Sant Jordi i el virus

Ens hem de remuntar als anys de la guerra de 1936/1939 per trobar un precedent a això d'ara. Aquells anys fatídics no va haver-hi festes de moros i cristians a Alcoi. Deuen ser ja ben poques les persones que ho van viure i se'n recorden. No sé si n'hi ha hagut més, de parèntesis com aquell, d'ençà que tenim notícia de la festa, documentada almenys des del segle XVI. En els anys trenta del passat segle, coincidint amb la puixança de les organitzacions obreres, l'esquerra i el republicanisme, encara hi va haver un intent de laïcitzar i ajustar als batecs del temps una festa que tot i ser expressió genuïna de la cultura popular, el poder (eclesiàstic, civil i econòmic) controlava molt bé, com sempre passa. La seua represa sota el franquisme avortà tota possibilitat de canvi, n'extremà el control i el reblà amb tota la parafernàlia d'ortodòxia quasi teologal amb què avui apareix revestida si més no en els estaments que la regulen i vigilen ad majorem Sanctus Georgius gloriam (clar, que això és un dir), i que a hores d'ara encara posen molts pals a les rodes de la incorporació plena de la dona a la festa o fan d'obligat compliment alguns actes religiosos per a exercir certs càrrecs, entre més tristes coses. Potser rau ací la gràcia d'aquesta festa antiga que ha format el caràcter alcoià i s'ha deixat modelar per ell, retroalimentant-se ciutat i festa entre l'empatx i el vertigen; una festa convertida en forma de vida que tantes passions desperta, un prodigiós equilibri entre el sagrat i el profà, entre la fe (no religiosa en la immensa majoria dels casos) i la disbauxa, entre l'ordre estricte i el caos. Siga com vulga, avui els alcoians i les alcoianes, inclosos tants com n'hi ha en la diàspora i entre els quals em compte, estem tristos. No havíem imaginat, ni en el pitjor dels nostres malsons, no poder celebrar la festa en pau, disciplinadament, unànimement, esbojarradament, un abril més. I si els meus paisans temien aquests dies les sorpreses meteorològiques més que res en el món, ha sigut molt pitjor veure i viure com un maleït virus no previst en cap mapa del temps els aiguava la festa i s'erigia en el més letal cagafilaes de la història, amb el permís d'oblidades pestes. I estem més tristos avui, dia de Sant Jordi, el més bonic de l'any, el que situat entre les lluminoses entrades de totes les ebrietats i els trons eixordadors i atarantadors de l'alardo, el 23 d'abril, remou i renova una mena d'adhesió ancestral a una civilitat que sovint ens dissimula l'enyor d'una pàtria que no tenim però que és sempre una arrel tan profunda i nodridora com la dels arbres, fins els trasplantats en llunyans boscos. Aliens, per incompatibilitat de dates, al Sant Jordi de llibres i roses (cada vegada menys, sortosament, que Sant Jordi és Sant Jordi, a Alcoi, Banyeres, Barcelona o Londres) i a la reivindicació llibertària del 25 d'abril, en què majorment alcoians i alcoianes descansen dels deliris i efervescències de la festa, tal vegada la forçada clausura no només els aporta enyorances d'abrils i alegria (que al meu poble és essencialment col·lectiva i compartida) sinó també la clarividència que, al capdavall, és la pasta essencial de la vida, humil i sumària, la que més compta, aquella que amb llevats com el de la festa, fa créixer la massa més prodigiosa. Potser ens adonarem que tot i que ens descompten del curriculum un any de festes de Sant Jordi, la vida continua avant amb treballs i penes, que com sempre és costeruda com els carrers de la ciutat que va aprendre a força de mirar tots els abismes i plantar cara a totes les misèries. Lamentarem, un colp més, la deslocalització a què van sotmetre la nostra indústria, aquella que ara es prodigaria en mascaretes i bates i el material sanitari que aquests dies estranys han identificat l'esperança. I potser serien tan indulgents amb les pròpies renúncies i febleses com el seu paisà, l'Ovidi, palomino d'honor, quan arribada l'hora del resum va canviar la lletra d'El meu poble Alcoi i en comptes d'aquell dolorós "la història s'ha fet vella / i els homes l'han deixat", hi va posar "poble tossut i obert, / carrascós, clevillat". Ell sabia bé que arriba un moment que les febleses es transformen en la força necessària per reprendre el fil, per no perdre mai més cap passada. Potser aquest Sant Jordi de lluita contra un virus és un bon dia, malgrat tot, per recuperar la força de les lliçons que dona la història quan s'és "Com un gall matiner" que "canta i alça la cresta, / com si el seu horitzó / fora fora finestra".

