Gràcies, Catalunya

Demà és el gran dia de la teua llibertat, el del referèndum que les forces reaccionàries tracten d'impedir per tots els mitjans. Gràcies per haver omplert el calendari de grans dies d'esperança i llibertat des d'aquell 13 de setembre de 2009 del referèndum d'Arenys de Munt i aquell 10 de juliol de 2010 en què vas omplir el carrer per dir «Som una nació. Nosaltres decidim» quan el Tribunal Constitucional tombava l'Estatut votat per Parlament i Congrés i referendat pel poble. Gràcies per haver fet del teu camí un més difícil encara de fermesa i dignitat. Gràcies per resistir tota sola o quasi. Gràcies per haver oposat clavells a les armes de Goliat i somriures a la burrera permanent de l'insult i la catalanofòbia amb què els grans mitjans de domesticació de masses al servei de l'Estat i les minories parasitàries han minat el terreny per a la clausura de drets democràtics. Gràcies per haver-nos reconciliat amb l'impossible i alliberat de l'inevitable, per haver pintat els carrers amb els colors dels versos rescatats per a la revolta: «O povo é quem mais ordena», «Molta gent petita, en molts llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món», «Hi haurà un dia que ja no podrem més i ho podrem tot», «Si estirem tots ella caurà», «Tot està per fer i tot és possible», «Serà un dia que durarà anys», «No tinc por», «Els carrers sempre seran nostres»… Gràcies per haver despullat els reis i posat en la boca de tots la flor de la república. Per haver inspirat les noves lleis de l'horitzontalitat, la verticalitat i la transversalitat, per desfer la fal·làcia que tots els polítics eren iguals com a coartada per al menfotisme. Per haver transformat la rosa de foc en la rosa de la resistència pacífica, per haver fet caure el teló arnat de la transició i la mascareta de la demofòbia dels poderosos, per haver burxat la mala consciència d'Europa. Per haver alçat a Barcelona l'escenari universal on es representa avui el drama de la batalla per la llibertat dels pobles. Gràcies gent gran que heu omplert de lluita el vostre temps lliure, gràcies periodistes de vint-i-quatre hores, gràcies famílies de tres generacions, gràcies nouvinguts, veterans i neòfits, catalans de tots els continents, gràcies polítics i responsables institucionals per la vostra fidelitat al poble, gràcies bombers valents, gràcies pagesos de tractor i corbella, gràcies tuitaires i blogaires, gràcies colles de castellers i cantaires, gràcies estibadors que engegueu les sirenes de l'insomni perquè despertem en el nou dia, gràcies veïns que ompliu les nits de cassolades, gràcies advocats, gràcies mossos d'esquadra, gràcies músics, gràcies entitats esportives, gràcies estudiants de secundària i universitat, gràcies escriptors, gràcies científics, impressors i empresaris, gràcies cristians de base, gràcies religiosos, gràcies actors i gent de cultura, gràcies cantautors, gràcies Pep, Núria, Gerard, gràcies Suso de Toro, Ramón Cotarelo, Jaime Pastor, gràcies Izquierda Castellana i Madrilenys pel Dret a Decidir, gràcies sempre esquerra abertzale, gràcies sindicats que recupereu la classe, gràcies esquerres que us decanteu per la causa comuna del poble. Gràcies per rejovenir el vell i madurar el novell. Gràcies Assemblea, gràcies Òmnium, gràcies AMI, gràcies Taula de Forces Polítiques i Socials. Gràcies, Catalunya, per ser el nord de valencians i balears, el rovell de l'ou, el camí i les esperances. Passe el que passe demà no hi ha marxa enrere, ja has guanyat el teu dret a viure lliure i en pau. Gràcies, Catalunya.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 30 de setembre de 2017.]

