Comentari de text amb parèntesis

El text que tot just ara comença a escriure's no sabem exactament quantes línies contindrà, ni quantes paraules, ni menys quants caràcters, que deuen ser una cosa així com la psicologia, el tarannà variable i capritxós de l'ordinador amb el qual l'estem elaborant –abans se'n deien simplement lletres i signes de puntuació, paraules d'una literalitat avui passada de moda. És clar que ara i avui, soferts díctics de temps, tal vegada són tan volàtils com el nombre de línies, paraules i caràcters, perquè aquest text que tenim a les mans, com si diguérem, de fet deu haver-se començat a escriure's molt abans (d'ara) en algun lloc de la consciència o la inconsciència però només ara, un ara que va desplaçant-se i no hi ha manera d'apamar, va prenent forma, va prenent cos. Per no dir res de l'avui que viu quatre pisos (perdó, línies) més amunt. ¿Avui 27 de maig de 2016 (aquesta precisió és esfereïdora i fins discutible) o avui als nostres dies i per tant un avui fet de diversos avuis, literalment impossible, en què (afirma l'autor) la literalitat està passada de moda [sic]? Però no feu cas de l'autor amagat rere un humil impersonal (escriure's) o, pitjor, un entabanador (aquesta, busqueu-la al diccionari) plural (l'estem elaborant), i atengueu el cos del text, això és, el cos, sobre la definició del qual trobareu un fum d'accepcions. Cap, cos, extremitats; títol, text, paratextos… Som presoners de les tríades, vés a saber per quins set sous (expressió emfàtica per demanar el perquè d'alguna cosa): la Santíssima Trinitat, els tres porquets, les tres Maries, les Gràcies, infern, purgatori i paradís, els tres mosqueters, el tresillo, el trípode o trespeus (en castellà diuen no le busques tres pies al gato, però és una confusió muntada sobre el traspié: això, no li'l busqueu, perquè no caurà), la trigonometria… El cas és que ja hem arribat (de nou el plural engavanyador, o il·lusió d'una complicitat) a la línia vintena i encara no hem dit res a propòsit del títol o cap del text o cos. Som-hi, doncs, amb preguntes: Comentari de text amb parèntesis? Un text que es comenta a ell mateix? Un autocomentari? És això possible? Perquè els parèntesis, sí, hi són abundants i evidents, com un joc de nines russes (metàfora de la recerca), llocs acotats on perdre's o trobar-se. I tot plegat què? Àmbit? Tipologia? Text analitzant, sintetitzant? On és la tesi, collons? I el destinatari?… Obrim el parèntesi final:

(Tesis diverses i, com tot en aquesta vida, discutibles: els textos, les paraules, són una extensió del nostre cos, de la nostra fisicitat –que inclou allò intangible–, allò que ens individualitza però també el pont primordial i més sòlid cap als altres i les coses; el viatge que hem fet junts ha volgut ser el de la complicitat –i ja coneixeu el famós aforisme de Fuster: «Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou»; oblideu-vos del comentari de text –bé, no de tot– i llegiu, llegiu, llegiu, continueu obrint les nines que s'amaguen en les nines amb tot de preguntes imprescindibles, aneu interpretant el cos i el curs de la vostra vida, enriquiu-vos amb la matèria ingràvida de les paraules; perquè potser la vida no és més que una broma que sovint t'has d'agafar molt seriosament. I ara sí: aquest text conté dos paràgrafs i un total de trenta-sis línies, o quasi. Tot comptat i debatut, una insignificància entre les infinites estreles que pul·lulen per l'univers. Bon viatge, batxillers i batxilleres meues.)

[Publicat també el 28 de maig de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Del gris al blau

