de la dreta franquista, per fi despullada del seu vestit de camuflatge democràtic. Puigdemont estava disposat ahir a immolar-se davant les pròpies conviccions i la majoria de la ciutadania convocant eleccions in extremis per intentar evitar l'aplicació de l'infaust decret, que portarà sang, suor i llàgrimes al poble de Catalunya. Però l'espanyolisme ranci, defensor d'una legalitat que es gira com un calcetí i que no compta a l'hora de saquejar impunement les arques públiques a major glòria del PP, els seus dirigents, les elits i empreses afectes al règim i la monarquia, va tancar-se una vegada més en banda, delerosa d'estrenar la seua joguina assassina del 155, buscant la humiliació i la derrota sense pal·liatius del catalanisme pels segles dels segles. En aquesta cruïlla, oberta a la por a la repressió que desfermarà la fúria de l'estat i a l'esperança de la construcció d'un país nou (i que pot estimular canvis importants a Espanya i a Europa), la pregunta del títol parafraseja la coneguda sentència fusteriana de l'Ara o mai dirigida al mateix subjecte cívic i polític, els valencians, a qui apel·lava el savi de Sueca. ¿Com pot ser, dic, que els valencians –amb les poques o moltes honroses excepcions que facen al cas–, assistim una vegada més a aquest moment històric com si sentíssem ploure, quan no des de l'adhesió més irresponsable a les mesures repressives en marxa? Em resistesc a creure que la majoria de la societat valenciana no siga ferma partidària de la democràcia i defensora de les pròpies institucions històriques. On són els votants que han fet possible un govern moderadament inclinat a l'esquerra? A banda obvis lligams de cultura, història i llengua amb Catalunya, no és aquest veí la principal destinació dels productes valencians? On és la solidaritat, aquella tendresa dels pobles de què parlen els poetes, amb Catalunya en uns moments històrics en què ningú no pot situar-se en impossibles equidistàncies ni fer ulls cecs al que està passant a la porta de casa. I menys que ningú el President Ximo Puig, que es frega les mans amb l'arribada al País Valencià d'empreses traslladades fora de Catalunya amb coercions i incentius impresentables, ni la Vicepresidenta, Mònica Oltra, especialista en la tàctica de l'estruç amb tot el que sone a sobiranisme o versadora de declaracions molt sovint innecessàries i impresentables. Però la pregunta conté potser la resposta. Vint-i-cinc anys després de la mort de Fuster, el diagnòstic que ell va fer del país no només continua sent vàlid en els seus supòsits principals, sinó que la patologia del pacient presenta avui símptomes que en alguns aspectes s'han agreujat. En temps d'informació universal, instantània i vertiginosa, els valencians estem segrestats, sense mitjans propis, pels aparells de propaganda de l'estat. La nostra espanyolitat domesticada i ofrenadora comença a ser irreversible. Malgrat tot, hem d'alçar la solidaritat amb Catalunya des de baix, perquè a més de la pràctica feliç, terapèutica i jovial de la tendresa, ens hi va bona part del nostre benestar immediat i futur, la raó de ser com a poble. Anem per feina.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 28 d'octubre de 2017.]

