Notes d'un viatge al Berguedà

Els viatgers havien estat un parell de voltes almenys a Berga, sempre a arrapa-i-fuig, de manera que a penes en recordaven algun detall, la Plaça de Sant Pere, escenari principal d'una Patum que mai no havien viscut en directe, el Santuari de Queralt i la vista impressionant sobre mig Catalunya (des de Montserrat al Montseny). Amb una tardor que no empenyien ni les altes temperatures ni la manca de pluges, i que a penes despuntava ací i allà en els arbres caducifolis de ribera i en els més inquiets dels enormes boscos (aurons, fajos i freixes sobretot), recórrer els infinits camins del Berguedà era malgrat una meteorologia distorsionada pel canvi climàtic una opció atractiva. Hi plantarien uns dies la tenda enmig d'una ciutat fantasmal de caravanes, bungalous, carrers i instal·lacions desertes, llegirien els llibres que els acompanyaven en aquesta ocasió (Convivència d'aigües, la impressionant obra poètica de Zoraira Burgos, el Quadern d'exercicis de Iorgos Seferis en la magnífica traducció de Joan Frederic Calabuig, En hora incerta, la poesia de Primo Levi traduïda per Eloi Creus) i farien algunes excursions a peu i escapades en cotxe pel Bages, el Berguedà i l'Alt Urgell. Com la poesia o la música, tot viatge és un descobriment i un retorn, un joc d'analogies i distàncies. Berga és una ciutat molt viva, que traspua prosperitat i energia i on la completa normalitat (o quasi) amb què s'hi viu en català sembla haver assimilat perfectament i com un signe dels temps la presència destacada de població forana, especialment la d'origen àrab, sud-americana i subsahariana. La visita a Cardona, l'últim bastió de la resistència catalana en la Guerra de Successió, en canvi, fa la impressió als viatgers de la immobilitat depressiva en què l'erosió del temps fustiga les coses d'aquest món. Una ciutat preciosa, de passat esplendorós, embadalida en les pròpies ruïnes: un castell que amenaça solsida, una oficina d'informació turística tancada, carrers que puden a humitat i misèria, cases abandonades… No tot Catalunya, sembla, és el model de puixança, tenacitat i progrés que sol saltar a la vista.

Busquem Llobregat amunt i muntanyes amunt altres llocs on esplaiar-nos: Cercs d'aigües fresques i forns antics, Guardiola de Berguedà, on hi ha el Monestir de Sant Llorenç, i els camins que l'envolten, ara sí, ens regalen una mica de la saba tardoral que encara trigarà a esclatar amb la paleta sencera dels grocs un parell de setmanes almenys, Bagà de bonica Plaça Porxada, porta gòtica ben conservada i tot de detalls medievals. Vuit quilòmetres amunt, per ves a saber quines coincidències, quins ecos, quines ventades, encimbellat als seus 1.400 metres d'alçada, ens espera el poble més petit de Catalunya (honor que li va prendre fa un temps a Sant Jaume de Frontinyà), Gisclareny, nom de ressonàncies germàniques i profund com els gorgs i estimballs que el volten, amb 28 habitants censats. Una esglesiola (la Mare de déu del Roser) i quatre cases (algunes de reformades), el que potser també és el cementeri més petit del país, amb una dotzena de nínxols mal comptats que ens parlen de Tomasos, Corominas, Pons i Companyons i des d'on s'obri una perspectiva impressionant del massís del Pedraforca (2.500 metres) coronat de núvols, i el mirador de Gargallosa disposat a tallar-nos l'alè gràcies a la panoràmica que ens brinda al cor i als ulls. Perquè no hi ha una altra forma d'assimilar tanta bellesa que quedar sense paraules i sense alè, assumir la pròpia petitesa com un bé que permet accedir per uns instants, a través de tots els sentits, a la grandesa del món i saber-se'n part en silenci.

