dissabte, 29 de juny del 2013

El cabró i els altres

Si se’m permet usar per una vegada la tan manida metàfora amb què de xicotets ens alliçonaven per guiar-nos en el recte camí de la moral nacionalcatòlica, diré que no pot ser que Luis Bárcenas, àlias El Cabrón, i tots els altres dels gürtels passats, presents i futurs, coneguts i per conèixer, siguen les pomes podrides en el fruiter pletòric de salut i frescor de la ja no tan jove però molt malalteta democràcia espanyola. Escampada la boira de certa confusió pel vent huracanat de la crisi, ja estem en disposició de saber (evasius il·lusos de la roja i altres mites a banda) que el contenidor de la fruita, la matèria de què es compon i la forma que té, podreix necessàriament les pomes. Ja no cal que proclamem als quatre vents, si pot ser de manera estruendosa, que som els més guapos del món i que pagats estem d’haver-nos conegut. Ja sospitàvem, no cal dir-ho, que sota els falsos lluentons de l’aznarià “España va bien” (coño!) s’amagava l’Espanya miserable de sempre, les injustícies de sempre, l’estupidesa regnant. I ara que les maniobres per dissoldre en el cafè per a tots (per a uns més que no per a d’altres) el terròs de sucre de la desmemòria, i la despolitització inculcada i la seua seqüela insolidària estaven a punt d’atènyer els seus darrers objectius, va i la bola de vidre del benestar amb què entretenien els desarmats i els babaus esclata pels aires. Bárcenas ha anat a raure amb els seus ossos folrats de diners a les masmorres de Soto del Real, i això és una primera bona notícia per a la reparació i la dignitat democràtica. A les files del PP cullen bacores verdes i madures amb la notícia: temen que un colp a la garjola, el totpoderós extresorer pose en marxa el ventilador (abans se’n deia `estire de la manta´) i els fins ara intocables comencen a caure com a mosques. La cua de xoriços que es presumeix, i la que va confirmant-se cada dia que passa, davant els tribunals, és molt llarga, de manera que no sé si no faríem ben fet d’apartar, sí, les pomes podrides, però també de canviar de fruiter per fer més difícil, si no impossible, el procés de podridura general, o que una mà sinistra i poderosa extravie papers i responsabilitats pels racons foscos i pudents del que sovint anomenen raons d’estat (i que també són de classe).

Publicat a Levante-EMV, dissabte 29 de juny de 2013.



dissabte, 22 de juny del 2013

Fills de Goebbels



Si algú es pensava que els emuladors de Goebbels (una mentida repetida mil voltes es transforma en veritat) callarien després que l’invent del LAPAO i el LAPAPYP amenacés de desplaçar-los del hit parade de la burrera i la mala folla, és que no sabia de quin pa fa rosegons aquesta gentola. Esgrimir ara l’estupidesa de la identitat del valencià amb l’iber, que no es creuen ni ells (vull dir els diputats, imputats o no, del PP al Parlament valencià), obeeix a múltiples càlculs, tots ells miserables: desviar l’atenció dels podrimers en què cada dia s’enfonsen una miquiua més, alentar l’ofensiva contra el procés sobiranista de Catalunya, tallar de soca-rel la consciència identitària, tàcita o explícita, dels valencians perquè un dia caiga a l’estimball sense retorn de la seua liquidació com a poble. Sense descartar que es tracte de la manifestació epidèrmica d’unes lluites internes pel poder que no tardaran a rebentar el partit podrit (PP) com una magrana, i potser abans de la tardor, aquest número de circ del neoblaverisme intenta al capdavall desarmar tota possibilitat de resposta racional. Un argument es pot rebatre amb un altre argument, però la mentida evident, de la grandària d’una bola enorme, només provoca desistiment, escàndol, impotència i pessimisme en qui comprova per enèsima vegada que açò no té remei. Pensem, amb raó, que no val la pena bregar contra fantasmes i bajanades, perdre el temps tan estúpidament. Però quan el poder ja no se sustenta en el respecte a una certa veritat democràtica (avalada per la ciència com a patrimoni col·lectiu utòpicament imparcial) perd tota legitimitat. És per aquest cantó que els valencians hem de dir prou: el PP ens insulta impunement i se’ns riu a la cara, pretén escanyar-nos fins a l’asfíxia. La seua mentida, a més, posa contra les cordes la mateixa Acadèmia que havia de garantir la pax valentina. Ha pensat algú en la dimissió o la dissolució? I la RAE, n’avalarà la maniobra? (De què riu Soraya Sáenz quan es dirigeix a les rodes de premsa? Van riure també els diputats valencians del PP, imputats o no, després de votar l’enèsim assalt a la raó i la democràcia? Van llançar visques?)