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 24 d'abril de 2020.]

 

Contra la fe

Llig en alguns mitjans que l'exèrcit espanyol és la institució més ben valorada pels ciutadans de l'estat (així, en masculí plural i a l'engròs) en l'actual crisi del coronavirus. Done per descomptada la mà no gens innocent que afaiçona segons quines enquestes en segons quins temps de guerra o pau, entre segons quin personal, amb segons quines segones intencions amagades sota l'aparent indagació objectiva d'una certa realitat històrica i social. Que les enquestes les carrega el dimoni, vaja. Amén. Tot i les meues inveterades suspicàcies, conec el pa que s'hi dona, entre les majories democràtiques (desmemoritzades i emmordassades, afegirem), de manera que em pessigue amb insistència el braç per assegurar-me que no estic somiant. A fi de comptes he vist moltes vegades les multituds enfervorides assistir a desfilades i exhibicions d'ardor patriòtic i aplaudir la mateixa música militar que a mi em reté, com a Brassens, en la dolçor del llit. L'enquesta que m'ha posat de punta els cabells que ja fa molts anys que no tinc, és clar, no pregunta per l'altra gran institució espanyola, la monarquia, i això potser em salva de l'atac de pànic que no m'ha pogut provocar –de moment, i toca ferro– el refotut virus. Mentida podrida, doncs, em dic per consolar-me. A tots aquests que en tan alt concepte tenen l'heroic exèrcit espanyol els enviava jo a Cerro Muriano una temporadeta a fer instrucció militar o a Badajoz a encalçar enemics fantasmagòrics i jugar amb moltes penes i treballs a la maleïda guerra –reble. Però continue pessigant-me el braç mentre la mosca, insidiosa, brunz darrere l'orella, perquè al fons de totes les mentides i paranys sé que sempre tremola una llumeta de veritat. Repasse l'estat de la qüestió. Ens han tret soldats al carrer amb la mateixa fatxenderia amb què els més mascles discuteixen a la barra del bar a veure qui la té més grossa, no ens enganyem. I amb nocturnitat i traïdoria, amb l'excusa de la pandèmia. El recurs típic de quan les coses venen mal dades i el poder trontolla, amb el mateix reicapitageneralprimersoldatdelanació en la corda fluixa i empastifat de merda de corrupció fins a les celles. I a què els han destinats, a banda d'exhibir musculatura, pas marcial, medalles i burrera i nomenar-los portaveus oficials d'inútils parts diaris de guerra? A fumigar algun carrer i alguna residència geriàtrica amb gran profusió de mitjans de propaganda, a perseguir lladres de taronges, a intentar multar algun ciutadà díscol (però no rajoyans esportistes que es boten alegrement la clausura), a posar la Marxa Reial a tota pastilla aprofitant el silenci ambiental de viles i ciutats, a construir en un tres i no res algun hospital de campanya (toca, tira), això sí, sempre després de fer sonar les notes del no menys gloriós himne monàrquic (nyas, coca). Els han trets també perquè fossen rebuts a Pamplona amb repicada de cassoles als balcons pels mateixos desagraïts de sempre. Els han trets perquè d'alguna manera s'ha de justificar un pressupost estratosfèric que supera enguany, augmentat pel govern més d'esquerres de la història, els 30.000 milions d'euros, que fan ridículs els destinats a sanitat (ai, Santa Bàrbara, guarda'ns dels llamps i les tempestes!), educació o cultura. No hi ha res com els temps confusos de por i docilitat per fer creure la gent, que normalment no creu en déu ni en hòsties si no és com a excusa per a la disbauxa, però que sí és molt devota, obedient i supersticiosa, i només acudeix (acudia, ai) en massa a les litúrgies esportives i altres festes de guardar. La gent que no creu, però creu el que li diuen els nodos dels oligopolis mediàtics generosament subvencionats pels mateixos que amaneixen les enquestes. Perquè, és clar, si en comptes de gent incrèdula que en temps de pandèmia necessita creure fil per randa que els herois de Perejil i altres gestes bèl·liques els salvaran del desastre i que aplaudint no sap ben bé què ni per què ni per a què conjurarà els mals que l'assetgen, mals que els cauen per prescripció divina i quèhemdefer, sense que la imprevisió, el negoci i la cobdícia ni menys la ineptitud dels governants no hi tinguen res a veure… Si en comptes, remate, de fe i desmemòria ben alimentades per segles d'inquisicions i d'ignorància i pors i derrotes haguéssem conreat una bona memòria, doncs un altre gall cantaria i les enquestes no enganyarien ni a força de bombes i desfilades de tots els exèrcits. Amén.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 17 d'abril de 2020.]

