Democràcia pleníssima

La vicepresidenta espanyola Carmen Calvo sembla entossudida a superar la seua antecessora en el càrrec, Soraya Sáenz de Santamaría, en aquesta cursa embogida que va de la inanitat al despropòsit. Veurem al final qui la dirà i farà més grossa, atès que l’estupidesa i la mesquinesa, a parts iguals, ja afecten tota la política espanyola en forma de pandèmia. Si fa uns dies es va referir a José Antonio Primo de Rivera, el fundador de la Falange Española dels punys i les pistoles, en termes de víctima, ara no s’ha estat d’amenaçar Bèlgica amb no se sap quines represàlies si no extradeix, com ha sol·licitat Llarena, el president Puigdemont. «Interpretarem –diu– que no és respectable que a una democràcia pleníssima com l’espanyola se li’n negue, després de la sentència del Tribunal Suprem, l’entrega». Pleníssima, en castellà, és a dir, que gaudeix de plenitud, en aquest cas democràtica, i no molt plena de, per exemple, presos polítics. Però quan el llenguatge necessita unflar-se de superlatius és que alguna cosa no funciona. L’exagerar és sovint parent del dissimular i l’amagar. Com en el desafortunat invent de l’«España Global» que dirigeix Irene Lozano sota els auspicis de Josep Borrell i amb els diners de tots. Per què tant insistir en les grans virtuts de la democràcia espanyola –o caldria dir més aviat democràcia a l’espanyola?– si ningú no els ha demanat encara comptes de veritat? Sí, per contrarestar els efectes de la denúncia internacional dels dèficits democràtics de drets i llibertats fets sobretot des de Catalunya. L’ombra de la llegenda negra, que no fou llegenda sinó història ben real i pintada amb tots els colors i els ets i uts, és molt allargada en la tradició hispànica. Excusatio non petita accusatio manifesta, això ho sabem tots. El que passa és que en paraules grosses com ara democràcia l’important no són tant les definicions com els matisos. Es preguntava ahir Joan Tardà en un acte a València si Espanya era una democràcia. I amb la mateixa pedagògica simplicitat –molt efectiva davant grans auditoris– es contestava que sí, encara que low cost. A l’altre extrem de la simplificació del broc gros hi ha l’etiqueta que per unes hores va ser la més repetida del món (cibernètic, clar) o trending topic: #SpainIsAFascistState. Doncs bé, ni molt menys una democràcia plena ni amb rigor un estat feixista. Al contrari que Groucho, Espanya forma part d’un club on admeten estats com ella. I ben pagada que n’està, per això inverteix els diners que no té en aquesta guerra de contrapropaganda que tan bé defineix l’actual crisi –democràtica. Els matisos ho són tot i més amb paraules que acostumem a estirar com un xiclet. Una nevera, posem per cas, no deixa de ser-ho perquè no funcione. El problema és que és precisament el gran club el que defineix què és i què no una democràcia. I per molt que la revolució democràtica de Catalunya va guanyant més i més solidaritat internacional, no solament fa nosa a la «democràcia pleníssima» dels superlatius sospitosos a l’espanyola sinó també al club de desentesos que formen la Unió Europea. Malgrat tot caldrà continuar explicant en què consisteix la «democràcia pleníssima» de Carmen Calvo i confiar que en el club dels demòcrates europeus acaben sabent destriar el gra de la palla i atendre els matisos. Pel bé de tots, inclosa Espanya. I per si algun dia deixen d’admetre-la-hi per estrictes raons democràtiques.

[Publicat a Passos el 31 d'octubre de 2019.]

Som natura i ancestres

Lluís Calvo, Ancestral. Pròleg de Vicenç Altaió. Cafè Central / Eumo Editorial, Jardins de Samarcanda #92. Vic, febrer de 2019.

