dilluns, 25 de setembre del 2023

È

Ja els tenim ací, de ple en la faena, embolicant la troca, que és el millor que saben fer. Al capdavall han vingut a això, a matar dos pardals d'un tir. Amb una mà premeran tant com podran el coll de la recuperació lingüística, civil, política i cultural dels valencians, mentre l'altra, la pulcra, la silenciosa i discreta (fins que l'escàndol per alguna malifeta no se'ls escape dels despatxos emmoquetats i les ombriues sales del poder a la plaça pública i esquitxe els seus vestits Armani i les seues bosses Vuitton, com els va passar als seus pares polítics, i vagen a raure a la garjola si no se n'ixen de rosetes, com tantes voltes) agranarà negocis i beneficis cap a la casa privada dels seus interessos i els seus cercles exclusius. La sincronia entre les dues mans ha de ser perfecta perquè la maquinària funcione. Mentre nosaltres mirem el dit que canvia el nom de València i fa totes les mangalotxes possibles per arraconar encara més el català i que no l'acabe parlant ni Cristo, la lluna continua allà dalt, amb la cara oculta on s'ordeixen les trames més sinistres. La història es repeteix en la seua versió més estúpida. Si poguessen farien desaparèixer d'un colp de Conseller de Vox sobre la taula, d'un passe de pit o de verònica o d'una sagnant estocada allò que encara ens fa diferents i iguals, la llengua amb què vivim d'ençà que som el que som, amb totes les variables i novetats del temps que fan al cas de tots els pobles. Si poguessen escanyarien el català que s'expressa en els mil matisos que pinten el mapa del País Valencià amb els colors de l'Arc de Sant Martí del tortosí, el septentrional o castellonenc, el central o apitxat, el meridional (amb parles hereves del mallorquí escampades per la Marina) i l'alacantí, allò que hem convingut a dir-ne valencià, que són les nostres maneres de parlar el català que s'estenen des de la Sènia al Segura i que travessen fronteres alienes i administratives, i enterrarien segles de cultura, destruirien per sempre una manera genuïna de viure i veure el món en nom d'una pàtria que "menysprea tot allò que ignora", perduda en un monòleg que es repeteix al ritme marcial de la veu dels amos de torn que encara es pensen que en el seu imperi mai no es pon el sol. Si poguessen ens matarien la llengua, no en deixarien cap rastre ni per als llibrets de falla.

Però no poden. Per molta força amb què ens estrenyen el coll del país, per molt que s'esgargamellen amb les seues burrades, per molts decrets que es traguen de la butxaca, per molt d'odi que vessen des dels seus altaveus mediàtics. No poden perquè la llengua que els fa tanta nosa és del poble que l'usa, no de falsaris, aduladors i llepaculs, no dels que s'emboliquen en senyeres de fireta per a l'ocasió. No poden matar-la perquè l'idioma viu i viurà en cada boca, en cada voluntat, en cada crit de dignitat, d'estima o de dolor. No podran si no ens perdem en les trampes parades amb el nom de la llengua i les gramàtiques fosques, totes les maniobres que ens farien perdre bous i esquelles i un llençol en cada bugada si encara no sabéssem de què va la cosa. No podran si mirem la lluna, no el dit que l'assenyala per pispar-nos la cartera. No podran per un accent canviat, per molt que dediquen els diners que són nostres a premiar els ressentits, impotents i mediocres que viuen entre les teranyines d'acadèmies fantasmagòriques. No podran perquè la llengua som tots, un a un, cada veu, cada lletra, cada paraula, cada memòria, aquesta voluntat invicta de resistència. No podran per molt que creguen inventar la sopa d'all afirmant que alguna solució ortogràfica no es correspon amb la pronúncia popular, quines penques. No podran perquè tenim la ciència i la solvència, la insistència i la insolència, potència i resistència, la paciència i forces d'equivalència, la decència i la impaciència, clarividència i experiència, la iridescència que ens fa ser multicolors i motius i raons per a la independència. No podran perquè ens hi va ni més ni menys que la pròpia existència. De manera que no podran mentre continuem sent com la e valenciana, la més oberta. Digues Pep i digues València. I no deixes d'esbrinar què s'hi amaga, a la cara oculta de lluna.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 22 de setembre de 2023.]