 

Destil·lar només amb set

Josep Porcar, Anys llum. 21è Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt. Onada Edicions, Poesia núm. 59, Benicarló, 2019.

· · ·

Josep Porcar (Castelló de la Plana, 1973) és un dels poetes que més bé i més insistentment sap reinventar-se. Cada nou lliurament és un repte com més va més difícil, i per això més valuós en els seus guanys. L'exigència a què l'autor sotmet el treball demana la reflexió lenta i creativa del lector, com en tota obra literària perdurable. L'autogènesi de l'escriptura la il·lustra molt bé una de les cites que jalonen aquest camí de llum, d'Agustí Bartra: "Soc encar qui vol néixer". En la creació no es parteix del no-res sinó d'un fang primordial que assegura les constants vitals de l'operació. Per dir-ho com Octavio Paz, què és el que no canvia en els canvis de Porcar en aquest extraordinari Anys llum? El llibre sintetitza i extrema les dues poètiques principals de la seua obra des de l'inicial Vint-i-dues mans de pintura (1994), el poema de vers curt, gràcil i joganer, que descriu i celebra en la seua fuga el vol d'instants que capta la mirada sota la forma exquisida dels mots, i el poema de llarg alè, sovint elegíac, on la l'expansió del flux verbal, canalitzat amb destresa, crea sentits que van i venen en la conquista de nous territoris. Cada poema del llibre és una festa, un exercici radical d'indagació poètica, un camp de llum i reflexió, bellesa que sana.

Anys llum és la distància humana manllevada al que la nostra concepció aplica a les magnituds còsmiques. Tal és l'absolut i la infinitud de l'experiència que nodreix els versos, la força de la metàfora de l'espaitemps, la matèria que fulgura, el coneixement del dolor i el guariment per la paraula. Datat entre 2012 i 2018, el llibre té com a rerefons una ruptura amorosa i la reinvenció del propi món amb la cauterització de la ferida amb l'apòsit d'anys i llum que la poesia pot destil·lar només amb set. El poema "Guant", metonímia de la pèrdua i símbol del renaixement, és la porta d'una obra estructurada en tres parts: Sisme i diàspora, Pràctiques de salvament i Nou ecografies.

Construïts amb la flexió d'un tu introspectiu i un altre que s'adreça a la dona que s'allunya però torna insistent en la memòria, els poemes de la primera part són allò que n'anuncia el títol, la ruptura i l'exili (diàspora o dispersió), soledat i estranyesa. Hi trobem títols com "Walk on the wild side", "Gueto", "Viàtic", amb el sentit d'eucaristia per als moribunds i de provisió per a un viatge, o el final "Diàspora": "Arrels d'albes, anhels / plens com una plaça: / un niu per a les ales, / un jaç de guants, / un amor. // Un sol a casa".

La segona part, Pràctiques de salvament, intensifica les imatges del desassossec del moment i l'esforç per recompondre la vida: "Costa els ulls / no acabar cec per poder viure / a les palpentes, fora de camp". En "Cos diferit", que representa molt bé els poemes més directes nascuts de la rauxa de l'instant, de dicció més natural, com "Espaitemps", "Guant" o "Seda", encara apareix el record com una ombra: "per què / encara et contemple, fulgent / i despullada, des del llit?", motiu que es reprén en "Espectre Brocken al jardí romàntic". De la tensió a què Porcar sotmet el poema per a l'explosió dels sentits, controlada en l'equilibri de la composició, n'hi ha bones mostres ací. Aquesta és una altra marca de la casa, la tirada al barroquisme, la concepció musical del poema amb al·literacions, riques combinacions rítmiques i rimes internes a balquena. El sentit de la mesura fa que la tensió no es desboque mai, dosificada per l'alternança de períodes llargs i breus i les imprescindibles pautes del silenci. Si la botànica ocupa un lloc preeminent en la poesia de Porcar (amb el seu corol·lari en Nectari, de 2016), ací es relaciona directament amb les pràctiques de salvament per crear finals de poema exquisits: "Tardor. Que lent el món… Ens hem llevat dins / d'un codony. Gotes de resina. Formigues d'or"; "Mira'm! Pàmpols suant. Raïm. Òvuls lluents". "Fotosíntesi", últim poema de la secció ("Qui m'havia de dir que, ara i ací, / l'esperança faria la fotosíntesi"), anuncia la primavera, que encara haurà de superar algunes proves mèdiques.

