El bròquil

Quan diuen «S'ha acabat el bròquil» és que donen per finalitzada la conversa. A Catalunya s'ha acabat el bròquil, tot i que malament pot acabar allò no començat. Es tracta, de fet, d'un altre bròquil: el dels eufemismes, el de l'anar tirant sense pena ni glòria, el de més val quedar-nos com estem perquè podríem estar pitjor, el de falsejar la història per santificar aquella transició ja convertida en mòmia o relíquia. I tot un hort de bròquils. La seqüència dels fets dels darrers anys és eloqüent. A la retallada brutal de l'Estatut aprovat en referèndum i la desafecció anunciada per José Montilla, més les traves a l'autogovern, l'ofec financer i el ni parlar-ne, de pactes fiscals, va seguir el viratge massiu del catalanisme al sobiranisme i el dret a decidir. Les multitudinàries manifestacions organitzades des d'instàncies civils han donat les imatges democràtiques més poderoses del nostre temps i han servit per fer visible davant el món la voluntat del poble català de construir lliurement el seu futur amb una República Catalana independent. Però el President i les principals institucions de l'estat, animats pels mitjans de comunicació i captius tots de la pròpia història i d'una (in)cultura política d'una ineficàcia proverbial, van preferir mirar cap a una altra banda i respondre a aquell clamor amb la matraca de les amenaces i la constitucionalitis. Feia temps que s'havia acabat el bròquil, en efecte, perquè qui el podia compartir se'l va papar senceret: la paraula, com la nació i l'estat, són monopoli amb seu a Madrid, quasibé propietat privada dels més pudents. A falta d'un referèndum tossudament negat, va haver-hi la consulta del 9N, gràcies a la qual van votar quasi dos milions i mig de ciutadans molt massivament a favor de l'estat propi. I després, eleccions amb caràcter plebiscitari, rècord de participació, victòria contundent de les forces independentistes i majoria absoluta al Parlament (però guerra bruta és també desinformació programada i les eleccions les van guanyar tots menys els guanyadors: vejats miracle!, com diria Anselm Turmeda). I així continua el dèficit de bròquil dialogat, de manera que Rajoy, especialista en les tàctiques de l'estruç, ha cridat a capítol els partits espanyols, els qui pensen més (PSOE, Ciutadans) o menys (Podemos) com ell en assumptes d'unitat pàtria (pètria). Queden fora d'aquestes converses, evidentment, les forces perifèriques amb representació a les Corts (PNB, BNG, Compromís, Amaiur…). Evidentment: la línia que separa els espanyols de veritat dels altres (entre els quals els valencians, déu meu!) és clara i la posen ells. Però la declaració del Parlament de Catalunya que es votarà la setmana que ve i els tres visques de Carme Forcadell (ja convertida en la bèstia negra, amb Mas, de l'espanyolisme), a la democràcia, el poble sobirà i la República Catalana, no han fet que Rajoy moga peça i demane un altre bròquil per parlar amb els qui no pensen com ell però compleixen el mandat democràtic del seu poble i han iniciat, de moment només en el terreny de les declaracions un pèl massa pomposes, la ruptura amb l'estat i un estat viciat de coses. Ja ho ha dit Rivera, que com a alumne aplicat, se sap la cançoneta de memòria i ja es veu superant el mestre: «Espanya no és negociable». Deu ser perquè ho diu ell i punto. Així és com s'acaben tots els bròquils. Però no és un punt final, diguen el que diguen Rajoy o Rivera, Sánchez o Iglesias, sinó uns punts suspensius. Continuarà.  

 [Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 31 d'octubre de 2015.]