Acabarem com Camot

Ja saben, com el roder xativí Francesc Navarro (1780-1826), molt malament. La revolució catalana ha posat al descobert les vergonyes mal dissimulades de l'estat espanyol, tot allò que durant quaranta anys va quedar mig velat per l'escaoila de paraules com democràcia, benestar, monarquia parlamentària, constitució i d'altres que han anat caient sense remei i que amb prou feines amaguen encara el teatret d'ombres, corrupció i col·lapse que diem Espanya. No sabem com acabarà el procés d'independència de Catalunya, ni si aquestes coses tenen un punt i final, si no van transformant-se més aviat a través d'una seqüència de punts d'inflexió cap a desenllaços múltiples. Del que no hi ha dubte és que ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha marxa enrere, que el règim de 1978 està tocat de mort per molt que el conglomerat del poder de l'estat intente mantenir calentet el cadàver, com ja va fer amb Franco, una temporada més o menys llarga. No hi ha marxa enrere, vull dir, a l'aparença d'una democràcia mínimament potable i homologable, perquè, com és habitual entre conquistadors de raça, han decidit cremar les últimes naus de l'estat de dret. La judicialització de la política, la constitució com a coartada per a la repressió més feroç, l'ús partidista d'una monarquia que és part principal del problema, la sistematització de la mentida a través dels grans mitjans de propaganda anomenats encara periodístics, el no declarat estat d'excepció contra Catalunya i l'empresonament indigne de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l'horitzó del 155, etc., són ja llenya que crema en la platja de la història documentada. Està a punt de culminar Rajoy, amb la inestimable ajuda de C's i PSOE, el que amb l'aznarat ja es practicava sense complexos: la recentralització de l'estat a major glòria de les elits vampíriques, les retallades en drets i llibertats, l'ús mafiós de les institucions. No hi ha marxa enrere a l'idil·li falsejat d'aquells anys de vins i roses, sinó l'actualització impúdica de l'autoritarisme uninacionalista que cimenta l'estructura de l'estat. De moment ja han destapat la caixa dels trons d'un feixisme que al País Valencià pot tornar a fer estralls, ja han escampat la pesta de la misèria moral que és alhora causa i efecte de la podridura democràtica. Però quan s'acabaran les hòsties (en el doble sentit de la paraula) de Catalunya, podrà reconèixer-se Espanya en la cara que es reflecteix a l'espill de la realitat? Té els dies comptats aquesta demència: el que tarde l'estat a no poder fer front als deutes, a perdre el poc crèdit internacional que li queda, a declarar-se en fallida. De moment els gegants europeus, que no tenen amics sinó aliats per interessos, li fan costat, però si continua entropessant amb els seus molins de vent potser el deixaran caure o li imposaran solucions a la grega. Catalunya, amb diferència, té un projecte i sap on vol anar. Espanya, inclosos els valencians que de moment fem la viuviu sota el paraigua de l'adhesió infantiloide o la indiferència, sense una esquerra republicana, clarivident i decidida, no pot oferir sinó l'horitzó del corcó i la catxiporra. Com Camot o pitjor si no ens espavilem i no ens mobilitzem a temps i com pertoca.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d'octubre de 2017.]

Solidaritat contra el feixisme

Un modoset «Sí al valencià», més propi de trobades escolars o de campanya de promoció lingüística, presidia enguany la manifestació vespertina de la Diada del 9 d'Octubre a la capital valenciana. No cal dir que, ateses les circumstàncies de reviscolament de la bèstia feixista per l'actitud dels partits dinàstics (en encertada denominació de Ramón Cotarelo) i la carta blanca per a la violència més cega que significa la negació de l'evidència de la brutalitat policial a Catalunya i el vergonyós discurset del monarca, el tímid camuflatge no serví de res. Era més que previsible, estava cantat, que després de la concentració espanyolista de Barcelona de la vespra, la fauna feixista local intentaria rebentar a hòsties i insults la pacífica desfilada, que ja s'havia aplicat l'autocensura en l'exhibició de senyeres i altres símbols proscrits i que concentrava tot el seu ideari social en una sola consigna, democràcia. I així fou, amb la proverbial connivència d'una policia dita nacional que mai no va superar la prova del cotó democràtic i que el 12 d'octubre tornava a desfilar a Madrid després de trenta anys d'absència per celebrar el Dia de la Hispanitat i perquè els fervorosos incondicionals de l'orgull espanyol poguessen aplaudir i agrair la seua gesta garrotera contra persones pacífiques i indefenses d'arreu de Catalunya. La pesta blava tornava a ser declarada al País Valencià –veurem si ha tornat per quedar-s'hi– amb el seu doble propòsit: boicotejar el govern PSPV-Compromís i curtcircuitar el corrent elèctric que per història, interessos i dignitat uneix catalans i valencians. Mentre la imminent proclamació de la República Catalana apunta al futur, el mapa ibèric es pinta amb els colors més negres d'un passat sempre present (la vigència del franquisme, el fracàs de la democràcia) que de moment excita el pitjor espanyolisme, sosté gràcies al PSOE el govern desnonat de Rajoy i dissimula la solsida d'un règim endeutat fins a la medul·la i enrocat a la desesperada en la seua incapacitat d'apamar la realitat i trobar una porta d'eixida a la pròpia supervivència. Dos fets em semblen concloents per il·lustrar la inòpia brutal en què viu instal·lada la política espanyola. D'una banda la pregunta del diputat Girauta de C's de com s'havia permès que Europa i el món veiessen el que havia passat a Catalunya el dia del referèndum (els qui demagògicament acusen l'independentisme de voler crear fronteres, defensen amb ungles i dents les fronteres dels seus interessos espuris i posen filferrades a la llibertat d'informació i expressió); de l'altre el Consell d'Europa i Human Rights Watch denunciant els «excessos» policials. La suspensió dels efectes de la Declaració d'Independència anunciada per Puigdemont no ha servit de moment per obrir la finestra del diàleg. Les pressions per a la mediació hauran de viatjar a l'altre costat, poc amic de tot allò que no siga la llei i el garrot i temptat de traure l'exèrcit en croada. Pel que fa als valencians, i com deia l'Ovidi, la vara del manar, empunyada per la turba feixista i protegida pels mandarins de Madrid i de València, et poses com et poses més o menys t'ha de pegar. La nostra llarga experència amb la pesta ens hauria d'haver ensenyat que ací no valen mitges tintes, timideses ni inhibicions, que el feixisme se l'ha de combatre amb totes les eines democràtiques i que en aquesta batalla hem d'estar ben clarament al costat de la llibertat i del poble de Catalunya.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 14 d'octubre de 2017.]

