Cara i creu

Viatjar en cotxe per l'accidentada orografia basca obliga a tenir un ull ben atent a cada intenció de la carretera i un altre als detalls d'un paisatge que per molt que el mires no l'acabes mai d'apamar. Aquesta manera de travessar l'espai-temps és potser la que més s'assembla al nostre pas per la realitat, ple d'aproximacions i allunyaments, de pèrdues i troballes. Atents a quan les boires ens permetrien distingir el perfil magnificient del Gorbeia i la talaia blanquinosa de l'Itxina i a confirmar amb el mapa a la mà que els noms dels llogarrets i pobles que travessàvem no ens desviaven de la ruta traçada, no hem pogut parar esment en el casament reial que sembla haver tingut embadalit mig planeta (l'altre mig ja fa prou si sobreviu al marge d'aquests espectacles que fan les delícies dels babaus). Ens l'hem trobat a la tele, a l'hora de dinar ja en terres aragoneses, just després de la informació sobre la massacre de Marràqueix, al mateix restaurant Argana on vam fer no menys de quatre menjades fa ara just un any. La sort i la dissort viatgen en una moneda fràgil que gira en l'aire i que no saps mai de quin costat caurà ni quan. I si els revolts per les carreteres basques i els pobles i gents sovintejats en la constant dialèctica de la proximitat i la llunyania a penes ens han donat claus per interpretar el conjunt del mapa que hem recorregut tenaçment aquests dies, el retorn a la plana valenciana on hem viscut sempre tampoc no ens assegura comprendre un borrall del puzzle de realitat on estem immersos. A Etxegorri, el mas (ells en diuen baserri) reconstruït en còmode hotelet rural, almenys hem après alguna cosa més sobre l'hospitalitat i la importància de les coses senzilles i ben fetes. I del nostre fugaç veí José Mari, l'últim pastor d'Itxina segons una publicació recent que així el defineix, que un bon formatge de llet d'ovella latxa, fet com el feien el seu pare i el seu avi, pot concentrar més substància que qualsevol casament de prínceps i princeses, com el lladruc dels gossos, com els cants dels ocells entre la broma. Bé, mentre ells es casaven l'altra cara de la moneda feia sagnar la plaça de Djema el-Fna. I la realitat emmudia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 30 d'abril de 2011.

Calendari marejat

Els vaivens del calendari han aigualit el dia de Sant Jordi amb la coincidència horària del Dissabte de Glòria: molta roba festiva i poc sabó temporal. L'han aigualit almenys a Alcoi, que traslladarà les seues festes formalment religioses i espiritualment paganes a mitjans de maig, cas insòlit que ja veurem com afecta el metabolisme cerimonial dels meus paisans, obligats a traspuar l'alegria del cafè en un mes d'ardències quasi estivals. Són alguns dels problemes de pertànyer a un estat aconfessional de caràcter teocèntric que garanteix la llibertat d'expressió de totes les creences però no la de les no-creences, com acaba de passar a Madrid amb la prohibició de la convocatòria atea. La hibridació festiva no afectarà el ritual barceloní de roses i llibres que, amb permís de la meteorologia, transcorrerà pels carrers i canals habituals. Aprofitant la confusió, em prepare per posar rumb a Euskal Herria, on hem llogat habitació a Orozko, a les envistes de la serra del Gorbea. Des d'allà transformarem el Dia dels Trons alcoià (ara que bufen decidits vents de pau i llibertat) en celebració de l'Aberri Eguna a Gernika, setanta-cinc anys després del cruel bombardeig que va assolar la ciutat. El teocentrisme aconfessional pren allà (i no només allà, ai!) la forma sinistra d'un consens bipartidista que no dubta a posar entrebancs a les expressions i organitzacions polítiques que no són de la seua corda. L'intent de transformació (o ressurrecció, que s'acosta la Pasqua) de gran part de l'esquerra abertzale aplegada en Sortu és ofegat amb el fal·laç argument que es tracta d'un partit hereu de la il·legalitzada Batasuna. És com si al pecador li exigíssem, a més de l'acte de sincera contricció, el canvi d'identitat. Però és que el nacionalcatolicisme és animal molt estrany i exigent per a segons quines coses. I Bildu, l'entramat electoral liderat per Eusko Alkartasuna, se'l miraran amb lupa, no siga cas que s'hi cole algun roig ateu abertzale. El final del terrorisme etarra està sent molt malament administrat pels mandarins de l'estat aconfessional. La por a la llibertat els fa incrèduls davant les expectatives que hi estan obrint els camins de la pau. Santíssima Setmana!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 d'abril de 2011.

