Si vas nàixer per a martell

Potser és que tot el que està passant des de la DANA té un aire de déjà vu que no paren de venir-me cançons al cap, el Va com va d'Ovidi (sobre l'assumpció de responsabilitats individuals i col·lectives en les situacions d'injustícia: "Si jo no en tinc per mi, si tu no en tens mai prou") o el Quan creus que ja s'acaba raimonià ("Aquesta vella, odiada nit"). Per molt que semblen insuperables les proves d'ineptitud, irresponsabilitat, corrupció i misèria moral de què el PP ha donat sobrades mostres en el passat, i que culminen en la criminal gestió de la gota freda, amb 221 morts, danys materials incalculables i una crisi social, política i econòmica que marcarà a foc el futur immediat del país, aquest partit –qualificat pel Tribunal Suprem espanyol, arran de la Gürtel, d'associació per delinquir– té una capacitat increïble per batre els propis rècords d'estultícia. El PP no solament no escarmenta sinó que cada vegada la fa més lletja i més grossa. I no li cal ni dissimular. Si vas nàixer per a martell, del cel et plouen els claus, diu una altra cèlebre cançó que parla de la mort d'un pobre pinxo de cantonades. I qui va nàixer per delinquir i aprofitar el poder per lucrar-se i afavorir els del propi clan no pot fer res més que això, perquè la cleptocràcia és una addicció que només es pot superar amb el correctiu de la pressió social, les urnes i els tribunals (aquest últim difícil d'aplicar en un estat on la cleptomania del poderós és un mal endèmic). Francisco Camps, el Mortet com l'anomenà la brama popular, és un bon exemple del que estem dient: no només no va haver d'assumir cap responsabilitat per delictes que l'esguitaven fins en els vestits d'alta (i regalada) costura sinó que el seu partit, amb l'altre expresident enxampat amb les mans en la pastera però eximit d'haver d'entrar en presó, Eduardo Zaplana, i un llarg etcètera de corruptes fent tanda per a judicis o màgicament desapareguts, va tornar a guanyar les eleccions –amb mètodes, ara ho sabem, molt coherents amb la seua doctrina cleptomaníaca. Sense mobilitzacions ni urnes capaces de tombar el règim que vam heretar de Franco i la seua monarquia, això va com va, com volem.

Ni l'enorme tragèdia de la DANA, amb la mirada social fixa per primera volta en el clatell i els ulls dels seus principals responsables, ha pogut modificar la conducta addictiva de Mazón i companyia. Si mai van desaparèixer d'escena, tornen els contractes a dit amb llum i taquígrafs (la impunitat ja els ha incapacitat per a la simulació i la decència), amb la sang encara calenta, amb el fang arrapat als ossos i la pena: Becsa SA, de Gabriel Batalla, condemnat en 2019 per finançament il·legal del PP, més de 6 milions; CHM Obras e Infraestructuras, de Rafael Martínez Berna, també condemnat per finançament il·legal del PP, més de 3 milions; Facsa, d'Enrique Gimeno, condemnat a presó en el mateix cas Gürtel, 1'5 milions; la Sociedad de Agricultores de la Vega acumula més de 9 milions en contractes després d'haver finançat el PP en 2006 i 2007; Pavasal SA, que també va finançar el PP fa més de 15 anys, més de 5 milions; FCC Aqualia SA, empresa condemnada en el cas Taula, més de 7 milions.

Quan creus que ja s'acaba torna a començar. Si hi ha maror, peix en abundor. En la rebolica de la mort i del desastre, sobre les ruïnes del fang i la destrucció, les aus carronyeres ja celebren el seu festí immund. Del cel plouen els claus per a les seues martellades. Recuperació econòmica i social, diu Mazón, després de la DANA. El sentit comú tendeix a pensar que per a tal fi res millor que la gestió d'economistes o sociòlegs competents. O de savis geògrafs, experts en canvi climàtic. O de gent d'honradesa i tenacitat a prova de bombes. Gent de consens, gent fiable. El PP, en canvi, com el PSOE quan la pandèmia (és just recordar-ho) s'estima més la lluentor de les medalles, el pas marcial i l'ordeno y mando, de manera que Mazón ha col·locat també a dit (al final se li farà aquest òrgan més llarg que el nas de mentider) els generals Francisco Gan Pampol i Venancio Aguado de Diego al front de la presumpta reconstrucció. Del primer sabem que sovinteja les tertúlies i la premsa, que comandà la força militar establerta a Bòsnia després de la guerra i que és autor del llibre El arte de mandar bien. Querer, poder, saber. Sense descartar que el figuerenc puga ser un magnífic professional en el seu camp de batalla, tot fa pensar que aquest nomenament té més a veure amb una maniobra de protecció de l'ombra de Mazón i amb la capacitat dissuassiva que dos generals poden exercir davant qualsevol vel·leïtat popular de canvis efectius de l'estat (lamentable) de coses. Temps al temps. De moment assistim a la preocupant substitució de la política de parlament, debat i democràcia per experts en l'art de manar i la sobtada conversió del poble sobirà en simple personal de tropa. Manar exigeix obeir i l'obediència, cega o deguda, és radicalment contrària al correctiu que els nous temps reclamen als polítics ineptes i corruptes.