 

dijous, 21 de setembre del 2023

Veure menys i viure més

 

Enric Balaguer, Punts de fuga. Pensar, crear, resistir. Lletra Impresa, Rara Avis núm. 13. Gandia, març de 2023. Pròleg d'Enric Sòria.

· · ·

A penes uns mesos després de la publicació d'El llibreter Mendel i altres relats, la primera incursió de l'autor en el món de la narrativa, Enric Balaguer (el Castell de Guadalest, 1959) trau a la llum aquests deliciosos Punts de fuga, vint-i-un assaigs de similar extensió (d'entre quatre i deu pàgines) i d'una temàtica variada que concentrales preocupacions candents de l'escriptor i professor de literatura de la Universitat d'Alacant. Ja fa bona cosa d'anys que Enric Balaguer construeix una obra assagística molt sòlida que des de 1995 (any de l'inicial Paper reciclat) ha donat nou llibres, inclosos aquest que avui comentem i el dietari La casa que vull (2009). D'estudis més estretament vinculats a les tasques docents i investigadores, sobre la poesia dels anys seixanta o l'obra de Josep Palau i Fabre o Joan Fuster, en comptem quatre més. Si aquests dos vessants es troben íntimament travats en fons i forma, de manera que l'autor no ha de desdoblar-se en cap Dr Jekyll i Mr Hyde per esplaiar ara el seu costat més acadèmic adés el més literari, perquè un mateix esperit de llibertat, ponderació i capacitat d'observació crítica alimenta els dos, fa goig comprovar –no és un cas insòlit però sí massa infreqüent– que el professional universitari no ha ofegat l'escriptor de soca-rel, que amb aquesta col·lecció d'escrits i en plena maduresa vital i intel·lectual exerceix el seu magisteri literari amb la força d'estil i l'exigència temàtica i de pensament que solem reclamar al gènere.

Per sintetitzar les característiques i establir l'oportuna genealogia de l'assaig, un gènere que sembla que naix en cada nou llibre, dedica Enric Sòria –un altre exemple de professor i malgrat això magnífic escriptor– el seu pròleg. Si la insistència pot resultar un xic molesta als lectors més familiaritzats amb el tema, sempre va bé que un expert et resumesca les qualitats del material amb què els assagistes condimenten els seus plats literaris.

Enric Balaguer sol ser clar en títols i epígrafs, amb una tendència a la tríada (Poesia, alquímia i follia) i l'agrupació de la diversitat implícita en els seus altres (siguen quimeres, tribulacions o palpitacions). Malgrat que una de les idees dels assaigs és que la societat occidental abusa de la vista com a sentit primordial a través del qual veu i organitza el món (un món on hi ha molt a veure i molt poc a viure, parafrasejant Perejaume), en detriment del tacte, del cos, central en la cultura oriental, els Punts de fuga remeten a la idea de distanciament i perspectiva necessaris per a la comesa crítica que es proposa i ens proposa. I que no és altra que, com diu el triple epígraf, pensar, crear, resistir. La reflexió sobre els canvis de tota mena que en acceleració vertiginosa la humanitat pateix des de fa dècades i que conflueixen en l'anorreament de formes de vida i saviesa ancestrals ocupen un lloc ben destacat en l'obra d'Enric Balaguer, que ací hi torna amb renovades forces, suggerències i estímuls per a alegria dels lectors.

