La veu de la música

Albert Garcia Hernàndez, La importància del violoncel. Premi de Poesia Jaume Bru i Vidal 2007 Ciutat de Sagunt. Pròleg de Jenaro Talens. Onada Edicions, Poesia, 4. Benicarló, 2009.

 

· · ·

L'últim poemari d'Albert Garcia Hernàndez (València, 1949) significa el punt d'encontre més explícit i complet, en un treball unitari de l'autor, entre les dues passions més constants del seu quefer artístic: la poesia i la música. Si les referències a un aspecte o altre de la música i la reflexió metapoètica més o menys sistemàtica són constants en l'obra d'Albert Garcia, és en el present llibre, repetim, on l'agermanament dels dos discursos sonors hi pren una major rellevància. Però dir-ne  agermanament o punt d'encontre són maneres molt vagues de referir-nos al que ací es cou, ho hem de reconèixer. Fet i fet, el títol del llibre no enganya, només que l'hem d'agafar en un sentit també metonímic: aquests poemes parlen de música, sobretot de música, des dels seus múltiples vessants, peces i cançons, autors i intèrprets i aspectes diguem-ne més tècnics. ¿Però com s'hi dóna l'agermanament o connexió de què parlem si al capdavall poesia i música són dos llenguatges intraduïbles entre si i tota correspondència que hi pretenguem establir no deixarà de ser, reeixida o no, fruit de l'arbitrarietat d'una visió íntima? Perquè per bé que les dues arts van nàixer plegades, com les dues cares d'una mateixa moneda, i que presenten molts elements comuns, ja fa segles o mil·lenaris que fan vides independents desenvolupant la pròpia essència (art verbal i sonoritat pura) i trobant-se de tant en tant pel camí en forma de cançó i altres gèneres cantables. Aquests són alguns dels aspectes a què també apunta el suggestiu pròleg de Jenaro Talens. En tot de casos el recolzament verbal d'una música no és més que un valor afegit (o un demèrit): el valor de la suma llavors no depèn de la qualitat poètica d'una lletra independent, sinó de la força d'una música. En el cas contrari, no estic segur que siga possible una bona cançó feta amb excel·lent lletra i música dolenta. Llavors?
L'Albert Garcia, bon connaisseur dels dos camins, i a la recerca final del que la poesia com a concepte té de transfronterera, ha fet l'únic que podia fer escrivint poesia: partir de la música com a excusa compositiva, com a tema i com a reflexió. El seu ha estat un melodiós entramat del que els sabuts anomenen intertextualitats, només que els textos al·ludits ací són músiques, moltes d'elles cançons de ben variada procedència i entitat. Això funciona per al conjunt del poemari i més explícitament a la primera part, la titulada Mi. Se succeeixen ací catorze composicions que s'inspiren en sengles peces musicals, la nota discogràfica de les quals s'hi acompanya a peu de pàgina, com un subratllat que convida el lector a activar la pròpia memòria musical i aventurar-s'hi amb noves correspondències i sentits. Es tracta d'un diàleg molt personal (no sembla gratuïta en aquest sentit la coincidència de la tercera nota musical amb el pronom de primera pesona), que unes vegades es decanta cap a la pura melodia i d'altres cap al contingut verbal d'una cançó, amb catorze espais sonors de la memòria individual i, en la majoria de casos, col·lectiva, de diverses èpoques, estils i geografies. Hi segueix la nota La (i l'article femení singular), vuit poemes de temàtica musical més general, i set breus assajos en prosa titulats amb el setè grau de l'escala diatònica (i pronom reflexiu de tercera persona i conjunció condicional…), Si, lligats pel cordell de set verbs en infinitiu més o menys vinculats amb la música i que els individualitzen (especialment commovedor el titulat “Emmudir”, dedicat a la cançó Le temps des cerises).
Per a qui açò escriu no hi ha dubte que ens trobem davant l'obra més madura i valuosa d'Albert Garcia i que amb ella s'ha guanyat a pols un lloc ben destacat en l'actual panorama poètic. I si la manca d'espai obliga a deixar moltes coses a propòsit d'aquest llibre al tinter de l'ordinador, no ens estarem almenys de recomanar-ne un tast minuciós i amable al bon lector i d'insinuar, amb el traç d'unes paraules, una nota de violoncel (el més humà dels instruments, el més proper a la veu humana) suspesa en l'aire del capvespre com a símbol de resistència contra la colonització dels nostres discursos verbals i sonors, dels nostres espais vitals, sentit últim de la profunda lluita d'Albert Garcia amb les paraules.

