La vigília de Cañizares

Vespres del 27S el cardenal i arquebisbe Antonio Cañizares convoca una vigília a la Seu de València per resar per la unitat d'Espanya. Aquesta setmana els capellans de l'arxidiòcesi organitzaran jornades d'oracions en totes les parròquies i comunitats, col·legis diocesans, escoles catòliques i universitats de l'Església i, almenys durant un mes, s'introduiran precs especials a la Santa Missa amb aquesta intenció. S'espera que tantes veus entonant el conegut «Roguemos al Señor» seguit d'alguna de les peticions que figuren en el catàleg que s'ha fet arribar als fidels i contestat a l'uníson pel «Te rogamos, óyenos» arribarà a temps a les oïdes de l'Altíssim perquè, en la Seua infinita misericòrdia, evite la catàstrofe de la independència de Catalunya. El que no sabem és com s'ho farà Déu per quedar bé amb tirs i troians i no ferir susceptibilitats, atès que entre els independentistes no deuen faltar també catòlics de debò. Ni, arribat el cas que opte per tirar una maneta als unionistes del tant-si-us-agrada-com-si-no, que estan barallats amb les urnes i els vots, quins mètodes de persuasió de masses farà servir, ja que els camins de Déu són, per definició, inescrutables. Mala peça hi ha al teler. Per si no en teníem prou amb el Tribunal Constitucional, el president del Banc d'Espanya, la premsa espanyola a dreta i esquerra (com si diguérem), el Secretari d'Estat per a l'Esport, la web misteriosament trabucada de la Comissió Europea, la plana major del PP en un atac sobtat d'amor a Catalunya expressat en català fast food en un vídeo de campanya i un llarg etcètera, Cañizares torna a desenterrar la destral de guerra de la croada nacionalcatòlica. En la seua hiperbòlica al·lucinació, i passant-se per on tots sabem el dret dels ciutadans, encara que siguen catalans, a decidir per ells mateixos, tot els pertany, fins el Senyor-Déu de l'univers, que no dubten que cedirà a les seues pregàries. Però fa bé el purpurat d'Utiel, que collons, deixant les coses clares! A Dios rogando y con el mazo dando, sense trampa ni cartró ni complexos de cap tipus, a la desesperada i a dos dies d'unes eleccions que poden canviar moltes ratlles mal escrites de la història. Trau pit l'arquebisbe de València, fidel continuador de totes les mòmies que l'han precedit en el càrrec de martell d'heretges, castellans de vocació que sempre viuen d'esquena al poble, en defensa dels seus interessos de xuclòcter professional de la creu i l'espasa de l'imperi. Fa bé de no emmascarar la substància que alimenta la santa conjura, pàl·lida i trista, negada als arguments, que s'alça contra la vountat de Catalunya. Es tanca el cercle viciós de l'Espanya eternament rància de Cañizares. Però ja pot cantar misses i ordenar vigílies: l'espiritisme d'un déu que segurament té altres afers més urgents amb què entretenir la seua indiferència còsmica no podrà evitar que el diumenge repiquen unes altres campanes, ben distintes a les de Cañizares, en el cel nítid de la democràcia. Una cura d'humilitat sempre anirà bé per a l'ànima, i més si és o es diu cristiana. I un hisop de trellat i decència per purificar l'aire de la pestilència del diable feixista.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/, dissabte 26 de setembre de 2015.]

[Cañizares, entre Rouco i Bono: "Dios los crea y ellos se juntan". Gentilesa d'infovaticano.com.]