L'endemà és el moment de pujar a l'Alt Urgell. Ella ha llegit no se sap on que a Arsèguel, prop de La Seu, hi ha la llibreria La Puça i el restaurant Ca la Lluïsa. Les expectatives no deceben. Al poble aparentment desert ens reben dos immensos mastins del Pirineu tan grans com dòcils i manyacs i que fa goig acaronar. L'església al capdamunt del poblet és un magnífic exemple de bellesa i austeritat, d'harmonia de línies que es retallen contra un cel blau esquitxat de núvols blanquíssims. I al carrer principal, en efecte, La Puça, generosa en la mostra de literatura etnogràfica i d'informació per als aficionats a la muntanya i que tenia reservada als viatgers la joia d'un llibre de Joan Graell, Alfabet de l'ombra: "Claror derruïda / entre el tossal / i la garba. // Càntir buit. // En la llunyania / un riu de pedra / flueix cap a l'etern. // La set retorna / a la font'. A les envistes dels bellíssims espadats del Cadí, el batec de la terra no hauria pogut trobar millors paraules. Retorna la set, com els viatgers a la plenitud dels paisatges, que resumeix bé la bona cuina de l'Hotel Nice de la Seu d'Urgell, la seua escudella i una crema de verdures proverbial.

[Publicat a Diari La veu del País Valencià el divendres 27 d'octubre de 2023.]

 

[L'església d'Arsèguel fotografiada per l'autor el dimecres 25 d'octubre de 2023 devers les 12.00 h.]

                            [El Pedraforca des de Gisclareny. Foto presa el dimarts 24 d'octubre de 2023.

 

És hora de llums solidàries

Si el que pretenia Hamàs traspassant la frontera i assassinant 1.400 persones i capturant vora 200 ostatges el proppassat 7 d'octubre era provocar l'habitual resposta desproporcionada de l'Estat d'Israel per estendre la flama del conflicte a costa de població civil palestina i israeliana, sens dubte que ho ha aconseguit. El polvorí actiu més antic del món fa dotze dies que pateix rèpliques de violència, mort i destrucció a uns nivells que qualificaríem d'infernals si no fos que ja fa dècades que els dimonis de l'odi i la venjança van desbocats per l'anomenada Terra Santa, allà on les principals religions monoteistes es barallen a sang i foc per aquest petit tros de regne d'aquest món i per l'infinit del més enllà, tot a un preu sempre a l'alça i que sempre fa vessar rius de sang entre els més vulnerables. Els fanàtics d'un i altre signe solen ser partidaris del com pitjor millor, a costa, evidentment, de fer caure persones com si fossen mosques. A fi de comptes, l'esperança de la seua desesperança es funda en la fantàstica idea que al final d'aquesta vall de llàgrimes que és la vida ens espera el paradís, un lloc que com més prompte habitarem més penes ens estalviarem, sobretot si hi accedim defensant la causa d'Al·là, Déu o Jahvè. El que va començar per la injustícia flagrant d'esmortir la mala consciència occidental de la Xoà amb la instauració d'un nou estat per als hebreus i desplaçant i desposseint la població palestina que ja hi vivia, és la principal causa d'un conflicte que des de 1947 i les subsegüents guerres araboisraelianes es troba en un atzucac gràcies al suport inalterable dels Estats Units d'Amèrica a l'Estat d'Israel i els dubtes (que solen decantar-se a favor dels israelians) europeus i la pantomima de l'ONU, incapaç de fer valer enmig del caos les seues resolucions. El teatre es complementa amb Putin, que manté el foc viu de la seua pròpia guerra a Ucraïna, oferint-se de mitjancer i encaixant amb Xi Jinping, el president xinès, i somrient tots dos com a bons fabricants d'armes i experts en el lucratiu negoci del domini geoestratègic. L'únic que ha avançat sense aturador tots aquests anys és l'ocupació colonialista de terra palestina i l'empitjorament de les condicions de vida a Gaza i Cisjordània. També la por i la inseguretat amb què han de viure els mateixos ciutadans d'Israel, que serveixen d'excusa als successius governs d'aquell país, cada vegada més escorats a la dreta i més dominats per grups ultraortodoxos, per a l'expansionisme bel·licista i genocida. La situació de setge, apartheid i misèria és el principal viver de l'islamisme i la millor fàbrica de terroristes, juntament amb la manca d'alternatives per a una pau justa i la creació d'un estat viable per a Palestina, una vegada i una altra torpedinades per l'ocupant i pels qui de l'altre costat no dubtarien de fer esclatar tot Israel pels aires. El negoci de la guerra deu tenir raons que la raó de la humanitat ignora. I si hem inventat el nom de terrorista per penjar-lo ràpidament al coll de tots aquells que escampen l'horror indiscriminat de la violència i la mort en nom del seu déu o la seua causa sagrada, no ens atrevim a aplicar-lo quan són un Estat i el seu exèrcit els que duen a cap massacres i genocidis, com els d'aquests dies sobre Gaza, amb l'excusa que Hamàs els ha servit en safata de plata. Que un estat, com ara Israel, puga mantenir internament per als seus ciutadans les constants vitals del que internacionalment es defineix com una democràcia no exclou la pràctica terrorista, antidemocràtica i colonialista envers la Palestina ocupada. Evidentment, si és cert que molts israelians lluiten contra les matances que estimulen els seus governs, pels drets dels palestins i una solució justa per als dos pobles, també ho és que Hamàs no és Palestina. Si hi ha alguna esperança enmig de la desesperança, es troba precisament en aquesta zona civil i laica que branda el reconeixement mutu i la lluita fraternal solidària, es troba en la memòria de la Xoà i en les millors lliçons de la causa i la lluita del poble palestí. L'atac a l'hospital al-Alhi de Gaza, que ha costat d'una tacada la vida de prop de 500 palestins i un nombre indeterminat de ferits, serà sens dubte un punt d'inflexió en l'escalada del conflicte, però no sabem en quina direcció. Vists els precedents, semblen mera ficció les excuses d'Israel per espolsar-se'n l'autoria, que si es confirma farà entrar el full de serveis de l'horror en un nou rècord. El mal és que l'ànsia per batre rècords d'ignomínia és insaciable per totes bandes. Si el conflicte ha encès totes les alarmes, és hora ja que s'encenguen també unes quantes llums per a la intervenció decidida per la pau i la solidaritat internacional amb els drets del poble palestí.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 d'octubre de 2023.]