Publicat a Saó núm. 357, febrer de 2011.

Kafka i companyia

Per als profans no deixa de ser al·lucinant que, gràcies a l'estructura laberíntica de la burocràcia jurídica (si posar junts laberint i burocràcia no és redundar massa), la truita de la justícia puga girar-se tan fàcilment. Veja's el cas del jutge Garzón, el primer que va gosar remenar els cadàvers insepults del genocidi franquista i prendre's una mica seriosament allò de la memòria històrica i les responsabilitats a què obligava. No ha estat, per desgràcia, ni el primer ni l'últim a veure's convertit d'acusador en acusat en un tres i no res, i en conseqüència a ser apartat sine die de les seues funcions. Al portaveu socialista a les Corts Valencianes, Ángel Luna, li ha passat pam dalt pam baix el mateix. En la justa denúncia que del cas Gürtel i els altres episodis de corrupció que esquitxen el Govern Valencià va esgrimir uns informes comprometedors que l'han convertit en boc expiatori de l'enrabiada popular. Als profans en matèria legislativa ens semblaria més lògic que per desmentir les acusacions de corrupció, el PP aportés proves fefaents de la seua innocència, factures, comptes clars, contractes, documents il·luminats amb llum i taquígrafs, aquesta mena de coses, en comptes d'aprofitar els laberints de la justícia per evadir la qüestió fonamental: és veritat o no que alguns s'han enriquit a costa de l'erari públic? Amb raó el senyor Luna s'ha sentit identificat amb el protagonista d'El procés de Kafka, la tragèdia que amb més força inuagura la modernitat: l'eterna culpabilitat d'aquell que ignora de quin delicte és acusat. La diferència amb el nostre drama casolà és que l'anònim poder omnímode del malson kafkià té ací noms i cognoms ben coneguts. I també que la imputació de Luna (i la de Garzón) és, al capdavall, la plasmació de la vulnerabilitat del poder, o d'una impotència que marejant la perdiu burocràtica no fa sinó augmentar el pes que té la sospita de la culpabilitat. Avui uns quants milers de ciutadans eixirem al carrer per reclamar una mica de llum contra tanta corrupta opacitat. Potser també ens acusaran del delicte de ser ciutadans reponsables i dignes, la més gran imputació imaginable en els temps que corren.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 26 de març de 2011.

La disponibilitat poètica

Manuel Bellver, Accions. Llibres de l’Aljamia, 9. Agrupació Cultural Vianants, Rafelbunyol, 2005.

· · ·

Manuel Bellver (Sagunt, 1956) aplega trenta-dos textos i cinc dibuixos que remeten a accions realitzades entre 1979 i 2005. Concreció, senzillesa i  profunditat caracteritzen uns poemes que podem llegir com retalls d’un dietari en què el poeta practica l’exercici de la disponibilitat.