Els intel·lectuals, el pessebre i el colp d'estat

Feia mesos, anys que us trobàvem a faltar. Ens preguntàvem què devien pensar els intel·lectuals d'esquerra d'Espanya sobre la revolta democràtica de Catalunya i el seu procés d'independència. Trobàvem a faltar la vostra comprensió i la vostra solidaritat. Davant el vostre clamorós silenci sobre aquests fets i sobre tot el que els va precedir, vam arribar a pensar que havíeu estat eliminats, que el forat negre del poder se us havia engolit. Salvant les honroses excepcions al cas, no compreníem que callàsseu davant els abusos que el partit del govern i els seus adlàters del PSOE i C's han anat perpetrant en una espiral sinistra que creix i ha solsit els fonaments de la democràcia. No compreníem el vostre silenci col·legiat davant el cepillazo a l'Estatut referendat pel poble de Catalunya i votat pel Parlament espanyol, davant els gürtels, els castors, l'amnistia fiscal, la destitució i imposició de jutges, el rescat de la banca, la màfia organitzada del PP, la vergonya de la monarquia, la manipulació sistemàtica de la justícia, l'Operació Catalunya, l'insult continuat a la dignitat dels ciutadans… Però ara per fi heu parlat amb una sola veu, a instàncies de Recortes Cero, partit que demanà el vot per a Rosa Díez, es manifesta al costat dels feixistes de Vox i està lligat a la secta d'UCE (l'estalinista Unificación Comunista de España), sota la flamant insígnia de la condició d'intel·lectuals d'esquerra. I ho heu fet, precisament, per clamar contra el dret i la voluntat del meu poble (en rigor, només d'una part d'ell) de decidir mitjançant el vot el seu futur polític. Quin paper tan galdós el vostre d'ara! Comprenem, això sí, que us preocupen les garrofes, com a totcristo, que vulgueu continuar alimentant-vos en el pessebre de les vostres tertúlies radiades, televisades i pagades, dels vostres projectes subvencionats, de les vostres columnes i espais d'opinió, dels vostres festivals i exposicions. Però per defensar el pinso havíeu d'alçar-vos, no contra els amos del corral, sinó contra la voluntat majoritària del poble (els números canten: un 80% sostingut de ciutadans de Catalunya partidaris del dret a decidir)? Perquè, segons vosaltres, es tracta d'un referèndum sense garanties plenes? Creieu-me que es fan tots els esforços perquè, si les armes no ho impedeixen, els ciutadans puguen votar amb plena llibertat i garantia. Que us penseu que això és Dinamarca o Canadà? No, és Espanya, i sense l'astúcia i les argúcies parlamentàries que denuncieu (i que no heu denunciat mai al Parlament espanyol, on són pràctica diària) mai no s'hauria pogut aprovar la llei del referèndum. Perquè al capdavall la qüestió és votar o no votar (amb totes les garanties, sí). És això el que us fot, que Catalunya puga votar malgrat tota la força d'un estat que la vol sotmesa, humiliada, silenciada? Defenseu el vostre pessebre, ho comprenem, però és trist que ho feu contra nosaltres, contra un moviment que potser té la clau de la transformació real de la democràcia espanyola en un sentit republicà. Ara el tsunami del colp d'estat contra el poble de Catalunya i les seues legítimes institucions us ha arrossegat amb tota la seua immundícia. Espere que més d'un o una de vosaltres, de les mil figuretes que adorneu aquest betlem muntat per un poder demofòbic i absorbent, us hàgeu penedit ja d'haver signat un manifest que aplaudeix amb entusiasme la dreta neofranquista i que insulta la intel·ligència dels demòcrates, intel·lectuals o no, d'esquerres o no. Us estimem com a artistes, estimem els juans, javiers, isabels, juanjos, i admirem moltes de les vostres obres. Però com a intel·lectuals que us dieu d'esquerres, que hauríeu de mirar de comprendre la realitat i defensar sempre la causa de la llibertat, no mereixeu sinó el meu menyspreu més profund.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 23 de setembre de 2017.]