 

L'espiral eterna

 

No la de la música que el cubà Leo Browuer va crear per a guitarra en 1971 i que en negatiu dona títol a la columna d'avui, sinó la de la guerra, l'eterna guerra de Palestina, o de l'Estat d'Israel i els palestins condemnats a l'exili i la diàspora, o confinats en l'infern de Gaza, constantment amenaçats per l'expansionisme israelià a Jerusalem i Cisjordània, als camps de refugiats de Jordània, Síria o el Líban. Una espiral feta de fluxos i refluxos, que s'intensifica i acarnissa en cada giravolt, que es manté en una violència sostinguda que massa sovint esclata en espirals de mort i destrucció. L'eco sord de la guerra, repetitiu en un horror que sempre té per víctimes predilectes els més vulnerables, la població de peu, sobretot la que s'amuntega a la franja de Gaza, un dels llocs més sobrepoblats del món, dos milions llargs de persones en 360 quilòmetres quadrats (Andorra en té, per exemple, 468). Una espiral tràgica que després de la massacre perpetrada per combatents d'Hamàs en terres d'Israel i la brutal resposta del totpoderós exèrcit israelià ja s'ha cobrat al cap de tres dies la vida de més de 3.000 persones i uns 5.400 ferits (quan es publicarà aquesta columna ja seran molts més, dissortadament). La cançó d'un altre cubà, Pablo Milanés, La vida no vale nada, podria haver-se inspirat en aquest horror que a penes podem imaginar-nos a partir de les imatges repetides fins a la nàusea, les cròniques d'una guerra que no cessa i les fredes estadístiques que ens parlen, segons les dades oficials de l'ONU, dels 227 palestins assassinats entre gener i setembre d'enguany a mans de l'exèrcit i les milícies dels colons, o dels 5.360 palestins i 308 israelians morts des de l'any 2008. "La vida no val res quan d'altres s'estan matant / I jo seguesc com si no passara res ací cantant", traduïm. La vida no val res a Palestina o a Ucraïna, al Kurdistan o en terres armènies, la vida no val res en qualsevol dels més de cinquanta forats negres del planeta on l'espiral eterna de la guerra devasta i devora, massacra i extermina. La vida no val res tampoc en extenses zones de teòrica pau, allà on la fam i les injustícies empenyen masses migratòries cada vegada més nombroses, moltes de les quals periran en l'intent d'arribar a un somni més i més incert i desmentit. Hi ha una violència sistèmica en societats on regnen les desigualtats, l'explotació descontrolada dels recursos naturals, la mal anomenada llei de la selva, al capdavall més justa que la majoria de les lleis dels homes, incloses les que impulsen les guerres, el poder cec de la força, la dissuasió del dit sempre llest per prémer el botó nuclear. I avui, de nou, a Palestina i a Israel es concentra i es desplega el poder inútil d'un odi ancestral, d'una espiral de mort i venjança, els fluxos i refluxos que no podran calmar la seua set. Una guerra desigual, com ho són la majoria, crescuda en el punt mort que reclama els majors sacrificis per a la part més dèbil. La guerra no arregla res perquè no té en compte les causes que la provoquen, la profunda injustícia sobre el poble palestí que imposa la política imperialista de l'Estat d'Israel i els seus aliats. La pau voldria dir fer taula rasa del passat, repartir equitativament els escassos recursos naturals, reconèixer el dret a ser de l'altre i les seues necessitats. Hamàs no guanyarà mai aquest guerra, només provocarà una nova excusa perquè la ira sionista es multiplique. Només un moviment internacional civil, allunyat dels tòpics i els prejudicis que solen alimentar l'esquerra, assumit com a empresa pròpia i peremptòria per una ONU capaç de fer valer les seues resolucions, podria alçar en el millor dels casos la muralla que es tanqués (tornem a les velles cançons) a la dent de la serp i al sabre del coronel i s'obrís a la coloma i el llorer i al cor de l'amic. Israel no guanyarà tampoc aquesta guerra ni amb una solució final de trista i paradoxal memòria. Mentrestant, l'espiral eterna en què es recrea la mort i la misèria continua la seua marxa triomfal fins a l'extinció definitiva. Hi haurà prou mans per a tantes muralles?

