Dignitat de l'abstenció

Havia pensat deixar estar el tema dels resultats electorals i la marea negra (molt negra) que ja ens arriba a l'alçada del coll i retirar-me als meus quarters estivals. D'una banda per la sensació d'estar repetint-me i per no cansar els lectors, de l'altra amb la idea de sumar forces reflexives per aportar al debat que les circumstàncies actuals fan més peremptori i necessari que mai. Un canvi de terç, ara que l'argot de la tauromàquia ens empudegarà l'aire fins a la nàusea, em deia, em vindrà bé, després de quatre o cinc articles que giren sobre la mateixa qüestió, des del fàstic, la perplexitat o la bel·ligerància. Quan heus ací que la columna de l'amic Joan Garí del passat dimecres, titulada Perspectiva trinxera i publicada en aquest espai compartit del nostre periòdic, m'impulsa a tornar-hi, no tant amb ànim de polemitzar amb un autor que per altra banda fa molt temps que aprecie i seguesc com per introduir-hi matisos i consideracions que puguen animar el necessari debat entre nosaltres (i supose que ja ens entenem amb un pronom tan esvarós com tots els altres). La pluralitat de veus no solament no malmet l'harmonia coral sinó que és condició indispensable de tota polifonia.

Vaja per endavant que compartesc amb l'escriptor de Borriana moltes de les idees que planteja en els seus articles, inclòs aquest a què ens referim avui, i que vaig votar en les passades eleccions com he votat en totes les altres, amb la preceptiva pinceta en el nas, perquè com és sabut no sol ploure a gust de tothom i menys per terres valencianes. En un punt, però, no hi puc estar més en desacord, en la manera entre frívola, descordada i insultant com pretén liquidar l'abstencionisme. Entenem i compartim el cabreig que produeix la perspectiva sinistra que els vots (i no vots) han obert, però no és aconsellable deixar-se portar pel rampell per buscar en l'abstenció la causa final del fracàs de les esquerres (o si voleu, de la democràcia) i menys insultar els abstencionistes. Si el que vols és guanyar-te'ls, no pots convèncer-los dient-los fills de putes. L'insult, de vegades tan higiènic, és millor reservar-lo per als qui han votat dretes o directament per als electes de tants insultants opcions. Crec que Garí en aquesta ocasió mira el dit i ignora la lluna: l'abstencionisme com a causa i no efecte de la desfeta democràtica (ai, democràtica!). L'abstenció, com el vot en blanc o el vot nul són tan legítims com els vots. Si no és que un pica l'esquer i fa bona la proclama que les eleccions són la festa de la democràcia. Perquè la festa de la democàcia hauria de ser –i de fet ho és en altres latituds– cada dia, amb la possibilitat de control periòdic dels electes o per decidir segons quines qüestions d'interès comú, per exemple. La construcció i blindatge de la democràcia delegativa en processos electorals previsibles i perfectament controlats fa més de quaranta anys que ha convertit aquesta democràcia a l'espanyola en un enorme i