Corrupció

Amb el primers embats de la (darrera per ara) crisi, que va entrar com un elefant en una gerreria, vam caure en el compte que la democràcia espanyola, fins aleshores embolicada en paper de seda, albergava en el subsòl un immens clavegueram on les rates de la corrupció ho envaïen tot. Del borbó que llavors regnava, però que per llei era intocable tot i que havia amassat una de les fortunes personals més grans d'Europa segurament no gràcies a la providència sinó directament obtinguda dels pous cecs de la democràcia, en avall, tot cristo amb més o menys poder s'engreixava gràcies al cordó umbilical que l'unia al poder autèntic, el dels diners. Des dels pantalons caiguts amb la corretja del Gürtel, el cas més conegut fins ara d'entre les infinites corrupteles insinuades, demostrades, silenciades o suposades que s'han passejat per les passarel·les de moda, i que afecta directament polítics en actiu com Rajoy i defenestrats com Camps i tota la rècua, el cul de la democràcia corrompible i corrompuda ha quedat a la vista de l'ull públic. Però l'ull públic tampoc no és innocent, sinó regulat pels grans mitjans de formació de masses, i quan a aquests els ha convingut han convertit l'escàndol en anècdota oblidable i la corrupció sistèmica en una mena de fatalitat impugnable, lluny de l'abast de la mà humana del control democràtic. D'ací naix la idea que ja que tots furten i que és inevitable, que ho facen els meus i que me'n caiguen unes molles: pessimisme interessat i proverbial de certa dreta i alguna esquerreta.

Fa deu anys Pasqual Maragall va denunciar al Parlament de Catalunya el que avui és el cas estrella: el cobrament per part de CiU de comissions de 3% en contractació d'obra pública (el 3% deu ser el preu a què es cotitza aquest negoci en el mercat de la corrupció, xifra ja convertida en una mena de Santíssima Trinitat del robatori). Malgrat que durant tot aquest temps no s'ha dictat ni una sola sentència condemnatòria (i no per falta de ganes per part de l'Estat en plena ebullició del procés independentista), els escorcolls policials amb flaixos i rebombori s'administren quan i com convé: si Artur Mas està a punt de convocar consulta, constituir el Parlament o vés a saber què. Siga com vulga, és evident que tallar de soca-rel no solament els casos vigents de corrupció que puga haver-hi sinó la possibilitat mateixa d'aquests negocis en les profunditats on germina, amb lleis i controls esctrictes, és un dels reptes mínims i necessaris per alçar una casa nova, es diga República Catalana o República Espanyola o com es diga. El mal, en les actuals circumstàncies, és que segons quines iniciatives protagonitzades per institucions i partits embrutats fins a les celles del mal que simulen combatre, la maniobra té un altre vertader objectiu: dividir l'independentisme i dinamitar el procés atacant el seu cap més visible i emblemàtic. I així continua la guerra bruta i va fent-se la viu-viu mentre l'actual sistema polític es veu desbordat per les rates. I quanta pudor les andrones!

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 24 d'octubre de 2015.]

La unitat essencial

Antoni Clapés, Pluja. AdiA Edicions. Col·lecció Ossos de Sol núm. 12. Epíleg de Víctor Sunyol, il·lustració d'Alícia Casadesús. Nota final de l'autor. Mallorca, agost de 2015.

