De l'ofrena a l'exigència?

Estic d'acord amb Vicent Partal que la conferència que el president Ximo Puig va pronunciar a Madrid el dimecres passat podria marcar un abans i un després en la política valenciana. El director de Vilaweb la vinculava amb l'article Madrid se'n va que Pasqual Maragall va publicar fa vint anys i que d'alguna manera significà per a Catalunya una fita claríssima en l'evolució del bo i millor del socialisme autòcton i d'una significativa i creixent majoria social cap a posicions independentistes. Són els dos presidents, en efecte, deutors del famós escolta, Espanya de l'oda maragalliana –en el cas del president català, a més, per raons de consanguinitat– que enfonsa les arrels en els diversos memorials de greuges i altres expressions més o menys benintencionades, més o menys aspres o irades, més o menys ingènues i esperançades, del vell federalisme. De fet, el de Puig, Armengol i un grapat de dirigents socialistes més, molts d'ells només en veu baixa i en privat, són les restes del naufragi del federalisme que encara cueja en algun paràgraf estatutari del socialisme hispànic i en algun raconet de l'ànima dels vells militants. Tot això que s'emportà la recentralització de l'estat nació impulsada pel PP i el jacobinisme majoritari a cal PSOE i que només de tant en tant –però en els darrers temps amb sorprenent recurrència i energia– emergeix, la cantinela del plurinacionalisme, la denúncia dels desequilibris territorials i de la voracitat suïcida de l'Espanya extractiva amb seu a Madrid. Siga com vulga és la primera vegada que un president valencià planteja el problema –el funest problema de Madrid, que al capdavall és el problema d'Espanya, causa i efecte alhora– tan cruament, tan clarament i amb dades tan incontestables a la mà. I aquest és un fet molt a tenir en compte, tant si respon a una iniciativa personal de Puig i el seu cercle de col·laboradors més propers (amb les seues connexions amb el món empresarial i altres poders fàctics), sobre la qual ja havia donat pistes obrint front comú amb Francina Armengol per a alguns temes o enarborant la metàfora de la commonwealth, com si forma part d'un joc estratègicament més ben elaborat del seu partit al País Valencià. Se m'escapa per complet el factor humà Ximo Puig, tan important en un polític com en qualsevol persona del ram que siga. Observant els seus equilibris i moviments, els vaivens i lluites pel control del partit, diria que l'home ha demostrat una resistència pròpia de corredor de fons, capacitat de lideratge, cintura i perspicàcia. S'hi estiga més o menys d'acord, se'l considere més o menys presoner d'un projecte impossible (el de l'Espanya guai i federalista), Ximo Puig ja ha fet el que fins ara a cap president valencià ni se li va passar pel cap: exercir de president del País Valencià, reclamar davant Madrid el que ens correspon. Podria haver continuat el seu regnat com van fer tots els seus antecessors, de Lerma a Camps i les altres anècdotes regionals tan ben pagades, fent la viu-viu amb les molletes dels pressuposts i ofrenant velles glòries a compte de l'espoli, el maltractament sistemàtic de l'estat i la invisibilitat política i esperar una amable i honorada jubilació. Si, amb Puig o sense, els valencians estem passant d'ofrenar-ho submisament tot a començar a exigir a Espanya drets secularment negats, potser Vicent Partal té raó una vegada més i hem de començar a parlar d'un nou temps per a la política valenciana. A diferència de la històrica clarividència d'un Pasqual Maragall, dubte, però, que Puig tinga al darrere una societat valenciana tan musculada en la lluita pel seu alliberament com la que tenia aquell. Que l'exigència per la condonació del deute il·legítim que ens tenalla com a poble i d'un nou sistema de finançament just per al país o la creixent demanda de reciprocitat i d'un espai comunicatiu sobirà ja formen part, gràcies a la mobilització de les forces civils organitzades, de l'agenda valenciana, ho demostra l'habilitat amb què el govern de Puig n'ha agafat oportunament guant i bandera. Si la conferència madrilenya i les portes que s'estan obrint per recuperar "les claus de la caixa" i guanyar la reciprocitat plena dels mitjans de comunicació en català eren mers equilibris de poder, tàctiques de dissuasió i control, o realment –per pressió social o compromís pedagògic o totes dues coses– es tracta d'un pas cap a la maduresa política dels valencians i una aposta decidida de futur, ho dirà només el temps. I no en caldrà gaire, potser uns pocs mesos. Mentrestant, saludem el canvi de rumb i fem pinya com a poble al voltant d'aquests objectius.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 23 de juliol de 2021.]