desesperant cercle viciós. Una de les maneres que la gent té –i esperem que alguna mena d'intel·ligència col·lectiva s'articula en determinats contextos– d'aplicar correctius al cercle viciós de la política, de manifestar el descontent, de subvertir la norma de la submissió és, precisament, l'abstenció, un sac que escapa per naturalesa al control estadístic. Perquè hi cap el miserable que viu al marge de la llei com bonament pot, el benestant que passa de la música i del tocador i que, mane qui mane, sempre té les de guanyar, però també el militant abnegat que es multiplica en les seues tasques a favor de les causes més nobles, l'abstencionista polític, conscient, radical. Sospite que com més va aquest model democràtic que ens han encolomat i que hem ratificat elecció rere elecció més creixerà la síndrome Bartleby, una posició digna i indomable, última alternativa per als qui no tenen una altra alternativa., una negació en tota regla. No cal que ens remetem a plomes tan lúcides com la de Julià de Jòdar o Vicent Partal per defensar la dignitat de l'abstenció i la complexitat d'un fenomen que està posant el dit en la nafra de la manca de projectes i esperances que ha fet de les esquerres permanent candidat a l'uvi. L'amic Garí segurament recorda aquell brillant Assaig sobre la lucidesa, la magnífica novel·la de Saramago que planteja un vot massiu en blanc com una revolució silenciosa. Si ens conformem amb el mal menor i acceptem totes les regles del joc (inclòs aquest injust 5% que els partits del Botànic es van comprometre a rebaixar a la mitjana autonòmica i que va influir tant en la derrota electoral, si no més, que l'abstenció), votem amb pinça o sense, en blanc o nul o no votem, continuarem escaldant-nos en cada elecció. Potser seria aquest un bon moment, per exemple, per revisar el comportament social dels nostres artistes, intel·lectuals, escriptors i professionals diversos, votants o abstencionistes, dels últims anys i el seu acomodatici anar fent la viu-viu enmig d'episodis tan sinistres com la repressió desfermada contra el poble de Catalunya a compte de la sagrada unitat d'Espanya. Hi ha silencis més clamorosos que totes les abstencions del món i que poden explicar molt bé que gran part dels hipotètics votants progressistes hagen optat, legítimament, per no participar en el que potser consideren una farsa. Qui els ho retraurà? Els qui van decidir mirar cap a un altre costat quan es vulneraven totes les regles del joc democràtic? Ara toca que ens llepem les ferides però sobretot que persistim, sí, en la trinxera, i que tornem a guanyar el carrer, a combatre amb les armes de les idees i de l'exemple, a llaurar-nos un futur més digne. Perquè les paneroles de la faula de Ian McEwan han tornat, sota l'aparença d'homes i dones normals, per la porta gran, ja es fan la manicura i trepitgen la moqueta dels despatxos del poder. I ens han declarat la guerra.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 23 de juny de 2023.]