· · ·

El darrer poemari de Lluís Calvo (Saragossa, 1963), Ancestral, fou escrit entre l'estiu de 2016 i la tardor de 2017. El seu assaig L'infiltrat (Estratègies d'intrusió, anonimat i resistència) és datat uns mesos després, entre gener i novembre de 2018. Els dos llibres han aparegut alhora, el febrer d'enguany, i tant si la coincidència és fruit de l'atzar com si respon a una acció deliberada (hipòtesi que sembla més plausible), els lectors no podem sinó celebrar-ho com un encert que facilita l'accés al ric univers poètic de Calvo, en expansió imparable des d'aquell ja remot Veïnatge d'hores de 1987. Venen els dos llibres precedits, a més, per l'edició a can Lleonard Muntaner de Llum a l'arsenal (2017), antologia de cent poemes seleccionats d'entre els 19 poemaris anteriors al que avui comentem. No bé havíem recuperat l'alè després d'aquella lectura, queia a les nostres mans inquietes Ancestral, i ens vam perdre a cor què vols per les seues immensitats, i encara exhausts de tants ecos i silencis fèrtils ja ens trobàvem investigant encuriosits i còmplices les profunditats geològiques de L'infiltrat. Diguem-ho curt i ras: aquests dos llibres de Lluís Calvo són un dels esdeveniments literaris més importants d'aquest 2019. I dic un i no dos perquè tot i que únics i independents, les dues obres es complementen i interpenetren, s'acoblen i ajusten, encaixen i sintonitzen, es doblen i sincronitzen de manera harmònica. I se situen totes dues en el terreny transfronterer on es dissolen les definicions genèriques i la paraula creix alliberada, reinventada, de jous, convencions i altres submises inèrcies de l'ofici de viure i escriure. Més decantat cap al discurs assagístic L'infiltrat, però sòlidament assentat en els estrats més profunds del llenguatge poètic; de construcció nítidament poètica, oberta i flexible, que permet la infiltració de l'assaig en prosa per a l'establiment d'una teoria, poètica i radical, del fet artístic en la darrera part del llibre, l'anomenada Els poders interns, en el cas d'Ancestral. D'intenció més sociològica, com un manual d'acció política per a ús tant individual com col·lectiu el primer, amb tàctiques i estratègies de resistència a les barbàries que ens sotmeten, anihilen i desnaturalitzen; com una melodia que polsa diverses tonalitats interpretada per una àmplia orquestra verbal el segon. I al centre de tots dos la font d'on brolla el cabalós riu literari de Lluís Calvo, la seua manera d'entendre i viure la vida i l'art, fosos en una unitat indissoluble i plantejats com una aventura més sensitiva que intel·lectual: la de la unió de l'home amb la naturalesa i els ancestres (de cedere, els qui han marxat abans).

53 textos componen aquesta simfonia, dividida en quatre parts: Els ossos de Sant Severí (18 poemes), Les presències (7 poemes), Ofrenes (20 poemes) i el ja citat Els poders interns, títol que complementa l'epígraf o com pintar la cripta del futur amb cent mil terabits de pigments ancestrals (8 proses i poemes). Si en L'infiltrat hi predominaven les referències al món geològic i mineral, és Ancestral una mostra del que l'autor denomina art antropològic amb constants i variadíssimes al·lusions al món botànic i animal, una font informativa suplementària però central i inesgotable per al lector més curiós i més amant de la natura. Però una obra d'aquestes dimensions, que ha sabut dibuixar amb línies poètiques perdurables els múltiples camins que menen a l'alliberament creatiu de l'home i els viatges al passat que ens portarà el futur, es resisteix tenaçment a tota reducció. Feu un petit tast del vi fort d'aquests poemes: «La natura, no pas la humanitat, / suprimirà l'avidesa», «el llenguatge ens destaca / de les bèsties / quan som capaços de callar», «abans del primer balbuceig / jo era una pedra, un gos, un arbre», «Als castrats / no ens van arrencar el sexe, / sinó la llengua», «Qui tem la mort / si viure és un ultratge?», «La contradicció / és el que resta / després de conquerir / el poema», «Les accions són / la veritable obra. / Creeu-vos, així doncs», «La poesia no és difícil, / el difícil és sobreviure / en un món que l'ha empès / a la inexistència», «l'amor és el rodamon que furta el temps», «aquell que ja no identifica / les seves badielles esdevé difunt per a ell mateix», «les flames desbocades seran més suportables / que la fredor del món que ens duu a la tomba», «Tot és mite, vers escrit en pedra, font que parla», «El poeta que idealitza és un lladre penedit», «I provenim d'enllà dels segles, / del silenci occipital dels boscos», «I com més ens apartem / de la gran fressa / més som al centre, alat, / del temps», «I la paraula que no es fa veritat […] / mereix, tan sols, la pau dels muts», «Cada poeta és fill / d'un nou dialecte», «la fosca / ve d'endins / i cal conèixer-la», «Allà on acaben els mots / s'inicia el poema». Ja sentiu la clara ebrietat?

[Publicat a Saó núm. 452, octubre de 2019.]

[Foto de Carles Mercader.]