[Pere Català Pic, 1936]

Estocada a la democràcia

Quan votar és considerat un crim execrable i els ciutadans, en exercici dels seus drets i de forma escrupolosament civilitzada, són tractats pitjor que delinqüents i terroristes, és que la democràcia s'ha volatilitzat. L'han llançada per la finestra, avui a compte del procés d'independència de Catalunya, però ahir quan es dedicaven a saquejar impunement els diners públics (quasi mil encausats per corrupció en l'haver del PP, no sé quants d'ells ja a la presó, que curta és la memòria de l'equidistància), despús-ahir quan imposaven el setge de silenci sobre el que està passant als seus mitjans domesticats, quan pervertien el llenguatge i ens acusaven de nazis, quin desvergonyiment, quina banalització del dolor i la seua història, ens negaven el dret a respirar, a dissentir, a construir una república sobre bases noves. Deien que no hi hauria referèndum, se'n burlaven parlant de picnics i calçotades, però van votar contra el vent i la marea sanguinària de les porres dos milions tres-centes mil persones. Perseguien urnes com qui persegueix estupefaents i no en van trobar ni una. Havien d'amortitzar la despesa de 300.000 euros diaris per vaixells ridículs i enviar la tropa drogada, pagada i adoctrinada a practicar aldarulls i violència en nom de la llei i l'ordre, a infiltrar sense èxit milers de provocadors entre la població, excitar les hordes feixistes que ja naden arreu com peixos en l'aigua tèrbola. L'objectiu de la força bruta (llegiu el comunicat subscrit per comandaments intermedis de la policia demanant disculpes) no era evitar la celebració del referèndum, sinó humiliar, fer mal, escampar el virus de la por. Per això van concentrar els seus esforços en petites poblacions i no en els grans col·legis de Barcelona. Han matat l'estat de dret en nom de la legalitat. Han tret el seu rei a fer el paper de titella dels bastons en un guinyol infame, a beneir la violència contra la part dels súbdits que ha gosat rebel·lar-se contra el destí de bou de lídia i pallasso de les bescollades. En la vella arena de la plaça hispànica jau el bou de la democràcia, després de l'última estocada. I si l'escenari de la crueltat feixista hagués estat Benialfaquí, Tollos o Almudaina, si haguessen estat els nostres veïns els apallissats, ho entendríem? Ho justificaríem? Qui no vulga pols, calladets esteu més guapos, no us signifiqueu... aquella submissió de la dictadura. El bou que encara agonitza a la plaça és el mateix que moria cada dia durant el franquisme, l'entusiasta complicitat de la massa intoxicada, l'«a por ellos», el crit de la tribu, el cec nacionalisme espanyol excitat per terra, mar i aire per individus sense ànima que encara xuplen del pot com el tal Alfonso Guerra. Ho ha vist tot el món, com es reprimeix a Espanya la voluntat democràtica de canviar les coses, de fer un nou país, d'eixir-se'n de l'eterna burrera, el cercle viciós i la filera. Al mateix temps que clausuraven la democràcia a Espanya, a Catalunya s'exercia amb penes i treballs el dret elemental de tota democràcia, es resistia amb el cos i l'ànima valenta l'ultratge i la barbàrie, es defensaven escoles, s'enlairaven himnes i cançons, es feia recompte. I l'endemà es paralitzava el país. Europa no s'hi mulla encara i està a punt de firmar la defunció de la decència. Espanya no vol veure-ho, redueixen els prop de 900 ferits per la policia, com el fiscal Maza, a freda estadística («Mi marido me pega lo normal»), roda eterna la sénia la mula cega. Equidistàncies? Els toreros de saló del castissisme hispànic insulten Piqué i li diuen «llorón», ells que són tan mascles i tan atrevits amb la porra del poder a la mà. Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 7 d'octubre de 2017.]