 [Les dades sobre contractes a dit a empreses amigues han sigut extretes de l'article de Manuel Lillo i Usechi "Qui són els empresaris condemnats per la Gürtel sol·lcitats per Mazón per a la 'reconstrucció'?]

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de novembre de 2024.] 

 

 

Foc nou

Has encès la foguera però la fusta estava humida o potser encara era massa verda. "Padre, la leña no prende", s'exclamava el fill envejós i parricida del poema La tierra de Alvargonzález d'Antonio Machado. Debades hi afegeixes un tros de paper o cartró, debades ventes amb força l'exigua foguera per intentar reviscolar la flama. El foc no pren amb la deguda consistència i seguit seguit s'apaga. És el moment de fer-ne un de nou, de fer bé les coses des del principi: triar bons branquillons per col·locar-los a la base, posar-hi llenya ben seca distribuïda harmònicament perquè l'aire el mantinga viu. Ara per fi tira bé i escalfa i forma unes brases potents que oportunament nodrides faran que el foc dure hores.

Fa quinze dies que la DANA va arrasar vides, cases, vehicles, infraestructures i collites de pobles sencers, tot el que trobava al seu pas. Fou el 29 d'octubre, dia que quedarà indeleble en la memòria dels valencians com la desfeta tràgica d'una il·lusió, com el despertar traumàtic de dècades d'obediència cega als mites que ens volen espanyols de primera, felices criatures solars, fills que viuen en la fosca plenitud d'ofrenar ridícules glòries a uns déus estranys. Aquell vespre de mort, amb la furiosa llengua d'aigua i de fang emportant-s'ho tot, molts van caure en el compte que érem sols, que aquelles ombres que projectaven les televisions, aquelles veus omnipresents de les ràdios, aquella comèdia tan ben ordida per tots els mitjans protagonitzada per personatges anomenats Mazón, Sánchez, Feijóo, Abascal, Felip VI, Montes, Català, Camarero, Pradas, Rovira, Argüeso i companyia eren només espectres que vivien a anys llum de distància de la vida de cada dia, tan fràgil que en un tres i no res podia fugir de la mans per sempre. Però van aprendre una altra lliçó memorable: que l'abandonament i el silenci, el borum de la picabaralla partidista i els jocs de saló, la incompetència indiferent i classista, els al·lucinògens del poder, podien ser anul·lats per la força de la solidaritat i la mobilització populars.

Demà farà una setmana de les manifestacions a València, Castelló, Alzira, Elx i Alacant on, per una vegada, la gent va dir prou massivament i unànime exigint la dimissió de Mazón i la depuració de responsabilitats penals. El despertar de la ràbia d'un poble històricament submís que ara se sap maltractat, que ara sap que només el volen com a carn de treball i tribut, va desbordar València amb la seua força multicolor per clamar justícia. La comèdia, malgrat tot, continua a hores d'ara, i el titella Mazón, que penja d'un fil, eixirà avui al ple del Parlament Valencià a fer el numeret, però ni dimitirà ni el faran dimitir. A tot estirar caurà alguna peça menor. Per raons oposades però complementàries el PSOE-PSPV i el PP mantindran el cadàver de Mazón a la nevera de la morgue no sabem fins quan. Calculen, sens dubte, que la nostra ràbia anirà apagant-se com una foguera mal encesa, que de la indignació passarem a resignar-nos per tanta dissort. De fet, a la resposta solidària que ha encapçalat la joventut i ha vingut de tot el país i d'arreu i molt especialment de Catalunya, i la mobilització popular massiva i enèrgica, van començar molt prompte a oposar-hi la propaganda, la censura, la toxicitat desinformativa. Voluntaris i testimoniatges de vides trencades en directe prompte van sent substituïts per uniformats i els tractors heroics, pencaires i gratuïts dels nostres llauradors arraconats al fons de les pantalles. El rei mateix, que fa uns dies era rebut amb crits i fang a Paiporta, ara tornava al lloc del crim vestit de soldat, degudament blindat, per encoratjar la tropa. I el foc va apagant-se perquè no necessitem tan sols que facen dimitir Mazón i ens en posen un altre de més o menys idèntica burrera indiferent. No necessitem que amb la coartada de la incompetència autòctona a Madrid es pengen les medalles d'una reconstrucció que arribarà amb comptagotes i que servirà com a moneda de canvi i xantatge. El que necessitem és un foc nou que arranque des de la base: dimissió i convocatòria d'eleccions al País Valencià.