Catalunya ens interpel·la a tots

Des del tancament d'Egunkaria, la il·legalització de Batasuna i l'empresonament d'Arnaldo Otegi i els seus companys, no s'havia produït a Espanya una conculcació de drets individuals i col·lectius tan descarada i massiva com la que estem vivint aquests dies. Aquells abusos a Euskal Herria es produïen, però, amb l'excusa i sota el paraigua de l'existència d'ETA, que ja iniciava la fase letàrgica que conduiria poc després a la seua dissolució. Ens trobem avui en el moment, a quinze dies de l'1 d'octubre, en què els aparells repressius de l'Estat estan duent a cap les seues accions més cridaneres però de fet, com il·lustra el documental Les clavegueres d'Interior (censurat per la major part de les televisions espanyoles), la guerra bruta contra l'independentisme democràtic, cívic i pacífic desplegada amb l'Operació Catalunya ha estat la pràctica habitual d'un estat que encara es diu de dret. Com que s'ha forçat interessadament la llei fins a fer-la coincidir amb els interessos del règim, en flagrant contradicció amb els tractats internacionals que reconeixen el dret d'autodeterminació i que han estat subscrits pel mateix estat que ací el vol impedir, i s'ha declarat delicte la voluntat democràtica d'un poble, qualsevol mesura els sembla bona per preservar la indissoluble unitat d'Espanya. Cosas veredes, amigo Sancho, deia el bo d'en Quixot: escorcolls d'impremtes, prohibició d'actes (no solament a Catalunya sinó també a València, Madrid, Xixón i ahir mateix a Vitòria-Gasteiz), confiscació de material al setmanari El Vallenc, retirada de cartells, multes estratosfèriques, mentides i intoxicacions per terra, mar i aire mediàtic, amenaces i querelles... L'escalada pot derivar en accions violentes en els propers dies que tal vegada puguen, si no impedir-lo completament, posar moltes traves a la realtzació del referèndum per tal de desacreditar-ne els resultats. En qualsevol cas, el ridícul el tenen assegurat: policies buscant urnes i paparetes (convertides en perilloses armes terroristes) i la gent entonant cançons i llançant clavells a la Guàrdia Civil. Amb l'excusa de la il·legalitat prefabricada a mida i la mirada posada a apuntalar el règim en descomposició i acontentar la part d'Espanya segrestada pels seus mitjans de formació de masses, la repressió ja s'ha fet extensiva a altres territoris de l'estat. Això ens interpel·la a tots els qui creiem en els drets democràtics, començant pels d'expressió i reunió. Siguen quins siguen els esdeveniments que tindran lloc els propers dies, i al marge del veredicte de les urnes si al final s'obrin a la ciutadania, fa temps que l'Estat, en tancar tota via al diàleg, va decidir tractar Catalunya i la seua gent, de facto, com un país estranger, independent. La citació a declarar de 712 alcaldes respon a aquesta idea de l'enemic extern que ha justificat històricament tanta barbàrie, aquelles causes generals i estats d'excepció de la dictadura. Demostren en la pràctica la concepció colonial del seu estat, hereu d'un imperi obsolet i un franquisme massa viu. I és tanta la seua arrogància, el seu menyspreu i el seu autisme, que el fiscal general de l'estat, José Manuel Maza (en el seu nom, la nostra penitència), diu que els catalans estan (estem) abduïts [sic]. La vespra mateix de la independència de Cuba un capitost de l'època afirmava solemnement que estava assegurada la sacrosanta unitat de la pàtria i que l'illa caribenya sempre seria espanyola. Que així siga. Amén.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 16 de setembre de 2017.]

El passat és enterrat en el futur

Louise Glück, Nit fidel i virtuosa. Traducció de Núria Busquet Molist. Edicions del Buc_Poesia núm. 11. La Pobla de Farnals, març de 2017. Títol original Faithful and Virtuous Night (2014).

· · ·

Extraiem del poema d'aquest llibre «Un jardí d'estiu», dividit en cinc parts, els versos que donen títol a la present ressenya perquè al nostre parer concentren molt bé bona part de la força i sentit de la poesia de la nord-americana Louise Glück (Nova York, 1943). La trobada fortuïta d'una vella fotografia de la mare entre les pàgines d'un exemplar de La mort a Venècia és l'inici d'una sèrie de records encadenats quasi com una seqüència fílmica. En desempolsegar-la, s'il·lumina a poc a poc una escena amb uns infants prop d'uns rosers, en un jardí, un estiu remot... La silenciosa calma del jardí, al final de la secció tercera, sembla el preludi de la tragèdia, de la pura devastació del temps, «com una tarda a Pompeia». Louise Glück ha publicat una catorzena de poemaris independents i diverses antologies pels quals ha rebut alguns dels premis més prestigiosos del seu país, a més d'un parell d'assajos sobre poesia. L'editorial Pre-Textos n'ha anat traient, des de l'any 2006, cinc títols traduïts al castellà.

La poesia d'aquesta descendent de jueus hongaresos és, com molta de la que s'ha fet i es fa en l'àmbit anglòfon (i que ja fa anys que és també freqüent a casa nostra), d'arrel eminentment narrativa i voluntat reflexiva. No solament perquè sovint els poemes evoquen escenes del passat i se centren en anècdotes contextualitzades amb precisió de mirada realista per il·lustrar una idea final que clou el passatge amb voluntat exemplaritzant (en forma de revelació poètica, de lapidari fulgor). La narrativitat de Glück va un pas més enllà i consisteix en la construcció de personatges i en els miralls de la ficció amb què ens presenta un jo poètic que assumeix diverses i contradictòries identitats. Així la veritat poètica, aquestes visions sobre la soledat, el fracàs de l'amor, la mort i l'absència, el retorn polifònic del passat, descansa no sobre la certesa inamovible d'un subjecte poètic que tendim a confondre amb la persona de carn i os que escriu els poemes sinó sobre la deliberada ambigüitat de les màscares i la simulació de les veus. Sobre unes constants que precisament en la seua recurrència se'ns presenten com a verídiques (els pares morts, una tieta, ara també morta, que en el seu moment es degué fer càrrec d'ella i d'un germà una mica més gran –els xiquets del jardí estival a què hem al·ludit més amunt–, uns paisatges amb un gran riu que podria ser l'East o el Hudson novayorquès, una estada temporal al camp de Montana i un retorn a la ciutat…), llisquen diversos jos poètics: una pintora, la pacient d'un psicoanalista, un home, en «L'esbós d'un trajecte», «en aquell moment de la vida en què ni tornar al principi ni avançar al final sembla suportable» i a qui una xiqueta canta una pregària jueva als morts, algú que contracta un ajudant (convertit en «ajudanta» en la traducció catalana, potser per fer-la més coherent amb «melancolia»), etc.