L'incendi d'una vigília

Joan-Elies Adell, Pistes falses. I Premio Internacional de Poesía Màrius Sampere 2005 en Lengua Catalana. La Garúa, 9. Santa Coloma de Gramenet 2006. Edició bilingüe. Traducció al castellà: Marta Agudo i Jordi Doce. Pròleg: Túa Blesa.

· · ·

El sisè poemari de Joan-Elies Adell se situa en un punt d’inflexió de la seua trajectòria poètica, sens dubte una de les més fèrtils de les darreres fornades poètiques. De naturalesa eminentment reflexiva, d’una sòbria bellesa, la nova proposta incideix especialment en els límits del poema com a expressió de la realitat.

  · · ·

De les funcions de la cita literària cap no sembla més eficaç que la d’oferir claus interpretatives. En aquest cas, l’homenatge i l’explicitació de preferències literàries hi passen a un segon terme, gairebé irrellevant. El maneig rigorós d’un recurs tan usual en poesia, per oposició a les insignificàncies que generen la rutina i la imperícia, és una font inesgotable de suggerències que eixamplen les possibilitats de les correspondències. Les cites que obrin i tanquen el darrer llibre de Joan-Elies Adell (Vinaròs, 1968), Pistes falses, són un exemple –i un indici de la qualitat poètica del material que emmarquen– de bon quefer literari: íntimament imbricades amb l’epicentre significatiu del poemari i prou obertes com perquè la mirada del lector no hi quede constrenyida per la imposició de límits. La necessitat de convertir en art el dolor (Carles Riba), la constatació que de les boques en calma surten poques paraules (Baltasar Rosselló-Pòrcel), al frontispici, i la pregunta final de si les paraules són vida o van contra la vida (Alfonso Costafreda).
El subjecte del poemari (“un monòleg d’ombres” auster, equilibrat, d’una fluència reflexiva sostinguda, que travessa els paisatges de la quotidianitat escandallant la profunditat d’una absència, “incendi d’una vigília”) parteix de la necessitat de “convertir en art” el dolor, d’expressar-lo (més que no pas d’aclarir-lo, com veurem). Però ho fa, d’antuvi, des del convenciment que això és en el fons indicible, des d’una desconfiança envers la paraula poètica com a mètode per fer intel·ligibles les coses, perquè al capdavall entén “la poesia com a ficció de la realitat”. A més s’hi interposa, en el seu desig esclaridor, el bagatge “literari” d’experiències passades, “l’halo pudent / d’idiomes aliens i gastats: / el breu catàleg d’unes pistes falses” i el poeta es troba “cansat de màscares i maquillatges”. El que voldria fóra deixar fluir les paraules, prescindir de tot llast en el camí d’introspecció. Sap que la racionalitat poètica no pot recompondre els fragments d’una passió i, tanmateix, s’aplica amb disciplina (tant la perfecta estructuració del llibre, que evoca la simetria dels espills, com la seua arquitectura mètrica actuarien com a compensacions racionals d’un esforç que es declara inútil, medecina de la perfectibilitat estètica per al cos ètic) a la tasca d’un monòleg que es transforma en diàleg amb una segona persona de múltiples identitats, guadiana de la dialèctica d’absències i presències. Des d’aquest punt de vista, i a més a més d’altres perspectives complementàries, Pistes falses representa una tensió permanent entre la consciència de la impossibilitat d’apamar una realitat confusa i dolorosa i la urgència d’expressar-la sense renunciar a les armes racionals del llenguatge. En el fons, doncs, la contradicció s’hi resol a favor de la “ficció”, d’una racionalitat que mesura les passes i sorteja amb prudència la profunditat dels abismes i la caiguda lliure de sentiments i sensacions. S’hi intueix la veritat del joc poètic (capaç de “crear” la realitat contra la voluntat del poeta), especialment en les magnífiques seccions El ritme ocult i Quasi una poètica, però algunes “pistes falses” sostenen en excés les regnes d’un cavall que podria galopar cap als fèrtils territoris de l’indicible.