Perquè creuen poder

Trobe en el cinquè cant de l’Eneida aquesta frase, «possunt, quia posse uidentur», que Miquel Dolç va traduir «poden, perquè creuen poder». Correspon a l’episodi en què Eneas organitza, per honorar la memòria del seu pare Anquises, uns jocs amb abundants trofeus: una regata, una cursa a peu, un combat pugilístic i una prova amb arc. És la confiança en les pròpies possibilitats la que fa remuntar posicions al vaixell que en la regata comanda Mnesteu, que només és superat al final per Cloant, afavorit pels déus als quals ha promès molts sacrificis si el fan vencedor. Les divinitats grecoromanes tenen aquesta gràcia realista de semblar-se completament als seus creadors humans, en virtuts tant com en vicis, com aquest de la debilitat per les adulacions i la propensió a deixar-se entabanar per corrupteles i favoritismes. El cas, però, és que no hi ha èxit o victòria, individual o col·lectiva, que no pressupose una confiança ferma en les pròpies forces per aconseguir-los, encara que en la història de Mnesteu siga la més humil d’estalviar-se l’oprobi d’arribar últim a la meta. Però en les coses d’aquest món, tot i ser indispensables, l’optimisme, la voluntat, la confiança i tota l’energia que són capaços de generar no són prou si no hi intervé el càlcul, la raó i la intel·ligència. I l’oportunitat, sotmesa sovint als capriciosos vents de l’atzar. La injusta condemna als presos i preses polítics independentistes s’ha transformat en una onada immensa de dignitat democràtica al carrer. Les Marxes per la Llibertat i la vaga general del 18 d’octubre han portat el moviment de la paràlisi i la depressió dels dos darrers anys a l’eufòria de l’acció multitudinària i col·lectiva d’aquesta setmana, que ja ha aconseguit no pocs rèdits tangibles. El primer el de la confiança en el propi poder que va posar en marxa l’ocupació de l’aeroport del Prat responent a l’efectiva crida del Tsunami Democràtic, que entre altres coses ha demostrat la inutilitat de l’actuació violenta de la policia i capgirat els plans de Grande-Marlaska i el conseller Buch i les forces combinades de Policia Nacional i Mossos d’Esquadra. Amb la retirada de la policia del carrer, un primer èxit del moviment popular, s’ha demostrat a més quina era la principal causa de la violència deixatada aquests dies: a la brutal repressió li ha eixit el tret per la culata. Els presos, ferits, mutilats, vexats i apallissats aquests dies es compten per centenars, un preu molt alt que no s’hauria pagat mai si els qui s’han omplert en va la boca de diàleg haguessen fet algun gest de distensió. Però Pedro Sánchez va anar a Barcelona a visitar un policia hospitalitzat, acompanyat de guardaespatles armats fins a les dents que es pensaven ser en un país en guerra, i va menystenir (com el seu rei el 3 d’octubre de 2017) els ferits civils i la primera autoritat de l’Estat a Catalunya, Quim Torra. I se’n va anar per la porta de darrere, entre protestes del personal sanitari i la cua entre les cames. La fermesa de la resposta popular a la sentència ha aconseguit altres èxits, a banda de despullar la retòrica buida d’un dirigent absolutament mediocre i molt made in Spain com Sánchez: la creixent solidaritat d’altres pobles de l’estat i l’eco que a Europa fa que comencen a adonar-se dels dèficits democràtics d’Espanya, de la sotsobra de la seua economia i la incompetència de la seua classe política. Al carrer, empesa principalment per les organitzacions civils i autorganitzada, la gent pot perquè creu poder mentre les institucions autonòmiques, amb un president volenterós però aïllat al capdamunt, revelen la seua impotència i els partits es veuen ara desbordats per la fermesa i potència de l’onada. El carrer possiblement sabrà cosir les voluntats disperses, les renúncies clamoroses, la falta de confiança i lideratges, la mesquinesa dels càlculs partidistes a curt termini, la impotència de les institucions segrestades, i mantenir la potència d’aquesta onada creixent que més prompte que tard trobarà el seu propòsit i la seua platja. I que els déus ens siguen favorables o que, almenys, deixen d’immiscir-se en els durs treballs dels mortals.

[Publicat a Passos el dimarts 22 d'octubre de 2019.]

 

Aventures i tribulacions d'una valenciana als Estats Units d'Amèrica

Lourdes Toledo, Amèrica endins. XXè Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2018. Textures núm. 32, Edicions Bromera, Alzira, març de 2019.

· · ·

Amb el llibre que avui presentem a Alcoi, Amèrica endins, Lourdes Toledo va guanyar el XXè Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta dels Premis Ciutat d’Alzira corresponents al 2018. Tot i l’evident atractiu del títol, que sembla poar de la memorable tradició nord-americana pel ganxo mediàtic, l’obra es podria haver anomenat, amb un punt més descarnat d’ironia, amb les paraules que encapçalen aquestes línies: Aventures i tribulacions d’una valenciana als Estats Units d’Amèrica. Si Mark Twain va publicar en 1889 la cèlebre Un ianqui en la cort del rei Artús (A Connecticut Yankee in King Arthur’s Court, en la forma original), considerada la primera novel·la ucrònica, ara les tornes es giren i ens trobem una europea (mediterrània i valenciana per més senyes) viatjant al regne no gens ucrònic del far west i sud de Nord-Amèrica, carregada amb la maleta de les seues perplexitats i incerteses i acompanyada dels dos fills i el marit per treballar-hi com a professora d’espanyol durant els tres cursos que s’estenen entre 2014 i 2017.