 

 

Les onades

Algunes metàfores arriben a ser tan usuals que es fonen amb la nova idea o paraula que designen i releguen a un segon pla el significat primer. Tal s'ha esdevingut amb la paraula onada, com en el seu moment amb tsunami, que és d'origen japonès i vol dir una cosa així com "onades de port". Les relatives al temps i els canvis estacionals, la natura i la meteorologia són terrenys molt fèrtils per a la sembra verbal i del pensament. En alguns casos el còctel de la metàfora ha mesclat tan bé els seus ingredients que n'ha fet substància resistent al vaivé (ja que d'onades parlem) de les modes i mudances. La majoria d'aquests enllaços feliços ens arriben per via de la tradició, però d'altres els veiem créixer, ascendir i davallar, per l'impuls de la interacció social intensificada en l'extensió de les xarxes comunicatives. Hi ha metàfores que es mouen fugaces com meteorits pels cels mediàtics però d'altres són estreles que brillaran molts anys. Però quan la felicitat es converteix en un segrest que dessubstancia el significat de les coses, necessitem el concurs dels poetes perquè alliberen la paraula del captiveri de l'interès i la violència i restituesquen l'harmonia del sentit. Així sembla que passa amb la paraula onada aplicada a la pandèmia de covid-19 i les successives embranzides del darrer any i mig. Ja usava la medicina la metàfora o fou una troballa periodística o un invent de les xarxes, el funcionament de les quals recorda els mecanismes geomètrics d'expansió d'una epidèmia? Ho ignore. Però ens diuen que estem vivint la cinquena onada (ja no cal especificar de què), que ara s'acarnissa amb gent per davall dels quaranta, nombre convertit en metàfora de l'inici d'una certa decadència, i els no vacunats. Entre la desil·lusió (que necessita la il·lusió prèvia), la impaciència i la incredulitat, alguns científics avancen que la cinquena podria ser la darrera (el mateix se sol dir de la tercera). Podria ser. Amb la universalització de les vacunes, la millora del sistema sanitari i les mesures profilàctiques i de tractament de la malaltia i, molt especialment, del paradigma de les relacions dels homes entre ells i amb la natura. Podria ser.

Mentrestant contemple una vegada i una altra la mar, el moviment infinit de les ones. Com el foc, la mar és el paisatge per excel·lència de la infinitud, i la mirada no s'hi cansa mai. A la mar sempre ens fa l'efecte que està a punt de passar alguna cosa i no ens la volem perdre. Però el que s'hi veu si la saps mirar és el canvi constant, els colors, el pas de les hores, alegria de veles i vaixells, l'efecte dels vents sobre l'espill de l'aigua, a primeres hores una tramuntana molt suau, el llevant a dia avançat, el llebetjol del capvespre, la calma breu i perfecta a posta de sol, les aus que la creuen entrant i eixint per la línia de l'horitzó en què els blaus-verds-grisos-blancs de la mar sembla que toquen la volta del cel i els núvols. Em venen al cap, a la impensada, els Poemes en ondes hertzianes, la metàfora papassetiana del maquinisme jovial desplegada en vitalisme i rebel·lia, i Les ones de Virigina Wolf, la novel·la de les sis veus monologades que expliquen les vides de sengles personatges. Remunta també les ones de la memòria Álvaro de Campos, el moviment ondulant dels seus versos exaltats plens d'energia mareomotriu. Què deuen al vaivé de les onades les composicions homèriques o l'Eneida, tot ritme poètic que tinga de rerefons el mar i les seues aventures i mites? Ho rumiava desvagat mentre nadava damunt les ones a punta d'alba i veia els primers passejants de la platja, dones sobretot, d'una en una, encara somnolents, passejant el gos o caminant amb deler gimnàstic damunt l'arena. La platja ha anat omplint-se de presses i mòbils i a penes si deixa temps per contemplar la mar i les ones. Les masses estiuejants han canviat l'escenari del seu tràfec però hi solen conservar ànsies i rutines. Tampoc hi ha temps, en aquest vertigen que sembla voler frenar el pas dels dies però provoca l'efecte contrari, per a la salutació al desconegut i la conversa frugal. És fàcil ací distingir entre indígenes i forasters. En general, aquesta clientela de la platja hi actua com a estrangera, aliena al paisatge, indiferent al proïsme, ignorant esforçada de les coordenades socioculturals que configuren l'espaitemps que habita. O trepitja en tants casos, simple punt de fuga i evasió, lluny del misteri de la rotació incessant, de la bellesa de les onades del temps. Potser tots tenim el mateix aire desvalgut i convalescent davant un món que no s'atura, davant les ones que, si les saps estimar, t'encomanen l'energia vivificant del moviment i són metàfora feliç de la infinitud del temps.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 16 de juliol de 2021.]