En la Nota prèvia l'autor divideix els assaigs en tres blocs. Els uns s'ocupen de temes i motius humanístics (literatura, art, filosofia), uns altres reflexionen sobre "fenòmens del nostre present" i "aspectes i característiques del sociopaisatge i del psicopaisatge que ens voreja". Finalment hi ha el grup de textos que parlen sobre l'espai des d'una perspectiva ecològica. I travessant els diversos blocs temàtics, la passió que els dona alè, perspectiva i sentit al conjunt: contribuir a bastir espais, mentals tant com físics, per a la recerca i pràctica de la plenitud humana, la consciència de la pròpia substància vital i l'empatia amb el món que som i que constituïm. És el primer element de la tríada alternativa al món presidit per l'interès, el consum compulsiu i la deshumanització, pensar la realitat que som i ens configura des de noves perspectives alliberadores on l'espiritualitat és eix central de l'enriquiment personal. Una espiritualitat, seguint Willigis Jâger, que "ensenya un camí a l'experiència i se n'ocupa, d'allò experimentat", com la que implica el fet poètic, i situada a les antípodes de la religió entesa com a "instrucció que ha esdevingut norma". En aquesta recerca de la saviesa i la plenitud que dona sentit a la vida humana hi ocupa un lloc preeminent l'experiència artística, la creació. És ací on el "budisme ateu" que proposa Balaguer ens pot ajudar a indagar en un sentit radicalment oposat al que tant el comunisme d'arrel estalinista com el capitalisme liberal han propiciat històricament: la pràctica del buit que l'autor exemplifica en l'art de Jorge Oteiza. Al capdavall, front a les abassegadores forces alienants i destructives que dominen el món actual, i que el porten a l'abisme, hi ha l'espai inexpugnable de cada persona, la resistència que viu a l'interior de cada u (aquest alè que significa esperit en grec) i que ens ajuda a cercar la solidaritat amb els altres, a experimentar la ressonància (un terme molt suggestiu que devem al pensador Harmurt Rosa) i la vida en la seua plenitud i bellesa.

En summa, el llibre d'Enric Balaguer s'ha d'assaborir amb el llapis a la mà per resseguir les empremtes que han deixat les passes de l'autor i les de poetes, pensadors, obres i artistes que ell s'estima (de Vicent Andrés Estellés a Francesc Parcerisas, de Joan Margarit a Josep Palau i Fabre, de Joan Salvat-Papasseit a Perejaume o Ponç Pons, de Carl Jung a Erich Fromm, de Byung-Chul Han a Tvetan Todorov, d'Okakura Kakuzo al Tao Te Txing i un llarg etcètera de veus ben combinades). Un autèntic plaer literari, una festa dels sentits que, en el vessant pràctic a què tot assaig ben fonamentat convida, pot obrir la mirada (i la ment i el cos) cap a espais molt suggestius on continuar caminant, pensant, creant, resistint.

[Publicat a Saó núm. 491, maig de 2023.]


 


dimarts, 19 de setembre del 2023

Uns apunts a propòsit de l'11-S

Fa molts anys que viatge a Barcelona per participar en la Diada, d'ençà almenys que va deixar de ser un simple ritual per esdevenir un clam per la independència amb manifestacions i posades en escena que van batre tots els rècords mundials en participació, eficàcia organitzativa, imaginació i colorit. Fou aquella revolució democràtica dels somriures que més o menys havia invocat Lluís Llach en una cèlebre cançó. Però un projecte d'unes tals dimensions, i en el context espanyol, necessita molt més que exhibicions de vigor i pulcritud civil i voluntat democràtica per materialitzar-se. Necessita coses que ha tingut i d'altres que sens dubte li han mancat. La història del que va passar abans i després de l'1 d'octubre de 2017, data clau i de moment culminant de la mobilització, és prou coneguda en els seus aspectes generals i ho acabarà sent també en els detalls i en els factors humans que, amb la distància deguda, expliquen el triomf i el fracàs, provisionals, de la revolució catalana. De motius per tornar sempre a Barcelona, però, i d'estrictament personals en tinc un cabàs, perquè ho he fet regularment al llarg de la meua vida i m'hi sent com a casa –hi soc a casa, de fet– i tot sovint millor. No puc entendre la catalanofòbia de no pocs valencians, no cal dir que històricament estimulada per l'adob de l'autoodi que es deriva d'una situació de submissió i assimilació a un poder espuri, si no és per la burrera i el desconeixement. Ells s'ho perden, què hi farem, i tots plegats paguem i pagarem la brutal desconnexió que troba en les traves ferroviàries i de comunicació entre València i Barcelona l'espill més eloqüent.