Publicat a Levante-EMV, dissabte 22 de juny de 2013.



dissabte, 15 de juny del 2013

D'Elysian a Taksim

Aquests dies de revolta a la plaça Taksim d’Istambul m’ha vingut amb insistència al cap la cançó que Pete Seeger va gravar a l’àlbum God Bless The Grass en 1966 i que ací va ser molt popular a mitjans anys setantes coincidint amb els moviments de lluites veïnals: “Preserven el parque Elysian”. És com el revers benigne de les fotografies dels enfrontaments entre manifestants i les denominades forces de l’ordre (d’un ordre, o desordre, determinat, no cal dir-ho), algunes d’elles profundament corprenedores, com la de l’home suspès enlaire per l’impacte d’un raig d’aigua a pressió. “El aire es libre, amigo”, cantava en castellà el novaiorquès evocant l’arrel hispana de Califòrnia i Los Ángeles, la ciutat que alberga aquest parc públic, un dels més antics i grans del món i que com tantes altres zones verdes ve una hora o una altra que és amenaçada per l’avarícia cega d’un determinat ordre (o desordre). La cançó té un aire naïf que barreja amb gràcia el llegat del poeta dels espais lliures, oberts i democràtics, Walt Whitman, amb les tonades populars nord-americanes i que contrasta amb la rotunditat d’aquell “No pasarán las excavadoras”. Passolini també en va deixar un testimoniatge esquinçat, de la reconstrucció (o destrucció) de les ciutats italianes, en el seu Plany de l’excavadora. Per a Orhan Pamuk, que tant ha contribuït a fer d’Istambul una de les ciutats més atractives i novel·lades del món, la resistència a la destrucció del parc Gezi, que és l’espurna que ha encès la revolta de Taksim, és abans que res la lluita per preservar la memòria, alhora individual i col·lectiva, de la gent. Una volta l’espurna ha crescut en flames, la foguera ja no es deté en la causa ecològica sinó que amplia el seu horitzó per qüestionar un ordre (o desordre), com sol passar en totes les places on es conreen els camps d’una nova democràcia. Entre Taksim i la Torre de Gàlata, a través d’Istiqlal i els carrerons plens de parades on preparen suc de magrana i botigues de lutiers on algun dia podria escoltar-se el banjo de Pete Seeger, hi ha un dels passejos més bells que recorde haver fet mai. La memòria i els arbres que volen arrancar de Gezi són l’arrel de la lluita universal per la llibertat i una democràcia autèntica.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 15 de juny de 2013.


[Foto de Kerim Okten, EFE.]

dissabte, 8 de juny del 2013

La muralla

Ja se sap que en temps de rebolica i confusió, d'atur i crisi, les demagògies, sobretot les d'arrel feixista, hi tenen camp fèrtil per sembrar i conrear els seus escurçons d'odi, ximplesa i violència. Com un avís per a navegants, a París acaben de matar Clément Méric, un jove en el primer any de la seua carrera universitària. Inevitablement ens vénen al cap Guillem Agulló, Miquel Grau o Yolanda González, l'assassí de la qual es troba avui perfectament camuflat en treballs per a la policia i una nova identitat. Cruel avís per a navegants entre escenes de ràbia i impotència de manifestants que alcen el puny i entonen el “No passaran” amb una erre massa suau efecte de la fonètica francesa. Ens el podrien haver estalviat, l'avís mortal, ni que només fos perquè en aquesta terra coneixem de sobres les fatxenderies, algunes de resultats letals, de l'extrema dreta i la permissivitat que hi manté el franquisme legal, que s'aixopluga en sigles respectables, i el sociològic, que no solen arreplegar les enquestes. A diferència de la consdescendència amb què ací són tractades les forces de xoc del poder capitalista, en la seua versió més estúpida i intimidatòria, a França s'han proposat –tal vegada per entretenir la indignació que aquests dies s'expressa en el carrer– prohibir aquest tipus d'organitzacions violentes. Clar que per prendre'n bon exemple hauríem de començar per dotar-nos de lleis més decidides en la persecució del grupuscles feixistes i neonazis, cosa difícil atès que sovint el terme nazi i similars és aplicat, amb una absoluta manca d'escrúpols i de fidelitat a la història i la semàntica, en tot de situacions, idees i persones que no hi tenen res a veure o que fins i tot han combatut i combaten decididament aquestes ideologies. Però la indefugible batalla legal, que s'emmarca en un context de reivindicació d'una memòria històrica sovint burlada i menyspreada, no pot ajornar l'esforç cívic de la solidaritat antifeixista, que és la primera taula de salvació dels navegants. Els fets de Burjassot, per molt que al remat no passaren de ser la ridícula exhibició de quatre cavernícoles exaltats, i el setge al seu batle Jordi Sebastià són massa propers per agafar-nos tot això a broma. El poema de Nicolás Guillén “La muralla”, escrit ja fa cinquanta-cinc anys, manté la vigència del primer dia. Només l'acció solidària i decidida mantindrà a ratlla el sabre del coronel, l'alacrà i el milpeus, el verí i el punyal i la dent de la serp.

