Wayne
Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke
a partir d'un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels
seus contes per al The New York Times.
Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l'estiu
de 1987 s'entrecreuen
diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en hores
creatives baixes,
Paul Benjamin (William Hurt). El motiu central del film, que és el
que ara m'interessa destacar,
és la fotografia que cada dia a la mateixa hora l'estanquer fa del
que passa davant el seu establiment. I el que passa és sobretot el
temps, protagonista indiscutible
de totes i cada una de les
puntuals instantànies. Podríem dir-ho d'una altra manera: sobre el
mateix escenari urbà l'ull
de la càmera capta cada dia un fet singular i irrepetible. Anodí o
sublim, discret
o estrident, clar o tèrbol,
és al final la fusió de
l'espai i el temps el que
es produeix en la foto. La
seqüència completa d'aquest gest repetit de la fotografia a la
mateixa hora de cada dia, l'àlbum
final sencer, traçaria un
univers complet d'esdeveniments, la
suma d'una vida. El temps
passa però malgrat tots els nostres rituals de fixació, repetició
i retorn, no hi ha dos dies idèntics ni dues hores que
puguem dir iguals, ni torna a
passar el que ja va passar un
dia. O almenys no de la
mateixa manera mai.
És la necessitat de retenir el temps, amb el gest de la càmera o de
l'escriptura, el que millor demostra la impossibilitat d'atrapar-lo.
I llavors comprenem que l'únic que podem fer és lliurar-nos al seu
trànsit, assaborint
els seus ecos, acompanyant
els seus cicles, l'únic que
podem fer és acostumar-nos a
viure en la paradoxa que l'única repetició possible és la de la
fugacitat, i acceptar amb
dignitat el paper de testimonis
de la bellesa del
passatge.
Front
a la voràgine d'imatges que pauten els nostres dies,
l'emmagatzematge inútil de flors seques que ens proporciona la
tecnologia, aquesta por al buit que ens fa disparar fotos com un
gànster borratxo i avançar-nos estúpidament al que encara no ha
passat, m'agrada recordar la
pel·lícula del fotògraf estanquer i la seua dèria per captar
l'essència del temps (que no deu ser altra la raó de ser tant de la
fotografia com de la paraula).
Ell posa l'ull
sempre en el mateix paisatge i deixa que l'atzar impressione la
pel·lícula i li regale
el tema. Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos,
amb un mateix enquadrament,
uns mateixos escenaris
i uns mateixos protagonistes.
L'entrada de quatre esglaons del Segària, la casa familiar de la
Marina, i la tàpia d'una de les casetes del camí dels Monjo (que
es diu així només ho sabem els
supervivents d'altres temps, dels
vells temps).
Els amics i amigues d'Alcoi de tota la vida més alguns altres que
s'hi han anat afegint asseguts a l'escala, Begonya i Mar –la
dona i la neta
respectivament–
amb els braços oberts
d'esquena a la tàpia, somrient més o menys, amb
una flor a la mà, una gorra, un ninot de fira, una bicicleta al
costat enguany. El ritual de
la instantània que vol captar les fissures del temps, el trànsit,
els colors del passatge, la certesa documental que vam viure en un
temps i en un espai, que vam saber
assaborir la bellesa
d'aquesta
fugacitat i maldar per
retenir-la i multiplicar-la.
La fotografia de l'escala conté variacions, com un drama on entren i
ixen personatges segons l'acció. Alguns
d'ells ja van fer el seu
mutis definitiu i ara
hi són presents en la seua absència indeleble.
Són les pel·lícules quietes d'unes vides irrepetibles en
l'esplendor i
desenvolupament del seu trànsit.
[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 27 de juliol de 2019.]