Enguany m'hi vaig decidir a última hora, esperonat sobretot per les condicions que Puigdemont va posar per iniciar negociacions, que poden ser un punt d'inflexió interessant i obrir camins encara no desbrossats per a la solució del conflicte històric amb l'estat. Podria ser tot fum de canyot, òbviament –i sempre hi ha conspicus observadors i emprenyats de tota mena amb una mosca insidiosa darrere l'orella i tan ràpids a denunciar els errors aliens com lentíssims en l'elaboració d'arguments i solucions–, però acostume a fonamentar les afinitats i reflexions polítiques en termes de confiança i simpatia, tot i que ja fa molts anys que no em xuple el dit. Ja veurem, diuen els cecs. Poc o molt, la massiva assistència a la manifestació de l'11S es deu a l'aire fresc que aporta la nova situació de carambola aritmètica i el discurs del president en l'exili. La premsa que sempre dissimula els èxits i exagera fracassos i defectes ha subratllat la desunió de l'independentisme, com si mai hagués estat un tot compacte, com si no s'hi barrejassen sempre interessos i tàctiques divergents per a un objectiu compartit, com si les discrepàncies i picabaralles, i fins els odis, no fossen presents en tota família i en cada agrupació humana. La impressió que el manifestant de peu va rebre al monument a Rafael Casanova i pels volts del Fossar de les Moreres al dematí i des de la Plaça dels Països Catalans a la Plaça d'Espanya (popularment Plaça de l'1 d'Octubre) a la vesprada era que havíem duplicat almenys la participació de l'any passat, que els manifestants anàvem units en la irreductible diversitat de cada u, que hi predominava la gent gran o molt gran, esforçadament heroica i exemplar, però que també hi havia molts joves. L'èxit innegable d'assistència que hem d'atribuir als organitzadors –l'ANC fonamentalment– no es pot fer extensiu per desgràcia al discurs políticament molt feble, de penyó fix entercament centrat en la voluntat d'independència sense que ningú es prenga la molèstia d'explicar com fer-la efectiva, d'indicar el camí que hi duu. És com si per als dirigents de l'ANC, encapçalats per la presidenta, la repetició màntrica 'independència o no res' (que ni tan sols té la retòrica valentia de, per exemple, pàtria o mort) assegurés l'opció de la primera part del dilema i no pogués dur de cap a la segona. I això no té res a veure amb el famós 'peix al cove', perquè aquella oroneta autonomista no tornarà. Ningú amb dos dits de front no pot negar la necessitat del diàleg i la negociació, però això no exclou ni les accions unilaterals que els puguen desencallar ni la importància de la força que es tinga per escometre'ls. El que no pot veure ni li interessen massa al manifestant de peu són els moviments entre bambalines. La qualitat dels projectes és també la qualitat dels lideratges. Ni Dolors Feliu ni Junqueras ni, ai! Pere Aragonès compten, a parer de qui açò escriu, amb el carisma, la preparació i el tarannà per ser-ho plenament, amb aquella lucidesa capaç de sintetitzar, concretar i desbrossar el camí que ha d'obrir les grans alberedes de la llibertat, com va voler Salvador Allende un altre 11 de setembre de fa cinquanta anys. L'oficialitat del català al Congrés espanyol i al Parlament europeu i l'amnistia sense lletra menuda ni trampes ja són una bona manera de continuar caminant, de recosir voluntats, de plantejar nous embats. L'objectiu d'un referèndum acordat (perquè tots els referèndums, totes les votacions, tenen data de caducitat) i el compromís efectiu de respectar-ne els resultats podria tornar a mobilitzar la societat catalana, enterrar desconfiances i desavinences partidistes i ajudar molt a tirar avant el projecte de la República Catalana. I la força d'un poble decidit en el seu propòsit. I la DUI com un roc a la faixa.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 15 de setembre de 2023.]


[Castellers al Fossar de les Moreres, 11 setembre de 2023.]

divendres, 15 de setembre del 2023

L'etern retorn o el fracàs de l'èxit

Jordi Botella, L'etern retorn. Fundació Mútua Levante-El Nostre, Alcoi, juny 2023.