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 d'octubre de 2023.]

 

                                                    [Foto: Metges Sense Fronteres.]

 

 

Han tornat els bàrbars

Quan vam saber que l'Honorable senyor Vicente José Barrera Simó havia estat nomenat Vicepresident Primer i Conseller de Cultura i Educació vam entendre perfectament de què anava la cosa. O potser ho sabíem d'ençà de la mateixa nit de les eleccions, amb la nova majoria absoluta preparant l'assalt a les institucions. La història es repetia sinistrament, nihil novum sub sole, ens dèiem, a veure si en llatí podíem empassar-nos més fàcilment l'amarguíssim glop. Els pitjors fantasmes de la transició cavalcaven de nou. La dreta valenciana, tossuda i rància, espanyolíssimament provinciana, enemiga acèrrima de la cultura, no havia variat ni un mil·límetre les seues estratègies devastadores durant tots els anys botànics. És més, amb l'excusa de la pressió dels socis de Vox, es permetia desenterrar la rovellada destral de guerra de la catalanofòbia (és a dir, valencianofòbia) des del primer pas fet damunt les molleses encatifades del Palau. Això sí, el ridícul més espantós, el paper més risible en la vella comèdia, seria reservat a personatges com el susdit Barrera, que havien ascendit des dels més profunds abismes de la misèria de la incultura per atényer les més altes cotes de l'estupidesa, per dir-ho a la manera marxiana. Perquè col·locar un senyor que va ser torero –no un torero com el lorquià Sánchez Mejías, posem per cas excepcional, sinó el descendent d'un altre Barrera que avui matava bous a major glòria de la República i demà els brindava a la salut del Caudillo–, era tota una declaració de principis que ha anat completant-se en esgarrifosos fascicles d'ençà que el torejador va prendre l'alternativa institucional el passat 19 de juliol. S'ha parlat de la rabosa i el galliner, del piròman i el bosc, oportunes comparacions per al cas que ens ocupa a les quals encara hauríem d'afegir-hi la d'un torero en la Conselleria de Cultura (i Esport). En la tradició d'aquell cinema caspós de les espanyolades (expressió que per cert sembla haver passat a millor vida, tan eloqüent com era!), que a base d'astracanades dissimulava totes les misèries morals del Spain is different, cada declaració de l'Honorable ha estat una exhibició de burrera i fanatisme (solen anar de la mà), un d'aquells numerets a porta gayola, davant el toril esperant l'escomesa de la pobra bèstia. I, capot en mà, el tauròmac ha començat a assenyalar els seus enemics: ni aigua als promotors del pancatalanisme [sic], que és qualsevol que tinga una mínima tirada a les coses del país i que s'expresse en valencià; subvenció generosa a la fiesta nacional i als bous al carrer, ara que la sensibilitat moderna començava a llançar a la paperera de la història aquestes salvatjades i per molt que aquest estiu hagen caigut aficionats com a mosques per envestides dels bous. La censura de llibres a Borriana, el veto imposat a Vinaròs a una novel·la del meu paisà Silvestre Vilaplana o a la participació de Manuel Baixauli en el cicle Escriptors a les Aules, l'amenaça als projectes teatrals que no passen per la llei de l'embut de la nova (i més vella que l'anar a peu) doctrina oficial, l'assetjament a l'ensenyament del