 

 

 

Davant la tempesta

Zaplana passarà a la història per ser l'inventor d'aquell "sense complexos" amb què la dreta espanyola iniciava el reset que li permetria explotar el suculent negoci del País Valencià durant vint anys seguits. Ara la dreta cartagenera i torera, amb la falca dels 302.885 vots obtinguts per Vox, hi torna. Ja no hi ha ni rastre de l'ombra de cap complex ni la dreta ha de demanar disculpes per res, ni per la remota nit del franquisme, perfectament amortitzada i oblidada a hores d'ara, ni pels robatoris a mansalva descoberts i sentenciats durant els vint anys que va durar l'anterior orgia lucrativa. Si no hi ha complex ni manies, ja que al capdavall la pela és la pela, ¿quin problema poden tenir els de Mazón per seure a taula amb els de Vox, intercanviar algunes brometes, servir-se amablement uns gots d'aigua i acordar en un tres i no res la manera com es repartiran el pastís? La cosa es dirimeix entre components de la mateixa família i, com s'ha vist, tot va com una seda. És més fàcil destruir que alçar, desfer que fer, inaugurar que clausurar, embrutar que netejar, reprimir que alliberar, deformar que informar. I si els objectius són els mateixos, tant fa PP com Vox a l'hora de la veritat. Sense complexos, doncs, a cara descoberta, a favor del vent mundial d'aquests genuïns representants de la postdemocràcia, liberals de boqueta, neocons declarats, ultracatòlics de croada, espanyolíssims pels quatre costats per molt que de tant en tant els despunte un cognom català en el DNI i en l'arbre genealògic. Lluny de la prudència que els manuals recomanen als qui s'estrenen en el càrrec, PP-Vox han entrat a matadegolla en les dependències des d'on ara manaran com a amos absoluts. I si és veritat que qui avisa no és traïdor i que ja els coneixem molt bé perquè avui plou sobre mullat, s'agraeix que es confirmen sense eufemismes els pitjors pronòstics. Perquè PP-Vox no tenen més programa que arrasar el País Valencià, la seua llengua i cultura amb l'atac directe als modestos avanços que s'han produït en aquest terreny. Llegirem amb interès els anunciats 50 punts que marquen com a prioritaris de la seua gestió (que serà una indigestió perpètua per al conjunt del país). L'aperitiu ja és servit i amargueja cosa de no dir: desmuntaran l'Oficina de Drets Lingüístics i faran mans i mànigues per retrotraure el valencià a l'època franquista. Sempre en nom de la llibertat, és clar, una paraula que en boca d'ells sona a privilegi, col·legi d'elit catòlic en anglès, bous, cacera i altres dogmes de guardar, golfisme i iotisme, passarel·la i esplendor, estupidesa i coentor, caspa i rajola, molta rajola. I al valencià ni un duro, per descomptat! Ni a les ajudes socials als més necessitats, menys si són immigrants.. El canvi climàtic i la violència masclista seran negats o minimitzats com a invents arterosos de l'esquerra. Passem a una altra cosa, que hi ha molt de negoci a fer. De les deu conselleries, set se les cruspirà el PP, incloses Educació i Sanitat, i les altres tres Vox, que amb el torero Vicente Barrera obtindrà la Vicepresidència i Cultura. Ignore si hi ha algun precedent de torero redirigit per al comandament polític i els mèrits intel·lectuals del proper Conseller i Vicepresident, però si aquest home es demostra tan destre en els afers culturals com matant bous ens esperen moltes agonies, molta sang i molta mort, no solament metafòriques. Diuen que en el tàndem PP-Vox, dretes filles de la mateixa mare que parlen el mateix llenguatge, només els distingeixen matisos d'estil. No sé quin estil en mans de Vox podrà superar clàssics com Cotino, Camps, Zaplana, Fabra, Barberà, Rus i tots els qui de tant en tant prometen defensar "els signes d'identitat de la Comunitat Valenciana" agitant el sonall de la catalanofòbia i acaben omplint-se les butxaques mentre el poble sobirà es queda mirant el dit que assenyala la lluna. Temps al temps. Pel que fa a nosaltres, els seus altres indesitjables, no tenim més remei que ser la pedra en la sabata, no tenim més remei que resistir o morir, individualment, col·lectivament. Llaurant els marges, ampliant els camps de conreu, alçant generositat i alternatives, pagant els peatges de sempre i alguns altres. No ho tindran tan fàcil com es pensen, el seu son no serà tan plàcid com preveuen. Com en altres llocs del país potser encetem ara una època on les denúncies per la conculcació de drets s'hauran de dirimir també a Europa. Pacients, decidits i persistents davant la tempesta que avui comença.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 16 de juny de 2023.]