 

 

L'iceberg Carlos Mazón

Ja tenim ací exercint el càrrec l'alacantí Carlos Mazón Guixot, president del PP valencià des del 20 de juliol de l'any passat. En el parèntesi no es deu haver estat de braços caiguts sinó fent hores de gimnàs i preparant-se a fons per al pugilat, l'especialitat política de la casa. No sabem res del xicot, les quatre informacions succintes posades en circulació: advocat, director de l'impronunciable IVAJ, de Comerç i Consum, de la Cambra de Comerç i president de la Diputació d'Alacant. Sabem, això sí, que prosperà a l'ombra allargada d'Eduardo Zaplana, mala cosa. A diferència del que fou inefable president valencià no se li coneix cap frase per a la història com aquella en què el cartagener afirmava que havia de fer-se ric, quasi com una obligació peremptòria –aprofitant el seu càrrec, és clar. En el món de les promeses defraudades que sol ser la política, Zaplana sempre va complir les seues amb escreix: s'hi va fer immensament ric per a la seua desgràcia. Els seus votants devien saber bé per què el votaven amb reiterada fidelitat fins després de descobert el pastís, també l'actual president del PP. No sabem res del xicot, però la seua entrada en escena amb la visita a la fantasmagòrica Real Academia de Cultura Valenciana i a la col·lecció de mòmies subvencionades de Lo Rat Penat i la declaració de les seues incapacitats lingüístiques amb voluntat exemplaritzant, confirmen la impossibilitat de cap sorpresa agradable en el món del PP. El mateix de sempre, que cada vegada dona menys rèdits: antivalencianisme dissimulat amb pompa catalanòfoba i indigència intel·lectual que s'exhibeix sense complexos. Els grans partits solen produir en sèrie els seus motles (la llibertat és sempre sospitosa), però al PSOE encara hi pots trobar excepcions com Ximo Puig o Francina Armengol, que aquesta setmana han format per fi una mena de front (fins on els deixarà la democràcia plena a l'espanyola) per a la defensa dels interessos comuns de valencians i illencs, els més castigats pel sistema financer centrípet que té la seu a Madrid. Digueu-me supersticiós, però aquesta recurrència de zetes, Aznar, Zaplana, Mazón, no augura de moment res de bo. Quan el dit de Casado, tan aznarià ell, apunta, l'elegit respon des de la vella compulsió, sempre actualitzada per a desgràcia nostra, del "prietas las filas" del nacionalisme espanyol que Alfonso Guerra, més prosaic, va modificar amb la paràbola del moviment i la foto (si no t'estaves quetet, perdies càrrec i sou). Carlos Mazón és l'enèsim dirigent del PP a afirmar que sap parlar valencià però que prefereix usar el castellà per no equivocar-se. Li va fer d'amfitriona María José Català, aquella que es va disculpar pel greu defecte de parlar valencià, què volíeu? No hi ha mostra més eloqüent de les intencions de les ràncies entitats visitades pel president del PP amb la parafernàlia i els flaixos mediàtics oportuns per escampar l'estupidesa que expressar alegrement tant de menyspreu en tan poc temps per la cultura dels valencians. Emparats en una idea fal·laç de la llibertat, sempre discriminatòria envers la llengua sotmesa, aquesta genteta practica la displicència des de la torre d'ivori dels privilegis que promociona i protegeix un estat enemic de les minories nacionals. Malgrat les ínfules castellanòfones, està segur Carlos Mazón que no s'equivocarà parlant només en espanyol (amb algunes protocol·làries expressions en anglès, of course)? Algú hauria d'explicar-li que l'encert o l'equivocació no són una qüestió merament gramatical. De fet, es poden dir les barbaritats més sinistres amb una sintaxi impecable. No fan altre els gran mitjans de formació de masses al servei d'algunes causes com les que defensa el flamant president del PP, rigor sintàctic i gramatical a banda, que no és el fort dels pensaments totalitaris. La cosa, òbviament, pot anar a pitjor en tots els camps. El PP no ha rebut el correctiu històric (electoral, polític, cultural) que es mereixia com a partit més corrupte d'Europa perquè sempre ha tingut a mà un PSOE que l'ha salvat de l'abisme i uns aparells d'estat d'arrel franquista intocats i intocables que li són de la mateixa corda. Així les coses, pretendre com el conseller Vicent Soler que el gran partit de la dreta, que avui trama aliances amb Vox i les restes del naufragi de Ciutadans, se sume al consens per un finançament just per al País Valencià, és pecar d'ingenu o d'entabanador. Si Carlos Mazón és la punta de l'iceberg d'una política congelada en el temps i nefasta per als interessos del País Valencià, esperant asseguts el desglaç democràtic ens eixirà la barba o criarem malves.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 9 de juliol de 2021.]