· · ·

La poesia és el món, la relació entre subjecte i món, punt d’intersecció i harmonia on es dóna el sentit. El poeta, en tant que ho és, intervé, amb les seues paraules i accions, o en quietud i silenci, que són també paraules i accions, i deixa inscrits els senyals del seu trànsit en l’espai/temps: l’obra artística. En acotar el ritual, l’ordena i el conforma, l’aïlla de la contínua fluència i el dota d’un sentit que abans no hi era, el fa llegible i alhora el transcendeix. La disponibilitat s’alia amb l’atzar i és acceptació, obertura de ment i sentits als estímuls naturals, a les suggerències del silenci, o bé premeditació que busca un efecte, pauta de discriminació voluntariosa. Darrere (o més bé a l’epicentre) del quefer artístic de Bellver hi ha la tradició zen i l’estima per la naturalesa, dos dels capítols de l’enciclopèdia intel·lectual i vital del nostre autor a tenir molt en compte per a la lectura d’aquestes accions.
Els poemes aplegats en el present recull –ja ho hem insinuat– descriuen accions, la majoria de les quals tenen com a escenari els espais naturals de les nostres rodalies encara no violats pels urbanicides. El joc de correspondències textos-accions presenta una doble direcció: el poema (acció verbalitzada) remet a una acció posterior (plasmada en intervenció o no) o n’és la memòria, la fixació en paraules. En qualsevol dels casos, i encara que ignoràssem l’origen circumstancial dels textos, els poemes d’Accions són independents dels referents concrets a què remeten, de l’espai natural que evoquen, s’abstrauen de la materialitat precisa i esdevenen l’universal polisèmic que permet el transvasament poètic: un riu es transforma en el riu, un esquirol, en l’esquirol. De la màxima tensió objectivista, de la precisió en el detall que tota descripció implica, s’ha alçat el poema, el nou sentit, perquè la poesia ja hi era, i la disponibilitat del poeta ha escrit amb els fragments esparsos que tenia a la vora la sintaxi del poema, el salt en el buit que recrea l’emoció de l’experiència: “Bec un got d’aigua molt lentament. Al mateix temps tinc a la ment els rius i mars que conec i no conec. Acabe pensant que m’he begut, gairebé, tota l’aigua del planeta”.
Si no la forma (d’impossible traducció a les nostres llengües; amb massa insistència se’ns vol vendre una cabra vestida de fàcil exotisme) aquests poemes contenen la filosofia del haikú i les altres composicions de la lírica oriental: el present (la presència) en la seua transitorietat, l’observació despullada de “saber”, el silenci i la quietud com a pràctiques, l’empatia amb el món, la suau malenconia d’un materialisme profund, l’espiritualitat que beu de les fonts més petites.
Aquest nou treball de Bellver no solament és la confirmació d’una veu poètica intensa i peculiar (a pesar de perifèrica i discreta, allunyada de sorolls de campanar, o precisament també per això) sinó que ens mostra les capes més profundes de la seua geologia creativa i posa llum sobre els poemaris anteriors: Oli al pedrís (L’Aljamia, núm. 11), Dies després (Ardeas poesia, 1997), Erols (Set i Mig, 1998), Una aigua (Rosablau, 1999) i Açò (solsida al passadís) (Brosquil, 2001). Unes accions que mereixen l’atenció del bon lector i que amb sort aniran desplegant-se en l’espai/temps, sempre inacabables, sempre obertes i suggerents.



Publicat a Saó núm. 307, juny 2006

                                          Manuel Bellver amb els poetes Antoni Ferrer i Antoni Defez parlant a la Glorieta d'Alcoi durant un homenatge a Ovidi Montllor en 2008.

Fukushima

Els titànics esforços per limitar la catàstrofe nuclear de Fukushima no podran evitar que aquest nom mantinga en el seu nucli la rima sinistra que el lliga per sempre a Hiroshima i l'agermana a la genealogia de l'horror que completen Nagasaki, Harrisburg i Txernòbil, les víctimes més conegudes de les fúries deixatades per Plutó, senyor dels inferns. Al Japó, la primera sacrificada per la bogeria atòmica i que té sobre el paper la constitució més pacifista del món (ni que només siga pel degut respecte a la memòria dels morts dels bombardejos i a les seqüeles de dolor transmeses de pares a fills) està escrivint-se el final de la il·lusió que allò que va nàixer per a la guerra i la dissuasió puga servir també per a fins pacífics. Tot i que no és descartable que la fosca obcecació humana (o més aviat la d'aquells pocs que sempre anteposen els beneficis immediats propis a la seguretat del conjunt del planeta, confiats potser que arribat el cas la seua ciència els permetrà mudar-se, per exemple, a la Lluna) invente noves excuses, en nom d'un progrés enganyós i mal repartit, per a la destrucció i el desastre ecològic, la lluita de la raó antinuclear ha de sacsejar les consciències de tota la humanitat. Perquè més enllà de terratrèmols i tsunamis i altres imprevisibles circumstàncies, no podem continuar alimentant un monstre que sempre escapa al nostre control. La supèrbia, a mitges amb la ignorància, nodrides totes dues per la cobdícia impassible del capitalisme, ens han de fer rellegir els mites oblidats de les eumènides i l'Oda plutoniana d'Allen Ginsberg, de 1982, el major udol escrit contra la barbàrie nuclear: “Cante la teua absoluta Vanitat. Sí, Monstre de la Ira, engendrat en la por. Oh supremament / Ignorant matèria entre les creades estranyes a la Terra! Il·lusió d'imperis metàl·lics! / Destructora de Científics mentiders! Devoradora de Generals ambiciosos, Incineradora d'Exèrcits & Fonedora de Guerres! / Judici entre els Judicis, Diví Vendaval sobre venjatives nacions, Violadora de Presidents, Escàndol de Mort de les polítiques del Capital! Ah civilitzacions estúpidament industrioses!”.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 19 de març de 2011.