 

 [William Turner, Moll de Calais, 1803.]

L'udol del llop estepari

Encara són les urnes calentes i es compten i recompten les paperetes en busca dels últims vots que pintaran els ajuntaments valencians d'un color o un altre, que ja sonen els clarins –més aviat foscos i desafinats– de les eleccions espanyoles. Pedro Sánchez va sentir el gèlid calfred que li mossega el bescoll cada vegada que la butaca del poder es mou sota el seu cul i, ràpid com un llamp, hàbil com un il·lusionista, va convocar eleccions. Si en altres aspectes no, en l'art de mantenir viu el partit, controlar la pilota i usar el metrònom polític a conveniència, cal reconèixer-hi un mestre consumat. L'enèsima maniobra per intentar aguantar ben assegut en la poltrona no és, com alguns ens pensàvem, fruit de la improvisació sinó de la planificació i el càlcul. Alguna cosa dels temps de jugador de bàsquet deu haver-li funcionat molt bé fins ara i l'aprofita a discreció. Mai no saps per on et sorprendrà ni com farà la propera cistella. Pedro l'Impassible, sempre portant el partit on més li interessa –i sense despentinar-se! I així va la cosa, amb tot l'espectre polític obligat a moure's i buscant parella per al ball (de bastons principalment) anunciat en ple període de vacances estivals, la qual cosa fa preveure una pluja de vots per correu que permetran al personal continuar solaçant-se amb els peus posats a la remulla mediterrània, la paella habitual del xiringuito i les nits càlides amenitzades per l'orquestra dels mosquits que les darreres pluges provocaran com un mal menor enmig de tanta sequera. També estaria bé que sentirem l'efecte beneficiós de les eleccions del 23 de juliol en la lleu minva de la invasió estepària. Siga com vulga, si ja vam eixir-ne escaldats, de la darrera contesa electoral, davant les incerteses amb què es presenta aquesta altra del juliol farem bé de proveir-nos de bones cremes solars, imprescindibles per a les anunciades arideses de l'estiu. I no perdre l'oremus ni el bon sentit de l'humor. El PSOE es presentarà a la batalla electoral com l'única alternativa al llop que udola des de la dreta extrema a l'extrema dreta i que ja saliveja davant les portes de la Moncloa pensant-se que té el mos a tocar d'ullals. Però la tàctica de fixar-se més en el llop i pintar-lo amb tota la terrible fantasia de les rondalles però no atendre com cal el ramat, els seus bels sense esperança i les seues necessitats s'ha revelat poc útil per erradicar un feixisme d'arrel franquista molt profunda i estesa. Ens espanten amb el llop perquè els votem com a salvadors de la pàtria del benestar però en blanquegen constantment la presència mediàtica per terra, mar i aire. El peix es mossega la cua i així no eixirem de pobres. Les esquerres espanyoles ja són les més sensibles, per tradició i vocació, als cants de sirena d'aquest frontisme, i mentre entonaran la cançoneta del no passaran és més que probable que els pispen la cartera dels vots en nom de la variable més temptadora del mal menor. Als encontorns del valencianisme que representa Compromís el debat per baix és ben viu per evitar l'abraçada de l'ós que suposarà l'invent de Yolanda Díaz i el seu Sumar un altre govern innocu presidit pel Gran Tafur del PSOE, mentre que per dalt i fent la viu-viu la direcció, comandada per la mà fèrria d'Àgueda Micó, ja dona per feta la coalició amb les forces estepàries (on al capdavall viuen els llops més grossos). ¿Es repetirà l'error de deixar en segon pla els problemes i alternatives específics del País Valencià i de dissoldre's en l'amalgama d'unes esquerres que, a falta de discurs i de projecte sòlids, s'han especialitzat en les conteses electorals com a única manera d'unir la família gràcies al repartiment de càrrecs? Posats a buscar aliances i amics, ¿per què no acostar-se a perifèries nacionals amb qui parlar de tu a tu un mateix llenguatge i aprendre dels models que a Galícia i a Euskal Herria han recollit els fruits més bons? A Catalunya, immersa en la pròpia dinàmica, és probable que cresca significativament l'abstenció contestataire. Al País Valencià, on tampoc no ens falten raons per a aquesta opció, caldria parlar abans que res de les possibilitats d'una alternativa valencianista i de la utilitat de la seua presència al Parlament espanyol. Apressats pel vertigen de la convocatòria, molts veuríem bé eixamplar l'àmbit de Compromís introduint en les llistes independents de reconegut prestigi i solvència i establint una aliança d'ampli espectre social que ens fes avançar cap a la configuració d'una esquerra valenciana capaç de tenir veu i grup propi a Madrid. Els llops esteparis, negres o grisos, no ens ho posaran gens fàcil. La negativa a la gestió autòctona del servei dels trens de rodalies, nefast tant a Barcelona com a València, s'ha justificat en nom de l'interès nacional. Necessitem una prova més clara que com a ciutadans som exclosos d'aquest interès nacional, del seu interès nacional? Doncs cal fer-se respectar també en període electoral i conèixer molt bé què significa l'udol del llop estepari.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 9 de juny de 2023.]

 

 