· · ·

D'entre tots els nostres poetes és potser Antoni Clapés (Sabadell, 1948) qui amb més insistència i més fecundament ha indagat sobre la poesia i l'escriptura en la pròpia obra. La seua reflexió entronca, òbviament, amb una de les línies que caracteritzen la modernitat poètica i artística i en especial amb les poètiques que esdevingueren hegemòniques a partir dels anys setantes del segle passat. La consciència dels límits del llenguatge, la pèrdua de la fe en les paraules, la mort de la innocència col·loquen el poeta en la disjuntiva, habitant de cruïlles i fronteres, en el fang fèrtil de la incertesa. Un colp pres el verí, no hi ha marxa enrere: ja no podrà fer el paper del fingidor i escriurà sotmetent el seu procés de creació a una interrogació constant («res ja no es podia / dir sense entrar en conflicte / amb la paraula.»). En nom d'un anhel d'autenticitat, de coherència amb ell mateix, per molt que les veritats siguen sempre transitòries i tinga «la certesa / que tot és va i efímer»: «Aprenies que cal viure / acordat amb allò que creus». Així escriure i viure ja no són coses distintes ni la poesia un ofici guanyat a base de rutina i llocs comuns que busca afalagar l'oïda, sinó aposta radical per desentranyar les realitats més profundes amb la llum canviant de la paraula. La maduració poètica d'Antoni Clapés, desplegada en més d'una vintena de poemaris, en traduccions, preferentment d'autors francesos, assaigs diversos i un activisme literari a prova de bombes, al contrari que molts companys de més o menys generació ha continuat transitant per aquests viaranys fins a fer de la tríada «caminar pensar escriure» una divisa essencial. És per la qualitat d'una escriptura que sempre transcorre a frec de silenci («ser conscient de viure / en l'interregne entre dos silencis»; «I dir / volia significar el que es diu / i el que, alhora, no es diu / i el que es dirà»), que l'autor vol «en veu baixa», decantat cap a «la lentitud de l'ésser / i de la consciència», que Josep Maria Sala-Valldaura li dedica un extens i intel·ligent estudi en el seu ja imprescindible La poesia catalana i el silenci. Tot dient el que calla (Pagès editors, Lleida 2015).

És Pluja, escrit entre 2010 i 2014, dins una ben travada unicitat, llibre de dues tonalitats complementàries: la del poema inicial, que dóna nom al conjunt, i els microgrames (Del lloc, Del teixir, Del mur i Del núvol), d'una banda, i els tres poemes llargs, de ritme i intenció narratius, que s'apleguen sota el nom de looren –motiu que ja apareixia en el poemari anterior (L'arquitectura de la llum, 2012) i que al·ludeix a una residència per a creadors i traductors que hi ha a Suïssa, o més aviat al paisatge natural en què la casa es troba–, de l'altra. El caràcter més sintètic i despullat de les dues primeres parts desemboca en el ritme sinuós, sostingut, de to confessional, narratiu, de la tercera. El poeta comença identificant-se amb la pluja («sense sòl» i «Sense sostre») per avançar el que al nostre parer és el motiu i reflexió central del llibre: la cerca de la unitat essencial home-natura («pertànyer / a un indret acordat amb la natura»). Per això la segona part es titula microgrames, tant per insinuar la unitat mínima d'una microforma (o imatge reduïda d'un document: el que recorrerem a la part final) com per homenatjar Robert Walser, l'escriptor suís en alemany que va confegir amb aquest nom unes proses escrites amb una cal·ligrafia microscòpica i il·legible en papers solts i la mort del qual és referenciada al final del primer poema de looren: «Un lloc / on viure i morir / en el sentir il·luminant, / confós amb la natura». És aquesta part del llibre, com explica l'autor en nota final, la més novedosa en la poesia d'Antoni Clapés, per l'extensió dels poemes i el marcat to confessional, de balanç vital (indestriable del poètic, ja ho hem dit, en una altra unitat essencial), i, en la meua opinió, la més intensa i emotiva. Salpebrada de textos propis i cites d'altres poetes (Phillippe Jaccottet, Salvador Quasimodo), podem llegir aquests tres poemes com el «manifest» (si no fos que aquesta paraula xoca de ple amb la poètica de la discreció, la humilitat i el silenci, de la dicció «en veu baixa» de Clapés) poeticovital del poeta, trenat amb fils que s'entrecreuen, d'ecos que es repeteixen, de cantilenes que van i tornen en les formes més subtils de l'autodiàleg: la immersió reflexiva en la natura de Looren («caminar pensar escriure»), «Poesia de la intensitat, de la profunditat: / lluminosa i obscura, alhora», esquitxada ara i adés de referències als canvis i circumstàncies del moviment; la remuntada pel camí de la memòria al silenci inicial («al principi / era el silenci», «fonament abissal de la paraula»), anterior a tota escriptura i, finalment, «les primeres passes / acarat al mot, / a la mort», guiat pel desvetllament de Salvatore Quasimodo. El poema de Clapés té sens dubte la grandesa genesíaca dels moments essencials.

