President!

O per ser fidels a la realitat, presidente, que és el que una cinquantena d'acòlits del mandarí de Castelló cridaven a la portes del jutjat on fa un parell de dies va anar a declarar el susdit President de la Diputació i, last but not least, PP provincial. Estalviem-nos comentaris sobre l'efecte que ens produeixen tan efusives mostres d'afecte entre gent que viu –alcaldes, alcaldables i altres menuderies per l'estil– pendent dels favors de la mà capriciosa del poder. El cas és que després de sis anys d'investigacions plens de marrades, ajornaments i aturades sense fre (i això ja és l'hòstia en l'art de la mecànica), l'acusat insisteix en la seua innocència sense aportar, tanmateix, ni una sola prova que desmentesca l'allau de paperassa que la fiscalia acumula en la seua contra. Ja sabem que entre els capos de la màfia no és habitual l'ús de documents escrits perquè la sagrada paraula del padrone no admet l'ombra del dubte, però don Carlos Fabra és, fins que no es demostre el contrari, president electe de la Diputació (ja estem en condicions de suposar a quin preu) i no un vulgar furtapatos. Per altra banda podem entendre, perquè la crua realitat dels darrers anys supera amb escreix qualsevol repte de la ficció més imaginativa, que l'altre president i amic de l'acusat, i també acusat al seu torn, senyor Camps, es descuidés de conservar les factures satisfetes dels seus vestits a Forever Young, perquè això li pot passar a qualsevol, sobretot quan un paga amb calderilla agafada de la caixa de la farmàcia de la muller. Però despistar-se amb ingressos que multipliquen per 70 el que un percep pel seu treball (entre 3'6 i 5'3 milions d'euros en sis anys segons les fonts consultades) i defraudar a hisenda entre 1'7 i 2'3 milions, sense comptar-hi els delictes de suborn i tràfic d'influències de què també és acusat, requereix no un transplantament de fetge sinó de cap. Al contrari que els seus panxacontents acòlits amics de la redundància (com a tal hem de considerar el crit de president adreçat a qui ja ho és), tremole de pensar què li espera encara a Castelló amb un cap així. Feliçment recuperat de la malaltia que l'ha tingut prostrat uns mesos, i contràriament al que podríem esperar després d'intervenció tan delicada, Fabra ha tornat pletòric i amb el fetge intacte, que d'altra banda és de la mateixa qualitat que el de Camps o Ripoll. Enhorabona, president.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 25 de setembre de 2010.

La llei del galliner

Pareix la llei de la gravetat però és la de l'estupidesa, encara que té la mateixa força i rang universal. A la misèria (de bona pasta, més mental que material i si pot ser de les dues classes barrejades a parts iguals) afegim grapats generosos de la ignorància que creix en els camps de l'oblit amb el fertilitzant dels mitjans de formació de masses, i ho salpebrem tot amb la justa dosi de demagògia, condiment que va molt bé per disfressar la fortor dels problemes reals amb problemes i solucions fictícies. Aquesta és la recepta ancestral que la gran dreta, de Berlusconi a Sarkozy, d'Aznar a Sarah Palin, de Rajoy a Camps, aplica sense parpellejar en temps de crisi (i parpellejant quan diuen que no n'hi ha). La culpa dels grans desastres econòmics no és mai de caràcter estructural, ni financer, ni es deu a bombolles immobiliàries ni a la mala gestió o el salero amb què es dilapiden els recursos públics per a benefici privat, ni a la corrupció convertida en llei de la selva social. Dels milions d'aturats que hi ha i dels que vindran, del fracàs escolar i l'augment de xoriços per metre quadrat, de la tebiesa en la fe pàtria i la laïcitat, de la multiplicació de llengües i usos culturals en té la culpa l'altre, el gitano de sempre o l'acabat d'arribar de Romania o Bulgària, els moros, els negres… o els catalans. Però la merda sempre cau de més amunt, és la llei de la gravetat. Emmetzinats per la recepta de la dreta, però, acceptem la llei del galliner, i en comptes de protegir-nos contra la incontinència excrementícia del gall fatxenda que canta a dalt de tot, aboquem la pròpia immundícia a la gallina de baix en un acte d'impotent revenja i aplaudim les gràcies del gall salvatge. El descendent d'emigrants Sarkozy, convertit en ridícul gallinaci, expulsa gitanos amb l'excusa de l'ordre públic i es passa pel folre les lleis republicanes i europees amb la complicitat silenciosa dels estadistes. Berlusconi ja va provar una fórmula que a Rajoy no li sembla dolenta, i abans que ells va haver-hi l'inventor de bocs expiatoris Hitler. Per sort Camps disposa del boc autòcton dels catalanistes, tan útil quan el jutge truca a la porta i hi ha eleccions a la vista: a l'enemic ni TV3 al país dels valencians. Hi ha gitanos a qui no es pot deportar però sí incomunicar.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 18 de setembre de 2010.