Les Nou ecografies són poemes d'indagació i anàlisi que posen a prova el poder salutífer del mot ("la manyaga del verb / caçarà polls a la cabellera de l'instant") per al final poder afirmar: "Anys llum de tu, / potser això és tot: anar esvanint-se, / desembullar l'infinitiu amb vells gerundis".

Anys llum és un nou tour de force de Josep Porcar, poeta instal·lat des de fa anys en la maduresa creativa que continua cercant i creixent, administrant amb saviesa les poètiques obertes que desplega la seua obra, la contemplació estilitzada i la mirada reflexiva, vitalista, sagnant, i fent bandera de l'honestedat i l'exigència de l'ofici. Una obra destinada a fer molt de camí i a perdurar.

[Publicat a La Veu dels Llibres el dissabte 12 d'abril de 2020]

[Auguste Clesinger. Femme piquée par un serpent, 1847. Marbre. París: Musée d'Orsay.]

L'endemà de l'endemà

Crisis com les de les malalties tenen això, tot gravita des del seu centre. El malalt anhela parlar tothora del seu mal perquè expressar-lo en certa manera alleuja. Els bons metges ho saben per experiència: sovint curen tant les paraules com les medecines. El confinament, però, no és al capdavall més que la cara amable de la pandèmia quan s'està sa i estalvi, l'impotent però privilegiat observatori, ple d'incerteses, de la devastació. Impossible sostreure's a la llei de la gravetat, la malaltia és en ella mateixa una agudització dels sentits, una presa radical de consciència sobre el propi cos, un estat d'abaltiment que s'allarga en un present constant, en la successió monòtona d'immediateses. Albert Camus, tan justament citat aquests dies, expressa així la transformació del temps i la sensació dels sotmesos a quarantena: "Experimentaven així el sofriment profund de tots els presoners i de tots els exiliats, que és viure amb una memòria que no serveix per a res. […] Impacients del seu present, enemics del seu passat i privats de futur, semblàvem així aquells a qui la justícia o l'odi humans fan viure rere els barrots". El Covid-19 ha llançat per terra la muntanya de certeses i il·lusions damunt la qual vivia la majoria de la gent de l'anomenat primer món. No els qui, víctimes constants d'un sistema radicalment injust i pervers com el capitalisme, n'han pagat i paguen les principals destrosses que la gran màquina de la depredació produeix sense parar: els exclosos de tot arreu, les víctimes dels genocidis i les guerres, les fams i les malalties, la immensa majoria del planeta. Aquests, en la lluita a mort per sobreviure, no tenen temps de fer-se il·lusions de res i menys encara de cap futur. Els altres, sí, necessitem malgrat tot agafar-nos al clau roent de l'avenir, l'endemà de l'endemà. Confiats que tard o d'hora la ciència vencerà el terrible virus, ens preguntem si la vida podrà continuar sent més o menys com la vivíem, si la societat que hem construït no ha arribat ja al seu esgotament, si no és hora ja que ens ho replantegem tot de dalt a baix. L'endemà de l'endemà s'haurà cobrat un preu altíssim en sofriment i en vides humanes, el sistema sanitari, amb tants dèficits com hi ha provocat la gasiveria i la usura dels poderosos, s'haurà tensat al màxim vorejant tothora l'abisme del col·lapse, la nefasta gestió de la crisi haurà posat al descobert la ineficiència dels sistemes de govern (d'uns més que no d'altres) i la ineptitud de la gran majoria dels dirigents polítics. Europa s'haurà revelat com un mastodont incapaç de reaccionar àgilment als grans reptes i d'articular respostes coordinades favorables a la majoria dels ciutadans. Malgrat els pactes de silenci que ja estan en marxa (descarada pluja milionària per a la premsa amiga) l'Estat espanyol haurà de passar compte dels errors i fracassos i els seus màxims responsables assumir per fi les responsabilitats que pertoquen a un sistema democràtic. L'endemà de l'endemà, alleujats dels rigors del confinament i retornats a poc a poc al moviment del carrer i a la vida col·lectiva, veurem que les precarietats, l'atur i les desigualtats s'hauran multiplicat exponencialment, que molts estats, entre ells l'espanyol, paradoxalment (però no tant) sota un govern d'esquerres, voldran mantenir la inèrcia de l'estat d'alarma sobre els drets i les llibertats col·lectius i s'agafaran a l'autoritarisme i l'excepcionalitat per salvar els mobles del règim, la corona i els poderosos. L'endemà de l'endemà haurem de lluitar decididament per allò que ens va salvar en els moments més difícils, la ciència i la investigació, la informació veraç i responsable, el sistema públic de sanitat, l'educació i la cultura, la capacitat de gestionar les coses properes i d'autoorganitzar-nos, la immensa solidaritat de la gent, la força de l'estima. L'endemà de l'endemà, excepte els qui vulguen caure de peus altre colp en el poal de l'engany, excepte el qui vulguen de nou vendre'ns la mateixa cabra sobre les bondats del sistema, haurem de saber que tot i el nostre combat, el mal no desapareix, només s'ajorna, i que tot l'esforç humà s'adreça simplement a millor saber controlar-lo i prevenir-lo per fer la vida més plena, més digna, més lliure: "Perquè ell sabia allò que la gentada joiosa ignorava i que es pot llegir en els llibres, que el bacil de la pesta no mor ni desapareix mai […] i que potser vindria un dia que, per desgràcia i ensenyança dels homes, la pesta despertaria les seues rates i les enviaria a morir en una ciutat feliç". 