· · ·

El film de Nicholas Ray Johnny Guitar (1954) conté un dels diàlegs més celebrats de la història del cinema. És quan l'antic pistoler, interpretat per l'actor Sterling Hayden, després d'anys sense veure-la, demana a la que fou la seua amant, Vienna, paper que fa Joan Crawford: "Digues que m'estimes encara que siga mentida". I ella li diu que sí, que l'estima. Les fronteres entre la veritat i la mentida, o entre la realitat i la ficció, són terrenys incerts i volàtils. Les compararíem amb les arenes movedisses o els deserts on els assedegats són víctimes de terribles miratges (per insistir amb els motius cinematogràfics) si no fos que malgrat tot els humans ens hi movem com el peix en l'aigua –o com els bandits en ciutats sense llei. Que vivim enmig d'aquestes friccions. Perquè de fet aquesta ambigüitat constitutiva forma part de la condició humana, que n'ha construït les categories tot adaptant-les a les seues necessitats històriques. La veritat i la mentida, doncs, o –anem al gra– la història i la literatura, són peces intercanviables, realitats poroses que depenen del punt de vista de qui intenta acotar-les i dels seus interessos i propòsits.

L'escriptora Montserrat Roig va ser de les primeres a indagar en les relacions entre realitat i ficció en el camp de la narrativa. La paradoxa que planteja en el seu assaig Digues que m'estimes encara que sigui mentida, que manlleva per al títol el diàleg citat més amunt, gira la convenció de les categories establertes com un calcetí per arribar a la següent conclusió: només a través de la mentida de la ficció podem arribar a la veritat més profunda de les coses. Aquesta és la força immemorial que conté la construcció del mite. Perquè tota narració ben feta transporta la veritat de l'experiència humana a través del temps. La seua enunciació, fixada per l'escriptura o transmesa a través del cant, actualitza tothora el passat i el llança cap al futur. I torna a començar. L'etern retorn.

Perquè després vindrà el logos a establir-hi un nou ordre, per interpretar el miratge i evitar que siguem engolits pels abismes de la desraó. No sempre destre, tot s'ha de dir, a imposar els termes de la lògica i de la veritat, que ja hem dit que és esmunyedissa i relativa, té de vegades tan poca traça que anunciant-la, no fa més que posar la mentida dalt d'un pedestal. I què és pitjor, una mentida podrida, fàcil d'identificar, o una falsa veritat que donem per bona? Probablement Goya va reblar el clau: el somni de la raó produeix monstres. El somni privat de la raó o la raó privada de somni produeixen, sí, n'han produït a manta, monstres terribles. Fan ben fet els historiadors d'estudiar els rastres del passat i posar-nos-en el relat davant els ulls, fan ben fet de destriar el gra de la palla, de ponderar causes i efectes i definir les lleis que mouen la física humana. Inevitablement, però, si fan bé la seua feina, si són honestos i respectuosos amb el material volàtil amb què se les han de veure (eixes veritats que a penes si han deixat rastres), seran plenament conscients dels límits de la seua investigació. Plantejaran noves preguntes a les seues respostes, però el mosaic del que fou sempre quedarà incomplet, malgrat tot. I és per aquests badalls que la ploma del bon narrador se n'entrarà per restituir, no la veritat sinó la versemblança, allò que és creïble i possible, per trencar el sentit unívoc amb què ha acabat construint-se una història, per obrir el ventall de possibilitats interpretatives, per fer trontollar l'imperi de la llei i acostar-nos, a través de la ficció, a la veritat profunda de l'experiència humana de l'esdevenir. El bon novel·lista opera en les zones d'ombra del passat i il·lumina allò que l'historiador no pot copsar: l'alè de les persones, els seus somnis més recòndits, la passió i el desig, l'anhel de venjança, la maldat sota les seues múltiples formes, el dolor, l'amor i la mort…

L'etern retorn, la novel·la de Jordi Botella que per fi el lector té a les mans, fou escrita ja fa més de vint-i-cinc anys. En certa manera és l'èxit d'un fracàs, o la presència d'una absència. És l'únic vaixell que va arribar a port (de fet, la resta de la flota que comandaven Ximo Llorens, Gustavo Cardenal, Pep Jordà i qui açò subscriu, que llavors constituíem el col·lectiu Salomó Dori, que en glòria estiga, no va arribar ni a fer-se a la mar) d'un llibre que s'havia de dir L'any del petroli. No cal dir que, llegit ara, aquell relat no ha perdut ni un gram de consistència sinó que n'ha guanyat molts, com els vins llargament reposats en el barril. En bona hora hi ha mariners que resisteixen bé els embats del mar i les circumstàncies. En bona hora hi ha fabuladors de raça com Jordi Botella que alliberen els mites i actualitzen la història tot sostraient-la de les urpes de la convenció i la rutina, escriptors capaços d'acumular forces per estimular projectes i construir autèntiques ficcions per a una societat embadalida en l'acceptació passiva dels propis mites.

