L'espectacle del genocidi a la Terra Promesa

No es pot deshumanitzar l'altre, l'enemic, l'adversari, l'estranger o el simple veí, sense deshumanitzar-se un mateix. És el que van fer, fins a extrems difícilment superables, el nazisme i el feixisme en el seu temps, tot i que després d'ells la cursa per establir nous rècords de violència, ignomínia i destrellat és més i més exigent amb els innombrables candidats al pòdium. Pocs estats, pobles i nacions del món poden enorgullir-se de tenir les mans netes, generalment perquè n'han sigut víctimes. Per la mateixa raó, com més poder es concentra en unes mans, major és la tendència a propagar el mal, sovint amb l'excusa de l'amenaça sobre el capital històricament acumulat o la pèrdua d'influència, o la geoestratègia, o ves a saber quina raó que disfresse la mecànica homicida sobre la qual la humanitat assenta el cul. Per això oblidar el passat és el camí més ràpid per repetir-lo amb tota la seua cruesa o fins per sobrepassar-lo en termes d'horror i dolor infligits a més i més gent en cada vegada més llocs.

De manera que ja el tenim ací, de nou guanyant votacions impecablement democràtiques, sumant cada vegada més poder, emblanquit per a l'ocasió pels uns i els altres a partir dels propis i espuris interessos. Ja tenim ací el feixisme polièdric, alçat sobre les cendres de l'oblit. La seua resiliència a les proves irrefutables de la història es funda en part en el fet que no és patrimoni de ningú i que les víctimes d'ahir poden convertir-se fàcilment en els botxins d'avui o demà. Els horrors provocats per Hitler o Franco no es distingeixen en l'essencial dels comesos per Stalin o Pol Pot, Nixon o Gerorge W. Bush (els nord-americans sempre dellà les seues fronteres, cosa que no sabem si hi actua d'agreujant o d'eximent). Entenguem-nos, el feixisme, i amb tots els matisos que facen al cas: l'ús extrem de la violència, la persecució d'un poder omnímode, el control exhaustiu sobre els individus, el monopoli dels aparells de propaganda, el sotmetiment dels principis democràtics als tòtems sagrats del seu credo (siguen pàtria, déu o rei), la xenofòbia, el supremacisme cultural i lingüístic, la misogínia sota múltiples formes, la lluita contra les conquistes socials i els drets dels pobles, l'afermament de l'statu quo i els privilegis de les minories. La deshumanització de l'altre. Una altra causa de la seua pervivència és que sovint no hi ha una línia divisòria clara entre democràcia i feixisme, de manera que de portes endins un estat pot ser impecablement democràtic segons els paràmetres a l'ús, i proclamar-se'n, i dellà les pròpies fronteres comportar-se com un autèntica maquinària de guerra feixista. El cas d'Israel em sembla paradigmàtic en aquest sentit (el de la Rússia de Putin o la Xina de Xi Jinping no es prenen ni la molèstia d'haver de demostrar al món la seua pulcritud democràtica).

Israel no solament practica el genocidi contra el poble palestí, convenientment deshumanitzat i reduït a la condició global de terrorista, sinó que ho fa en nom i comptant amb la col·laboració entusiasta de la majoria dels propis connacionals, als quals prèviament els ha hagut de convèncer sobre la veracitat i justícia dels seus designis (i col·locant la memòria de l'horror sofert pels jueus en un lloc del museu col·lectiu on no arriben els crits de les víctimes actuals). Si d'una qüestió de simple i indispensable seguretat nacional es tractés, ja faria anys que Israel hauria permès i potenciat l'establiment d'un estat viable per als palestins, única garantia per posar fi a la barbàrie. Israel ha deshumanitzat el poble palestí i ha acabat deshumanitzant-se, impel·lit a una espiral de violència que es retroalimenta en la sang i el desig de venjança. El genocidi de Gaza ja compta amb 41.450 morts i més de 90.000 ferits entre els palestins i la destrucció total de les seues infraestructures. La humiliació i la crueltat que l'exèrcit invasor practica contra la població i els cooperants humanitaris té pocs precedents en la història recent. Hospitals i escoles, campaments de refugiats, joves, vells o xiquets, la deshumanització consisteix precisament en això: banalitzar el mal i provocar el pànic i la desesperació de les víctimes. El fanatisme és també creure's els propis mites, quan et senyalen com a poble elegit o et diuen que el teu és l'únic déu veritable. L'estratègia colonialista en què està entossudit l'estat d'Israel necessita de la faula tant com de l'aigua. Necessita convertir el genocidi en un espectacle perquè els futurs colons d'una terra devastada ensenyen als seus fills, en el transcurs de còmodes creuers per la costa i mentre cauen raïms de bombes del cel sobre la malaguanyada Gaza, el lloc on aniran a viure, feliços, unida la família com un puny de ferro, al país alliberat per fi de les urpes del mal i net d'enemics diabòlics i terroristes. La promesa haurà estat per fi complerta. Per a bé o per a mal, les faules no acostumen d'acabar bé i deixen a més un rastre inesborrable de mort i destrucció.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià  el divendres 27 de setembre de 2024.]