Publicat a Saó núm. 309, setembre 2006.

Per la llibertat

Potser la notícia més destacada del dia és que Mourinho no ha dit res a micròfon obert abans del primer Barça-Madrid de la inaudita sèrie, i això és tan estrany i noticiable com que un home mossegue un gos. Tant si parla, que és el que sol fer el gran bocut, com si calla, l'entrenador portuguès està programat per envair l'espai mediàtic cada dia amb rutinària precisió. A falta de futbol i arguments, el Reial (i més en temps de repúbliques i abrils) necessita excitar les vísceres avorrides i xuclar portada i focus. La temporal discreció del míster madridista, que durarà tan poc com l'alegria en casa del pobre, contrasta amb la loquacitat del Molt poc Honorable, a qui l'hèrnia discal no ha dissuadit d'entrar a sac en la verbositat de la denúncia de no sé quantes cadenes televisives que han dit el que tots saben: que a les candidatures del PP valencià (o com es diga) hi ha més imputats per metre quadrat que personal en el camarot dels germans Marx. Prohibir, perseguir, censurar, silenciar tot el que podria descolorir la seua marxa triomfal, són els verbs més de moda entre la pseudoliberal dreta espanyola, per molt que per dissimular tan estúpid com alarmant bunyol autoritari a Madrid l'hagen cridat a l'ordre i fet retirar la denúncia. El preu que Rajoy paga pel silenci de Camps està convertint-se en una càrrega massa feixuga en el camí a la Moncloa i potser ja no n'hi ha prou amb el somriure profident de les enquestes, més emparentades amb les profecies que amb la ciència exacta. Només faltava, enmig de l'algaravia feixistoide (i el sufix -oide és ací només una concessió a les formes), escoltar la veu atronadora de Rita prohibint la interpretació de la Muixeranga, l'Himne de Riego i una cançó de Pau Alabajos en l'homenatge a les víctimes del franquisme que demà diumenge tindrà lloc al Cementeri de València. ¿Tem que els morts de les fosses s'alcen de sobte o que la memòria sacsege la consciència narcotitzada de les masses que els voten? Mala cosa quan el poder vol ofegar la veu de la llibertat i de la música. Però avui en serem molts més dels que ells volen i diuen a peu de carrer, contra tanta ignomínia.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 16 d'abril de 2011.

Escriure la història personal

Jaume Pomar, Llibre de l'Exili. XXIII Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi 2006. El Gall Editor, Trucs i Baldufes núm. 32, Pollença, gener de 2011. Pròleg d'Antoni Vidal Ferrando.