 

 

 

L'abeurador del Cantó

Em confesse un perfecte ignorant en xafarderies i xerrameques que per terra, mar i xarxes socials inunden la vida social. Com que fa dècades que no veig cap televisió hegemònica i només m'informe de l'actualitat per via de telenotícies i del periodisme digital més crític i exigent (qualitats que considere imprescindibles en tots els casos), els ecos i pets dels famosos, els seus escàndols de fetge i banyes, lladronicis, glamur, herències, assassinats i capricis, la comèdia, en fi, representada fins a la nàusea per espavilats i espavilades de tot pelatge ben pagats i sense més mèrit que el de ser propietaris d'una llengua viperina, un cos exuberant o una cara bonica o lletja (això va a gustos) però sempre dura com el formigó, no m'arriben sinó convertits en clamor o pandèmia impossibles d'esquivar ni que només siga en forma de noms aproximats i detalls menors. Però no ho considere una virtut especial, que conste, només que tota aquesta faramalla per a la narcosi col·lectiva em fa ois, segurament és qüestió de gens. Hi ha qui corre, fa dieta o gimnàstica per mantenir-se en bona forma, jo procure allunyar-me tant com puc del soroll i l'estupidesa en qualsevol de les seues variants. Degué ser, doncs, per expansió inevitable d'algun borum mediàtic que un dia m'arribà notícia de l'existència d'un tal Toni Cantó quan es veu que ja era visitant assidu dels platós i els escenaris i beneficiari de successius escons. Repasse la Viquipèdia i comprove amb relativa sorpresa l'extens full de serveis de l'actor en peces de teatre, programes i sèries televisius i pel·lícules més o menys populars. El cordó sanitari que em protegeix i al qual tant dec en termes de salut mental (és a dir, dels propis maldecaps només jo me'n faig responsable) potser m'ha impedit també gaudir del geni del comediant. Ignore completament quina cara fa, quina veu hi posa i quin gest domina per a l'ull de la càmera o damunt la fusta d'un escenari el famós exactor. I potser no ho sabré mai, perquè l'actor es va disfressar de polític, supose que fugint de les misèries d'una professió molt exigent i tan incerta i temptat pel vil metall i la vida fàcil, continuar-hi la personal comèdia. Fou bon actor? No ho sé, però hi tinc els meus dubtes, no perquè un actor o artista en general haja de ser persona èticament irreprotxable (millor si ho és, clar, com tot), sinó perquè ha demostrat, amb el seu pas a la política més navallera i espúria, que mai no va tastar el verí incurable del teatre, sense el qual és impossible brillar a una certa altura. No se li pot retreure al capdavall aquesta mudança perquè la carn és feble i perquè la política s'ha convertit en el lloc on més bé i més ràpidament prosperen tota mena de perseguidors i pelacanyes morals. És entre aquestes bambolines que el fals polític s'ha especialitzat en l'exabrupte, el destrellat i la croada contra el meu país i la meua llengua, d'obligat compliment si vols prosperar a la Villa y Corte, que és on tallen el bacallà. És aquest el paper que no li puc perdonar, el de sipai immoral a sou, el de reaccionari a ultrança, el de cagafestes de qualsevol esperança de llibertat, exemple viu de l'autoodi i l'assimilació que tant de mal ha fet al meu poble. Només una altra comedianta de la política com Isabel Díaz Ayuso, amb picaresca i corrala de fons decoratiu, com en el seu moment Inés Arrimadas o Rosa Díez, podia seduir el seductor (amb la poltrona i els substanciosos contractes per endavant, és clar). I allà que li han posat l'abeurador al Cantó, a l'Oficina de l'Espanyol. Amb el que siga capaç de recordar de l'antic ofici impulsarà molt bé la llengua que no necessita impuls i farà de Madrid la capital europea que es veu que no és del tal idioma. Hi ha qui passa la vida així, en el seu peculiar i no gens original joc de l'oca (i tira perquè li toca) sense ser actor, ni polític, ni expert lingüista, ni gestor cultural, per la cara. Que és el que necessita un invent pseudocultural com el d'Ayuso, un expert en fum, un professional de l'ombra, un simulador sense ànima. Els seus emoluments els pagarem a escoti via espoli i dèficit fiscal, com tantes coses, què hi farem, mentre arrepleguem les molletes per al valencià que tant emprenya al nou flamant encarregat del negoci i la comèdia continua pels segles dels segles. Amén.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 2 de juliol de 2021.]