 

 

Guerra total

Sembla que la manipulació dels buscapersones que han esclatat aquests dies al Líban i han provocat la mort de no menys de vint persones i milers de ferits poden representar un salt endavant en la guerra total escampada arreu del planeta. La d'Ucraïna, per exemple, ha normalitzat l'ús de drons com a arma de guerra. La dificultat per detectar i destruir aquests petits artefactes converteix els drons en una eina altament mortífera. El cas dels atemptats al Líban, segurament instigats per la mà del Mossad, el servei d'intel·ligència (així en diuen) israelià, potser no és del tot nou, però sí que obri perspectives sinistres. De fet, diverses fonts ens remeten a l'assassinat del dirigent de l'Organització per a l'Alliberament de Palestina Mahmoud Hamshari, a qui van fer esclatar el telèfon de l'apartament en 1972 poc després de l'atac dels Jocs Olímpics de Múnic. Que la ciència i la tecnologia són armes de doble tall, que tant poden treballar per a la vida i el benestar de les persones com per a la mort, la injustícia i l'opressió, sembla una realitat poc qüestionable. Tot depèn de a qui i per a què servesquen. Segurament ens hem de remuntar a la mateixa invenció de la guerra i de les armes, de la progressiva sofisticació de les quals devia dependre en bona part la victòria o la derrota. Perquè el mateix que era útil per abatre animals i, doncs, assegurar l'aliment i la supervivència humana, havia de servir també contra altres grups humans enemics i millorar allò que amb un no gens dissimulat cinisme hem anomenat l'art de la guerra. Les armes i la guerra com a mètode universal, i com més va més letal i més estès, d'afermar i estendre el poder o d'alliberar-se'n. ¿Què fou aquella Guerra Freda que dominà el món entre el final de la II Guerra Mundial i la caiguda del mur de Berlín sinó un equilibri inestable d'amenaces i pors recíproques sobre la base de la investigació científica i el control tecnològic d'armes cada vegada més eficaces, des de la bomba atòmica als míssils de llarg abast? El temps de les guerres colonials delegades en la perifèria dels dos imperis i ben escampades arreu del mapamundi, malgrat els esforços diplomàtics i d'una consciència pacifista de caràcter més o menys universal, i una certa contenció en la cursa armamentística –cientificotecnològica al capdavall–, lluny d'haver donat pas a una cultura de la pau ben assentada i feta respectar per institucions internacionals detentores d'autoritat i capacitat de dissuasió, ha degenerat en més guerres més brutals. Els casos paradigmàtics de Rússia i Israel, dues potències nuclears i tecnològiques de primer ordre, i la manera indiscriminada i genocida com administren la seua força militar, defineixen perfectament els nostres temps. L'ONU és ja una eina patètica, ofegada en la seua impotència, farta d'emetre resolucions que ningú no té ni la més remota intenció de complir ni fer complir. La diplomàcia és avui més que mai un guirigall allunyat de les bones maneres amb què antany s'intentaven (o simulaven intentar) solucionar els conflictes de manera civilitzada. Del concert simfònic de les nacions hem passat a les actuacions de solistes cada vegada més autistes i poderosos, dues formes perillosíssimes que posen setge a la mera supervivència planetària. Ací no respira ni déu si els EUA, Xina i Rússia, sobretot, amb els seus aliats, parpellegen o tussen. Malgrat que la balança cau del mateix plat, un capitalisme universal transformat i globalitzat, insaciable en les seues formes d'explotació humana i mediambiental, revestit de formes més (EUA) o menys democràtiques (Rússia i Xina), la guerra total fa noves passes i obri noves perspectives. Tots contra tots i contra tot, la demència potsdemocràtica s'escampa a velocitat de vertigen. Si ja vam veure avions de passatgers convertits en míssils contra les Torres Bessones de Nova York, i després els drons, que pareixen una d'eixes joguines que es regalen als xiquets per Nadal, arribant al centre de Kíiv o de Moscou, ara és el torn d'aparells domèstics personals convertits en armes mortíferes. Portem sempre a mà una bomba en potència en forma de mòbil? No era prou tenir-nos dia i nit controlats i entretinguts amb les pantalles, amb el símbol d'una llibertat individual sense límits i perfectament il·lusòria, amos orgullosos de l'elegància tecnològica al servei de la (in)comunicació. El dia que ho decidisquen ens faran saltar pels aires. Per molt remota que siga, la possibilitat ja és oberta, i virtualment –jas!– factible.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 20 de setembre de 2024.]