Publicat a Levante-EMV, dissabte 8 de juny de 2013.


dilluns, 3 de juny del 2013

L'estrany turista

Josep Porcar, Els estius, Edició digital: Edicions DosPuntZero, febrer de 2008 (http://elsestius.porcar.net); Edició impresa, Brosquil Edicions, fora de col·lecció, Castelló de la Plana, maig de 2008.
· · ·
En una de tantes platges que put a crema solar, sembrada d'ombrel·les com roselles de plàstic, està produint-se l'insòlit: un poeta burxa l'engany amb la ploma de la seua consciència. Aliens a dubtes i tragèdia els turistes continuen les ablucions i devorant pizzes en quasi tots els idiomes.
· · ·
Feia deu anys que Josep Porcar (1973) no donava un llibre a impremta. Molt jove i en cinc anys a penes, va publicar quatre poemaris, tots premiats en diversos certàmens: Matèries encara (1994), Vint-i-dues mans de pintura (1994), Crònica de l'ocupant (1995) i La culpa (1998). Entre aquells llibres i Els estius el poeta i periodista de Castelló de la Plana s'ha prodigat en la premsa diària amb incisives columnes d'opinió i amb la creació, els darrers anys, d'un portal literari (Blogs de Lletres) la solvència del qual ha estat reconeguda pel prestigiós premi que la revista digital Lletra atorga a aquesta mena de publicacions. De fet Els estius va tenir una vida virtual en pantalla abans de corporificar-se en la forma analògica del paper imprès (com diria l'admirat J.J. Millás), per a alegria dels viciosos incorregibles del llibre. L'autor explica en una nota final els avatars que va patir el llibre abans de materialitzar-se i els avantatges de les autoedicions informàtiques, tant des del punt de vista de l'estalvi de paper i energia com de l'acció directa dels escriptors o la capacitat de difusió i conquista de nous territoris i lectors, opinions que l'actual proliferació de blocs literaris més o menys personals no faria sinó confirmar. No hi ha dubte, a hores d'ara, que internet és una bona eina, tan útil com en el seu moment ho van ser les trameses postals, els recitals en directe o les performances, l'escriptura en els murs o les cançons, coses que els poetes més actius sempre han sabut aprofitar. De quina manera les “noves tecnologies” (velles parauletes que ja cansen!) incideixen, no solament en la difusió de la poesia sinó en la mateixa poesia, és una pregunta a contestar. De fet fa dècades que els poetes escriuen a ordinador però encara no sabem com això els ha transformat, o no. Ni sabem tampoc si les gotes poètiques en l'oceà de la informació apaivagaran la set de poesia, amb tot i que no hi ha dubte que cal abocar-hi tantes poalades d'aigua, i de tanta qualitat, com siguem capaços.
Perdone'm el lector la digressió, justificada per les consideracions que Josep Porcar fa al final del llibre i també perquè es vincula directament amb la manera com l'autor entén la poesia i el compromís que li reclama. Ens trobem davant un llibre corpulent, inspirat enmig del paisatge que la democràcia capitalista –o com vulguem dir-ne amb qualsevol sintagma d'arrel paradoxal– millor ha construït per al parèntesi, l'oblit, el simulacre i el contentament passiu de les masses. Enmig del territori de l'embadaliment, com sempre, la mosca collonera del poeta que en el seu horitzó vertical renuncia, com el Leonard Cohen de Flowers for Hitler (1981), parafrasejat ací amb unes “Flors per a Bush”, a la coartada universal: “I refuse the universal alibi”. En el feliç estiu de Benicàssim també cremaven els boscos gallecs, continuava la guerra d'Iraq, queien bombes sobre els nens al Líban o els passatgers del metro de València s'estimbaven en la foscor d'un túnel. La culpa ha pres, en el nou llibre de Porcar, noves dimensions sociològiques. En cada època la ignomínia es posa la roba d'unes paraules i és feina del poeta despullar-les perquè puguem retrobar la nuesa: “lliure d'impostos”, “tecnologia punta del menyspreu”, “oferta estival”, “missió humanitària”, “racionament informatiu”, “funeral de la notícia”, “taüts catòdics”, “oratge universal de l'aire condicionat”, etc. Caldria analitzar amb calma com la destrucció del país ha influït en els temes i els tons de la poesia valenciana, i en aquest sentit Els estius és un mirador d'excepció, potser indici d'un canvi: el de parlar amb pèls i senyals sense haver de renunciar a la precisió i subtilesa del llenguatge poètic, un compromís renovat, burxador de simulacres, mosca collonera. Ens trobem amb un llibre ben travat temàticament i cronològicament, que parteix del que ens sembla el punt àlgid del poemari, Els estius, que dóna títol al conjunt, i s'estén per Illa d'aigua i Castells d'arena per desembocar finalment en Setembre i els seus temporals que ens fan preguntar-nos “com vam ser capaços / d'aprendre, rúfols, a refugiar-nos dins / la tempesta”. Del conjunt de 38 poemes m'agradaria destacar “Postals de platja”, “Clepsidra”, “Futura llegenda urbana” o “Perspectiva”. A les envistes d'un altre estiu el lector amatent pot resseguir unes petjades profundes sobre l'arena.