Encara que potser la massa crítica que comença a fer-se càrrec de la realitat que patim en carn pròpia no arribe a ser determinant per al tomb d'un nou cicle polític, necessitem fer foc nou. Malgrat que el PSPV amague el cap d'estruç sota l'ala de Sánchez, necessitem el foc nou per no caure en la resignació i la paràlisi col·lectives. Malgrat els dubtes de Compromís, que no s'acaben de dissipar amb l'honesta intervenció del senador Morera ni amb el discurs (en valencià, ja era hora!) d'Àgueda Micó al Congrés espanyol, tan carregat d'emoció i retòrica com mancat de propostes polítiques d'una certa substància i concreció, excepte per reclamar alguna molleta als pressupostos de l'estat, el País Valencià necessita foc nou. Malgrat que aquest partit esquive la seua responsabilitat de formació valencianista per liderar l'exigència popular de dimissió de Mazón i companyia, malgrat que no siga capaç ni de moure una simple moció de censura al que ja no pot ser ni un dia més president dels valencians, necessitem fer foc nou. El vell proverbi que només el poble salva el poble, que tant s'ha repetit aquests dies, parla de la justa desconfiança envers un poder que ens és aliè. Diu que a l'hora de la veritat només podem comptar amb les pròpies forces i que per revifar el foc necessitem tot el nostre alè. Fer foc nou des de la mobilització social, l'únic que ara com ara ens pot donar una oportunitat per reviscolar d'entre el fang i les runes.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de novembre de 2024.]

 

 

Mai més

No és el que es coneixeria com el xapapote que el petrolier Prestige va començar a vessar a uns 50 quilòmetres de Finisterre el 13 de novembre de 2002. Allunyat mar endins, en una iniciativa desastrosa, el vaixell va enfonsar-se el 19 de novembre a uns 234 km de terra i alliberà una càrrega tòxica que s'estendria per 2.000 quilòmetres del litoral comprès entre el nord de Portugal i les Landes franceses. Aquella pega negra que vestí de tenebres la mar i les platges i que M. Rajoy, llavors Vicepresident del Govern Espanyol, descriví amb el seu peculiar humor negre com filets de plastilina quan eixien del buc enfonsat, fou la protagonista d'una de les catàstrofes mediambientals més severes de la història.

El que ha assolat 70 pobles del País Valencià de la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera i l'Horta Sud i ha deixat un rastre de mort i destrucció sense precedents en avingudes d'aigua no ha estat aquella marea negra, amb les 63.000 tones de material altament contaminant que es calcula que van ser vessats aquells dies de fa vint-i-dos anys. Les comparacions, ja ho sabem, són odioses, i més entre esdeveniments de naturalesa tan distinta, perquè l'envestida de la DANA s'ha cobrat de moment més de dues-centes vides humanes i ha arrasat el medi urbà on es veuen obligats a malviure centenars de milers de persones. Però en un parell d'aspectes les tragèdies s'assemblen com dues gotes d'aigua, en termes de foscor però també de llum. La mateixa incompetència de les autoritats encarregades de gestionar-les, en els dos casos del PP, amb un seguit de decisions errònies que n'agreugen les conseqüències i la malaltissa obsessió per amagar informació, minimitzar els fets i llevar-se el mort de damunt, d'una banda, i l'allau de solidaritat popular que es posa en marxa, s'autoorganitza i escampa ràpidament per tot l'espai afectat. És per aquestes coincidències que la tragèdia del Prestige i el títol de la columna d'avui m'han vingut al cap. Unes 200.000 persones es van manifestar a La Corunya l'1 de desembre d'aquell any sota el lema Nunca mais. El xapapote que alguns mariners van llançar contra càrrecs gallecs del PP o els ous amb què fou rebut Zapatero són els equivalents del fang que gent de Paiporta va disparar contra els reis, Mazón i Sánchez i va obligar-los a eixir per cames. La substància que identifica la desgràcia dels pobles convertida en el símbol de la injustícia i de la ràbia, la mateixa matèria amorfa, apegalosa i pudent que els destrossa les vides embruta el vestit dels poderosos i els deixa nus. Ni que siga per un temps i a la vista de tothom. Quants responsables polítics de la mala gestió de la tragèdia del Prestige van retre comptes davant la justícia?