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 10 d'abril de 2020.] 

 

No ho oblidem

La sentència de Pedro Sánchez que el virus no hi entén, de territoris (ni persones), no era només una obvietat llançada com qui vol fer creure que ha descobert Amèrica. El president espanyol és molt aficionat a trepitjar el terreny de banalitats que no comprometen a res, potser perquè no dona més de si. Aquella resposta tramposa a les exigències de confinament de la població i tancament dels principals focus infecciosos no fou més que el preàmbul dels errors en cadena que se'n seguirien les setmanes posteriors i una manera ridícula de dissimular la liquidació de fet de l'estat de les autonomies. Entenguem-nos, davant una emergència sanitària de les dimensions de la provocada pel coronavirus tot governant pot equivocar-se. De fet, de la Xina als Estats Units passant per Europa, tots ho han fet, si bé en graus i temps molt diversos. Perquè una cosa és cometre errors puntuals a partir d'un pronòstic encertat i una altra enganyar-se de mig a mig, ignorar la naturalesa del problema i voler enfrontar-lo amb eines equivocades. L'error fonamental de Sánchez i el seu govern fou desatendre els experts i científics i l'exemple dels països que van patir abans la crisi. Deixem de moment els nyaps històrics heretats, la falta clamorosa de previsió i el desmantellament dels serveis públics per manca de les inversions necessàries, el desviament de recursos col·lectius per a les elits (incloses la Corona i l'Església Catòlica i la gran banca multirescatada), el cost d'un exèrcit que no hi ha manera de justificar, unes forces policials que no han passat mai pel tamís de la democràcia, una corrupció sistèmica i un dolorós etcètera. A partir d'aquella errada el govern espanyol va aprofitar la crisi sanitària per intentar solucionar problemes polítics i apuntalar un estat amb clars símptomes de descomposició i descrèdit. La proverbial desconfiança de la política espanyola envers els ciutadans, sovint considerats mers súbdits, porta els seus dirigents a una estratègia comunicativa de retòrica inflamada i patriotera que ha provocat més incertesa i incrementat la sensació d'indefensió i la por. No altra és la raó de la presència intimidatòria de l'exèrcit al carrer fent feines que perfectament podria haver escomès personal civil. En el fals to be or not to be entre economia i salut, mútuament implicades, el govern de Sánchez va perdre un temps magnífic intentant salvaguardar la primera a costa de la segona, cosa per altra banda impossible i que l'ha obligat a rectificar sobre la marxa i remar contracorrent en un mar cada dia més ple de naufragis i ofegats. La centralització del comandament per a la gestió de la crisi sanitària és l'altre gran error i ja ha tingut les seues conseqüències, irrisòries si no ens hi estiguéssem jugant la vida: avions carregats de material sanitari que no se sap per on volen, estafes a gran escala amb tests fraudulents, mal repartiment dels pocs recursos disponibles, burocratització entorpidora… Les mesures econòmiques de xoc, titubejants i limitades per les pressions dels mandarins del capital, no evitaran descarregar el major pes del desastre sobre les mateixes esquenes dels de sempre i contenen no poques contradiccions i excés de requisits legalistes. En aquest context, apel·lar a la insolidaritat europea amb ínfules de perdonavides per tapar davant l'auditori el balafiament històric dels recursos proporcionats per la gran mamella, no provocarà més que l'entusiasme patriòtic de la dreta