Passant pel marró. Comissaria CNP Velluters, València, 2016. He perdut la cartera (en primavera) i vaig a fer la denúncia, comunicar-ho o com es diga. No em mame el dit i puc preveure, sense gaire marge d'error, el que m'espera. Però potser aquesta vegada al policia de torn no se li dispara l'automàtic quan em sentirà dir Bon dia, i em deixarà acabar la frase, vinc a comunicar-los que he perdut la cartera (en primavera) i tots els documents que hi duia. En efecte, em permet acabar la frase però tot seguit, impasible el ademán, em dispara: «No, no, no, en español». De rabiosa actualitat el principi lampedusià, adaptat a les circumstàncies: «Cal que tot canvie de color perquè el color de fons siga el de sempre». Que no m'entén? Resposta contradictòria, perquè demostra que sí que m'ha entès: «No, yo soy gallego. ¿No es usted español?». Li mostre el passaport, que caduca demà, aniversari del 15M, com a prova fefaent que efectivament ho sóc (i em calle dir-li que entre el ser i el sentir dista a voltes un abisme, sobretot en ocasions com aquesta). Li recorde els meus drets en castellà, perquè no se m'acabe d'enfurismar i perquè tinc altres coses més interessants a fer un dissabte lluminós de primavera, que el valencià és oficial i bla, bla, bla. Argument de l'uniformat: «Estamos en España y es de mala educación hablar en valenciano a una persona que no lo entiende (però m'havia entès perfectament). Además, el valenciano no es una lengua…». I abans no em regale una lliçó magistral i indesitjada sobre llengües i dialectes digna de manual franquista, li dic que més val que ho deixem córrer i que anem al gra. He perdut la cartera i a més a més aquest paio em vol pispar la llengua, me la pispa de fet, uniforme de blau impecable, sòrdid despatxet per atendre els ciutadans (ehem). No volies brou, dues tasses pel mateix preu! A la web del CNP on he localitzat la comissaria avisen que es poden fer les gestions en anglès, francès i italià, a més de l'espanyol axiomàtic. On han quedat els temps en què alguns reietons es vantaven de parlar català en la intimitat? Se'n recorden, de quan col·legues del gremi d'ensenyants feien classes de llengua a membres del Cuerpo Nacional? Les successives contrareformes, tan constitucionals sempre, han deixat els papers dels drets plens de taques de cafè de comissaria, de carahillo, de ordeno y mando tocat de qualsevol substància tòxica en tota la gamma de colors entre el gris i el blau, passant pel marró, i el verd oliva si molt m'apuren. El passaport m'ha traït: valdria més ser estranger de facto però atès en la pròpia llengua. El dret constitucional de conèixer l'espanyol s'ha convertit en el deure de parlar-lo per collons, en l'excusa perfecta per passar-se pels ous «l'especial protecció» a les altres llengües. Però des de quan el colonitzador necessita fer-se el simpàtic amb els indígenes? Simpatia, eficàcia? Obediència i por, mala llet i autoritat desautoritzada. (Segon capítol i últim, per ara, amb final feliç. Al cap d'uns dies recupere la cartera gràcies al civisme d'un taxista que parlava valencià i lluïa bandera espanyola en el retrovisor –educació i ideologia no són matrimoni ni parella de fet– i que l'ha dipositada a l'oficina d'Objectes Perduts de l'Ajuntament. La telefonista i els municipals que m'han atès, correctament i amable, ho han fet sempre en valencià.)

[Publicat el dissabte 21 de maig a Tipografia La Moderna.]

  

Sona molt bé

Aquesta nit (escric en divendres) té lloc a València la dissetena edició de «Com sona l'ESO». Mil cinc-cents alumnes i professors de Secundària pujaran a l'escenari per representar l'espectacle M1S1M, una òpera en tres actes de tema futurista. Som a l'any 2054, en el vintè aniversari de la creació d'un sistema operatiu ultraintel·ligent que funcionava des de l'interior del cos humà i que s'havia estès per mig món fins que en 2037 una sèrie d'apagades en cadena el van deixar fora de combat. «Sembla que la tecnologia pot ser una eina meravellosa o delicada però que té poc a veure amb la felicitat o desgràcia dels éssers humans», expliquen els seus creadors. Més enllà dels encerts purament artístics de la proposta –i que en tot cas s'hauran d'avaluar en el context concret en què va desenvolupant-se aquest projecte multidisciplinar–, estic convençut que la iniciativa és d'una importància extraordinària des del punt de vista de l'ensenyament públic, de les persones que hi participen directament i per al conjunt de la societat. Amb un escenari canviant (les tres darreres trobades van tenir lloc a Xàbia, Torroella de Montgrí i Cocentaina i així fins a disset localitats distintes del País Valencià, Catalunya i les Illes Balears), el fet que l'experiència coordine i integre el treball de tants professors de música i d'altres especialitats de tots els Països Catalans ja és per si mateix un fenomen únic i d'un interès enorme, i que ho faça, és clar, sense titubejos a través de la llengua comuna. Gestat en els anys més amargs i estèrils del govern del PP, «Com sona l'ESO» ha anat demostrant, amb la rotunditat dels fets, que una altra manera d'acarar els reptes educatius era possible i urgent, que a banda de llepar-nos constantment les ferides i lamentar-nos plens d'impotència per la nefasta gestió dels mandarins del negoci autonòmic, l'acció directa, autogestionada i entusiasta era i és l'únic camí per millorar les coses. Per sorpresa de molts, i gràcies a la música i a una concepte radicalment distint de l'ensenyament mercantilista i adotzenat que és l'habitual en aquest món, els xiquets de l'ESO no solament no eren els «burros» alienats que deien sinó gent responsable i creativa, adolescents en plena efervescència amb unes ganes immenses de viure i d'aprendre. Però l'èxit d'aquesta empresa també és el d'haver posat el dit a la nafra d'algunes de les mancances sistèmiques que arrossega l'escola, d'haver impulsat el debat tothora ajornat de la necessària presència, en quantitat i en qualitat, de la música, de l'art i la literatura o el teatre com a pràctica quotidiana en les nostres aules. Comptat i debatut, el desenvolupament de la creativitat i la posició central que les humanitats hi han d'ocupar. Li sobren cotilles a l'ensenyament, paperassa, inèrcies i vicis, productivisme de saló, alienació embolicada en la cel·lofana del que diuen imprescindible. Podria desaparèixer demà –que no serà el cas– però per la finestra que «Com sona l'ESO» ha deixat oberta entrarà durant molt de temps l'aire net que ens donarà el dret i el deure de continuar somniant. Perquè de vegades els somnis es converteixen en una meravellosa realitat. 