Per bé que tots els dits apunten Mazón des de primera hora, fins els del seu propi partit, i que aquest lamentable personatge ja té tota la pinta d'un autèntic cadàver polític per molt que s'escarrasse encara a dissimular-ho, podria ben ser que es repetís la història de Galícia o la de l'accident del metro de València: impunitat total. Però si des de la contenció que exigeix el treball solidari i el dolor compartit volem que tragèdies com la que estem vivint els valencians no es tornen a repetir mai més hem de transformar la indignació i la ràbia, els projectils de fang i crits, en un horitzó polític que funde les bases per a una reconstrucció del país en termes radicalment diferents als imposats des del franquisme i que han donat carta blanca a l'especulació del sòl i l'urbanisme descontrolat, l'amuntegament de carn de treball i marginal en ciutats i barris lletjament infradotats, la subsidiarietat del transport públic, la construcció aberrant en llocs inundables, la destrucció de l'horta i els espais naturals i un llarg etcètera. Per a això no n'hi ha prou de fer dimitir Mazón i tot el seu equip de Govern. Exigir responsabilitats jurídiques i convocatòria avançada d'eleccions serien els primers passos per a una eixida efectiva i duradora, airosa, d'un fang que pot durar molts anys i comprometre greument el futur col·lectiu. Per posar fi a l'infrafinançament, l'espoli i el deute històric que secularment perjudica i empobreix els valencians i capgirar el sentit de la gestió pública actual, cal que ens governe gent capaç que conega i estime el país i que compte amb els millors especialistes en tots els camps. Ni Mazón ni el seu partit ni els qui fins ara, amb responsabilitats de govern, no han sabut buscar l'horitzó que el País Valencià necessita no estan capacitats per a tant. El mai més que volem multitudinari i ple de força aquest dissabte a Elx, Alacant i València hauria de ser un clamor per obrir una nova fase, decisiva, per al País Valencià.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de novembre de 2024.]

 

[Foto: Vilaweb 9/11/2024]

 

L'hora de la veritat

A hores d'ara el balanç provisional de la devastació provocada per la DANA és de 207 morts, gran part d'ells a Paiporta, i un nombre que gira entorn dels 1.900 desapareguts. Hem pogut veure les imatges de la tragèdia gràcies a À punt, que n'ha fet un seguiment des de primera hora incansable i exemplar, i després en les altres televisions, de manera especialment solvent i colpidora a TV3, com és habitual. Mentrestant, i per comparació inevitable, la premsa de Madrid, quan ja era més que demostrada la magnitud del desastre, centrava la seua atenció en la interrupció de l'AVE a València. Una clamorosa evidència del concepte que a la capital del Regne d'Espanya tenen de les seues "províncies" i del globus mediàtic que l'aïlla d'una realitat que només compta a l'hora dels tributs i la grandiloqüència. El paisatge dantesc que n'ha quedat a la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, a grans extensions de la Ribera i a l'Horta Sud no es pot comparar amb res que ens haja passat als valencians en el passat, ni tan sols durant la riuada de 1957 ni la pantanada de Tous de 1982 i els altres aiguats que històricament ens han caigut. Si els morts no es poden ressuscitar –i és més que probable que la sinistra xifra augmente les properes hores i dies–, si els danys materials són lluny de poder ser avaluats i reparats i les persones afectades directament tardaran molt a poder refer les seues vides, és clar que n'haurem de parlar durant molts mesos i treballar molt solidàriament i eficaç per alçar del fang un país devastat i un poble injustament abandonat pels seus governants. O molt ens equivoquem o aquesta tragèdia serà –ha de ser– un punt d'inflexió en el present i el futur del País Valencià. És com si el teló de la comèdia que ha anat fabricant-se durant dècades de Levante feliz o Terra Mítica i altres insultants retolets hagués caigut estrepitosament d'un colp. És l'hora de la veritat.