Viatge a través de la llum

Teoria dels crepuscles, Manuel Pérez Saldanya. Edicions 96, col·lecció Razef de poesia número 8, Almussafes, maig de 2004.

· · ·

Rigor en la rica diversitat formal i en els tons i motius del poemes, aquesta Teoria dels crepuscles aconsegueix conjugar la profunditat i la lleugeresa i proporciona el sojorn en unes illes a través d’una mar que mou la reflexió i la memòria, el trànsit i la permanència. Un regal als sentits i la intel·ligència.

 · · ·

En una lectura del present treball feta la tardor de 2002 al cafè Sant Jaume de València, l’autor va apuntar unes idees, òbvies i senzilles, que dissortadament molta gent tendeix a oblidar. La primera és que l’escriptor emmudeix quan no té res a dir o quan no vol dir res, enunciat que es transforma fàcilment en imperiosa exigència de l’ofici. La segona, que qualsevol que s’ho propose pot esdevenir escriptor, idea amarada d’ironia que vincularia aquesta condició a la mera insistència repetitiva, a un acte de voluntarisme que no en garanteix l’excel·lència ni el talent. Totes dues proposicions, fetes per explicar el propi silenci poètic de més de vint anys (des d’aquell La ruta de l’heura de 1983), denunciarien de retruc alguns dels vicis que l’activitat literària arrossega al país, per rutina, per desgana intel·lectual, per “exigències” de mercat, pel prestigi de cel·lofana que envolta l’ofici. I per a desesperació dels bons lectors i dels qui confien més en la qualitat que en la quantitat dels productes literaris com a fonament de la construcció cultural d’un país.
Dit això, no podem sinó celebrar el retorn poètic de Manuel Pérez Saldanya amb aquest petit i intens recull de vint-i-dos poemes. De la llarga travessia de l’autor pels viaranys dels seus silencis escripturals té ara el lector la possibilitat de paladejar-ne uns textos que ens parlen de la llum crepuscular, d’aquells moments d’intensa fragilitat que conformen el bo i millor de cada existència. Els poemes són tan volta això: lenta destil·lació en les paraules d’allò que ja no podem oblidar.
Ens trobem davant un llibre, tot i la seua brevetat, d’una gran varietat formal i temàtica, de textos escrits en èpoques distants de la peripècia vital de l’autor. L’organització del material, però, perfectament calculada i coherent, dissipa la sensació de dispersió i ens ofereix, amb l’estímul de la diversitat de tons i temes, una mena de summa poètica ben suggerent. Introduït per una “Endreça”, on l’autor fa un cluc d’ull irònic al lector de poesia avisant-lo de la perillositat dels poetes, el llibre es divideix en altres cinc parts. En el primer dels “Poemes èpics” Pérez Saldanya reinventa un final per a Ulisses lluny d’Ítaca i, en el que podríem considerar un dels moments crucials del poemari, ens parla del mar i del temps, del que va “poder ser i no fou, / entre els plecs de la mar i els plecs de la memòria”, en impecables alexandrins. Continua el viatge amb set “Poemes èmics” en versos lliures que ens situen davant situacions més íntimes, la casa familiar, el tracte amb les paraules, l’evocació d’un setembre que fou “tristament feixuc i viu / alhora” i l’elegia a un amic. En els “Poemes ètics”, breus i esmolats per la mola d’una fina ironia, hi trobem paràfrasis d’Estellés (en “Demagog”) i el Valéry de J’écris ton nom. En “Poemes ebris” el poeta es contempla, estrany i lúdic, a l’espill de la ressaca, despulla l’engolada pretensiositat dels poetes, ironitza sobre les cabòries d’un catedràtic de lingüística que abandona la sintaxi per una bona borratxera amb l’amic o parafraseja l’Alberti amb un cant de taverna. Clou el conjunt un “Poema bíblic” de decebuda apocalipsi.
Esperem que els silencis que pauten la poesia de Saldanya no siguen tan entercs i que els lectors puguem disposar de noves fonts on beure a pleret.