[Publicat a Saó núm. 408, octubre de 2015.]

[D'esquerra a dreta els poetes Víctor Sunyol, Anna Montero, Manel Rodríguez-Castelló i Antoni Clapés al terrat de l'Estanqueret, L'Ampolla (Baix Ebre), l'abril de 2013.]

Passats de rosca

Els hereus directes del franquisme, aquella taca inesborrada de sang, diuen que tenen les mans netes (Manos Limpias) i ara demanen la il·legalització de la CUP. El món al revés fent bona aquella dita, en solemne castellà, que tant agradava a ma mare, «Dime de qué presumes y te diré de qué careces», infal·lible per abaixar els fums tòxics. Hi ha genteta que il·legalitzaria la llibertat, la paraula i l'aire si pogués –i de precedents sinistres i propers dissortadament no en falten. Els qui a falta d'arguments nomenen per als tribunals membres que sempre carreguen ostensiblement a la dreta i blindats per majories absolutes que amb prou feines representen el 30% dels vots fan i desfan les lleis a mida, els mateixos que judicialitzen la política i polititzen la justícia, diuen que les manifestacions de solidaritat amb els processats per haver posat les urnes a l'abast del braç popular són una amenaça a la independència (sic) del poder judicial. El món al revés, ironies del destí per als qui continuen pensant que la transició fou modèlica tot i els morts per enterrar, tot i els crims impunes que com el del president Companys encara es passegen descalços pels fossars dels castells de la memòria (i l'obstinació de l'Estat comandat ara pel PP a no declarar nul·la la farsa de judici que el va condemnar a mort, com la de Miguel Hernández i tantes víctimes del franquisme, no és en el fons més que la identificació íntima amb aquells botxins, que el repunt del fil que uneix els dos règims). A la democràcia espanyola se li ha fet indigesta la democràcia, que és el dret de decidir. L'esperit de la brunete, com el de l'Alcázar de Toledo i tota la pesca, només semblava adormit però ara s'asseu en els consells de redacció dels principals mitjans i parla fort i pega colps de puny sobre la taula. El silenci de la intel·lectualitat espanyola davant la imputació de Mas, Ortega i Rigau ja s'assembla molt al dels anyells. No ens facen riure! La Soraya donant lliçons de democràcia mentre amenaça amb la suspensió per la via ràpida de l'autonomia de Catalunya! El xenòfob García Albiol confonent a posta lliure expressió i dictadura. Mal après tenen el paper que no es creuen ni ells aquests actors de pacotilla. La Vicepresidenta necessita urgentment canviar de perruqueria: renovar-se o morir, veurem com queda la sacrosanta unitat d'Espanya. No se sap si és burrera o mala llet, o tot alhora, la manera de governar el que consideren el seu cortijo i machadianament menysprear tot el que ignoren. El món al revés capgira les bones paraules de l'Evangeli en la gasofa que ix per la boqueta compulsiva de l'arquebisbe Cañizares per convertir els refugiats en invasors, els botxins en víctimes. Però ací tenim el legionari de pas marcial i mirada altiva i la cabra (o cabro) Pablo, tota la militaritis del dia de la raça o de la hispanitat desfilant lluny del poble i les seues fantasies infantils de ranci orgull i parafernàlia. Però com pretenen que ens hi vulguem quedar si no és a força del garrot que alcen tan lleugers i bel·licosos? Envegen i odien la civilitat que diposita 2.300.000 vots sense tirar un paper en terra contra les seues ordenances; envegen i detesten l'alegria amb què es demana la independència; envegen i menyspreen i no els ixen els números del 48% favorable a plegar els trastos i començar una nova aventura. I com que no tenen raons i no volen ni parlar-ne, cargolen i amenacen amb la llei i la mordassa. Es posen com es posen, però, ja fa temps que estan passats de rosca.