 

 

La igualtat segons Mazón i cia

Com és tàctica habitual de la dreta espanyola, tot intent de tornar la política al terreny del debat i la negociació a partir de l'establiment de majories parlamentàries és sistemàticament torpedinat. Tornar-la-hi, és a dir, desjudicialitzar-la. Impedir que togues i punyetes continuen barallant i manipulant les cartes i repartint el joc a conveniència perquè complesquen les tasques per les quals se'ls paga (i ben generosament, no cal dir-ho). Però el procés d'independència de Catalunya va remoure les aigües pudents de les clavegueres de l'estat i el PP de Rajoy, amb l'aquiescència o aplaudiment del PSOE, va confiar la salvació d'Espanya –en l'ampul·lós llenguatge casernari que solen fer servir– als jutges. Tal volta és l'orgull castellanoespanyol, tan lent a reaccionar de manera civilitzada, a través de l'oferta i el diàleg per donar via a les legítimes aspiracions del poble de Catalunya, com ràpid a tirar mà de la força de la pistola. I ara el gos no amolla el tros ni per saber morir. La divisió de poders pròpia d'un estat de dret va saltar pels aires i ningú, des del legislatiu o l'executiu, no els han cridat a l'ordre amb prou contundència i eficàcia (per modesta tenim la renovació del Poder Judicial després de cinc anys de bloqueig). Amb la Llei d'Amnistia aprovada pel Parlament, gràcies a les majories que atorguen les urnes, la cosa ha arribat al paroxisme, i els jutges continuen passant-se la llei pel folre de les seues togues i la brillantor dels seus medallons i aplicant-la amb una interpretació, per dir-ho suau, abusiva de la norma. No contents d'haver fet un ridícul espantós i reiterat a Europa, on l'independentisme ha aconseguit els seus majors rèdits, tota iniciativa per reconduir la situació en termes democràtics (l'amnistia ahir, avui el sistema de finançament) continua sent boicotejada pel PPVox, però també pels presidents socialistes de Castella i Lleó i d'Aragó. L'objectiu primordial de la reacció, que sempre s'expressa en forma de ràbia, perpètua mala llet, amb la santa indignació dels catòlics més recalcitrants i amb grans dosis d'intoxicació, falsificacions i alarmisme, no és altre en el fons que el cap de Pedro Sánchez i la recuperació del poder per no importa quines vies.