Publicat a Saó núm. 306, maig de 2006.

Ninot indultat

Basta mirar la cara de l'encara president per descobrir quina és la seua més íntima vocació: la de ninot indultat. De fet, segons tots els pronòstics (olor de fregitel·la, banderes de plàstic al vent marçal, mobilitat com a cursa d'obstacles, petardades in crescendo… i el pitjor no ha arribat encara) les Falles ja són ací, temps de foc però sobretot d'indulgència. No sabrem mai què fou abans, si l'ou o la gallina, i ens quedarem amb el dubte de si fer cara de ninot és causa o efecte de la simbiosi entre poder i festa. Són així perquè governen o governen perquè són així? Els voten perquè són així o són així perquè els voten? Etcètera.
Siga com siga, la delegació valenciana del PP que assistí a la conferència, convenció o espectacle de Mallorca no semblava tenir més objectiu que l'aclamació de Camps enmig del bany d'acòlits, com si aplaudiments i primers plans mediàtics bastassen per concedir-li el títol honorífic de ninot indultat del foc d'una justícia que cada dia que passa va prement una miqueta més la cintura del president amb una corretja marca Gürtel. Aquest fou el segon acte del preludi faller, que el primer ja venia escrit en el llibret de falla amb la signatura de Rajoy sota la nominació del candidat. La mascletada final la hi van posar els discursos de cloenda contra la corrupció i per la transparència en la gestió dels diners públics, que és com allò que li diu el mort al degollat. Com sabem, després de la traca, i dissipat el fum, no queda res, de manera que ja podem esperar asseguts que algú done la cara per tanta corrupció i tanta opacitat i abús de poder com porta el president a l'infern de l'americana de Forever Young o Milano.
És clar que un ninot, indultat o no, es manté impassible en la seua rigidesa i no se li poden demanar comptes. A més, corrupció i transparència només són traca per cremar, masclets que es llancen invariablement als peus dels altres. Temps de falles, doncs, i d'indulgència, propicis per als consabuts numerets al balcó de l'Ajuntament i per enviscar-se amb el xapapote festiu en olor de multituds. Al final el foc cremarà els ninots i n'indultarà uns pocs per a major glòria de l'arqueologia valenciana.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 12 de març de 2011

                                           La coneguda i censurada imatge de la feliç parella.

Malalts de poder

El que va resultar moderadament violent o passablement pacífic en les revoltes de Tunísia i Egipte, ràpid i de moment exitós siga quin siga el color que pinte el futur immediat, sembla haver encallat en les baixures arenoses de Líbia, per altra banda l'espai menys previsible dels imprevisibles terratrèmols democràtics que estan sacsejant el nord d'Àfrica. El tirà Gadafi, en altres temps tan amic de molts demòcrates occidentals, s'ha enrocat en la capital del país i altres poblacions menors com un rei que es resisteix a l'escac i mat final amb l'elit del seu exèrcit, sicaris subsaharians i no pocs beneficiats pel mannà del petroli libi. L'esperpent a què ens tenia acostumats amb aquells posats i paraules en temps de calma aparent s'ha transformat en l'evidència d'un deliri sinistre quan l'hem vist negant l'evidència de la crisi en l'enèsim atac de fatxenderia. De sobte descobrim amb horror que aquest paio és boig com una cabra. Si molts anys arrere, davant la seua màquina d'escriure, Gabriel García Márquez no hagués escrit El otoño del patriarca hauríem pensat que aquest personatge havia inspirat el novel·lista. No hi ha res de més real que una bona ficció amanida amb justes dosis de genialitat. Al capdavall, però, mirem al nostre voltant i en el mateix miratge del desert de Gadafi descobrim la malaltia del poder en rostres que només perquè ens són tan abassegadorament familiars ens semblen del tot normals. Per desgràcia les democràcies de primera o segona divisió tampoc no han trobat l'antídot que impedeix que individus perfectament inútils però avariciosos sense mesura i àvids de poder i glòria es posen al governall de la nau, patètics capitans que si han de naufragar primer llancen tota la població per la borda. Evitaré avui al pacient lector la relació d'exemples de la il·lustrativa fauna que massa sovint pobla aquestes línies. La bogeria de Gadafi ha quedat al descobert al divan de la història. ¿Però quants bojos (i que ens perdonen els bojos inofensius dels marges) no viatgen encara en cotxe oficial, assisteixen a reunions, telefonen des del seu despatx, es cobren els suborns, són aclamats per les multituds i porten la nau, lentament i irremisible, als grans naufragis col·lectius? No, no calen noms.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 5 de març de 2011.