Cotos privats

Passege per la versió digital d'El País d'ahir divendres: dels vint-i-tres articles de la secció d'opinió que s'hi mostren, catorze són dedicats a la «qüestió catalana», i tots sense excepció contra la independència. A una setmana del 27S, com a la guerra, el Goliat mediàtic espanyol, inclosos diaris progres d'altres temps, i el setè de cavalleria estatal al complet, amb el Tribunal Constitucional i la Junta Electoral Central, el cos diplomàtic capitanejat per Felip VI i els tics espasmòdics dels representats polítics, justifica qualsevol mitjà per forçar la derrota independentista. Els partidaris del pluralisme informatiu, sempre que s'aplique portes enfora dels seus cotos de caça (la propietat privada, sobretot la de la pàtria, és sagrada), censuren que TV3 fes un seguiment exhaustiu de la manifestació de la diada i l'obliguen a emetre un temps equivalent sobre actes unionistes. Des del tancament d'Egunkaria, el diari basc, no recordàvem (manipulacions i mentides a banda, pa nostre de cada dia) un atac tan bèstia a la llibertat d'expressió i la dignitat d'uns professionals per als quals, en termes informatius, el que és rellevant és que un home mossegue un mos. No és igual, doncs, que un milió quatre-cents mil ciutadans òmpliguen la Meridiana de Barcelona que, per posar algun exemple, Iceta es marque una balladeta ieié sobre el fons rojigualdo que ha portat Pedro Sánchez de Madrid o que Garcia Albiol es faça una foto profidén amb unes senyores de Badalona. Com que hi ha coses que no es poden discutir i s'han d'acceptar com un destí o una condemna (certes identitats, per exemple), no intentaré seduir-te sinó espantar-te. No et diré que si t'independitzes ja no seràs espanyol, sinó que deixaràs de ser europeu i no podràs pagar-te les pensions. I si no t'ho creus, ací hi ha el meu cosí de zumosol, vestit d'Obama, Merkel o Cameron amb evasives d'aquelles que no diuen res però que a mi, que no vull ni parlar amb tu ni tinc res a oferir-te, em fan caure la (mala) bava. Però el club selecte d'Europa fa una pudor que tomba de tòs amb el tema dels refugiats i perd a borbollons el prestigi altisonant que li atribueixen els qui van viure de la mamelleta fins que es va acabar el bròquil de plantacions inútils en les infinituds castellanes o la construcció al·lucinada en terra de ningú. Més enllà de Puritos, Gasols i Puyols que els donen llustre en les competicions internacionals, s'han adonat que la gran fàbrica catalana, que han fet mans i mànigues per escanyar, pot deixar-los sense la sopa bova. Al final són faves comptades. L'Estat és la gran maquinària de poder, l'invent més eficaç amb què defensen els seus interessos de classe i, quan cal, el pitjor enemic de la democràcia. Però David fa temps que ha decidit tirar pel dret emparant-se en la força dels vots i la potència de la seua civilitat. Està guanyant la batalla sense brunete mediàtica, rei, juntes electorals centrals ni tribunals constitucionals de membres elegits a dit, i això és el que més espanta els exaltats patriotes de la unitat submisa i gratuïta, la força democràtica que omplirà les urnes. I quan hauran parlat els vots, d'ací a una setmana, ja veurem com se les apanyaran per frenar-ho. De moment el que més es degrada és la trontollant democràcia espanyola, amb els seus demòcrates de tota la vida fent el major dels ridículs cada vegada que tiren mà de la patranya i mostren les vergonyes de la seua impotència.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ dissabte 19 de setembre de 2015.]