El pitjor del cas en el rodal valencià no és que, aprofitant les institucions públiques i contravenint el principi de governar per a tots, el Consell presidit per Mazón se sume a l'orgia deslegitimitzadora que lidera el seu partit i presente un recurs d'inconstitucionalitat a la llei d'amnistia aprovada pel Parlament espanyol, que ja és greu, reprovable i molt significatiu de la mena de polítics que ens governen. El pitjor de tot, dit en un castellà entretallat i mancat de la mínima eloqüència, és que Mazón vulga justificar el que no és altra cosa que vinclar la Generalitat al servei dels interessos del seu partit (i amb els diners de tots) amb la defensa de la igualtat "de todos los españoles". Omplir-se la boca de paraules grandiloqüents, vinguen a compte o no, per dissimular la manca d'arguments està massa vist, tot i que no esperàvem més de qui al capdavall no és sinó la voz de su amo. ¿Perquè què té a veure la igualtat amb l'amnistia, que és un recurs en certa manera reparador d'una injustícia i discrecional per a un poder legítimament constituït? Invocar a més això de la igualtat en el Regne d'Espanya és com anomenar la corda a casa del penjat. Si tan preocupat està el president per la igualtat de todos los españoles se m'acuden tot d'ocasions en què el Molt Honorable hauria pogut trencar una llança a favor d'aquest principi republicà. Per exemple en el cas del Rei Emèrit, o del gendre d'Aznar i el seu sogre, o de l'innocent Camps… La llista fora interminable, començant pels policies que tan amablement van apallissar la població pacífica i indefensa de Catalunya l'1 d'octubre de 2017, ja amnistiats, i acabant pels jutges prevaricadors, les inabastables trames corruptes i els herois de la guerra bruta contra Catalunya (i qui es pose davant!). ¿Per què no aprofita la seua sensibilitat igualitària per demanar que es complesca el principi constitucional d'un habitatge i un treball dignes per a tots els ciutadans? Tan fàcil que ho té per aplicar el principi d'igualtat assegurant una escola pública de qualitat que la faça real i l'eduque, o el respecte als drets lingüístics dels valencians, trepitjats cada dia, o una sanitat que atenga pobres i rics (que ja és un principi viciat de desigualtat) en les millors condicions, i el president valencià que no exerceix com a tal se'n va per les branques de l'amnistia. Com a primer representant del país, i posat a defensar la igualtat, ¿per què no denuncia un sistema de finançament injust que espolia els nostres recursos, ens fa pagar com a rics i ens empobreix més cada dia i ens situa a la cua en la recepció de diners i recursos de l'estat? Perquè evidentment todos los españoles son iguales, clar, però alguns més que no pas d'altres, i als valencians sempre ens toca la pitjor part. Predicar amb l'exemple, fa la dita. A Mazón i companyia tant els fa, ells només propaguen fum de canyot i es mantenen al poder a costa de la igualtat de tots.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 13 de setembre de 2024.]

 

 