La processó

Felip VI va arribar a València per a vés a saber quina contesa més o menys protocolària i heus ací que un grup d'intrèpids dolçainers el rep amb la popular melodia El pas dels maulets, sí, aquella composició d'Al Tall que parla, precisament, de tallar la cua al seu avantpassat borbó. "Una d'espardenyes, una!", em sembla escoltar el senyor Saoro a la barra del mai no prou enyorat bar El Tropical (carrer de Santa Rita per als menys vells). Va prendre'n nota el jove monarca? Li va donar temps d'exclamar almenys de pensament allò de l'"oído barra"? No, clar, perquè a les esferes àuliques del poder no arriba ni l'estridència de la xirimita. No són noves, sinó més aviat inherents a l'exercici del poder, més com més allunyat, ni la ceguesa ni la sordesa, però sí certes actituds dels súbdits de la perifèria valenciana, com apuntàvem tímidament la setmana passada, i la unanimitat parlamentària a reclamar a l'estat un millor tracte fiscal de la qual no han volgut despenjar-se partits tan poc propensos a la sensibilitat nacional com PP i Ciutadans ho confirmaria en part. Certs moviments tectònics, certa mar de fons, certes erupcions provocades per una crisi que amenaça de deixar en la pobresa i l'exclusió dos de cada tres joves valencians (puta pena d'estadístiques recents) estan arribant per fi a la platja de les aparences que no poden ja dissimular ni tot l'aparell mediàtic muntat sobre pactes de silenci ni tot l'autisme d'un poder que continua amb la parafernàlia dels protocols mentre la nau va sortejant per pèls i de moment un naufragi inevitable. Alguns canvis poden semblar-nos massa tímids o fins i tot ser percebuts com una barroera repetició ad nauseam de coses ja vistes i patides, quan mirem el flamant alcalde de València Joan Ribó encapçalant la tradicional "processó cívica" enmig de l'habitual cridòria blavera però també d'aplaudiments de reconeixement i suport democràtic. Hi ha coses del passat que fins i tot en un paisatge nou com el que va dibuixant-se ara voldran colar-se per la porta falsa i sense pagar entrada. La insistència a denominar cívic el numeret processional en què trauen a passejar la senyera de la ciutat amb tanta solemnitat inofensiva (però històricament  ofensiva per a la majoria del poble exclòs per himnes i banderes) hauria de fer-nos reflexionar. Potser a còpia de paciència com la que demostren Ribó i companyia, aquesta finesa que confie que no n'hàgem de dir pusil·lanimitat i que intenta evitar que desperte la vella bèstia, aquestes manifestacions es civilitzaran i ens permetran algun dia parlar clar (i català). Passada la data llustrosa, desats en l'armari els vestits de diumenge, escampades pel vent les enganxines que proclamen un dubtós "orgullós de ser valencià" que no es concreta o que es nega de fet en la pràctica evidència, serà l'hora de posar-se la granota de fer faena, amb tantes pinzellades com queden per donar si volem pintar de colors el nou paisatge i desterrar tants grisos i negres de mala memòria. Prepareu l'escala i els pots: "Una de coradeta, una!".

[Publicat també a tipografia la moderna, dissabte 10 d'octubre de 2015.]

Ara nosaltres?