Posem el fil a l'agulla

Després d'un bac com el que el País Valencià va patir diumenge passat, amb la majoria absoluta de PP-Vox que controlarà la Generalitat i els principals ajuntament del país, no tenim més remei que espolsar-nos la roba bruta, parar l'hemorràgia, desinfectar les ferides, prendre algun analgèsic per calmar el dolor, recompondre'ns mentalment del xoc i posar-nos a pensar com ho farem per no tornar a caure i si pot ser continuar avançant. A fi de comptes el que ens ve al damunt no és nou, gens nou. Torna un vell conegut i xacrós que coneixem molt bé, per molt que se'ns presentarà amb desimboltura juvenil i alegria torera i molts quilos de maquillatge. La dreta continguda en l'espectre que dibuixen PP i VOX torna a governar institucionalment el País Valencià, que altres àmbits menys visibles del poder sempre els té sota control. Torna un president de la Generalitat que no sap fer la o del valencià ni amb un canut i una batllessa que, malgrat els seus somnis més humits, té el defecte [sic] que parla l'idioma del país i, per tant, farà mans i mànigues per desempallegar-se'n i confinar-lo davall les catifes de l'Ajuntament, al costat del Penó de la Conquesta o en la vitrina on es conserva el braç incorrupte de Sant Vicent Màrtir. Mazón i Català, els nous titelles d'aquest espectacle lligat i ben lligat per anys i panys de franquisme, una democràcia plena de forats i l'hegemonia ideològica d'una dreta que sempre funciona sense complexos, són la versió actualitzada de dos models periclitats, Zaplana i Barberà. Nihil novum sub sole, deien els clàssics. No pretenc llevar ferro a la situació que es dibuixa després de la batalla electoral, fidel reflex d'altres batalles perdudes sovint perquè no hem sabut o volgut lliurar-les. Que cada família dels qui encara aposten pel País Valencià, la seua llengua i cultura, per la defensa mediambiental i els drets socials, cada partit o partidet d'allò que anomenem les esquerres recompte i analitze els vots i les causes i efectes de la desfeta. La burrera més descordada torna a ocupar la poltrona del poder, poca broma. Alerta màxima per vents de ponent que amenacen un estiu tòrrid de temperatures extremes, posem-nos a cobert.

Al nostre favor, malgrat tot, tindrem el fet que el vell poder restablert ja no necessitarà posar-se la mascareta ni anar amb mitjanies ni titubejos: arrasaran amb tot el que va significar un avanç, per modest que fos, en la gestió dels recursos i la neteja dels racons més foscos de l'administració. I es dedicaran al que saben fer i tenen per objectiu principal, blindar els privilegis de classe i incrementar els beneficis privats a costa de l'esforç i els drets de la majoria social. Segurament de la lliçó apresa amb els Rato, Camps, Zaplana, Rus, Bárcenas, Cotino i tota la plèiade de furtapatos, durant un temps dissimularan el lladronici. És possible que fins i tot, obligats a donar la cara (ni que només siga per llançar balons fora en rodes de premsa perfectament controlades), el tàndem PP-VOX abandone per una temporada el llenguatge casernari de croada i modere una miqueta les maneres, encara que jo no posaria la mà en el foc: l'agitació constant a què la dreta sotmet el cos electoral li ha donat bons rèdits. El cartutx de la catalanofòbia el tindrà sempre a punt per quan calga carregar les escopetes, que serà més prompte que tard. Mala cosa, en especial, per a l'ensenyament, la llengua i la cultura, per bé que la tebiesa del Botànic va desaprofitar avançar decididament en el camí de la dignificació i normalització del valencià i els ha deixats el camp de la deserció ben adobat. Oblidem-nos de la reciprocitat entre els mitjans de comunicació en català i de qualsevol tímida reforma del sistema de finançament per al País Valencià. Se'n ressentiran també l'ordenació del territori i les polítiques mediambientals i es donarà carta blanca a l'ampliació del port i a totes les trapelleries que subjauen a la voluntat de construir (destruir) fins dins la mar, si cal, com va arribar a afirmar un dels seus sequaços. Potser mantindran durant un temps, degudament emmordassades, la televisió i la ràdio valenciana. Els mitjans propis de comunicació els continuarem creant i mantenint a escoti, però ara amb més solvència i voluntat, perquè ells no donaran ni una gota d'aigua a l'enemic. Com vam aprendre en aquella primavera, el poble és sempre el seu enemic, i en això cal donar-los la raó.

Mala peça tenim al teler, certament, tan mala que ara ja no valen excuses si no volem rebre per totes bandes. O la tenacitat, la generositat i la voluntat de resistir i plantar cara per construir les bases del País Valencià futur, que passa per l'organització efectiva de la nostra gent, o la consumació de la pitjor de les derrotes, la del lament estèril, la del qui renuncia a presentar batalla amb totes les armes, que en el nostre cas, ben mirat, no són poques. No són temps per amagar el cap sota l'ala ni esperar prebendes, càrrecs, canongies ni premis, sinó de comptar amb les pròpies forces i empoderar-nos des de la base. Ni que només siga perquè com és sabut és dels fracassos que de veritat se n'aprèn, anem posant el fil a l'agulla, amb cor, amb trellat, com sempre sap fer el poble.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 1 de juny de 2023.]