extremada, però és un gest inútil. L'aplaudiment bonhomiós de la gent dels balcons pot ajudar de moment a confondre l'agraïment als veritables herois d'aquests dies atziacs amb l'adhesió tèbia a la desastrosa gestió de la pandèmia. Arreu creixen i prosperes xarxes de solidaritat i mutu suport des de la base però els principals responsables polítics continuen alimentant una malfiança crònica. Les iniciatives mampreses pel govern, amb l'aquiescència de la gran dreta i la complicitat propagandística dels mitjans de comunicació subsidiaris, no sols han agreujat una situació sanitària ja molt greu i allargat qui sap quant la seua durada, sinó que en el cel de les llibertats i els drets ja s'anuncien negres tempestes. Perquè el confinament no afecta l'altra gran pota sobre la qual trontolla la taula d'un estat democràticament molt deficitari, el poder judicial. Com les farmàcies, els hospitals, la producció i distribució d'aliments, la gran maquinària repressiva no descansa, i s'acarnissa encara més amb els grans oblidats de la pandèmia, els presos polítics, i desatén les exigències d'alliberament d'organismes internacionals sanitaris i els priva dels drets reconeguts per les seues lleis perquè puguen recloure's a casa, i els confina a dins del confinament encara més sinistre de l'injust presidi. Tot lliga, tot tanca el cercle viciós en què es mouen les coses en aquest estat d'alarma que diem Espanya. Passarà tard o d'hora la pandèmia, amb les seqüeles de mort, crisi i desolació que colpejaran més els més vulnerables. Vindrà el dia de passar comptes, de refer la vida, de replantejar moltes coses de la nostra existència col·lectiva. I en aquesta inajornable empresa ens seran més necessaris que mai els qui avui malviuen en el mig del cercle, en els fons del confinament, defensant-nos a tots contra la pandèmia de l'autoritarisme i la barbàrie, avançant-nos espais de llibertat: Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Jordi Cuixart, Josep Rull, Quim Forn, Dolors Bassa, Jordi Sánchez i Raül Romeva. Més val que no ho oblidem, que no oblidem res, que no oblidem mai.

[Publicat a Nosaltres La Veu el divendres 3 d'abril de 2020.]

 

Al llindar

Al llindar


Hi ha un home assegut
al llindar de casa.
Menja a poc a poc
mentre deixa que la terra,
amb els contorns que va definint la llum,
les sentors que velava la nit
i els primers sons del nou dia
l'amaren al ritme de les mossegades.

En altre temps també tu seies sovint
al llindar de casa, de cara al caminet de pedres
que busca el mar.

Malgrat el trot insolent
de la mort i les banderes de núvols negres
que aixeca l'horitzó,
home o dona seuen a la porta de casa.
En la resplendor de llur mirada
combaten
un destí escrit amb lletres tenebroses
amb l'instint tossut de trèmula esperança.

Perquè vindran el llop o el requeriment del jutge,
vindrà l'hivern, la guerra i la malaltia,
el ganivet de la gelada, l'oblit
i el record amarg de vençuts dies.
Vindran ardències que portaran sequera
i tot s'ho endurà l'huracà
del temps que no descansa.

Però home i dona romandran asseguts al llindar,
l'alè del seu esforç s'haurà extingit en líquens
i herba i arbres,
potser s'haurà perdut la seua parla
i la casa serà reialme de paneroles, teranyines
i rates.
La mirada d'un altre home i una altra dona
asseguts a la porta de casa
continuarà omplint de sentit
la infinitud de cada paisatge.



    a Marisa Martínez Legarreta i German Eiguren



[Estranyament, "Els dies futurs", LI Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia, Edicions 62, Poesia 154, Barcelona 2013.]

🌿🌿🌿🌿