 

Gràcies, Catalunya

Demà és el gran dia de la teua llibertat, el del referèndum que les forces reaccionàries tracten d'impedir per tots els mitjans. Gràcies per haver omplert el calendari de grans dies d'esperança i llibertat des d'aquell 13 de setembre de 2009 del referèndum d'Arenys de Munt i aquell 10 de juliol de 2010 en què vas omplir el carrer per dir «Som una nació. Nosaltres decidim» quan el Tribunal Constitucional tombava l'Estatut votat per Parlament i Congrés i referendat pel poble. Gràcies per haver fet del teu camí un més difícil encara de fermesa i dignitat. Gràcies per resistir tota sola o quasi. Gràcies per haver oposat clavells a les armes de Goliat i somriures a la burrera permanent de l'insult i la catalanofòbia amb què els grans mitjans de domesticació de masses al servei de l'Estat i les minories parasitàries han minat el terreny per a la clausura de drets democràtics. Gràcies per haver-nos reconciliat amb l'impossible i alliberat de l'inevitable, per haver pintat els carrers amb els colors dels versos rescatats per a la revolta: «O povo é quem mais ordena», «Molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món», «Hi haurà un dia que ja no podrem més i ho podrem tot», «Si estirem tots ella caurà», «Tot està per fer i tot és possible», «Serà un dia que durarà anys», «No tinc por», «Els carrers sempre seran nostres»… Gràcies per haver despullat els reis i posat en la boca de tots la flor de la república. Per haver inspirat les noves lleis de l'horitzontalitat, la verticalitat i la transversalitat, per desfer la fal·làcia que tots els polítics eren iguals com a coartada per al menfotisme. Per haver transformat la rosa de foc en la rosa de la resistència pacífica, per haver fet caure el teló arnat de la transició i la mascareta de la demofòbia dels poderosos, per haver burxat la mala consciència d'Europa. Per haver alçat a Barcelona l'escenari universal on es representa avui el drama de la batalla per la llibertat dels pobles. Gràcies gent gran que heu omplert de lluita el vostre temps lliure, gràcies periodistes de vint-i-quatre hores, gràcies famílies de tres generacions, gràcies nouvinguts, veterans i neòfits, catalans de tots els continents, gràcies polítics i responsables institucionals per la vostra fidelitat al poble, gràcies bombers valents, gràcies pagesos de tractor i corbella, gràcies tuitaires i blogaires, gràcies colles de castellers i cantaires, gràcies estibadors que engegueu les sirenes de l'insomni perquè despertem en el nou dia, gràcies veïns que ompliu les nits de cassolades, gràcies advocats, gràcies mossos d'esquadra, gràcies músics, gràcies entitats esportives, gràcies estudiants de secundària i universitat, gràcies escriptors, gràcies científics, impressors i empresaris, gràcies cristians de base, gràcies religiosos, gràcies actors i gent de cultura, gràcies cantautors, gràcies Pep, Núria, Gerard, gràcies Suso de Toro, Ramón Cotarelo, Jaime Pastor, gràcies Izquierda Castellana i Madrilenys pel Dret a Decidir, gràcies sempre esquerra abertzale, gràcies sindicats que recupereu la classe, gràcies esquerres que us decanteu per la causa comuna del poble. Gràcies per rejovenir el vell i madurar el novell. Gràcies Assemblea, gràcies Òmnium, gràcies AMI, gràcies Taula de Forces Polítiques i Socials. Gràcies, Catalunya, per ser el nord de valencians i balears, el rovell de l'ou, el camí i les esperances. Passe el que passe demà no hi ha marxa enrere, ja has guanyat el teu dret a viure lliure i en pau. Gràcies, Catalunya.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de setembre de 2017.]

Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat

Feia mesos, anys que us trobàvem a faltar. Ens preguntàvem què devien pensar els intel·lectuals d'esquerra d'Espanya sobre la revolta democràtica de Catalunya i el seu procés d'independència. Trobàvem a faltar la vostra comprensió i la vostra solidaritat. Davant el vostre clamorós silenci sobre aquests fets i sobre tot el que els va precedir, vam arribar a pensar que havíeu estat eliminats, que el forat negre del poder se us havia engolit. Salvant les honroses excepcions al cas, no compreníem que callàsseu davant els abusos que el partit del govern i els seus adlàters del PSOE i C's han anat perpetrant en una espiral sinistra que creix i ha solsit els fonaments de la democràcia. No compreníem el vostre silenci col·legiat davant el cepillazo a l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i votat pel Parlament espanyol, davant els gürtels, els castors, l'amnistia fiscal, la destitució i imposició de jutges, el rescat de la banca, la màfia organitzada del PP, la vergonya de la monarquia, la manipulació sistemàtica de la justícia, l'Operació Catalunya, l'insult continuat a la dignitat dels ciutadans… Però ara per fi heu parlat amb una sola veu, a instàncies de Recortes Cero, partit que demanà el vot per a Rosa Díez, es manifesta al costat dels feixistes de Vox i està lligat a la secta d'UCE (l'estalinista Unificación Comunista de España), sota la flamant insígnia de la condició d'intel·lectuals d'esquerra. I ho heu fet, precisament, per clamar contra el dret i la voluntat del meu poble (en rigor, només d'una part d'ell) de decidir mitjançant el vot el seu futur polític. Quin paper tan galdós el vostre d'ara! Comprenem, això sí, que us preocupen les garrofes, com a totcristo, que vulgueu continuar alimentant-vos en el pessebre de les vostres tertúlies radiades, televisades i pagades, dels vostres projectes subvencionats, de les vostres columnes i espais d'opinió, dels vostres festivals i exposicions. Però per defensar el pinso havíeu d'alçar-vos, no contra els amos del corral, sinó contra la voluntat majoritària del poble (els números canten: un 80% sostingut de ciutadans de Catalunya partidaris del dret a decidir)? Perquè, segons vosaltres, es tracta d'un referèndum sense garanties plenes? Creieu-me que es fan tots els esforços perquè, si les armes no ho impedeixen, els ciutadans puguen votar amb plena llibertat i garantia. Que us penseu que això és Dinamarca o Canadà? No, és Espanya, i sense l'astúcia i les argúcies parlamentàries que denuncieu (i que no heu denunciat mai al Parlament espanyol, on són pràctica diària) mai no s'hauria pogut aprovar la llei del referèndum. Perquè al capdavall la qüestió és votar o no votar (amb totes les garanties, sí). És això el que us fot, que Catalunya puga votar malgrat tota la força d'un estat que la vol sotmesa, humiliada, silenciada? Defenseu el vostre pessebre, ho comprenem, però és trist que ho feu contra nosaltres, contra un moviment que potser té la clau de la transformació real de la democràcia espanyola en un sentit republicà. Ara el tsunami del colp d'estat contra el poble de Catalunya i les seues legítimes institucions us ha arrossegat amb tota la seua immundícia. Espere que més d'un o una de vosaltres, de les mil figuretes que adorneu aquest betlem muntat per un poder demofòbic i absorbent, us hàgeu penedit ja d'haver signat un manifest que aplaudeix amb entusiasme la dreta neofranquista i que insulta la intel·ligència dels demòcrates, intel·lectuals o no, d'esquerres o no. Us estimem com a artistes, estimem els juans, javiers, isabels, juanjos, i admirem moltes de les vostres obres. Però com a intel·lectuals que us dieu d'esquerres, que hauríeu de mirar de comprendre la realitat i defensar sempre la causa de la llibertat, no mereixeu sinó el meu menyspreu més profund.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de setembre de 2017.]