valencià i tantes altres barbaritats com es pinten en l'horitzó, fan aquella vella i coneguda olor del feixisme més tronat. Excitada amb la rebolica i la recompensa de premis per fidelitat a la croada, Las Provincias no para de bavejar assenyalant gent i entitats compromeses amb el País Valencià com el cantautor d'Algemesí Rafa Xambó, que aquests dies s'acomiada dels escenaris amb les darreres cançons, i el Teatre Micalet, que acollirà el seu comiat. Aquests sí que són mals temps per a la lírica. Mentre avança la política de depuració i la burrera de Barrera i els seus s'escampa com una pesta blava, el món de la cultura, forjat en la resistència, haurà d'unir i multiplicar esforços. Haurà d'alçar la denúncia sense defallir, haurà de marcar línies roges capaces de contenir la marea bàrbara i preparar nous temps per a la cultura, la llengua i el país. Ens hi va ni més ni menys que l'existència i la dignitat. Anem per feina.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 d'octubre de 2023.]

 

 

L'antifeixisme i els amos dels gossos

L'antifeixisme és part de l'ADN de tota persona identificada amb els valors de l'esquerra, o de simples conviccions democràtiques. Gosaria dir que qualsevol persona decent, que obra dignament, és naturalment antifeixista. Em referesc al feixisme com a forma extrema d'autoritarisme que tingué el seu auge en l'Alemanya nazi, la Itàlia de Mussolini o l'Espanya de Franco, amb ramificacions internacionals que abasten fenòmens com el maccarthisme dels anys cinquanta o les sagnants dictadures de Pinochet o Videla. Amb tots els matisos i diferències que facen al cas, el feixisme és sempre una resposta violenta, extrema i visceral als avanços socials i les conquistes democràtiques, contra la llibertat i els fonaments cívics que fan possible la convivència: el respecte a l'alteritat, el foment de la cultura i l'esperit crític, la llibertat de pensament i d'expressió, la consideració de la pau com a guany superior, el principi d'igualtat i solidaritat, la lluita contra la injustícia i les desigualtats, etc. El feixisme no repara mai en mitjans per aconseguir els seus propòsits de domini i subjugació, és històricament responsable de genocidis i crims contra la humanitat i sol brandar la xenofòbia, el militarisme i el nacionalisme imperialista com a banderes. En aquest sentit, tot i que arrelats històricament en altres tradicions i revestits d'estètiques distintes, no costaria gens de vincular amb el feixisme autoritarismes sanguinaris com el que encapçalà Stalin, la Revolució Cultural Xinesa o més recentment els khmers rojos de Pol Pot i totes les dictadures que, embolicades amb la bandera roja, han fet de la liquidació massiva d'opositors i el fanatisme els basaments del seu domini. I no és pel tòpic que els extremismes es toquen sinó que els enemics de la llibertat pixen sempre pel mateix camal. A risc de simplificar el que són fenòmens molt diversos, ¿què direm de Putin o de l'islamisme jihadista i de tantes altres manifestacions actuals, algunes d'elles a l'Europa avançada i democràtica, que fan de la demagògia populista, el simplisme argumental, la intolerància i la fe cega dels fanàtics la demostració que no és només que la història es plagia a si mateixa sinó que a més sempre ho fa a partir de la pitjor versió?