[Publicat també el dissabte 14 de maig de 2016 a Tipografia La Moderna.]

 

Plantofisme polític

De la mateixa manera que hi ha persones de silencis eloqüents, n'hi ha d'altres que sempre t'imagines en situacions en què mai no les has vistes ni veuràs. Més que tàcits, els silencis de Rajoy són taciturns, fets de la mateixa opacitat pastosa amb què amuntega les paraules, que en la seua boca semblen autèntiques rajoles. Del tot previsible, tangencial i avorrit com només ho pot ser un registrador de la propietat que s'entossudeix a explicar-te els detalls de certs tràmits burocràtics, a Rajoy se l'ha de veure com el negatiu d'una fotografia en tons sèpia. Per molt que la seua imatge és invariablement la que ens ofereixen en públic, amb vestit reglamentari, en una roda de premsa (poques), en alguna sessió de control parlamentari (amb comptagotes), en algun debat polític (a contracor), per aquella revelació fotogràfica de què parlava més amunt jo sempre el veig amb batí i plantofes, assegut en una butaca passada de moda, fullejant un periòdic esportiu, per més explicitud el Marca. Rajoy m'evoca un don Pantuflo sense patilles que en la pau de la llar descansa dels maldecaps de la política perfectament aliè al rebombori permanent que armen Zipi i Zape, aturats de llarga durada, refugiats sirians o amenaçats de desnonament imminent. El seu regne sembla de vinyeta, de dibuixos esquemàtics, de faves comptades, de fotografia en sèpia o daguerrotip. El seu regne no és d'aquest món i ell, empès pel riu de les circumstàncies, s'avorreix com una ostra en l'ull de l'huracà, immòbil a veure-les passar i acumulant triennis. Diguen el que diguen és el millor polític, el que més bé representa l'Espanya obsoleta, el que amb menys esforç i mèrits ha acomodat el cul de plastilina a les mol·lícies del poder, el millor polític de l'antipolítica, l'apolític servidor dels amos del corral, el gris registrador de la propietat impròpia, el negatiu de la fotografia, l'impassible, l'ós lent i  peresós. Només qui és capaç de declarar, sense que li caiga la cara de vergonya, que li fa una peresa enorme haver de participar en debats polítics, te'ls has de preparar i és molt cansat, pot sobreviure trepitjant la llarguíssima catifa on jauen els cadàvers de tants companys d'armes. S'ensorraria (si no s'ha ensorrat ja) l'Espanya que tant diu estimar (però sense passió, matrimonialment, per contracte de compravenda, com tot, pres d'una insondable desgana) i a l'home de la vinyeta no se li acudiria una altra cosa que continuar llegint el Marca i fotre-li de tant en tant un clatellot al fill com a gest suprem d'amor patern. Tenir-lo al cap (del govern en funcions, de teatre de tresillo) és la millor manera de dissuadir-nos de la utilitat del debat, del diàleg, del pacte per solucionar les coses, el que més o menys s'espera de la política, quina mandra! Per això el tornaran a votar els mateixos de sempre i potser alguns més: és la ximple encarnació de l'antipolítica, el plantofisme de l'Espanya rància, la mandra sense mística de l'hijodalguismo, l'entranyable aversió a pencar, la ruïna d'un règim que continuarà trontollant i trontollant fins al Dia del Judici Final (i potser una mica més enllà i tot). Quina mandra, la d'ell, quin fàstic, el nostre! 

[Publicat també el dissabte 7 de maig de 2015 a Tipografia La Moderna.]