Llum cabrera

Rubén Luzón, Ai. Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot 2011. Bromera poesia núm. 95. Alzira, 2012.

· · ·

Deia León Felipe que la primera paraula que va pronunciar un poeta fou ai. Probablement el poeta zamorà va emmarcar la interjecció, com se sol fer, amb els dos signes d'exclamació del castellà, no ho recorde. Però si comence amb aquesta impertinència la nota sobre el llibre Ai de Rubén Luzón (València, 1982) no és per suggerir cap improbable parentesc entre els dos poetes que no siga l'universal de compartir la casa del llenguatge de la poesia. Amb tot, el lament com a motor de l'escriptura, el dolor que fa expressar-lo, causa multiforme de tot assaig poètic, queden subratllats –i no crec que de manera fortuïta o innocent, ateses les dimensions del poemari– en la succinta nuesa del títol. Més aviat sembla que hi estiguéssem assistint, en el cas del títol, a un dels múltiples jocs de paradoxes, contrasentits, calculades ambigüitats i desballestaments semàntics a què ens acara el ric i suggestiu verbalisme de Rubén Luzón. Encapçalat per una interjecció insignificant (i per tant susceptible d'abraçar tots els significats), el poemari és un desplegament virtuós d'aquest lament inicial; havent accedit al llibre per una entrada tan exigua, ens trobarem de sobte en un laberint de camins infinits on perdrem les petjades i ens obligarà a tornar una i altra vegada arrere per resseguir el fil de veu que ens mena a la construcció vacil·lant de sentit i entomar l'eco de l'ai insinuat fins que n'esdevinguem tornaveu.

Em sembla Rubén Luzón un cas extrem i singular de les darreres fornades ja formades de poetes del país, molt allunyat (i en bona hora!) dels cànons vigents, siguen quins siguen, explícits o tàcits, verticals o horitzontals, i que solen desembocar, a través de pòrtics solemnes, en estances petites, asfixiants, mal ventilades, on la veu s'imanta d'espills prescindibles i s'esprimatxa en tics i bellismes que redueixen l'aventura poètica a un risc apamable i aplaudible. Que el poeta que ens ocupa, d'altra banda, haja guanyat consecutivament amb les seues rareses premis com el César Simón i, sobretot, l'Ausiàs March i l'Estellés de Burjassot podria indicar o bé una esvarada dels jurats més aviats ortodoxos que els solen conformar o bé un canvi de tendència o una obertura de mires. Amb tots els peròs i tots els ets i els uts que ens provoca la lectura d'Ai, excepte els de la indiferència, no podem sinó agrair aquesta glopada d'aire fresc.

Precedit de Cames ajudeu-me (2005) i Baladaspirina (2008), els 63 poemes d'Ai –ja ho hem insinuat– enllacen amb certes tradicions de les avantguardes en l'exercici extrem de la dicció, en l'obertura d'escletxes damunt la semàntica de les convencions, en la cerca d'una expressió singular capaç de donar compte del món singular, convuls, crispat i inestable del poeta. El llibre sembla haver crescut a embranzides, en una acumulació cronològica que és tant la de la vigència d'estats d'ànim i de motius poètics com la de les solucions formals experimentades, que alternen el denominat vers lliure (abrupte, sincopat, ple de ressonàncies i intertextualitats) amb metres i estrofes clàssics que motllurats per la veu de Luzón no perden mai el senint del risc i la singularitat. Salvant, doncs, totes les distàncies atribuïbles a una veu entossudida a insistir en l'únic que potser val la pena en poesia, a ser única i autèntica, sí m'agradaria emparellar aquest poeta per diverses raons amb alguns autors dels vuitantes i posteriors, si més no perquè una illa té més sentit en relació amb l'arxipèlag: Joan Vicent Clar, Josep Enric Grau i Maria Fullana entre els sèniors, moments i coses de Manel Marí o Elies Barberà entre els més joves.

S'acaba l'espai i estic a punt de deixar el lector dejú d'un merescut tast, tot i que ja l'avise que, com en tota poesia viva i en moviment, haurà d'apanyar-se-les tot sol davant aquesta allau de suggerències i camins on perdre's. Per on tallar-ne alguna branca? “[…] peixar els dolors / i, a trenc de plor, deixar que et broten lliures” (35); “restablirà la justícia // legitimada pels centenars de generacions / que ens van precedir, que / abnegadament semàntiques / van sacrificar / porcions excessives del seu / talent / per tal d'assolir una interpretació plausible // del desfici que ens persisteix, / que ens sobreviu en forma d'enamorament” (26). Risc de l'excés? És clar, però és que no hi ha poesia sense risc. La maduritat, que cisellarà aquest bon poeta que ja és Rubén Luzón, portarà el blat de més bones collites.

Publicat a Saó núm. 372,  juny 2012.

La llàntia del poema

Jordi Llavina, Vetlla (Un poema). Tres i Quatre, Poesia núm. 150. Premi de Poesia Vicent Andrés Estellés (XL Premis Octubre) 2011.