El valencià és un país molt castigat per la plaga del feixisme espanyolista, que trobà ací la manera d'emmascarar-se (només a ulls dels més ingenus) coronat de blau, de manera que les diverses famílies de la púrria franquista, protegides per estructures d'estat mai no democratitzades, van campar lliures pels carrers per escometre l'objectiu per al qual des de Madrid es fomentava l'anticatalanisme i s'entorpia la recuperació democràtica i nacional dels valencians. Feixistes i policies coordinaven les accions escampant la por i multiplicant les agressions contra tota mena de mobilitzacions socials, en especial les de signe valencianista. Les bombes a Fuster i Sanchis Guarner, els atemptats contra llibreries, els assetjaments a representants democràtics, els assassinats de Miquel Grau o Guillem Agulló són alguns dels crims més coneguts d'una transició que al País Valencià sempre fou trontollant i incompleta i que té continuïtat en les agressions als manifestants del 9 d'octubre de 2017, a conseqüència de les quals vint-i-vuit feixistes estan pendents de judici. La impunitat amb què es mouen els ultres, arrecerats sovint en grups de fanàtics del futbol, i molt actius en els negocis dels gimnasos, la seguretat privada (i multicontractada des d'instàncies públiques!), la prostitució i les drogues, ens parla molt bé de les connexions del feixisme amb els poders més foscos de l'estat. Els gossos serveixen bé els seus amos i lladren i mosseguen quan els ho ordenen. El problema principal, però, són els amos, i si l'autodefensa contra les mossegades és un dret irrenunciable i una condició de supervivència, erraríem el tret ignorant la mà que controla la corretja del gos. Prompte farà tres anys del darrer exemple (per ara) d'impunitat amb què es mou a casa nostra el feixisme: els fets de Pego, pels quals han acabat encausats catorze joves antifeixistes en una confusió deliberada entre víctimes i botxins. Podríem tenir ací un altre capítol del cas d'Altsasu, de manera que la flagrant injustícia ha encès totes les alarmes i ha mogut una solidaritat poques vegades vista al País Valencià.

Que l'antifeixisme, doncs, està més que justificat, no es pot posar en dubte. Però almenys des de les darreres eleccions hi ha hagut un canvi de paradigma evident. Dissortadament ni el mític "No passaran" ni el crit de "Fora feixistes dels nostres barris" no han impedit que el feixisme es fes fort, tan fort, que del carrer, les botes, les batusses (que s'activaran quan calga) ha passat als sumptuosos despatxos de la Generalitat. L'antifeixisme pur i dur, que converteix sovint aquesta part de l'ADN esquerrà i democràtic en l'única bandera visible, sembla, però, no haver-se'n adonat (ni un sol discurs a Pego entrà a considerar la nova situació). Fins la Diada del 9 d'Octubre ha assumit aquesta proclama antifeixista amb un eslògan que només podem interpretar com un desig, perquè si ens ateníem a les dades electorals, el País Valencià sí és o ha votat feixista. És clar, no els gossos que amotinen els carrers i rebenten manifestacions, sinó el que és capaç de mostrar maneres elegants i fins suaus quan convé i que ara mateix domina completament els ressorts del poder institucional. El problema de simplificar els missatges de l'antifeixisme, que és una manera fàcil (però perillosa) d'augmentar la parròquia, és caure en el bucle acció-reacció que s'autojustifica i ens impedeix desplegar una política social i de país que només pot ser proactiva. El problema de la simplificació i l'atenció a les urgències de la batalla és que acabem confonent amos i gossos i, per tant, desdibuixant els camins que han de portar a la presa de consciència col·lectiva i a l'alliberament. Crec, sincerament, que hauríem de repensar la nostra resposta al feixisme, perquè mentre els gossos lladren i mosseguen, els amos s'enriqueixen i ens deixen sense país. 

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 29 de setembre de 2023.]