Primer van inventar, per posar sordina a les reivindicacions
històriques de Catalunya i Euskal Herria, allò de l'Estat de les
autonomies, prompte rebatejat en cafè per a tothom. En el riu tèrbol
de la transició del franquisme pur i dur a la democràcia vigilada
pels vells jerarques i el poder que anava canviant de jaqueta, als
valencians ens van posar la camisa de força contra la qual s'havien
manifestat la immensa majoria d'ajuntaments: la de l'autonomia de via
lenta, la de poble indeferenciat malgrat els cinc segles d'estat
propi fins a la derrota d'Almansa. I un poble sense història i poc
propens a l'autodefensa és fàcil volatilitzar-lo en comunitat
descafeïnada. Mentrestant, i per allunyar-nos del perill de les
veleïtats nacionals, van ordir el parany de la batalla de València,
on van caure atrapats tota mena de pardalets, i la ignomínia d'un
moviment feixista de masses pintat amb tots els colors del blau. A
l'operació, per por i per interessos partidistes, s'hi va sumar un
PSPV ja deglutit en les sigles del gran germà espanyol PSOE, amb no
poques quantitats, això sí, de vaselina: el control de serveis
públics com l'escola i la sanitat, les caixes d'estalvi i una
radiotelevisió més o menys valenciana. Desactivades les esquerres
valencianes i la mobilització popular al carrer, era qüestió de
temps que el franquisme maquillat que fomentava l'anticatalanisme i
la burrera incivil des del PP tornés a agafar la paella pel mànec
de l'alqueria autonòmica. I ofrenant ofrenant, entre el fervor de
les masses de votants i el control sense complexos d'un eficaç
aparell de propaganda i autobombo i un sistema de corrupció,
clientelisme i nepotisme que fou enveja de les màfies mundials i
paradís de no pocs “amiguitos”, s'ho van cruspir tot, començant
pel sistema financer autòcton i acabant on vostè sap i pateix. La
mal anomenada crisi, a la qual amb tant d'entusiasme van contribuir,
es va encarregar de la resta mentre eixien a la superfície els draps
bruts d'una ensarronada monumental. A la veu recentralitzadora i
ultraliberal de Madrid han respost Fabra i companyia amb la
pusil·lanimitat pròpia de qui no s'ha cregut mai aquest poble o
país sinó com a excusa per remenar les cireres dels propis
interessos i donar-se al robatori. Tanquen la paradeta autonòmica
amb un saldo multimilionari negatiu que els ciutadans haurem de pagar
amb sang, suor i llàgrimes. Poden fer-ho confiats que els valencians
som dòcils de mena (però no tant com ells creuen i diuen). Perquè
arriba un dia en què fins el borreguet més poregós trau les dents.
Publicat a Levante-EMV, dissabte 23 de novembre de 2013.