Catalunya ens interpel·la a tots

Des del tancament d'Egunkaria, la il·legalització de Batasuna i l'empresonament d'Arnaldo Otegi i els seus companys, no s'havia produït a Espanya una conculcació de drets individuals i col·lectius tan descarada i massiva com la que estem vivint aquests dies. Aquells abusos a Euskal Herria es produïen, però, amb l'excusa i sota el paraigua de l'existència d'ETA, que ja iniciava la fase letàrgica que conduiria poc després a la seua dissolució. Ens trobem avui en el moment, a quinze dies de l'1 d'octubre, en què els aparells repressius de l'Estat estan duent a cap les seues accions més cridaneres però de fet, com il·lustra el documental Les clavegueres d'Interior (censurat per la major part de les televisions espanyoles), la guerra bruta contra l'independentisme democràtic, cívic i pacífic desplegada amb l'Operació Catalunya ha estat la pràctica habitual d'un estat que encara es diu de dret. Com que s'ha forçat interessadament la llei fins a fer-la coincidir amb els interessos del règim, en flagrant contradicció amb els tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació i que han estat subscrits pel mateix estat que ací el vol impedir, i s'ha declarat delicte la voluntat democràtica d'un poble, qualsevol mesura els sembla bona per preservar la indissoluble unitat d'Espanya. Cosas veredes, amigo Sancho, deia el bo d'en Quixot: escorcolls d'impremtes, prohibició d'actes (no solament a Catalunya sinó també a València, Madrid, Xixón i ahir mateix a Vitòria-Gasteiz), confiscació de material al setmanari El Vallenc, retirada de cartells, multes estratosfèriques, mentides i intoxicacions per terra, mar i aire mediàtic, amenaces i querelles... L'escalada pot derivar en accions violentes en els propers dies que tal vegada puguen, si no impedir-lo completament, posar moltes traves a la realtzació del referèndum per tal de desacreditar-ne els resultats. En qualsevol cas, el ridícul el tenen assegurat: policies buscant urnes i paparetes (convertides en perilloses armes terroristes) i la gent entonant cançons i llançant clavells a la Guàrdia Civil. Amb l'excusa de la il·legalitat prefabricada a mida i la mirada posada a apuntalar el règim en descomposició i acontentar la part d'Espanya segrestada pels seus mitjans de formació de masses, la repressió ja s'ha fet extensiva a altres territoris de l'estat. Això ens interpel·la a tots els qui creiem en els drets democràtics, començant pels d'expressió i reunió. Siguen quins siguen els esdeveniments que tindran lloc els propers dies, i al marge del veredicte de les urnes si al final s'obrin a la ciutadania, fa temps que l'Estat, en tancar tota via al diàleg, va decidir tractar Catalunya i la seua gent, de facto, com un país estranger, independent. La citació a declarar de 712 alcaldes respon a aquesta idea de l'enemic extern que ha justificat històricament tanta barbàrie, aquelles causes generals i estats d'excepció de la dictadura. Demostren en la pràctica la concepció colonial del seu estat, hereu d'un imperi obsolet i un franquisme massa viu. I és tanta la seua arrogància, el seu menyspreu i el seu autisme, que el fiscal general de l'estat, José Manuel Maza (en el seu nom, la nostra penitència), diu que els catalans estan (estem) abduïts [sic]. La vespra mateix de la independència de Cuba un capitost de l'època afirmava solemnement que estava assegurada la sacrosanta unitat de la pàtria i que l'illa caribenya sempre seria espanyola. Que així siga. Amén.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de setembre de 2017.]