Heus ací una història versemblant del Petroli, fresca com una rosa, 150 anys després d'una revolta que donaria per parlar a Friedrich Engels per desacreditar –possiblement no sense raó– els seus rivals bakuninistes ("un exemple insuperable de com no s'ha de fer una revolució"). I que als alcoians ens ha pervingut, entre els tels de vaguetat de les coses que s'han hagut de dir en veu baixa, en el xiuxiueig de la resistència, a través d'una molt aprimada memòria històrica que ens parla de la vaga general dels obrers, de la traïció de l'alcalde Agustí Albors, de guàrdies civils que obrin foc sobre la multitud, de la insurrecció popular i la crema d'algunes cases i fàbriques, de l'assassinat de Pelletes, de la instauració del Comitè de Salut Pública presidit per Severino Albarracín, de l'entrada de l'exèrcit i l'ofegament de la revolta, de l'empresonament de més de 600 treballadors i la persistència d'una repressió que duraria molts anys. En les boires d'eixa memòria, que L'etern retorn contribueix poderosament a dissipar perquè els personatges de la història i els de la ficció adquiresquen vida pròpia i concreten el seu perfil davant els ulls que interroguen, el llenguatge popular ha preservat l'expressió muntar (o armar!) un petroli. El Petroli, doncs, com tot en aquesta vida, ens ha pervingut en part com a veritat, en part com a mentida, i tant significa el record d'una derrota com el d'una victòria de la dignitat i la lluita populars.

Jordi Botella és fidel al que sabem d'aquella revolució, al que és considerat històricament verídic, però el que li interessa no és reproduir el passat ni simplement ambientar-lo en l'escenari de l'Alcoi de finals del XIX. La fidelitat a les fonts històriques no és ací més que el camí per a la versemblança que l'escriptor posa en marxa per portar-nos als territoris vedats a la investigació històrica, allà on comença el batec de la veritat de la condició humana. I crea un personatge poderós, digne d'haver estat inspirat per la ment de Nietzsche, un model contrafet del seu superhome, Miquel Boronat, de malnom Coixinera. La influència de l'escriptor alemany sobre l'autor d'aquest relat es remunta –puc donar-ne fe– als anys de l'adolescència, quan Jordi ja llegia àvidament les pàgines de foc d'Així parlà Zaratustra. Al ritme de la vida de Miquel Boronat, desplegada en un moviment d'ascensió que té la seua correspondència simbòlica en la difícil orografia alcoiana, des de les profunditats del riu de les fàbriques a la part alta on viuen els burgesos, es mou el cor d'una ciutat, fet de molins, batans i màquines, de treball i explotació, de tenacitat i lluita, de fum i ferralla. De passions i ambicions, de mort i traïcions. El moll que impulsa un xiquet arribat per segona volta a Alcoi des de Penàguila amb 13 anys per sumar-se al moviment luddita i destruir les màquines que lleven el pa de la boca als treballadors i acaba convertint-se en amo de la pròpia filatura i emparentant-se amb la burgesia alcoiana més genuïna, és el de la venjança pels greuges patits en pròpia pell i el de l'ambició que considera tot gest humà un destorb per atènyer els propis objectius de poder i riquesa. Miquel Boronat és la imatge despullada, en negatiu, d'aquell mite dels hombres que mueven Alcoy (en castellà!) que s'esbombava en els seixantes i setantes, el del de la fortuna construïda pel treball, l'abnegació i l'esperit viu, el del self-made man. Boronat és l'antiheroi nihilista, despietat i carronyer, un expert en la supervivència en un medi hostil, una versió fabril i moderna de Macbeth, víctima i botxí del sistema que l'ha engendrat. Lluny d'aspirar a la redempció social per què lluiten els de la seua classe d'origen, ni de simplement gaudir dels beneficis i el poder que li permeten l'explotació de la força del treball que practiquen els burgesos d'adopció (és un amargat consanguini, incapacitat per al tracte afectiu i desimbolt), el que Boronat vol en el fons és rescabalar-se'n, dels uns i dels altres, "amos i esclaus", amb la destrucció de tot. Incapaç d'identificar la seua condició com a home i a partir d'ella, impulsat per l'energia vital i la força creativa de la voluntat de poder nietzscheana, afirmar-se permanentment en la pròpia construcció i en l'exaltació de la vida, converteix l'etern retorn en l'abisme de la seua misèria, on s'estimba el fals projecte de superhome. El seu èxit es converteix finalment en el seu fracàs, últim, inapel·lable, definitiu. Per molt que veritat i mentida siguen tan volubles, no es pot viure sempre en la ficció. El consell de Romà, l'encarregat del Molí de Sempere que li fa de protector quan entra d'aprenent a la fàbrica, l'únic home íntegre d'aquest relat, es converteix amb el temps en un auguri: "Si trepitges merda, no puges als arbres". El fracàs estava cantat des del principi. La vana pretensió de subvertir la pròpia natura, el desclassament i el manteniment de la ficció es cobraran finalment el seu tribut.