Però a diferència de la famosa novel·la, allò que Lourdes Toledo transcriu al llarg dels 41 capítols ben comptats que conformen el llibre, no pertany en rigor al món de la ficció, sinó al del testimoniatge, al de la memòria, al del reportatge, al d’aquells territoris transfronterers (com els que l’autora travessa durant les llargues excursions pels Estats Units) que s’eixamplen entre el periodisme i la literatura més estricta. Assaig, fet i fet, o dietarisme, o llibre de viatge, autobiografia, narració, que una mica de tot trobareu per les pàgines d’Amèrica endins.

Al capdavall ens agafem a les definicions donant per descomptada la nostra acceptació dels tòpics més adobats i emmascarats per la indolència o la necessitat. Per això ens creiem viatgers quan la majoria de les vegades, i en el millor dels casos, som simples turistes, transeünts, passatgers més o menys perplexos d’una realitat inabastable. Són temps de bolets a tort i a dret (i mai millor dit ara que ja la tardor sembla que ha arribat per fi) en què les aventures es compren per peces i es poden reservar còmodament on line. Lourdes Toledo malda en aquestes pàgines, no sempre amb èxit, per sortir-se’n, dels camins massa trepitjats i les idees preconcebudes, dels paranys que en especial la societat nord-americana (que en això és model universal) tan bé sap parar als més il·lusos, feliços o despreocupats. I ho fa entre l’atracció fatal, sota els efectes de l’embruix de la fascinació, i la mirada crítica, entre la tendència al camuflatge que et permet sobreviure en un medi hostil i l’afirmació personal més rebel. En el fons el seu llibre és, més que no pas les peripècies més o menys amables o amargues a què ens convida a assistir des de la lectura, l’autèntic viatge. Tota literatura ho és, al capdavall. I és la voluntat de construir, le dur désir de durer que naix de les deus profundes de la insatisfacció, la que realment mou les cames i els motors dels cotxes i les rodes dels trens i els rems de les barques i el fragor dels avions. Més enllà de la matèria concreta de vida que no es pot rescatar, que no es pot encasellar en còmodes capítols, com qui col·lecciona souvenirs de l’experiència (és curiós que dues paraules assimilades internacionalment al viatge tinguen origen francès, turisme i souvenir, degueren ser els primers a gaudir d’unes vacances pagades), és l’esforç de posar negre sobre blanc, de veure imprès en lletra el fruit del propi viatge vital, la voluntat de transmetre-ho, el vell vici de contar i xafardejar, allò que hi compta. És ací on rau el major valor d’Amèrica endins. Situada l’aventura americana en una cruïlla vital de l’autora (amb fills adolescents, un marit del qual s’acabarà separant en el transcurs del periple americà, i la visita d’una mare septuagenària que, com aquell que diu, no havia eixit mai del poble), de vegades he tingut la sensació que és més important allò que s’intueix en el rerefons de l’escenari que l’escriptora munta i que té com a actriu principal i protagonista a ella mateixa que no pas el que efectivament s’hi diu: intuïcions mig velades, esforços i lluites amargues, passió per descobrir i conèixer, una gana infinita de saber, una curiositat a prova de bombes i una voluntat de donar sentit a una vida que potser sense l’escriptura no valdria tant.

Amèrica endins és també, en la part des del meu punt de vista més atractiva, una mirada sobre el paisatge de les immensitats naturals del país, sobretot quan és capaç de sostreure’s a tots els tòpics cinematogràfics, publicitaris i culturals que entelen la visió original de les coses. Per conèixer és imprescindible oblidar, per omplir primer hem de buidar. La paradoxa final potser consisteix en l’admiració profunda envers un país ple d’injustícies i misèries, la insistència a pintar de color rosa (o roig, o ocre) una societat profundament insana, sense que arribe a trobar-se el punt d’equilibri necessari perquè l’amor i el desafecte puguen ser comprensibles i transitables per al lector menys embadalit, més exigent en la part de poesia que tota gran prosa ha de cercar, aquella veritat última de les coses.

Amb tot, crec que no m’enganye si dic que l’aventura autèntica tot just comença ara, quan aparentment ha acabat un viatge, una part d’un viatge, i continua vida enllà pels camins difícils i apassionants de la paraula. En aquest sentit estic convençut que Lourdes Toledo creixerà, i creixerà molt, si sap fer net de les pròpies experiències, si és honesta amb les exigències de l’ofici, si fuig a temps dels cants de sirena que a tots ens criden cap als espadats de la banalitat i la pirotècnia fàcil, l’aplaudiment i l’ensabonada amb interès. Llarga vida, doncs, a l’aventura de Lourdes Toledo!

 

[València, 27 de setembre de 2019.]