Geometries de la passió

Eduard Marco i Escamilla, La quadratura del cercle. XXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez, Alcoi, 2004. Brosquil Edicions, Col·lecció Poesia núm. 41, València, 2006.

· · ·

El primer poemari del borbotoner Eduard Marco (1976) arriba amb un considerable retard a les llibreries. Sort que la bona poesia no coneix data de caducitat, ni tan sols en el cas d’un autor que s’acaba d’estrenar i al qual hem de suposar periples poètics anteriors (a banda el recull Ideologiari, integrat per quinze poemes i publicat a la Col·lecció de poesia l’Alter de Catarroja amb un tiratge de 100 exemplars) a aquest que avui, per fi, veu el port de l’edició dos anys després d’haver estat premiat. El llibre que ens ocupa demostra, una vegada més, la capacitat de resistència de certs productes nobles al pas del temps, a les peripècies editorials i a les incertes circumstàncies en què sol discórrer el treball dels jurats literaris. Ens trobem amb el primer llibre d’un poeta i tanmateix magníficament travat, sense dissonàncies ni passes en fals, una aposta poètica d’alt voltatge que justifica amb escreix la tasca d’un premi independent i perifèric –el Manuel Rodríguez Martínez d’Alcoi, amb 23 convocatòries– que els darrers anys ha “descobert” veus com Ramon Ramon, Jordi Segura, Antoni Defez o Robert Llopis. Ho subratllem tot i el risc que qui açò signa, responsable de l’invent, puga semblar immodest, perquè hi ha gent que no se’n vol o se’n pot adonar, marejada en el vertigen del mercat llibresc, que en qualsevol dels casos no ens hauria de fer perdre certs nords literaris. Però fem cinc cèntims del nostre tast d’aquesta sorprenent quadratura.
Eduard Marco ha dividit el seu llibre en tres parts, La pèrdua del radi, L’inici del quadrat i Els angles rectes, amb 10, 15 i 10 poemes, respectivament, en decasíl·labs blancs organitzats en una sola estrofa, breus, punyents i concentrats, d’austera bellesa, que permeten una caminada amable pel sinuós paisatge de les significàncies poètiques, obertes als jocs múltiples, a les reincidències, a la provisionalitat de les temptatives lectores. La quadratura del cercle, lloc comú que remet a l’impossible d’un esforç, s’inscriu en el terreny paradoxal de la utopia poètica, a través d’un bagatge eminentment simbòlic, el de les figures geomètriques (no gaire visitades pels nostres poetes, tot i que ara em vénen al cap uns textos d’en Josep Mir de l’imperible Ésser per a l’ésser) on l’experiència vital troba correlats i noves claus amb què sotemetre-la a reflexió i (re)crear-la. Des de la forma circular, inestable, del peix que es mossega la cua, del vici que malmet horitzons, la veua poètica avança, gràcies a les paraules (“la màgia, l’encant de ser escriba, / em va permetre obrir com una nou / no l’aigua de la mar sinó l’enigma”), per la limpidesa de la recta i l’estabilitat dels angles rectes, cap al quadrat de la casa, protegida per la muralla que aconsegueix al final entomar la llum i preservar-la. Es tracta, sense dubte, d’un trajecte vital, amb la passió amorosa com a epicentre i la decidida aposta per la poesia com a possibilitat d’introspecció, clarividència i equilibri personal (“l’atòmica energia de la sang / que ordena les passions en el paper”). Sense fàcils complaences, sabent que el guany “no adormirà l’afany del díscol somni”, i vista la solidesa de la proposta d’Eduard Marco, no costa gaire aventurar que tenim poeta i poesia per a estona.

Publicat a Saó núm. 305, abril 2006

                                           Dos fumadors al bar Mamella d'Alcoi, en 2007. A l'esquerra l'Eduard Marco.