Jordi Botella ha creat un univers literari immens des d'un lloc molt petit que es diu Alcoi, el que s'estén d'Alcassares a Cantagallet, per expressar-ho gràficament tal com ho faria ell mateix. Pot semblar una paradoxa però no ho és gens, més aviat una condició indispensable, perquè sabem que l'infinitament petit i l'immensament gran es complementen (sense les partícules subatòmiques no existiria l'univers). Com va escriure William Blake: "To see a World in a grain of sand, / And a Heaven in a wild flower / Hold Infinity in the palm of your hand, / And Eternity in an hour" ("Veure el Món en un gra de sorra, / I un Paradís en una flor salvatge, / En la palma de la teua mà es concentra l'Infinit, I l'Eternitat en una hora"). El que importa al capdavall és la mirada, la capacitat literària que fa comprensible la complexitat del real i obri noves percepcions i preguntes als dilemes de sempre. L'única manera plausible de ser universal és viure profundament arrelat a un lloc. Totes les narracions de l'autor es relacionen íntimament amb la ciutat, des de La Sagrada Família o Carta als Reis a Estació terminal i La caixa negra (on trobem un altre contramite molt fecund de l'empresari destructor) o el seu darrer Metralla, que comparteix amb L'etern retorn el caràcter de recreació històrica.

El fracàs humà personificat per Miquel Boronat, que és també al capdavall el d'un model de producció i de societat regits per la llei del més fort, té el seu revers positiu en l'èxit que suposa, tants anys després, que l'aventura traçada per la mà destra de Jordi Botella arribe per fi a les mans del lector. Un relat tan potent com L'etern retorn, tan allunyat de l'aldarull estèril com del convencionalisme interessat de les realitats inamovibles, hauria d'estimular en la plaça pública la passió literària i el conseqüent debat cívic en un moment en què Alcoi es troba més que mai en la seua dilatada i convulsa història davant la necessitat de rearmar-se moralment, de reinventar-se des de la seua arrel més profunda, fidel a ell mateix, resistent als cants de sirena de l'assimilació que nega la seua identitat, obrint noves pàgines on escriure un futur més lluminós. L'exemple extraordinari d'aquest relat li ve, si sap aprofitar-ho, que ni pintat, escrit i publicat.


[Pròleg a L'etern retorn.]

 

[Jordi Botella i Manel Rodríguez-Castelló en un moment de la presentació de la novel·la a la Fundación Mutua Levante el 21 de juny de 2023. Foto de Xavi Terol.]
 