Potser es tractava d'un instant d'indignació transitòria o de l'aplicació política d'una de les dites més solvents del refranyer popular, aquella que afirma que qui no plora no mama. Però sentir dir a Ximo Puig, ja com a president valencià, que els valencians estàvem exhausts d'ofrenar tantes glòries a Espanya, va significar un gir copernicà en la manera de veure'ns i expressar-se dels màxims representants institucionals del país. Cert que quan els socialistes han tingut alguna responsabilitat en el govern de la Generalitat han demostrat un zel extraordinari en la pràctica de l'ofrena i que durant molts anys el bipartidisme triomfant (PPSOE) ha treballat colze amb colze per invisibilitzar un país que, per a tiris i troians, havia de subsumir-se a l'entelèquia espanyola i, en el millor dels casos, servir com a coartada per controlar el negoci (relativament) autònom, que ja hem vist com va acabar gràcies a la sàdica incontinència del PP. Tampoc no sé què diria Ximo Puig si qui manés a Madrid no fos un tal Mariano sinó un tal Pedro. Però el cas és que a aquella insòlita declaració de principis van seguir altres obvietats que ningú de la mateixa corda no havia volgut pronunciar abans que ell: que amb Catalunya ens unia no solament la llengua, la cultura i la història sinó el fet de ser el principal client de la nostra economia. De la necessitat, diuen, se'n fa virtut: d'una tacada es reconeixia la importància estratègica del corredor mediterrani (invariablement boicotejat des de Madrid, que sempre té el seu propi pla per a Levante) i s'insinuava que l'anticatalanisme, a més d'una manipulació indecent, és un autèntic suïcidi. Arribats el morellà i els seus aliats de Compromís i Podem al Palau de la Generalitat van descobrir-hi el que ja sabíem: números rojos en les arques, factures pendents que es mengen el pressupost i un futur hipotecat per un dèficit fiscal que ja reconeixen fins els fidels tecnòcrates d'un Estat de les Autonomies que fa aigües per totes bandes. El mateix president de la Generalitat, amb una sinceritat que l'honora, ha arribat a afirmar que tal com estan les coses l'autonomia valenciana és inviable. Apuntava això a un nou pacte fiscal després que al Congrés de Madrid s'aprovés rutinàriament, i amb una cambra escandalosament buida de diputats i representants del govern, un nou Estatut que no sembla concitar cap il·lusió entre els seus promotors, no diguem ja entre els indígenes sobre els quals recaurà el nou patracol de la llei, segurament perfectament prescindible i inane. Tot i que també amb Ximo Puig semblem despertar de la llarga somnolència, no sembla sinó que els valencians tornarem a perdre el tren si ens entestem a contribuir a apedaçar l'Espanya inviable de les autonomies i no ens calfem el cap sobre quin lloc hem d'ocupar en els nous horitzons que ja es perfilen. Puig ha demanat desenterrar l'Estatut que Catalunya va votar en 2006 i que es van passar pel folre amb tota la cridòria i xirigota de què van ser capaços. A banda que això és aigua passada que ja no beurem, el president dóna a entendre el que ell voldria per als valencians: un text de caire més o menys federalista, amb un pacte fiscal més just. Però si dels catalunyesos se'n van riure a dos queixos (recorden el cepillo d'Alfonso Guerra?), què no farien d'un poble famós per ofrenar tant a canvi de tan poc i que a Madrid juga en tercera divisió? Vespres del 9 d'octubre, benvinguts els socialistes i tota la parentela que vulga acompanyar-los a la flama reivindicativa que mai no s'ha extingit del tot. Qui no plora no mama, és cert, però també que ja no ens alimenten molles.  

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 3 d'octubre de 2015.]

[El President valencià al Palau de la Generalitat. Foto valenciaplaza.]

Guerrer contra l'oblit

Francesc Rodrigo, Alfabet del desig. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2014. Bromera Poesia núm. 112, Alzira, abril de 2015.