Publicat a Saó núm. 329, juny de 2008.















[Josep Porcar. Foto extreta del blog Laboratori de Lletres: http://laboratoridelletres.blogspot.com.es]

dissabte, 1 de juny del 2013

La llapissera

M’agrada la forma popular com els valencians solem dir llapis, llapissera, derivat impecable (i femení, al contrari que en castellà) que ha resistit l’embat del semicultisme llapidera doblant, com pertoca, la s final. Provinent del llatí lapis, -idis, pedra, que forma mots com làpida o lapislàtzuli –literalment `pedra atzur´, o blava–, l’eina per antonomàsia de l’escriptura i l’escola, qui sap si per la seua arrel de duresa mineral, és un autèntic supervivent en temps en què la realitat virtual (o realitat irreal, si ho preferiu) està conquistant els darrers territoris de la consciència. Esgrimir aquesta subtil arma de civilització és en certa manera com sospesar una pedra i trobar el fil conductor que uneix l’aprenent del segle XXI amb els mecanismes d’escriptura i memòria que es perden en la nit dels temps i que van a raure a la trèmula emoció que degué sentir l’home o dona ancestral que va traçar uns primers gargots sobre la paret d’una cova o damunt el fang reblanit per la pluja. La mina de la llapissera, el grafit, és en rigor un diamant en brut que posa en net les lletres o grafies que formen les paraules amb què ens comuniquem i enfrontem l’oblit, i pautem el ritme i el sentit de l’experiència, elaborem la pròpia historiografia. Amb la senzillesa dels seus components essencials, el grafit i la fusta, la llapissera sobreviurà a l’ordinador, la tauleta, el mòbil i tots els meravellosos invents que se li posen davant. D’aquesta tenacitat naix la força icònica de la llapissera. Per això, quan els alumnes que avui atenyen l'Ítaca del batxillerat com una illa molt especial del seu arxipèlag inabastable, en plena Primavera Valenciana de fa un any van transformar les humils llapisseres en llances de cartró i les paraules en escuts protectors contra l'agressió a la dignitat i l'escola pública, vaig saber que hi havia motius raonables per a l'esperança. Els qui avui diuen adéu amb un cluc d'ull han plantat una llavor molt poderosa i posat per a les millors fotografies de la recent historiografia de la revolta democràtica. D'altres vénen darrere d'ells disposats a combatre amb similiar il·lusió a les futures Termòpiles aixecant la millor arma, les llapisseres sagrades de la llibertat. Bon viatge als guerrers que al seu poble són fidels!

Publicat a Levante, dissabte 1 de juny de 2013.