· · ·

Amb cinc anys de retard i per incompetències editorials que no val la pena referir ara, ens acaba d'arribar de la mà alternativa d'El Gall Editor l'últim poemari de Jaume Pomar (Ciutat de Palma, 1943). Autor que ja va publicar un parell de poemaris a la dècada dels seixantes (Tota la ira dels justos, 1967, i Amb la mort, amorosament, 1969), la seua trajectòria poètica, si més no en el terreny de l'edició, es troba jalonada per alguns períodes de sostingut silenci: el que hi ha entre el segon i el tercer poemari (Història personal, 1979), entre aquest i el quart (Carisma del desert, 1987) i entre La sínia de les hores (1997) i Mosafat (2005). Així doncs, el gruix de la seua producció poètica es fa pública a la dècada de 1987/1997, amb set volums, i entre 2005 i 2011, en què apareixen altres quatre llibres de poesia. Als catorze poemaris independents hi hem de sumar les cinc antologies editades fins ara més diverses biografies i estudis literaris sobre Llorenç Villalonga, un assaig sobre pintura i la novel·la Un dia o altre acabaré de legionari, a més a més dels seus treballs periodístics, professió que ha exercit amb més o menys continuïtat durant molts anys. Tot comptat i debatut, l'obra de Jaume Pomar, en extensió i qualitat, se situa en un lloc preeminent de la literatura balear i catalana dels anys setantes ençà. És la seua una trajectòria ferma i coherent que ha sabut mantenir-se críticament viva davant les misèries polítiques i culturals que tant de mal han fet i fan als nostres països, cosa que malgrat tot no li ha impedit atènyer alguns importants guardons literaris com el Ciutat de Palma, el Ciutat d'Elx, els Jocs Florals de Barcelona o el Màrius Sempere entre d'altres.
Llibre de l'Exili està integrat per 37 sonets, un encaix formal més aviat rar en la producció poètica del nostre autor, més decantada cap a aquell “trencament de la sintaxi” de què parlava Blai Bonet i a l'emergència de “l'irracional que sempre dura” (de l'emblemàtic sonet “Descrèdit de la tradició” amb què Pomar parafraseja en certa forma El descrèdit de la realitat de Joan Fuster) en l'aventura de conformar una veu pròpia que, com en tot escriptor autèntic, consisteix en bona part a reinventar tota la literatura. És probable que l'elecció del sonet responga al capdavall al repte de conciliar el nou i el vell, tal com el poeta ho expressa en el poema al·ludit amb la famosa cita de Josep V. Foix, o més aviat a mantenir el tremp de l'expressió moderna i pròpia en una forma tradicional que les necessitats poètiques de l'autor acaben per alterar sensiblement.
El poemari es troba dividit en tres seccions, Sense fronteres, Exilis i Viatgers amb la dama, de 12 composicions cada una, més un poema-secció final titulat Suïcidi permanent, colofó del llibre i prolongació de la secció immediatament anterior. Concebut de manera unitària –en el pròleg al llibre, Antoni Vidal Ferrando afirma que Jaume Pomar, com tot bon escriptor, no ha fet al llarg de la seua carrera sinó escriure les múltiples versions d'un únic poema–, efecte que es deriva tant del tipus exacte de composició estròfica, de la insistència en uns semblants tons i temes com de la narrativitat que l'ordena per tal de descriure-hi els diversos vessants de l'aventura vital de l'autor. Així, a grans trets, Sense fronteres parteix del paradís perdut de Mosafat (nom poètic del poble de Biniali, on l'autor passà part de la infantesa) per endinsar el lector en els camins oberts de l'amor i la mort i l'ofici de poeta i situar-lo en els diversos exilis de la segona part (de la pròpia terra, de la ciutat, del temps, de l'amor, de la infantesa, de la tradició, etc.). Balanç dels clarobscurs vitals, amarg i lluminós, sincer i arravatat, el llibre avança amb pas ferm cap als Viatgers amb la dama, poemes d'homenatges a admirats suïcides (entre d'altres Pavese, Gabriel Ferrater, V. Woolf, Hemingway, Celan, W. Benjamin o Maiakovski), i acaba amb el ja esmentat Suïcidi permanent, final de trajecte on el poeta posa llum damunt el “suïcidi” que significaren “Els llargs silencis” personals com una forma de resistència a un món hostil i absurd que al capdavall “amb el seu alenar […] / esborra el suïcidi permanent”. Amb aquest vers obert final, la impecable trajectòria poètica de Jaume Pomar troba un punt i seguit per a futurs treballs, que el bon lector agrairà sempre.

Publicat a Saó núm. 358, març de 2011.