La llibertat vestida de campana

Agustí Bartra, La fulla que tremola, Edició i pròleg d'Oriol González Tura. Pagès editors, Biblioteca de la Suda núm. 117, Lleida, novembre 2009.


Malgrat que Agustí Bartra i Lleonart (Barcelona, 1908-Terrassa, 1982) ocupa un lloc central en la literatura catalana de l'exili, aquest autor va caure fa temps en una zona boirosa que no han dissipat del tot ni les biografies i estudis que li dedicà la seua dona, Anna Murià, ni les versions cantades d'alguns poemes fetes per cantautors com Miquel Pujadó, ni la meritòria tasca de la fundació que porta el seu nom i el premi de poesia que cada any es lliura a Terrassa, ciutat on visqué d'ençà del seu retorn a Catalunya en 1970. El semioblit de Bartra, però, és una nau molt gran on viatgen tot d'escriptors i personatges crucials del segle XX que els corrents de la desmemòria van endur-se mar endins i que ara, en què col·lectivament ens veiem obligats a pagar sovint els delmes d'alguns errors que tornen com fantasmes desarrelats, necessitem més que mai que naveguen a prop nostre, amb les veles deplegades, amb la llum il·luminant les confusions de l'hora present.
Hi ha en Bartra, a més d'una veu poètica poderosíssima, un treball tenaç en el camp de la traducció gràcies al qual s'obriren importants vies per a la normalització de la literatura catalana. Com molts altres companys de generació, Agustí Bartra sabé mantenir la flama de la cultura i de la llengua durant el seu difícil exili de trenta-dos anys sense desatendre la necessària construcció de ponts amb l'interior (per algun dels quals, com sabem, transitaren els primers treballs de Joan Fuster, que per cert escriví el pròleg de la segona edició de Màrsias i Adila, publicada a Barcelona en 1957).
L'edició de La fulla que tremola ve a pal·liar en una petita part un oblit de grans dimensions i a animar, d'alguna manera, la reedició d'una obra completa avui pràcticament introbable. La poesia de Bartra gira sobre dos eixos que, amb els enriquiments i matisacions que impremeixen quaranta-quatre anys de treball i edicions ininterromputs, es mantenen constants: la gran tradició simbolista i l'alè èpic del seu cant. Afegim-hi un tercer: la referencialitat a la cultura clàssica (incloent-hi la molt nombrosa d'inspiració bíblica).
La nostàlgia de la terra i la llibertat que impregna l'obra poètica de Bartra no decau mai en pessimisme o defallença sinó que creix en motiu renovat d'esperança. I malgrat que, com ja hem deixat dit més amunt, Agustí Bartra fou un escriptor plenament compromès (en primer lloc amb la bona poesia) amb la causa del seu país, la llibertat i la dignitat humanes, i que els temes col·lectius són perpètuament presents en la seua obra, mai no féu seus alguns dels tics (el col·loquialisme, el quotidianisme…) d'alguns dels poetes coetanis del denominat realisme social. En part per això, i per una concepció de la poesia eminentment vitalista, afirmativa i romàntica, que troba en la natura els seus símbols més preuats, l'obra de Bartra resisteix molt bé els vaivens de les modes i les circumstàncies i arriba al lector amb la força de les obres en certa manera atemporals. Dit d'una altra manera: per molt que aquesta poesia naix en el context de la derrota civil catalana, que hi està profundament arrelada, la desolació i l'esperança que el nostre autor expressa en la seua poesia tenen rang i categoria d'universals.
La fulla que tremola l'integren poemes datats entre 1975 i 1978, al bell mig d'aquella porta mig oberta que han anomenat transició. Si en L'arbre de foc, de 1940 i 1946, el poeta havia triat aquest símbol de l'arrelament i la soledat de l'exili, quaranta anys més tard l'arbre es concentrava en fulla tremolosa, inquieta, viva, que bressa el vent i banya la pluja: el poeta immers en les esperances i inquietuds de la seua comunitat recuperada. Molt vinculat al precendent L'home auroral, de 1978, el llibre que avui proposem fou publicat per primer colp juntament amb El gos geomètric en 1979. En aquest llibre d'altíssima exigència i madura plenitud val la pena destacar els poemes que Bartra dedica a Papasseit, Novalis, Miguel Hernández i Rilke. Atents al renaixement de Bartra.

Publicat a Saó núm. 350, juny 2010.