I en l'hora de la veritat, de les veritats, ja no ens poden enganyar amb el conte de la lletera, ja no ens poden tractar com a estúpids ciutadans de tercera. Els responsables d'evitar que una tragèdia anunciada i cantada com la DANA tingués tal poder de destrucció han fallat estrepitosament. En primer lloc en l'aplicació de polítiques de prevenció i emergències, amb l'escandalosa supressió de la Unitat Valenciana d'Emergències i les retallades als bombers. Però molt especialment, amb actituds que freguen l'acció criminal per abandonament de les responsabilitats amb greus conseqüències per a la població, en l'atenció als reiterats avisos del que s'acostava i de l'evidència dels aiguats i en l'augment espectacular ja a mitjan matí del 29 dels cabals a la capçalera del riu Magre i de rieres i barrancs i en l'activació dels protocols d'alarma que haurien de correpondre al cas. La inhibició irresponsable de Mazón a l'hora de la veritat l'invalida com a representant màxim dels valencians perquè demostra la seua ineptitud per al càrrec. Batega al fons de la seua passivitat davant el desastre una incapacitat per comprendre la realitat, una adhesió infantiloide a negar una evidència desagradable. Ell, que ja somiava a recuperar la Copa d'Amèrica per al seu curriculum, es troba amb la impertinència de la DANA en el moment menys oportú i amb el seu Secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, desaparegut en els moments decisius perquè estava entregat en cos i ànima a la tasca patriòtica d'organitzar els Festejos Taurins amb el seu homònim d'Espectacles Públics. La primera compareixença pública de Mazón a les 11.45 per no dir res és la prova que ja ha perdut l'oremus de la realitat. A les 13.00 es fa gravar un vídeo que després esborra però tothom ha pogut veure i en el qual anuncia que la tempesta ja se'n va cap a Conca, que aquí no pasa nada y todo está bajo control. No és fins a les 20.11 que envien un senyal d'alarma als mòbils, quan el pitjor ja ha passat i milers i milers de ciutadans es troben atrapats en els colls d'embuts de les carreteres, els polígons, els centres comercials i tots els laberints de l'urbanicidi i l'amuntegament de personal. La compareixença de les 21.30 passarà a la història de la indigència política, comunicativa i humana d'un líder polític. A les 0.30 es presenta disfressat per a l'ocasió amb un jupetí de color roig (Felip VI ho farà en vestit de campanya, sempre hi ha hagut classes). Carlos Mazón ha d'assumir les responsabilitats pròpies del càrrec que ostenta.

I és que navegar amb bona mar, damunt les suaus onades de l'èxit, mentre un es pren un piscolabis i grava simpàtiques imatges i cançonetes lleugeres per a TikTok, és cosa fàcil. El bon navegant es demostra enmig del tràngol. I a l'hora de la veritat aquests personatges de cartró de la comèdia valenciana s'han demostrat uns perfectes inútils. Són polítics que només miren el propi profit i sempre en direcció a la Villa y Corte. Més que per fatxes –que ho són, i molt, per bé que maquillats de liberals, entossudits a simplificar la complexitat del món a les seues coordenades mentals de sota, cavall i rei–, fan por per ineptes, incapaços de dirigir i gestionar la cosa pública i l'interès comú. Com en l'accident del metro i altres tragèdies, faran mans i mànigues per no pagar-ne la factura, passar full i eixir-se'n de rosetes, tot i que aquesta vegada, amb els milers i milers d'afectats directes, de morts, de gent que ho ha perdut tot i que s'ha sabut abandonada, ho tenen més difícil. Però l'hora de la veritat reclama reparar el mal, cosir la xarxa de la solidaritat popular i exigir l'assumpció de responsabilitats polítiques al màxim nivell. I demana continuar debatent sobre les causes que agreugen episodis com el de la DANA en un país propens a aquest tipus de fenòmens que aniran en augment amb el canvi climàtic i que ha estat venut a l'especulació urbanística, la falta d'una ordenació racional del territori i la manca de finançament i infraestructures. Necessitem urgentment un projecte nou de país que mire pels seus habitants, amb polítics que el coneguen en profunditat i l'estimen. Necessitem enfortir els llaços d'una identitat solidària a través de l'organització civil i popular. Realment necessitem traure el País Valencià de mapes aliens per fer-lo entrar en la pròpia història i poder decidir col·lectivament el seu present i el seu futur, més ric, més lliure, més net i més just. És l'hora de cantar les veritats.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de novembre de 2024.]