Els diners i els collons

Em fa l'efecte que Font de Mora és un tipus simple, extremadament simple. No el conec personalment, és clar, perquè no és normal que un treballador es relacione amb el seu cap, però pel que fa i diu (sobretot pel que diu, que és de l'únic de què més o menys puc enterar-me) juraria que hi ha en ell una obstinada voluntat almenys de semblar-ho. També podria ser que la simplicitat amb què acostuma de despatxar les qüestions més complicades estiga relacionada amb el seu ofici de forense, ja que els cadàvers no solen demanar gaire explicacions sobre la causa del seu decès. Metge forense i Conseller d'Educació no són en principi activitats incompatibles mentre sàpies distingir clarament entre morts i vius. Les raons que per un lògic sentit de l'economia pots estalviar-te amb els primers no els les has d'escatimar als segons, que solen ser suspicaços i avesats a la natural complexitat de la vida. D'acord que tots som en rigor moribunds, però no cal avançar-se tant a les coses, ni tan sols per simple deformació professional. De manera que atacar amb desimbolta simplicitat, potser amb la millor de les intencions, una cosa tan complexa i complicada com el sistema educatiu no pot fer sinó empitjorar les coses. Si dius, per exemple, que cada vegada inverteixes més diners en educació (cosa que està per demostrar, és a dir, demostrada exactament a la inversa) i que, malgrat això, els resultats no milloren, és perquè potser has caigut en la simplicitat o la ximpleria de confondre l'educació amb una fàbrica de xoriços, posem per cas. Introduïm aquest xiquet pel tub d'infantil, el fem passar a la sala de primària, en la de secundària remenem la mescla i al final de la cadena productiva obtenim un esplèndid batxiller. Però de vegades els càlculs fallen a pesar de les inversions en maquinària, operaris i tota la pesca, i en comptes de graduats tenim fracàs reiterat i autèntics xoriços. Que alguna cosa falla? Preguntem als moribunds, quan encara som a temps. Perquè l'explicació més simple sol anar precedida d'una pregunta estúpida. Més diners, sí, però –ja se sap– també els collons per a les ocasions. Els del treball i la imaginació.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 9 d'abril de 2011.

El manual del navegant

Tono Fornes, Vestigis, filogènies i desficis. Tres i Quatre, Poesia núm. 127. València, 2006. XXVè Premi de Poesia Senyoriu d’Ausiàs March.

· · ·

Després de Diapasó amerat (1986, Premi Vicent Andrés Estellés), Vol de mans (1989) i Periscopi (1999, Premi Manuel Rodríguez Martínez), Antoni Fornes (1955), ja assentat en el més amical Tono, posa de nou les seues cartes de navegació damunt la taula.

· · ·

La mar i el viatge són potser la matèria primera més resistent de la nostra tradició poètica. Presents sense desmai a través de les diverses èpoques i en qualssevol latituds, fóra difícil trobar metàfores més contínuament reelaborades. La mar és la mar (i l’amar), entesos, l’experiència de la infinitud a escala humana, un cosmos relativament abastable però sempre inconegut, i moltes “coses” més, però el viatge és fet i fet la vida, fins al punt que ja no podem distingir –gràcies als poetes– metàfora i referent. Per això el clàssic grec, i el genial desficiós Bernardo Soares, i mestre Josep Mir, entre molts altres, han pogut afirmar que “viure no és necessari, navegar sí”. O Tono Fornes, que defuig tan conspícua paradoxa i per a qui viure és sinònim de navegar, no solament com a metafòra sinó a més a més (i en conseqüència) com la pròpia i real experiència de mariner irredempt de la mar nostra, dit a la manera fornesiana d’arrel llatina, ensenya. I perquè ho recordem no cal sinó que l’autor ho diga gairebé a l’inrevés, en un dels molts poemes lapidaris com hi ha inscrits en aquest treball: “Estar mort deu ser com estar viu / sense veure la mar.” Perquè veure és condició, ara sí, indispensable per viure. L’aportació de Fornes al gran tema de la mar i del periple es vincula amb el tracte directe de l’autor amb les seues filogènies, de manera que la impressionant acumulació del material cultural i poètic amb què basteix els seus poemes es complementa amb la mirada del biòleg i la saviesa del navegant obert al paisatge de la vida. Les metàfores antigues s’actualitzen una vegada més i, vivificades, es despleguen en tota la seua profunditat i riquesa de matisos.
La de Tono Fornes és sovint una poesia de discursivitat narrativa, ben pautada pel tractament rigorós del seu idiolecte; d’altres es concentra fins a destil·lar la sentència justa. Però és sempre d’arrel moral, en el sentit que donava al terme Ferrater, poeta que el nostre autor no es cansa d’invocar i homenatjar. O “immoral”, contra la moral dominant dels estúpids i els mesquins, contra “la Perversa Maquinària dels Aliens”, vitalista, rebel, arrauxada i hedonista, d’un desencís sempre esperançat, lúcid, lúdic i lúbric. Cada poema és, doncs, el fruit d’una reflexió d’abast moral, un ensenyament, un propòsit: sol recórrer a l’evocació d’algun episodi ben perfilat pel cromatisme de l’anècdota per desembocar en un quadre final de contundència categòrica. El to eminentment dialogal, vocatiu, dels poemes en facilita la maniobra: viure és un constant aprenentatge compartit (amb un mateix, amb els amics, amb l’estimada). I la força dels correlats semàntics: el llast, eixa gran pedra que transportaven els vaixells i que els facilitava la navegació, és la memòria (vestigis) que ens manté dempeus enmig la sotsobra; el port és una dona de cames obertes que ens acull; les cartes de navegació oblidades, l’amor passat, inútil, però no ridícul; les paraules, fars que orienten.
Sinuós, d’una contorbadora bellesa, del conjunt harmoniós de poemes no m’estic de suggerir al lector de fondejar sense presses en algunes peces mestres com “Llast”, el poema que obri el llibre, “Mort de ca” i “Espiral”, de la secció Fàbrica de vidre, o el poema VI de Filosofies. Magnífics plaers per als addictes autèntics a la vida.