Els poemes llargs i narratius del llibre, que són els més abundants, s'hi combinen amb breus poemes en prosa que paradoxalment, i en un altre joc no exempt d'ironia de l'autora, contenen una major càrrega poètica, si més no del que convencionalment entenem per tal cosa, però on la trama de la ficció és també més explícitament plantejada. La combinació de tendresa i distància, d'amor i rutina em sembla magistralment plantejada en el poema «La parella al parc», que no m'estic de reproduir sencer: «Un home camina sol pel parc i al seu costat hi camina una dona, també sola. ¿Com se sap això? És com si entre ells existís una línia, com una línia en un camp d'esports. I tantamateix, en una fotografia, semblarien un matrimoni, fatigats l'un de l'altre i dels molts hiverns que han resistit plegats. En un altre temps, podrien ser estranys a punt de trobar-se per casualitat. A ella li cau el llibre; en ajupir-se per recollir-lo, toca, per accident, la mà d'ell, i el seu cor s'obre de cop com una capseta de música. I de la capseta surt una petita ballarina de fusta. Sóc jo qui ha creat això, pensa l'home; tot i que només pot fer voltes sobre si mateixa, és tanmateix una mena de ballarina, no un simple tros de fusta. Això explicaria la música desconcertant que ve dels arbres». Com poèticament desconcertats o trasbalsats quedem els lectors d'aquesta magnífica poesia de Glück. Un llibre, doncs, per passar-hi molta estona, amb una traducció molt ajustada on l'anglès de l'autora es vessa feliç de transparències i on percebem aquella remor de fons que fan les coses inexplicables (o inenarrables). Molta bona feina la que estan fent a Edicions del Buc.

[Publicat a Saó núm. 428, juliol-agost de 2017.]

David contra Goliat

En l'anunciat xoc entre la voluntat majoritària dels catalans de votar per poder decidir el seu futur polític i la del nacionalisme espanyol representat pel PP, PSOE i C's d'impedir-ho amb totes les armes a l'abast, que no són poques (des del control partidari de la maquinària de l'Estat fins a la domesticació indissimulada dels mitjans de comunicació), sabíem qui és David i qui Goliat. L'aprovació pel Parlament de Catalunya de la llei del referèndum i la de transitorietat, que s'aplicaria en cas d'una victòria del sí, s'ha fet en unes circumstàncies certament excepcionals a fi de poder moure peça i fer prevaler el compromís democràtic amb la ciutadania sobre el bloqueig legalista a què obliguen unes institucions que ja fa molts anys que van deixar de ser imparcials i de tothom. Els partits unionistes han representat molt bé la comèdia en els plenaris, amb exhibició de filibusterisme professionl (s'anomenen així, en la tradició parlamentària nord-americana, les maniobres que a compte del reglament i la lectura amb lupa de la lletra petita intenten retardar una determinada resolució), escarafalls i grans dosis d'histrionisme, mala educació i una sobreactuació plena de cinisme que no ha entrat mai al fons de la qüestió ni ha aportat ni una sola idea o proposta al debat polític. La sintonia amb la Villa y Corte del PSC, C's, PP i en ocasions CSQP ha funcionat perfectament, de manera que en un obrir i tancar d'ulls Soraya Sáez de Santamaría (responsable directa, entre altres fineses democràtiques, de l'Operació Catalunya i tota la merda que ha eixit de les clavegueres de l'estat) ja havia declarat la mort de la democràcia a Catalunya i Mariano Rajoy, autoproclamat campió de la llibertat amb l'aplaudiment de la clac psocialista i confiant en la crossa de C´s tornava amb la matraca de les amenaces, les desqualificacions de l'adversari i la molt hispànica confusió entre molins i gegants. D'ací a dos, tres, quatre dies, els ecos dels histriònics s'esvairan en l'aire de la cambra catalana i les declaracions altisonants i tot l'aparat tragicòmic d'aquesta companyia teatral s'esgroguiran en un racó subsidiari de l'àlbum de la memòria. Potser Goliat substituirà tot això d'ara, que tal vegada només és un sorollós escalfament, per la Guàrdia Civil forçant la retirada d'urnes dels col·legis electorals. Al gegant li serà difícil explicar que la llei i la democràcia es defensen precisament així, perseguint urnes i inhabilitant o fins empresonant representants electes i impedint el vot lliure d'un poble. Però de més grosses se n'han vist i se'n veuran. Tot i la incertesa del xoc, tot i la desproporció de les forces, el relat bíblic ensenya que no sempre el més fort les té totes a l'hora de guanyar. Confie que aquesta siga una d'aquelles ocasions en què l'important està passant, precisament, entre bastidors, i en què la història s'inventa a ella mateixa.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 9 de setembre de 2017.]