dimarts, 12 de setembre del 2023

Retorn a l'anormalitat

Un dels avantatges o desavantatges de viure en la zona d'ombra jubilar és que la realitat més o menys canviant en què ens trobem no es pot reduir als binomis convencionals amb què tan bé semblen funcionar uns altres mortals (encara que en la majoria de casos no hi funcionen gens bé). La còmoda i angoixant compartimentació de la vida en períodes laborals i vacances, per exemple, no té sentit per a nosaltres. Tinc un amic jubilat com jo de l'ensenyament que quan arribava setembre solia dir: "Tinc ganes que comence el curs, a veure si descanse una miqueta". Perquè sovint les vacances hiperreglades del nostre temps i les ansietats que hi solen anar aparellades fatiguen més que les dures jornades de treball. Aquest estiu un virus traïdor l'ha retingut a casa i ell, dipositari duna saviesa ancestral, descregut i vitalista de mena, ho reblava així: "No saps quantes incomoditats m'he estalviat enguany i que bé que s'està a casa!". Potser tenia raó Pascal i la major part dels problemes de la humanitat es produeixen perquè la gent som incapaços de quedar-nos tranquil·lament a la cambra, preferentment llegint. L'àvia del meu amic, que també devia ser un pou de saviesa rural, davant aquests maldecaps moderns s'exclamava: "Ai, fill, pagar per a patir!". Les diferències estacionals, sovint imperceptibles per manca de matisos o per l'abruptesa de les transformacions degudes al canvi climàtic, continuen pautant els nostres ritmes, clar, però d'una manera molt més atenuada que en altres moments de la vida.

Hem tornat de l'agost, doncs, hem tancat el parèntesi estiuenc que vam obrir amb la darrera columna, que és una petita part del treball del meu temps jubilar, però la veritat, ja no tinc ganes que comence el curs ni de descansar, que per a això ja tindré prou temps i massa. Hem tornat a la normalitat o a l'anormalitat, que tampoc aquest binomi trampós no ens fa fred ni calor, hem tancat provisionalment un altre parèntesi (i n'hem obert un altre). El primer signe de normal anormalitat l'ha tingut la meua dona (vostès ja m'entenen) quan s'ha vist en la necessitat de tramitar uns papers davant (aquesta preposició ací em sembla absolutament pertinent) l'administració, educativa [sic] per més senyes, i ha entrat en el laberint contrasenya-codi d'activació-contrasenya i torna a començar. Per uns moments he temut que la pantalla de l'ordinador se l'engolís o que la seua impotència d'usuària habitual de maquinetes i viatgera virtual incendiés la casa. Per sort al final, amb més pena que glòria, ha pogut escapar de la teranyina administrativa i complimentar els ditxosos papers. La normalitat hauria de consistir a preguntar-nos com és que les dificultats burocràtiques a què ens hem d'enfrontar els ciutadans creixen més i més a mesura que augmenta el nombre de servidors de l'estat i els avanços tecnològics són més i més sofisticats, anormalitat que és viver de desigualtats, arbitrarietats i pèrdua de temps. O millor: la normalitat fora que la tecnologia ens fes les coses més fàcils i no al contrari. Pagar per a patir, s'exclamaria una vegada més l'àvia del meu amic. Hem tornat de l'agost i ens hem trobat amb l'anormalitat que el Congrés espanyol haja acabat acceptant la presència del català, el gallec i l'èuscar en aquella santa casa i en tots els seus àmbits d'ús, una cosa que hauria hagut de ser normal des de fa almenys quaranta-cinc anys. El president Puigdemont ha tret la clau que tenia a la butxaca i l'està fent servir amb les maneres de l'home d'estat que li coneixíem per aconseguir també, a canvi de votar Francina Armengol com a Presidenta del susdit Congrés (una nova i agradable anormalitat), que les altres llengües (tal com encara les anomena la Constitució, com si fos normal que una llengua tinga nom i les altres no) atenyen el desitjat rang d'oficials a nivell europeu. Passar de l'anormalitat a la normalitat, de vegades, només és qüestió de voluntat i de disposar d'alguna clau útil per a segons quins panys. Els dos èxits beneficien tota la comunitat lingüística i la salut del català, i per això hem de celebrar-ho i evitar que les derrotes siguen la forma normal de vida col·lectiva. Amb tot hi ha qui aprofita l'avinentesa, com Ximo Puig, per insistir en l'embolic estèril dels noms dobles o, com PP-VOX, per tornar a la cavernària guerra contra el valencià, que és l'anormalitat històrica que més bé els defineix, i fer exhibició d'una burrera que pretenen convertir en normal. En fi, que hem superat l'agost i tornat a la normalitat o anormalitat, segons com i què es mire. Algunes eren verdes i d'altres madures, cosa ben normal.

[Publicat a Diari La Veu del País Valencià el divendres 8 de setembre de 2023.]

 

[Joaquim Biosca
Barcelona, 1882-1932]