Un estiu amb Pla

Però amb no massa plans. La famosa i dissortada turistificació, unida a les extremituds calitjoses de l'estació, obliguen a ser cautelosos amb les ànsies i propòsits de viatges. De manera que, llevat d'unes frugals escapades a la Serra d'Irta i per terres escoceses, la major part del temps hem seguit la prudent recomanació pascaliana: quedar-nos a casa llegint i en pau. Vam començar amb un parell de llibres de Francesc Parcerisas, l'últim recull poètic, emotiu, lluminós i memorable com sempre, Branquillons, editat per Edicions 96, i vam continuar recreant-nos en el fecund paisatge de Sense mans, l'assaig que el poeta va dedicar fa uns anys a tot de temes vinculats amb la traducció i publicat a Galàxia Gutemberg/Cercle de Lectors. Com que és costum amable i inveterat que els viatgers conten les seues peripècies quan arriben al casal que els acull (en el nostre cas a la casa comuna –i columnar– del Diari La Veu del País Valencià), i com que llegir és viatge infinit, com ho són les múltiples tasques domèstiques, el pedaleig i la suau dansa del taitxí, les activitats jardineres o les nadades en les hores matinals de l'Almadrava, entre el Segària i el Montgó, heus ací el que de més substanciós ens ha llegat l'estiu: Un cor furtiu, la gran biografia de Josep Pla amanida per un altre Pla, Xavier, font inesgotable de vida i literatura (passeu-me la redundància), completada per l'antologia Aigua de mar, un bon feix de textos seleccionats del mestre de Palafrugell que deixen en la boca el sabor perdurable del salnitre, la màgia mecànica dels vents i la navegació i l'experiència fonda d'una prosa que brilla en cada revolt del paisatge, en cada tombant d'una memòria prodigiosa. Potser el millor de la biografia de Pla, que s'estén per més de 1.500 planes sense mai defallir, siga que tot i apamat amb una documentació exhaustiva i un ús del material narratiu admirable, l'home polièdric i genial que va ser Josep Pla i la seua obra immensa no s'hi veuen mai constrets ni reduïts a la urgència de l'esquema o a la temptació de la caricatura. L'home furtiu, que no poques vegades detestes per simplista i carrincló, sentenciós i fatu, per histriònic i poruc, travessat tot ell per infidelitats tan espúries i constants com constant i efectiu es revela al remat una lleialtat al país, la literatura i la llengua catalana de pedra picada, sempre s'escapa pels viaranys incerts d'una biografia, com totes al capdavall, laberíntica i inaprehensible. El gran mèrit del llibre de Xavier Pla és mostrar-nos en carn crua les misèries i grandeses d'un home singular que no va reeixir (no podia fer-ho de cap de les maneres) potser en una sola cosa, malgrat el zel amb què va arxivar fins els detalls més banals de la seua vida privada: en aquella obsessió malaltissa de voler convertir l'home que era en personatge i plagi d'ell mateix i al final en una estàtua (en la lúcida predicció que Joan Brossa fa de tants egòlatres). Cau l'estàtua de Pla i hi queda l'home furtiu, hi queda el gran escriptor d'una obra monumental i inabastable. Els pecats i traïcions de joventut, que en va cometre, i molts –i no ens referim ací a la tirada indomable a la disbauxa, no arriba a tant el nostre moralisme–, entre els quals haver fet d'espia, sota l'estela de Cambó i la dreta catalanista, de Franco, troben el seu contrapès –i quin contrapès!– en els llibres que va escriure, potser la prosa memorialística més important del segle XX (i dubtem molt que en el XXI o en el XXII puga ser superada, per molt que la literatura és aliena al progrés, el rànquing i les curses). Si, mogut pel seu origen de classe i el seu conservadorisme polític, va ajudar el franquisme creient salvar la pell i la hisenda familiar, aviat es va adonar que en tant que català també ell era un vençut de la guerra. No ens pertoca a nosaltres fer de jutges ni la biografia de Xavier Pla hi dona peu. Prou que al final de la seua vida va pagar pel seu passat tèrbol, i prou que se'n va beneficiar també: l'important no és que es parle d'un bé o malament sinó que se'n parle, i com més millor. És aigua passada el bull d'incoherències, venjances inútils i enveges que li van impedir gaudir en vida dels reconeixements literaris i culturals, i al cap i a la fi de servei al país, de què Pla va ser sens dubte mereixedor. Potser el final de desesperació i solitud, aïllat al mas de Llofriu, quan no hi ha volta arrere ni per a un home acostumat a llaurar la memòria sense descans, malament el van compensar els 38 volums de l'obra completa que va veure editats en vida ni els 47 que van sumar al final. La feina feta no fa destorb, diuen, però no sempre deixa satisfet un insaciable de la vida, un assedegat de la incerta glòria de les dimensions de Josep Pla. Estic segur que aquest estiu de retrobaments i descobertes amb Pla serà inoblidable. Perquè a més, i per no naufragar després d'aquesta aventura, vam mamprendre tot seguit els quaranta Contes de William Faulkner traduïts per Esther Tallada per a 1984 en un miler de pàgines i ara els transitem bocabadats, encesos, febrils, mentre saludem les primeres pluges serioses i ens alegrem de tornar a l'ombra amena del casal. I sense que els incendis estivals, com vam arribar a témer, s'hagen acarnissat enguany amb aquest país nostre. Respirem: ja ve la tardor. I no ens acabarem la gran literatura, que no és poc, vistes tantíssimes coses.

[Publicat al Diari La Veu del País Valencià el divendres 6 de setembre de 2024.]