Publicat a Saó núm. 308, juliol-agost 2006.

Nòbels i ferraris

En el fons tota promesa és una mentida ajornada que el futur s'encarrega amb massa assiduïtat de confirmar. Qui promet, poc o molt, es compromet, empenyora la seua paraula en la promesa feta. Prometre l'impossible, sabent que ho és, és una vilesa, una mentida premeditada que només es pot perpetrar des d'un absolut menyspreu al valor de les paraules i a la dignitat de les persones. Aquestes coses més o menys inspirades en el sentit comú i en la confiança que tota sociabilitat necessita generar sembla que no funcionen en els polítics convencionals, els que remenen o remenaran les cireres del poder públic. Per a ells la mentida de la promesa a desvelar en còmodes terminis més o menys llargs, confiats que en la balança d'oblit i memòria sempre hi pesa més el primer plat, és una pràctica essencial que s'inspira en el joc del garrot i la carlota. I com que en el codi penal no figura el delicte del compromís incomplit, s'apliquen amb fervor a prometre la carlota mentre esbatussen amb el garrot l'ase que els vota. Així, prometre, com ha fet Rus, un ferrari a tots els qui el votaran no és només una bajanada de mal gust (esmentar, com diuen en castellà, la corda en casa del penjat –de les múltiples crisis), sinó que en emetre una trola de tals dimensions l'únic que busca és que els acòlits li riguen la maleïda gràcia i denigrar el valor de les promeses i les paraules, coses que han demostrat no provocar efectes secundaris. Dis-me què promets i et diré qui ets. Suposar que els potencials votants de l'homenet de Xàtiva són tan xoriços i fetitxistes com ell és suposar molt, al capdavall. Un altre hiperbòlic que no li té res a envejar és l'homenet d'Itàlia, conegut per un àlias que no ens expliquem com li han arribat a encolomar, il cavaliere (d'hipèrboles insultants va avui la cosa). Per espolsar-se la crisi dels magribins que inunden l'illa ha promès als habitants de Lampedusa el premi nòbel de la pau, eximir-los d'impostos i d'haver de pagar carburants, camps de golf i turisme a mansalva, pintar-los les cases de mil colors i convertir l'eixuta illa en un verger de flora mediterrània, tot d'una tacada i sense respirar. Que poc compromet prometre en aquests temps! Que forts bufen els vents de l'oblit i l'estupidesa!

Publicat a Levante-EMV, dissabte 2 d'abril de 2011.