Temps i oratge

Els últims dies d'agost a la Marina s'han ajustat com un guant a allò que esperem d'ells. O que n'esperàvem cada any, quan ens pensàvem que l'oratge sempre es movia dins els marges de la fidelitat estricta al cúmul d'experiències i memòria climatològiques que tan bé expressen els refranyers. Els fenòmens meteorològics podien presentar-se llavors amb més o menys virulència i exactitud però ningú dubtava que el temps i el món disposaven d'un magnífic rellotge de polsera (que abans fou de butxaca, d'arena i de sol) que els permetia arribar puntuals a la cita de les mudances. En la ignorància de l'asseveració segons la qual «tota la vida» ha passat, s'ha dit o s'ha fet tal o qual cosa (perquè «tota la vida» sol abastar un parell de generacions a tot estirar) navegàvem més o menys contents, més o menys infeliços. És el cas, doncs, que aquests darrers dies d'agost han estat com déu mana, abundants de llamps i trons, de mar valenta, de vent i xàfecs constants que han deixat la terra molla i reserves d'aigua per a unes setmanes. La pluja i la fresca (llargament anunciades per aquella altra previsibilitat més fiable avui dia dels satèl·lits que va convertint de mica en mica la paremiologia en mer entreteniment lingüístic) han fet desaparèixer en un tres i no res els estiuejants que es dedicaven a ocupar les platges dia i nit amb devoció (i imprudència) de fanàtics del déu sol. Hi deu haver alguna llei secreta (que no siga la simple i pura propaganda, vull dir, que aquesta és pública i notòria) que regeix els moviments de les masses? Una cosa similar a l'esclat floral de determinades plantes o arbres, la irrupció de les papallones o la formació d'una plaga de llagostes? Caldria rellegir Canetti a veure què en diu. Però confesse que per a mi és un misteri que la gentada desaparega de sobte, per quatre gotes i dues ventades, de l'escenari meravellós que formen la platja, la mar i el cel, i me'l deixe senceret per a mi. Malgrat la generositat de l'aigua caiguda i de la força que a estones a atès el vent, la mar ha tornat prompte a convertir-se en una bassa d'oli transparent i l'horitzó, batut per la tramuntana, ha quedat net com una patena. El mosquit tigre, conscient que li queden pocs dies, ha tornat a senyorejar l'aire com un vampir despietat d'estranys costums diürns i a martiritzar-nos amb les seues mossegades, i les mosques semblen reviscolar nervioses i confiades amb aquestes primeres frescoretes. La parella de lloros que va niuar (escapada de vés a saber quin captiveri) a la palmera de Carri a principis d'estiu, i que ja deu tenir la prole crescudeta i a punt per al vol, continua amb la seua xiuladissa histèrica que espanta les discretes i infatigables oronetes i ha fet fugir fins les merles més audaces. Com qui no vol la cosa, i amb el concurs de l'oratge, ens hem plantat en l'1 de setembre (en què els escric aquesta breu crònica). És hora, doncs, de tornar a obrir l'agenda, de mamprendre noves lectures, de donar corda als plans ajornats en el parèntesi estival, d'omplir-se de propòsits, d'alleujar les ferides del sol, de rescatar les platges buides, de fer un, dos, tres pensaments. De continuar caminant amb permís i complicitat de l'oratge per aquest setembre obert de bat a bat. 

[Publicat a  Tipografia La Moderna el dissabte 2 de setembre de 2017.]

[Platja de l'Almadrava, 30 d'agost de 2017.]