Meridianament clar

No sé què més pot inventar el poble de Catalunya perquè l'Estat al qual encara pertany se'l prenga amb el respecte i la seriositat deguts. Sospite, però, que les espectaculars manifestacions cíviques a què assistim cada 11 de setembre des de fa quatre anys ja no tenen per objectiu tant fer-se escoltar per qui ha demostrat amb escreix la seua incapacitat auditiva sinó per cohesionar internament el procés i carregar les piles per a una lluita que haurà de véncer encara molts i difícils obstacles i, també, perquè Europa i el món sencer coneguen la magnitud del repte i la determinació de la voluntat que empeny aquest poble. La distància abismal entre el que vivim i veiem i les reaccions dels responsables polítics espanyols, escrivans i opinaires i el tractament (des)informatiu de la seua premsa ens fa albergar la sospita de si no devem en bona part a aquesta incapacitat per llegir la realitat, a aquesta perpètua negació de l'evidència, a aquest quixotisme tronat la nostra pervivència com a poble: mentre ells es dedicaven a la grandiloqüència i unflaven el panxacontentisme negador i ens pensaven sumits i submisos, el poble anava alçant amb paciència i treball (i no poca capacitat a vegades per a la cabotada i el simulacre) els murs de la seua resistència. També a la negació de l'opulència, a totes les armades invencibles, ho devem en part. Siga com vulga, el divendres 11 arribàvem a la Diagonal de Barcelona prop de les 15.00, enmig d'una calma desacostumada els darrers anys, una calma com d'hora sagrada de dinar en dia festiu, una d'aquelles calmes que fan presagiar la tempesta. Però no podíem saber quines dimensions tindria la tempesta de la Meridiana que un parell d'hores més tard rebentaria els millors pronòstics de mobilització, tot i que al metro convertit en formiguer i auditori d'orfeons independentistes i en els carrers intransitables que ens duien a la gran artèria i al tram (el 13, la coixa) a què ens havíem apuntat, ja es podia palpar la immensa grandesa de la jornada. El punter va passar com una exhalació pel sector groc que simbolitzava la Via Lliure a la democràcia i per tots els colors que s'aixecaven com banderes de llibertat. La disciplina i pulcritud amb què aquella exhibició anava desenvolupant-se, la serena alegria trencada de tant en tant per crits descordats d'entusiasme, el Cant dels Segadors entonat alhora per centenars de milers de veus, tota aquella onada movent-se amb la precisió sincronitzada d'un rellotge eren matisos del mosaic inabastable tan importants en el detall com el nombre total de manifestants. El lloc exacte que cada u ocupa en la gran trama i, gràcies a les fotos aèries i al prodigi de les càmeres lentes (time lapse), la consciència evident de la força de la unitat i la determinació, dialèctica del concret i el general, preciós ball de l'u i el tots. Més força com més s'entestaran a negar-ho, a negar-nos. Només cal, de moment, que els vots ratifiquen allò que als carrers ja és la revolució democràtica més gran i qualificada dels nostres temps.

[Publicat també a http://www.tipografialamoderna.com/ diumenge 13 de setembre de 2015.]

Europa, Europa

Aquests darrers dies els trens europeus tornen a pintar-se amb els colors sinistres que tenien en temps de les deportacions en massa als camps d'extermini nazis o als extrems gèlids de la Sibèria soviètica en l'època de Stalin. El tren fou símbol de progrés i llibertat des dels seus començos i alimenta molts versos de Whitman, Pessoa o Papasseit. Però també pot convertir-se en la realitat i en la ficció en una màquina infernal aturada en qualsevol estació, amb vagons plens fins a l'ofec, rigorosament vigilats pels guardians de les fronteres del paradís europeu a què desesperats i nàufrags de tot el món intenten agafar-se com a única taula de salvament. Els refugiats que hem vist a la televisió són alguns dels supervivents de les massacres de Síria, Iraq o Afganistan, homes i dones joves, sovint carregats amb criatures, que intenten pujar-se amb totes les seues forces a un tren que els permeta reconstruir la vida després d'haver despès els últims estalvis pagant a les màfies que els han portat a terra ferma quasi sempre en condicions infrahumanes. En l'embut que Viktor Orbán, un personatge que sembla sorgit dels pitjors malsons del continent avui president d'Hongria per una formació adscrita al Partit Popular Europeu, ha creat a Budapest per por que poc més de 100.000 persones malmeten la identitat de 500 milions d'europeus (cristians, s'entén), hem pogut veure en cru i en directe el fracàs d'Europa a l'hora de liderar un model democràtic solidari. Potser el fracàs, ben mirat, té un abast mundial i ve de més enrere, de la incapacitat dels Estats democràtics, de la seua diplomàcia, els organismes internacionals i els seus exèrcits d'impedir les massacres que assolen mig planeta i que provoquen allaus migratòries com les que aquests dies rebenten els trens europeus o sembren de morts les cristal·lines aigües del mediterrani. De més enrere, en la producció massiva d'armaments que es venen als millors postors i impostors o en la responsabilitat directa en els incendis descomunals de Síria o l'Iraq. Però si alguna cosa pot aportar Europa al món és la memòria ideleble de les pròpies tragèdies, el soroll mut d'aquells trens de mort que l'han travessada tantes vegades, i la força d'un somni de llibertat i dignitat nascut i alimentat a contracorrent de tantes desgràcies. Aquesta és l'hora en què les paraules han de donar forma als gestos i articular equitativament la solidaritat amb els refugiats de la destrucció i la ignomínia, l'hora en què han de parlar els pobles i callar gent com aquest impresentable Orbán. En cada país, en cada poble, en nom d'una soldaritat que no reconeix fronteres, per una humanitat que necessita albergar més que mai el somni de la fraternitat universal.