· · ·

A propòsit de la publicació d'Àmfores de foc, el llibre de Francesc Rodrigo (Mislata, 1964) immediatament anterior al que avui comentem, de 2001, ja vam tenir ocasió d'assenyalar l'autor com un dels més nítidament vinyolians de la poesia actual. No sembla sinó que el temps, en la distància de catorze anys que separa aquella edició d'aquest Alfabet del desig, haja ratificat i reforçat els motius d'aquella apreciació. Si, segons que és comunament acceptat, els poetes més autèntics, els més fidels als propis batecs i pulsions, no fan més (ni menys) que rescriure amb múltiples variants el mateix poema sempre, no hi ha dubte que ens trobem amb Rodrigo amb un cas singular de fidelitat absoluta als propis dictats, visions i experiències des de bell començament, de manera que la rica veta vinyoliana que els alimenta –sempre explicitada en els poemes amb la mateixa honestedat amb què el jugador mostra les cartes que juga– seria la més palesament literària de totes les fidelitats que conformen la seua poesia. En efecte, les paràfrasis i citacions del mestre són abundants al llarg de tot el poemari. Com no recordar en el vers "encens la foguera dels records" el seu germà "encens la salamandra dels records" de Passeig d'aniversari? D'altres vegades l'apropiació és directa, com en el cas del sintagma "domini màgic" repetit un parell de voltes i que remet al llibre homònim de Joan Vinyoli per designar una volta l'amor i l'altra la nit. Hi ha a més la transcripció en cursiva del vers "Cal viure a tot o res" i la utilització de la màxima hölderliana "el que perdura ho funden els poetes" passada pel tamís vinyolià, que és probablement el que més la popularitzà entre nosaltres en una de les seues Elegies de Vallvidriera. Les cartes, doncs, sempre damunt la taula i, si cal, aclarides en nota final. Què és, però, ultra aquestes explicituds de gratitud al mestre, el més profundament vinyolià de Francesc Rodrigo en temes i expressió en els seus poemes? O, dit d'una altra manera, com ha assimilat el poeta de Mislata aquest llegat (síntesi particular al seu torn de gran part de la poesia moderna, del romanticisme al simbolisme especialment), l'ha recreat i fet seu fins a encabir-lo harmònicament en el seu treball empès pel to i matisos de la pròpia dicció? Tal com jo ho veig, tant amb l'adopció de temes i motius (preferentment crepusculars i nocturns, moments que accentuen els efectes de contrast: "l'hora audaç" de fer net de la vida reflexivament guerrejant amb els versos contra l'oblit; cara a cara amb les cares de la natura, en soledat creativa, apamant la distància entre realitat i desig; resistint, amb la força de l'amor i el desig, amb la tenacitat de les paraules, els embats de la mort, etc.) com en les solucions formals dels poemes, marcats per la nitidesa sintàctica, la selecció i repetició lèxica, l'autodiàleg amb desdoblament del jo poètic i, sobretot, l'ús del símbol (amb preferència, el de consolidada tradició autoreferenciat en un joc d'espills que van movent-se al llarg de tot el llibre i àdhuc de l'obra en conjunt del poeta), entre d'altres. Així, Alfabet del desig és eminentment la indagació sobre la naturalesa de la creació poètica des del convenciment del valor salvífic de la poesia (essencial també en la concepció vinyoliana del fet poètic). La paraula significa alhora consciència de les devastacions del temps i la mort (que hi apareix sovint com a oblit) com preservació de la innocència, fe en l'or de plenitud dels dies, aliment del desig entès com la clara pulsió de viure, vitalitat que es resisteix a la foscor darrera, i també com l'expressió més autèntica i sublim de la pròpia identitat i sentit. Al contrari, però, que en bona part de la producció vinyoliana, Francesc Rodrigo fa un salt endavant en l'abstracció del poema: l'anècdota i el referent concret hi desapareixen sempre en favor d'una concentració reflexiva. Sembla que el poema siga, en aquest sentit, la pura estilització de l'experiència, l'articulació de la veu interior despullada dels quefers i plaers dels dies. Hi veiem la meta i el propòsit, la realitat i el desig com extrems que es rebutgen, però ignorem els camins del caminant, el pes de la pols, la fosca turbulència de les aigües. Quan la poesia de Francesc Rodrigo aconseguesca equilibrar la sinuositat del vol poètic amb la fortalesa del que viu arran de terra, el seu treball guanyarà en solidesa i altura. És un horitzó que anirà conquistant amb el temps gràcies al bon ofici i la visió de poeta autèntic que ja l'empenyen.

[Publicat en Saó núm. 407, setembre 2015.] 

[Francesc Rodrigo a la Placeta del Fossar alcoiana en l'Homenatge a Joan Valls l'1 de maig de 2013.]