· · ·

Conegut sobretot arran de la seua novel·la Nitrato de Chile, premi Josep Pla de 2001, l'escriptor Jordi Llavina (Gelida, Alt Penedès, 1968) és autor d'altres tres novel·les i d'un bon feix de llibres de relats, alguns de destinats al públic infantil. No és sinó a partir de 2006 que irromp –i de quina manera brillant!– en el camp de la poesia amb la publicació de tres poemaris, que precedeixen el que avui comentem: La corda del gronxador (2006, Premi Ciutat de Palma), títol que s'inspira en un poema de Joan Alcover que també és reportat en aquesta Vetlla, Dietari d'un setembrista (2007, Premi Alfons el Magnànim) i País de vent (2011, Premi Vila de Martorell).

A l'espera de poder recórrer amb calma l'obra d'aquest poeta, per a mi nou, no tinc cap dubte que Vetlla és un llibre excepcional, no tant per les seues dimensions com per la qualitat d'una obra que es manté en un punt molt alt de tensió poètica de principi a fi. El llibre, que es presenta com un tot unitari des de l'epígraf (Un poema), és un extens poema narratiu de 1.722 versos o “relat moral / d'uns anys que van estructurar-me” (p. 50), o “una novel·la en vers” (p. 66), definició molt més dubtosa, provocativa i joganera. El poeta, identificat amb la primera veu inexcusable del narrador-protagonista, torna a obrir un llibre de poemes que una amiga li va regalar vint-i-sis anys arrere, a primeries dels vuitanta. Del llibre en cau un vell bitllet de tren, groc, una cinta que marcava el punt de lectura, un fum d'anotacions a llapis, una taca de cafè, signes del temps fugit, i s'hi torna a fer visible la dedicatòria de l'anònima amiga en tinta blava “Jo no hi seré, i tu em vetllaràs”, amb dues ratlles correctores damunt el pronom em. A partir d'aquesta enigmàtica frase, de contundència lapidària, es construeix tot el poema amb fils narratius que ens porten a la reconstrucció, feta amb el cisell precís dels records però també amb el vapor incert de les enrònies del temps, de la història dels nostres protagonistes, d'alguns altres personatges no sempre “secundaris”, d'ambients i paisatges, d'espais (el Cafè del Segle, on en un descuit, el llibre va guanyar la seua taca de cafè en “forma de Sicília” i que semblava “la sang que una ferida / estampa en un bolic de benes” (p. 15); el vell castell, amb el bosc que es va cremar, un banc per als amants al costat d'una font). Sabem des del principi del poema que l'amiga va anar-se'n un dia i que el poeta no l'ha tornada a veure, i que el llibre de poemes amb la seua dedicatòria n'és l'herència més tangible, a partir de la qual, com una insistent i suggestiva metonímia (“Ella, ¿no hi és? I jo, ¿què vetllo?” (p. 11) flueix el riu d'aquest llarg poema. Per sobre de tot, acompanyant el sinuós dibuix que va traçant-se de l'amiga i del mapa literari que els anys van desplegant (n'és l'altre motiu central, estretament unit al de l'amor dels joves, la cartografia literària, l'explicitud d'una poètica, el sentit de l'escriptura, els mons dels llibres), hi ha la veu moral del narrador que revisa, en un exercici tan obert i incomplet com la memòria, aquest episodi fundacional d'una vida que ja ha perdut la innocència del paradís (p. 67).

Més acostat en to i profunditat, al meu parer, al Ted Hughes del commovedor Cartes d'aniversari adreçades a Sylvia Plath que no al Gabriel Ferrater del cèlebre “In memoriam”, el poema de Jordi Llavina s'estructura en tres parts. Correspon a la primera, integrada per 165 estrofes de dotze versos octosíl·labs, el desplegament íntegre del relat; la segona és una mena d'interludi de 38 quartets en versos alexandrins de rima encadenada, una reflexió final amb el poema “Glòria” que el poeta rellegeix en el vell llibre al cap del temps com a motiu central; la tercera part, o epíleg, reprén la narració des del comiat silenciós de l'amiga a la matinada fins que al migdia el poeta torna a casa en 250 versos decasíl·labs.

Real o fictici, aquest The pillow book editat en 1915 a Boston comprat per l'amiga en una lliberira de vell i del qual es citen tants títols de poemes i versos en català (i això ens fa pensar que és fruit de la fantasia narrativa, potser perquè importa més ací l'eficàcia simbòlica que la simple versemblança) concentra la màgia, bella i amarga, de l'evocació, és la prova irrefutable del pas del temps amb les seues ombres. Entre les seues pàgines, com entre les parets d'una casa, hi ha el principi i el final d'una llarga trajectòria, l'esforç d'una reflexió que –nec spe nec metu– acara el poeta amb la pròpia vida per omplir-la de sentit gràcies a una escriptura radical i autèntica, al caire esmolat de les veritats poètiques.

Publicat a Saó núm. 371, maig de 2012.