Incendis

Després d'uns anys de relativa bonança en cosa d'incendis, heus ací que, atiades per la ponentada, les flames acaben d'arrasar unes 4.500 hectàrees del sud del país. Tem el dia que entre Alfafara i Ontinyent, entre el Comtat i la Vall d'Albaida, i a les envistes de Barxeta i Simat de la Valldigna, se m'òbriga a l'ull el desert espaordidor, calcinat, dels paisatges per on ha passat el foc, la desolació de la terra cremada que acompanya tota guerra extrema. Els vents o els déus que tramen la catàstrofe, o l'acció decidida dels qui han lluitat contra l'immens exèrcit de flames, han salvat per pèls els paratges de Mariola. Per molt que aquesta és una cantilena que es repeteix cada estiu des de fa dècades, per molt que la “puta mare natura”, que diria el Fuster més sarcàstic, és capaç de desplegar un furor contra el qual sovint no pot fer res la humana feblesa, un té la certesa que en matèria de sensibilitat ecològica –no sé si és abans l'ou o la gallina, els governats o els governants, o si es tracta de la trista suma de la fam més les ganes de menjar– el país dels valencians se situa, com en altres coses, al final d'una cua molt llarga que ens enfonsa en el peculiar i ridícul tercermundisme de nous rics pobres de solemnitat. Ens hem venut la terra a trossos, o hem mirat cap a un altre costat mentre els espavilats de sempre (“cuando España se quema, algo suyo se quema, señor conde”) feien els negocis que fa rendibles l'estratègia dels incendis. Urbanitzar a costa de muntanyes i rius, d'aiguamolls i platges i de tota cuca insolentment viva, és com empènyer les primeres fitxes d'un sinistre dòmino que després no hi ha qui pare. Front als fastos i despeses destinats al fum sense foc ni profit públic de fórmules sorolloses i territoris mítics, els recursos destinats a la prevenció d'incendis i a un cert equilibri medioambiental són irrisoris. El verd és només una etiqueta que cal lluir, amb sonoritat de metàfora i florilegi, els dies de les eleccions, perquè el territori ja fa temps que deixà de ser patrimoni col·lectiu, tradició i cultura, i menys futur sostenible, als ulls i les genives del nostre capitalisme més nostrat i més salvatge, autèntic velociraptor que també serà engolit per les flames. Els piròmans més perillosos tenen aire condicionat als seus despatxos.


Publicat a Levante-EMV, dissabte 11 de setembre de 2010.

Déu segons Hawking

Tal com sospitàvem, Déu no ha existit mai. Ho diu l'afamat científic britànic Stephen Hawking en un llibre d'imminent aparició. Vol dir això que molt abans que aquest Ésser Suprem prengués cos, sota les més diverses formes –algunes més divertides o terrorífiques que altres, tot s'ha de dir–, en la desvagada, limitada i poregosa ment dels homes, les lleis de la física ja se les havien apanyades elles soletes per crear l'univers del no-res. És clar que el fet que Déu no existesca ni haja existit mai (no va poder morir com profetitzà el bo de Nietzsche) no significa que la no-existència no siga igual o més perniciosa per a l'òrbita humana, a tots els efectes, que la simple existència, en cas que hagués estat possible. El parèntesi vacacional es tanca, així, de manera agredolça (el plaer que proporciona que un científic tan solvent et corrobore una hipòtesi raonable barrejat amb el disgust de pensar que al remat la troballa no resoldrà res). Però la frase que va quedar en suspens el primer dia d'agost i la continuïtat de la qual, després del parèntesi, crèiem tan previsible, ha fet un gir espectacular gràcies al treball de Hawking. ¿I si resultava que Camps, l'existència del qual consideràvem indiscutible gràcies al cas Gürtel, fos només una entelèquia fabricada per la debilitat mental dels valencians, com déu ho va ser per la de la humanitat sencera? I si fos només un malson de les nostres impotències? És veritat que malgrat això, que malgrat la no-existència de Camps (i Fabra, i Ripoll, i…), encara n'haurem de patir els efectes fins que n'extirpem del cos social la mala idea com es fa amb un queixal podrit. Així, mentre esperem que un científic competent, preferentment de la branca de la politologia, demostre la no-existència de Camps, hem de treballar a partir de la següent hipòtesi: no existeix ni ha existit mai. És clar que ell i tota la seua camarilla, i fins i tot Rajoy i Cospedal, estan convençuts del contrari i que confien cegament (com els falsos déus) que la seua omnipotència burlarà l'abraç de la justícia i que els vots els donaran el regne de València pels segles dels segles. L'obligació de tot demòcrata és demostrar que Camps no existeix i escridassar l'espectre en cada acte on es corporifique fins que caiga del burro de l'error.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 4 de setembre de 2010.